Ha mort mossèn Pepe

Avui hem conegut la notícia de la mort de qui fou durant més de trenta anys vicari de la parròquia de Santa Maria d'Arenys de Mar, amb en Martí Amagat de rector. A diferència de mossèn Martí, quan el bisbat els va jubilar, es va poder quedar a la vila ajudant els successius rectors que han vingut després.

En Pepe tenia un caràcter dur, però un gran cor. Tenia molt clara la seva vocació sacerdotal i estar al servei dels parroquians. Era d'una generació de capellans compromesos i oberts, molt diferent de les generacions posteriors, amb honroses excepcions.

Quan una persona ens deixa ens dol, però ens venen a la memòria moltes converses mantingudes i moments compartits. Recordo els dinars de Sant Joan, tant en companyia de mossèn Martí com després sol, uns dinars amb molt debat i aportacions interessants, tant de la vida a Arenys com en general del país.

He admirat la defensa dels seus principis, a vegades enfrontats amb una jerarquia molt dogmàtica i poc accessible, però al mateix el seu gran respecte i obediència als seus superiors, posant les persones i el seu acolliment per damunt de tot.

Hi ha en el meu record alguna situació polèmica que va haver d'afrontar, i que ho va fer amb caràcter i dignitat. No sempre tractar amb persones és fàcil, i menys quan actues de representant d'una institució que tu també hi mantens alguna discrepància. Valoro l'actitud de mossèn Pepe i la seva trajectòria al llarg dels seus anys a la vila.

Li agraeixo des del meu blog el treball realitzat a Arenys de Mar, i li desitjo un repòs etern merescut, i que el seu testimoniatge ens serveixi per ser millors cada vegada més.

Homenatge al tiet Francisco

Ahir diumenge la comunitat cristiana d'Arenys de Mar va retre homenatge a qui ha estat durant 22 anys sagristà de Santa Maria, en Quico Bosch. El tiet Francisco, com l'anomenem a casa, ha estat un voluntari nat, no només a la parròquia, sinó també als bombers i a tot arreu on ha calgut. Ha estat una persona que ha viscut i ho continua fent, pensant en els altres.

Exemples com les del tiet Francisco et fan veure la facilitat en fer una ajuda i les dificultats de fer-ho durant vint-i-dos anys. Ens queixem sovint que falten voluntaris per ajudar els altres, però ens oblidem d'aquells que hi són, que fan la feina de formigueta, silenciosament, però que resulten imprescindibles. 

La feina del tiet Francisco ha consistit en organitzar la parròquia, donant suport al rector de torn - n'ha viscut 4- tots els dies de l'any, i això vol dir també, tots els caps de setmana de l'any, i ho ha fet amb alegria, amb esperit de servei, sense esperar res a canvi. Ha dedicat el seu temps lliure a servir la comunitat cristiana d'Arenys de Mar.

L'homenatge de diumenge, ara que es jubila, ha estat del tot merescut. Segur que hauria preferit passar més desapercebut i cloure aquests vint anys llargs de servei a la parròquia, però no hauria estat just. El tiet Francisco es mereixia el reconeixement públic a la seva tasca de voluntariat i que arribés més enllà de la comunitat de creients, perquè serveixi d'exemple en tants altres camps on calen persones voluntàries per tirar endavant projectes de suport i ajuda a col·lectius en situació precària, gent gran i gent malalta, i que requereixen suport extern.

Moltes gràcies tiet Francisco i moltes gràcies a la teva família que ho ha viscut amb il·lusió, paciència i gratitud.

Menys de 4 euros per aparcar a la Riera

A la pàgina web de Ràdio Arenys he llegit la notícia de la tarifa 24 hores a l'aparcament del Xifré. Crec que és una bona notícia que no sé com serà viscuda, perquè Arenys té un problema greu d'aparcament, però un altre d'encara més greu que és conceptual. M'explico. 

Totes les accions i decisions que prenem tenen unes conseqüències, algunes favorables i d'altres que no ho són. Quan prenem aquestes decisions hem de tenir-ho en compte, per evitar que després estiguem parlant de drets erronis. Què vull dir? Si decidim tenir un cotxe, perquè ens agrada o perquè el necessitem, hem de saber que hi ha una sèrie de comoditats que ens faran més fàcil la vida, però aquesta propietat comporta unes servituds o uns costos que no ens han de venir de nou. Necessitem assegurar el vehicle, comprar benzina, pagar l'impost de circulació, fer-ne el manteniment... i buscar un aparcament, ja sigui fix o rotatiu. Voler negar aquestes necessitats seria d'estúpids.

Què és el primer que qüestionem? Pagar per aparcar! Quan l'espai és sobrer és lògic que trobis la manera d'aparcar sense que et costi diners, però quan hi ha escassetat de places d'aparcament, l'única manera possible és aconseguir la rotació o construir equipaments idonis. És tan extraordinari?

Som molts els que tenim clar que quan ens desplacem a Barcelona hem de buscar un pàrquing, pagant. No se'ns acut donar voltes fins a trobar una plaça lliure i gratuïta, a no ser que sigui en dies i hores tempestives. Per què, doncs, ens ve tan de nou que a Arenys s'hagi de pagar?

Fa ja força anys que a Arenys es va començar a pagar entrada per assistir a concerts. Quan ho vàrem instituir, va costar molt que els arenyencs entenguessin que havien de pagar l'entrada per escoltar un concert a la parròquia. Ara, la majoria de les persones que assisteixen als concerts troben la cosa més normal el fet de pagar entrada. Passarà el mateix, amb els anys, a l'hora d'aparcar a Arenys? Tindrem assumit que no hi ha lloc gratuït per a tothom, i menys al centre de la vila?

L'ajuntament ha de fer fàcil i el més econòmic possible, poder aparcar al centre d'Arenys, perquè, entre altres coses, és un benefici per al comerç vilatà. Nosaltres hem d'entendre que anar fins a la Riera en cotxe, té un cost que no podem obviar ni queixar-nos.

Cantonigròs, balcó de la plana de Vic

Aprofitant la darrera llum del dia he fixat la mirada a l'horitzó i he copsat la imatge del Pedraforca, lluny, molt lluny del Collsacabra. Cantonigròs es fa estimar i qui el coneix i ha gaudit de la seva tranquil·litat, la seva vegetació, de la seva gent, no se n'obliden mai, i quan poden hi tornen o s'hi instal·len.

Avui, amb l'Ignasi, ens hi hem apropat i hem gaudit del paisatge, del bon temps, de la bellesa dels paratges, la majoria dedicats a la pastura de vaques i ovelles. Amb prou gent per no sentir-te sol, però sense la massificació que de molts indrets darrerament es queixen.

Records d'infantesa i una certa melangia pel temps transcorregut sense gairebé contacte. Aquell carrer llarg i ple de sorra, amb les bicicletes de protagonistes, les botigues que ara són història, la perruqueria que al mateix temps era una pseudo-farmàcia, la pastisseria i gelateria... Can Molas i Can Canal, Ca la Filomena i Can plats i olles...

Han passat molts anys i tot ha canviat força, menys camps i més pastura, però amb gent nova que s'estima el poble, que se l'ha fet seu sense que tu te n'adonessis, perquè ja fa massa temps que en vares marxar. 

Es fa estrany que no et recordin que ets aquell de Can Mateu, sense ser-ne; totes aquelles persones grans que et mereixien tant de respecte i que ara ja no hi són. Potser els fills o fins i tot els néts... 

El senyor Jaime, a Can Rifà i a Cal carreter. El senyor "Pesseta" i a Cal Sastre. Les 'ties', Can Gavarró, i els francesos... La Rat i en Jan assegut al balcó gronxant les cames. El senyor Màrius, Can Muntaner i Can Vidal, i els xalets que encara carenegen la pujada al camp de batualolla.

Un dia aniré fins a la font del rajolí i la font del faig per veure si encara raja l'aigua. La tornaboda... encara es reuneixen les famílies per compartir el berenar, al so de la cobla? en uns segons circulen molts pensaments que et fan adonar que ha plogut molt des de la primera tómbola de la parròquia, o el muntatge dels esquellots al local de la parròquia, les classes de llatí per poder fer d'escolanet o la pujada a Cabrera i la baixada a la Foradada o el Nàutic... 

Mossèn Joan, molta sort!

Tot el cap de setmana esperant les pluges i... en algun lloc hauran caigut, però a Arenys... bé, de fet han caigut quatre gotes, però quatre gotes. Hauria anat bé una remullada perquè hi ha molta pols i el poc verd que hi pot haver a Arenys ha desaparegut.

I aquest diumenge ha estat un dia de comiat del rector de la parròquia que deixa les dues parròquies arenyenques per anar més al nord. Mossèn Joan durant la homilia ha demanat perdó per la manca de diàleg i desatencions. 

Quan va arribar a la parròquia la seva tasca no era fàcil. En primer lloc perquè Arenys estimava en Martí i en Pepe, després de més de 30 anys de servei, però també perquè ningú va entendre la decisió del bisbe d'apartar a en Martí de la parròquia i d'Arenys, o la va interpretar com un desterrament. L'ombra d'en Martí no agradava al bisbe.

Mossèn Joan no ha encaixat amb la vida arenyenca, perquè no s'ha deixat veure, ni amb els feligresos, que també li han criticat la poca presència. Sens dubte que l'agraïment a en Pepe ha estat del tot merescut. 

Desitjo tota la sort a mossèn Joan en la seva nova tasca. Que tingui l'encert d'apropar-se als seus nous feligresos i també a la resta de vilatans, en uns moments en què hi ha moltes persones que ho passen malament. Encara que no és bo agafar models, sí que és cert que la figura d'un rector en poblacions petites és un referent per a molts i és bo cuidar la imatge i treballar fermament per a la comunitat. 

Mossèn Joan, molta sort!