La situació del Sàhara no canvia

Les informacions que han arribat aquests dies des del Sàhara són inquietants. Espanya va abandonar-los i l'ONU ha estat incapaç de forçar la convocatòria d'un referèndum. Una situació que es pot entendre amb un govern de dretes, però que resulta incomprensible amb el PSOE i Podemos al capdavant. 

Resulta molt complicat analitzar la situació actual des de la distància, perquè no saps com t'arriba la informació, quins interessos hi ha pel mig i què hi ha de cert. De totes maneres, és preocupant saber qui hi ha joves que s'hi estan desplaçant per enfrontar-se al Marroc.

Són massa anys de paràlisi, de domini del Marroc d'unes terres que havien de ser dels sahrauís, i que Espanya no va fer res per evitar-ho. Llegia l'altre dia un acudit on s'esperava que Felipe González fos nomenat president espanyol perquè se'ls solucionés el problema. No només ha passat Felipe González, sinó també Rodríguez Zapatero i ara Pedro Sánchez, i la situació continua igual.

Arran de les notícies d'aquests dies, he recordat l'Ahmed, que va estar amb nosaltres un estiu, que li va permetre ser fora del desert d'Algèria, i que m'agradaria saber en quina situació es troba. Han passat molts anys, i de ben segur que no haurà tingut un vida fàcil. Voldria pensar que està bé i que el seu futur pot millorar. Malauradament, som massa injustos i egoistes, i ens mirem massa el melic.

Un acte més del camí cap al Referèndum

Els que no tenim coneixements suficientment profunds en dret ens trobem aquests dies una mica perduts, però interessats en entendre com juristes de diferent manera de pensar argumenten els pros i contres de les decisions que podrà prendre el Parlament català, amb majoria sobiranista.

D'alguna manera ens estan oferint unes classes gratuïtes de dret i per tant els ho hem d'agrair. El que no pot ser són algunes declaracions que repetitivament acusen els polítics catalans de feixistes o nazis, una manera molt simple i estúpida de criticar aquells que no pensen com tu. Jo prefereixo els arguments jurídics que puguin desfer els arguments del govern català.

Entenc que hi pugui haver juristes seriosos que estiguin defensant posicionaments oposats, perquè es tracta d'interpretacions. Probablement, doncs, cadascú té la seva part de raó i quan això passa cal una mediació, que en aquests moments se'm fa difícil veure qui l'ha de presidir o dirigir.

De moment ens estem entretenint amb diferents escenificacions amb assistència de fidels seguidors amb la intenció de fer pinya, però amb el perill de mirar-nos massa el melic i creure que tot allò que veiem és la pura realitat.

Reconec les dificultats de l'actual govern i dels parlamentaris sobiranistes d'avançar amb aquest anhel de la independència. És molt fàcil criticar-los quan no som capaços de presentar una alternativa. Amb tot el meu respecte cap a les formacions polítiques que ho intenten, no podem concebre cap tipus de possibilitat que les forces polítiques espanyoles de torn ens puguin permetre res més del que fins ara hem obtingut, amb prou mostres d'atacs sistemàtics a la nostra cultura, a la nostra manera de ser, al fet diferencial dels catalans, ni millors ni pitjors que els altres.

Amb un Tribunal Constitucional amb una lectura més restrictiva que mai dels drets diferencials dels pobles d'Espanya, no ens defensarà a l'hora de convocar un referèndum, ni comptarem mai amb una majoria al Congrés de Diputats i el Senat que permeti una modificació de la Constitució espanyola per fer possible un model polític federalista. 

El perill de mirar-se massa el melic

He llegit l'article de Marc Murtra "TV3 i Maquiavel", al diari ARA, i l'he trobat interessant i al mateix temps he compartit el seu contingut, que va més enllà d'una crítica constructiva a TV3, sinó que ens critica com a societat que sovint oblidem que els altres potser també tenen raó, que també hi són i potser en són més i tot.

En relació a TV3, que és el canal més seguit a casa, amb un percentatge proper al 100, estic d'acord amb els comentaris totalment esbiaixats, sobretot en espais de tertúlia en què els moderadors o moderadores actuen d'una manera totalment parcial. Ja sé que sumant totes les tertúlies que es poden seguir a Catalunya el sobiranisme perd per golejada, però no és menys cert que cal lluitar per una televisió seriosa, que no amagui res ni tanqui la porta a ningú.

També estic d'acord que la llengua catalana ha estat la gran beneficiada de l'existència de TV3, i que continua essent una llengua que necessita ser protegida. Convé, però saber quina és la realitat del nostre país i en això ens hi ha d'ajudar la nostra televisió en lloc de mostrar-nos una societat irreal, que no s'adequa amb el que realment passa.

També és interessant l'article de Jaume López "Dues paperetes per a Catalunya", al mateix diari, que ens fa avergonyir en pensar que durant tots aquest anys hem estat incapaços d'aprovar una llei electoral catalana, i tot per interessos de partit.

President Puigdemont, no només els altres ho fan malament

He escollit la columna de l'Antoni Bassas, avui al diari ARA, perquè m'ha semblat interessant tenir present que l'autocrítica és necessària per anar fent camí. No ens podem mirar sempre el melic, ni creure que només els altres s'equivoquen.

Tal com diu l'Antoni Bassas, el president denunciava la renúncia del govern espanyol a invertir a Catalunya, en el seu discurs d'inauguració de la línia 9 del metro de Barcelona, mentre milers de barcelonins quedaven atrapats a la C-17, per culpa d'unes obres, al meu entendre, mal planificades.

Governar no és fàcil i cal estar pendent en tot moment de totes les circumstàncies. El manteniment de les carreteres s'ha de planificar bé, i organitzar-lo per a quan menys molèsties puguin ocasionar. Una cosa són els accidents i esdeveniments fortuïts i involuntaris, i una altra de molt diferent són les obres de manteniment, que podem preveure i decidir quan es fan.

De ben segur que els responsables de carreteres tenen clar quins dies i hores són les més concorregudes en cada moment i a cada tram, i a partir d'aquí es pot decidir quin és el millor moment per treballar-hi, reduint el nombre de carrils disponibles. Probablement un divendres laborable al matí és un dels dies que no té grans afectacions, però cal estar alerta de la singularitat dels divendres. Si coincideix en què Barcelona celebra la seva festa, és previsible que molts barcelonins decideixin avançar el seu cap de setmana a la segona residència. Això s'havia d'haver previst i, probablement, suspendre les obres de manteniment d'aquell dia.

Està bé que reclamem la gestió dels trens de rodalies i la inversió que ens nega l'Estat a Catalunya, però no podem descuidar-nos de les nostres responsabilitats. Penso que hauríem d'ensenyar targeta groga al conseller i al seu equip, i demanar-los que estiguin més atents en la seva feina.

La situació de Sudan del Sud és d'emergència

No sé si heu tingut l'ocasió de llegir l'article de Xavier Aldekoa a La Vanguardia, "La fam de la por", però en tot cas us convido a fer-ho. M'imagino que no us vindrà de nou, però estic segur que coincidireu amb mi que aquestes notícies no poden passar desapercebudes, perquè sinó el nostre cor s'endureix i arriba a ser insensible a les penes dels altres.

No ens podem posar a la pell dels habitants del Sudan del Sud, perquè no podem ni imaginar-nos-ho. La crueltat de la seva situació resulta impossible d'entendre des del nostre món, fins i tot acceptant que a casa nostra hi ha misèria i injustícia.

Quan fem una mirada al món i ens fixem en l'esfera de la Terra al mig de la galàxia, ens hauríem de preguntar com és possible que en aquest mateix planeta hi hagi zones tan castigades, on la vida gairebé és un miracle. 

No vull posar l'exemple de Sudan del Sud per relativitzar els problemes que tenim a casa, perquè seria una excusa errònia, ja que a cada lloc hi ha d'haver justícia, encara que el nivell de vida i subsistència sigui diferent. De totes maneres sí que és cert que ens convé mirar cap a fora, si més no de tant en tant. Si ens mirem únicament el melic, perdrem perspectiva i no encertarem en el camí a seguir.

No és just que en el segle XXI hi hagi tants països amb persones que es moren de fam, i no sempre són països pobres, sinó que hi ha desigualtats extremes i interessos econòmics cruels. La situació de Sudan del Sud, com d'altres en trobaríem, no és culpa de NNUU, però sí que l'organisme hauria de prendre decisions humanitàries immediates i no deixar passar tants anys i, per tant, tantes morts injustes. El món occidental on pertanyem actua amb una capacitat de reacció molt lenta, que la converteix en inoperant. 

Avui hem sentit a parlar dels problemes de subsistència de Sudan del Sud, i en un parell de dies ja ens haurem centrat en un altre entorn i aquell ens quedarà lluny, però hem de saber que els problemes de Sudan del Sud continuaran existint, i les morts s'aniran produint.