Quants dies a la setmana?

Avui em fixava en la notícia de la prova pilot, a Portugal, per estudiar els efectes de la implantació de la jornada laboral de quatre dies a la setmana. Res a veure amb el que ha passat a Grècia que, si no ho tinc mal entès, pretenen implantar la jornada de sis dies a la setmana.

M'ho he llegit per veure a quines conclusions havien arribat, sobretot tenint en compte que a Espanya també es volia organitzar una prova pilot, però encara no s'ha posat en marxa. Al meu entendre, les conclusions no són prou clares per prendre una decisió, i m'imagino que no tots els negocis tenen les mateixes facilitats per adaptar-se a un canvi com aquest. Per altra banda, pensar que no es pot fer res també és absurd. Al llarg dels anys hem pogut experimentar canvis importants, sobretot pel que fa a hores de treball.

Dit això, m'ha vingut al cap la qüestió pendent des de fa anys sobre la implantació de la franja horària al nostre país, i els canvis horaris que s'han generalitzat a una bona part d'Europa, diferenciant l'estiu de l'hivern. Com recordareu, deu fer uns tres o quatre anys que tot feia pensar que aquests canvis horaris dels mesos de març i octubre deixarien de fer-se i que només es tractava de decidir amb quin ens quedàvem. De moment tot segueix igual i sembla que va per llarg l'anul·lació d'aquests canvis horaris.

Si hi afegim els horaris del nostre país, en l'obertura dels establiments o les hores dels àpats, que també fa molts anys que en parlem, podrem afirmar que som bastant al cap del carrer. Qualsevol canvi comporta molt debat, moltes pors, i poques ganes de prendre decisions. La majoria dels canvis, a la nostra vida, venen de manera natural, sense gaires plantejaments i força per casualitats. Aquí la principal raó seria la manca d'autoritat i por a les reaccions dels detractors, que sempre n'hi ha.

No sé si finalment a Espanya es farà la prova pilot i quines seran les empreses que, voluntàriament, hauran decidit implicar-s'hi. El que és evident és que hi ha negocis on avui no es pot ni somiar una jornada laboral de quatre dies a la setmana, quan estan oberts els set dies. Per més torns que es confeccionin la massa salarial seria gairebé inassumible, sobretot pensant en empreses petites o mitjanes. Això no és obstacle perquè sigui bo que s'experimenti. Mai es perd res!

Un altre dia parlarem de la productivitat al nostre país. Aquí sí que hi ha tema per debatre durant força estona. Algú vol començar?

Per què ho fem tan malament?

Arriben els temporers a les terres de Lleida i dormen al carrer. Una situació que es repeteix any rere any sense que ningú no faci res per evitar-ho. Què estem fent malament? Estem jugant amb persones vulnerables, que es desplacen a molts quilòmetres de distància per trobar feina i recaptar uns diners que els han de permetre viure tot l'any, tota la família. No hauríem d'estar improvisant sempre, sinó trobar la manera que aquest moviment sigui digne. Dignitat és el que es mereixen aquestes persones.

    Si llegeixes les notícies ningú no assumeix la culpa. Aquesta sempre és dels altres. Sigui qui sigui el que fa malament les coses, al darrere hi ha unes persones que en reben les conseqüències, essent tractats de manera indigna. 

    I resoldre la situació no és feina de les entitats socials. Tenim una administració amb uns dirigents que han decidit dedicar el seu temps a tirar endavant aquest país, que han d'assumir aquesta responsabilitat. No es tracta d'actes de beneficència ni voluntariat. Es tracta de planificar i organitzar correctament un mercat laboral, on els treballadors rebin un sou just i puguin viure de manera digna, i no al mig del carrer.

    Mentre siguem incapaços de donar respostes adequades a totes les circumstàncies ens trobarem amb la desconfiança de la població i el rebuig a una manera de fer sense responsabilitats. Governar no és només tallar les cintes de les inauguracions i celebrar les festes. Governar implica prendre decisions quan les coses no es fan correctament, defensant les persones, sobretot les més vulnerables, i denunciar les males pràctiques.

    El que està passant a les terres lleidatanes amb els temporers és una vergonya i no hi ha excuses que valguin. Limitar-se a treballar en les coses que funcionen no és l'objectiu dels polítics ni l'administració pública. Si per alguna cosa necessitem bons gestors públics és precisament per resoldre els conflictes, i trobar una bona solució a totes les problemàtiques. Si no estan disposats a fer això, que pleguin i deixin que uns altres s'encarreguin de posar ordre i facilitar les coses. 

Canvi de cues

Sembla ser que arran de la pandèmia del coronavirus i la por d'anar a votar presencialment, les cues que presumiblement s'han de muntar davant l'urna s'han canviat per cues a les oficines de Correus. Molta gent ha demanat poder votar per correu i això ha fet que no sigui una, sinó dues les cues que s'han hagut de fer per poder votar. La primera per fer la sol·licitud, i la segona per lliurar el vot.

No és aquesta l'única manera per votar anticipadament, però sí que sembla que és la que ha tingut més seguidors. La solució més fàcil ha estat fer-ho amb signatura digital i després lliurar el vot al mateix carter que et porta les paperetes a casa. Jo ho he fet d'aquesta manera, i la veritat és que ha resultat molt còmode.

La solució, però no és fàcil. El vot còmode t'obliga primer a disposar de signatura digital, una cosa que encara no té gaire gent, i la segona, potser més restrictiva, ser present a casa quan el carter reparteix els sobres. O fas teletreball o ets jubilat, sinó és complicat ser present a casa en horari laboral.

Entre tots hem de trobar la manera de simplificar els tràmits. No pot ser que encara sigui tan complicat. Hem de procurar que no hi hagi tanta gent que estigui al marge de les noves tecnologies i no disposi de signatura digital, però també hem d'incorporar més tràmits digitals i evitar haver de presentar-te a les oficines de Correus.

Aquesta vegada ha anat d'aquesta manera, però em temo que no millorarem i seguirem sense llei electoral pròpia i sense posar-la al dia d'acord amb les circumstàncies i les possibilitats tècniques de què disposem. Tenim una empresa catalana líder en el tema de les votacions digitals, amb totes les precaucions que això obliga, però som incapaços de posar-ho en pràctica. Fins quan? Fins quan haurem de continuar fent cues?

Tres mesos d'estat d'alarma

Aquest cap de setmana s'han complert tres mesos d'estat d'alarma des d'aquell 13 de març que ens va deixar a tots ben astorats. No sabíem a què ens enfrontàvem, ni el grau de risc que patíem davant d'una epidèmia que havíem detectat molt lluny de casa nostra, però que amb poques setmanes vàrem trobar-nos-la a sobre.

Tres mesos que han estat un parèntesi important a la nostra vida, tant a nivell familiar, com professional, i amb conseqüències socials i econòmiques que trigarem temps a recuperar-ne la normalitat. També moltes morts, majoritàriament gent gran, que amb prou feines hem pogut acomiadar. 

Tot fa pensar que aquesta setmana entrant serà la darrera de tot aquest calvari, encara que després no recuperem ben bé la situació prèvia al coronavirus. Les mesures que ens recomanen de mascareta i distància de seguretat, faran que no sigui com abans, però poc a poc ens anirem oblidant de tot aquest temps, amb només una qüestió present: hi haurà un rebrot a la tardor?

Per més que estiguem preparats i escarmentats per tot el que hem sofert aquests mesos, la intranquil·litat davant d'un rebrot quan la temperatura es moderi, farà que mantinguem una escletxa oberta, i el dubte si el que ha de venir serà pitjor o no.

Hem acabat el curs escolar i també laboral i les vacances són properes. Entrem en una quinzena de passar pàgina i encarar el futur, però no ens podem oblidar d'aquelles persones que han perdut la feina o tancat el negoci. Per aquestes persones el coronavirus ha estat més que un problema de salut, al que s'hi ha afegit la necessitat de plantejar un futur incert que la societat no pot passar per alt, i els polítics han de fer un esforç per minorar el seu patiment.

Les vagues a l'aeroport no s'aturen

Aquesta setmana he tingut l'ocasió de presenciar les cues de l'aeroport de Barcelona a l'hora de dirigir-se a l'embarcament i la impressió que tens és de desmanec i tercer món. Saps que els treballadors estan en vaga si t'ho expliquen, però aquesta no és la sensació. El primer que et ve al cap és que està mal gestionat i que una nova gerència podria resoldre la situació.

Ho dic perquè la voluntat dels treballadors en vaga, que la majoria de la gent que s'ha d'enlairar en avió des del Prat s'adoni del seu problema i es pugui solidaritzar o no, no es fa evident. S'aprofita els dies de més moviment perquè la repercussió sigui més gran, però ni així aconsegueixen que les persones s'adonin que hi ha un problema laboral.

Algú dirà que la culpa està en els serveis mínims fixats, que són massa grans i que per això no s'aprecia la reducció del personal, però és evident que estem parlant d'un servei públic i no es pot deixar tot a la mà dels treballadors. S'ha de negociar i tenir en compte també els drets dels usuaris de l'aeroport.

Com ja he comentat en alguna altra ocasió, però, el fet que aquests problemes només succeeixin a l'aeroport de Barcelona ha de tenir alguna altra explicació. Els que pensem que els serveis s'han de gestionar de la manera més propera possible, i si entenem que existeixen uns governs autònoms amb capacitat per governar i gestionar els serveis públics, el cas dels aeroports haurien de ser gestionats per aquests i estic convençut que aniríem molt millor.

Top manta i policia

Intentar resoldre el tema del top manta amb més policia és un error. Si el que es vol és que en uns indrets concrets no hi hagi el top manta, és clar que amb policia de guàrdia dia i nit, ho aconseguiran, però aturaran els top manta d'arreu? Posaran policia a tots els barris, carrers i places de Barcelona? i de la resta de poblacions catalanes?

Si es vol eliminar el top manta s'ha de treballar d'origen. Entendre per què passa, quines són les causes i com es pot resoldre perquè no hi hagi persones que s'arrisquin a que se'ls confisqui tot el material. No és fàcil, no dic que sigui fàcil, però és molt clar que amb més policia al carrer no ho solucionen, sinó que en tot cas ho maquillen, que quedi maco, però res més.

Vivim en una societat que es confonen les causes amb els efectes. El mateix podríem dir dels menors no acompanyats que tenim en diferents poblacions. Tot i la bona voluntat de molta gent (mentors) de col·laborar en la seva inserció a la nostra societat, si l'administració no fa res per resoldre els problemes de base, no s'aconseguirà res. Com els podem inserir en el món laboral? Com aconsegueixen papers per poder viure amb normalitat? Fa massa temps que parlem de la llei d'estrangeria, que no resol els problemes, sinó que els provoca, els accentua. No es dispensa permís de residència si no hi ha contracte de treball, però aquest no s'obté si no hi ha permís de residència. Un peix que es mossega la cua i que els nostres polítics no volen solucionar.