No ofèn qui vol, sinó qui pot

Aquesta frase sempre l'he tingut molt present, tant en el seu sentit literal com en les adaptacions que puguis fer. Per exemple, no és el mateix que et renyi o critiqui la teva actuació una persona que et mereix confiança i respecte, que qui ho faci no signifiqui res per a tu. Les mateixes paraules poden afectar-te de diferent manera depenent de qui les digui.

I això és important, no només a l'hora de rebre consells o crítiques, sinó també a l'hora d'actuar tu mateix. Si ets una persona honesta i coherent, que tens en compte els valors i els altres, tot allò que diguis o facis serà tingut en compte i ben considerat. Si només parles perquè tens boca, i el teu exemple de vida fa aigües, ja pots anar dient, que els altres no ho tindran en compte.

És per això que no tothom pot influir en els altres. Qui té personalitat, credibilitat i practica allò que predica, té tots els punts del món per ser respectat. Ho pots aplicar a la vida professional, a la política, a les activitats del lleure i a la família. No es tracta de parlar més alt ni tenir molt de poder. Tampoc és qüestió d'anar sentenciant per la vida. Ni posar-te, o pretendre-ho, per sobre dels altres. Els guanyes a partir de la senzillesa, l'honorabilitat, l'empatia, la sinceritat. La resta et pot donar satisfaccions momentànies, però a la llarga no et porta enlloc.

I ho dic en aquests moments en què l'insult i l'ego està molt crescut arreu. Les xarxes socials són un gran exemple de la banalitat de les relacions humanes poc treballades. De l'espontaneïtat irreflexiva i provocadora. 

El dolor provocat per la prepotència d'alguns acostuma a ser efímer. Quan els ulls te'ls fan obrir aquells referents que no t'han fallat mai, la cosa canvia i t'obliga a reflexionar sobre què estàs fent malament.

A la mort d'un referent del nostre país

És cert que quan una persona rellevant es mor hi ha coincidència de moltes persones en lloar la seva personalitat, la seva trajectòria i tot allò que ha fet per al país, fins i tot per part de persones poc afins a la seva ideologia. Sembla com si per uns moments tothom s'oblidi de les picabaralles més punyents i que condicionen bona part de la nostra vida. És un moment de retre homenatge a la persona que ha mort i transmetre el condol a familiars i amics.

A la mort de Josep Espar Ticó són moltes les persones que han manifestat la seva pena i recordat la seva figura que, agradi o no, s'ha de reconèixer pel que va significar per a la identitat catalana en uns moments molt difícils per al país. Segur que hi ha persones que preferirien que no hagués existit, o que no els representa res, però d'aquí a no reconèixer el seu paper dins la història del nostre país hi ha una gran diferència, i honestament no es pot menystenir.

En les mostres de condol hi ha qui ha manifestat la seva tristesa per la desaparició de personatges de la nostra història, fent notar que aquestes figures potser no han deixat uns descendents de la mateixa categoria i personalitat. Quan em queixo del nivell dels nostres polítics actuals i fins i tot ressalto la seva mediocritat, penso precisament en la manca de relleu de polítics que varen viure els anys de la dictadura i que amb un objectiu clar, varen treballar per aconseguir un país lliure i democràtic, amb uns valors universals dignes de qualsevol persona que defensi els drets humans i el respecte per a totes les persones.

Avui estem vivint un període gris de la nostra història, com d'altres s'han viscut, amb una manca de líders capaços de conduir el país d'una manera digna. Salvant les distàncies i tenint en compte la realitat actual, potser caldria analitzar més el nostre passat i totes les persones que d'alguna manera o altra han conduit el país cap a la llibertat, per veure què estem fent malament i en què caldria canviar els nostres hàbits.

Malgrat que la història es repeteix, les condicions no són mai les mateixes, i per això no es pot aplicar un mateix model com en el passat, però sí que hi ha uns principis que no es poden perdre. L'esforç, la coherència, la honestedat, l'esperit de servei, l'estimació cap al país, la cultura, la llengua... són valors que no podem perdre i que massa vegades tenim oblidats o en un segon terme. 

Hem crescut i adquirit molts coneixements. Cada vegada hi ha més persones amb un nivell cultural més alt, amb accés a l'ensenyament i al coneixement en general, i això hauria de ser un avantatge per millorar resultats. Com és possible que en segons quins aspectes hem reculat? Per què no hem millorat com a societat, ara que vivim en un sistema democràtic? Què estem fent malament?

És bo recordar persones com en Josep Espar Ticó, que han estat un exemple de sacrifici per al país, quan podien viure lliurement i sense problemes. Hi ha moltes persones que tenen dificultats greus per subsistir i a elles no els podem exigir gaires més sacrificis, però som molts els que hem tingut la sort de néixer i créixer voltats de comoditats, i en canvi hem estat incapaços de posar tot això al servei del país, de la nostra societat. És bo reflexionar sobre què retornem a la societat del molt que hem rebut de manera gratuïta.

Lluís Pasqual dimiteix

He llegit l'entrevista a La Vanguardia i notícies arran de la dimissió de Lluís Pasqual com a director del Teatre Lliure. Evidentment que no prendré part de cap bàndol perquè desconec els motius de qui el va denunciar per mals tractes i també desconec la manera de treballar de Pasqual. Precisament l'acte que faig en aquest escrit és el de no parlar per parlar ni criticar sense prou base, per no dir cap.

El problema de les xarxes socials és la facilitat en què una persona pot resultar acusada sense motius, i no sé si aquest és el cas, i les dificultats per recuperar la reputació en el cas que es demostri que ha estat una crítica injusta. És molt fàcil criticar i no tant reconèixer l'error.

Potser la jove artista que es va queixar del mal tracte de Pasqual tenia l'espina clavada per uns fets desagradables, però la generalització sempre és perillosa i un ha de pensar-s'ho dues vegades abans de no escriure alguna cosa que se'n pugui arribar a penedir.

De tot plegat n'hem d'aprendre i sobretot preocupar-nos per la facilitat en què es creen grups de suport o crítica a uns fets que la majoria dels signants ignoren. Ens queixem dels jutges que sentencien no sempre de la manera més justa, al nostre entendre, però som els primers de sentenciar sense haver llegit tot l'historial. Hem de ser més cauts a l'hora de sentenciar i procurar ajuntar a la crítica els nostres arguments.

Jo només puc afegir que el Teatre Lliure és un referent arreu i que Lluís Pasqual té un currículum com a director teatral que molts voldrien. Què va passar no ho sé, però en tot cas qui tingui arguments per acusar-lo que ho digui, i si no els té que calli per sempre.

Girona, qui t'ha vist i qui et veu

Des de la distància, i per tant amb un marge d'error important, sempre he vist bé la ciutat de Girona i els seus alcaldes. Socialistes majoritàriament, però també el convergent que ha acabat a la presidència de la Generalitat, ens han semblat uns bons polítics i el resultat de la ciutat en podria ser una bona mostra.

La sortida precipitada de l'actual president, el molt honorable Carles Pugidemont, va provocar un terrabastall que ens ha dut fins a la dimissió del fins ara alcalde de la ciutat, el senyor Albert Ballesta.

Albert Ballesta surt de l'alcaldia i del Consistori, fent un pas al costat, criticant ERC i lloant "el sentit de ciutat" del PSC. L'alcalde sortint va entrar amb mal peu i ho ha acabat pagant. Manifesta que s'ha vist pressionat per la manera com va accedir a l'alcaldia, l'error en la promesa al càrrec i l'intent fallit de pacte amb PP i C's per aprovar el cartipàs i apujar-se el sou. Reconeix els errors, però se sent trist per com s'ha comportat la gent del seu voltant.

Si no ho recordo malament, en el seu dia ja vaig referir-me a Albert Ballesta, perquè no era normal tot el que havia passat a l'ajuntament de Girona. La política és cruel i poc agraïda, i qui en surt ben parat cal que ho aprofiti mentre duri. Quan dic que ho aprofiti em refereixo, com podeu suposar, a treballar per al bé de la ciutat o país pel qual ha estat escollit a governar.

Confiem que la ciutat de Girona no en surti perjudicada i continuï essent una referent del nostre país.