Metro fins a Mataró

Un dels temes de debat permanent al nostre país és la mobilitat. Tenim molts problemes per afrontar davant les dificultats en què es troba la xarxa de transport públic, sigui per carretera o ferrocarril. Rodalies, que té un volum molt alt d'usuaris que agafen el tren per anar a treballar o estudiar, fa massa anys que arrossega problemes, que s'ha agreujat els darrers mesos. La manca d'inversió i planificació ha fet que cada vegada hi hagi més gent afectada per una xarxa obsoleta amb moltes mancances.

La línia de Rodalies que passa pel Maresme està funcionant, teòricament i fins a Mataró, com un veritable metro. Si funcionés correctament i gràcies a la freqüència prevista, no et caldria mirar quan passa el tren, sinó simplement acostar-te a l'estació de tren i agafar el primer que passi. Malauradament, a la pràctica tot són entrebancs i anomalies.

L'alcalde de Barcelona manifestava avui que el metro hauria d'arribar fins a Mataró i Castelldefels, i potser si fos així, alliberaríem una mica la xarxa de Rodalies a l'espera que la inversió fins ara oblidada posi al dia la infraestructura que permeti un transport digne del segle XXI.

I a tot això cal millorar la xarxa de transport públic per carretera per poder accedir a serveis necessaris i que no és possible arribar-hi en tren. Penso concretament en centres sanitaris de referència, com poden ser l'hospital de Mataró i el de Badalona, que darrerament s'ha reivindicat amb mobilitzacions ciutadanes i suport d'ajuntaments.

Les carreteres es troben saturades, tal com s'ha pogut observar aquests dies de Setmana Santa, però també durant els dies de feina. El transport de mercaderies és bàsicament un transport per carreteres i això afegeix volum de trànsit a unes autopistes sense peatge i amb problemes de manteniment. Millorant el transport públic, la puntualitat i freqüència, ens faria la vida més fàcil, i també més econòmica, sobretot ara que el preu de la benzina s'ha inflat sensiblement.

S'acaba la campanya i continuen els problemes a rodalies

Penúltim dia de campanya oficial i hauré de fer bondat i no allargar-me en el meu escrit. Després d'aproximadament 18 mesos, el que acostuma sent habitual, el meu cap es troba gairebé com els trens de rodalies.

Vergonya el que passa avui, no només per l'incident concret del dia, sinó per la freqüència amb que els usuaris de RENFE han de patir maltractament i menyspreu. Un país que s'enorgulleix de ser capdavanter en quilòmetres d'AVE, és incapaç de fer funcionar d'una manera decent un servei de rodalies de Barcelona.

Una mostra més del mal tracte que rep Catalunya que anima molta gent a insistir en separar-se d'Espanya. Si el PP català tingués un mínim de decència, s'hauria d'avergonyir del seu homòleg espanyol i sumar-se a la resta de partits polítics i societat per exigir a l'Estat espanyol inversió i competència en la gestió del servei públic, o bé, si no en són capaços, cedir les competències al govern català.

M'imagino que en aquests dos darrers dies de campanya els fets d'avui a rodalies sortiran, uns per acusar el govern de l'estat i el PP per dir que això li pot passar a tothom. És cert. Això li pot passar a tothom que no inverteixi en manteniment i millorar i dimensionar el servei d'acord amb les necessitats i els usuaris. El centralisme que ha practicat sempre el govern de l'Estat, sigui en mans del PP o del PSOE, ha provocat que el caos d'avui sigui una normalitat. No hi veig solució si no és sortint de l'Estat. Que algun unionista em digui que estic equivocat, però amb arguments realistes, i no amb promeses ni canvis d'estratègies impossibles.

La nostra responsabilitat en la mort de 126 persones avui a Sanà

La mort d'almenys 126 persones a Sanà per l'atac d'Estat Islàmic a dues mesquites xiïtes és una nova tragèdia provocada per aquest grup terrorista que no respecta la vida de la població innocent, amb l'excusa d'instaurar un sistema polític radical i gens d'acord amb l'esperit i la lletra de l'Islam.

Ahir llegíem la notícia de l'atac a Tunis, amb la mort d'una vintena de persones, la majoria turistes, passavolants, en un dels països del Magrib més occidentalitzats, on va néixer la primavera àrab. Avui, a la capital de l'Iemen la xifra provisional de morts és de 126, unes víctimes que es trobaven pregant.

Aquesta magnitud de víctimes només l'entenem després d'haver viscut experiències en el nostre món. La repercussió mediàtica és més forta si els atacs es produeixen a casa nostra, com si el que pugui passar en un país del món islamista no tingui la mateixa importància, potser perquè la freqüència d'aquests atacs ens deixa a tots insensibles, ja no ens sorprèn.

Por, impotència i molta ràbia s'acumula en tots nosaltres, sense saber què hi podem fer. Es tracta d'una situació nova en què els espavilats de sempre encara no hi hem sabut trobar remei. Les desigualtats del món han estat una de les principals causes del desori, però també l'error de tancar-nos en nosaltres mateixos i oblidar-nos que no estem sols. El fanatisme religiós ha existit sempre, i les conseqüències han anat de la mà i de la força i capacitat destructiva de les armes del moment.

Algú com Bush, Aznar o Blair es creia que tenia la solució per mantenir a ratlla els malvats terroristes que gosaven encarar-se a les grans potències mundials. És impossible saber què hauria passat si en lloc de decidir atacar Iraq s'ho haguessin pensat dues vegades, però el que sí que sabem és que l'atac va ser un nyap i que ho estem pagant i no sabem fins on ens portarà. És per això que no suporto el fatxenda del senyor Aznar, el més proper a nosaltres, que ha estat incapaç de reconèixer que el seu exercici de xuleria i orgull ens ha perjudicat enormement.