Una societat desigual i mal governada

A mi, els que m'estimen, m'ho demostren, no necessàriament amb regals, sinó amb simpatia, escoltant-me i intentant fer-me fàcil la vida. Jo em puc creure que els espanyols ens estimen als catalans, però el que puc assegurar és que el govern espanyol, al llarg dels temps, no ho ha demostrat en res, sinó més aviat ha fet tot el possible per fer-nos la punyeta. Com diu el ministre Montoro, Catalunya està salvant Espanya, però ni tan sols ens donen les gràcies.

Però avui no vull parlar més del PP i de totes les mesures anticatalanes amb el suport de la senyora Camacho i companyia. Ho deixo per a un altre dia. Avui voldria parlar de la sort que tenim les persones que treballem, que no ens trobem a les cues per trobar feina, no estem pendents del saldo bancari per comprar i satisfer les primeres necessitats.

L'altre dia llegia que el nivell econòmic de les famílies havia recuperat la situació de 2007, amb la gran diferència, que alhora és preocupant, que havia augmentat les diferències entre les famílies. És a dir, tenim més famílies més pobres i famílies que són més riques.

Entenc que la monja Forcades i l'Arcadi denunciïn les desigualtats existents, en un món occidental poc sensible a la pobresa, i entenc que es demani que el nou estat a constituir tingui en compte aquesta realitat i treballi a fons la manera de resoldre aquesta injustícia. Ho dic perquè sovint en aquest bloc he criticat la seva campanya, però no és tant pel contingut, com per anar per lliure dividint la molt fragmentada societat catalana.

Ahir parlava de la campanya "Mataró, ciutat de valors". Voldria creure que servirà perquè arribi a tothom. No només a les persones d'un cert nivell intel·lectual i econòmic, sinó a tots els ciutadans i ciutadanes de Mataró, ja que és des de la persona més insignificant i anònima on podem trobar-hi uns valors que ens facin més persones i més sociables.

Avui he arribat al post 3.000

El dia 9 de gener de 2005 escrivia el meu primer post d'aquest bloc, parlant del Tractat de la Unió Europea. Hauran passat gairebé 9 anys (falta un mes i dotze dies) i estic escrivint el post número 3.000. L'any 2005 vaig escriure 149 entrades, i l'any 2006 en varen ser 326. Des de l'any 2007 he escrit un post diari, sense interrupció. 

Els he escrit majoritàriament des d'Arenys, però també n'he escrit des de Vic, Cantonigròs, Fes, Londres, el País Basc... Els temes han estat diversos, però no cal dir que la política domina en claredat el rànquing. Política catalana, local i estatal, i analitzada des de diferents posicionaments polítics, ja que precisament, durant aquest temps he viscut l'etapa de regidor de govern al meu ajuntament, els anys 2007 a 2011, i per tant amb uns coneixements de la realitat de la vila, diferents entre abans, durant i després del meu pas per la casa de la vila.

La política m'interessa, però no com a professional, sinó com a ciutadà compromès, i d'aquí va venir la decisió de presentar-me a les eleccions municipals de 2007, i durant quatre anys vaig estar treballant per al meu poble, amb els encerts i els errors comesos, però en cap cas amb voluntat de servir-me'n. És per això que em dol i em fa tanta ràbia quan veig polítics que utilitzen els seus càrrecs per beneficiar-se'n econòmicament, caient, a vegades, en el pou de la corrupció. 

Qui dedica una part de la seva vida a la política, de manera amateur, no tan sols no en treu un benefici econòmic, sinó que li suposa una pèrdua d'ingressos, un fet que no tothom sap veure i que fa que moltes persones posin tots els polítics en el mateix sac. Us asseguro que no tothom és igual.

Escriure un post diari m'ha disposat a ser crític de moltes actuacions i esdeveniments, a vegades amb una certa contundència, sens dubte gens objectiva, però sincera. Qui vagi per la vida defensant l'objectivitat quan s'opina dels més variats temes, enganya i s'enganya. El que és important és l'honestedat i saber reconèixer els errors, i jo n'he comès molts i en demano disculpes.

Acabo aquest post 3.000 felicitant als demòcrates per l'expulsió de Silvio Berlusconi del Senat italià. Tant de bo hi hagués més exemples a seguir. Tant de bo els corruptes fossin expulsats de la política. Tant de bo cap país, nació, municipi no fos governat per corruptes i delinqüents fiscals. Celebrem la bona notícia que ens arriba des d'Itàlia.

Popurri en un tranquil dia de tardor

Ahir escrivia el post 2992 des que vaig començar el bloc, dimecres vinent serà el post 3.000 i m'agradaria un bon tema. El cas és que això no ho decideixo ben bé del tot, ja que acostumo a parlar del tema del dia, del tema que considero d'actualitat rellevant. Per tant, una mica sí que ho decideixo.

Avui ens hem entrevistat amb uns representants d'un moviment que es mereixen tot un post, pel que defensen, tenint en compte que van contra corrent, i per l'optimisme que desprenen. Es tracta del moviment SOP (sense obsolescència programada), que a molts, quan ens ho diuen per primera vegada fem cara d'estranyats, però que una vegada ens ho expliquen, ho tenim clar. El que no està tan clar és per què es permet l'obsolescència programada. Avui he après una altra manera d'anomenar les modes: obsolescència percebuda. En parlaré aviat.

Pressupost català aprovat, Aguirre s'alinea amb Aznar, Albiol s'enfronta amb la Justícia pel seu tarannà xenòfob, i Balmón està content com un gínjol. Ha aconseguit arraconar els quatre últims catalanistes. Avui, un dia per als nostàlgics. Demà més.

La submissió de la dona i l'estudiant de piano delinqüent a La Vanguardia

La pàgina 24 de La Vanguardia d'aquest dilluns m'ha deixat astorat. Per uns moments he pensat que no era real, que estava somiant i que em despertaria pensant que els somnis són molt imaginatius i sorprenents, però no, no estava somiant, sinó que era ben real.

De fet, venia de llegir les pàgines 22 i 23, amb un reportatge sobre l'Associació Obertament, amb dos protagonistes valents que ens donen lliçons a aquells que la vida ens ho ha posat fàcil. No sé si titllar la notícia de positiva o no, si més no alliçonadora i esperançadora. En tot cas la llàstima és que calgui valents per adornar-nos que ho estem fent malament.

Tornant a la pàgina 24 us diré que a part de la columna "Lletra petita", de Magí Camps, que parla de l'ingrés de Carme Riera a la Reial Acadèmia Espanyola, hi ha una notícia de Girona i una altra de Granada.

De Girona ens parla dels perills de tocar el piano, arran de l'inici d'un judici contra una estudiant de música per a la qual es demanen set anys i mig de presó per contaminació acústica. La notícia de Granada és l'edició d'un llibre, per part del seu arquebisbat, en què es defensa la submissió de la dona. D'aquest mateix diari acabava de llegir La Contra, que entrevista el jesuïta Rodolfo Cardenal, ambdós de la mateixa Església, però que no tenen res a veure.

Oi que enteneu el meu astorament? Ja sé que s'ha de conèixer tota la història de l'estudiant de Puigcerdà a qui s'acusa de causar greus lesions psíquiques a la seva veïna, però imaginar-me que la puguin ficar a la garjola durant més de set anys... la veritat se'm fa difícil d'entendre. No és el primer cas de conflictes veïnals per culpa del piano o altres instruments musicals, i fins i tot n'he parlat en aquest mateix bloc, però aquest cas em sembla increïble.

I l'arquebisbe em preocupa i també m'emprenya. Està en la línia del pensament i ideologia de la Conferència Episcopal Espanyola, i força lluny del papa Francesc. L'autora del llibre, la italiana Constanza Miriano, que ha convertit el llibre gairebé en un best seller a Itàlia, afirma que "ara és l'hora d'aprendre l'obediència lleial i generosa de la submissió", i no continuo per no escandalitzar ningú més.

La hipocresia de l'amistat a Facebook

Com si d'una sèrie sobre la hipocresia es tractés, avui hi torno arran d'una intervenció a Facebook que m'ha desconcertat, primer, però que m'ha fet veure, després, que es tracta d'una errònia manera d'entendre o confondre l'amistat.

Hem sentit classificar les persones en amics, coneguts i saludats. En el cas de Facebook no sé si ho encaixaríem en aquesta classificació o bé caldria afegir una quarta variant. Si et fixes en el llistat d'"amics" d'un usuari de Facebook t'entra el dubte de si es tracta realment d'amics, coneguts o simplement saludats.

Sóc usuari de Facebook, encara que, si us haig de dir la veritat, pràcticament em limito a penjar-hi el meu post diari. Això fa que desconegui força què hi diuen els relativament pocs amics que hi tinc. L'excepció són els meus fills que tampoc puc encaixar en l'àmbit dels amics. Són molt més que això.

Reconec que a la llista d'amics hi tinc persones que amb prou feines conec. A poca gent he demanat ser-ne amic, però em costa dir que no quan m'ho han demanat. Quina importància li dono? doncs no cap cosa, però penso que si vols ser amic d'una persona, a Facebook, t'ha d'interessar el que escriu i diu. Si no és això, es converteix en una pèrdua de temps, o, com em passa a mi, deixo de llegir tot el que hi pengen.

Per què parlo de la hipocresia de l'amistat a Facebook? doncs senzillament perquè no té cap altra explicació quan un "amic" felicita per l'aniversari al seu "amic", i no sap que aquest fa més de dos anys que ens va deixar, després d'una llarga malaltia.

Una nit diferent

Avui, com aquell qui res, he pensat: on podria anar a passar el dia? Aquesta setmana faig vacances i encara que vaig llegint els correus de la feina, em fixo només amb els més importants, els més urgents. Però es tractava de decidir el pla del dia, o dels propers dies, que mai se sap.

En Martí m'ha proposat de baixar a Barcelona a veure la Teknon, una clínica interessant, fins i tot arquitectònicament. Ens ha semblat una bona idea, i hem agafat el cotxe i... Cap a Barcelona hi falta gent!

La veritat és que hi hem trobat persones molt amables, la majoria d'elles parlant en castellà, però t'entenien. Ens hi hem trobat bé. M'han atès perfectament, amb alguna punxada, però sense mala intenció, fins al punt que li he dit a la M. Àngels que em feia gràcia quedar-m'hi a dormir, i experimentar demà les mateixes sensacions d'avui.

Dit i fet! m'han proporcionat una habitació ben àmplia, amb bany complet incorporat, televisió i connexió wifi. Desconec el nombre d'estrelles, però de tant en tant entrava una persona per demanar-me si necessitava alguna cosa, una beguda, o el que fes falta.

Amb tot això podia complir amb la meva obligació diària d'escriure el post per aquest blog. No podré veure els meus fills, que tot sigui dit, no els he comentat que em quedava fins que ja ho tenia decidit. Espero que m'ho perdonin. Tampoc veuré en Fígaro ni en Papageno, però ja els ho explicaré. Avui ha estat un dia dur per a en Fígaro. Espero que ho entengui.

I ja em teniu escrivint el post des del llit, amb en Kílian Jornet que va pujant muntanyes. Que no m'esperi, que només de veure'l ja em canso. Un altre dia us acabaré d'explicar la meva experiència,  però penso que és força recomanable. Bona nit!

La inutilitat es castiga amb la dimissió, senyor ministre

No és la primera vegada que en aquest blog parlo del ministre català, el senyor Jorge Fernández Díaz, i és cert que no el deixo gaire ben parat. En definitiva és un ministre inútil, és a dir, no útil. Des del primer dia es va veure que el càrrec li anava gros, però en aquest país no es concedeixen els càrrecs pels mèrits i qualitats del personatge, sinó per l'amistat i fidelitat. Tu sempre m'has donat suport, doncs encara que siguis un totxo, aquí tens el càrrec.

El diari El País ha tret la notícia sobre certs moviments de la policia espanyola per redactar i fer córrer rumors falsos amb proves falses contra polítics sobiranistes catalans, amb la finalitat de crear mal rotllo i que la gent desconfiï d'ells. Una manera barroera de frenar la voluntat sobiranista de Catalunya encapçalada per aquests polítics que cal fer caure com sigui.

No sé què hi ha de cert i m'agradaria pensar que es tracta d'un fals rumor. El problema és que El País no és un diari de la categoria de El Mundo o La Razón, per anomenar-ne dos dels que més empastifen la professió periodística. Durant la campanya electoral passada vam tenir l'oportunitat de veure com corrompen el periodisme uns mal anomenats periodistes. És per això que ja m'ho puc creure tot.

Si la informació que dóna El País és certa, el ministre n'hauria d'estar assabentat i no permetre que els fets continuïn produint-se, però tot fa pensar que no en sap res, per la qual cosa hauria de dimitir, o que ja li va bé, que seria un altre motiu per dimitir. Ja se sap que al nostre país les dimissions costen més que un part, i així el ministre de l'Interior continuarà en el càrrec sense resoldre res, com és típic en ell. Potser ara que el seu germà petit deixa la Diputació de Barcelona, li podria donar algun tipus de suport o assessorament, més que tot perquè pugui deixar de fer el ridícul.

Catalunya, un país de rucs?

A casa diríem, se'n fot o és tonto? "El PSC és qui ha sabut llegir més i millor la societat catalana". És una declaració literal del senyor Pere Navarro, entrevistat per Mònica Terribas. Algú ens està enganyant o aquest home viu en un altre món? Si ens ha llegit tan bé, com és que totes les enquestes li donen un percentatge de vots al voltant del 13% i perdent 10 escons?

Ho sento, cada dia em proposo parlar d'altres temes, però la temptació és massa forta. Pere Navarro, cada vegada que obre la boca, em fa obrir el bloc i posar-me a escriure. De veritat que el PSC no té ningú més capaç, més espavilat?

Ahir vaig connectar-me a internet per seguir l'entrevista d'Ara TV, però passava massa vergonya i ho vaig aturar. Segur que llegint-ho serà diferent. M'estalviaré les ganyotes i els segons de dubte abans de respondre les preguntes. No només han perdut el nord, sinó que també han quedat orfes. Aquest noi no serveix.

Si l'opció del PSC és la més intel·ligent, serà que el nostre país és un país de rucs, si més no això ho indicarien les enquestes que els diferents diaris han contractat. Només un 13% dels que aniran a votar es podran considerar intel·ligents. Així ens va.

És important que durant aquests dies siguem capaços de retenir les imatges i les promeses dels diferents polítics, perquè d'aquí un temps puguem recordar on eren i on han arribat aquests salvadors de la pàtria. Per cert, no seria bo que abans de començar la campanya electoral, la gent de SI renunciés a presentar-se i aconsellés els quatre seguidors a que votessin una opció independentista amb opcions de sortir? Ho dic per aprofitar els vots i que no vagin a la brossa. No anem tan sobrats.

La independència al post 2.000

Avui escric el post número 2.000 d'aquest blog. Dia rere dia vaig comentant aquells temes d'actualitat o pensaments que em vénen pel cap, que agraden a algú i també disgusten, però és llei de vida. Quan dius el que penses et pots crear enemics, encara que aquest no sigui el meu objectiu.

Tenia mig pensat el tema que il·lustraria en una efemèrides com haver arribat als 2.000, però el senyor Laporta s'ha creuat pel mig i m'ha desviat l'atenció.

Algú s'ha estranyat que tres mesos després de les eleccions el SI estigui en perill de trencar-se. No sé com acabarà, però a mi en tot cas m'ha estranyat que hagi durat tant. Perquè no es pot començar una casa per la teulada. En una olla de grills és molt difícil fer silenci. Amb tres galls resulta molt complicat mantenir amb tranquil·litat i bona feina un galliner. Em fa mandra mirar quan ho vaig escriure, però recordo haver comentat que es tractava d'un partit al voltant d'una persona. Ara els senyors Uriel i López Tena poden dir el que vulguin del senyor Laporta, però sense ell, sense el nom que comportava ser expresident del Barça, ambdós estarien fora del Parlament.

El senyor Laporta volia liderar un projecte dins el Parlament, i en no ser possible ara pretenia ser l'alcalde de Barcelona. El que predica ara, no està gens descabellat. Precisament això és el que havien d'haver fet en les eleccions al Parlament. Però llavors l'ànsia de protagonisme no els ho va permetre.

Aquests senyors són els que ens han de portar la independència de Catalunya? quina por!

Laporta demana presentar-se amb ERC, que té un projecte de ciutat i està més o menys en la mateixa òrbita. No descuidem que gestionar un poble, o una ciutat, té les seves peculiaritats i no hi encaixa massa tot el tema independentista. Algú no ho sap. I em pregunto... aconseguirà el senyor Laporta concórre a les municipals amb ERC, a la ciutat de Barcelona? I a Arenys de Mar?

Al nostre municipi també hi ha la intenció de presentar les dues candidatures: ERC i SI, però sembla ser que cadascú pel seu compte. Seria possible veure també aquí una candidatura unitària ERC-SI? els senyors Jordi Pera i Àlex Acero de bracet? em costa de veure-ho, però de més verdes en maduren.

Mentre les persones i els partits polítics posin per sobre de tot, el protagonisme personal, ho tenim molt complicat. Continuo pensant que cal fer un esforç important per confeccionar bons equips, que els vilatans puguin escollir per la vàlua dels components de les llistes. Algú ja ens ha ensenyat les cartes. D'altres encara no. A veure si som capaços d'animar gent vàlida per formar part del consistori arenyenc!

El post 1.500

L'apunt d'avui és el 1.500 des que em vaig decidir a escriure en el meu blog. El que va començar el gener de 2005, de manera esporàdica i es va intensificar el 2006, s'ha convertit des de llavors en un escrit diari sobre pensaments, fets, actuacions, crítiques, descripcions... que a darrera hora del dia recullo i transcric al meu blog.
Tot i que la categoria de política predomina al llarg del blog, també hi ha molts escrits de caire social i cultural, i també sobre viatges, família, treball..., sempre amb l'esperit de comunicar, sense haver pogut aconseguir el diàleg, per culpa dels insultadors que aprofiten l'anonimat per engegar tota la seva bateria d'insults, demostrant la seva poca categoria com a persona.
He procurat que no fos un blog monotemàtic ni obsessiu, encara que és evident que hi ha algunes referències que s'han repetit i que els seguidors més fidels hauran captat perfectament. També la societat on vivim es repeteix sovint i vivim de manera cíclica uns episodis que recuperem periòdicament.
No planifico els escrits, sinó que escric allò que en aquells moments estic pensant, llegint, escoltant... fruit dels esdeveniments del dia, de les notícies dels diaris, i si alguna vegada tinc pensat el tema de què parlar, em passa com avui que surt un imprevist que et canvia l'argument.
Avui, que volia assistir a la conferència "Catalunya, renovació moral i material" a càrrec de l'empresari i articulista Xavier Roig, organitzada pel Centre d'Estudis Josep Baralt, i per tant podria comentar-ho al blog, m'he trobat que s'havia suspès, per la grip A. A l'obrir el blog i comprovar que escriuria el post 1.500, he pensat que era motiu suficient per comentar-ho i dedicar-li un post.
Estic atent, però, per veure què passa amb la senyora Nebreda, en Fèlix Millet, en Puigcercós, o en Camps i en Rajoy, per continuar seguint el "culebron" en què s'ha convertit la política en aquest país.

Multilingüisme a Internet

L'anglès que ens pensàvem que s'ho havia de menjar tot, resulta que a Internet té molta competència, i ha de conviure amb una gran multitud de llengües molt dinàmiques. Això és el que he pogut llegir aquest vespre a la premsa, a Internet.
Antoni Mir, director de la Casa de les Llengües, que haig de reconèixer que fins avui ignorava la seva existència, comenta que la comunitat lingüística catalana és molt dinàmica a Internet i que ocupa el vuitè lloc dins el món dels blogs i el quinzè a Wikipèdia.
Desconeixia les dades, però és cert que passejant per Internet t'adones que la presència del català és important, i si tens en compte el nombre de persones que en el món parlem en català, es fa evident que la nostra activitat és significativa.
És bo que tinguem en compte aquesta potencialitat de la nostra llengua i quan llegim les estadístiques sobre l'ús del català, que ens fan sentir pessimistes pel seu futur, pensem en Internet i fem-hi alguna visita, sense oblidar que tot dependrà de la nostra actitud, de si som més actius o menys, de si som més o menys exigents sobre la llengua a utilitzar.
Estic satisfet de contribuir amb el meu blog a situar el català en un lloc destacat dins el rànquing de llengües a Internet.

Ara va fer dos anys

Avui m'ha cridat l'atenció el comentari que m'ha penjat al meu blog un veneçolà que havia llegit el post del dia 16 d'agost de 2007 i que titulava Capellà bomber i Creu de Sant Jordi, en què parlava del capellà Josep Lluís Fernández Padró, amb motiu de la celebració litúrgica de la festa de Sant Roc, i recordava el lliurement de la Creu de Sant Jordi, amb què havia estat guardonat.
El comentarista, el senyor Roberto Casanova, instructor jubilat de bombers de Veneçuela, havia format part del projecte del Parc de Bombers de la Diputació de Barcelona, per allà els anys 60, amb Josep Lluís Fernández Padró, amb qui posteriorment s'ha trobat a Veneçuela on resideix l'amable comentarista.
L'atzar i el poder d'Internet fa possible que persones tan distants i que difícilment arribarem mai a coincidir en l'espai, ho fem de manera virtual gràcies a terceres persones a qui hem conegut, admirat o recordat.
No sempre hem de parlar de política, ni de crisi, sinó que també és bo recordar persones i moments que hem viscut, o bé d'altres que no arribarem a conèixer mai, però que sabem que hi són i que varen formar part de la nostra història en un moment o altre.
També podia parlar de cultura i comentar el reportatge d'aquest vespre a TV3, sobre joves talents que comencen, amb una molt bona representació de joves arenyencs. Aquests són els que ens posaran al mapa, més que no pas d'altres que a vegades ens avergonyeixen.

Per què serveix estar a Internet?

Tothom dirà el que li vindrà a la ment i trobarà mil raons per ser-hi, com també hi haurà qui trobarà prou motius per no acostar-s'hi. Jo sóc, però, dels que, amb moltes limitacions i desconeixement, defensa la bondat d'estar a Internet sense ignorar l'existència de perills, però on no n'hi trobareu?
Per què dic tot això avui? doncs perquè aquesta tarda he rebut un comentari al blog, a un post que vaig penjar el dia 25 de juliol de 2006, fa més de tres anys, on parlava de l'adquisició per part de l'Ajuntament d'Arenys de Mar de l'edifici de l'antiga caserna de la Guàrdia Civil. Jo llavors poc em pensava que arribaria a presentar-me a les eleccions municipals i que esdevindria regidor de govern de la meva vila.
Subscric plenament el que deia en el meu escrit, com a vilatà compromès, i ara com a regidor amb responsabilitats de govern. Algunes de les decisions de què parlava i actuacions que esperàvem que es duguessin a terme llavors, encara són vigents avui, i la complexitat de què parlava i la necessitat de consensuar les decisions, continua essent una posició que defenso i que considero vital per al bon funcionament de tota societat, i en aquest cas de la vila d'Arenys.
La comentarista em demana si tinc o puc orientar-la sobre qui pot tenir alguna fotografia antiga de la caserna de la Guàrdia Civil, atès que dels anys 40 al 50 allà hi va viure la família del seu pare. La seva sol·licitud l'he passat a l'Associació Fotogràfica d'Arenys de Mar (AFA), que són els més autoritzats en la matèria i qui més fàcilment poden conèixer de l'existència de fotografies antigues de la caserna.
Gràcies a Internet, probablement navegant per Google o algun altre navegador, l'Àngels, que així s'identifica, ha arribat al meu blog al post que parlava de la caserna i, això espero i desitjo, podrà aconseguir una fotografia o més de la caserna on hi va viure una part de la seva família.
Visca la tecnologia, visca l'Internet, sempre i quan sapiguem fer-ne bon ús!

Participant en la política

Avui hem clos el cicle dels Vespres digitals d'enguany, que han girat al voltant de la idea de "Fent xarxa". Aquesta tarda-vespre i sota el títol "participant en la política" hem pogut escoltar l'alcalde de Mataró, Joan Antoni Baron, com ens parlava de la seva experiència al món d'Internet i específicament dels blogs i el Facebook, i ha anat més enllà tot interrogant-se sobre l'existència del polític 2.0, i si ell mateix es podia considerar un polític 2.0
Us recomano que visiteu el web d'arenys.cat, perquè s'han encarregat d'enregistrar tot el cicle i suposo que demà o demà passat ja hi haurà l'enregistrament de la tertúlia d'aquesta tarda. És per això que no cal que us en doni massa detalls, que segur que em deixaria alguna aportació interessant.
Permeteu-me, però, que parli d'una primera reflexió que us pot passar per alt, però que la gent que érem allà, majoritàriament persones que en un moment o altre hem passat per la política o encara hi som, hem entès perfectament. La persones que entrem en política no ho fem per beneficiar-nos de res, ni assegurar el nostre futur, ni viure a l'esquena de ningú. El mal que ens fa a tots, a tota la societat, el fet que hi hagi uns quants corruptes, és molt gran i posa en perill la credibilitat de la classe política i de tot el sistema democràtic.
Això no vol dir que la societat no hagi d'estar alerta i fer el seguiment oportú de l'actuació dels governants, però una altra cosa és desconfiar sistemàticament i arribar a creure's que el voluntarisme i l'esperit de servei són incompatibles amb la política. I la millor manera d'esbrinar-ho és acostant-nos als polítics, aprofitant aquells que ens demanen que hi participem.
És molt fàcil desconfiar i mal dir dels polítics, però al mateix temps rebutjar l'oportunitat de participar. Ja sé que moltes vegades els mateixos polítics provoquem situacions inversemblants. Precisament ara em ve a la memòria que no fa massa setmanes un representant d'un partit de l'oposició va fer unes declaracions a la Ràdio municipal, que si fos cert, ho hauria de denunciar, però no només no s'ha presentat cap denúncia, sinó que ni tan sols es va preguntar al govern, en el torn de precs i preguntes del Ple que es va celebrar una setmana més tard.
Però som prou intel·ligents com per no deixar-nos convèncer per errors polítics, ni fer-ho servir d'excusa, i acceptar participar i conèixer a fons la gestió pública, el que implica a tothom.
Me n'he anat del tema central d'avui, però insisteixo que el que l'alcalde de Mataró ha dit a la xerrada, ho podreu veure i escoltar a arenys.cat
Per cert, tot el que diu l'alcalde en el seu blog i al Facebook, ho pensa i escriu ell i no hi ha ningú que li faci la feina. Hi ha la creença que els blogs dels polítics són escrits per "negres". M'imagino que n'hi ha que no escriuen ni una ratlla, però l'alcalde de Mataró ens ha assegurat que aquest no és el seu cas.

Vivint en xarxa

"Compartint informació" amb Montse Calopa, ha estat el títol de la xerrada d'aquesta tarda-vespre a la Biblioplatja d'Arenys de Mar. Ha estat la tercera sessió dels Vespres Digitals d'aquest estiu que acabarà el divendres 21 d'agost, amb la intervenció de l'alcalde de Mataró Joan Antoni Baron, amb el títol "Participant en la política".
El primer divendres es va parlar del paper d'Internet en l'empresa, "Fent empresa", i el convidat va ser en Fede Castelló. La segona sessió, la setmana passada, va anar a càrrec d'en Ferran Irzo, i evidentment el títol era "Fent música".
La Montse ens ha parlat del seu blog, del què hi escrivia, el per què i com ho feia. Ha relacionat els temes més usuals del blog i què la motivava. La Montse treballa a Vilaweb i, segons ha explicat, es passa vuit hores diàries davant la pantalla, per la qual cosa no se li escapa res.
De la importància o utilitats dels blogs ha esmentat la capacitat de fer xarxa i ha comentat una pràctica que jo, que escric diàriament, reconec que no utilitzo massa, i és la vinculació amb altres notícies. I no és pas que no hi estigui d'acord, però l'excusa, encara que jo penso que raó suficient, és que hi dedico poc temps, just abans d'anar a dormir i escatimo el màxim de temps per poder dormir una estona més. Avui, però, he citat persones i blogs i els he vinculat.
Ja que el tema d'avui era el blog de la Montse, us proposo que el visiteu i li feu comentaris. És la millor manera d'entendre i conèixer què ens ha explicat aquesta tarda a la Biblioplatja d'Arenys.

Musiquetes.cat

Aquesta tarda, a la segona xerrada del cicle TIC i educació, ens han parlat d'un projecte educatiu musical, a partir de les noves tecnologies. Amb el títol: "Musiquetes.cat: cançons per cantar i compartir", Oriol Ferran, de CR3A'T, i Marta Grané, mestra de música del CEIP Sant Martí d'Arenys de Munt, ens han presentat un projecte educatiu i una altra manera d'ensenyar la música, en què el noi i la noia es converteixen en protagonistes i participatius.
Musiquetes per la Bressola no és simplement l'edició d'un CD, sinó que es tracta de recuperar i recollir cançons de sempre i jugar amb elles. És un projecte educatiu i artístic en què hi ha intervingut l'Associació d'Amics de la Bressola, Arenys.org, Propaganda pel Fet!, el Grup enderrock i Cr3a't. Un projecte que espera la vostra participació, les vostres aportacions.
Avui, però, hi havia la Marta Grané, blocaire que utilitza el blog per visualitzar el seu treball de mestra de música; per treballar-hi i també difondre-ho als pares dels seus alumnes i a totes les persones interessades en la pedagogia musical.
No han calgut grans explicacions, ens ho ha il·lustrat suficientment, i ens ha fet venir ganes d'arribar a casa i perdre's pel seu blog. En el debat posterior s'ha parlat dels recursos musicals del CEIP Sant Martí, però per sobre de tot s'ha fet palès que la Marta Grané és una molt bona professional, que fa possible que els seus alumnes no considerin la música com a assignatura menor, sinó que es barallin per poder-hi assistir i participar.
Des d'aquest post felicito la iniciativa dels responsables de Musiquetes.cat, i els encoratjo a continuar amb el projecte, de la mateixa manera que felicito a la Marta Grané pel seu treball pedagògic, i desitjo que l'encomani a molts mestres de música de les escoles catalanes.
Per cert, al final de la xerrada li he demanat si la seva escola participava a Cantania, i quina opinió en tenia, i m'ha comentat que és el segon any que hi són, i que enguany, amb l'obra Arion i el Dofí. Per molts anys, Cantània!, de Guinovart, s'ho estan passant molt bé. Recordeu que el Cor Infantil de l'Escola de Música d'Arenys de Mar, junt amb el Cor Jove de l'Orfeó manresà, han enregistrat el CD que serveix per a l'aprenentatge dels nois i noies de les escoles participants.

Futbol a primera hora del dia

Sembla ser que he recuperat el control del blog, després d'alguns problemes sorgits probablement per no haver fet les coses com calia.
Aquest matí, a les 7h, feia molt fred, però nosaltres érem puntuals davant el camp de futbol disposats a viatjar fins a Pineda, on teníem el partit de la jornada. Un partit que l'hem patit de manera doble. Primer perquè feia un fred que pelava! i segon perquè hem perdut per 8 a 0, encara que de perdre ja hi estem acostumats i no ens sorprèn. El que avui destacava era el fred que feia, perquè del ventet gelat que hi havia no te'n podies resguardar, i encara que només juguin 35 minuts per banda, quan el temps no acompanya se't fan molt llargs, i perdent... encara més.
El club de Futbol del Pineda feia els preparatius d'una gran festa. Després del nostre partit vindria la presentació dels equips d'aquesta temporada, una festa que l'acompanyarien amb una arrossada prevista per a mil persones.
M'he trobat amb l'alcalde i l'hem fet petar. Xavier Amor està orgullós del seu poble i manté una gran activitat que comparteix amb la de Diputat responsable de l'Àrea de Participació Ciutadana a la Diputació de Barcelona.
Amor em comentava que el Club de Futbol del Pineda té una gran vitalitat i que són capaços de reunir a molt seguidors, per gaudir del futbol, però també per organitzar tot sovint botifarrades en un espai reservat dins el complex esportiu.
Pineda és un dels municipis del Maresme que està creixent, i si no ho és poc li falta per ser la segona població de la comarca, després de Mataró.
Hem tornat a casa enfredolits, molt resignats pel resultat, i amb ganes d'aprofitar bé el diumenge, ja que en llevar-nos tan aviat, ens queden moltes hores per endavant (també una mica de son).

Em sorprèn tanta estima

El Congrés de diputats ha rebutjat la proposició no de llei presentada pel grup parlamentari popular en què es demanava al govern espanyol que vetllés pel compliment, en aquest curs, de la tercera hora setmanal a Catalunya. Hi ha votat en contra el PSOE, CIU i ERC, i el PP ha quedat sol votant a favor.

El que fa més gràcia de la notícia és que a l'hora de defensar la proposició, el representant del PP, el senyor Antonio Gallego, ha afirmat que els nens catalans estaven perdent les possibilitats que els dóna el bilingüisme. He recordat aquell estudi que se'n feia ressò el diari El Mundo, en què els tartamuts bilingües tenien més problemes per solucionar la seva tartamudesa que no pas el monolingües.

Què carai sap el senyor Gallego? Què en pensen els diputats catalans del PP? estan d'acord amb el text defensat pel seu partit? S'ho creuen tot això, o bé no tenen cap més remei que acceptar la majoria?

L'excusa que més li servia era la incoherència d'haver aprovat un Real Decret i després no fer-lo complir. Una mica el que passa amb l'Estatut, que ens el varen aprovar i no hi ha manera d'aplicar-lo.

Després la representant socialista ha sortit a la defensa, negant el conflicte amb el castellà a Catalunya. Una afirmació que convé que guardem a la memòria per al futur, quan es giri la truita.

Si insisteixen tant arribarà un dia que ens ho faran creure, però mentre tinguem les idees clares i els objectius definits, i la implicació de tots, ja poden anar predicant, que no ens mouran.

Per cert, heu vist el senyor Boadella quin regal li ha fet la presidenta de la Comunitat de Madrid? Finalment, i després de mol esforç, s'ha fet justícia, i el seu menyspreu a Catalunya i a tot allò que en el seu dia havia defensat, ha donat el seu fruit. Enhorabona!

I parlant de temes diversos us haig de dir que d'allò... encara no puc dir res, i en tinc moltes ganes, però no pot ser.

I un apunt final: benvingut senyor Pera al món dels blogs!

Bona nit

BlogDay

Avui és el dia internacional del Blog, una manera de recordar a totes les persones que dia rere dia escrivim la nostra història en aquest diari personal, virtual, que no som els únics, sinó que n'hi ha molts més que fan el mateix, la immensa majoria dels quals no en tindrem mai coneixement.
No sóc un gran partidari dels "dia del...", però tampoc en defujo; penso que sentir-te "part de", ajuda a adquirir aquell sentiment de solidaritat i complicitat que fa més fàcil la vida en societat, evitant que l'individualisme t'aïlli de tot i tothom.
És el quart BlogDay, i la recomanació que es fa és la d'enllaçar cinc blogs que consideris interessants, i els ho comuniquis, i incorporis al teu post l'enllaç al web del BlogDay
Haig de reconèixer que no dedico massa temps a llegir altres blogs; la veritat és que amb prou feines tinc temps d'escriure el meu post diari, i no és bo, perquè és llegint que aprens. De totes maneres hi ha alguns blogs que acostumo a visitar sovint, i també practico l'exercici del next blog que et permet anar visitant, a l'atzar, blogs de diferent gent de diversos països.
Com que no tinc unes adreces concretes d'altres països, relacionaré cinc blogs nostrats que de tant en tant visito:
Itching like grass - que em consta que alguna vegada em visita i em deixa comentaris, cosa que jo no faig gaire.
També visito el blog d'en Saül Gordillo, qui per cert va ser als vespres digitals d'aquest estiu, per presenta el seu llibre Nació.cat. El relaciono perquè considero que és un dels referent blocaires del nostre país. A més hi ha la visita obligada a Poliblocs.cat si vols estar al dia políticament parlant.
D'Arenys, alguns dels quals els tinc enllaçats des del meu blog, els acostumo a visitar una mica tots, i en tot cas en la seva representació, esmento el blog d'en Maiol Sanaüja, que té molta empenta.
A la web Catalans a Dublin.com hi trobes entre altres temes un llistat de 58 blogs de catalans i catalanes que han anat a viure a Irlanda. Jo hi he arribat per aquell cúmul de casualitats, perquè Irlanda és un país que en guardo un bon record, al marge de que la meva família, enguany hi ha passat tot un mes. Un dia vaig arribar al blog de la Noemí, a qui no conec ni mai he penjat cap comentari, però em va semblar interessant el que hi escrivia.
Avui, a la conferència sobre el dejuni en el mes del Ramadan, quan em deien que era un mes de reflexió, de pregària, jo pensava en el que sempre repeteixo sobre la necessitat d'aturar-te de tant en tant, per pensar i reflexionar. El Ramadan és una actuació col·lectiva, és una reflexió col·lectiva. Tenim moltes coses per aprendre, però el més important és conèixer i respectar.

Barallant-me amb el Netvibes

Això em passa per entretenir-me en llegir blocs d'altres persones i engrescar-me amb el que expliquen. Fa quatre dies que em vaig deixar perdre pel Facebook, i avui llegint el bloc d'en Saül Gordillo m'he enredat amb el Netvibes.
He intentat crear el meu, però quant més temps hi dedicava pitjor m'anava sortint. Al final ho he deixat a mitges, a l'espera de dedicar-hi més temps un altre dia.
Està vist i comprovat que les opcions a Internet no s'acaben, sinó que cada dia en surten de noves i motius per deixar-hi la vist i perdre el temps n'hi ha els que vulguis. Com en tot, cal buscar-hi la part positiva, i jo la voldria trobar en la comunicació. No voldria pensar que les hores dedicades a Internet ens treuen hores de convivència amb els amics, sinó que ens obren nous marcs de diàleg i comunicació. Potser a la llarga ho haurem de valorar.
Em falta trobar aquell aplicatiu que enganxi a més gent; que sigui molt popular i que ajudi a contactar amb més persones, sense que aquestes hagin de tenir massa coneixements d'informàtica. Ja sé que cada vegada es fa més accessible, però hi ha el perill de que anant incorporant programes, desanimem els que s'inicien.
A vegades en passa que dubto sobre la continuïtat del bloc, per entrar a noves aplicacions, però al final considero que, almenys per ara, és una eina que em fa el servei desitjat. Això no treu, però que vagi fent incursions en els nous programes, que es mouen a modes, i ara és el torn del Facebook i potser el Netvibes.