Comentaris a les xarxes socials

Hi ha dies que em dedico a llegir els comentaris que es pengen a les xarxes socials i haig de dir que passo vergonya. Quan et manifestes, sempre corres el risc de dir coses que no són i, sabent això, procuro ser prudent i en tot cas avançar que és una opinió que pot estar equivocada. Hi ha persones, però que l'engeguen de dret sense reflexionar-hi, i potser allò que diuen és un disbarat. És cert que la majoria ho fan de manera anònima i, per tant, s'estalvien passar vergonya. La passem nosaltres llegint-los.

A vegades hi ha temes que són prou complicats d'entendre i esperaries llegir opinions de persones enteses que t'ajudin a comprendre l'article. Normalment, quan això passa, més aviat observes comentaris ximples que deixarien lluït qui els fa, si no fos que no sabem el seu nom.

Avui, per exemple, he intentat entendre l'escrit de l'ARA, "La Terra gira més de pressa i els dies s'escurcen", i m'ha resultat difícil. La majoria dels comentaris eren en la línia de l'ignorant que se'n riu, en lloc d'acceptar la seva ignorància. I així anem!

Arribat a aquest punt t'adones de la vulgaritat de molts comentaris i la facilitat amb què la gent critica les coses i els altres, quan queda demostrada la seva incapacitat per fer-ho igual o millor. I és per això que cal agrair les persones que un dia decideixen fer un pas endavant i dedicar una part del seu temps als altres, sigui en política o en ajuts socials. Perquè des de casa tot és molt planer. Tot es veu molt senzill, i és fàcil detectar els errors dels altres. Posar-s'hi al davant és tota una altra cosa.

Ens queixem que les coses no funcionen i probablement és cert, però ens costa molt agafar el timó i intentar millorar-les. És per això que caldria ser més cauts a l'hora d'opinar i criticar. No dic que no s'hagi de fer, però ser curosos i humils. De prepotents i savis més aviat en sobren.

La decisió estava presa

M. Rajoy ens diu en les seves memòries que la decisió estava presa i que fes el que fes el president Puigdemont ell aplicaria l'article 155 de la Constitució. Aquesta afirmació no canvia res de la situació en què ens trobem, però sí que deixa en evidència totes aquelles persones i mitjans de comunicació que varen acusar Puigdemont de ser culpable de l'aplicació de l'esmentat article. Encara que hagués convocat eleccions, Madrid hauria governat la Generalitat.

És bo conèixer la veritat de les coses i se li ha d'agrair a Rajoy que ho confessi tant poc temps després. Si més no serveix perquè Puigdemont salvi els mobles en aquesta decisió. Ell ho tenia molt clar, ja sigui perquè algú li va dir, o perquè ho ensumava. Puigdemont no es va refiar mai del govern de l'Estat i per això va fer el que li va semblar més oportú i encertat. A partir d'aquí que cadascú en tregui les seves conclusions.

Ara ens trobem en mig d'unes negociacions per formar govern a l'Estat espanyol, i és important tenir-ho present i recordar a qui calgui que no hi ha estabilitat a Espanya, perquè no n'hi ha a Catalunya. Mentre no es solucioni políticament la situació catalana, Espanya anirà a la deriva. És impossible trobar aquesta estabilitat del tot, mentre hi ha una part important que no té resolta la seva situació, i no és només qüestió del govern català, sinó que Madrid, i en aquest cas el PSOE, hi té molt a dir.

ERC vol realment la independència de Catalunya?

L'article de Narcís Comadira a l'ARA, "Després de les eleccions", és dur. Potser el trobo dur perquè diu clarament allò que molts pensem i ens ho traiem del cap com un mal pensament. Perquè ens agradaria que les coses anessin per a una altra banda, que ens comportéssim tots plegats d'una altra manera, però la realitat és la que és, probablement més còmode del que caldria.

Comadira diu que ens sentim alleugerits perquè ha guanyat el PSOE en lloc del trio de dretes espanyol, però ens oblidem fàcilment que els socialistes també varen votar a favor de l'aplicació de l'article 155. Diu també Comadira que ERC no vol la independència, si més no a curt termini, i afegeix que els nostres polítics es varen equivocar amb la frustrada declaració de la independència i no creu que ara ho vulguin tornar a intentar. "És millor anar a pescar. I anar tirant."

La seva lectura m'ha impressionat perquè és molt clara i alhora molt creïble. Puigdemont fa nosa i molts intenten ignorar-lo, no només els constitucionalistes, sinó també independentistes com ERC, que potser l'objectiu que ara tenen és governar Catalunya, però deixar per a més endavant la independència.

No és estrany, doncs, que l'ANC desconfiï dels nostres polítics. Sembla com si es vulguin aturar i acomodar-se. ERC ha aconseguit superar els antics convergents i constituir-se com a primera força política a Catalunya. Això els satisfà i omple de càrrecs els seus amics i simpatitzants. Potser era això el que buscava i no tant la independència del nostre país. Ells diran que no, però ens ho hauran de demostrar.

Els pares dels nostres presos polítics

Llegint l'article d'avui de l'Albert Om he pensat en la relació pares i fills, no sempre fàcil, però que al final valoro positivament. Entenc molt bé què pot arribar a significar la mort d'un fill per a uns pares, però mai havia pensat en la situació d'uns pares amb el fill entre reixes, sobretot quan es té la certesa de la seva innocència.

Les reflexions de l'Albert en el seu escrit són interessants i commouen. Els que malauradament ja hem perdut els nostres pares no sentiríem el mateix si ens trobéssim en la pell dels nostres presos polítics que sí que els tenen a casa, resignats o no, però amb sofriment.

Ningú desitja el mal dels seus fills, i el dolor que puguin patir de ben segur que s'accentua, en part per l'edat, però sobretot perquè es tracta dels teus fills.

És cert, com diu l'Albert, que durant aquests mesos de captiveri hem parlat més de les parelles i dels fills dels nostres presos, però ben poc dels seus pares, i es mereixen que els tinguem presents cada vegada que recordem la injustícia que pateixen els nostres presos i exiliats.

Per un moment, mentre llegia l'article de l'Albert Om, he pensat en la Inés Arrimadas i m'he preguntat què estaria pensant si ho arribava a llegir. Es mantindria amb aquell cor dur que no s'immuta? Continuaria tranquil·lament amb l'odi que manifesta alegrement per la situació dels presos? Se'm fa difícil que hi pugui haver persones tan insensibles, que siguin incapaces de posar-se a la pell del que ho està passant malament. Sempre crec que estan dissimulant, perquè els toca jugar el paper de durs, però podria ser que estigués equivocat, i que hi hagués gent tan malvada. 

Les memòries de Josep Antoni Duran i Lleida

No he llegit el darrer llibre que ha tret Josep Antoni Duran i Lleida ni me'l penso llegir. Ja fa molt temps que vaig comentar en el meu blog que si els fundadors d'Unió Democràtica de Catalunya aixequessin el cap plorarien de ràbia de com Duran i Lleida havia conduit el partit. Això ja ho deia abans que desaparegués. 

Avui he llegit un article dur al diari ARA, però que hi estic totalment d'acord, i que signa Francesc Canosa, "Josep Miserachs i Duran i Lleida". Mentre el llegia m'anava indignant només de pensar en qui és i ha estat Josep Antoni Duran i Lleida.

Només una persona com ell és capaç d'escriure les memòries on, segons afirma l'articulista, només qüestiona els altres i considera que tot el que ha fet ell està ben fet. Com té la barra de fer les declaracions que fa sense que li caigui la cara de vergonya. Heu llegit l'entrevista que li fa l'Antoni Bassas? Denigrant.

Duran i Lleida s'ha ben retratat i com altres polítics que tots coneixem, ha utilitzat la porta giratòria per continuar vivint de la rifeta. S'ha retratat perquè qualsevol persona que hagi seguit la trajectòria política sabrà que menteix, que no ha estat sincer i ha jugat amb la gent, de dins i fora del partit. Ha utilitzat el partit històric català per a la seva conveniència, fins que n'ha provocat la fallida.

I el seu deixeble preferit, l'exconseller Ramon Espadaler continua a la política, cobrant de la política, sense cap mania per trobar-se enmig de polítics, els socialistes, que tant ha arribat a criticar i que defensen ideals tan antagònics dels que defensava la Unió de Duran i Lleida i, per tant, la seva Unió. 

Una persona té dret a rectificar, a canviar de partit polític, però ho ha de deixar molt clar, ho ha d'explicar, perquè la ciutadania hi pugui confiar. No es pot amagar el cap sota l'ala, i quedar-se a l'aixopluc d'aquells que el continuaran alimentant, encara que pensi diferent.

Robar, Enganyar, Prevaricar... uns verbs massa propers als polítics

Avui ha dimitit la presidenta de Madrid perquè se li ha descobert que ara fa set anys va robar en una botiga productes per valor de quaranta euros. Per això ha hagut de dimitir? No creieu que hi ha polítics que han robat molt més i no han pas dimitit? Ve de nou!

El problema no són els quaranta euros. És cert que la persona pública ha de ser honrada més que ningú, i robar, encara que només siguin quaranta euros, és suficient com per deixar-hi de confiar. Aquesta vegada la varen enganxar, però... era la primera vegada que robava? No va robar mai més?

Oi que se'ns fa difícil de creure que en l'única ocasió que va obrar malament se l'enganxés? Doncs aquest és el motiu perquè ha hagut de dimitir. Se li ha perdut la confiança.

Ha estat avui que hem començat a desconfiar d'ella? Oi que fa dies que ja no hi confiàvem? No crèieu que tot el que va passar amb el famós màster i, sobretot, en la manera que va actuar per mantenir-se en el poder, va ser suficient com per dimitir? I si no dimitia, no creieu que Rajoy no l'havia d'obligar a dimitir?

Algú podrà pensar que és més greu robar quaranta euros en un hipermercat que no pas aconseguir un màster sense estudiar ni anar a classe. És evident que no és així, però en ambdós casos s'ha actuat malament, i defensar l'honorabilitat quan un sap que no ho és, encara situa les coses de manera molt pitjor.

El problema de tot plegat és que som molts els que ens imaginem que de Cifuentes en política n'està ple. No vol dir que tots els polítics siguin iguals, però que n'hi ha molts i moltes, això no ens ho podrà negar ningú. Ara fa set anys ella va actuar malament, però hi va haver qui es va encarregar d'amagar-ho.

A Espanya hauríem de començar a practicar l'exercici de les dimissions, i d'aquesta manera aconseguir regenerar la política. La ciutadania no confia en els polítics, i això és el pitjor que li pot passar a una societat que es creu democràtica. La mare dels ous... llegiu l'article de Suso de Toro a l'ARA d'avui.

Hi haurà referèndum

És interessant l'article de Suso del Toro, aquest diumenge al diari ARA, que titula "Espanya creu que té lumbàlgia". De fet m'agrada llegir diferents opinions respecte a la situació de Catalunya i concretament pensant en el referèndum del dia 1-O. És evident que cadascú manifesta què pensa i per tant simplement es tracta de llegir els arguments i fer-ne el cas que vulguis.

No m'agraden les persones que rebutgen qualsevol opinió que no els sigui favorable pel simple fet de defensar coses diferents. Una altra cosa és que puguin opinar-hi en contra i argumentar-ne els motius. Hi ha alguns habituals de les xarxes que es dediquen a insultar els que pensen de manera diferent, i això potser els alleugereix la consciència, però haurien de saber que els fa menors i prescindibles.

Em sap greu que en aquests moments transcendents per a Catalunya, l'esquerra estigui tan desdibuixada i dubtosa. Voldria veure com es defensa el país des d'una posició realment progressista, amb el permís de la CUP que a vegades surt amb ciris trencats.

L'escrit de Suso del Toro ajuda a reflexionar sobre les dificultats d'entendre'ns, des de dintre, amb l'Espanya més casposa, que és la que ens governa. Hi ha una altra Espanya que encara no ha despertat, o bé es troba massa pressionada com per reeixir i exigir ments obertes als seus dirigents.

És per tot això que tan sovint comento el meu disgust per l'actitud del PSC, que s'ha deixat portar per la mentalitat del PSOE, que no és una veritable esquerra, i no té cap sentit federalista, com ens volen fer creure. L'experiència, en temps de majoria absoluta, ens ho ha demostrat.

La ridiculesa de Duran i Lleida no té límits

No sé si heu tingut l'ocasió de llegir l'article que avui ha publicat l'historiador Joan B. Culla a l'ARA, Duran i Lleida parla de ridículs. Acostumo a llegir els articles que publiquen tant si els autors són del meu grat com no. No ens podem tancar a llegir només allò que pensen les persones amb qui combreguem, sinó que ho hem de llegir tot i després opinar. Joan B. Cull és un dels articulistes amb qui coincideixo menys amb el que escriu, o potser és que tinc prejudicis sabent com pensa del conflicte de l'Orient Mitjà. Sigui com sigui el llegeixo i avui m'ha cridat l'atenció el seu article i l'he volgut compartir amb vosaltres.

Una vegada més es demostra les dificultats que un mateix es vegi els defectes que, en canvi, sí atribueix als altres. Duran i Lleida, que ha destrossat un partit històric fins fer-lo desaparèixer, després d'haver furetejat els polítics que més fidels eren amb els principis fundacionals del partit, s'atreveix ara insultar els que l'han hagut d'aguantar i se n'ha aprofitat durant molts anys, i cau una vegada més en l'error de no saber parar i retirar-se.

Em resulta estrany, però ho puc entendre, la reacció de Fernández Teixidó creant un nou partit, però en el cas de Duran i Lleida no és comprensible, per la ceguesa del protagonisme o, sinó, per la barra que té de no haver demanat perdó per la seva acció política al capdavant d'Unió Democràtica de Catalunya, i a sobre pretendre donar-nos lliçons.

Coincideixo, doncs, amb l'escrit de Joan B. Culla, encara que discrepo en el final del seu article. En el meu cas no estic desitjant llegir les memòries que sembla ser que està preparant Duran i Lleida. El que em pugui dir em resultaria poc creïble.

La mitjana no ens serveix en un món injust

Us recomano la lectura de l'article de Xavier Antich al diari Ara "Com ens ho hem de fer, plegats?". De què depèn que una comunitat se'n surti o no? A partir de quin moment un esdeveniment pot esguerrar una vida? Estadísticament es pot fer la mitjana de moltes coses, però, ¿com pot fer-se la mitjana de les aspiracions socials i polítiques d'una comunitat? Què dóna la mitjana de les aspiracions socials?

M'agrada l'anècdota d'un músic que li va dir que el so d'una orquestra no el donava la mitjana de la qualitat dels seus millors professionals, sinó el pitjor dels seus músics, perquè d'ell se'n deriva la qualitat que finalment surt del conjunt.

He intentat visionar la situació de la nostra societat, amb tots els avantatges, amb tot allò que hem aconseguit amb treball i esforç, amb els grans esdeveniments i descobriments, i he arribat a la mateixa conclusió, que és la injustícia social, la corrupció i la degradació del medi allò que determina la visió que tenim de la nostra societat. Hem fet grans progressos, sí, però no hem aconseguit eradicar la pobresa ni les grans desigualtats socials.

Només ignorant les persones, ignorant els altres i només pensant en nosaltres mateixos, en l'anar bé personal i egoista, podem fer un balanç positiu de la nostra societat, altrament arribarem a la conclusió que vivim en un món injust. 

Usuaris o lectors a les Biblioteques

L'article de Xavier Antich, filòsof i professor de la UDG, Apologia de les llibreries al diari ARA, em fa reflexionar sobre un tema que darrerament donem per suposat, i és el paper que realitzen les biblioteques dins el món cultural, però també social de casa nostra.

De fet l'article té com a destinatari principal les llibreries i fer notar que no són només un magatzem de llibres, sinó que el paper dels llibreters és molt important, perquè no han de ser uns simples dependents, sinó uns transmissors del millor de la societat.

Recordo, com ja he fet altres vegades, la llibreria El Clam de Vic, de la poetessa Pilar Cabot, on el poc espai de què disposava estava ple de llibres prèviament seleccionats. Aquí hi residia la importància d'un nou model de llibreria, aquells anys, on el llibreter, en aquest cas la Pilar, t'aconsellava i orientava sobre uns llibres prèviament ben seleccionats.

L'article, però deixa anar que les biblioteques s'hauran de reinventar des del moment que han "preferit tenir usuaris abans que lectors".

Jo sempre he defensat que les biblioteques són la porta d'entrada a la cultura, i a casa nostra a la cultura catalana, i que hi passen coses, però potser hem d'analitzar realment què hi passa i estar alerta que no deixem en un segon terme el llibre i les seves propietats culturals, però també socials i humanes.

El perill de mirar-se massa el melic

He llegit l'article de Marc Murtra "TV3 i Maquiavel", al diari ARA, i l'he trobat interessant i al mateix temps he compartit el seu contingut, que va més enllà d'una crítica constructiva a TV3, sinó que ens critica com a societat que sovint oblidem que els altres potser també tenen raó, que també hi són i potser en són més i tot.

En relació a TV3, que és el canal més seguit a casa, amb un percentatge proper al 100, estic d'acord amb els comentaris totalment esbiaixats, sobretot en espais de tertúlia en què els moderadors o moderadores actuen d'una manera totalment parcial. Ja sé que sumant totes les tertúlies que es poden seguir a Catalunya el sobiranisme perd per golejada, però no és menys cert que cal lluitar per una televisió seriosa, que no amagui res ni tanqui la porta a ningú.

També estic d'acord que la llengua catalana ha estat la gran beneficiada de l'existència de TV3, i que continua essent una llengua que necessita ser protegida. Convé, però saber quina és la realitat del nostre país i en això ens hi ha d'ajudar la nostra televisió en lloc de mostrar-nos una societat irreal, que no s'adequa amb el que realment passa.

També és interessant l'article de Jaume López "Dues paperetes per a Catalunya", al mateix diari, que ens fa avergonyir en pensar que durant tots aquest anys hem estat incapaços d'aprovar una llei electoral catalana, i tot per interessos de partit.

Continuïtat en el PSC per arribar on?

Avui recomanaria la lectura de l'article de la sociòloga Marina Subirats al diari ARA, La llei de ferro de l'oligarquia, que fa referència al llibre 'Los partidos políticos', de Robert Michels. Sovint pensem i reflexionem sobre temes i actituds, però ens calen puntals de pensadors que ho han publicat, persones que són veritables referents del pensament, en aquest cas, del pensament polític.

Estic molt d'acord amb el raonament de Michels, i que comenta la Marina: "l'evolució interna dels partits polítics, fins i tot dels que han nascut com a partits revolucionaris, els porta a ser dominats per un grup dirigent reduït i un aparell intern que s'especialitzen i es professionalitzen agafant un caràcter funcionarial. Aquest grup es va allunyant, físicament, socialment i mentalment, de les seves bases i dels objectius d'aquestes, tendeix a perpetuar-se en la direcció i es va convertint en conservador, perquè els seus interessos particulars i l'ambient en què es mou el porta a mantenir la situació establerta, no a canviar-la".

A mesura que els dirigents socialistes del PSC es distanciaven de les bases, dels votants i simpatitzants, se'ls va començar acusar que es dedicaven més a temes de catalanitat que no pas de classe, i potser per això varen començar a sorgir tensions entre catalanistes i unionistes. Però probablement estàvem equivocats, i el que realment passava era que tots aquells anhels de justícia i de donar poder al poble es convertien en clams al desert i els dirigents renunciaven als principis de l'esquerra i la socialdemocràcia, fins al punt que en mesures econòmiques no trobàvem diferències entre un govern del PP i un del PSOE.

Núria Parlon, que no sé quin paper jugarà més enllà del seu municipi, es presentava a les primàries per canviar el PSC en contra de la postura de continuïtat i comoditat d'Iceta. Jo crec que cal un canvi, però es tracta d'un canvi profund, que no tinc clar que en aquests moments ningú de dins del partit hi estigui disposat. No és estrany, doncs, que la militància doni el suport a qui ha fet i desfet el que ha volgut dins del PSC des de fa molts anys.

El senyor Felipe González ens avergonyeix

Les persones que tenim l'atreviment d'opinar en públic, exercim el dret molt alegrement i ens emparem en la nostra poca significació per criticar unes persones o altres, o la seva manera d'obrar. A més gosem dir que tal persona no hauria d'obrir boca i deixar de voler influir sobre els altres, després de vint anys d'haver sortit de l'escenari. Sí, em refereixo a Felipe González.

Us recomano la lectura de la columna de Carles Capdevila, al diari ARA, "Vagi-se'n, senyor González". Chapeau! Comparteixo l'article i no podia ser més clar i assenyat. Ho sento per les persones que no ho comparteixin, però penso que el senyor Felipe González, que va fer coses bones, però també greus errors, i que va perdre la seva credibilitat quan va travessar les portes giratòries, hauria de tenir la decència de callar i quedar-se tranquil fumant el seu cigar. 

I amb això no estic defensant el senyor Pedro Sánchez, que els seus militants tindran prou motius per fer-ho o criticar-lo, sinó rebutjant la manera com el senyor Felipe González ha actuat. I després criticàvem al senyor Aznar. Quina barra!

No negaré que la possibilitat que Rajoy governi quatre anys més em molesta, però també penso que un PSOE a l'oposició, amb un govern en minoria, també podria fer molt bona feina. El que critico és que una persona amb el currículum que té l'expresident González, hagi sortit de la manera que ho ha fet a carregar-se un dirigent del seu partit polític que arrossega molts problemes del passat, en bona part per culpa del propi Felipe González.

Carles Capdevila diu: Algunes diferències entre Blair i Aznar

Llegint l'article d'en Carles Capdevila, Algunes diferències entre Blair i Aznar, m'indigno. Us podeu imaginar de què va, i quines són les diferències entre un i altre. Realment vivim en un Estat odiós, on es premien els corruptes i mafiosos i es castiguen els que qüestionen la manera de ser i busquen el canvi necessari en la manera de fer política.

És horrible pensar que formem part d'una societat amb uns polítics de la talla d'Aznar, Rajoy o Fernández Díaz. És deplorable i depriment alhora. No vull pensar que són els polítics que ens mereixem. Vull tenir la il·lusió que podem aspirar a personatges millors!

Per què hi ha països que existeix la dimissió i es demana perdó quan no s'ha actuat bé i al nostre país això no passa? Tan difícil és? Per què premiem la barbàrie, els robatoris, els menyspreus, els abusos de poder, els enganys...? Per què fins i tot deixant en evidència les males pràctiques als culpables no els passa res? Quina merda de Justícia tenim! Per què se'n surten millor els incívics, els fatxendes, els torturadors, els franquistes, els dictadors, que no pas les persones de bona fe?

Sisplau envieu-me un bri d'esperança perquè tot plegat no acabi com el rosari de l'Aurora! Sisplau ajuntem-nos tots els que no podem aguantar més aquesta societat embrutada pel diner i el poder polític corrupte. No permeteu que ens acontentem en aïllar-nos de tot i de renunciar a viure en societat, amb la tranquil·litat de no ser tan vulnerables com d'altres. No permeteu que ens oblidem de la solidaritat, la justícia i del veí. Però... si tant ens castiguen els de dalt, ens deixaren molt poques opcions per continuar desitjant viure en societat, en aquesta merda de societat.

On és el Procés constituent?

Estic despistat i no sé trobar la gent de Procés constituent. Per cert, l'altre dia en J.B. Culla va signar un article molt dur en contra de la Teresa Forcades. Ho vaig entendre pel que ens té acostumats en Culla quan es refereix al conflicte entre jueus i palestins, i també per les darreres ficades de pota de la monja en excedència. Per cert, també, em vaig fixar en la Universitat on va ser la Teresa Forcades a Berlín. En tot cas és el que vaig entendre de l'escrit esmentat.

Deia que no sabia veure el rastre de Procés constituent des que varen decidir no incorporar-se al bloc de Podemos i ICV, que liderarà el president de la federació de les associacions de veïns de Barcelona, el senyor Lluís Rabell. No sé què faran al final, però entenc que una opció o altra prendran.

Avui llegia que la CUP ha designat el seu cap de llista, el periodista Antonio Baños. Darrerament sortia molt per TV3, i em fa l'efecte que té un perfil molt diferent al d'en David Fernàndez. No sé si Forcades i Oliveres voldran afegir-se a la CUP, o potser ja han fet tard. Pensar en la possibilitat que es presentessin sols seria temerari, però si més no seria l'oportunitat per a la Teresa Forcades de liderar una llista, tal com pretenia quan va decidir aparcar temporalment la seva vida monàstica.

Aniré recuperant els diaris d'aquests dies, no fos que m'hagi perdut alguna cosa.

Procés constituent s'ho pensa

El problema del Procés Constituent és que se'ls covarà l'arròs. La Teresa Forcades i l'Arcadi Oliveres fa temps que ho intenten, però jo penso que no saben ben bé on són. Crec que les circumstàncies els han superat i ja no saben a quin cantó s'han de situar.

Els aniria molt bé llegir l'article que escrivia ahir en Vicent Partal "contra la revolució". De fet no va dirigit a ells, sinó a ICV, però els és totalment aplicable, sobretot quan es refereix a l'obsessió vers el president Mas.

Forcades va sobreestimar la seva capacitat de lideratge, a cap preu, i tard s'adona que ha estat un error, que sovint l'excés de supèrbia es paga car. Podria ser que al final acabés atacant allò que en un principi defensava. No sé si la CUP els acceptaria de socis de campanya, però en tot cas seria una bona opció si de veritat estan per la independència de Catalunya i d'un canvi social radical. Afegint-se al grup de Podemos i ICV traeixen els seus principis programàtics, o així em sembla a mi.

De moment sembla ser que aparquen la seva decisió. Haig de ser franc i dir que en aquests moments no sé qui està al darrere del Procés Constituent, quina relació tenen amb l'ANC, ni de quin volum de persones estem parlant. Podria ser que es tractés de la xocolata del lloro i estiguéssim aquí parlant i parlant per a no-res. 

Em comprometo a estudiar-ho i d'aquesta manera entendre si el que pugui dir avui la Teresa Forcades o l'Arcadi fa moure alguna cosa i cap on ho fa. Entretant penso que la CUP ha fet un pas important per acabar sent el gran referent de l'esquerra transformadora catalana.

Com representar el poder i alhora resistir-s'hi

La temptació de Syriza i Podem, és el títol d'un article de Srecko Horvat, filòsof, amb traducció de Lídia Fernàndez, per al diari ARA d'avui diumenge. El cito perquè l'he trobat interessant i al mateix temps he pensat que seria bo que moviments com Podemos i la mateixa CUP el llegissin i posessin en pràctica, si fa el cas, allò que l'autor apunta.

Aquests dies es parla d'un canvi, d'una revolució, i cadascú s'emporta l'aigua al seu molí. Potser ho fa que molts catalans estem immersos llegint i analitzant què està passant al voltant del procés sobiranista, i l'acotem en l'aspecte independència i ens fixem poc en el model social i econòmic que perseguim.

A vegades fem uns judicis massa simples i isolats, quan el que passa realment és que tot està relacionat i és més complex del que som capaços d'entendre. Podemos no surt del no-res. Al marge del poder mediàtic de Pablo Iglésias, que és evident i transcendent, la situació econòmica i social ha anat derivant a un caos important, un augment de les desigualtats, un menysteniment del poder polític vers la ciutadania.

La CUP és a temps a reflexionar-hi i Podemos a tenir-ho en compte. No poden caure en la temptació del poder. Les esquerres radicals s'han de mantenir al costat dels moviments socials. Els problemes del PSC i ICV, a Catalunya, o el PSOE i IU a nivell espanyol, han sorgit a mesura que s'han distanciat de la societat. Com molt bé diu l'articulista: "com representar el poder i alhora resistir-s'hi".

El pitjor president espanyol

En el seu article de l'ARA, "El pitjor president espanyol"en Sebastià Alzamora atorgava a Rajoy aquest qualificatiu, tot i apuntar que era prou complicat decidir quin ha estat el pitjor president, repassant cadascun d'ells des d'Adolfo Suárez fins a l'actualitat. Avui, precisament, el govern espanyol es queixava de les declaracions del president de Veneçuela en què titllava Aznar d'assassí per haver ocasionat més d'un milió de morts a l'Iraq, amb l'acord amb Bush d'envair aquell país.

Jo no sabria què dir, perquè deu n'hi do els presidents inútils que hem tingut, però és evident que, si més no perquè l'estem patint ara, Rajoy ha assolit tots els mèrits perquè li concedim aquest adjectiu. No sé qui deia també que era molt negatiu respondre amb la passivitat i la no-acció davant dels problemes i conflictes. Aquest amagar el cap sota l'ala, pensant que tots els mals desapareixen no és propi d'un adult intel·ligent, i s'ha pogut constatar que aquesta és la resposta política de Rajoy i d'aquí ve el qualificatiu de pitjor president.

Un altre element que qualifica un líder és el saber rodejar-se de persones vàlides i també en aquest aspecte Rajoy ho ha fet fatal. Només cal recordar els noms de Wert, Fernández Díaz, Mato, Soria... i alguna altra que ni li conec el nom.

El problema de tot plegat és que els grans perjudicats som nosaltres, perquè ells tenen la vida assegurada i el que pugui venir en un futur pocs efectes els causarà, i sinó repasseu la història. Oi que Zapatero viu prou bé? oi que no hagut de patir gens per la seva mala gestió, encara que el país continuï en crisi i els aturats gairebé arribin als cinc milions? Aquest és el veritable problema.

Estic d'acord en què la independència no ho soluciona tot i que caldria dedicar més esforços a resoldre els problemes socials, però algú em pot dir com ho podem fer mentre estiguem a mercè del poder central? Algú es creu que s'arribarà a reformar la Constitució per modificar les relacions territorials i el bloqueig de competències com Cultura, Llengua, Justícia...? Sabent que mai podrà venir de la mà del PP, algú confia que el PSOE ho faci possible? amb la presidenta andalusa pressionant perquè no es faci cap concessió a Catalunya?

M'agrada escoltar els arguments dels altres, però en aquesta qüestió no hi veig una base prou sòlida per creure que hi ha alternativa a la independència, i us asseguro que ho signaria convençut, però falta això, que em convencin. De moment el full de ruta que els manifestants dels darrers onze de setembre i els participants en el 9N han donat és la que més credibilitat em mereix. Continuem analitzant-ho.

La gran notícia del dia és que Rajoy parlarà demà

De la manera que ens té acostumats el president del govern espanyol, el fet que s'anunciï una compareixença de Rajoy resulta tota una sorpresa. És de suposar que no es permetrà fer preguntes a la premsa, no fos cas que el posessin en evidència, encara que mai no es pot dir res fins que no t'hi trobes i de més verdes en maduren.

Sóc conscient de la meva subjectivitat a l'hora d'opinar i descriure tot el que ha passat darrerament, sobretot des de diumenge, però això no treu que puguem parlar d'una crisi política important dins del PP, per culpa d'ells mateixos. El seu gran orgull els pot portar al desastre. Tots ens equivoquem, però sobretot quan no acceptem arguments i ens movem per instints i passions desenfrenades. 

Seguirem amb atenció què passa amb la Fiscalia, quina és la base jurídica per a la querella que, sembla ser, presentaran a Mas i un parell o tres de consellers.  

Ramon Tremosa en un twit parla de la possibilitat que Mas no pugui presentar-se més a les eleccions si finalment és inhabilitat. La ceguesa del govern espanyol i de tot el Partit Popular és tan gran que no s'adonen que continuen encenent els ànims i augmentant el nombre de persones que reaccionen en contra i, per tant, obtenint més independentistes. Encara es pensen que desarmat el president Mas els catalans quedarem indefensos. Per cert, us recomano que llegiu l'article de Xavier Sala i Martín, avui a l'ARA.

Demà escoltarem les paraules de Rajoy i en farem la corresponent valoració. Parlarà, això sí, després que es conegui l'abast de la querella de la Fiscalia. De moment tot el que han dit els diferents polítics del PP no són res més que atacs i crits d'impotència, perquè mai s'haurien imaginat que Mas els provoqués d'aquesta manera, d'acord amb el mandat i suport de més de dos milions de catalans.

El PSC rebutja les crítiques de Bono a Maragall

Un dels problemes que el PSC arrossega des de fa molts anys és la seva dependència al PSOE, un partit socialista espanyol amb figures molt dubtoses de ser progressistes i d'esquerres. Criticar ara Bono pot semblar oportunista i gratuït, però si repassem els comentaris i escrits veuríem que no és un tema nou, sinó que surt a la llum arran del seu article a El País d'aquest cap de setmana.

El que pugui dir de Maragall ara té molt poca importància i cau pel seu propi pes. El que pesa és la concepció que té de la nació espanyola i de la diversitat de l'estat. Bono no està en la línia del federalisme que sembla defensar l'actual primer secretari, però tampoc es troba tan lluny d'altres polítics actuals. Una mostra és l'exministra Carmen Chacon.

El senyor Bono no és la imatge que esperem d'un líder socialista, al marge de les discrepàncies que hi pugui haver en la qüestió territorial i sobirana. El gran problema del PSOE, al meu entendre, ha estat que quan podia no ha actuat com a partit socialista. No sé si per covardia o bé per complex, no ha estat capaç de defensar els principis del socialisme, i s'ha quedat a mig camí, sense acontentar ningú. Això explica per què només ha guanyat quan la dreta ha fet fallida, per tant, no pas per mèrits propis, sinó per demèrit de la dreta conservadora.

El PSC ha tingut una visió molt diferent, però tampoc ha estat capaç d'aplicar una política d'esquerres, sinó que normalment ho ha confós en populisme, un defecte que ara el PSOE critica de Podemos. El populisme és un mal greu que els partits polítics, sobretot els d'esquerra, han practicat per guanyar vots. La conseqüència és una societat civil passiva i depenent dels favors dels polítics. El pitjor que pot passar és que una força política actuï pensant en els favors de l'audiència i no tant en els principis que diu defensar.

Avui el PSC ha sortit a criticar les paraules de Bono i li ha volgut fer veure que no va ser la reforma de l'Estatut el que va fer créixer el sobiranisme, sinó la sentència del Tribunal Constitucional. Personalment hi afegiria també l'actitud de Rodríguez Zapatero que no va complir la seva promesa de donar suport al que decidís el poble català. Tot plegat ens ha portat a un punt de no retorn que pot acabar molt malament si el govern espanyol es manté en aquesta posició de negació de les aspiracions de la gran majoria de catalans, també el PSC, de poder decidir el futur del nostre poble.