Qui controla els jutges?

És una pregunta que ens fem sovint quan llegeixes decisions incomprensibles, sobretot si després ha passat quelcom greu. No és només el problema de la reincidència que considero que no està ben resolt, sinó sentències o decisions de primera instància que deixen lliure una persona que ha obrat malament sense tenir la certesa que no hi tornarà, o més aviat malfiant que serà així.

Avui llegia que han detingut per segona vegada, al cap de vint-i-quatre hores, un pare que violava la seva filla de vint anys. La mesura que va considerar correcte el jutge va ser deixar-lo en llibertat, tot i l'evidència, amb la prohibició d'acostar-se a la víctima. L'endemà es presentava a casa de la seva filla.

Si no vaig errat, els àrbitres de futbol que hagin pogut prendre una decisió injusta, massa evident, tenen un càstig. Els deixen uns dies sense poder arbitrar cap partit. Els jutges, que jo sàpiga, l'haurien de fer molt grossa perquè alguna autoritat els penalitzés, llevat que l'acció comporti judici i sentència. 

En aquests moments que la justícia està tan polititzada i que la majoria dels jutges no amaguen la seva ideologia i la preferència de partit polític, potser seria bo que algú controlés les seves decisions i en cas de resolucions increïbles o totalment interessades, se'ls apartés, si més no momentàniament, de la seva poltrona.

És evident que això ho podem aplicar a molts més llocs. Els polítics, que reben més bastonades, tampoc tenen tot el control que voldríem. Sí que és cert que des de fa un temps, els jutges, majoritàriament d'ideologia d'extrema dreta, s'encarreguen de posar totes les traves del món a les decisions de l'altre bàndol, però tampoc és això el que jo demano.

Podria estar-ho comparant amb el codi deontològic dels periodistes, però arribaríem a la conclusió que avui dia tampoc es té en compte i, per tant, al final de tot t'adones que tot està prou prostituït i cadascú va a la seva, buscant-se la vida i fent la guitza als altres sempre que es pot. No anem bé!

Més sobre la reincidència

Arran d'una notícia del diari ARA sobre el canvi d'emplaçament dels furts, atesa la intensificació de la tasca de la policia catalana a l'aeroport del Prat de Llobregat, voldria insistir amb el problema de la reincidència i de com comprovem que alegrament els mateixos de sempre continuen delinquint sense que passi res més que la detenció momentània, simplement per fer constar que ha comès un altre delicte, i tornar al carrer fins a l'ocasió següent. Entretant les víctimes dels furts van augmentant i aguantat la situació sense poder fer-hi res.

Com a tall d'exemple transcric literalment el que es diu a la notícia i a veure què m'hi dieu:

«Els Mossos van aconseguir identificar els lladres, i un d'ells és un vell conegut de la policia. És un home de 48 anys que és considerat el top 1 de furtadors de l'aeroport. De fet, els jutjats li van imposar la primera ordre d'allunyament de la infraestructura (actualment n'hi ha una cinquantena de vigents) per tots els antecedents que acumulava al Prat. Aquest multireincident suma 96 detencions a Catalunya, i 34 han sigut a l'aeroport. L'han identificat 500 vegades, i 440 han sigut al Prat. També l'han denunciat 152 cops per fets delictius, i 50 els hauria comès a la infraestructura aeroportuària.»

Jo puc entendre a la nostra síndica de greuges, gran defensora de les mesures alternatives a la presó. Estic segur que tancar una persona a la presó no és una bona solució, però és evident que permetent que aquests delinqüents no parin de delinquir i no els passi res, amb el perjudici a la resta de persones, tampoc no crec que sigui gaire bo. Què es pot fer? 

Una cosa tinc molt clara: no podem permetre que la bona gent, les persones que actuen correctament, que són la majoria, estiguin a mercè dels delinqüents i incívics i que la llei no les empari. Això ho podem fer extensiu a molts camps. Per què hem de permetre que la gent «normal» visqui amb por pel que els pot passar? Si no trobem una solució que eviti o, com a mínim, redueixi la reincidència, tindrem un greu problema a la societat, que anirà a més.

La reincidència

Se'n parla molt, però potser es treballa poc per intentar evitar que la reincidència en els delictes sigui tan freqüent i s'arribin a acumular tants delictes en una mateixa persona. Una cosa és que algú tingui un mal moment i que delinqueixi, i l'altra que s'hi dediqui. Que després d'un robatori en busqui un altre, provocant inseguretat i por que no ajuda gens a la convivència.

No té cap sentit que llegeixis diàriament detencions de persones que han enganxat després de cometre un fet delictiu i que t'expliquin que porta a l'esquena no sé quants delictes més, pels quals no ha tingut cap condemna, més enllà de la detenció momentània i la inscripció en un llistat de delinqüents. 

Els humans, si no ens escarmenten, no rectifiquem. Passa en qualsevol comportament incívic, o en la conducció d'un vehicle. Si al darrere no hi ha una sanció que et faci rascar la butxaca o et privi de la llibertat de moviments, o de conducció de vehicles, moltes persones fan cas omís de les advertències i no tenen cap remordiment. No els cau la cara de vergonya.

Estic convençut que a la majoria dels casos al darrere hi ha una explicació, que no justificació, que requereix analitzar i procurar resoldre el problema que pot haver originat un seguit de delictes reiterats. Entretant, però no ens podem permetre el luxe de no fer res.

Encara que no és el mateix, em ve a la memòria la manera com funciona la recollida de la brossa mal deixada a la meva vila. L'equip de govern dedica moltes hores al dia a recollir tot allò que vilatans incívics i gens solidaris, han tret de casa a destemps, sense tenir en compte les pautes que la majoria complim. Qui no té gens d'interès a fer-ho bé, si l'endemà li treuen la brossa, tant li fa que ho hagi fet el camió de les escombraries, com si se n'ha encarregat el camió especial que fa la repassada matinal. D'aquesta manera no es resoldrà mai.

Tornant als delictes reiterats, si no treballem per evitar la reincidència, no aconseguirem la tranquil·litat al nostre entorn. Uns pocs són capaços de fer anar malament a la majoria. Això, agradi més o menys, s'ha de resoldre d'una vegada. La pràctica impunitat dels reincidents no ens deixa viure, i no és just.

Unes hores per Barcelona

Tothom té dret a representar el paper que considera que li escau en cada moment i nosaltres hem de ser capaços d'entendre-ho. Ens agradarà més o menys, però sabem que els formalismes tenen la seva importància, i en política també, potser més que en segons quins àmbits.

Ahir la consellera Clara Ponsatí, i actualment eurodiputada, va decidir tornar per unes hores al país que en va haver de marxar exiliada, inicialment amb l'amenaça de penes de presó i en aquests moments només reclamada per desobediència. I va venir sense fer el tràmit de passar per Madrid per visitar el Tribunal Suprem tot demostrant que no li reconeix cap tipus d'autoritat.

El resultat va ser una detenció puntual per portar-la davant del jutge de guàrdia perquè al jutge Llarena li interessava que tothom veiés que hi continua essent, i que no es cansarà mai de jugar el paper que ha volgut prendre en aquest procés. 

Cadascú, doncs, va fer el numeret que va voler, i la reacció va ser l'esperada per totes bandes. Els partits independentistes es varen posar al costat de l'eurodiputada, i els partits nacionals espanyols, molt contents de la reacció del jutge, i amb moltes ganes que la detenció pogués ser de llarga durada. En cap moment va pesar la condició d'immunitat, pel càrrec que ostenta, perquè els espanyols són així. Qui els ha de dir què han de fer i deixar de fer?

Particularment no dono gaire importància al fet, que haurà servit per engrescar a persones que estaven una mica avorrides perquè no passava res, però el problema de l'encaix de Catalunya a aquesta Espanya tan retrògrada continua i no té cap pinta de poder trobar-hi solucions. Ens volen submisos i sense cap privilegi especial, ni reconèixer la història ni els drets adquirits. De fet, el discurs del senyor Tamames ja va deixar clar quin era el pensament majoritari dels espanyols i, com apuntava en un post d'aquests darrers dies, si poguessin modificar la Constitució seria per fer-la encara més restrictiva quant als nostres drets diferencials. Ens ho varen descafeïnar amb el cafè per a tothom, però ara encara anirien més enllà i s'apuntarien a eliminar les comunitats autònomes per defensar la unitat territorial de tot l'Estat.

Una vegada més, la reincidència

Ahir llegíem la notícia de la detenció i posterior alliberament de tres persones que estaven delinquint en una pràctica que ja va sent força habitual, com és la de serrar el catalitzador d'un cotxe per poder obtenir uns diners a canvi dels minerals que incorpora, de gran valor, com són el platí, el pal·ladi i el rodi. 

La notícia no tindria gaire incidència, més enllà que la detenció va ser a la nostra vila, si no fos perquè es va repetint massa sovint i sembla ser que una de les persones detingudes ja tenia antecedents per accions similars, la qual cosa provoca indignació per la facilitat que tenen de reincidir, sense que aparentment hi hagi conseqüències.

Quan llegeixes la notícia penses que si t'ho fan a tu, només et comportarà despeses sense la satisfacció de veure que el culpable ha de fer front a aquestes despeses ni haver de pagar cap sanció per haver delinquit. Simplement se l'apunta i es confecciona una llista d'actes delinquits que servirà per a la història, però no per gaire res més.

Tinc clar que la presó no és la solució per a tots els actes delictius, però considero que com a mínim s'hauria de trobar la manera perquè les víctimes no haguessin de fer front a les despeses ocasionades pels delinqüents, que tornen a casa tan tranquil·lament, per tornar-hi d'aquí a uns quants dies.

A casa, ja fa uns quants mesos, ens varen xafar el cotxe, uns presumptes delinqüents que varen sortir corrents, deixant un total de quatre vehicles abonyegats. Qui et paga les despeses de reparació del cotxe? Doncs, te les has de pagar tu, per més assegurances que tinguis. I és així com t'indignes i malpenses de tothom, de tots aquells que actuen de manera incívica, i t'adones que la llei no els cau a sobre. Al final arribes a pensar que la llei només actua sobre les persones que normalment l'acaten.

Cal trobar la manera que l'incívic i el delinqüent no se surtin amb la seva tan fàcilment, perquè això no ajuda a la convivència, i et situa en una posició contrària als qui dicten les normes i els qui les fan complir. 

Els enxampats serrant el catalitzador d'uns cotxes aparcats a la vila, no sé si hi tornaran, però tot fa pensar que no trigaran a tornar a delinquir, ja que no acostumen a tenir gaire sentit del ridícul, ni de la vergonya, i encara menys respecten els altres. Potser al fons hi trobaríem uns problemes d'educació i mal viure, però això no treu que s'hagi de fer respectar les normes de convivència, al marge de les casuístiques de cadascú.

Agressions després d'un partit de futbol

Llegia avui la informació d'una baralla a Premià de Mar, després d'un partit de futbol juvenil, en què es varen detenir dues persones, pare i fill, i he recordat algun ambient desagradable quan portava el meu fill a jugar els partits de futbol.

L'exemple de molts pares no era gens bo per als fills. Fins i tot aquests, a vegades s'avergonyien dels seus progenitors, de la manera com s'encaraven a l'àrbitre, com l'insultaven... fins al punt d'haver d'intervenir per posar les paus.

En el cas de Premià, sembla ser que va ser després del partit de futbol, i arran de l'arribada d'un grup de joves amb ganes de provocar aldarulls, per la qual cosa es va avisar la policia per evitar problemes més greus, i alguns mossos varen patir lleus ferides. També en una ocasió vaig telefonar a la policia local perquè vaig sentir amenaces d'un entrenador cap a l'àrbitre, per a després del partit. I estàvem parlant de criatures de dotze o tretze anys.

L'agressivitat que s'ha denunciat darrerament a les nits de festa, sembla que s'ha impregnat a tot arreu. Estem convertint la nostra convivència en una baralla constant, sense respectar els altres, i encara menys reflexionant sobre com actuar davant de cada situació. D'aquesta manera és impossible mantenir un clima pacífic, i ens fa estar sempre tensos, i malfiant dels altres.

Les amenaces de la UE

Llegia la notícia de la detenció (o segrest) de la líder de l'oposició a Bielorússia, Maria Kolesnikova, i la reacció immediata de les autoritats de la UE queixant-se d'aquesta i altres detencions realitzades aquests dies, després de les manifestacions ciutadanes contra el president Lukaixenko. La UE amenaça amb represàlies al govern bielorús. Quina por!

Hores d'ara no són conscients de la poca credibilitat que tenen, que tenim el conjunt d'estats de la UE, i per tant les amenaces no espanten ningú. Ha passat massa temps sense que la UE tingui una resposta contundent a tot el que passa, no només a fora, sinó també a dins de la Unió, i tot es queda en paraules.

Continuo pensant que la UE ha estat clau per a la democratització del nostre país, encara que li falti molt, però que s'ha quedat a mig fer. La manca d'una política fiscal comú ha provocat que les relacions entre els seus membres no hagin prosperat, ni els resultats hagin estat el que es pretenia.

Políticament hi ha moltes mancances, amb un predomini dels interessos particulars de cada estat. Al meu entendre hi ha massa distanciament entre els dirigents europeus i la ciutadania, la qual cosa genera molta desconfiança.

Aquesta poca credibilitat dels dirigents de la UE, fa que des de fora no es respecti com caldria, i és per això que davant de les amenaces al govern de Lukaixenko, aquest no tingui gaires problemes per continuar pressionant el seu poble, presentant batalla física i psíquica.

És una llàstima la manca de carisma de la UE, de cara a situacions com la que s'està vivint a Bielorússia, però portem un seguit de casos tan o més tristos com és la política migratòria i la manca de resposta als problemes dels immigrants que travessen el Mediterrani. Valdria la pena que els dirigents europeus reflexionessin sobre els fets, i busquessin la manera de resoldre aquesta indefinició, i manca de poder davant de les situacions que ens afecten, de dins i fora la Unió.

Detingut el cap de l'oposició de Bielorússia

Si a casa nostra existeix tanta política de sota mà, no puc ni imaginar-me què està passant a països de l'entorn de Rússia. Suposo que ha de ser molt difícil de discernir sobre qui fa la feina bruta i, com sempre, els perjudicats són la població civil.

Avui llegia la notícia sobre la detenció del principal opositor al govern de Bielorússia, a qui el president acusa de treballar per Rússia per desestabilitzar el país. Desconec què hi ha de cert, perquè no he seguit els esdeveniments d'aquell país, i les notícies que ens arriben poden ser esbiaixades. De totes maneres hi ha dues possibilitats. Per una banda és creïble que Putin maniobri per desestabilitzar Bielorússia, o bé que el president bielorús actuï per evitar que l'oposició el pugui acabar desbancant.

Putin ha demostrat d'anada i tornada què és capaç de fer. Ell va aprofitar la situació de desprestigi de Rússia, per donar-li la volta i reunir moltes simpaties. Molta població russa sentia vergonya de com havia anat a parar el seu país, recordant l'època de la URSS.

Putin, però s'ha aprofitat d'aquesta situació per manipular-ho tot i mantenir-se en el poder, fent front a tots els entrebancs democràtics. Avui la democràcia ja no és sempre un model de llibertat i respecte als drets elementals de les persones, sinó que a vegades s'utilitza per suplantar-la i no diferenciar-se gaire d'un sistema autoritari. La disfressa a vegades pot ser terriblement agressiva i pitjor.

No sé si rebrem més informació de Bielorússia i dels esdeveniments arran de la detenció del cap de l'oposició, però en tot cas per a nosaltres, a Occident, ens queda força lluny, i ja tenim els nostres problemes interns que no tenen res a envejar.

Governar davant les dificultats

Si ahir era l'Oriol Junqueras qui en sortia escaldat, avui ha estat el torn del president català. El Tribunal Suprem continua en la línia de no deixar tranquils els independentistes i fa tot el que està a la seva mà per fer la guitza. Entretant l'Audiència Nacional ha deixat lliures els dos CDR que quedaven a la presó després de la seva detenció del mes de setembre passat.

El panorama no pot ser més complex i molts creiem que al final la solució ens haurà de venir de fora, d'Europa, però quan? Malauradament trigarà i els actuals botxins ja estaran jubilats i vivint de la rifeta. D'això ja hi estem acostumats.

I Arenys de Mar continuen els problemes amb la recollida de la brossa. Ja no es tracta només de reciclar bé, sinó de recollir totes les bosses cada dia. Si dimecres l'empresa no recollia el plàstics d'uns quants carrers, ahir tampoc no va recollir l'orgànic, i el més calent a l'aigüera.

Ens trobem en un moment, doncs, que no és fàcil governar, però cal que els escollits, els qui hem donat el nostre vot, sàpiguen resoldre les dificultats, perquè governar quan tot va bé és molt fàcil, però la capacitat de governar i d'estar a les institucions públiques es nota quan hi ha dificultats, i de moment, ni uns ni els altres sembla que ens ho sàpiguen demostrar.

Lluny d'una societat sana i saludable

Assabentar-te de la detenció dels autors dels actes vandàlics contra alcaldes del Maresme et produeix una doble sensació. En primer lloc t'alegra pensar que aquelles persones que han actuat amb nocturnitat i traïdoria contra uns representants dels pobles han estat detinguts pels seus actes i que hauran de donar explicacions, els hi posarem cara. Al mateix temps, però, i atesa l'experiència, sabem que l'endemà mateix quedaran en llibertat i podran reincidir sense que els hi passi res, més enllà de tornar a ser detinguts i posteriorment alliberats.

Aquesta dinàmica a què ens han acostumat fa que per una banda confiem ben poc en els esforços de l'Estat per fer complir l'ordre, i també que continuem veient com són els incívics i malfactors els que viuen amb impunitat i molta tranquil·litat, i qui ho pateix sigui la societat cívica i complidora dels deures. 

Ho he dit moltes vegades, però és tan cert i constant que no me'n cansaré de repetir-ho. Fins que no trobem la manera que qui molesti en pagui les conseqüències i no qui rep les molèsties, la nostra societat continuarà malalta, amb una qualitat democràtica molt baixa. No és estrany que personatges com els militants i ja ara representants polítics de VOX apareguin a l'espectre polític d'aquest Estat, i ocupin llocs de responsabilitat. La societat l'hem embrutat tant que ha perdut la capacitat de defensar-se de qui només busca el benefici propi, menyspreant qui pensa diferent. Ens trobem molt lluny d'una societat sana.

Més enllà del procés sobiranista

Avui li ha tocat al regidor de la CUP a l'Ajuntament de Vic, en Joan Coma. Ha estat detingut pels Mossos d'Esquadra i lliurat a la Guàrdia Civil que el conduirà a Madrid a declarar per les seves paraules en un Ple municipal de finals de 2015. Sedició, crec que és l'acusació.

Estem en un país on la corrupció i la mala fe i les males arts del govern de l'Estat, l'exemple de qui ostentava el ministeri d'Interior, no són sancionades, però sí allò que pot dir un regidor, sobretot si és independentista. Sabent això, res ens pot sorprendre i només podem manifestar el nostre rebuig i res més.

El procés d'aquesta detenció passarà per la seva presentació davant de l'Audiència Nacional, que li farà un seguit de preguntes i que presumiblement no respondrà. Després caldrà esperar el judici i la sentència. Una peça més del trencaclosques del procés sobiranista.

Ahir ens notàvem cansats i amb ganes que es desllorigués tot plegat, i avui no podem dir el contrari, continua la cançó enfadosa i som conscients que en tenim per temps. Què podem fer?

Probablement ens podrem distreure observant els problemes interns dels partits polítics espanyols. Tots ells tenen en comú les dificultats dels seus líders per fer creure els seus militants. Rivera, a C's, vol fer fora els socialdemòcrates; Susana Díaz, al PSOE, ha de fer callar els partidaris de Pedro Sánchez; Pablo Iglesias, a Podemos, té molt a prop el seu rival intern, Íñigo Errejón, que no li posa fàcil. I també la gelosia de C's per les bones relacions entre PP i PSOE.

Tot això ens pot entretenir, però no ens podem distreure i oblidar-nos d'altres temes importants que ens poden colar d'amagat. El PP farà més difícil l'entrada d'immigrants a l'Estat, i no només els farà la vida impossible amb la paperassa, sinó que a més els voldrà submisos als valors dels espanyols. Espero que em diguin quin són aquests.

Arran de la detenció de l'alcaldessa de Berga

La notícia del dia ha saltat a primera hora amb la detenció i acompanyament davant del jutge de l'alcaldessa de Berga. La notícia que no ha sorprès per inesperada, sinó en tot cas per la manera que s'ha fet, ha despertat tot tipus de reaccions, des de la més enèrgica reprovació fins les mostres de satisfacció de qui continua pensant que la llei està per sobre de tot.

Us haig de dir que jo no hauria actuat de la mateixa manera que ho ha fet l'alcaldessa, però admiro la seva valentia. Pot estar equivocada o no, això cadascú ho valorarà segons pensi sobre el procés, però ningú no pot negar-li la valentia, encara que algú la pugui titllar de suïcida. Potser havia d'haver-se presentat a la cita del jutge i no esperar la detenció... però és molt fàcil opinar des de la barrera.

Tinc molt clar, i suposo que molts pensen el mateix, que les mostres de desobediència aniran en augment i que probablement és la millor eina per fer tombar l'absurditat de plantejar solucions judicials a un problema polític cent per cent. En tot cas podem discutir sobre l'estratègia, ja que les víctimes aïllades no ajuden a crear el clima de rebuig generalitzat i és possible que el seu sacrifici no doni el resultat esperat. Com en totes les coses, actuar junts ens dóna més força i fa més difícil el contraatac.

El pitjor que pot passar per a les aspiracions sobiranistes és que aquest fet d'avui provoqui més desavinences entre ells i acabi sent un triomf del govern estatal i el PP. A vegades em fa l'efecte que hi ha una ceguesa massa innocent per part dels militants de la CUP i no s'adonen que l'enemic no el tenen a casa sinó que és un enemic comú. Si no són capaços d'actuar amb intel·ligència es faran grans sense que els seus anhels arribin a reeixir.

Manos Limpias o quan el nom no fa la cosa

L'hàbit no fa el monjo és una traducció literal del refrany castellà per explicar que l'exterior enganya. Això ho podem aplicar a molts noms que utilitzen partits polítics i institucions polititzades. Ens trobem amb el Partit Popular, que no té res a veure amb l'accepció de partit proper al poble, sinó que és clarament favorable al poder i la classe alta.

Avui hem pogut comprovar que el Sindicat "Manos Limpias" serà moltes coses, però en cap cas mans netes, segons s'ha pogut comprovar amb les acusacions que han provocat la detenció, entre d'altres, del seu secretari general.

El més curiós de tot és que la repercussió de la detenció del responsable del Sindicat pugui acabar representant l'absolució de la infanta Cristina de Borbó. Sembla ser que l'anomenat Sindicat es dedicava a extorsionar per enriquir-se i que fins i tot havia intentat fer xantatge als advocats de la infanta. Per què no ho varen denunciar?

Hi ha coses que no les entenc i només puc pressuposar que hi ha molts interessos amagats que fa que el frau i la corrupció trigui tant a sortir a la llum, i que només ens assabentem d'una ínfima part.

Avui també hem conegut la dimissió del ministre Soria, encara que els motius són perquè es va explicar malament. Ni així ha estat capaç de reconèixer que havia obrat de manera fraudulenta. Tinc molt clar que encara en veurem a desfilar uns quants més. Això no té aturador. El primer responsable polític, però, el senyor Rajoy, de moment no mou fitxa. Seria hora que es retirés i deixés que gent honrada del seu partit el substituís.

Relleu a l'arquebisbat de Madrid. Els catalans ja no som el dimoni

Si bé és cert que una persona sola no canvia una institució, és evident que hi pot ajudar en gran mesura si hi ocupa un lloc rellevant. Amb la sortida de Rouco Varela, estic convençut que l'Església espanyola, la seva jerarquia, no serà la mateixa i sintonitzarà millor en el nou enfoc que el Papa Francesc està donant a la cúpula eclesiàstica.

Avui llegia unes declaracions del nou arquebisbe de Madrid a preguntes dels periodistes, i jo penso amb tota la intencionalitat política, en què demana respecte a les diferències dels pobles que integren Espanya. Ja no és el discurs radical anticatalà de Rouco Varela, sinó que hi col·loca matisos, un fet que avui no és fàcil de trobar. Perquè ara tot és blanc o negre i el radicalisme està present a les xarxes socials, però també a la vida política del nostre país.

Avui, però el que més ha destacat en la premsa és l'escorcoll i detenció momentània del fill petit de l'expresident Jordi Pujol. Se n'ha parlat molt perquè uns hi veuen un atac a les aspiracions sobiranistes catalanes i altres el morbo de veure enfonsar l'imperi Pujol Ferrusola, i no penso en la senyora Victòria Àlvarez, que ha declarat que "avui és un gran dia per a tots els espanyols".

Cada dia que passa es va fent més feixuc l'aire que es respira i tothom té la vista posada al 9N, escoltant rumors i hipòtesis sobre què farà el govern espanyol. El dilema està en saber si presentarà un nou recurs, ara contra el nou 9N, o bé permetrà que els catalans es manifestin el dia 9N. És una llàstima que dediquem tant temps i esforços en un sol assumpte i perdem energies per combatre altres problemes que ens afecten, sobretot a les persones amb menys defenses. Però que ningú pensi que el temps el fan perdre els sobiranistes, i que per això ens hauríem d'oblidar de la consulta, sinó que amb una actitud diferent per part del govern de l'Estat, tot hauria passat sense tanta expectativa.

El CGPJ considera abusiva la nova llei de seguretat ciutadana

La consulta catalana i el dret a decidir no és l'únic tema conflictiu a l'Espanya del PP, sinó que els problemes s'acumulen, bàsicament per la incompetència del govern espanyol i el seu afany per recentralitzar i retallar drets a la ciutadania. Avui coneixíem la notícia que el CGPJ aprovava per unanimitat l'informe que qüestiona la nova llei de seguretat ciutadana. 

Fins i tot els estaments judicials que no destaquen per la seva autonomia política, esbiaixats a la dreta que governa, estan en contra de les lleis aprovades per un govern amb majoria absoluta, que ho fa d'esquena a la ciutadania que els va votar.

Una vegada més el ministre inepte d'Interior ha d'admetre una actuació irregular de la policia, en aquest cas en els aldarulls del final de la manifestació de dissabte passat a Madrid. Aquesta actuació reprovable se suma a la bufetada que rep del Consell General del Poder Judicial, que critica durament el text i considera inconstitucionals diferents articles, entre els quals hi ha el que permet la detenció d'una persona per negar-se a identificar-se davant la policia.

La llei de seguretat ciutadana representa una marxa enrere en el respecte de drets elementals de les persones, que només podia ser impulsat per una força amb reminiscències feixistes. El PP s'està lluent i deixant en evidència aquelles persones que el posaven en el mateix sac del PSOE. Dissortadament moltes persones hauran hagut de patir-ho per entendre a qui donaven tot el poder per fer i desfer sense cap tipus de garantia democràtica. 

El ministre d'Interior no dimitirà ni serà cessat, tot i les reiterades proves de la seva incompetència, per la simple raó que qui el va col·locar és tan o més irresponsable que ell. La política de girar la mirada al costat contrari és el pitjor error que es pot cometre i la més gran irresponsabilitat d'un president de govern.