Tot té un límit, o no?

Em pregunto si tot té uns límits que no es poden traspassar o potser no (?). La realitat supera la ficció en molts moments i en segons quins casos em resulta repugnant. No il·lustraré el meu post amb la imatge que el president dels EUA ha escampat burlant-se de l'expresident Obama i senyora. Fins i tot parlar-ne em resulta fastigós i he dubtat si treure el tema, però crec que hem de fer un esforç per denunciar que un desgraciat i malalt mental pugui continuar essent president d'un país com els EUA.

No acostumo a insultar i encara menys fer-ho públic, però en el cas de Donald Trump crec que queda prou justificat, i em sap greu. Com és possible que un personatge com aquest tingui un entorn que li doni suport i li permeti totes les bestieses i insults? 

Hauria de dir que no culpo directament al president per tot el que fa, perquè el considero incapaç de raonar i actuar com una persona humana amb cervell. Culpo a totes les persones que són al seu costat i s'aprofiten de la seva bogeria per viure bé. Culpo al partit republicà per permetre que un personatge com aquest lideri el seu partit i es mantingui com a primera autoritat dels EUA. Haurien d'estar avergonyits i fer-lo fora o dimitir.

No sé què més ha de fer perquè la gent que li fa costat es rebel·li i el faci plegar. El tanquin a la residència on hauria d'estar i no pas a la Casa Blanca, amb tot el poder per fer i desfer, maltractant els que li posen traves i aquells que no li agraden. S'ha de poder declarar la seva incapacitat per governar un país i fer-lo dimitir o retirar-lo. Quanta més gent haurà de patir per culpa de la seva bogeria?

Disculpeu-me el to d'aquest post, però em desespera llegir dia si i dia també tot el reguitzell de bogeries que diu i fa, i veure que ningú li para els peus. Si us plau, posem seny, i acabem amb tanta maldat i histèria. No pot ser que això que passa sigui real. Si fóssim al cinema diríem que el film és irreal i inimaginable. Tot plegat és molt trist. 

És cosa d'un home?

Quan veiem i analitzem tot el que està passant a Ucraïna o Gaza et preguntes si canviaria amb la desaparició de Putin o Netanyahu. Si aquests dos dirigents no hi fossin, es fonguessin, què passaria amb la guerra entre Rússia i Ucraïna, o amb el genocidi que practica Israel a Gaza? Pot ser que tot depengui d'un sol home? Que la xarxa que els envolta i els protegeix, amb la seva desaparició fes aigües?

Si realment tot depèn del poder que exerceix un sol home, potser entens les ganes de molts que la seva vida tingui els dies comptats. Dubtes si tot l'engranatge que els sustenta seria capaç de trobar un nou líder, un successor que seguís els mateixos passos. El dubte persisteix i només es pot esbrinar amb fets, que ara no és el cas.

Podríem posar altres exemples. El president Trump fa i desfà sense que ningú li pari els peus. Es va presentar a les eleccions amb el partit republicà, però els seus militants no hi pinten res. Sense Trump, què farien els republicans, encara que controlessin la Cambra de Representants i el Senat? Si sense els personatges de torn tot canviés, com entendríem la democràcia parlamentària? No es tracta d'un sistema autoritari en mans d'una persona que acumula tot el poder?

I quina és la responsabilitat dels votants? Amb el seu vot han permès que els líders esmentats ostentin el poder dels seus estats. No hi ha un component de responsabilitat que els hi podríem tirar en cara?

La famosa frase que cada país té els mandataris que es mereix potser no és ben correcta, però sí que és cert que tenim els dirigents que hem escollit, directament o de manera indirecta. Ara no ens equivoquem i li donem la culpa a la política de pactes. Després d'unes eleccions governa qui ha obtingut més confiança dels electors, o qui ha estat capaç de sumar més suports entre els elegits. 

És una llàstima que visquem un temps en què uns personatges execrables fan anar el món per allà on volen, amb persones innocents que hi deixen la vida, mentre ells s'ho miren des del despatx, molt tranquils. No és just, i tenim l'obligació de denunciar-ho.

Un progressisme que no es veu per enlloc

Decisions com la que ha pres el govern espanyol, amb la complaença del PSC, de mantenir la policia nacional a l'edifici de la Via Laietana de Barcelona, són les que posen en dubte el progressisme tan esgrimit pel PSOE. La història d'Espanya té un episodi nefast que hem pogut viure alguns de nosaltres, ni que sigui d'esquitllada. La dictadura del general Franco va permetre que en aquest edifici es detingués i torturés a centenars de persones, catalanistes i republicans. 

Quan el PSOE parla de la Llei de la Memòria Històrica no sé en què estan pensant. D'entrada creus que t'enreden i que de progressistes no en tenen res. No es pot esperar cap decisió de reparació per part de la dreta espanyola, però sí que tens certes esperances que l'esquerra pot fer el gest. Doncs no!

Aquests signes de feblesa i menysteniment de les persones que varen patir directament la brutalitat de la dictadura són els que creen desafecció. Si no podem confiar en l'esquerra, per què se'ls ha de votar? Si són incapaços, quan governen, de capgirar tot allò que la dreta ha forçat o no ha eliminat, per què necessitem que aconsegueixin el poder?

No estem parlant de detalls sense importància. Amb tot el que va passar allà en aquest edifici de tortures i repressió, no hi ha cap excusa de centralitat policial, i encara menys tenint en compte, com ens recorda l'Antoni Bassas en el seu article, que les competències policials en seguretat ciutadana són dels Mossos d'Esquadra. 

És molt trist que passi tot això. Que ens prenguin el pèl d'aquesta manera i, sobretot, que no vulguin reparar els danys soferts per tants i tants republicans i catalanistes. No només tenim un dictador que va morir tranquil·lament al llit, sinó que l'alternativa de govern d'esquerres és incapaç de posar les coses al seu lloc, i continua mantenint acatament i submissió als feixistes del segle XX.

Esperant els resultats dels EUA

Tots som conscients de la importància de les eleccions presidencials d'avui als EUA. No és un país qualsevol, sinó que el que pugui passar allà té repercussions arreu, també a casa nostra. Ben segur que al llarg dels anys hem tingut les nostres preferències. Ens agraden més els republicans que no pas els demòcrates, o la inversa, però en els darrers temps ha agafat més protagonisme la persona que no pas el partit polític. No és el mateix pensar que hi pugui haver un president republicà, que témer que el nou president torni a ser el senyor Trump. I em sembla que aquí rau el problema principal d'aquestes eleccions.

En poques hores coneixerem els resultats. Si aquests són favorables a Trump, quedarà enllestit en poc temps, però si els vots es decanten per Kamala Harris, hi haurà l'enrenou d'ara fa quatre anys, quan Trump va moure cel i terra per evitar ser declarat perdedor. Ja ens ha avançat que si el donaven com a perdedor, voldria dir que hi ha hagut trampa. És molt cansat, i molt perillós.

Hi ha coses que no s'entenen. Com pot ser que assumint la presidència d'un estat s'alliberin d'anar a la presó. Tenim l'exemple d'Israel, on sembla que el primer ministre, si ho deixés de ser, tindria tants judicis a enfrontar-s'hi, que el més segur és que anés a parar a la presó. Als EUA, Trump també té judicis pendents que només la presidència els hi pot estalviar. Per no parlar del nostre rei emèrit, que continua fent-ne de les seves, protegit per la seva condició de rei, encara que li hagin plogut denúncies per totes bandes.

I això és el que desespera a molta gent i fa perdre la confiança en els polítics i en la mateixa política, en sistemes democràtics, que ens venen que tots som iguals davant de la Justícia, i que tenim les eines i mecanismes per protegir-nos de la corrupció i el despotisme. 

Us confesso que no estic mirant les notícies, i només espero conèixer els resultats finals. Llavors intentaré agafar-m'ho el millor possible, que de temes que ens deprimeixen ja en tenim prou. Uns més que altres. Veient com va tot, no em puc queixar.

Com quedem? Què varen pactar?

No s'ha acabat encara el mes d'agost i els pactes d'ERC i PSC ja comencen a trontollar. Arran d'unes declaracions de la ministra socialista, que ha d'aturar com pot el PP, ERC ja ha amenaçat de trencar el pacte de legislatura a Madrid i, per tant, anar a eleccions. M'imagino que el PP s'estan fregant les mans. Això és el que els interessa. I a nosaltres?

ERC necessita demostrar que va fer un bon pacte a canvi de cedir la presidència de la Generalitat a un unionista, la branca més espanyolista del PSC. I si el pacte no es compleix, hauran de deixar caure el govern espanyol. No ho tenen fàcil, ni uns ni els altres. El PSOE no pot deixar passar comentaris que el PP es desesperi i mobilitzi mig Espanya, però tampoc pot dir que el pacte amb ERC és caca de vaca, perquè els republicans els deixaran plantats. Aquests tenen a Junts, que encara naveguen, que només desitgen el fracàs per demostrar que ERC estaven equivocats.

El procés, ens diuen, serà llarg, però al mateix temps molt complicat. Aconseguir un finançament singular per a Catalunya, digueu-li el nom que vulgueu, no serà fàcil. Hi ha totes les comunitats autònomes, no només les presidides pel PP, que estan pendents dels tractes amb Catalunya per saltar a la jugular. És la història de sempre. Nosaltres hi som per pagar el beure!

Personalment, no he vist la lletra petita del pacte i, per tant, desconec el seu contingut, el que haurà de marcar els passos a partir de setembre. Desconfio totalment dels resultats que n'obtindrem, encara que, com deia l'altre dia, necessitem confiar en els polítics i els hem de donar un marge de temps perquè ho desencallin tot. Més que tot, el que passa, és que Catalunya sempre hi hem sortit perdent, i vindria de nou que ara no fos més del mateix.

Seguirem les declaracions, les amenaces, però sobretot els resultats. En el pacte hi havia molts elements, alguns d'ells molt interessants. A veure, si més no les actuacions més senzilles, les veiem materialitzar-se. Seria tot un detall. Entretant tenim els republicans ben actius. Ara també amb el seu expresident que ja està tip de ser-ho durant tant de temps, i reclama les eleccions per tornar-hi a ser. Com vaig dir en el seu dia, aquest no marxa ni amb aigua calenta!

El perillós Trump

Amb l'inici de la campanya electoral, de moment amb les primàries republicanes, s'ha posat en evidència que Trump té moltes possibilitats de recuperar la presidència dels EUA. Un fet que fa tremolar a molta gent i que Europa no hi té res a guanyar, ans el contrari. Un Trump de president dels EUA encara afeblirà més la posició europea i donarà ales a Putin per acabar d'ensorrar Ucraïna, davant dels nassos d'una Europa incapaç de resoldre el conflicte ni salvar-li els mobles.

    Sempre havíem sentit a dir que la democràcia era el sistema menys dolent i rèiem per sota el nas. Ara ens adonem que les escletxes de la democràcia per empitjorar la situació del món no només varen existir el segle passat, sinó que continuen presents i estan a punt de manifestar-se novament, amb una pujança de l'extrema dreta i, conseqüentment, una pèrdua de drets i llibertats de les classes més humils, en uns moments en què la classe mitja està a punt de desaparèixer.

    El partit demòcrata nord-americà ha estat incapaç de trobar una alternativa a Biden que pugui fer ombra a l'expresident republicà, i molt ens temem que això el conduirà novament a la presidència del país, provocant una greu desestabilització del món en general. Biden ni ha convençut, ni se li veuen forces per res de bo per evitar-ho. La vicepresidenta, que semblava que era un input important de la candidatura, ha passat pràcticament desapercebuda, i no ha afegit valor a la presidència. Això també és un punt en contra de la possible reelecció del líder demòcrata, i el pot conduir estrepitosament a la derrota.

    I la pregunta que molts ens fem: com és possible que els humans fem tan malament les coses? i que repetim els mateixos errors sense aprendre del passat? No sé si l'arribada al poder del president Trump va ser un punt d'inflexió, però el cert és que portem uns anys que anem a la deriva, no només als EUA, sinó a tot el món en general. I des d'Europa les veiem venir sense saber ni poder evitar aquesta passivitat i manca de lideratge que no ens pot salvar. La dependència d'altres potències, siguin els EUA o la Xina, sembla que no importi gaire. Tan insignificants som com per no poder avançar i decidir per nosaltres mateixos?

    En temps del dictador somiàvem entrar a l'Europa que ens havia de resoldre tots els problemes, sobretot alliberar-nos de l'autoritarisme repressiu. Passats els anys, i ja dins d'Europa, ens adonem que ningú no ens pot treure les castanyes del foc, i que probablement ens hem adormit i hem perdut el tren. La nostra dependència serà ara d'un altre governant autoritari i dominant, encara que sigui a l'altra banda de l'Atlàntic.

Lula recupera la presidència

Aquest diumenge el nou president del Brasil va ser investit amb l'absència de l'expresident Bolsonaro que havia fugit cap a Florida, per evitar que amb la pèrdua de la seva immunitat li reclamessin el que, sembla ser, s'hauria embutxacat durant els seus anys de presidència.

Com podem veure, la corrupció és arreu i per més que vulguem no hi ha manera d'evitar governs corruptes que, a costa dels més vulnerables, es fan la vida d'or. No és estrany, doncs, que hi hagi tantes ganes d'arribar al poder, per part de persones de poc fiar, i tant desengany entre la població.

Si alguna bona notícia ve de la mà del nou any probablement sigui la sortida de l'extrema dreta de la presidència del Brasil, tot i que sempre temem que les coses es torcin i que allò que en principi és positiu no resulti tan favorable. Els poders ocults mouen fils invisibles que produeixen molta resistència als que tenen bones intencions. No sabem amb què es trobarà el president Lula da Silva, i fins on podrà actuar lliurement, un president que sembla ser va amb bones intencions.

Quant als EUA, el president Biden va aconseguir parar els peus dels conservadors republicans, amb l'expresident Trump amenaçant de tornar, però ho tindrà més difícil en perdre la majoria a la Cambra del Congrés. Malgrat tot, podrà aprofitar la frenada de l'extrema dreta de Trump, per guanyar temps i aconseguir arribar a les eleccions presidencials amb menys problemes dels que caldria esperar. S'haurà de veure, però, si el mateix Biden podrà optar a una reelecció, atesa la seva edat i algun comportament estrany que ha fet patir a més d'un demòcrata. Però això serà a l'altre any.

A casa nostra, a nivell polític i concretament electoral, vindrà marcat per les eleccions municipals del mes de maig, i d'alguns parlaments autonòmics, i les generals de finals d'any, on la dreta espanyola, cada vegada més a l'extrem, pretén fer fora els socialistes de Pedro Sánchez.

El president del govern espanyol haurà de fer moltes cabrioles si vol aconseguir mantenir la presidència. Ell és conscient que la dreta va forta, que fa tot el possible per desbancar-lo, i que utilitza el Poder judicial i els mitjans de comunicació per fer-li perdre credibilitat. Sabem que el populisme i l'extrema dreta, de bracet, cada vegada tenen més seguidors, i ens sap greu que els socialistes no hagin aprofitat l'avinentesa per avançar en aquest progressisme que tant es posen a la boca i que no acabem de veure per enlloc.

Pendents de Rússia

Ferran Sáez Mateu ens situa, des de l'ARA, a primers d'octubre de 1938, amb "Pau a Europa". La seva lectura és molt apropiada ara que estem tots pendents de Rússia. Precisament aquests dies estic llegint el llibre de Manel Alias, corresponsal de TV3 a Moscou: Rússia, l'escenari més gran del món.

La història es repeteix, i queda demostrat que la humanitat no aprèn dels errors, ni que se'ns explicitin i recordin amb vivències i tinguem accés a l'hemeroteca. Molt sovint em ve a la memòria el llibre d'Stefan Zweig, "El món d'ahir".

Què passarà entre Rússia i Ucraïna? Quina força tindrà Europa i els EUA per aturar l'invasió de Rússia? Quin suport rebrà Rússia de la Xina? Com canviarà l'equilibri de forces internacionals aquest segle XXI? Aquestes preguntes i moltes més, ens preguntem cada dia, amb el temor de fer un pas en fals i haver de reconduir la situació quan ja sigui massa tard.

Pot ser que un home sol pugui arribar a desestabilitzar tot el planeta? Ferran Sáez ens recorda els pensaments dels republicans espanyols i la idea que tenien sobre personatges com Hitler o Mussolini, abans que tot es disparés i Europa visqués la gran tragèdia de la Segona Guerra Mundial.

Al llarg de la història són moltes les persones que han provocat guerres i baralles. Tenim molt present Trump, als EUA, però també recordem George W. Bush, que amb l'excusa de les armes de destrucció massiva, va envair Iraq, i les seves conseqüències encara perduren. I n'hi ha més. Franco es va alçar i va mantenir-se al poder quaranta anys.

El poder mundial d'uns pocs provoca la mort i destrucció de molts. L'ambició per aquest poder, les ganes de recuperar el prestigi (?) de la Unió Soviètica, ara amb Putin, poden desestabilitzar el món sencer, i provocar moltes víctimes innocents. Què podem fer per evitar una catàstrofe com una guerra?

Una vegada més demanem diàleg civilitzat, per solucionar els problemes, però quan al darrere hi ha uns interessos personals, allunyats de la justícia social, és molt difícil fer asseure les dues parts i aconseguir solucionar-ho amb paraules. Els fets consumats, quan es tracta de guerra, han aconseguit massa objectius, com perquè gent inconscient no ho aprofitin per assolir el poder que és l'única cosa a què aspiren. 

La democràcia en perill

D'una manera o altra ho he anat escrivint en aquest blog. La democràcia arreu del planeta passa per uns moments molt difícils i el futur no està gens clar. L'article de Jordi Barbeta, avui a elnacional.cat, és molt gràfic i demolidor alhora. No ens ho podem agafar a la lleugera i cal que hi reflexionem una mica.

El que va passar als EUA el sis de gener de l'any passat va ser la culminació d'una mandat perillós i destructor del sistema democràtic. El que no havia aconseguit a les urnes, Trump va intentar aconseguir-ho amb la força, desestabilitzant el país. Allà no es va acabar, sinó que ha continuat amb proclames i sense deixar de manifestar mentides sobre el frau electoral. Els republicans han vist en ell la solució per recuperar el poder, i se n'aprofiten, modificant tot allò que faci difícil que els demòcrates puguin tornar a governar al país.

El perill per a la democràcia no existeix només als EUA. Europa té prou exemples que fan témer el pitjor. A França dues forces d'extrema dreta intenten fer fora els partits demòcrates, i aquest any tenen una oportunitat per aconseguir-ho. A casa nostra el creixement de Vox i la transició del PP cap a posicionaments d'extrema dreta, posen en perill l'evolució democràtica del nostre país, ajudats per un Poder Judicial cada vegada més alineat amb les posicions i sentiment franquista de qui són hereus.

Espanya no té un problema d'encaix de Catalunya ni de sistema federal, sinó un problema de legalitat democràtica, de justícia social, que pot posar en perill el seu futur. L'article de Jordi Barbeta resumeix molt bé una mostra de quina és la situació avui, i què pot acabar passant. El seu crit a mobilitzar-nos no és exagerat. Hem de témer tot el que pot passar no gaire enllà.

Els problemes que observem en països d'altres continents i cultures, contra els seus dirigents corruptes i autoritaris, no ens poden fer creure que això no ens pot passar, sinó que hi ha una tendència a la supressió de drets dels ciutadans de casa nostra, del món occidental, que és un presagi a com podem arribar a acabar en un futur no molt llunyà.

Relleu a la Casa Blanca

Comiat a l'expresident Trump i benvinguda al nou president dels EUA, el senyor Joe Biden. Aquest migdia, nosaltres ho hem seguit durant la tarda, ha pres possessió de la presidència envoltat de banderes que substituïen les dues-centes mil persones que havien de rebre la invitació, però que les estrictes mesures de seguretat, arran dels incidents del dia de reis, han fet impossible.

El discurs, força pobre, al meu entendre, s'ha centrat molt en la unitat dels EUA i acabar amb l'enfrontament entre demòcrates i republicans, aprenent a discrepar sense violència. Biden no és un gran orador i en certa manera se'l notava cansat. No ho tindrà fàcil.

De fet el nou president ja té una edat, i resulta evident que era l'opció menys dolenta, després del que s'ha vist durant aquests darrers quatre anys. Europa està a l'expectativa de veure canvis i recuperar els EUA d'abans de Trump, però no sé si això serà possible. Pel bé del món en general, sí que seria bo que retornessin a institucions mundials que Trump ha defugit.

Resulta difícil analitzar els EUA des d'una visió europea, perquè no té res a veure. La religiositat americana sorprèn a uns europeus poc creients, que separem molt més el fet religiós del fet polític, però no és aquest l'únic aspecte que ens diferencia. Durant anys se'ns ha venut que la societat nord-americana era molt més avançada que l'europea, però en segons quins aspectes sembla com si estiguessin més endarrerits, i que arrosseguessin els pocs anys d'història.

No podem oblidar, però, que els EUA ha liderat el món occidental i ens ha creat molta dependència i que amb Trump semblava que estàvem aprenent a caminar sense el seu concurs. No sé si la trobàvem a faltar i teníem ganes de recuperar-la, o bé si ja ens està bé cert alliberament. Estarem amatents a la reacció de la Xina, que durant l'època Trump ha fet un gran salt per esdevenir una potència de primer ordre.

Trump, quatre anys de provocacions

He llegit diferents articles i opinions sobre els fets de 6 de gener als EUA, amb l'ocupació del Capitoli per part dels fanàtics engrescats per Trump, però combrego amb aquells opinadors que miren enrere i no es queden en els darrers dies, sinó que fan referència als quatre anys del mandat presidencial de Trump, des del primer dia de la presa de possessió.

Tampoc podem dir que s'hagi acabat tot, doncs d'una persona com Trump se'n pot esperar de tot fins al darrer moment, i encara no som el dia de la presa de possessió del nou president. Han estat quatre anys de presidència que ens han avergonyit a mig món. L'ús de les xarxes socials per animar els supremacistes, el seu atac als immigrants i els oprimits, les seves polítiques i discursos populistes, però el pitjor de tot és el fet d'encarar-ho tot per al benefici propi.

Avui sentia com parlaven de l'entesa amb el vicepresident fins a darrera hora, però s'ha de dir que s'ha tractat de pura conveniència i quan el vicepresident ha actuat com havia de fer, ha estat quan Trump l'ha desprestigiat. Perquè Trump va a la seva, només li interessa la seva supervivència i es val dels altres per aconseguir-ho, però té la capacitat d'enredar a tothom, o a gairebé tothom.

Els fets d'aquests dies han estat greus, però no ho ha estat menys el dia a dia de la seva presidència, i d'això se n'ha de responsabilitzar a la majoria de republicans que ho han beneït i permès. Són responsables d'haver aprofitat la follia de Trump per viure tranquils i riure-li les gracietes. Ara alguns, no tots, se n'han adonat, però ara ja és tard. No serà fàcil convèncer els fanàtics seguidors, que en són molts!, que han de fer marxa enrere i intentar recuperar el seny, el sentit del civisme i el raciocini.

Els darrers espeternecs de Trump

Feia dies que no em parlàvem, però Trump ha tornat a ser notícia pels seus esforços per no marxar de la Casa Blanca, tot i que ha quedat clar d'anada i tornada que va perdre les eleccions, i que no s'ha pogut demostrar que hi hagués hagut frau. Ara són unes converses telefòniques on pressiona i fins i tot amenaça perquè li trobin els vots que li fan falta per guanyar a Georgia. Vergonyós!

He arribat a pensar que l'home no es troba bé del cap, ja no es tracta d'una obsessió per mantenir-se al poder, sinó que es tracta d'una malaltia que el fa desvariejar. Sembla estrany que els seus propers no siguin capaços de fer-li veure que no hi té res a fer, i que està fent el ridícul, posant a prova la qualitat democràtica dels EUA.

Algú ha comentat per la xarxa que li resulta fastigós, i en certa manera entenc el sentiment. No es pot ser d'aquesta manera, quan s'ha ocupat un càrrec de tanta responsabilitat. Sembla impossible que un home d'aquesta poca qualitat, hagi pogut estar quatre anys al capdavant de la potència mundial dels EUA. Ho podries entendre d'una persona amb poca cultura i recursos, però no d'una persona que ho ha tingut tot, potser tot menys l'educació...

Fa molt temps que els EUA necessiten passar pàgina, i crec que els que més ho desitgen són la majoria de republicans, que els ha fet quedar molt en evidència. La incapacitat de tenir una persona que els pogués representar de manera brillant i democràtica. No sé si la salut de Joe Biden li permetrà presentar-se a la reelecció, però en tot cas els republicans tenen quatre anys per treballar a fons com recuperar el seu posicionament i tenir alguna opció a recuperar la presidència dels EUA.

Trump prepara l'estratègia per a no perdre

Davant les expectatives negatives de revalidar la presidència als EUA, sembla ser que l'equip de Trump està preparant el terreny per aconseguir un resultat favorable a base de trampes i enganys. Trump posaria tota la maquinària a punt per jugar brut i aconseguir que el recompte de vots li sigui favorable, ja sigui intervenint el vot per correu, o mobilitzant qui faci falta perquè no se li vagi de les mans la victòria.

Coneixent com és Trump penso que tot és possible, i molt probablement tindrem president un mandat més. El temor és tan estès, que fins i tot hi ha republicans que ho creuen, i s'han ajuntat amb els demòcrates per poder reaccionar davant d'un possible frau electoral.

Aquests dies hem pogut escoltar unes gravacions de veu d'una seva germana on deixava clar quina mena de persona era: mentidera i sense principis. No ve de nou a ningú, perquè ho hem pogut apreciar durant aquests anys de mandat presidencial. El que estranya és la capacitat de recollir vots malgrat la seva manera de ser i actuar, i que molts d'aquests vots venen de persones que no surten afavorides amb la seva política social.

L'altre dia em posaven en dubte la sobirania del poble, agafant-se amb segons quins corrents i manipulacions. És cert que el vot ciutadà ve molt condicionat, i la prova és que poden sortir escollits veritables monstres, però malgrat tot penso que en cap moment hem de posar en dubte la sobirania popular i en tot cas hem de treballar perquè la transparència ens deixi veure el veritable fons dels polítics i escollir els millors, si més no els més coherents i honrats.

En democràcia no tot s'hi val

El titular hauria de ser cert, però malauradament sembla que sí que tot s'hi val i un bon exemple és el cas dels EUA amb Trump. Esclar que no estem parlant de la qualitat democràtica del sistema. Caldria ser més precís i parlar d'una bona salut democràtica. 

Realment és fastigós adonar-te dels tripijocs per guanyar uns vots i després poder fer i desfer al teu aire. Això passa arreu, encara que hi ha llocs on és més exagerat. Els compromisos que es prenen se salten a la torera. Els acords són efímers i no es respecten, tot plegat és una farsa.

En el cas de Trump estem observant el cangueli del president quan s'adona que les enquestes no li són favorables, i és per això que està desplegant diferents estratègies per aconseguir canviar-les. Ningú no pot cantar victòria perquè no tot és tan senzill, però sembla ser que els números no li quadren.

El desplegament de l'exèrcit als estats dirigits per presidents demòcrates, és una manera de crear polèmica i poder dir que només els republicans saben com actuar. La seva por a perdre les eleccions l'arriba a fer dir que preveu manipulació en el vot per correu, com si pogués tenir la consciència tranquil·la, i especular en ajornar les eleccions més enllà del mes de novembre, que és quan toquen.

No és només als EUA on la democràcia es troba infectada. Cada vegada són més els països democràtics que veuen prostituïda la seva realitat política i social. A casa nostra ha estat la judicialització de la política el que posa en dubte qualsevol decisió que les institucions de l'Estat prenen. La Unitat d'Espanya és l'únic objectiu que ho presideix tot i justifica totes les decisions polítiques i judicials. Els drets humans han passat en un segon terme, i hem arribat al punt que ens ho creiem gairebé tot.

Europa està revivint un segle XX entre guerres que ens fa patir. L'auge de l'extrema dreta i la manca d'uns líders polítics que puguin dirigir els estats, són un perill per a la pau del món. No cal ser dramàtics, però hem de ser previsors, i adonar-nos que el camí que seguim no és el més adequat. Tant de bo siguem a temps de rectificar!

Més sobre la corrupció del rei emèrit

Aquest diumenge, a l'ARA, podem veure com aprofundeix en els afers del rei emèrit deixant en evidència la seva activitat corrupte, que s'ha conegut gràcies a la premsa exterior i no s'hi ha pogut fer res per silenciar-ho, malgrat l'hermetisme que s'ha practicat des de dins. Resulta interessant conèixer com ha actuat el rei que ens va treure de la dictadura, però que, igual com varen fer antecessors seus, sobretot Alfons XIII, va caure en la corrupció per fer-se ric a expenses dels seus súbdits.

Una vegada més queda demostrat que la inviolabilitat no és una bona cosa, sinó que actua contra la democràcia. No té cap sentit democràtic respectar-la, sinó que hauria de caure tot el pes de la Justícia,  perquè tal com el mateix emèrit ha dit moltes vegades, la Justícia és igual per a tothom. Li faltava afegir: menys per a mi.

Estic d'acord amb les afirmacions que surten en els articles de l'ARA on es diu que els republicans no han fet la feina, no estan prou preparats, ni compten amb prou gent a Espanya, sinó que el desastre de la corona ve del propi rei emèrit, i que per tant la monarquia a Espanya no es troba en perill.

Felip VI, a qui se li observa molt poca empatia amb la població, sobretot la que no li és favorable, podrà continuar regnant amb comoditat, perquè els principals partits polítics espanyols sempre li donaran suport. Això no vol dir que a la monarquia li puguem garantir una vida infinita, doncs les seves bases s'han remogut i no sabem si pot ser un principi d'un llarg final.

Difícilment nosaltres veurem la reinstauració de la república, perquè la classe política que l'hauria de defensar està molt debilitada. No hi ha líders amb suficient capacitat per moure la població espanyola a reivindicar-la, amb un mínim de garanties d'èxit, i els espanyols, en general, encara son massa fans de la monarquia com per voler-la fora.

El següent pas en tota aquesta història de la corrupció del rei emèrit serà la reacció que pugui tenir el rei actual respecte al seu pare, i si li convindrà fer-lo fora de la Zarzuela per garantir la continuïtat del seu regnat, amb menys dificultats de les actuals. La desconfiança cap a la figura del rei ha augmentat, i això pot anar a més, si no hi ha una reacció dràstica per part del rei.

Fins on estic disposat a defensar la República catalana?

Avui, mentre anava a caminar pel costat de la platja fins a Canet, m'he plantejat una pregunta que encara no m'he respost. Una pregunta que he traslladat al nostre Grup de Debat i Tertúlia, que tenim trobada divendres vinent: Fins on estic disposat a defensar la República catalana?

Aquests dies ens trobem en una situació estranya que no acabem d'entendre del tot i que no tots en pensem el mateix. Divendres passat, després de 24 hores de dubtes, rumors i contradiccions, el Parlament català va aprovar una proposta de resolució que declarava la independència de Catalunya i afirmava que la República catalana es constituïa com a estat independent i sobirà.

També el mateix divendres, el Senat espanyol autoritzava al govern espanyol l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i el president Rajoy cessava, entre altres, al president, vicepresident i consellers de la Generalitat, convocava eleccions el 21 de desembre i dissolia el Parlament català.

Amb tot el que va passar abans d'ahir, on som ara? El govern català està cessat pel govern de l'Estat, però abans del cessament, el Parlament català havia declarat la independència, llavors... té algun efecte el cessament promogut per Madrid? Dilluns el govern vol anar a treballar normalment. De què dependrà que ho puguin fer? De si són empresonats o no? De si els mossos d'esquadra els deixaran entrar als seus despatxos?

Tenim unes quantes preguntes que no en coneixem la resposta, però que no trigarem a tenir-la. Entretant, què hem de fer? Podem considerar-nos independents i republicans? Ja no tenim res a veure amb el Borbó?

Felip VI amaga les reivindicacions catalanes sota l'estora

Ahir el rei es va estrenar i, per a molts, va errar el missatge, tant en el contingut com en el to. Ningú podia esperar-se que felicités el govern de la Generalitat, però sí que pensàvem que demanaria diàleg i, fins i tot, l'exigiria. Per contra es va dedicar a renyar una part dels seus súbdits no pas amb la intenció de fer-se'ls seus, sinó de posar-los més en contra. Ahir el rei va perdre súbdits i en tot cas va guanyar detractors i republicans.

El paper del rei no pot ser el d'un Rajoy qualsevol. El rei no el vota ningú i per tant ha d'actuar com el rei de tots els espanyols, també d'aquells del nord que clamen per una república. El discurs d'ahir no és el que cal esperar d'un cap d'Estat, sinó d'un líder d'un partit polític que governa el país. Un líder que l'han votat uns quants (molts), però que n'hi ha d'altres que només l'han d'aguantar.

Al marge d'aquestes consideracions, crec que ahir el rei va llegir el text de l'amenaça que el seu antecessor Felip Vè hauria fet el segle XXI, i va posar en safata l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i la repressió contra els líders del procés. 

L'Estat espanyol podrà aconseguir adormir el 'problema', ajornar-lo, però en cap cas solucionar-lo. Han col·locat les reivindicacions d'una part de la ciutadania de Catalunya sota l'estora, però més tard o més aviat, vindrà qui l'aixecarà i el 'problema' tornarà a sorgir, i de ben segur amb més fermesa.

Conversa telefònica entre Trump i Rajoy

Hem sabut que hi ha programada per aquest vespre una trucada telefònica del president Trump a Rajoy. La broma fàcil és demanar en quina llengua parlaran. Trump ha entristit molts espanyols per haver tret la seva llengua del web presidencial i Rajoy té un nivell d'anglès, segons diuen, que no permet una conversa més enllà del bon dia i bona nit.

El problema de les relacions internacionals de Trump resideix en el grau d'autarquia que vol imposar als Estats Units i els efectes que aquesta política pot provocar als altres estats, també a Espanya. No és tant, encara que també, una qüestió de dretes o esquerres, de republicans o demòcrates, com d'atzagaiades i actuacions irreversibles pensant en el futur de la societat mundial.

Trump té molts observadors perquè les seves decisions no tenen la importància de les que pugui prendre Rajoy, per posar un exemple, sinó que els seus efectes arriben a tot el món. Si el considerem una persona que no confia en ningú més que en ell mateix, els disbarats que pot cometre són preocupants i no ens ho podem agafar a la lleugera.

Fins ara he llegit més notícies relacionades amb els efectes polítics a països com França, amb unes eleccions aquest any, i poques sobre els efectes econòmics. Decisions com pressionar empreses americanes perquè deixin d'invertir en altres països, com Mèxic, no són només actuacions populistes per guanyar simpaties, sinó que poden generar conflictes importants en les balances de pagament i per tant, en les relacions internacionals.

Caldrà veure fins on arriba Trump, i si fa saltar gaires guspires. De moment avui parlarà amb Rajoy i no sé si parlaran de Catalunya, de l'atur espanyol o de la llengua de l'imperi. Demà la premsa ens ho farà saber, però tinc els meus dubtes que, en cas que la conversa sigui transcendent, ens ho expliquin amb massa detall.

Myron Ebell i el cosí de Rajoy

Hem descobert l'amic del cosí de Rajoy, aquell que li va assegurar que el canvi climàtic era una falsedat, que no existia. Sembla ser que el senyor Myron Ebell, conegut negacionista del canvi climàtic és l'escollit pel president Trump per dirigir l'Agència del Medi Ambient. Segons he pogut llegir, el senyor Ebell té un historial molt interessant com a detractor de qualsevol teoria defensora del canvi climàtic, que es mofa de tothom que ho defensi, i que és al mateix temps un gran amant de portar la contrària.

També diu la notícia de l'ARA que aquest personatge prové d'una organització parcialment finançada per la indústria del carbó, la principal víctima de la teoria del canvi climàtic, que promou la reducció d'emissions de carboni en la generació de l'electricitat. Això ho pot explicar bastant tot.

L'exemple de Myron Ebell ens pot il·lustrar el futur de l'era Trump, que presumiblement no provocarà grans cataclismes, però que de mica en mica i dissimuladament orientarà l'economia caps a uns interessos determinats. Tot en benefici de...

Amb un Congrés i un Senat en mans dels republicans i un president que ens ha oferta un discurs tan alarmant durant la campanya electoral, només cal esperar que el Partit Demòcrata es recuperi de la batzegada i es dedica a denunciar qualsevol pas en fals en benefici d'una minoria potent, que mou els fils de la majoria de nord-americans. 

Els EUA potser s'avergonyeixen del seu president, però a nosaltres això no ens resulta tan estrany, fa alguns anys que ho patim en pròpia carn.

I després d'Obama... Pim, Pam, Trump!!!

Avui no puc deixar de parlar dels resultats electorals als EUA. La victòria de Trump ha deixat tocats a molts americans, però també a milions de persones de la resta del món. Estic convençut que la majoria dels seus votants no s'acabaven de creure que poguessin atorgar la victòria a qui ha desconcertat el món de la política.

La grisor de la candidata demòcrata, la manca d'un discurs engrescador i la poca empatia de Hillary Clinton han facilitat la victòria d'un personatge que ha confós totes les enquestes i revolucionat el poble americà.

Us confesso que no em pensava que Trump aconseguiria la presidència, però al mateix temps no em feia cap gràcia que Hillary Clinton assumís el càrrec. No m'ha agradat mai i després de veure el reportatge que va emetre TV3 ahir la nit, el concepte que tenia d'ella va sortir reforçat.

EUA és un país conservador. El partit Demòcrata no el podem enquadrar de cap manera en l'esquerra europea, encara que aquesta no tingui res a veure amb l'esquerra de fa uns quants anys. El paper que jugarà Trump és una incògnita però estic convençut que no arribarà a executar moltes de les promeses electorals.

Trump ha utilitzat la campanya electoral com una performance per augmentar el seu poder mediàtic. No hi tenia res a perdre i acabat guanyant. Ara, però, amb la responsabilitat de president de la primera potència mundial, no podrà seguir jugant com fins ara, i cal esperar dels republicans del Congrés i del Senat, que trobaran la manera d'evitar més excentricitats.

Serà la capacitat dels congressistes i senadors per controlar el president el que acabarà garantint el sistema democràtic occidental.