Relleu a Bulgària

La Unió Europea se les prometia molt felices amb l'espectacular derrota electoral de Viktor Orbán a Hongria, i ahir diumenge va veure com un amic de Putin guanyava les eleccions a Bulgària. Plega un i n'entra un altre. No és clar que el substitut d'Orbán al capdavant del govern hongarès posi les coses fàcils a la Unió, però el que sí que es veu avui és que, si més no, hi haurà un relleu en la figura del president electe búlgar.

Ho he dit moltes vegades, i no em cansaré de repetir-ho, que Europa, si vol avançar econòmicament i socialment, ha de reformar-se. Ha de canviar la manera d'actuar. Ha de ser més transparent i que la ciutadania europea tingui una incidència més directa en les institucions. I ha de canviar el sistema de prendre les decisions. No pot ser que un país pugui bloquejar la Unió, com ha estat fent fins ara Hongria, i que pot tenir el relleu de Bulgària.

Rumen Radev, exmilitar i declarat admirador d'Orbán, ja ha manifestat que és contrari a l'euro, però sobretot que està en contra de l'ajuda militar a Ucraïna. És amic de Putin i suposo que farà el possible perquè aquest li pagui les gràcies. Amb la desaparició d'Orbán agafarà protagonisme i qui sap si serà capaç de reflotar el país més pobre de la Unió.

A la darrera conversa d'ahir, dins dels actes del festival literari Les Set*Ciències, a càrrec d'en Ferran Mascarell i l'Enric Sierra, i que tractava de les ciutats, es va parlar molt de política, mirant força el melic. Avui hem de mirar a Europa, si volem ser forts i anar units contra totes les disbauxes que passen pel món, i intentar tenir les idees clares i saber-les defensar. 

Tot per l'audiència!

No em cansaré mai de dir que no tot s'hi val a l'hora de parlar en públic i manifestar les nostres idees, malgrat que cada vegada ens trobem amb més exemples d'actituds estúpides o fins i tot ofensives que no tenen cap més intenció que fer-se notar per interessos econòmics, polítics o socials. És evident que tenint exemples com el de Trump, pots entendre que hi hagi persones que es passin de la ratlla. Ho entens, però no queda justificat.

Aquesta setmana l'escriptor Eduardo Mendoza va fer uns comentaris referits a Sant Jordi i la diada del llibre que han tingut ressò, no pas per la qualitat o enginy d'aquests, sinó per l'absurditat o falta de respecte que han significat. Uns comentaris que no tenen cap sentit, i que només hi ser veure la voluntat de crear polèmica, sortir als diaris i vendre algun llibre més.

El primer que penses és això, perquè se't fa més difícil creure que l'home s'hagi trastocat. Dir que Sant Jordi fa nosa el dia 23 d'abril, afirmant, a més, que era un maltractador d'animals i que ni tan sols sabia llegir, és una bajanada que no se sustenta en res i només provoca rebuig i malestar. 

Haig de dir que, sense ser-ne un fidel lector, sempre havia mirat amb bons ulls l'escriptor. Vull pensar que va tenir un mal moment i que no per això haurem de canviar la manera de veure'l i apreciar. No vull creure, per un seu bé, que pateix algun problema mental, la qual cosa m'entristiria, sinó que es tracta d'un lapsus perdonable. Li desitjo molts anys de vida i de treball literari. Segur que pot aportar idees molt més interessants que les quatre frases que va deixar anar aquest dia. 

El respecte a les persones i a les opinions

Hi ha una idea força escampada i repetida, però que no sempre tenim en compte ni tothom n'és coneixedor: Totes les persones es mereixen el respecte, però no totes les opinions són respectables. Una cosa tan senzilla pot portar molts conflictes i confondre els termes. No tot el que es diu mereix ser respectat, sobretot darrerament que hi ha tot un discurs discriminatori i violent contra segons quins col·lectius.

Faltem al respecte a les persones i això és greu. En una societat el respecte és la clau de la convivència. Som diversos i pensem molt diferent, però això no impedeix que ens hàgim de respectar. Una altra cosa, i aquí hi ha la clau, és que totes les opinions mereixin ser respectades, ja que n'hi ha que són clarament ofensives i no es poden acceptar. 

L'extrema dreta acostuma a proclamar idees que són contràries als drets de les persones diferents, les persones que acostumen a ser més vulnerables, ja sigui per la seva situació econòmica, política, religiosa o social, i aquí no podem abaixar la guàrdia. Hem de ser prou forts per fer veure i defensar que la diversitat és una riquesa i que no podem posar tothom al mateix sac tenint només en compte la raça, la procedència, l'arrelament. 

Els nostres dirigents polítics es mouen per ideologies que podem trobar més o menys encertades, i tots han de poder dir la seva, però això no vol dir que s'hagi de respectar tot allò que diuen, i hem d'estar alerta per combatre totes aquelles idees i plantejaments que són contraris al dret de les persones.

Les tertúlies televisives, per no parlar de les xarxes socials, acostumen a recollir un bon grapat d'opinions, algunes de les quals són clarament malintencionades, i també en trobem d'inacceptables. Evitar segons quines afirmacions es fa difícil, i tampoc no es tracta de només convidar experts en la matèria que es tracti. Escoltar quantes més opinions també ens enriqueix, però convé tenir ben obertes les orelles, i valorar allò que ens diuen i discernir entre el que és simplement una opinió i el que podem prendre com idea de raonament. 

Programes clars versus idees inconcretes

Acostumo a llegir al filòsof i articulista de l'ARA, en Ferran Sáez Mateu, perquè els seus escrits ajuden a reflexionar i agafar noves idees. A l'article d'avui ve a dir que per guanyar adeptes és millor ser inconcret i genèric i no pretendre ser clar en les idees. Espero haver-ho entès bé.

D'alguna manera el discurs de l'extrema dreta, populista, engresca molta gent perquè no l'acaba d'entendre o perquè suposa que té solucions per a tot allò que els partits tradicionals tenen problemes per resoldre-ho. També diu que a l'hora de governar o buscar complicitats se'ls veu el llautó. És una mica allò que diem sempre que és molt fàcil no portar cap motxilla, quan no has governat mai, perquè qui ho ha fet, segur que tens coses per retreure-li.

I tot plegat és una llàstima perquè les coses s'acaben sabent, però llavors és massa tard. Tenim molts exemples, alguns dels quals són vigents i en fase d'ofuscació o enlluernament, però que acabaran petant. Penso en el president dels EUA, que té molt poder i moltes possibilitats de fer molt mal. Arribarà un dia que tots veurem que hem estat enganyats, però a costa de què?

A Europa l'extrema dreta té la via oberta per anar avançant. Els partits polítics tradicionals s'han vist superats i no saben com enfrontar-s'hi. Hem de tenir molt clar que, amb més o menys raó, amb més o menys encert els partits democràtics de sempre tenen millors intencions que els populistes de moda. És cert que s'han trobat amb personatges corruptes i sense principis, que els hi han fet molt mal, però han estat prou clars en les seves intencions. No han enganyat i els seus simpatitzants els han seguit amb l'esperança de poder avançar en aquells principis.

Els populistes enganyen d'entrada i ho tenen molt assumit. Les promeses que fan són enganyoses. Entusiasmen la gent perquè es presenten com els únics capaços de resoldre tots els problemes. Amaguen, però, que limiten els drets, són sectaris i només busquen la seva supervivència. És una llàstima que tinguem tan poca vista i caiguem en la seva trampa. 

Conversa a l’hora de dinar

Avui, a l’hora de dinar, hem sortit a parlar d’alarmes i robatoris. Comentàvem que a Arenys no sentim a parlar tant de cases on els han entrat a robar. No sé si hi ha estadístiques, però la sensació és que no hi ha la quantitat de casos d’ara farà un parell d’estius.

És cert que cada vegada hi ha més cases que han instal·lat l’alarma, algunes d’elles després d’haver patit algun robatori. L’alarma és un element dissuasiu, ja que no tens la certesa que no t’hi entraran mai més, però d’alguna manera afegeix dificultats a qui vol entrar, sigui per robar o ocupar-la.

És curiós com sorgeixen els temes de conversa. A vegades es tracta d’una anècdota sobtada que t’hi porta. Són converses que no tenen un contingut que mereixi destacar, però m’agrada observar la participació de totes les persones reunides. Cadascú té les seves experiències i poden generar una conversa agradable, amb intercanvi d’opinions i vivències, i també apareixen idees a tenir un compte.

Ha estat distret i ens ha fet passar l’estona ben de pressa a punt de fer camí cap a casa.

Comiat a José Manuel López

En plena festa major, la festa de les Santes Juliana i Semproniana, patrones de Mataró, ha mort qui fou regidor pel Partit Popular, el senyor José Manuel López, que vaig tenir la sort de conèixer i tractar durant els anys que va exercir com a regidor a l'oposició. El seu tracte era exquisit i tothom li ho reconeixia. Era un defensor del barri de Rocafonda, on residia, preocupat per tots els problemes de convivència que, des de la seva posició, intentava resoldre i entendre.

La política no és agraïda i si ja tenim el vici d'etiquetar els altres, quan es tracta de persones militants de partits polítics, aquesta pràctica s'extrema. Puc entendre que la pertinença a una agrupació política, fins i tot si no s'és militant, provoca que la gent els identifiqui d'una manera determinada, però cal tenir present que no tothom és igual. No tots els membres d'un partit polític pensen ni actuen de la mateixa manera, i és bo intentar conèixer les persones a fons i no classificar-los a la lleugera.

José Manuel López era tot un senyor i malgrat que poguéssim pensar diferent, amb ell podies treballar tranquil·lament al marge de les idees polítiques. Era respectuós, atent i treballador incansable. La meva experiència amb ell és positiva, cosa que no sempre pots dir de tothom, fins i tot d'aquells més propers ideològicament.

La seva mort m'ha sobtat. Des de la meva jubilació no hi havia tingut cap contacte i desconeixia que tingués problemes de salut. Seixanta anys són avui molt pocs anys, sobretot per aquelles persones que mantenen l'energia i les ganes de treballar per la societat, defensant les seves idees, amb il·lusió i dedicació, i honradesa.

Acompanyo en el sentiment la seva família i amics, que segur el trobaran a faltar, i també veïns i veïnes de Rocafonda i mataronins, que perden un ciutadà bo que va dedicar molts anys de la seva vida per millorar la ciutat. Que descansi en pau.

Passar desapercebut

Sempre he pensat que el més trist de la vida d'una persona ha de ser passar desapercebut. Que ningú no noti la teva presència. Que no aportis res a la societat on vius. L'objectiu de tothom hauria de ser contribuir en la vida dels altres, aportant el teu gra de sorra, de coneixements, sentiments, treball, esforç, idees... Fins i tot els vegetals tenen el privilegi de motivar els humans, i això que estan fixes en un lloc i molt limitats.

Si bé és important la teva aportació a la vida en comú, no hi ha dubte que aquesta pot ser negativa i fins i tot deplorable. Tenim prou casos de persones que han estat protagonistes durant la seva vida, i que han fet més mal que no pas bé a la resta d'humans. Són personatges que tenim molt presents, ja sigui perquè hem compartit llocs i moments amb ells, perquè han condicionat la nostra vida, o perquè han esdevingut claus en el transcurs de la història.

És clar que, en referir-me a la importància de no passar desapercebut, pensava en totes les persones que sumen i no pas resten. Aquelles persones que ajuden i no destorben. La gent que genera felicitat, facilita les coses i fa avançar. En cap cas pensava en aquelles que porten a sobre la maldat, sigui per interès personal, o per afany de poder, menystenint els altres, odiant-los o martiritzant-los. En tenim uns bons exemples, i ens n'hem d'allunyar sempre que podem.

Aquests dies en què la guerra és molt present, ens adonem de la facilitat amb què uns personatges aconsegueixen el poder i només serveixen per destruir, per eliminar uns drets que han costat molt d'aconseguir. I els observem amb impotència, sense força ni capacitat de reacció més enllà de la nostra protesta, les nostres declaracions i el nostre rebuig. 

L'altre dia em preguntava què està passant?, i em costa trobar-hi un sentit. La conclusió, però, és clara: al mal, al dolor, a la barbàrie s'hi arriba massa fàcilment. El bé, el respecte, l'estima, han de fer-se lloc amb prou dificultats. Per què és tan difícil decantar aquelles persones que no passen desapercebudes, no pas per la bondat i l'esperit de col·laboració, sinó per la maldat que escampen, i el dolor que provoquen? Procurem oblidar-nos de les minúcies i centrem-nos en tot allò que és important i que cal enfrontar-s'hi amb energia. Siguem visibles, pel bé que aporti la nostra actitud, el nostre esforç de cada dia.

Conversar sense obsessionar-nos

Més d'una vegada he pensat que havia de canviar el nom del meu blog. Probablement, la idea que tenia fa vint anys, quan vaig decidir començar a escriure en aquest racó obert, no ha reeixit o fins i tot no tenia raó de ser i calia batejar-lo de manera diferent. La veritat és que, tret de raríssimes excepcions, el meu espai ha resultat un monòleg i no pas una tertúlia.

A Arenys de Mar, una colla d'amics i coneguts vàrem iniciar un projecte que es basava en la tertúlia. El model va canviar amb els anys, amb més o menys presència d'experts i coneixedors de diferents matèries, però en el fons el que ens interessava era precisament la tertúlia. Un espai de conversa i d'aportació d'opinions i idees. A vegades amb molt de coneixement de les temàtiques que escollíem, i en altres ocasions érem uns autèntics neòfits. 

Hi he pensat moltes vegades i, malgrat que hi hauria coses que canviaria i intentaria corregir, en faig una valoració positiva. Vaig adquirir coneixements i també aprendre a conversar, amb una idea bàsica que m'agradaria saber transmetre. En una conversa, que és l'essència d'una tertúlia, no has de pretendre mai convèncer a ningú. L'objectiu ha de ser aportar les teves idees, reflexions i opinions, defensant-les, però amb les orelles ben obertes per escoltar què hi diuen els altres.

Sovint el fracàs d'una conversa o tertúlia rau en el fet que hi ha algú que no escolta i que té per objectiu convèncer els altres de les seves raons. I malgrat que pugui tenir-les, no és el lloc per obsessionar-s'hi. Aconsegueixes arruïnar la tertúlia i, el que encara és pitjor, provocar que hi hagi qui abandoni el grup.

Això, segur que ho podem aplicar a molts llocs i circumstàncies. La capacitat d'expressar les teves opinions, amb arguments, sense pretendre convèncer els altres, és la clau de l'èxit. Si realment tenies raó, tard o d'hora es reconeixerà. Si t'obsessiones, només aconseguiràs el rebuig i l'avorriment.

Continuaré pensant si canvio el nom del meu espai. Seria bo que més persones hi intervinguessin, però no vull pecar de pretensiós. Em sento prou satisfet de donar la meva opinió en obert.

Recuperar la gent sàvia

Ahir, a l'inici de la conferència de l'Ateneu, a càrrec del periodista i politòleg Jordi Barbeta, o tertulià, tal com es va definir ell mateix, va anunciar-nos que intentaria minimitzar la sensació que tot funciona malament que, malauradament, és el que pensem molts i que ens amoïna.

Avui pensava que hauríem d'aprofitar tot el que existeix per utilitzar-lo en clau positiva. Intentar aparcar la negativitat i procurar quedar-nos amb la part bona i interessant, que n'hi ha. Les xarxes socials, per exemple, van plenes de bajanades, de gent mediocre, sense educació ni respecte, ni cap mena de sensibilitat. La majoria de les coses que hi trobem són per llençar o riure'n les gràcies. No tot és porqueria!

Si rasquem una mica podrem trobar conferències, lliçons i comentaris que ens han de servir per veure les coses d'una manera millor, i aprendre. Si tenim la capacitat d'aprendre constantment de tot el que veiem, arribarem a créixer com a persones i, fins i tot, podrem observar la vida amb bons ulls i ganes de continuar.

Crec que hauríem de fer l'esforç de cercar la gent sàvia que encara tenim entre nosaltres. Aquelles persones que ens fan descobrir actituds i maneres de resoldre els obstacles diaris. A vegades només cal que ens posin en ordre pensaments i idees que ja coneixíem, però que potser teníem descuidades dins la nostra ment. Si aconsegueixen que les recuperem, ben segur que hi sortirem guanyant.

Convindreu amb mi que és molt agraït i satisfactori poder escoltar a segons qui, que ens fa oblidar per uns instants tota la mediocritat que abunda en aquest món. Una mediocritat que trobem a la feina, al lleure, i entre els nostres polítics. No tots, però són els que més escoltem i sovint els que tenen més poder de decisió i condicionar la nostra vida.

Recuperar la gent sàvia, que n'hi ha, i procurar tenir present tot allò que ens descobreixen o recuperen de dins nostre, per poder-ho aplicar i ser feliços. Tant de bo que la saviesa superés la mediocritat. No podem permetre que el món segueixi aquesta tendència tan autodestructiva i sense sentit.

Mals aires

Aquests dies he tingut l'ocasió de parlar amb persones que no ens veiem gaire sovint, però que sempre que en tenim l'oportunitat, ens esplaiem amb grans converses, que ens ajuden a ser més conscients de tot el que passa al nostre voltant, i una mica més enllà, i que ens afecta en positiu i negatiu.

Haig de dir que l'aire que es respira no és el desitjable. Hi ha un pessimisme latent que s'encomana fàcilment, i que has de fer esforços per no acabar deprimint-te. Si a tot això hi afegeixes aquells dies plujosos, que varen anar molt bé per omplir pantans, però ens varen estafar moltes hores de sol, els ànims encara estaven més baixos.

Des de la tornada a la presidència dels EUA del senyor Trump, i l'auge de l'extrema dreta a Europa, políticament no estem en la millor situació possible, i tampoc econòmicament. Les decisions que està prenent el president de la primera potència mundial no només afecten els seus, sinó que ens afecten a tots. Probablement, si no ens haguéssim adormit, no seríem tan dependents, però la influència no la treu ningú.

En l'àmbit local, s'està maquillant la situació. Es va endreçant, però no s'acaben de resoldre els principals problemes amb què ens trobem. Penso en el rial del Bareu, les Clarisses o l'estat del clavegueram, i no acabo de veure com ens en sortirem. Cal molta inversió, però també encert en les decisions que es prenen. No és fàcil.

De totes maneres en moments així, ens convé ser positius, i trobar allò que funciona, parlar-ne i engrescar-nos una mica. No es tracta d'amagar el cap sota l'ala i no afrontar la realitat, però convé posar-hi bona cara i, sobretot, anar una mica de bracet per tenir més força, recollir més idees, i resoldre totes les traves que, vulgues o no, sempre ens trobarem pel davant.

Hi ha coses que no podem resoldre, però amb tot allò que estigui a les nostres mans, cal lluitar-hi i dedicar-hi temps i esforç. Ens adonarem que sí que tenim coses que depenen de nosaltres i som nosaltres que les podrem solucionar.

Buscant la inspiració?

Us haig de confessar que després de vint anys d'escriure un post diari, darrerament em resulta més complicat trobar una notícia que m'agradi plasmar en el meu blog. No es tracta que no passin coses per comentar, sinó que ens movem en un bucle que ens fa repetir els mateixos temes dia rere dia, i això cansa, tant a mi, a l'hora d'escriure-ho, com als possibles lectors.

És el que ens passa als que estem acostumats a llegir els diaris, siguin en paper o digitals. Hi ha notícies que no semblen del moment, perquè difereixen ben poc del dia anterior, o de la setmana passada. Si ens fixem en la política internacional, ara només podríem parlar de Trump. En l'àmbit estatal continuen les trobades entre el PSOE i Junts o ERC, per assegurar la governabilitat de l'Estat, i les queixes del PP, que encara no ha paït que no hagi pogut governar.

Els catalans, que gairebé no ens recordem del Procés, estem immersos en les negociacions per aconseguir més competències, i per defensar el català davant dels atacs dels tribunals de justícia que supleixen el fet que els polítics de torn o estan a l'oposició o governen necessitant els nostres vots.

No renuncio a llegir tot el que es diu, perquè sempre n'aprens alguna cosa, encara que intento posar-hi distància per no estar tot el dia amargat. Haig de reconèixer que la situació política i social no és bona, i que pot ser que sigui això el que fa que tota la resta passi una mica desapercebut.

Estic també decebut a escala local, perquè tots plegats podríem fer més i millors coses, i estem apagats, amb falta d'idees i una mica superats pels entrebancs que ens trobem pel camí. Hi trobo a faltar més interès a treballar per la cosa comuna, i no hi ha manera que tots, des del nostre àmbit i possibilitats de col·laboració, hi posem el nostre gra de sorra. 

M'agradaria pensar que els esdeveniments internacionals ens han deixat una mica en estat de xoc, però que ens en sortirem. Que les paraules se les emportarà el vent, vindran millors temps, també la primavera i l'estiu ens hi ajudaran, i serem capaços de tornar a emprendre el camí que havíem iniciat per millorar la nostra societat.

Caiguda del castell de cartes

Si no ho recordo malament (ho hauria de buscar), en alguna altra ocasió he parlat de la caiguda del castell de cartes. Probablement em referia a tot el Procés que ens ha portat on som en aquests moments. Paral·lelament, ho podríem aplicar al que està passant amb el Consell per la República, o fins i tot a la mateixa ANC. Què els passa?

És cert que quan el vent bufa de cara tot és més fàcil i engrescador, però quan van mal dades la cosa es complica i comença tot a tremolar, fins al punt, com sembla que passa ara, que les estructures fan fallida i van per terra.

Aquests dies hi haurà eleccions al Consell per la República en una situació gens favorable perquè es puguin sentir contents. Les acusacions a Toni Comín, uns dels candidats amb més possibilitats per erigir-se en president, no proporcionen la confiança en la institució com caldria, sobretot perquè ja, des de l'inici, ha tingut molts detractors i persones que no han acabat d'entendre ni els objectius ni la necessitat de la seva creació.

Avui llegia que a l'ANC s'han tirat els plats pel cap. De fet, des del moment que l'actual president, en Lluís Llach, es va presentar a la votació portava a sobre el dubte de la legitimitat per poder-s'hi presentar, atès que incomplia un dels requisits més típics de tota organització, com és la d'estar al corrent del pagament de la quota de soci. A més, s'ha dit sempre que en un galliner no hi poden haver dos o més galls. 

És trist que, amb tots els problemes que tenim, la prioritat sigui l'alimentació de l'ego dels protagonistes. Entenc que cadascú ha de defensar les seves idees, però això no pot comportar baralles i discussions que no porten enlloc, més enllà de perpetuar-se en els càrrecs, deixant en segon terme els objectius a assolir.

Tot i que no tinc cap lligam amb aquestes dues entitats, em sap greu que s'estiguin barallant, perquè en el fons hi ha persones a qui s'ha de reconèixer la dedicació i empenta per defensar els interessos dels catalans. Potser no es fa de la millor manera, però des de casa, asseguts al sofà, segur que no aconseguirem res.

M'he hagut de mossegar la llengua

Avui m'he hagut de mossegar la llengua, o els llavis, o empassat saliva. Les relacions amb persones no són senzilles, sobretot si hi ha diversitat d'opinions, objectius diferents, per més ganes que puguis tenir de compartir espais i projectes. Si tu mateix et replanteges la vida, les estratègies i les dinàmiques de treball, què no passa quan en això no hi estàs sol?

En la planificació de les activitats no sempre penses igual, però això no ha de ser motiu per no avançar. El problema sorgeix quan hi ha qui viu en el dia de la marmota, que no hi ha manera de fer-lo sortir del bucle en què es troba, sobretot quan tampoc t'aporta resultats o idees per tirar endavant. És en aquestes situacions, tenint en compte que no t'hi vols enfrontar, que no saps com actuar ni què dir, i et fas un tip de mossegar-te la llengua per evitar situacions irreversibles que puguin tirar daltabaix els projectes.

Probablement tots plegats hauríem d'aprendre a conversar. Saber escoltar i entendre que els altres no necessàriament han de pensar com tu. Que és bo aportar idees, argumentar-les i defensar-les, sense oblidar-te dels altres, de què opinen i com pensen. Si quan entres en un debat tens la intenció de sortir amb la teva, sense tenir en compte què en pensen els altres, mala cosa.

El que costa més d'acceptar és aquell que no fa ni deixa fer. D'exemples d'aquests en trobaríem arreu, i acostumen a encallar molts projectes en detriment de la col·lectivitat. Aquí sí que cal donar la cara i deixar ben clar que si no vols avançar, si més no deixa que ho facin els altres.

L'Ateneu arenyenc celebra la seva assemblea

Avui hem celebrat l'assemblea anual de l'Ateneu arenyenc, amb la presentació de l'execució pressupostària de l'any passat, i la memòria d'activitats, i l'aprovació del nou pressupost i la proposta dels actes més significatius. El president, en Lluís Montmany, ho ha aprofitat per acomiadar-se del càrrec atès que enguany hi ha eleccions i ha decidit no presentar-s'hi.

S'ha de dir que els objectius que es va fixar aquesta junta han estat complerts, tant pel que fa a eixugar els deutes, com incrementar el nombre de socis i les activitats que es duen a terme durant l'any. Probablement hi ha coses que es podien haver fet millor, i aquest és el gran repte i la virtut de comprometre't davant la societat, però ben segur que el balanç ha estat totalment positiu, i els ho hem d'agrair. La resposta dels socis i sòcies assistents a l'assemblea ha estat rotunda.

Arenys pot enorgullir-se de moltes coses i una d'elles és l'existència d'un conjunt d'entitats molt actives que donen vida a la vila, ens permeten entretenir-nos mentre ens formen, aprenem i gaudim del temps lliure. L'esforç d'uns quants per tirar endavant un projecte col·lectiu, sense ànim de lucre, només amb la voluntat de servir i fer més agradable i útil la vida dels altres, és un fet que cal agrair profundament. 

Són moltes les hores que els membres de la junta d'una entitat dediquen a programar els actes que emplenen la seva agenda. Nosaltres, sovint, ens limitem a assistir als actes, i aplaudir-los. Si a més hi contribuïm aportant noves propostes, l'entitat hi surt guanyant. És aquí on rau la importància de la participació activa que, si es complementa amb una junta amb les idees clares i moltes ganes de treballar, asseguren l'èxit de l'entitat. En aquest cas del nostre Ateneu.

Lluís Montmany, com aquell qui res, ha deixat anar un dels reptes a assolir la nova junta: rejovenir l'entitat. Millorar resultats no és fàcil i requereix l'esforç de tothom. Aconseguir eixamplar l'àmbit d'edats dels socis i sòcies de l'entitat és prou ambiciós i ha de permetre la incorporació d'un ventall més ampli d'activitats i opinions, i això és bo. Ara és l'hora que nous arenyencs i arenyenques decideixin fer el pas de posar-se al davant de l'entitat, per continuar avançant en l'obra que es va iniciar ara fa cent quaranta anys. 

Junqueras recupera la presidència

Aquest cap de setmana la militància d'ERC ha decidit que Oriol Junqueras recuperi la presidència del partit. Ho ha aconseguit! És la militància qui decideix i la resta de mortals no hi tenen cap dret. Es pot opinar, dir que t'agrada més aquest o l'altre, però si no pagues la quota no és cosa teva el que passi dins del partit. Tampoc s'està parlant de candidat a la presidència de la Generalitat, que això ja seria una altra cosa i ens podria afectar com a catalans.

Suposo que la seva victòria no ha sorprès a ningú. Crec que estava cantat. L'alternativa a Junqueras no era aigua clara i semblava que l'únic objectiu era aconseguir que Junqueras no guanyés i seguís el camí de Marta Rovira o Pere Aragonès. Després d'un fracàs tan clar semblava, però que calia canviar els dirigents per intentar salvar els mobles, refer el partit i presentar un nou partit amb possibilitats d'assumir novament el govern del país.

Junqueras és molt hàbil i sap el que ha de dir i el que ha d'amagar, com per exemple si va votar a favor o en contra d'investir Salvador Illa i d'aquesta manera estalviar-se alguns enemics, que potser ara l'han votat. I per aquest motiu som moltes les persones que no hi confiem gaire. El seu pas per la política no és clar, i això genera desconfiança i no és bo, sobretot si hi ha ganes d'arribar lluny i tenir un paper destacat en la governabilitat del país.

Ara, després d'una campanya crítica, amb crispació entre les dues candidatures, caldrà veure si el partit es tranquil·litza i aconsegueix fer les paus internament, i arribar al punt de sortida units, amb les idees clares, pensant en el país que volen servir, i rectificar tots els errors comesos fins ara. No seria gaire intel·ligent continuar les batalles internes. S'han d'acceptar els resultats, reconèixer el vencedor i, en tot cas, fiscalitzar de manera positiva la feina que haurà de fer per reconduir el partit.

A veure si arriba la calma i dediquen tots els esforços a pensar en Catalunya i en tots els problemes que tenim, de llengua, habitatge, finançament... No és moment d'aturar-se. Ja portem massa temps encallats.

Què s'ha fet per l'habitatge social?

Aquests dies de campanya hem pogut escoltar alguns discursos que són realment enganyosos. El govern d'ERC s'ha volgut posar la medalla dient que mai s'havia fet tant per l'habitatge social a la nostra vila, i queden tan amples!  Si una cosa és certa és que mai se n'havia parlat tant com ara, però els resultats són nuls i el problema d'accés a l'habitatge continua latent, sense solució imminent. 

Confiem que les mateixes paraules deixin en evidència la manera que l'actual govern té de tergiversar les coses. No és cert que s'hagi fet tant per habitatge, quan el més calent és a l'aigüera. Es refereixen als contactes amb les empreses que han de construir els 50 habitatges i gestionar-los? O bé es refereixen a l'únic habitatge que s'ha adquirit i que està buit i pendent de reformes? O es tracta de la gestió dels 10 habitatges del Pla dels Frares cedits per l'Agència d'Habitatge de Catalunya, i que es troben desemparats?

No, no s'ha fet gairebé res en habitatge, malgrat comptar amb una plantilla de tres arquitectes municipals. Ni s'ha donat compliment a la moció aprovada a finals de l'any passat per a la creació d'una oficina d'habitatge. Ni s'ha avançat en els treballs per detectar els habitatges buits a la vila...

No es pot estar disfressant la realitat amb l'únic objectiu de perpetuar-se en el poder, sense capacitat d'actuació i d'obtenir resultats satisfactoris. Un govern que no és capaç de pagar a temps les subvencions per al material escolar, serà capaç de gestionar l'habitatge social que ens diuen que ja han creat?

La CUP vol deixar en evidència la mala praxis de l'actual govern i ens presentem a les eleccions per fer realitat el canvi que el nostre Ajuntament necessita perquè la vila prosperi, i surti de l'atzucac que els darrers governs ens han deixat.

Maquillant la realitat els darrers dies de campanya per obtenir vots no és la millor manera de generar confiança a la gent. No volem prometre impossibles ni fer creure que la gestió municipal és fàcil i senzilla. Som conscients de les dificultats de liderar projectes municipals amb els pocs recursos que els ajuntaments tenen, però sabem que amb il·lusió, honestedat, les idees clares i molta dedicació podem capgirar la dinàmica actual i portar millores a la nostra vila. És per això que demanem la confiança dels arenyencs perquè tots junts entrem a l'Ajuntament amb força.

La diada de Sant Jordi

Avui hem celebrat la diada de Sant Jordi amb moltes ganes de deixar enrere l'excepcionalitat dels darrers anys en motiu de la pandèmia. I ho hem fet coincidint en cap de setmana, recordant la discussió sobre la preferència que sigui un dia festiu o no. I a tot això hi hem d'afegir la proximitat de les eleccions municipals, que treu els partits polítics al carrer amb més ganes que en un any normal.

M'agrada aquesta festa, perquè els catalans ens la sentim molt nostra. Entre tots hem aconseguit creure'ns que podíem ser diferents a l'hora d'estimar una diada pensada per a tots i totes, amb el llibre com a excusa per declarar el nostre amor a la parella, la família, els amics, però sobretot a la terra.

L'he començat amb un acte entranyable organitzat per la Biblioteca de la vila, amb la participació de dos cors, un infantil, el cor Tiamat, i un altre d'adults, el cor Adzé, i els participants del taller d'escriptura creativa. Ha estat un acte emotiu, amb molta assistència de públic, que ens ha permès celebrar la diada d'una manera diferent.

Després han vingut les parades de llibres, amb una presència destacada de les diferents formacions polítiques que volen presentar-se a les eleccions del mes de maig. Alguns amb els candidats com a gran reclam. D'altres més implicats amb el protagonista de la jornada: el llibre.

Haig de dir que, si em feu escollir, em quedo amb l'acte que ha obert la festa. Ho he comentat amb alguns amics que s'han acostat a la parada. Si bé és cert que són coses que es fan i que es justifiquen, no són la meva prioritat. El contacte amb les persones és important, i la possibilitat d'intercanviar idees i opinions també, però en essència estem parlant d'un acte amb un component preelectoral important, que em deixa un cert regust.

Valoro positivament la jornada, i sobretot les cares alegres de joves i grans. Intento deixar una mica de banda aquesta sensació de no estar fent ben bé el que voldries, i procuro barrejar-me entremig de tothom, pensant que la festa s'ho val, i que és bo que, sigui quina sigui l'excusa, els vilatans trobem la manera de gaudir de la vida i oblidar-nos per unes hores dels problemes, que per alguns no són pocs, que ens condicionen el dia a dia. 

La rehabilitació de les antigues adoberies de Vic

Una administració pública sanejada i amb recursos és una garantia per redistribuir la riquesa i no deixar-ho tot a mans del mercat de l'oferta i la demanda, que ha quedat clar que no actua d'una manera justa i crea unes bosses de pobresa que perjudiquen la convivència. Fins i tot per pur egoisme, les classes més riques haurien de beneir que l'Estat disposi dels recursos per aconseguir minorar el desequilibri econòmic i social.

Però també amb recursos és possible millorar el patrimoni arquitectònic, fer més agradable l'existència i redescobrir la història. D'això en trobaríem molts exemples, però avui em fixo en la ciutat de Vic, on hi he fet una escapada aquest matí. Fent temps he contemplat les obres que s'estan realitzant al peu del pont de Queralt, on s'ha descobert una antiga muralla de la ciutat, més antiga que la muralla que es pot visualitzar, a la part del Portalet.

Les obres varen començar amb la rehabilitació de les antigues adoberies, on s'hi pensa instal·lar un centre d'interpretació per explicar la tradició de la indústria adobera. L'Ajuntament de Vic, ja fa uns anys, va comprar uns antics edificis molt degradats amb la intenció de restaurar-los i d'alguna manera millorar un barri molt degradat de la ciutat, i amb molta història. Conèixer el tractament de la pell és encara una assignatura pendent per a molts que hem nascut a la ciutat, i que hi hem passat de puntetes.

Segons he pogut llegir, l'Ajuntament voldria donar exemple amb aquests dos edificis, i animar els propietaris de la resta d'antigues adoberies perquè inverteixin en el projecte i les rehabilitin. La idea crec que és interessant, però m'imagino que els propietaris han de poder-ne treure un rendiment, perquè avui no s'inverteix si al darrere no en pots treure un benefici. Si es fa bé, hi pot sortir guanyant tothom.

Avui ho contemplava des de l'altra banda del riu Méder, i em reafirmava en la creença que és bo que l'administració pública disposi de recursos suficients per millorar la ciutat, però també li cal molta imaginació i creativitat. És important que els nostres polítics tinguin la ment oberta, aportin idees i moltes ganes de treballar per a la ciutat. 

La ciutadania acostumem a ser molt crítics amb els nostres polítics. Normalment perquè considerem que treballen poc per a la ciutat, i no ho fan de la millor manera possible. Nosaltres, però hi hem de col·laborar i, si ens deixen participar, intentar aportar-hi aquesta imaginació que és tan necessària, i també treball. És cosa de tots. Podem exigir, però hem d'arremangar-nos quan convé.

Recosint les engrunes de la desfeta

Les negociacions que veiem aquests dies entre les engrunes dels partits que es varen escindir no fa gaires mesos em fan veure que al darrere de tot plegat només hi ha ànsies de protagonisme. No es pot entendre d'una altra manera. També moltes ganes d'ocupar seients al Parlament, com va passar amb l'antiga UDC de Ramon Espadaler, anant de bracet del PSC i que en aquesta ocasió es torna a produir. Espadaler ha aconseguit que el PSC no s'enamori de cap altre partit polític dels escindits de Convergència i ser la parella de ball d'Iceta.

Avui llegia que Castellà, amb els quatre que es varen constituir com a partit polític, aniran amb JxCat, suposo que expulsats d'ERC i veient que sols no anirien enlloc, i el que es pitjor, que el seu líder quedaria fora del Parlament. Ho hem vist també en les negociacions entre el PDECat i el Partit Nacionalista de Catalunya, de la incansable Marta Pascal, que en aquest cas no ha arribat a bon port i no sé si acabarà presentant-se o no. 

Sigui com sigui, tot plegat resulta molt trist, perquè no hi sé veure projectes polítics diferenciats, ni noves energies per fer canviar el rumb del nostre país. Més aviat hi veig ganes de repanxolar-se a la poltrona d'uns dirigents catalans, cansats i sense idees, que només ens poden portar a aprofundir en el desastre.

El més despert sembla ser Iceta, que és el que ho té més fàcil perquè ve de més avall i amb una caiguda lliure de qui li feia ombra, C's. Segons hem pogut llegir aquests dies, va agafant no només els seus amics de centre-dreta de l'Espadaler, sinó també de la dreta espanyola de C's i l'esquerra catalana dels Comuns. Es tracta de fer un poti-poti que ningú veurà clar, però amb la intenció de restar forces als independentistes i tornar a ocupar un lloc prominent a la política catalana, aprofitant que el PSOE és a la Moncloa.

No sé quina serà la resposta de l'electorat català, però pel que fa a mi, cada vegada veig menys clar el futur polític de Catalunya, Estem descomponent l'espectre polític, però no hi ha ni noves idees ni noves veus amb possibilitats de fer un tomb i avançar d'una vegada. Ja portem massa temps aturats!

Pendents de la convocatòria electoral

Avui s'ha conegut que el dia 17 de setembre el Tribunal Suprem decidirà sobre el recurs presentat pel president Torra a la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que l'inhabilita pel tema de la pancarta al balcó de la Generalitat. Aquesta notícia ha despertat tots els rumors sobre la possible convocatòria d'eleccions, que és competència del president, abans o després que la sentència sigui ferma, com s'espera que passi.

La incògnita de quan voldrà el president Torra convocar les eleccions, si és que les vol convocar, també té a veure amb les relacions que mantenen els dos socis de govern. L'opinió d'ambdós partits és diferent. ERC voldria que les eleccions es convoquessin abans que el Tribunal Suprem es manifesti, i JxCat preferiria que fos després del pronunciament.

Torra s'excusa pel moment delicat que vivim pel coronavirus que, segons ell, no és l'adequat per fer front a una campanya electoral, i fer perdre concentració al govern, però veient com van les coses, no sé si cal patir tant i potser ja és hora de canviar de cromos. Necessitem un govern fort i amb les idees clares, i aquest no ho és ni les té.

M'he llegit les alternatives de la convocatòria que explicava la notícia de l'ARA i penso que el millor que es podria fer seria convocar les eleccions perquè se celebrin aquesta tardor i a veure si podem acabar l'any amb un nou govern. El problema és que les perspectives de resultats no són gaire diferents de les actuals, la qual cosa pot fer que el resultat electoral tampoc no ajudi a la formació d'aquest govern fort que necessitem. Caldrà veure qui s'hi presenta i que tingui un perfil més adient dels actuals.