Qui molt parla, molt erra

La frase del titular o bé, "Per la boca ens perdem", serien les equivalents del castellà "Por la boca muere el pez". Ho expressem en català o en castellà són unes idees molt clares i evidents que no sempre tenim en compte, sobretot ara que és tan fàcil parlar o escriure a través de les xarxes socials. D'alguna manera, quan expressem les nostres idees o fem declaracions i comentaris públics, quedem retratats i a partir d'aquí la gent pot intuir com som i com pensem, i treure'n conclusions.

No tots tenim el mateix protagonisme i, per tant, les conseqüències d'allò que diem tenen més o menys repercussió i efectes. No és el mateix si qui ho xerra és un polític amb responsabilitats de govern, el president de la nostra escala, o el veí de l'àtic que no surt mai de casa. Els efectes són diferents, però la persona, sigui quin sigui el paper a la societat que ens toca viure, queda en evidència.

Quan cada dia em plantejo el tema a comentar en el meu blog soc conscient que em descobreixo davant de qui em segueix o llegeix. Em converteixo en una persona transparent i procuro ser coherent, dient allò que penso, intentant no ofendre a ningú, però fent crítica constructiva d'allò que considero que cal deixar-ne constància. 

És bo que siguem clars i no ens quedem les coses a dins. Potser dient el que diem podem contribuir a millorar les coses, encara que puguin ser força insignificants. Si és així, tens una satisfacció que no té preu. Llavors em pregunto: aquells que només obren la boca per insultar o criticar sense arguments ni propostes alternatives, quin regust no els queda? Estic convençut que en moltes ocasions, algú voldria tirar enrere i no repetir l'error. No us ha passat mai que voldríeu rebobinar i començar de nou?

Repasseu una mica les notícies i us adonareu que cada vegada hi ha més persones públiques que queden retratades per tot allò que diuen. Després s'estranyen que la gent no els tingui confiança. De bocamolls en tenim uns quants, algun amb massa poder i influència!

Em pensava que era una broma

M’he acostumat a no creure allò que veig a les xarxes socials encara que siguin coses creïbles. De seguida que puc busco un diari digital de confiança per veure si parla del tema i, d’aquesta manera, descobrir la veritat. Hi ha fets que d’entrada dones per falsos i ja no t’entretens a comprovar la veracitat.

Avui m’ha passat quan algú deia que una trucada del president dels EUA al president de la FIFA havia aconseguit anul·lar la targeta vermella a un jugador nord-americà. Era un acudit massa dolent i gens creïble. La meva sorpresa ha estat quan llegint les notícies del dia, el diari ARA es feia de ressò d’aquesta notícia. No m’ho podia creure!

Us confesso que no vaig a favor de cap equip del mundial, i si els millors són els dels EUA, endavant, que guanyin el mundial, però que sigui possible que la trucada d’un president d’un Estat interfereixi en les resolucions de la competició és molt greu. Estic convençut que a un altre president d’un altre Estat no li haurien fet cas.

La prepotència del president nord-americà s’alimenta de persones com el president de la FIFA o la senyora Ursula von der Leyen, i molts d’altres dirigents polítics incapaços d’enfrontar-se a un bocamoll amb molt de poder, però que actua al marge de l’ètica i la moral. Mentre hi hagi gent tan dèbil i dependent dels poders fàctics, personatges com Trump s’aniran reproduint.

Drons, què hi ha del cert?

Darrerament, llegim que diferents països europeus s'han vist sorpresos per la invasió de drons prop dels seus aeroports provocant que s'haguessin de cancel·lar vols i fins i tot tancar per unes hores tota l'activitat. En tractar-se de països més o menys fronterers amb Rússia, i passant el que està passant amb la invasió a Ucraïna, que sembla no tenir aturador, totes les mirades són cap al Kremlin, que nega qualsevol implicació.

Què està passant? Qui hi ha al darrere? És Putin que intenta posar nerviosos els països de l'OTAN? Què es pretén amb aquests moviments? Despistar-nos d'altres objectius més importants i perillosos?

M'imagino que al final sabrem la veritat, però, com sempre, trigarem a conèixer el fons de la qüestió. A qui interessa entretenir-nos d'aquesta manera? Com a simples mortals ens passegem per aquest món desconeixent la majoria de les coses. Intuint, a vegades, què ens volen dir i fer, però molt innocents i víctimes del poder, que sempre queda lluny de nosaltres.

Aquests dies he parlat d'Europa i el paper gairebé de ridícul que està fent davant de Rússia, la Xina o els EUA, que sembla haver-nos deixat de la mà. Ara, amb aquestes incursions de drons sembla que es vol insistir en el paper de víctimes incapaces de posar ordre a casa nostra, essent la burla d'un president, Putin, que fa quatre dies el donàvem per acabat, però que fa i desfà sense que ningú li pugui parar els peus, ni tan sols el poderós i bocamoll Trump.

Jo vaig seguint les notícies i espero que un dia sabrem la veritat. Entretant, confio que només siguin ensurts i lluny de casa nostra. Volar té els seus riscos i no cal afegir-hi entrebancs ni posar més por al cos. A veure si ens espavilem i trobem uns dirigents que es facin respectar d'una vegada!

Ens hem d'avergonyir d'Europa?

N'he parlat més d'una vegada en aquest blog, referint-me a Europa. El nostre somni, quan vivíem sota el franquisme, era obrir les portes a Europa i alliberar-nos de la pressió autoritària i, en el cas de Catalunya, de la prohibició de parlar amb la nostra llengua i defensar la nostra cultura. Crèiem que Europa ens salvaria i facilitaria la recuperació dels nostres drets. 

En un primer moment les coses varen anar per aquest costat. La mort del dictador i l'entrada a la Unió Europea ens permetien respirar i recuperar els nostres drets i, al mateix temps, les nostres il·lusions. 

Han passat uns quants anys i, en certa manera, patim la sensació que anem enrere. Que estem perdent bous i esquelles. Que el català no és tan ben vist a Europa, i que els europeus han perdut la fe en el continent, i alguns d'ells, potser cada vegada més, volen reduir les competències de la Unió, i que cadascú s'espavili pel seu compte.

El que està passant darrerament, des de la tornada de Trump a la presidència dels EUA és llastimós i insòlit. Crec que els nostres líders europeus han perdut els papers i fins i tot la dignitat. Un bocamoll molt perillós està fent el que vol amb nosaltres i som incapaços de defensar-nos. Estem a la seva disposició, perdent tot allò que amb molt d'esforç havíem anat aconseguint.

Hem arribat a un punt que ens plantegem, em plantejo, si no m'haig d'avergonyir de ser europeu. Cada vegada té més sentit la idea de ciutadà del món. El problema, però, és el món que estem dissenyant. La pèrdua de valors. L'afany del poder encara que sigui trepitjant els altres.

Avui escoltava el primer ministre britànic, que no són de la Unió Europea, però sí europeus, amenaçant reconèixer l'estat palestí si Israel no canviava d'actitud. Depèn de què estigui fent un cruel i dèspota primer ministre israelià, que es reconeguin els drets d'un poble, com és el palestí? Ens hem venut l'enteniment?

Podria continuar amb més exemples que posen en dubte l'honorabilitat europea. És per això que em pregunto si no m'haig d'avergonyir de pertànyer on pertany, i em pregunto què puc fer per tenir la consciència tranquil·la.

Un bocamoll perillós

No en tinc ni idea d'estratègia militar, però tinc molt clar que les guerres no solucionen res. Hi ha qui sembla molt interessat a declarar la guerra i d'altres que no hi donen la importància ni valoren les conseqüències que provoquen. Probablement perquè ells, en persona, no hi tenen gairebé res a perdre. Els militars i les persones dels països afectats, sí que s'ho miren d'una altra manera.

Em guardaré prou de proclamar alegrament qui és el culpable i de què. Entenc que en un conflicte, ambdues parts tenen les seves responsabilitats. Dit això, però, les declaracions del president Trump, en tots els àmbits, i la decisió presa d'atacar l'Iran, crec que és un error garrafal que pot tenir greus conseqüències. És un error perquè al meu entendre no s'havia treballat prou el diàleg i les negociacions. 

És molt trist el que està passant, però és greu que el president dels EUA, que té tant poder, sigui una persona que menteix, enganya i gaudeix del dolor dels altres. Potser no és el més dolent de tots, però el sol fet de tenir tant de poder, el fa més perillós i temible.

Poques hores abans de l'atac deia que donava quinze dies de marge a l'Iran per evitar-lo. Un engany que no he entès a què es deu. O potser és això que dic, que és feliç ferint els altres i demostrant que al món es fa el que ell vol. Desitjo de cor que, a no trigar gaire, s'adoni dels seus errors i ho pagui amb el rebuig i menyspreu de tothom. No li puc desitjar la mort, però sí que algú li obri els ulls. No li caurà la cara de vergonya, perquè no n'ha tingut mai ni en tindrà. Algú li ha de parar els peus, i espero que aquest dia estigui a punt d'arribar.

Entretant, desitjaria trobar la solució per frenar l'escalada bèl·lica. I no ens oblidem que, passi el que passi, tenim un poble que pateix el genocidi, sense pietat. Moren de fam, per efecte de les bombes i per la manca d'ètica i moral d'uns dirigents que de manera activa o passiva, permeten aquesta injustícia ferotge.

S'ha tornat completament boig!

Diu que s'ha tornat boig! Perquè continua atacant i matant víctimes innocents, però ell no es veu la biga a l'ull. Ell continua defensant el seu amic Netanyahu que està massacrant els palestins de Gaza, i es queda tan ample!

Ho afirmava el president dels EUA després dels nous atacs, i intensos, a Ucraïna. Uns atacs que coincideixen amb les negociacions de pau entre ambdós països. Algú es creu que Putin vol aturar la guerra? El president rus només aspira a guanyar-la, conquerint la totalitat del país veí. Entretant va donant llargues i enredant a tothom.

Trump no té cap consideració vers els ucraïnesos. El que li molesta és haver-se d'empassar les seves paraules, quan va dir que en poques setmanes aturaria la guerra. Es creia molt llest, però Putin el guanya, i sap que el president nord-americà és un bocamoll, que fa moltes promeses, es creu el rei del mambo, però a l'hora de veritat no està aconseguint res, més enllà de desestabilitzar el món, amb les seves decisions i contra decisions constants.

Seran quatre anys molt durs i desitgem que hi hagi poques coses irreversibles. Sigui com sigui, però, recuperar la situació prèvia a la seva arribada al poder, per segona vegada, no serà fàcil. El mal es provoca a l'instant. El bé costa molts anys i esforços.

Estem farts de les declaracions miserables que juguen amb els sentiments de la gent. Si realment està preocupat per les morts dels ucraïnesos, també ho hauria d'estar per la mort dels palestins. A Ucraïna potser no hi pot fer pràcticament res, però amb el genocidi de Gaza, sí. Que no sigui tan miserable, i no ens vulgui enredar a tots!

De què parlem a Europa?

M'agradaria que les converses i sobretot les negociacions dels dirigents polítics europeus giressin al voltant del creixement econòmic, de l'enfortiment de les relacions dels estats integrants de la Unió, de les reformes necessàries per aconseguir millorar econòmicament, però també socialment, i no pas que estiguin discutint si cal rearmar-se més. 

Accepto que no tinc prou coneixements de tot plegat, i que, per altra banda, també soc contrari a les guerres, els exèrcits i les armes. Ja sé que és molt fàcil posicionar-se d'aquesta manera i no tenir una alternativa clara i real davant d'un conflicte bèl·lic que, sempre, té un fons econòmic. Malgrat això, penso que els nostres dirigents haurien de veure que per més inversió que puguem fer per adquirir nous armaments, la possibilitat de fer front a una guerra que pugui venir de Rússia, frega el ridícul, per la qual cosa entenc que s'ha de prioritzar el diàleg per a la pau i l'entesa entre tots els estats, a incrementar l'estoc d'armes per anar a la guerra.

Puc entendre també que els països que fan frontera amb Rússia no estan d'allò més tranquils. Probablement, tampoc nosaltres ho hem fet fàcil, i sense que serveixi per justificar el president Putin, que no és de fiar, també hem col·laborat a posar-li la por al cos.

Estic seguint, d'alguna manera, el posicionament dels diferents líders polítics espanyols, i és bo subratllar la seva evolució ideològica al llarg dels anys. Els de la meva generació encara recordem el famós referèndum per a l'entrada d'Espanya a l'OTAN, i com ens va enganyar el president socialista, ara ancorat més a la dreta extrema, el senyor Felipe González.

Pedro Sánchez tampoc no està tan lluny del posicionament de la dreta, que no de l'extrema dreta, que ja sabem que són antieuropeus, i molt favorables a les tesis del flamant nou president dels EUA, un bocamoll desestabilitzador que molt probablement no aconseguirà fer gran Amèrica, però sí que ens ho farà passar malament a tots plegats.  

Posar-me al dia

Acabo d'aterrar de les meves vacances d'estiu, i ara em toca posar-me al dia i saber a fons què està passant, tant a la meva vila com a la resta del país, i del món. Mentiria si digués que he estat desconnectat del tot. El fet de continuar escrivint diàriament el meu post, fa que no acabis de marxar del tot, però sí que t'ho mires des d'una certa distància, no només física, sinó també emocional.

Arribo i em trobo amb les festes de Sant Roc que, encara que no es tracti de la Festa Major, sí que ha anat agafant importància, i hi ha una sèrie d'activitats que han esdevingut tradicionals, i que tenen molt seguiment i estima. La traca és la ruixada dels macips, per recordar el vot de vila, però al seu voltant s'hi han anat sumant altres actes que ho complementen i representen l'espetec final de l'estiu, encara que ens trobem a mitjans d'agost.

He pogut veure que les negociacions per aconseguir el vot favorable de Junts a la investidura de Pedro Sánchez continuen una mica amb sordina, probablement per evitar res que ho espatlli definitivament, i que ens porti a una nova convocatòria electoral abans d'acabar l'any. 

Alguns articulistes han recordat el menysteniment de Pedro Sánchez i els socialistes en general cap al president català a l'exili, i com ara el necessiten per aconseguir la presidència. Al marge de la raó que tingui cadascú d'ells, això és una demostració que mai saps a qui pots necessitar, i potser per això caldria ser més caut i no tan bocamoll. És cert que la memòria és efímera, però existeix l'hemeroteca, i això juga en contra de molts polítics inconscients.

Les vacances continuen, però el temps s'acaba i, si no vaig errat, aquesta setmana és decisiva per a la constitució del Congrés de Diputats, d'acord amb els resultats de les eleccions del mes de juliol. Els socialistes tenen coll avall que aconseguiran la presidència de l'institució, i molts desitgem que PP+Vox no acabin convencent a ningú per fer cap jugada que després ens sàpiga greu.

Per cert, les meves vacances també m'han servit per veure com s'ho fan altres països per viure d'una manera més endreçada. El problema és que hi veig molta col·laboració de tothom, i no només una millor manera de governar i gestionar la cosa pública, que també. Quan intento imaginar-me la seva aplicació a casa nostra em venen tots els mals. Ho aniré comentant els propers dies.

Algú del PP començar a dubtar del seu president

Crec que el PP comença a adonar-se que va errar col·locant Pablo Casado a la presidència del partit. Probablement els va animar l'empenta que tenia davant la crisi produïda per la moció de censura a M. Rajoy, i ho varen confondre amb tenir les idees clares. Ser bocamoll no és mai una bona solució, i sinó que ens ho preguntin als catalans, que prou pena passem amb el president que ens ha tocat, però suïcidar-se políticament pactant amb Vox, li comportarà més d'una patacada.

La lluita entre PP i C's per guanyar espai polític a la dreta, no només no els ha reforçat, sinó que han fet sortir de la caverna un monstre que amenaça en absorbir-los. Europa ja crida a l'ordre C's, que tan contents i feliços es trobaven dins del grup liberal. Pactar amb l'extrema dreta? Avui mateix hem conegut l'acord entre els socialdemòcrates i partits de centre per governar a Suècia, aïllant l'extrema dreta. És la tònica dominant excepte a Espanya. De fet, els militants de Vox han sortit del PP. No són tan diferents, ni els de C's tampoc. Veurem què passa a les eleccions europees, no sigui que C's surti del grup liberal per entrar al grup d'extrema dreta europea.

Passem pàgina d'aquest any!

Ahir no vaig escoltar el missatge d'Any Nou del president català perquè no m'interessa. No m'interessa el que pugui dir-me el president, però sí que m'interessa el que pugui passar al meu país. Més que desinterès el que em passa és que m'avergonyeix escoltar-lo, i això no m'havia passat mai abans, fos qui fos el president de torn. Em podia agradar més o menys, però no m'avergonyia. Ara sí.

He escoltat a les notícies la reacció dels altres presidents autonòmics, i evidentment tot han estat crítiques a les paraules del nostre president, però això no vol dir res, perquè també les hauria rebut qualsevol altre dels presidents. Catalunya està sempre sota la mirada de tothom, faci el que faci és criticada i nosaltres els catalans que ens estimem la pàtria, també. És per això que em sap greu saber que el nostre president és un bocamoll, que borda molt, però no mossega. Aquestes declaracions que fa, però, serveixen perquè els adversaris trobin l'excusa on basar la seva crítica. No els donem arguments, que no els necessiten!

Us desitjo a tots un any molt millor que aquest 2018. Desitjo que els presos polítics puguin sortir al carrer i els exiliats tornar a casa. Ho desitjo encara que ho veig molt complicat, i encara més si mantenim el govern català actual, que sincerament crec que no ens mereixem.

Torra, irresponsable, il·luminat, imprudent...

Podríem afegir altres adjectius com bocamoll, pallasso... Cadascú hi pot dir la seva, però s'ha de dir que el paper que juga el president no és el que ens mereixem la majoria de catalans, i no em refereixo només els no independentistes, sinó que hi incloc els independentistes que no estan d'acord amb les atzagaiades del president.

És una vergonya tenir com a president una persona que només provoca la gent sense fer cap pas, només obrint la boca. Borda molt, però no mossega. Aixequem-nos i aneu-hi. Necessitem ordre i treball, i no tantes declaracions gratuïtes. Ja hem experimentat què és tenir un govern que planta cara sense pla B. No necessitem repetir els errors d'ara fa un any i encara menys provocar disbauxa que no porta enlloc.

Se m'està fent molt pesat tot plegat, i em sap greu pels polítics que tenim tancats a la presó. No podríem fer un canvi de cromos? 

Penso que el president Puigdemont ja està fent la tasca d'internacionalitzar el problema que tenim a casa, com perquè ho deixi de fer el president Torra i es dediqui a governar i no parlar tant. Aquesta necessitat de voler ser protagonista ens sobra i preferiríem un president més discret, però efectiu i resolutiu.

Catalunya no es mereix el tracte que rep d'Espanya, però tampoc tenir un president com l'actual que es fa antipàtic davant dels adversaris, però també d'aquells que estem lluny dels partits de l'oposició.

Santi Vidal, mentider o bocamoll inoportú

Avui és molt fàcil criticar l'exjutge Vidal per les declaracions que des de fa temps realitza en les diferents trobades per terres catalanes. Personalment no el criticaria si fins ara l'hagués defensat, però totes les persones que em coneixen i han compartit amb mi debats sobre la independència i en concret sobre l'actuació de Santi Vidal saben que jo mai l'he defensat, sinó més aviat l'he criticat i no he volgut assistir mai a cap de les seves conferències.

Deixant de banda si l'exjutge es mereixia el càstig d'apartar-lo de la seva professió, la seva actuació redactant una constitució pel seu compte ja no em va semblar bé i vaig considerar que tenia massa ànsies de protagonisme. Com a càrrec polític ha quedat igualment demostrat que no dóna la talla, ni més ni menys que molts altres polítics, però no se'l pot considerar un bon polític.

Mancat de sentit comú i estratègia, només empès per mobilitzar i agradar multituds, s'ha dedicat a mentir o descobrir actuacions que no s'ajusten a la legalitat, i això és el que caldrà conèixer. Sigui una cosa o l'altra, però Santi Vidal no ha estat encertat i s'ha deixat portar per l'entusiasme de les masses a qui es dirigia, i al final ha fet un flac favor als que deia defensar.

No vull crucificar la persona ja que penso que tots errem i en moltes ocasions hem de rectificar. Això és el que haurà de fer Santi Vidal al lloc on acabi actuant. Lloable la decisió de dimitir, encara que hagi pogut estar convidat a fer-ho, però és una sortida digna que no acostuma a passar al nostre món.

Espero que quedi demostrat que les paraules de Vidal no eren certes, sinó que es tractava de frases incendiàries per fer aixecar de les cadires els seus oients i seguidors, tots ells il·lusionats per un somni que des de fa uns quants anys està latent en bona part de la ciutadania. Cal, però intel·ligència política i bon fer, qualitats que han abandonat l'exjutge Santi Vidal.