Si ho volem, podem!

Si una cosa he trobat a faltar amb l'arribada de la democràcia al nostre país és la predisposició per lluitar per les coses. Ha semblat com si ja ho haguéssim aconseguit tot, que no necessitéssim esforçar-nos per millorar res i acceptar estoicament tot el que ens ha vingut a sobre. Tot plegat molt diferent de l'època del dictador que sabies que havies d'enfrontar-te a una situació injusta per aconseguir la llibertat d'expressió, poder parlar la teva llengua, recuperar la teva història, la teva cultura i els teus drets.

Aquesta actitud d'acceptar tot allò que et donen ens ha portat a una precarietat en molts camps, fins al punt de creure que el món que deixarem serà pitjor del que havíem assolit amb la mort del dictador, amb l'entrada a la Unió Europea, amb el reconeixement de la Generalitat de Catalunya, i la llibertat de poder parlar el català.

Teníem clar que quan una cosa la volíem i lluitàvem per ella, l'acabàvem aconseguint. Ara sembla que això no és possible. Que no tenim prou força, encara que ens poséssim tots d'acord i treballéssim plegats. Cal, doncs, convèncer-nos que tenim prou força per aconseguir allò que desitgem, amb esforç i sacrificis. Les coses no et venen soles. 

Penso en la davallada en l'ús del català. Hem de deixar de lamentar-nos i posar en pràctica una cosa tan senzilla com no renunciar a parlar-hi en tots els àmbits, exigint que se'ns lliuri tota la documentació en la nostra llengua i no claudicar a la primera sotragada. 

També podem dirigir la nostra demanda als productes que ens mereixen confiança, sigui perquè en coneixem l'origen, sabem com es produeix, com es respecten els drets dels treballadors, quins són els principis dels seus propietaris, i a qui volen afavorir. Això ens pot suposar renúncies, però al capdavall segur que ho agrairem. Si tot ens posem d'acord, podem fer fracassar aquells que només busquen el seu propi interès i benefici, i que maltracten els altres. Només ens cal estar alerta i anar plegats. La força de la societat, quan s'ho proposa és invencible.

Orgullosos dels èxits de la Marta

No tinc el goig de conèixer personalment la Marta Mitjans, atleta arenyenca que no para d'aconseguir medalles, reconeixements i títols, el darrer és el rècord d'Espanya dels 800 metres, categoria sub-20, però m'apunto al grup de vilatans que ens sentim orgullosos que una arenyenca assoleixi tants d'èxits. El sentiment de pertinença de grup és bo, i per això hauríem de cuidar-ho una mica i entre tots aconseguir que el nostre treball individual, però també el col·lectiu, obtingui bons resultats.

La Marta, però, no obté l'èxit per casualitat. No li ve regalat, sinó que requereix el treball constant, diari, per anar guanyant terreny i superant-se. L'esforç del dia a dia, en silenci, sense que ningú se n'assabenti. Després podem llegir les notícies que ens parlen dels seus triomfs, però abans hi ha la feina metòdica, rigorosa i constant.

S'ha de felicitar la Marta, no només per quedar primera en les seves competicions, sinó per aquesta dedicació i sacrifici diari, en una cosa que li ve de gust, però que està plena de dificultats, també d'entrebancs, i que només amb insistència i esperit de superació ho pot afrontar.

L'exemple de la Marta ens hauria de servir a tots per afrontar el dia a dia amb la satisfacció de saber que ho donem tot per aconseguir les nostres fites. No sempre assolirem l'èxit, ni el reconeixement dels altres, però sí el nostre propi reconeixement, que és prou important. Perquè estic segur que la Marta agraeix les paraules i consideracions que rep de la resta de persones, però gaudeix de la seva pròpia satisfacció en veure que el seu treball, les seves hores d'entrenament i renúncies fan possible l'assoliment de l'èxit.  

Enhorabona, Marta. Gràcies per la teva il·lusió, esforç i tenacitat. Gràcies per portar el nom d'Arenys arreu on participes.

Reconeixement merescut als Esquirols

Ahir quan llegia la notícia de la concessió del Premi enderrok d'honor vaig sentir una mica de nostàlgia, al mateix temps que una satisfacció pel reconeixement a unes persones que varen representar tot un símbol per a una generació d'osonencs que ens hem fet grans.

Els esquirols sonaven arreu i tots coneixíem les seves cançons. Els seguíem i gaudíem dels seus concerts i enregistraments, sobretot en uns moments en què sentir-los cantar en català ens estimulava a recuperar els nostres drets lingüístics. Qui ho diria que després de tants anys encara estiguem batallant per defensar la nostra llengua!

La Dolors Roca, component del grup, i que havia format part també del Duo Ausona, era veïna de casa, a Vic, i en Crosas o en Casadesús, eren de l'Esquirol, el municipi on pertany Cantonigròs, el meu poble d'estiueig. Em sentia, doncs, molt proper al grup, i les seves cançons em resultaven plaents i d'alguna manera reivindicatives d'una manera de ser i sentir-se que necessitava revelar-se contra tantes prohibicions i renúncies.

Els seus èxits eren els nostres i la seva proximitat trencava la inèrcia de veure les coses de lluny, dominades per unes forces estranyes que no t'estimaven i que et dominaven. Jo crec que era una manera molt innocent de dir no a l'statu quo. 

L'atorgament d'aquest premi m'ha evocat un passat que veig força llunyà i del qual en guardo bons records. Vivíem molt pressionats, i políticament dominats per una dictadura que encara hauria de durar uns quants anys, però teníem ganes de canviar el món. Avui han canviat moltes coses, però a vegades penso que continuem sotmesos als designis d'unes forces foranes, que no ens permeten viure en pau i que ens posen difícil el nostre futur, com a país, però també com a persones lliures.

Elena eclipsat pel rei Felip VI

Els comentaris d'avui els podríem agrupar en dos blocs: la proclamació del nou rei i l'eliminació de "la Roja". Dic això, però fins a mitja tarda no els he pogut llegir, més que escoltar. Amb dos anys hem viscut la renúncia d'una papa i l'abdicació d'un rei, dos fets que no són gens freqüents. El que ens fa falta al nostre país és que hi hagi més renúncies i dimissions de polítics corruptes.

La indumentària militar del rei, el seu discurs, l'absència del pare i la germana a l'acte, o el fet que Artur Mas no aplaudís el discurs, són algunes de les anècdotes i comentaris que s'han pogut llegir a les xarxes socials. Els diaris i mitjans informatius han estat molt respectuosos amb la monarquia, fins i tot a Catalunya, on republicans i independentistes tenen una important presència.

Amb tot això, el protagonisme del PSC ha quedat eclipsat, però no per massa temps. Elena ha reconegut que ha fracassat en el seu intent de canviar el PSC i ha llançat la tovallola davant d'Iceta que, en aquests moments, no té contrincant que li pugui fer ombra.

Em preocupa la situació actual a Espanya en què molesta més una estelada o una bandera republicana que no pas una creu gammada. Es dediquen més esforços a perseguir independentistes que no la ultradreta feixista.

I avui, si alguna persona deu estar dolguda és monsenyor Rouco Varela. Podia haver estat el protagonista de la jornada i l'han deixat a casa. No sé si amb un altre arquebisbe el rei hauria accedit a incorporar-hi l'Església en aquesta entronització, però és evident que Rouco Varela no li hauria fet cap favor.