Reconeixements i anonimat

A tots ens agrada el reconeixement, els premis i les medalles, però no hi ha millor satisfacció que l'orgull d'haver contribuït en un fet encara que sigui des de l'anonimat. 

Hi ha moltes ocasions en què tenim l'oportunitat d'agrair la feina desinteressada d'alguns per aconseguir guanys socials, però no podem oblidar que el dia a dia està ple d'actes que ignorem i que es porten a terme gràcies a la tasca d'uns quants que mai o rarament se'ls reconeixerà. Això, quan es fa amb la il·lusió d'ajudar els altres, no genera frustració, sinó satisfacció i el premi el reps a l'instant, sense que ningú t'hagi penjat la medalla.

Alguna vegada he plantejat que l'Ajuntament atorgués més títols d'arenyenc il·lustre a persones que han destacat per la seva col·laboració a millorar la nostra vila, sigui per la seva tasca cultural, econòmica o social. És cert, però que els reconeixements guanyen força i credibilitat si són escassos, davant el perill d'estar regalant títols a tort i dret, encara que caure en l'altre extrem tampoc és bo. Trobar l'equilibri no és fàcil.

La moda dels reconeixements ciutadans a través de votacions populars omple, en certa manera, aquest buit que podem trobar en l'escassetat de reconeixements institucionals. És bo que els vilatans valorin la feina dels seus convilatans, perquè ajuda a tenir en compte les persones que no només lluiten per viure, sinó que aprofiten el seu temps per ajudar els altres o que actuen de mirall per la seva tasca diària.

Al nostre país, anualment es concedeixen premis a persones que han destacat en la seva activitat professional, del lleure o social, i cal ser molt escrupolosos per no banalitzar els premis. És bo que tot reconeixement vingui avalat per una bona causa i no caure en el perill d'atorgar reconeixements per simpatia o compensacions. En un món tan castigat pel soroll, menyspreu i insults, trobar la manera de ser positius i buscar els mèrits de les persones, és el millor antídot contra la mediocritat imperant.

Els equilibris de Salvador Illa

Ser president de la Generalitat i socialista no és fàcil, i sinó que li preguntin a José Montilla o al mateix Salvador Illa. Quan el president ha estat de Junts o ERC, la reivindicació sistemàtica per aconseguir més autonomia, més inversions o un tracte més favorable, ha quedat plenament justificada. No hi havia cap obstacle ni reticència que frenés l'impuls d'insistir en la defensa de Catalunya i els catalans, tant quan el govern de Madrid estava en mans del PP com del PSOE. La cosa canvia quan les dues presidències estan en mans del mateix partit. No ha estat el cas dels populars, que a Catalunya continuen sent residuals, però sí en el cas dels socialistes.

Salvador Illa, dels tres presidents socialistes que hem tingut fins ara, és el més fidel a les tesis governamentals espanyoles. Ho hem dit des d'abans de ser nomenat president i ara, que ja fa uns mesos que exerceix com a tal, ha quedat ben palès. Amb Maragall i fins i tot amb Montilla les coses no eren tan plaents per al president espanyol de torn. 

L'actual president, doncs, haurà de fer molts equilibris per acontentar tothom, bàsicament perquè la seva presidència i la del seu homòleg espanyol, pengen d'un fil, però també perquè com a president català ha de mostrar-nos la seva voluntat i lluita per aconseguir millores en tots els aspectes, sobretot en el finançament.

Avui hem sentit les declaracions de la consellera Sílvia Paneque sobre donar informació de les balances fiscals, un tema que sempre ha provocat molta controvèrsia entre els governs espanyol i català, i que semblava que el govern de Salvador Illa volia passar-hi de puntetes i no parlar-ne, no fos cas que Pedro Sánchez s'enfadés. 

El temps ens dirà com acabaran els acords de legislatura entre PSC i ERC. De moment el president s'està desplaçant per la maroma, amb certa prudència, però no sabem si serà capaç d'aguantar-s'hi fins al final de la legislatura, o bé arribarà un moment que saltarà pels aires. No ho té fàcil. Ningú no li ho posarà fàcil, ni aquells que li varen facilitar la presidència, ni els seus socis de partit de més enllà de l'Ebre. Haurà de fer molta pedagogia, però aquí no en tenim prou i volem resultats. Si tot s'allarga gaire sense avançar, li començaran a caure patacades de totes bandes i el futur no el tindrà gens clar.

Cansat d'haver de parlar de Rodalies

Parlar de Renfe i Rodalies resulta cansat i avorrit. Poques coses positives podem dir, més enllà de desitjos i somnis de futur. Dir que el tren a casa nostra funciona malament no sorprèn a ningú. Tampoc als propis responsables del transport ferroviari, encara que ho dissimulen i hi troben mil excuses.

Recordo una vegada, ja fa uns quants anys, que en una conversa amb uns amics se'm va qüestionar la meva crítica pel mal funcionament de la línia de tren que passa per la nostra vila. La vàrem patir durant tots els anys que la meva filla va estudiar a la Universitat. 

Podria parlar de la línia 3, la que passa pel meu municipi de naixement i que es troba pràcticament en les mateixes condicions que quan jo la utilitzava, fa més de cinquanta anys. Però parlo d'una línia més transitada, que passa per la costa, en una comarca molt poblada i amb molts turistes a l'estiu... Encara que això tampoc els motiva a l'hora de prendre decisions i invertir en la infraestructura per evitar els problemes diaris.

És una vergonya tot el que passa. La manca d'inversions, i sobretot el fet que el govern de torn, sigui socialista o popular, no fa res per solucionar-ho. Sembla que tinguin un especial interès per fer-nos la punyeta. Ni posant-hi ministres catalanes, que coneixen de sobres quina és la realitat, però els interessa més el partit, el poder, l'amiguisme i els interessos personals i de partit, que no pas trobar solucions als problemes de la gent. I després ens demanen que aparquem els vehicles privats i agafem el transport públic! 

Estic molest perquè em considero menyspreat. Insisteixen que som espanyols i que hem de garantir la unitat de la pàtria, però ens tracten de qualsevol manera. Prometen inversions que després no s'acaben fent, i posen totes les traves del món per facilitar el traspàs de competències a la Generalitat.

No tinc la certesa que la gestió que es pugui fer des del nostre govern resolgui els molts problemes que patim. Segur que com a mínim caldran molts esforços i temps per posar-ho al dia, però com a mínim sabrem a qui demanar responsabilitats, sense que se'ns acusi d'estar tot el dia criticant els governs espanyols de torn. Són molts anys de mal servei, i el futur no es veu gens clar.

Hi haurà transfuguisme?

Avui els mitjans de comunicació estan pendents del que passa al Congrés de Diputats, on el candidat guanyador de les eleccions generals del mes de juliol, el senyor Feijóo, intentarà convèncer els diputats que ell és la millor opció per governar el país. Els càlculs que s'han fet són que només gràcies a vots trànsfugues del PSOE, el resultat li pot ser favorable. N'hi haurà?

La voluntat del PP és que alguns diputats socialistes s'adonin que el seu cap de llista i actual president del govern ha perdut els papers, i que el millor que poden fer és votar el seu home, que és qui va guanyar, i només li falten quatre vots per aconseguir la majoria del Congrés. 

Diumenge varen convocar la ciutadania a manifestar-se en contra de l'amnistia. De fet es tractava de manifestar-se en contra del PSOE, i més concretament del senyor Pedro Sánchez, que no ha estat mai sant de la devoció de personatges tan significats, com l'expresident del govern, el senyor Felipe González.

De fet, a Espanya ja hi ha experiències de transfuguisme descarat, a l'Assemblea de Madrid. Precisament entre els dos partits polítics que ara s'enfronten. No seria, doncs, tan estrany que això tornés a passar. Sobretot si pensem que al darrere de tot això hi ha un enemic comú de socialistes i populars: els catalans.

Des d'aquí no tenim cap garantia que el president en funcions atorgui tot allò que se li demana per poder disposar dels vots dels partits independentistes. M'imagino que tothom ho té clar, i si es dona el fet que Feijóo fracassa i és Pedro Sánchez qui es presenta per ser investit novament cap del govern espanyol, el premi no serà el que volem, però alguna cosa se'n pot treure: Rodalies?

Les xarxes en van plenes, i els articulistes del món digital no han parat d'escriure diferents supòsits. Tenim el president Puigdemont atabalat amb una colla de representants de la República que se li han rebel·lat, queixant-se de la manera autoritària d'actuar, probablement assessorat pel vicepresident Toni Comín. A veure si això el despista i no està tan concentrat en les negociacions amb Madrid.

Us confesso que només he vist cinc minuts de la sessió del Congrés d'aquesta tarda, i ha coincidit quan parlava el senyor Abascal i li responia el candidat Feijóo. He tingut la mala pensada d'obrir la televisió mentre em menjava el iogurt de la tarda. No ho tornaré a fer. Ja m'assabentaré de tot a través d'Internet. Almenys així selecciono què vull llegir i quan. Està pelut! 

Nit de naps, confinats

Enguany la nit de naps arriba amb el confinament nocturn, la qual cosa afecta directament l'activitat frenètica del jovent d'Arenys. La policia avisa que vetllarà pel compliment d'aquest confinament, la qual cosa provocarà que els naps i les cols s'hagin de penjar ben aviat del vespre, o matinar demà dimecres abans no ens desvetllem per jugar amb els regals de reis.

La tradició es manté, malgrat que durant uns anys semblava que la cosa podia anar de baixa. Per una banda es reclamava suport de l'administració pública i per l'altra més permissivitat amb les bromes, algunes de les quals havien pujat de to.

Desconec quin suport rep de l'ajuntament l'entitat coordinadora de la nit de naps, però en tot cas continuo pensant que les tradicions no poden viure exclusivament del patrocini públic, sinó que hi ha d'haver la part generosa de la ciutadania. Precisament si algun problema hi ha amb en el món associatiu és que hi ha entitats que només es belluguen si hi ha diner públic al darrere, i això és el que ho fa malbé tot.

La iniciativa ciutadana sempre haurà de prevaldre i és la prova de la vivesa de les entitats i de la societat en general. És bàsic entendre que l'associacionisme només té sentit si té alguna cosa per aportar a la col·lectivitat, més enllà de distreure els seus socis. Quan les entitats s'impliquen en les festes i tradicions d'una població, és quan tenen més vida i ressò.

Tot això no treu que no haguem de reconèixer el valor i l'empenta dels seus organitzadors i, d'alguna manera, col·laborar-hi perquè no defalleixin, i es continuï amb les tradicions. El 2020 ha estat un mal any i un entrebanc per a les festes populars, i la nit de naps també en pot sortir mal parada. Desitgem que aquest 2021 sigui diferent, que puguem sortir aviat de la captivitat a què ens té sotmesos l'epidèmia, i que recuperem les nostres festes amb tota l'energia i participació de sempre.

Avui roses i llibres, i senyeres

Avui pot ser el dia que hi hagi més senyeres pels carrers i places del país. A més, si us hi fixeu bé, la majoria d'elles les presenten persones que en sa vida hauran anat a una manifestació amb la bandera al damunt. La pela és la pela, que diríem. És qüestió de revendre roses per aconseguir una arraconada, no només per als viatges de final de curs, sinó també per a la compra del dia a dia. 

M'he fixat en les persones que venien les roses i, com acostuma a passar cada any, hi ha moltes parades on s'hi concentra la família sencera, des de l'àvia a la néta més petita. Sant Jordi és una bona oportunitat per passejar (A Arenys de Mar no hi plou) i celebrar que arriba el bon temps i que cada vegada més hi haurà festes i festetes a l'aire lliure. És l'inici de la cultura popular i pública, que continua amb Sant Joan, les festes de barri, Sant Zenon i Sant Roc, per acabar amb l'onze de setembre.

Però enguany hi tenim les eleccions pel mig, i tots els partits tindran parada. Amb senyera? M'agradaria veure la paradeta de Vox amb les roses i la senyera. No hauria d'estranyar ningú, oi? Esclar que si el seu objectiu és la nació espanyola i anul·lar les autonomies, seria incoherent. El més natural, llavors, seria veure-hi la bandera espanyola. No sé si amb 'pollastre' o sense.

Confio que a Arenys no hi siguin, però avui a casa he trobat propaganda electoral del seu partit a sota la porta. Es tracta de sumar vots per tal de formar part del Congrés de Diputats. Quan aquests tipus de partits polítics hi entren, costa molt que marxin. Ni amb aigua calenta!

Afloren les contradiccions en la campanya electoral

D'aquesta campanya electoral destaco les contradictòries declaracions de polítics d'un mateix partit, en funció del públic de torn. Abans es dissimulava un xic, per allò de la imatge, però darrerament sembla com si donés punts i es proclama amb absoluta normalitat i sense passar vergonya.

El més coherent sempre ha estat el PP que ha predicat sempre el mateix missatge, contrari als interessos de Catalunya, tant si es tractava de polítics madrilenys, extremenys o catalans. Ja he comentat més d'una vegada que l'actitud dels populars bascos respecte al País Basc no ha tingut mai res a veure amb l'actitud dels populars catalans respecte a Catalunya.

El PSOE seria el posicionament contrari. No diu el mateix el PSC que els socialistes andalusos, sobretot des que els presideix la Susana Díaz. El problema és que el PSC no hi pinta res i accepta totes les humiliacions dels companys estatals.

En el cas de C's, que són tant o més centralistes que Rajoy, no tenen contradiccions entre ells, però sí que el seu missatge és diferent quan parlen a Catalunya de quan ho fan a la resta de l'Estat. Encara no tenen grans conflictes interns, o si més no els mantenen força amagats.

Finalment, dels quatre grans partits espanyols hi ha Podemos que, al meu entendre, ha variat des de l'inici, amb un Pablo Iglesias molt centralista, però que les circumstàncies l'han modulat una mica, sense que puguem donar-li cap premi a la descentralització. En tot cas ho dissimula, més que tot perquè necessita els vots de la perifèria. El corredor del Mediterrani, però, el deixa en evidència.

L'acord im_possible PSOE-PP

Diuen que de més verdes en maduren, i per això no podem afirmar mai que tal cosa no passarà, perquè, per estrany que pugui semblar, tal cosa acabi passant. Ho dic perquè el títol de l'escrit pot semblar que no hi ha marge d'error, però tractant-se d'Espanya, no ho tinguem tan clar.

Aquests dies tothom busca exemples europeus d'aliances de partits per governar, uns per justificar que el gran pacte és possible i d'altres per explicar les dificultats que hi hauria tractant-se del nostre país. 

Si bé és cert que aparentment no hi ha grans diferències entre dreta i esquerra a l'Europa actual, i que podríem dir pràcticament el mateix del PP i el PSOE, en el fons hi ha un component ideològic ultradretà en el PP que faria inviable qualsevol possibilitat de pacte.

L'experiència socialista de Zapatero va ser molt decebedora, potser perquè n'esperàvem més després d'uns anys castigats pel govern Aznar, però no seria just posar tothom en el mateix sac. La ultradreta espanyola està dins del PP i hi té un pes molt important. La política d'aquests darrers quatre anys ha estat molt funesta per a les classes populars i també la mitjana, la que realment aguanta el país. 

Seria, al meu entendre, un suïcidi del PSOE voler pactar amb Rajoy el nou govern d'aquests propers quatre anys. No s'entendrien les advertències dels líders socialistes, d'anul·lar totes les lleis que el PP, sol i sense consens, ha anat aprovant, aprofitant la seva majoria absoluta. Quina mena de pacte haurien de signar ara per desfer tot el camí traçat pel PP?

És un pacte impossible, però no hi ha alternativa, si no és anant a les eleccions. El pacte de progrés que es podria signar entre PSOE i Podemos tampoc és possible si ambdós partits mantenen les seves promeses. El PSOE, que viu gràcies a Andalusia, mai accedirà a una reforma de la Constitució de tipus federal, per més que es demanés des del PSC. Andalusia no l'ha entès mai, i només jutja a partir de què li dónes a l'altre que no em dónes a mi, i així no anem enlloc. És allò d'una merda punxada en un pal.

Però com que estem parlant d'Espanya, tampoc farien grans escarafalls si finalment pactessin els dos grans partits de l'Estat, només per evitar que la perifèria no hi tingui cap paper a jugar.

En record d'en Santi Herce

Arribant a Arenys, després d'un bonic dia a la Costa Brava, m'he assabentat de la mort d'en Santi Herce. La notícia m'ha colpit. Vaig conèixer en Santi en unes tertúlies radiofòniques, amb en Francesc Castell, però sobretot durant la meva etapa de regidor, quan ell fou regidor del PP a l'oposició, després d'haver format govern en mandats anteriors. Puc parlar poc d'ell, perquè la seva vida era molt diversa, abastant molts fronts, però en guardo un bon record.

Sempre el vaig considerar una persona afable, que li agradava saludar tothom i que estava content si els altres ho estaven. Persona molt de la broma que sempre em recordava que ell no aniria al cel, que no li voldrien, però jo no penso igual. Si realment hi ha aquesta vida eterna, segur que ens hi retrobarem. No podríem estar sense ell.

Amb ell vaig descobrir una cosa tan senzilla, però que sovint oblidem. Es podia pensar molt diferent, pertànyer a partits polítics contraris, però guardar una bona amistat. Mai vaig saber si militava al Partit Popular amb convicció o per amistat amb la Rosa Saragossa i altres simpatitzants populars. Recordo que li deia que no sabia què hi feia al PP.

Avui us volia comentar la jornada a Port de la Selva i Cadaqués, sense tocar l'aigua, però gaudint de la seva bellesa, però conegut el traspàs d'en Santi, no podia deixar de recordar-lo en aquest meu racó d'Internet, per dedicar-li el meu humil homenatge. Santi, espero que ens retrobem, allà dalt. Bon viatge!

Juncker aparca Cañete de candidat a comissari europeu

Juncker, el futur president de la Comissió Europea gràcies als vots de populars i socialistes, ha demanat a Rajoy que li doni alternatives a Cañete. Aquesta persona, per a molts impresentable, va deixar el ministeri per aconseguir ser nomenat comissari europeu, i ara no el volen. 

No sabem si les alternatives seran pitjors que l'original i si Cañete acabarà aconseguint el premi perseguit, però en tot cas, per donar més prestigi a la institució europea, valdria la pena que se'l deixés arraconat. No és el millor polític per representar Espanya. No s'ho mereixen.

I avui el senyor Iceta ha lliurat a la premsa la seva pregunta a la seva consulta. Jo crec que hi ha polítics que s'haurien de jubilar perquè encara no han entès res del model de democràcia. Hi ha polítics que es creuen que una vegada els han elegit poden fer tot el que volen durant tota la seva vida. Però el que encara és pitjor és que es creuen que tenen la raó i que tooooots els altres estan equivocats. 

El senyor Iceta que s'ha presentat com el salvador del PSC es podria trobar que l'acabés d'enfonsar. De fet, fins ara, no pot eludir la seva responsabilitat en el retrocés del partit, ja que s'ha fet tot el que ell ha volgut. Ell, ajudat pel senyor Balmón.

Tornant, però, amb el senyor Cañete, sempre he pensat que a la vida tothom recull el que ha sembrat i un fracàs europeu del senyor Cañete (sempre parlo políticament i mai com a persona), seria el que es mereixeria, i a nosaltres ens estalviaria passar més vergonya.