Calor i foc

Cada vegada resulta més normal patir calor i incendis al nostre país. Suportar temperatures ratllant els quaranta graus no és cap novetat. Cada estiu hi estem arribant i sempre sembla que anem a pitjor. Paral·lelament, ens trobem amb petits o no tan petits incendis que posen en perill les nostres ciutats. Ens hi hem d’acostumar? Podem fer-hi alguna cosa?

Fa pocs dies, arran de l’incendi de les Gavarres, comentava la tristesa de veure cremar els nostres boscos, però també habitatges. Aquests darrers dies s’han encès nous focs a diferents parts del territori. L’excessiva calor hi ajuda, però les persones no som prou curosos en les nostres actuacions, per no parlar dels delinqüents, els incendiaris.

Ens han dit que tenim a sobre una nova onada de calor i, per tant, seria bo que extreméssim la vigilància a l’hora d'acomplir activitats susceptibles de produir espurnes, i al mateix temps evitar cops de calor i assolellades innecessàries. Hem de procurar que les persones de certa edat i els nadons no estiguin exposats al sol ni en llocs excessivament calorosos. Confiem que no tingui una llarga durada, però entretant no abaixem els braços.

Parlem de multireincidència

La multireincidència és un fet que preocupa i és motiu de moltes discussions i divergències. Estic convençut que tothom està d'acord a buscar solucions per reduir aquest no parar mai, però no tothom coincideix en les mesures a prendre. Avui el Congrés de Diputats ha aprovat una llei contra la multireincidència que caldrà analitzar, tant el text com la seva aplicació. PP, PSOE, Vox, PNB i Junts hi han votat a favor.

Són moltes les vegades que hem sentit a dir, quan s'ha detingut un delinqüent, que entren per una porta i surten per l'altra. La gent es queixa que el delinqüent professional no té cap problema a ser detingut perquè sap que és qüestió d'hores. Després hi podrà tornar. Aquesta sensació que qui delinqueix gaudeix de total impunitat no és agradable i està molt present a la ment de les persones del nostre país.

Combatre la multireincidència no s'ha de considerar un atac a un col·lectiu determinat, però sí que és cert que alguns partits polítics i seguidors assimilen aquests col·lectius amb els delictes, i això és el que no es pot defensar ni tolerar.

És cert que cal atacar des de l'arrel i buscar els motius perquè hi ha persones que delinqueixen i que ho fan tan sovint, acumulant tot un historial a la seva espatlla. Hem d'analitzar què funciona malament i que propicia els delictes continuats. Segurament arribarem a la conclusió que els delinqüents no són simplement uns aficionats al delicte, per gust, sinó que al darrere hi ha uns factors que, sense que això serveixi de justificant, els forcen a delinquir, o si més no, faciliten que caiguin en la temptació.

Seria bo que els nostres polítics treballessin per tal d'erradicar la multireincidència, no només a còpia d'empresonar els delinqüents, sinó també millorant les lleis que dificulten la integració de moltes persones a la societat, i no només aquells que venen de fora, sinó també els autòctons a qui la societat arracona per manca de suport.

La salut en primer lloc

Avui és el dia de la salut, com a consolació per no haver guanyat la grossa de Nadal. Tothom acaba agraint tenir salut, ja que la sort no ens ha acompanyat. Som prou conscients de la importància de la salut? A vegades penso que no ho valorem fins que tenim els primers símptomes. Quan nosaltres o algun familiar o amic proper pateix problemes que li impedeixen actuar normalment. 

No cal esperar el dia 22 de desembre per adonar-nos de la importància de tenir bona salut, i tampoc del fet que sigui un servei universal, no només per aquells que tenen recursos per pagar-se una mútua o una clínica privada. En això, molts països ens han d'envejar. No tothom ho té plantejat de la mateixa manera.

És important, doncs, assegurar que aquesta universalitat de la medicina estigui emparada per un bon servei, uns especialistes preparats i empàtics que t'atenen les vint-i-quatre hores del dia, durant tot l'any, sigui un dia feiner o festiu. I això vol dir destinar-hi recursos i no escatimar esforços. Vol dir disposar d'una plantilla de metges i metgesses ben remunerades i amb uns horaris que els permetin atendre correctament tots els pacients.

I aquesta universalitat abraça totes les persones independentment dels seus orígens, cultura, raça i creences. Aquí rau la importància de considerar tothom de la mateixa manera, i no deixar-se portar per aquestes veus xenòfobes i racistes que cada dia són més presents a la nostra societat.

Aquests dies que estem veient tot el que està passant a Badalona, ho hauríem de tenir molt clar. Sap greu la reacció d'uns veïns que no tenen cap mena d'escrúpol de defensar que uns éssers humans hagin de passar el fred i la pluja al carrer. Tots ells etiquetats com a delinqüents i violents.

Els nostres polítics han de legislar bé per no permetre que unes persones estiguin sense feina ni permís de residència només pel fet d'haver nascut lluny del país. Cal que tothom respecti les normes de convivència, però també tothom ha de tenir els mateixos drets de viure amb dignitat. 

Males sensacions

Sempre havia pensat i fins i tot comentat que quan surts de viatge tens una sensació d’inseguretat que fa que estiguis pendent de tots els teus moviments, molt més que quan ets per Catalunya. Que vigilis a qui tens al voltant i agafis amb fermesa les teves pertinences.

Us haig de dir que en el meu darrer viatge a Jordània res d’això m’ha passat. M’he sentit segur en tot moment, tant a l'hora de visitar monuments i paratges turístics, que és cert que hi havia policia, com caminant per les ciutats. Ha estat, en arribar al meu país, que tot ha canviat.

La sensació que a l’aeroport de la meva capital havies de vigilar que no m’estiressin la cartera, o que algú no se m’endugués una maleta, han estat les primeres sensacions d’inseguretat i por. Què passa al nostre país? En què s’ha convertit?

El fet que els delinqüents, si arriben a ser detinguts, surtin de comissaria després de ser fitxats, una vegada i una altra, sense que els passi res, és molt habitual. D’aquí la reincidència, amb centenars de casos com si es tractés de col·leccionistes.

No es tracta de posar més policies al carrer, sinó d’actuar amb contundència amb aquells que no es comporten correctament. No sé si és qüestió de bonisme o deixadesa, però el cas és que patim males sensacions, i això no és bo ni per a la nostra salut ni per a una bona convivència.

Hem d'aconseguir que caminar pels nostres carrers no generi por ni desconfiança. Que quan tanquem la porta de casa no passem l'angúnia de pensar si algú ens hi entrarà. De no haver de portar amagades la cartera i la documentació, o tenir por que no t'estirin el collaret o et robin el rellotge. Això no ens ha passat durant la nostra estada a Jordània. Per què no pot ser igual a casa nostra?

Més sobre la reincidència

Arran d'una notícia del diari ARA sobre el canvi d'emplaçament dels furts, atesa la intensificació de la tasca de la policia catalana a l'aeroport del Prat de Llobregat, voldria insistir amb el problema de la reincidència i de com comprovem que alegrament els mateixos de sempre continuen delinquint sense que passi res més que la detenció momentània, simplement per fer constar que ha comès un altre delicte, i tornar al carrer fins a l'ocasió següent. Entretant les víctimes dels furts van augmentant i aguantat la situació sense poder fer-hi res.

Com a tall d'exemple transcric literalment el que es diu a la notícia i a veure què m'hi dieu:

«Els Mossos van aconseguir identificar els lladres, i un d'ells és un vell conegut de la policia. És un home de 48 anys que és considerat el top 1 de furtadors de l'aeroport. De fet, els jutjats li van imposar la primera ordre d'allunyament de la infraestructura (actualment n'hi ha una cinquantena de vigents) per tots els antecedents que acumulava al Prat. Aquest multireincident suma 96 detencions a Catalunya, i 34 han sigut a l'aeroport. L'han identificat 500 vegades, i 440 han sigut al Prat. També l'han denunciat 152 cops per fets delictius, i 50 els hauria comès a la infraestructura aeroportuària.»

Jo puc entendre a la nostra síndica de greuges, gran defensora de les mesures alternatives a la presó. Estic segur que tancar una persona a la presó no és una bona solució, però és evident que permetent que aquests delinqüents no parin de delinquir i no els passi res, amb el perjudici a la resta de persones, tampoc no crec que sigui gaire bo. Què es pot fer? 

Una cosa tinc molt clara: no podem permetre que la bona gent, les persones que actuen correctament, que són la majoria, estiguin a mercè dels delinqüents i incívics i que la llei no les empari. Això ho podem fer extensiu a molts camps. Per què hem de permetre que la gent «normal» visqui amb por pel que els pot passar? Si no trobem una solució que eviti o, com a mínim, redueixi la reincidència, tindrem un greu problema a la societat, que anirà a més.

Cara de dolent

Tenim la sensació que la nostra cara ens delata, i per això creiem que els 'dolents' en tenen tota la pinta i que els pots detectar d'una hora lluny. Res més diferent de la realitat. Aquesta observació que pot semblar ridícula o si més no simplista, no deixa de tenir la seva base. Per què jutgem la gent per la seva aparença? No ens queixem sovint que la policia té més tendència a aturar al mig del carrer a una persona que sembla estrangera que a un autòcton? No és que els policies siguin gaire diferents de la resta de mortals. Què faríem nosaltres en la seva situació? 

Però els incívics o els delinqüents no fan cara d'incívics o de delinqüents. Són persones que, com nosaltres, es passegen pels carrers de la nostra vila, entren a les botigues i als bars, i busquen la manera d'entretenir-se com poden. Ens creuem amb ells al carrer i si tinguéssim el costum de saludar-nos, també ho faríem amb ells.

Quan llegeixes una notícia com la que podíem veure avui de la detenció d'unes persones residents a Arenys de Mar, acusades de robar amb violència les càrregues de camions estacionats a l'autopista, penses que probablement has coincidit amb ells en algun lloc de la vila. La seva cara en cap moment t'haurà fet sospitar de la seva actuació, que no es limita a una sola vegada, per un mal moment, sinó que és una pràctica habitual, si més no darrerament. 

La incapacitat de poder saber qui és aquell amb qui ens acabem de trobar pel carrer, només veient-li la cara, també ens allibera de sofriment. Us imagineu poder saber tota la intimitat d'una persona només observant-li la cara? No crec que ho poguéssim aguantar. Doncs, per aquest mateix motiu, ens hauríem de proposar de no jutjar els altres per les aparences, encara que sapiguem que pensen diferent de nosaltres, que tenen una altra cultura, parlen un altre idioma i professen altres creences religioses. 

La reincidència

Se'n parla molt, però potser es treballa poc per intentar evitar que la reincidència en els delictes sigui tan freqüent i s'arribin a acumular tants delictes en una mateixa persona. Una cosa és que algú tingui un mal moment i que delinqueixi, i l'altra que s'hi dediqui. Que després d'un robatori en busqui un altre, provocant inseguretat i por que no ajuda gens a la convivència.

No té cap sentit que llegeixis diàriament detencions de persones que han enganxat després de cometre un fet delictiu i que t'expliquin que porta a l'esquena no sé quants delictes més, pels quals no ha tingut cap condemna, més enllà de la detenció momentània i la inscripció en un llistat de delinqüents. 

Els humans, si no ens escarmenten, no rectifiquem. Passa en qualsevol comportament incívic, o en la conducció d'un vehicle. Si al darrere no hi ha una sanció que et faci rascar la butxaca o et privi de la llibertat de moviments, o de conducció de vehicles, moltes persones fan cas omís de les advertències i no tenen cap remordiment. No els cau la cara de vergonya.

Estic convençut que a la majoria dels casos al darrere hi ha una explicació, que no justificació, que requereix analitzar i procurar resoldre el problema que pot haver originat un seguit de delictes reiterats. Entretant, però no ens podem permetre el luxe de no fer res.

Encara que no és el mateix, em ve a la memòria la manera com funciona la recollida de la brossa mal deixada a la meva vila. L'equip de govern dedica moltes hores al dia a recollir tot allò que vilatans incívics i gens solidaris, han tret de casa a destemps, sense tenir en compte les pautes que la majoria complim. Qui no té gens d'interès a fer-ho bé, si l'endemà li treuen la brossa, tant li fa que ho hagi fet el camió de les escombraries, com si se n'ha encarregat el camió especial que fa la repassada matinal. D'aquesta manera no es resoldrà mai.

Tornant als delictes reiterats, si no treballem per evitar la reincidència, no aconseguirem la tranquil·litat al nostre entorn. Uns pocs són capaços de fer anar malament a la majoria. Això, agradi més o menys, s'ha de resoldre d'una vegada. La pràctica impunitat dels reincidents no ens deixa viure, i no és just.

Neteja i Seguretat

Tenen per endavant deu mesos per preparar les eleccions municipals de l'any vinent i de ben segur que durant aquest temps observarem com els diferents candidats i candidates es van posicionant per engrescar els votants perquè els donin la seva confiança. Quan es preparen unes eleccions tothom busca la manera d'animar els votants tot prometent moltes millores i corregint errors que segur que s'han comès. No sempre ens deixem portar per les ofertes i, sobretot quan es tracta d'eleccions municipals, ens fiem més de les persones que de les seves promeses.

Arenys de Mar té, al meu entendre, dos problemes importants a resoldre, la qual cosa no vol dir que no n'hi hagi d'altres, i que no hi pugui haver projectes a realitzar sense necessitat de pensar en problemes. Però sí que tenim dos objectius importants i que a casa nostra tenen una especial incidència, encara que puguem trobar-ho en moltes altres poblacions. Em refereixo a la neteja i la seguretat.

Ambdós problemes, que al meu entendre s'han accentuat darrerament, tenen com a principal causant el propi vilatà, amb algun visitant ocasional que també hi col·labora. És per això que la primera solució passaria per millorar la nostra manera d'actuar, procurant ser més polits i evitar els robatoris i agressions diverses.

El nostre govern municipal, però ha de trobar la manera de resoldre una situació que ha arribat massa lluny. Ens ha d'alliçonar, per tal que ho fem millor, però també hi ha de posar les mesures necessàries perquè el comportament d'uns quants no perjudiqui la majoria.

Perseguir els que no compleixen les regles de la recollida de la brossa, i no són prou curosos a l'hora de mantenir els carrers i places netes. Al mateix temps donar exemple i que no sigui la pròpia actuació municipal la que afavoreixi que els nostres carreres no siguin prou nets. Tenir cura dels arbres i plantes, no deixar racons bruts, desembussar els embornals per evitar mals pitjors i sancionar els que no ho fan bé per sistema.

I la vigilància als carrers, sobretot en punts que acostumen a ser conflictius i en hores que hi conviden als delinqüents. Més presència de la policia local passejant pels carrers, reforçada si cal amb els Mossos d'Esquadra, és una pràctica habitual en alguns municipis, però que a casa nostra no s'acostuma a fer, i penso que seria necessari. 

Sé que no és fàcil, sobretot perquè no sempre es disposa de plantilla suficient, però penso que quan parlem d'objectius ens hem d'arremangar i resoldre allò que potser és difícil d'aconseguir. La presència de la policia de proximitat dona confiança als vilatans, i posa la por al cos qui vol delinquir. Necessitem, precisament confiar en la llei i els que la fan complir.  

Seguirem les campanyes electorals, però ens fixarem especialment en com els futurs governants de la nostra vila pensen resoldre aquests dos greus problemes que ja fa massa temps que tenen enfadada i preocupada la nostra població.

Els nostres bombers no defalleixen

Continuen els incendis a casa nostra i el perill no s'ha acabat. La imprudència ha fet que si més no algun d'aquests incendis s'hagin produït en el pitjor moment de tots, quan fa molta calor, no hi ha pluges i molta sequera. Qualsevol actuació que comporti sancions per a qui no té cura del patrimoni forestal serà benvinguda. És per això que celebrava alguna denúncia per acampades il·legals amb encesa de fogueres.

Recordo que dissabte passat comentava en aquest blog que es tractava d'un cap de setmana negre, però els desastres han continuat i no sembla que de moment hagin de desaparèixer. Fa molta ràbia que no es pugui trobar els delinqüents que han llençat la seva cigarreta encesa des del cotxe i han fet tant de mal, a la natura i a les persones, i també han ocasionat tan d'esforç i sacrifici als equips de bombers.

Ja sé que els culpables difícilment llegeixin els meus escrits i en canvi qui no ho fa ha d'aguantar la meva crítica i atac sistemàtic, però és com una necessitat de proclamar el meu enuig per aquest comportament incívic que ens fa tan mal.

Llegia avui la notícia de noves inundacions a Bèlgica i m'adonava com de mal repartit està tot. Mentre en alguns llocs l'aigua els fa desgraciats, en altres és la seva mancança la que ens comporta tants problemes. I la por que quan aquesta arribi també ho faci de manera desesperada i sense control. Si tot això és conseqüència del canvi climàtic, potser que ens ho agafem més seriosament. Llavors és quan em venen a la memòria frases dites per l'expresident Trump o l'expresident Rajoy. Tant savis ells!

Per què no s'accepten els presos polítics?

Ara ha estat VOX qui ha demanat que s'amonesti aquells diputats del Congrés de Madrid que parlin de presos polítics. I per què? Tan mal fa sentir a parlar de presos polítics? Remou la consciència? 

Quan una cosa no és certa, el fet que un altre en parli no és cap problema, perquè està clar que no és cert. És l'altre que s'embolica i diu el que no toca. Allà ell! Però quan fa mal sentir-ho a dir té un significat. No agrada perquè compromet. No agrada perquè no tenen tan clar que no sigui cert. Si nosaltres parlem de presos polítics, els constitucionalistes s'enfaden perquè no tenen tan clar que no sigui així. 

Mai els presos polítics han estat acceptats com a tals per qui té el poder. Sempre són catalogats de delinqüents, així se'ls posa en un sac d'on ningú voldrà salvar-los. Reconèixer-los com a presos polítics és reconèixer que la política que se segueix deixa al marge part de la població. Que el sistema no és del tot democràtic i que políticament es rebutja idees oposades. Aquests dubtes sobre el sistema polític fan mal als ulls de fora, en aquest cas seria Europa. És per això que es dediquen tants esforços per convèncer que no estem parlant de presos polítics, sinó de simples delinqüents.

Tenim l'ultra més a prop del que ens pensem

Arran dels fets del Masnou d'ahir vespre-nit, amb una persona detinguda i uns quants ferits, voldria recordar que la xenofòbia i el racisme no és cosa d'ara, sinó que es troba latent des de sempre, amb la diferència que ara entre tots hem obert les portes a grups d'extrema dreta que es troben més valents manifestant-se i actuant contra les persones migrants, en aquest cas els menors no acompanyats que la Generalitat tutela a diferents poblacions del país.

Hauríem d'aprofitar l'avinentesa per fer visibles aquests xenòfobs, que tothom els hi posés cara perquè sapiguem qui tenim al nostre costat. Hem de fer molta pedagogia entre la població, perquè en el fons de cadascú hi ha uns elements distorsionadors que tenen molts punts per caure en la xenofòbia, però amb els delinqüents, amb els que ataquen els immigrants o els homosexuals, no hi ha més pedagogia que tancar-los per fer-los fora de la nostra societat i que entre reixes aprenguin la lliçó.

Aprofitem cada ocasió per proclamar el dret de tota persona a viure lliurement, al marge de quina sigui la seva raça, religió, cultura i color de la pell. No podem girar-nos d'esquena d'aquells que no han tingut la sort de néixer en situacions més favorables i que han hagut de renunciar a tot el que tenien per anar a buscar fortuna a terres llunyanes, aparentment riques i prometedores, però que són víctimes de la xenofòbia i el racisme despectiu injustificable.

Arenys de Mar no s'ho mereix

Tot el que està passant aquests darrers dies a Arenys de Mar no pot continuar, s'ha de resoldre d'alguna manera. No és just que els vilatans i vilatanes haguem de patir aquests fets delictius, alguns dels quals tenen nom i cognoms, i en canvi queden impunes. No ens ho mereixem.

Les punxades de neumàtics de cotxes i vidres trencats, i l'encesa d'un habitatge al mig de la població, són accions no ja incíviques, sinó delictives, i són condemnables. Estem molt farts que els incívics, delinqüents i cara-dures vagin vivint alegrement i molestant i agredint la població que té un comportament honrat i civilitzat.

Hem d'exigir que fets com els que han estat succeint darrerament siguin castigats i que els seus autors paguin les conseqüències. No pot ser que algú tingui por de sortir al carrer, o bé de deixar el cotxe aparcat a fora. No podem viure amb la por de què ens poden fer, de com i quan ens poden agredir.

Ja fa massa temps que les pàgines dels diaris s'omplen de notícies d'aquests actes vandàlics, i darrerament a la nostra vila és un fet recorrent. Hem de demanar al nostre ajuntament, no només el govern, sinó a tot el Consistori, que pressionin a qui té competències per intentar resoldre una situació que no podem acostumar-nos-hi. No és responsabilitat local, ni policies ni mossos d'esquadra, ni jutges. Tots ells s'hi podran esmerçar més, però mentre les lleis siguin tan garantistes els delinqüents i incívics continuaran lliures i amenaçant la població.

Espanya desproveïda de policies

El proper cap de setmana poden passar moltes coses i per tant estem davant d'una gran incògnita. Ens imaginem què farà cadascú dels protagonistes, però no en tenim cap certesa. Hi ha qui és molt optimista, per un i altre costat, però també n'hi ha que ho veuen tot molt negre, sobretot entre els mobilitzats a votar en aquest referèndum d'autodeterminació.

Si una cosa tenim clara és que la concentració de policies i guàrdies civils per metre quadrat a Catalunya batrà el rècord. Per contra, a la resta d'Espanya el policies estaran sota mínims, molt atents a veure què passa a casa nostra, però al mateix temps desitjant que els delinqüents no aprofitin l'avinentesa per sortir al carrer perquè no els podrien aturar.

Sembla ser que s'han vist imatges des de poblacions del sud, acomiadant els guàrdies civils, encoratjant-los perquè ens donin una lliçó. Seran molts i amb molt de poder, però les guerres no només es guanyen amb força, sinó que la intel·ligència hi juga un paper clau. És això el que cal esperar dels polítics i ciutadans catalans, que usem la intel·ligència i no tinguem pressa.

Aquests dies, veient el posicionament del PSC, ja m'imagino què passarà el dia que s'asseguin a negociar els governs català i espanyol, que espero que succeeixi, llavors diran que acaben fent el que ells demanaven, però jo els diré que si tothom actués com ells, aquesta trobada que ara ens imaginem, no arribaria a succeir mai.

Uns hauran estat els sediciosos, exaltats i esbojarrats, però hi ha gent que si no els plantes cara no es donen per assabentats. No caiguem en la superficialitat i ens aprofitem de pujar al carro quan aquest marxa lent. Sempre hi ha algú al davant que ha mogut l'animal.

El desprestigi dels organismes internacionals

Si fins ara hem estat parlant abastament de la crisi econòmica seria interessant que eixampléssim el seu abast i ens fixéssim en altres elements que també es troben en crisi. El més fàcil és parlar de valors. Amb això donem resposta a tot i ens quedem tan tranquils.

Digueu-ne el nom que vulgueu, però quan veus què ha passat, per exemple, amb el senyor Jorge Fernández Díaz, perds totes les ganes de confiar en ningú. No sé si hem de parlar de valors o directament de frau i prevaricació del poder polític.

Els nostres polítics i el comportament d'una bona part d'ells han aconseguit que la corrupció sigui un fet natural i no pas extraordinari. Ens hem acostumat a conviure-hi i ja no ens provoca cap reacció, ja no ens ve de nou!

Vivim una època on no només les Nacions Unides han perdut credibilitat, sinó que hi ha un conjunt d'organismes internacionals que tampoc inspiren cap confiança. Un d'ells és el Tribunal Penal Internacional, que els presumptes delinqüents no hi confien, perquè els emprenyen massa, i s'esborren. De fet és una mica el que volem fer els catalans amb el Tribunal Constitucional. La diferència és que Putin pot sortir de la Cort de l'Haia i nosaltres haurem de plantar-nos, i no serà fàcil.

De totes maneres no mirem únicament Rússia, perquè l'acord no l'ha ratificat mai ni els EUA, Israel, Índia o la Xina. Rússia ara en surt, com ho han fet abans alguns països africans que han manifestat que el Tribunal només jutja presidents negres.

De fet, si mirem la feina que ha fet el Tribunal Penal Internacional fins ara, és força depriment i no sé si té massa sentit continuar-lo mantenint. Em ve a la memòria el cas del Sàhara i el paper que han jugat les Nacions Unides... Tot plegat una llàstima! i no vull parlar de la Comunitat Europea perquè llavors ja ens posaríem a plorar.

Unes lleis injustes per a una convivència en perill

Tot i que començo escrivint aquest post des del Calisay on té lloc la presentació de l'acord polític de la moció de censura a l'alcalde d'Arenys de Mar, avui no en parlaré, sinó que em centraré en els fets d'aquest cap de setmana quan un mosso d'esquadra va ser agredit per un jove que anaven a detenir per estar robant a vehicles aparcats prop del port.

Ha acabat l'acte del Calisay i ja sóc a casa per continuar escrivint el meu post. Tot i que me'n vénen ganes, he dit que avui no parlaria d'aquest acte, sinó dels fets del cap de setmana.

Lluitem contra l'incivisme, ideem maneres d'incidir en les persones que no es comporten cívicament i deterioren la convivència, però les lleis no ens hi ajuden, sinó tot el contrari. La sensació que tens i que molta gent et manifesta és que els incívics, els delinqüents se'n surten i qui viu malament és qui compleix la llei.

A Arenys de Mar, la nit de dissabte a diumenge, un parell de nois estava robant les pertinences dels cotxes aparcats prop del port i una patrulla, avisada per veïns, s'hi va presentar per intentar detenir-los. Un dels joves va apedregar un dels mossos i ja a terra el va agredir violentament. 

Tot i que els nois van acabar detinguts, aquests ja són al carrer mentre el mosso d'esquadra continua ingressat. Això, que deu seu tot el legal del món, no s'entén ni s'accepta. Si els delinqüents saben que poca cosa els passa, qui els frenarà en les seves accions delictives? No em val que em diguin que a mesura que els vagin detenint acumularan punts que els pot portar a la presó més endavant. Entretant tindrem uns delinqüents lliures amb el perill que la pedregada un dia sigui mortal.

Critiquem la policia, critiquem els jutges, però a qui hem de criticar són els polítics que tenen l'oportunitat de canviar les lleis perquè no siguin tan permissives per als delinqüents i tan inoperants per a les víctimes.

Desprotegits dels incívics i petits delinqüents

La proximitat és un bon remei per a molts mals, però no n'hi ha prou. Vull dir que els problemes vistos de prop són més comprensibles, encara que no signifiqui que els puguem resoldre. No tot està en les nostres mans, com així els passa als governs locals.

Hi ha molts problemes de convivència per actes incívics i també delictius, que els nostres ajuntaments no tenen la solució. Això no vol dir que no s'hi pugui treballar, ni deixar d'intentar d'arribar fins al límit, lluny d'una simple mirada cap a l'altra banda. 

Avui sortia més d'una notícia a la premsa referida a situacions que podríem considerar d'impotència. Resulta que segons quines lleis són molt fàcils de canviar o promulgar, però n'hi ha d'altres que no es toquen per res del món. En civisme, concretament, hi ha molt camp per córrer en la millora del respecte dels drets de les persones que actuen correctament. Hi ha molts buits legals que permeten que els incívics, i també els petits delinqüents, se surtin amb la seva i provoquin molèsties i perills als seus veïns.

Aquesta setmana uns amics nostres ens han exposat el problema que pateixen des de fa uns mesos, i com se senten en veure que poden trigar mesos o fins i tot anys per resoldre un problema que és evident i que en són perjudicats des del primer dia. 

Crec que en el nostre país hi ha un excés de "garantisme" cap a les persones incíviques i petits delinqüents, reincidents, que provoca desprotecció jurídica i social de les víctimes de l'incivisme i la delinqüència.

La solució passa per un canvi de les lleis actuals, perquè ni policia ni regidors o regidores municipals no hi poden fer res. És per això que convindria que el poder legislatiu s'aproximés a la realitat ciutadana i s'adonés de quins són els problemes importants de la població, perquè els portés a redactar unes lleis que permetessin als jutges castigar els que delinqueixen i no deixar a l'estacada qui pateix els actes incívics.

Ràbia i tristesa en arribar al meu país

Ahir, el primer impacte quan vaig arribar a Barcelona va ser de ràbia i tristesa alhora. La primera imatge, després d'una hora de retard en l'avió, va ser de la guàrdia civil amb l'armament a la mà, observant les persones que arribàvem de Berlín, com si es tractés de delinqüents i elements perillosos.

Vaig recordar immediatament les imatges d'una arribada a l'aeroport de Kiev, quan encara era soviètica i persistia el mur de la ciutat de Berlín. Aquella sensació de que arribes a un país amb els drets en suspens i que qualsevol moviment que facis serà controlat per l'exèrcit, i en el nostre cas, per la Guàrdia Civil del nostre estimat ministre, l'inepte Jorge Fernández Díaz.

El comentari d'una dona que passava pel meu costat fou: "ens volen fer agafar por". Una interpretació clarivident d'una situació repugnant que havíem oblidat de fa temps. 

Venia d'una ciutat amb una història terrible. Una ciutat que viure el feixisme més cruel per acabar patint la dramàtica divisió en dues parts, partint famílies i forçant les persones a suportar una dictadura i un bloqueig inhumà. Havia vist la reforma de la ciutat, sense oblidar la seva història, i arribava en un país que entenem com a democràtic, però que darrerament i gràcies al PP, pateix una involució amb una reducció dels drets més elementals de les persones.

Ràbia continguda i molta tristesa per veure la degradació del meu país per culpa d'uns insensats que estan governant, sense arguments ni idees fora de l'opressió a tota persona que se sent diferent a ells. No em digueu que això no és una mostra de feixisme latent en una societat que es diu democràtica.

Entenc que el PP català designi l'Albiol com a candidat a president de la Generalitat, perquè és el model típic de xenofòbia, salvant les distàncies, del nacionalsocialisme del passat alemany.

Maduresa democràtica i corrupció

Llegia un article del diari ARA sobre les eleccions europees del proper 25 de maig, del blog escrit per Marc Guinjoan, Toni Rodon i Marc Sanjaume, escoltant la part final de Don Giovanni, de W.A. Mozart, i m'he quedat amb la frase: "Els espanyols no penalitzen la corrupció política a les urnes". I això és ben cert i preocupant.

Falta d'alternativa que ens mereixi confiança? una democràcia i sentit democràtic encara massa febles? o no serà que els espanyols, o si voleu els catalans, ja ens està bé tot plegat mentre puguem anar tirant i no ens compliquin massa la vida?

L'article parla del retiment de comptes, que darrerament surt en moltes converses encara que es practiqui poc. És evident que la capacitat d'exigir el retiment de comptes i la resposta ciutadana a una mala gestió són signes de maduresa democràtica, que no és el nostre cas.

Avui la notícia de l'apartat de la corrupció es centrava en un cas que s'està investigant en relació a la construcció d'un tram del tren d'alta velocitat entre Barcelona i Madrid. Un més al cistell que ve a complicar-nos la vida, sense que n'acabem de veure mai les conseqüències.

Com pot ser que la justícia espanyola sigui tan lenta i esbiaixada? Per què els delinqüents miserables paguen les seves culpes i no els rics que es protegeixen a cop de talonari? Per què el senyor Millet, delinqüent confés, viu tranquil·lament a casa seva? i el senyor Jaume Matas, i molts més...

És la desconfiança de la ciutadania la que fa que aquesta no castigui els polítics i partits corruptes? Perquè no té ningú en qui confiar? o perquè si cadascú de nosaltres poguéssim actuaríem d'una manera similar?

La meva humil opinió es queda amb la manca de maduresa democràtica de la nostra societat. Una societat inculta políticament i democràtica, que no és capaç de fer dimitir els polítics corruptes, ni denunciar els empresaris periodístics que menteixen descaradament. I tot això no ho soluciona cap consulta ni cap independència. Això només ho soluciona el creixement cultural, social i democràtic de la societat que és sobirana i que podrà decidir el seu futur.