Criticar, no importa què!

Avui a l'hora de dinar, aprofitant que estava sol a casa, se m'ha acudit engegar la televisió. Tenia sintonitzat el canal 3/24 de la televisió catalana i estaven retransmetent una compareixença del líder del PP, el senyor Feijóo. No he tingut temps d'assabentar-me des d'on es feia la retransmissió ni el motiu, ja que he hagut de tancar corrents la televisió per evitar posar-me més nerviós del compte. He pogut escoltar tan sols la resposta i agraïment del senyor Feijóo al representant de Vox, i l'inici de la intervenció de la representant del PSOE. No podia aguantar més.

Crec que els nostres polítics s'haurien d'adonar que els seus discursos cansen, bàsicament pel fet que aprofiten qualsevol excusa per atacar l'adversari, col·locant-se medalles i malparlant l'adversari, simplement pel fet de ser antagonistes i aspirar a aconseguir o mantenir el poder, segons sigui el cas, sense importar-los gens de què es tracta el debat.

Aquest cansament propicia que la gent deixi d'anar a votar quan es convoquen les eleccions, o es decanti per formacions polítiques sense experiència de govern i amb discursos populistes i enganyosos. La conseqüència és el deteriorament de la convivència, la concentració de la riquesa en poques mans, incrementant el desequilibri social i econòmic de la nostra societat i, si em forceu, l'amenaça de conflictes bèl·lics i un daltabaix.

Puc entendre, però no justificar, que tot s'encomana, i veient el paper que juga el president dels EUA, ja no es pot fer més el ridícul. El problema és que té molt poder i pot fer molt mal.

Seria demanar molt que els polítics de torn es dediquessin a construir en lloc de destruir sistemàticament, sense aportar alternatives viables i coherents? Els ciutadans els ho agrairíem.

Per a un pacte d'esquerres a la vila

Seguint les declaracions dels diferents partits polítics, avui dilluns hauríem de comentar la voluntat de la CUP, que passa per formar govern amb ERC i Arenys en comú, i les paraules de l'alcaldessa en funcions, de preferir aquest pacte a l'oferiment de Junts per Arenys que comentàvem l'altre dia. Annabel Moreno el titlla d'estratègia política i no se l'acaba de creure.

Pactar vol dir renunciar. Si hi hagués plena coincidència entre dues forces polítiques es presentarien juntes a les eleccions. Si no ho fan és bàsicament perquè hi ha diferències, i entre la CUP i ERC en trobaríem, probablement no tantes, però, com entre ERC i Junts per Arenys. 

A l'hora de pactar també és bo tenir en compte els votants. La CUP ha vingut dient durant tota la campanya, que aquesta vegada volia entrar al govern. Pactar amb ERC no entra en contradicció amb les seves proclames, cosa que no podríem dir de Junts per Arenys, amb els líders antagònics fins a l'extrem d'anar als Jutjats.

Pactar a canvi de què? He parlat de renúncia, però no es pot renunciar així com així, ja que sempre hi ha d'haver uns límits, per no entrar en contradicció amb els principis que el partit polític defensa. L'equilibri d'un pacte és complicat, sobretot quan hi ha un desequilibri important en els resultats. La CUP fa bé de buscar el pacte i poder aportar contingut al govern de la vila, però no pot pactar a qualsevol preu. No pot esdevenir unes simples crosses d'ERC, quan aquests pràcticament no els necessiten. Tenim bons exemples de municipis amb pactes de CUP i ERC, i a casa nostra s'afegeix Arenys en Comú, amb un bon líder i regidor en potència. Molts celebraríem aquest pacte, que no és garant de tranquil·litat. En quatre anys poden passar moltes coses i aquí hi entra la personalitat de qui té l'última paraula. 

Les dificultats del guanyador per formar govern

La possibilitat que l’alcalde no sigui el de la llista més votada és, a Arenys, un fet molt usual. Els pactes de tots contra un acostumen a succeir, sobretot quan no hi ha sintonia entre els diferents líders municipals.

Tot faria pensar que, amb la voluntat de tots per millorar els serveis i prestacions als vilatans, la clau de govern seria conformar-ne un d’estable i amb el més gran nombre de regidors i regidores possible. En el cas d’Arenys de Mar, podríem pensar en una aliança de Junts per Arenys i ERC, les dues forces guanyadores.

Per les discrepàncies i picabaralles entre els seus líders, tot indica que el pacte dels dos grups independentistes és inviable i que se’ls ha de considerar antagònics. Llavors el guanyador, Estanis Fors, es veu obligat a pactar amb PSC, CUP o Arenys en comú.

L’experiència d’aquests darrers anys ens demostra que els prejudicis a l’hora de pactar no provenen de Junts per Arenys, sinó dels altres. La CUP ja ha deixat dit que no pactaria amb cap dels partits polítics partidaris de la implantació de l’article 155 de la Constitució, i per l’altra banda Arenys en comú ja ha avançat que no tenia intenció de pactar amb Junts per Arenys.

Els números no sumen, i tot fa pensar que les opcions més clares estan del costat de la segona força d’aquestes eleccions, ERC. Ni la CUP ni Arenys en comú hi tenen res en contra, i fins i tot l’opció del PSC no és descartable, malgrat que se’ls recordi que varen donar suport a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució.

Tindrem uns dies de negociacions, de generositat per part de tots els partits polítics, de qui està disposat a cedir els vots i de qui els rep a canvi de concessions. Sobretot generositat, que és una virtut que no es conrea gaire darrerament. Generositat per aconseguir la millor vila, la més justa socialment, i també la millor econòmicament i cultural.

L'exalcalde d'Arenys defensa la bona situació financera de l'ajuntament

Ahir la tarda el grup municipal Junts per Arenys va convocar els vilatans per explicar la seva visió de la situació financera de l'ajuntament i defensar la seva bona gestió durant els darrers cinc anys. La convocatòria era la rèplica a la trobada de la setmana passada en què l'actual equip de govern va presentar el PAM i va aprofitar per explicar com havien trobat l'ajuntament després de la moció de censura, i el perquè en aquest exercici 2016 no es podrien realitzar inversions.

La sala Josep M. Arnau del Calisay, estava més plena que la setmana anterior, demostrant la capacitat de convocatòria de l'exalcalde. Érem molt pocs els que repetíem, un parell o tres que jo identifiqués, i això no és bo perquè demostra que estem en una situació de dos bàndols antagònics amb el perill de dedicar més esforços a buscar els defectes de l'altre que no pas a treballar per a Arenys.

L'exposició de l'exalcalde va ser clara i ben gestionada i, tot i la llarga durada, no es va fer carregosa. Va ser molt pedagògic, tenint en compte l'audiència que tenia, i crec que molt entenedor per a la gran majoria dels presents. És cert que la predisposició dels convocats era clarament favorable al ponent i això li donava forces per brodar la seva intervenció.

Després de les dues xerrades és difícil poder arribar a alguna conclusió. Els fets denunciats per l'actual equip de govern no varen ser rebatuts, sinó explicats i raonats per l'exalcalde. En la sessió de la setmana passada es va posar èmfasi en el trencament de la regla de la despesa, i ahir es va treure importància a aquest fet i es va ressaltar l'increment de romanent i dels diners ingressats al banc, comparant la situació de 2011, quan l'exalcalde va arribar a l'alcaldia, i aquest 2016 quan n'ha estat expulsat per una moció de censura.

És per això que m'agradaria poder assistir a una tercera sessió, però aquesta vegada amb l'alcaldessa i l'exalcalde com a ponents i procurant respondre els dubtes que ens han creat les dues intervencions per separat. De moment dóna la impressió que cadascú s'ha cregut els seus i ningú n'ha tret l'entrellat. Ahir, una de les conclusions de l'exalcalde fou que sempre són els mateixos que s'ajunten per tombar la llista més votada i s'intercanvien els llocs de polítics a càrrecs de confiança, per anar vivint de la rifeta. I la segona conclusió fou que tot el que faria l'actual govern seria el que ja havia programat el seu equip. Només és qüestió de comparar els dos PAM. De ben segur que la cosa continuarà.

Agenda atapeïda de manifestacions reivindicatives

L'agenda d'aquest cap de setmana a Barcelona està atapeïda de manifestacions convocades per persones de signes polítics i socials ben diferents. Sembla que ens hem despertat del letàrgic hivern i necessitem moure'ns i fer soroll i crits per fer notar que som vius i reivindicatius.

Penso que es bo que tinguem uns mecanismes per esbravar-nos i treure fora totes aquelles energies tòxiques i reprimides que retenim. Tot i això hi ha moltes maneres de fer-ho i no totes són acceptables, si volem respectar l'entorn i els criteris antagònics.

La premsa s'ha fet ressò dels incidents del barri de Gràcia. Uns incidents que no tenen cap tipus de justificació. El vandalisme no ha d'anar de la mà de la reivindicació i les protestes. Respectar el mobiliari urbà i la propietat privada no va en contra d'exigir drets a l'autoritat pertinent. Hi ha qui no ho entén i el que és més trist, pretén governar i participar políticament a les institucions.

Ja som massa grans per creure en el conservadorisme del poder i el progressisme de la ciutat incendiària. Per un moment adonem-nos que si les persones que amb prou feines poden menjar i subsistir ho resolguessin a la manera de Gràcia, trobaríem fogueres a cada cantonada de moltes ciutats del país.

He llegit el recorregut de la manifestació dels legionaris i m'ha semblat interessant. No sé si hi participarà la cabra, però de ben segur que lluiria més que la passejada del dotze d'octubre. A mi no m'hi veuran, ni desfilant ni xafardejant, però és bo que surtin al carrer a manifestar allò en què creuen i criticant els que sempre els han criticat.

Més light em sembla la manifestació de diumenge contra les sentències del Tribunal Constitucional, probablement perquè es tracta una mica de la cançó de l'enfadós. Aplaudeixo la proposta reivindicativa dels okupants del banc expropiat de Gràcia, per aquest cap de setmana, pel gir positiu que ha agafat. Així sí que poden convèncer de la necessitat de disposar d'espais, i no pas cremant contenidors i trencant els vidres dels aparadors de les botigues.