Polítics que no ens mereixem

Aquest matí, mentre esmorzava, he posat un moment el 324 per veure les notícies i he escoltat un tall de la intervenció de l'eurodiputada del PP, la senyora Dolors Montserrat, atacant la ministra espanyola Teresa Ribera, que opta a ser nomenada comissària i vicepresidenta de la Comissió Europea. Les poques paraules que he sentit justifiquen sobradament el descrèdit de la política i dels polítics actuals.

Puc entendre molt bé que hi hagi tanta gent que no li interessi la política i que critiqui fortament els polítics. A mi, que m'agrada la política, ja em comença a pesar i em molesta tot el que està passant, per la mediocritat dels polítics d'avui, l'insult permanent i la crítica destructiva sense arguments sòlids. L'engany sistemàtic i l'ànsia de poder com a únic objectiu dels partits polítics. Amagar les pròpies vergonyes amb fum destructiu.

Escoltar a Dolors Montserrat és vomitiu. No aporta res de positiu i només provoca malestar, desafectació i posar a tots els polítics en el mateix sac. No és l'única, certament, però és una mala política que no fa cap bé. Una cosa és fiscalitzar la tasca del govern, qüestionar la seva actuació, criticar aquells errors evitables, i aportar una alternativa coherent i lògica d'acord amb la pròpia ideologia, i l'altra és intentar desgastar l'adversari a base de mentides i descrèdit sense argument.

No seré jo que surti a defensar el govern socialista espanyol i els seus ministres, sinó que demano respecte a la veritat, una bona praxi i saber defensar els principis ideològics sense utilitzar la ciutadania, amb tots els seus problemes i vicissituds, per aconseguir el poder. Si volem millorar la nostra societat, no podem caure en el vici de jugar amb les persones. Al final només aconseguirem la desconfiança de tothom, per caure en el parany dels que més en saben d'entabanar la gent, amb falses promeses i enganys.

La ciutadania no es mereix polítics com Dolors Montserrat, ni alguns altres que estan en el seu mateix nivell. Les persones necessitem uns polítics que liderin el progrés del país i del món, a base del sacrifici, l'esforç i la dedicació, buscant sempre el millor per a tothom, i no el benefici propi, sigui econòmic o de reconeixement personal. Tant de bo que tots plegats obrim els ulls i siguem capaços d'arraconar aquests polítics que no ens fan cap bé, sinó que desmaneguen el poc ordre que hem aconseguit en un món cada vegada més desorientat.

No em tremolarà el pols...

Aquesta semblaria que és la frase que tindria a la ment el president de la Generalitat, el dirigent d'ERC, a l'hora de fer front a la desconfiança manifesta del seu soci de govern JxCat, i en concret per mantenir la destitució del seu vicepresident. No crec que sigui aquest el final del litigi entre els dos partits polítics, però sí que és un pas important en la desfeta de la coalició de govern.

Crec sincerament que Catalunya no es mereix aquest govern i potser convindria convocar eleccions, amb l'esperança que no s'hi presentessin les mateixes persones, sinó que hi hagués un relleu de candidats. Els actuals estan cremats i generen massa desconfiança cap als ciutadans.

Tot i mantenir la meva actitud de respecte al president del meu país, sigui qui sigui, i m'agradi més o menys, haig de reconèixer que actualment faig un gran sacrifici. Jo també li he perdut totalment la confiança, i no pas pel fet d'haver destituït el seu vicepresident, que hi té tot el dret, sinó per com ha portat les coses fins arribar a la situació actual. Amb ell són molts els polítics del govern i dels partits polítics que li donen suport, que m'han decebut, i que m'agradaria que fessin un pas al costat.

No sé si, com va dir el cap de l'oposició, Salvador Illa, parafrasejant el president Tarradellas, el que està fent Pere Aragonès i els seus és el ridícul, sinó més aviat un avergonyir-nos de la situació en què han portat les nostres institucions. Hem caigut molt avall, i serà difícil recuperar el prestigi que havíem tingut. Per la Generalitat han passat presidents de tot tipus, amb errors i encerts, però crec que en aquests moments hem arribat al nivell més baix de prestigi, tan necessari per aconseguir un mínim de respecte per part de tothom. Un respecte dels administrats, però també dels estats veïns.

Desconec com acabarà aquest malaguanyat episodi, però voldria que fos ràpid per poder girar pàgina i intentar trobar una sortida que ens salvi. No, no és ridícul, sinó descrèdit, desconfiança i rebuig a uns polítics que han malmès les nostres institucions, que tant d'esforç s'hi ha esmerçat per mantenir-les vives.

No és ell sol, d'acord, però sí que és un dels principals causants de tanta desgràcia. Voldria pensar que el partit que li dona suport no és el culpable de tot, però la història ens ha demostrat que des de la recuperació de la democràcia, poca cosa ha fet de positiu, més enllà d'anar fent bullir l'olla, veure passar molts dirigents sense gaire carisma ni empenta, ni deixar el pòsit necessari per aconseguir una Catalunya triomfant. Quin desastre!

El rei emèrit molesta

No hi ha dubte que tot l'historial del rei emèrit resulta una taca per a la casa reial i posa entre espasa i paret al rei Felip VI, o si més no això és el que volen aparentar. És per això que sempre procuren fer veure que cadascú fa la seva feina i que el rei no té res a veure amb el seu pare i que tot el que ha fet malament el seu pare no ha d'influir en l'actuació del fill.

D'aquí que eviten trobar-se i fotografiar-se junts i procuren que no torni a casa i no xerri més del compte, però no sempre els hi surt bé. Ho hem vist aquesta tarda a l'enterrament de la reina Elizabeth II que els han col·locat ben juntets, i ja hi ha qui ho ha aprofitat per escampar la fotografia.

Tot plegat és una comèdia i el que fa és que ens oblidem del que està passant i de què representa la corona espanyola per a tots nosaltres. Tot el muntatge que hi ha hagut a la Gran Bretanya per acomiadar la seva reina ha servit per fer-nos pensar en el dia que el rei emèrit mori. Podem especular molt, però malgrat tot el que s'ha escrit sobre ell i el seu descrèdit, els actes d'enterrament seran sumptuosos i ningú voldrà recordar tot el mal que ha fet, la corrupció que l'ha envoltat i el seu mal exemple com a cap d'estat.

La majoria de catalans no tenim una gran estima al rei actual, sobretot des del seu discurs del 3 d'octubre de 2017. És per això que ens preocupa molt poc si es veuen d'amagat o no amb el rei emèrit, o si els enxampen a la mateixa fila a l'enterrament de la reina britànica. Fins i tot ens fa gràcia veure les trifulgues per amagar trobades. Molt probablement aquest és el futur que li espera a la reialesa espanyola, que ha de fer mans i mànigues per salvar els mobles, encara que amb l'exemple de democràcia i sentit popular que es respira a Espanya, no cal que se'n preocupin gaire. El poble, en massa, és molt emmotllable, i està sempre a punt de sortir al carrer a aplaudir a qui sigui, encara que els hagi pres el pèl des del primer dia, i també els calés. Som així.

El descrèdit dels partits polítics

És evident que ja fa temps que la confiança que els partits polítics poguessin oferir a la ciutadania ha desaparegut i cada vegada hi ha més desafecció. Hi ha un desencís en el sentit que es veuen tots per igual i això no hauria de ser així. No és normal que la majoria de les persones col·loqui tots els partits polítics en el mateix sac, i això només s'explica per l'incompliment de les promeses i la incapacitat per resoldre els problemes de la majoria dels ciutadans.

Davant d'aquest panorama no és estrany que sorgeixin propostes com la de Sandro Rosell, que s'està plantejant la possibilitat de presentar-se a l'alcaldia de Barcelona, sense cap partit polític al darrere, considerant-se un grup de gestors. Diu que no té cap ideologia, i no és ni d'esquerres ni de dretes.

Tots tenim una ideologia més o menys latent i per tant es fa difícil d'entendre que una persona faci aquestes afirmacions, però s'entén que es vulgui desmarcar dels partits polítics, encara que el nostre sistema de democràcia es basa en ells, i a més ho fa d'una manera clara i contundent. Els polítics que figuren a les llistes no ho fan a títol individual, i els votants han d'escollir una llista, amb tots els seus integrants, encara que n'hi pugui haver alguns que no siguin del seu gust.

Barcelona ja va viure una experiència semblant en les passades eleccions, amb la participació de Manuel Valls per aconseguir l'alcaldia. És cert que hi havia un partit polític al darrere, però era clar que només era l'excusa per competir en aquella campanya. Es tractava d'una proposta individual amb la intenció d'aprofitar-se de la imatge del personatge. El resultat va ser un fracàs personal, i em temo que el senyor Rosell ho té molt present i ho tindrà en compte a l'hora de la decisió final.

De tant en tant hi ha persones que escriuen sobre la llei electoral i el seu suport a un sistema diferent a l'actual, amb la possibilitat que els partits polítics presentessin llistes obertes perquè la ciutadania pogués escollir les persones a qui dona la seva confiança. El tema no és senzill, però ha quedat demostrat que els partits polítics no mereixen la confiança que és tan necessària a l'hora de motivar la ciutadania a participar en les eleccions. Des de sempre hi ha hagut els militants que han estat lluitant per arribar al capdavant trepitjant molts ulls de poll. L'esperit de servei que cal exigir als representants polítics que opten a un càrrec, no és gaire present, i més aviat s'hi veu ànsies de poder i ganes de viure de la política per interès personal. 

No sé si arribarem mai a trobar un sistema alternatiu a l'actual, amb un pes menys important dels partits polítics, i posant més èmfasi en la capacitat personal de les persones que volen optar a liderar un projecte polític, sigui de ciutat o país. El cas és, però, que en aquests moments els partits polítics han caigut en desgràcia, i això és una mica culpa de tots. Veurem si finalment Sandro Rosell fa el pas i intenta superar tots els seus contrincants, que tindran un suport valent del partit polític corresponent.

L'atac d'ira de Borrell

Com ja ens té acostumats el senyor Borrell, després de fer el ridícul a Rússia i que uns quants diputats li demanessin la dimissió per com havia gestionat la visita, ara s'ha enfadat i vol venjança. Amenaça Rússia amb dures represàlies i sancions. Que tremolin!

El seu orgull no pot suportar que ningú es burli d'ell i el deixi en ridícul. És massa bo com per caure en descrèdit davant de tothom. Ell ho ha fet bé i són els altres els dolents. Aquest és el preu que es paga per permetre que personatges com el senyor Borrell arribin a ocupar càrrecs d'alta responsabilitat a nivell europeu.

A nosaltres ens va deixar tranquils quan va marxar a Brussel·les, i ja ens està bé que el tinguin entretingut. No volem pas que ens el retornin. A més s'ha hagut d'empassar la bufetada dels presos polítics catalans, que tant mal li ha fet sempre i que tant d'odi li ha desencadenat.

Anava molt decidit a alliçonar els russos pel que havien fet a l'opositor que havien intentat matar enverinant-lo, i que ara tenen a la garjola, però no s'imaginava que li sortirien justament amb els presos polítics que, es cregui el que vulgui, li posa el dubte al cos.

De totes maneres, que no pateixi. Els representants de la Unió Europea el salvaran. No els interessa provocar cap crisi interna i el defensaran. Només haurà estat una mala estona que li hauran fet passar, però suficient com perquè s'enrabiï i vulgui ara descarregar tota la mala llet contra els malvats russos. Estarem amatents al serial!

El president també ha d'assumir responsabilitats

Mai no defensaré la violència, pels meus principis, per l'educació rebuda, per ètica, per la més pura lògica que intento que regni en mi. És per això que vaig rebutjar la violència policial de l'1 d'octubre de 2017, i també els enfrontaments violents d'ahir dilluns, quan commemoràvem el primer aniversari del referèndum.

Ni la defenso, ni la justifico. Puc arribar a entendre que hi hagi persones que siguin violentes i que l'exerceixin, perquè en el món hi ha de tot i no tothom pensa igual, però en cap cas accepto ni molt menys me n'alegro, encara que els violents defensin el mateix que jo pugui estar defensant, però de manera pacífica. Crítica sí, però en pau.

Critico el meu president, el molt honorable Quim Torra, perquè considero que la seva actitud i les seves paraules no són les més adients ni oportunes, sinó que per una banda faciliten que algunes persones reaccionin amb violència, i per l'altra provoca el desencís i el descrèdit de tot el govern català.

No voldria que les meves paraules facilitessin la feina d'uns partits polítics a l'oposició on els seus dirigents no es mereixen estar on són, per decència i respecte a la democràcia. Això no treu, però que manifesti el meu desacord amb l'actitud de l'actual govern que penso que no està fent bé les coses, dubtant tot el dia, amb decisions contradictòries constants. 

Aquesta situació d'imprecisions ve acompanyada d'una lluita entre els partits sobiranistes que té més l'aspecte de rivalitat per estar a dalt, que no pas de ganes per solucionar els molts problemes que tenim, i arribar a un desenllaç en el procés. Que decideixen com ho volen acabar i que siguin transparents i contundents. Alguns poden estar en desacord amb les decisions que un govern pugui prendre, però tots estaran en contra si no es pren cap determinació.  

Prohibir per llei els llaços grocs

Ja em perdonareu els que hi estigueu d'acord, però ho trobo ridícul i preocupant al mateix temps. Ridícul perquè reglamentar per llei una cosa així és una bajanada que la resta del món civilitzat no pot entendre, però és encara més preocupant perquè es tracta de limitar la llibertat d'expressió.

I això podria arribar a passar en un país, Espanya, on no es prohibeix l'exaltació del nazisme ni tota la seva simbologia, ni tampoc el falangisme o el franquisme, quan són moviments històrics que han destrossat la vida a moltes persones. Com es pot interpretar?

Personalment no m'afecta veure qui enarbora una bandera espanyola amb el toro dibuixat al mig o l'àguila franquista. Més aviat em fa pena qui ho fa, però defenso que tothom expressi allò que sent i vol demostrar. Una altra cosa és la violència que aquests grups puguin emprar. Això ja no és llibertat d'expressió, sinó atac a les persones i, per tant, delinqüència i motiu d'arrest i condemna.

Si jo vull expressar el meu desacord perquè hi ha nou polítics empresonats sense sentència judicial, per què no ho puc fer? Si ens hem posat d'acord que la seva defensa l'expressem amb llaços grocs, per què no puc manifestar allò que penso?

La posició de C's i PP, sobretot d'ells, és esperpèntica i només es pot explicar perquè els fa vergonya com s'ha tractat el procés, i el volen silenciar fins a l'absurditat de prohibir llaços grocs. No és qüestió només de llibertat d'expressió, sinó d'intel·ligència, i una cosa encara més greu: voler imposar via llei allò que no ens agrada. Confio que Espanya no augmenti el descrèdit que ha aconseguit la política del govern del PP i avaladors.

Massa orgull per acceptar el fracàs, senyor Llarena

La Justícia espanyola no només actua per venjança encomanada del PP, per haver aconseguit celebrar el referèndum, sinó que se li suma el descrèdit europeu. Aquest és el preu que han de pagar els nostres presos polítics. No entren a valorar si és just o no, sinó simplement si es mereixen estar a la presó perquè han fet el que han volgut, malgrat els seus esforços, i han aconseguit el suport de la justícia i governs de quatre estats europeus.

Sabem que un espanyol no es deixa trepitjar, o almenys això és el que creu, per qualsevol altre, i menys per estrangers. Ja se sap que els espanyols són més que els altres i molt millors. D'acord amb aquests principis històrics, el jutge Llarena no acceptarà mai la derrota, encara que sigui cantada, i farà el possible per fer la guitza a qui pugui, a quanta més gent millor.

Llarena creu en l'honorabilitat, i probablement es pot entendre, perquè ha fet mil cabrioles per aconseguir engarjolar Puigdemont més de 30 anys. I com que hi ha posat més del que calia, ara no pot fer marxa enrere i reconèixer que ha fallat i, probablement per a la gent entesa en lleis, ha prevaricat.

És una llàstima que aquest pecat d'orgull espanyol perjudiqui els nostres presos polítics, i eternitzi la solució del problema. El futur és molt fosc, i més quan presenciem les estúpides baralles entre els partits independentistes. A ells no els calen enemics. Ells mateixos ja se'ls procuren.

El sou de l'alcalde de Girona

Diuen que el president Tarradellas una vegada va dir que el que no es podia fer en política era el ridícul. Aquesta situació és probablement la que ha viscut Albert Ballesta, des de que s'ha fet càrrec de l'alcaldia de Girona.

En el tema dels sous dels polítics hi ha molta demagògia i la crítica no sempre és encertada. Jo sempre he pensat que els polítics han d'estar ben pagats, però amb transparència total, sense afegitons ocults. Normalment els sous fixats són baixos i fins i tot, en alguns casos, perillosament baixos. 

És per això que no pretenc criticar el sou de l'alcalde de Girona, sinó en tot cas la manera de treballar el seu augment. Ballesta ha entrat amb mal peu a l'alcaldia per fer malament les coses. La manera com hi ha accedit, l'error en el jurament i ara amb el frustrat augment del sou, li suposen una càrrega que haurà de suportar durant tot el seu mandat.

En política no s'acostuma a jugar net i les enveges són cruels i persistents. El diàleg acostuma a substituir-se per la crítica i fins i tot el descrèdit i la infàmia. Això, que no és agradable, s'ha de conèixer i obliga a actuar més escrupolosament i amb intel·ligència. L'alcalde de Girona sembla ser que no ha estat encertat en les formes i caldrà que realitzi un curs accelerat, sinó vol viure un calvari difícil de suportar.

Senyor Iceta, així no aconseguiran la regeneració democràtica

Avui s'ha escampat la notícia que ja vaig comentar en el post d'ahir sobre les llistes fantasmes. Han sortit els líders del PP i PSC a justificar una pràctica legal, però èticament vergonyosa i signe de la decadència dels grans partits polítics.

A Catalunya estàvem acostumats a veure llistes fantasmes en el PP, i sempre, com ara, l'excusa era el victimisme. El fet que ara també ho faci el PSC ens ha vingut de nou. Potser ja ho hauria fet en alguna ocasió en algun poble, però no de la manera descarada d'aquesta vegada.

El senyor Iceta està quedant retratat i no té cap legitimitat per parlar de regeneració democràtica. Estic molt d'acord amb els comentaris crítics a aquesta decisió i sobretot que es consideri un insult a la democràcia i d'una manera especial als electors d'aquests municipis que han vist com un partit polític, que caldria suposar seriós, els ha col·locat un candidat a alcalde que no coneixen de res. No dèiem que a les eleccions municipals es votava les persones? Quines persones, si no sabem qui són?

Amb pràctiques com aquestes potser obtindran més subvenció i algun diputat o conseller comarcal de més, però el que sí que obtindran és un descrèdit i un allunyament de la ciutadania que no vol ser enganyada, que encara confia en la democràcia i que ja està molt farta de tanta mediocritat, promeses incomplertes, corrupció i males arts. Si volem millorar el país, hem de donar el primer pas, i això ho confiàvem en els polítics.

Hi ha qui es prepara engrescant i el PP insultant

Tocaria parlar del ministre paranoic, però m'hi resistia perquè em molesta donar-li tant protagonisme en el meu bloc, encara que sigui per criticar la seva reincident actitud de menyspreu cap a nosaltres, només per despitar i que no ens fixem en la corrupció del PP i la incapacitat del president del govern espanyol d'evitar el descrèdit de la seva formació política. Sens dubte que Jorge Fernández Díaz s'hauria d'avergonyir de les seves paraules i manipulació de la realitat catalana.

Avui l'ABC presentava a primera pàgina una fotografia de la visita d'una cinquantena d'imams al Parlament de Catalunya l'any 2012. Només faltava trucar la fotografia i col·locar-los una estelada a cadascun d'ells. No us recorda les declaracions d'Acebes i Aznar en vigília de les eleccions generals de 2004? Llavors tot era ETA, ara tot és culpa del moviment sobiranista. Sempre és culpa dels altres. Impotència?

A Arenys es van coneixent els noms dels integrants a les diferents llistes electorals. Tenim 170 candidats per a 17 llocs, deu candidats per a cada regidor o regidora en joc. Màxima emoció entre els candidats a electes, però n'hi haurà tanta entre els electors?

Aquests propers dies, des del Grup de Debat i Tertúlia formularem unes preguntes a les diferents formacions perquè ens ajudin a conèixer què podem esperar de cadascuna d'elles si aconsegueixen alguna parcel·la de poder. Confiem que seran prou generosos i, sobretot, que tindran propostes prou engrescadores i realistes per animar-nos a votar el dia 24 de maig.

El populisme que preocupa a Duran no és nou d'ara

Duran i Lleida es planteja lluitar contra el populisme emergent i donar una nova visió de la política que ha caigut tant en descrèdit. La imatge temuda del populisme és Podemos i la possibilitat que engresqui una bona part de l'electorat fins al punt de constituïr-se com a força decisòria en el nou mapa polític espanyol i també català.

No li diré que no tingui raó amb el protagonisme que està agafant Podemos, però m'ha de reconèixer que fins ara els partits polítics han desenvolupat una política populista en extrem, enredant la ciutadania i comprant-li els vots a canvi de favors i actuacions sense ordre ni concert. Si ara sorgeixen formacions com Podemos o Guanyem és perquè la gent està cansada de tanta corrupció i de tant menystenir la ciutadania per part dels partits polítics tradicionals, i per això més que témer pel que pugui fer Podemos s'haurien de preocupar per canviar la manera de fer política i rectificar, tenint en compte més el ciutadà, i resoldre els seus problemes, no a canvi del vot, sinó fruit d'una política pensada per la ciutadania en la seva globalitat.

He llegit que la CUP ha trencat amb Guanyem i també penso que es troba lluny de la filosofia de Podemos. No tant pel seu plantejament rupturista que ambdues formacions prediquen, sinó per la claredat de les seves propostes. Mentre que la CUP exposa molt clarament quines són les seves idees, que ens poden agradar més o menys, Podemos només llança consignes i atacs contra l'statu quo, però no ens diu com pensa actuar. A més, sense tenir experiència en el govern ja té gent actuant sota sospita, i encara és l'hora que ens diguin què en pensen del procés sobiranista i quina carta voldran jugar.

M'agradaria que algú de Podemos, que potser un dia vindrà a demanar-me el vot, m'expliqués quina és la seva idea de Catalunya i Espanya i com pensen actuar. Entretant em quedo amb els partits que m'ho expliquen clarament i desestimo aquelles forces com ICV, UDC i el mateix Podemos, perquè no sé com ho resoldran, si aniran de la mà del PP i C's o bé sumaran amb els partits sobiranistes.

Augmenta el descrèdit de la premsa espanyola

No dic res de nou perquè tothom ho sap, encara que no tothom ho reconeix públicament, simplement per interès. Ja ni tan sols ens fa vergonya. Ho hem assumit com un fet natural que ningú no en fa cas, com si no pogués ser d'altra manera.

Penso, però que a persones com el senyor Marhuenda sí que els hauria de caure la cara de vergonya. Com es pot ser tan fals i buscar la mentida per poder continuar el negoci? Com es pot ser tan hipòcrita? Us sona allò del codi deontològic? al senyor Marhuenda no. Bé, sí que el coneix, però no el practica. No li sortiria a compte.

Avui llegia els titulars de diaris com La Razón, l'ABC o El Mundo, que treia l'ARA digital, i no saps si riure o plorar. El pitjor de tot és que hi ha persones que s'ho creuen. Aquest és el mal, perquè si les persones llegissin més d'un diari, i a poder ser d'òrbites diferents, com a mínim tindrien la possibilitat de dubtar d'allò que llegeixen. Posar-ho en quarantena i no empassar-s'ho tal com els ho expliquen.

De totes maneres hi ha una dada important que el senyor Marhuenda ens refrega per la cara, i és que en aquests moments només el 39,3% dels catalans votaria sí a la independència. Crec que aquesta informació pot ser molt valuosa per al govern espanyol, que els faci accedir a la consulta, amb l'expectativa que no hi ha cap perill que hi votem a favor. Ara, doncs, és l'hora d'aprofitar-ho i convocar-la, i d'aquesta manera acabar amb aquesta bogeria de la independència i deixar-nos ben retratats.

Ens queixem de la política i els polítics, que no tenen credibilitat, però no estan sols. Els periodistes i diaris espanyols també els acompanyen en aquest segment del descrèdit i manca de professionalitat. És trist, però això és el que tenim. Jo penso que ens mereixem alguna cosa millor.