Avui fa 32 anys

Avui hem recordat l'assassinat de Guillem Agulló, ara fa 32 anys, a Montanejos. I ho hem fet amb senzillesa, però amb dignitat. Un assassinat que s'afegeix al llistat de greuges contra els països catalans, amb la connivència de l'Estat espanyol.

Cap circumstància és igual, però els crims són tots reprovables, i la nostra motxilla cada vegada és més feixuga i res no canvia. No compararem, però sí que ens venen a la memòria moltes actituds que no fan més que distanciar-te de qui s'aprofita de tu. 

Avui, amb tot el que està passant arreu del món, ho relativitzem tot, i així anem assumint un destí que no ens agrada, però que sembla que no podem canviar. Estem cansats i desanimats. Desconfiem de tothom i no veiem líders polítics capaços d'afrontar el gran repte que fa vuit anys algú ens va posar a la boca, però va acabar fugint.

La mort, però és irreversible, i això és el que recordem d'en Guillem, un jove a qui li varen estroncar la vida, els anhels, els somnis, les ganes de ser lliure, de poder expressar tots els sentiments i escollir el seu futur. 

Va d'això. De poder triar què volem ser de grans, i escollir-ho democràticament, sense subterfugis ni excuses de mal pagador. L'11 d'abril de 1993 va ser un dia trist perquè es va materialitzar un fet que les forces feixistes varen aplaudir, i continuen tan tranquils i satisfets. Tot l'engranatge polític, disfressat de democràcia, fa conxorxa per emmudir el poble que vol ser lliure, culpabilitzant-lo de desestabilitzar el sistema. Un sistema que va bé a uns quants, a costa de la resta. 

Els recordatoris de les xarxes socials

Tot sovint rebo missatges de Facebook recordant esdeveniments que he penjat fa uns anys. De fet, l'única cosa que hi penjo són els enllaços a aquest blog, i d'aquesta manera arribo a més gent. Una altra cosa és que hi accedeixin a llegir-ho. En tot cas, però, l'aplicació ens recorda, de manera automàtica, tot allò que hem anat dient a través de les xarxes socials. Us haig de confessar que és un detall que agraeixo. Recordar el passat sempre és bo, sobretot quan es tracta de fets positius, encara que les penúries també és important tenir-les present, encara que només sigui per no tornar-hi a caure.

Avui Facebook em recordava l'anada a l'Empordà, a una xerrada sobre l'escriptora Maria Àngels Anglada, i l'escapada que vàrem fer a Vilamacolum. Havent dinat ens vàrem passejar per aquest petit municipi, que desconeixia, i que va completar la nostra jornada literària. 

La Maria Àngels Anglada, vigatana de naixement, es va arrelar a l'Empordà i és un fet que segurament per a moltes persones no crida l'atenció, però els que hem anat a viure a fora de la nostra ciutat, on tenim la família i les amistats de la infància, sí que ens hi parem a pensar. No parlem de migració, perquè els canvis de tota mena no són exagerats, però podem entendre millor les persones que han vingut al nostre país, procedents d'altres cultures, races i llengües.

No sé si aquest fet t'ajuda a comprendre'ls millor i defensar els seus drets, sobretot ara quan l'extrema dreta ha magnificat l'odi a la diversitat i l'encomana a moltes persones que, de natural, serien més obertes i receptives als nouvinguts. 

És una llàstima que l'odi, l'enveja, el menyspreu, i el rebuig llisquin tan fàcilment entremig de tots nosaltres, més que no pas l'amor, el respecte, la valoració de la riquesa de la diversitat. Segur que hi podem fer alguna cosa, i que tots aquests núvols que ens tapen el seny seran transitoris i tornarem a veure la llum.

Han passat cinc anys

Avui fa exactament cinc anys que iniciàvem les nostres vacances al sud de Noruega amb moltes ganes de veure aigua en abundància. Ja llavors enyoràvem l'aigua al nostre país i això que no estàvem en la situació que ens trobem avui. L'objectiu era veure els fiords noruecs i descobrir noves terres. D'alguna manera trobar allò que no tenim a casa, la qual cosa no vol dir que a casa nostra no hi hagi contrades prou interessants i boniques, i que probablement desconeixem i no arribarem a visitar mai.

Va ser el mateix vespre d'haver arribat a Bergen que ens vàrem assabentar de l'atemptat a les rambles de Barcelona. Ens va cridar l'atenció les imatges que la televisió noruega passava, i que el guia del viatge es va encarregar de notificar-nos. Tot i que en tots els hotels que anem hi ha la televisió preparada, no tenim el costum d'engegar-la. No és aquest el nostre objectiu.

Si bé ens vàrem assabentar dels fets de Barcelona i Cambrils, no va ser fins a la tornada que no ens vam fer realment càrrec de la gran tragèdia, amb moltes víctimes, els familiars de les quals encara reivindiquen el reconeixement.

Potser sí que els fets de setembre i octubre d'aquell 2017 varen treure protagonisme als atemptats del mes d'agost, però sempre he pensat que la policia i també l'estat no van destinar prou energia per esbrinar què va passar realment, i per què no es va poder evitar.

Han passat cinc anys i el recordatori és dolorós, no només per les morts i les persones ferides, sinó perquè molts afectats no han estat atesos com caldria esperar. Som conscients que la mort d'un familiar és irreparable, però sí que esperes consol de qui té la possibilitat de treballar a fons les raons que varen fer possible els atemptats. Em temo que per més temps que passi, el mal record de com s'ha fet tot plegat durarà sempre, i no hi haurà manera de recuperar la pau que és tan necessària per viure feliç.

Diuen que el temps tot ho cura, però quan les ferides no es treballen correctament, aquestes no arriben a cicatritzar mai, i crec que això és el que ha passat i passa amb els atemptats del 17 d'agost de 2017. Un dia que per a la nostra família era motiu de joia i il·lusió, perquè no sempre tens l'oportunitat de fer un llarg viatge i descobrir nous territoris, però que per a moltes famílies va ser l'inici d'un drama que encara perdura, i que els nostres responsables polítics han estat incapaços de resoldre de la millora manera possible. Serveixi aquest meu post d'homenatge a les víctimes i els seus familiars d'aquells tràgics esdeveniments del mes d'agost.