Raïm de casa!

Aquests dies estic menjant raïm d'una parra molt esplèndida. Un raïm que l'acabem de collir i, és clar, el gust és insuperable. Quan els productes han de venir de l'altra punta del món, havent passat per diferents cambres frigorífiques, no poden tenir el mateix sabor. El mateix passava amb les maduixes del meu sogre, que les menjaves poques hores després que les hagués trencat. Res a veure amb les que venien de Huelva.

Avui, intentàvem comprar espàrrecs i, com és costum, hem mirat la procedència. Venien del Perú! No n'hi ha més a prop? No tinc res contra els peruans. És un país que enamora i que en guardo un gran record. La muntanya dels set colors, per exemple, és una excursió que no et pots perdre. Però una cosa és el país i la seva gent, i l'altra comprar productes que han travessat l'Atlàntic.

Abans, els nostres pares i avis, només menjaven allò que collien. Es menjava el que donava la temporada i tothom tan feliç. Ara et pots permetre el luxe de menjar allò que a casa no hi ha, però a quin preu? I no em refereixo únicament al cost econòmic, sinó també al gustatiu.

No pretenc fer propaganda dels productes quilòmetre zero, però crec que seria bo que, sense exageracions ni fanatismes, ens dediquéssim a adquirir aquells productes nostrats, que en coneixem la procedència i que són de temporada. Segur que no passarem fam i podrem trobar prou varietat i, al mateix temps, ajudarem als nostres pagesos, que tenen prou maldecaps per tirar endavant la feina, a poder-se guanyar la vida amb el seu treball i no haver de dependre de subvencions ni grans sacrificis.

Avui, per postres, tornaré a menjar raïm. Una parra que produirà el que produirà, amb vida molt efímera, però que l'any que ve hi tornarà.

Qüestió de gustos o d'educació?

Hi ha fets que no els acabo d'entendre. Segurament, és per l'educació rebuda a la família. Ara, potser és diferent, però la feina que pot fer una família per a l'educació dels fills continua essent important i crec que no es treballa prou.

Llegia que Renfe ha calculat en 6,2 milions d'euros el cost del vandalisme pels grafitis als trens de Rodalies. Un cost que té repercussió en la inversió final per a la millora del seu funcionament, segons diuen, i també,  té efectes en la disponibilitat de trens i la seva puntualitat.

Estic convençut que han analitzat la manera de reduir aquest vandalisme que els representa tanta despesa reparadora, però no sé si s'ha fet prou. Tampoc sé si els grafiters que enganxen paguen el cost de la neteja de la seva actuació. Crec que així hauria de ser, per reduir el cost que ha d'assumir l'empresa i que indirectament patim tots nosaltres.

A vegades escolto a qui considera que caldria disposar d'espais perquè els grafiters puguin plasmar el seu art. No dic que no estigui bé, però la manca espais no ha de servir mai d'excusa exculpatòria del vandalisme. Probablement, estaríem d'acord que tot plegat depèn del sentit comú, que avui és força absent en les relacions humanes. 

Seria bo que aquestes persones que gaudeixen d'expressar-se artísticament als trens de Rodalies, pensessin què passaria si tothom actués de la mateixa manera. Que entréssim a casa seva a il·lustrar totes les seves parets i mobiliari. I a mi no em faria gaire gràcia, però potser ells ho trobarien prou divertit.

Hi ha a gustos per a tots, però a mi, veure els trens guixats d'aquella manera em molesta i ho trobo de mal gust. Una mica com en veure persones completament tatuades. En aquest cas, però, ho fan a la seva pell i, com a molt, et fan girar d'esquena per no ferir la teva sensibilitat.

Paisatge urbà

Ahir us parlava de natura, i hi feia entrar la destrucció que es produïa amb la dèria constructora, la qual cosa no vol dir que no puguem emocionar-nos tot passejant per una ciutat, plena d’elements, aquests sí, obra dels humans. Hi ha veritables disbarats, sigui per l'especulació o pel simple mal gust, però també hi podem trobar belles obres arquitectòniques, bonics conjunts de natura i edificis, parcs i jardins. Només falta que ens proposem passar pels carrers i places dels nostres municipis amb el cap aixecat, observant tot allò que se’ns presenta.

Si ahir acabava dient que féssim memòria d’espais naturals visitats que ens havien agradat, avui podria dir el mateix de paisatges urbans que ens venen a la memòria. Que hem anat a veure expressament o bé ens han aparegut de trascantó. Racons dels nostres pobles, edificis singulars, detalls arquitectònics, parcs urbans que actuen de pulmons verds.

Una vegada més em ve al cap el tema de les instal·lacions elèctriques i de telefonia que embruten les nostres façanes fent malbé la imatge d’elements urbans que podríem valorar molt positivament, però que pateixen l’atac d’una servitud malentesa. Segur que molts de vosaltres us hi heu fixat, i us ha sabut greu. La nostra societat és incapaç de prioritzar l’ordre, la bellesa, el sentit estètic a la comoditat d’anar passant fils sense enretirar aquells que ja no serveixen.

Avui he passejat per una població que no en diré el nom per no deixar-la en evidència. Els carrers estaven plens de fils, penjant per tot arreu, amb molts fils arribant fins a terra, no sé si amb el perill de produir cap descàrrega elèctrica. Desitjo passar pàgina i dirigir-me a un altre municipi que em tregui aquest mal gust de sobre i pugui gaudir d’un veritable espai urbà, amb tots aquells elements que el facin amè, bell i agradable per conviure-hi.

Brillant interpretació de Nexus Piano Duo

Aquest diumenge vàrem assistir al concert de Nexus Piano Duo format per en Joan Miquel Hernández i la Mireia Fornells, que varen dedicar a L.V. Beethoven, de qui celebrem els 250 anys del seu naixement. Un concert que ens va plaure tant pel repertori com per la seva interpretació. De fet ja no ens va venir de nou, perquè sempre que hem assistit a un concert d'aquesta parella n'hem sortit molt contents i satisfets. 

El concert va començar amb la Sonata en Re Major, opus 6, una sonata dels inicis del compositor, deliciosa i amena. Va continuar amb la Gran Fuga, opus 134, que Beethoven va composar pocs mesos abans de la seva mort i que, tal com ens varen comentar els intèrprets, és clarament avançada a la seva època. Una peça que desconeixia i que si me l'haguessin fet endevinar, no hauria dit mai que era obra del compositor de Bonn. Vull tornar a escoltar la peça perquè realment és complexa i necessito sentir-la més per poder-hi entrar.

El concert es tancava amb la interpretació de la cinquena simfonia, opus 67, en la versió per a piano a quatre mans. Una simfonia molt coneguda, però que poques vegades haurem escoltat en la versió a quatre mans. No vàrem trobar a faltar l'orquestra! La interpretació em va semblar esplèndida, amb molt de gust i art. Al final ens varen obsequiar amb la dansa eslava número 8 de Dvorak, opus 46, també una delícia.

Els assistents vàrem gaudir d'un gran concert, que ens va fer oblidar que portàvem la mascareta posada i que hem estat tan temps sense poder assistir a concerts d'aquest nivell. Felicito a en Joan Miquel i la Mireia, i confio que ens continuaran fent gaudir de la bona música.

L’estètica que ens obliga Ports de la Generalitat

Els pobles de la costa tenen unes servituds afegides degudes a la seva dependència d'institucions supramunicipals que fan i desfan sense haver de demanar permís a ningú. Per més que una vila com la d'Arenys de Mar tingués un gust exquisit i mantingués l'espai de la seva competència ben endreçat, polit i net, ens podríem trobar, i ens hi trobem, que les altres administracions ens deixessin un poble lleig, brut i mal cuidat.

Què passa a Arenys i a altres pobles de la costa? Que tenim uns espais on l'Ajuntament no hi té res a dir, o si diu, li fan el cas que volen. L'Estat espanyol i la Generalitat es reparteixen les direccions generals de Costes, Ports, Carreteres, Renfe-Adif, i també hi ha l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA). Tots aquests organismes tenen competències per sobre de l'Ajuntament i si ens fan una desgràcia, se'n desentenen i nosaltres som els que en paguem les conseqüències.

Trobaríem molts exemples a comentar, però avui em centro en les obres de millora i arranjament del port. Podeu comprovar a les fotografies que adjunto al post, quina perspectiva més bonica que queda del port, amb aquests xiringuitos que ens hi estan construint, amb xemeneies i aires condicionats a la teulada. Preciós!

Ens queixàvem que haguessin aixecat aquest pis de més, però ara observem que ho rematen amb l'ornament de la teulada. Molt bon gust! Què més ens hi faran? Mantindran l'espai net de brutícia? Els visitants quan arriben a Arenys de Mar i observen tota aquesta disbauxa, només poden pensar que el nostre Ajuntament i els vilatans som uns desmanegats i amb molt mal gust. Ells ho veuen el cap de setmana que apareixen per Arenys, però nosaltres ho patim cada dia i no podem fer-hi res més que queixar-nos i criticar-ho, sabent que no aconseguirem que canviï res.

Quin gust tan diferent al meu!!!

Com que és de domini públic que sobre gustos no hi ha res escrit, l'afirmació que em venia primer al cap "quin mal gust!" no seria correcte, sinó que hauria de dir "quin gust tan diferent al meu!". Em refereixo a la il·luminació de Nadal a Arenys de Mar on, a part d'alguns arbres, han col·locat unes bombolles de colors amb banyes incorporades que ens serviran també per la Festa Major i qualsevol altre festivitat que vulguem celebrar durant l'any.

Potser sóc l'únic arenyenc a qui no li agrada la il·luminació d'enguany, però no em sap gens de greu de fer-ho públic. Mira que n'hi ha de figures i combinacions possibles sense la necessitat de col·locar-hi angelets i garlandes nadalenques, però aquestes bombolles... (per cert, al catàleg de l'empresa aquest model no figura a l'apartat de Nadal).

M'agradaria saber quines persones han estat les encarregades de decidir el model que ens imposaven als arenyencs. Potser van d'acord amb com estem deixant els nostres carrers i places, tots ells pixats fins al punt de tirar per terra fanals de llum. I en això hi tenim tots responsabilitats.

Esclar que avui la imatge sembla no importar a ningú, i ens limitem a fer neteja de casa i llençar per la finestra la brossa. Això sí, la primera opció del pressupost participatiu ha estat una màquina per netejar la vila. És realment bruta, però no podem oblidar-nos que no és més net qui més neteja, sinó qui menys embruta. L'ajuntament s'ha de posar les piles, però nosaltres hi hem de col·laborar, i els propietaris i passejadors de gossos, evitar malmetre i embrutar fanals i façanes.

No us amoïneu, però, que el temps passa de pressa i no ens n'adonarem i ja serà hora de llevar la il·luminació nadalenca.