En què quedem? Volem escriure bé o no cal?

Avui potser no hauria d'escriure el post, després de vint anys de fer-ho diàriament. I dic que potser no l'hauria d'escriure pel perill de no dir-la gaire grossa.

Quan em disposava a iniciar l'escrit m'he assabentat del canvi d'opinió del Departament d'Ensenyament del nostre país sobre l'ortografia als exàmens de selectivitat. És evident que des de fa una colla d'anys tenim un problema, i aquest és la manera com funciona la Conselleria d'Ensenyament amb canvis de criteri constantment, però també amb criteris que fan vergonya.

Els meus fills, que són encara prou joves, parlen de la generació actual dels estudiants, com si ells tinguessin cinquanta anys. S'adonen que avui no s'exigeix com s'exigia en la seva època d'estudiant. Imagineu-vos si ho comparéssim amb la nostra generació, aquells que estem a punt de fer la setantena.

L'altre dia s'anunciava que les faltes d'ortografia només restarien punts en les proves de llengua, cosa que permet que en les altres disciplines els correctors els caigui la cara de vergonya llegint segons quines paraules o frases fins i tot inintel·ligibles. No anem bé!

Al final dels estudis obligatoris els alumnes obtenen el nivell de català que els eximeix de les proves que en el nostre temps havíem de superar si volíem accedir a segons quins treballs. Llavors entens per què la gent escriu tan malament. A la meva època disculpàvem els nostres pares que escrivíssim malament en català, perquè no havien tingut l'oportunitat d'estudiar-lo. Ara, que els alumnes l'han pogut estudiar, també els haurem de disculpar? De què? De ser governats per uns ineptes?

Ens queixem i lamentem tot el que està passant al País Valencià o les Balears en contra del català, pels pactes de govern de Vox i PP. Certament és lamentable i vergonyós. Però potser ens hauríem de preocupar del que està passant a Catalunya, amb un Departament d'Ensenyament que caldria reformar de dalt a baix. Són massa anys d'actuacions anòmales i distorsionadores. El nivell formatiu és cada vegada pitjor, i no sé si en tenen la culpa els mestres i professors, o els nostres dirigents que naveguen dia rere dia, sense tocar de peus a terra, ni saber dirigir la nau.

Continuem parlant de finançament

Quan llegeixo notícies sobre el model de finançament de Catalunya, dins d'Espanya, i la necessitat de la seva reforma, ric per no plorar. Com en la majoria de temes que tenen a veure amb la relació entre Catalunya i Espanya, no és res més que la cançó de l'enfadós. 

Avui era el Cercle d'Economia qui es manifestava apostant per un sistema federal, res a veure amb el model basc i navarrès. Podem entrar a valorar-lo, però el més important és recordar que l'actual model data del 2009 i que havia de reformar-se al cap de cinc anys. N'han passat setze i el més calent a l'aigüera. I no és que se n'hagin oblidat, perquè el tema surt a l'agenda cada dos per tres. El problema rau en el fet que no hi ha cap voluntat política de resoldre-ho. Ja els va bé com funciona, en perjudici de moltes comunitats, entre elles la catalana.

Un mal finançament provoca dèficit en tots els camps i una incapacitat per resoldre les emergències que se succeeixen encara que no vulguis. Ens trobem que tenim problemes greus en transport, en sanitat, en educació, com a columnes bàsiques de qualsevol societat, per no parlar d'altres àmbits no menys importants, però que gairebé ja no hi somiem.

El Cercle d'Economia defensa la doble tributació, compartint impostos l'Estat i la Generalitat, on cada administració pugui fixar els paràmetres i criteris independentment de l'altra. No veuen bé l'existència de dues agències tributàries, l'estatal i l'autonòmica, sinó que donen suport a la participació conjunta en una sola agència tributària.

Diguin el que diguin, però, des de la resta d'Espanya, amb la pressió de partits com el PP i Vox, i bona part del PSOE, ho criticaran dient que els catalans no som solidaris i que som rics gràcies a ells. Com si no tinguéssim un alt índex de pobresa, i no fos totalment falsa la seva crítica. 

És per tot això que tinc molts dubtes que es pugui avançar en la reforma, malgrat els acords verbals, o potser fins i tot escrits, entre el partit socialista espanyol i els partits independentistes catalans que li donen suport i el mantenen en el govern de l'Estat. 

L'habitatge a mercè d'aprenents de polític

Soc conscient que els polítics són l'ase dels cops a qui ens costa molt poc criticar. No tot ho fan malament, però hi ha coses que clamen al cel. Com es pot gestionar pitjor el tema de l'habitatge? Què ha de passar perquè s'adonin que ho estan fent malament, i que en lloc de resoldre el problema l'estan empitjorant?

    Tenim una manca d'habitatge social, o protegit, ja sigui de lloguer o compra, que arrosseguem des de fa anys. Tots ho sabem i queda escrit arreu, però no hi ha manera de revertir la situació i cada vegada és més greu. I no és que no es faci res, sinó que no es fa el que caldria i en canvi s'estan aprovant unes lleis que encara hi posen més dificultats. Des de la implantació de la nova llei d'habitatge, s'ha reduït el parc de pisos de lloguer una barbaritat. Ara no només els pisos no s'abarateixen, sinó que no se'n troben!

    Els polítics, espavilats, varen decidir resoldre la manca d'habitatge assequible legislant contra els propietaris. Es varen definir unes àrees tenses o de mercat residencial tensionat, amb un sostre en els preus de lloguer tenint en compte, bàsicament, els metres quadrats, i no tant el seu estat, els serveis i prestacions, diferenciant, això sí, els petits propietaris dels grans tenidors. Quin ha estat el resultat? han desaparegut multitud de pisos del mercat del lloguer. Ara, els que necessiten trobar un pis assequible, no el troben, i ho tenen més difícil que abans.

    En lloc de centrar tots els esforços en construir nous habitatges, l'administració pública ha optat per intervenir el mercat, i fent-ho de la pitjor manera possible, sense uns criteris adequats, racionals, provocant que molts petits propietaris, desmotivats, els treguin del mercat. I no diguem què estan fent els grans tenidors!

    Tan difícil és adonar-se de l'error? No podem estar en mans d'uns aprenents de polítics amb incapacitat per legislar amb un mínim de rigor per evitar les conseqüències que tot això provoca. S'han posat en contra dels petits propietaris, a qui han considerat com els dolents de la pel·lícula, i no han aconseguit afavorir els aspirants a llogaters. Al final tots enfadats i el problema de la manca d'habitatge assequible sense resoldre.

    L'habitatge digne és un dret recollit a la Constitució, que cal defensar i lluitar perquè sigui una realitat. S'ha d'evitar l'especulació i s'ha de regular de manera que tothom pugui disposar d'un habitatge i que ningú s'aprofiti dels altres. Però s'ha de regular bé. No es pot fer a cegues, sense estudiar a fons els pros i contres de qualsevol mesura. Necessitem uns polítics intel·ligents, que no es deixin portar per proclames simples, i encara menys caient en la dinàmica dels bons i els dolents. No s'ha de legislar en contra de, sinó a favor de les persones que tenen necessitat d'emancipar-se, formar una família, o deixar de viure al carrer. Exigim que es construeixi habitatge social, i denunciem una mala praxi legislativa! Sisplau, fem bé les coses!