La manca d'habitatges assequibles

He llegit al web de Ràdio Arenys que els pisos de lloguer assequible que s'estan construint a la vila tenen unes seixanta sol·licituds que complirien els requisits per poder-hi optar. És bo tenint en compte que la informació que ens havia arribat fins ara era que hi havia molt poques sol·licituds, la qual cosa no era lògic tenint en compte la necessitat actual de trobar lloguers a l'abast de la majoria de les butxaques, sigui per a joves, gent gran o famílies estàndard.

El problema de l'habitatge no és específic de la nostra vila. Només cal llegir les notícies per veure que arreu hi ha necessitat de disposar de pisos de lloguer assequible, siguin públics o privats, i els motius en són molts, però no podem ignorar que l'administració pública, sigui l'Estat, la Generalitat o els municipis, s'han oblidat de promocionar-ne la construcció i ara tots són presses.

A la nostra vila fa massa anys que parlem de la construcció d'habitatges, i al capdavall només hem aconseguit la iniciativa de la construcció de cinquanta pisos, en un indret que té problemes de comunicació i mobilitat, amb un rial pendent de canalitzar des de fa dècades. 

Entenc que en aquests moments el nostre ajuntament s'ha de concentrar en enllestir aquesta promoció, però no es pot adormir hi ha de començar a pensar què més pensa fer perquè amb aquests cinquanta pisos no satisfem tota la demanda de lloguers actual.

Ens hem posat a la boca la creació d'una empresa pública d'habitatge, però tot queda en paper mullat. S'han presentat mocions al Ple, que han estat aprovades, però després dormen en un calaix abandonat. S'ha arribat a crear una plaça d'arquitecte municipal per dedicar-se a cercar nous habitatges, siguin de nova construcció o rehabilitant-ne de buits i abandonats, però tampoc ha servit de gairebé res.

Des d'aquí, doncs, la petició que no s'escatimin esforços per equilibrar la demanda i l'oferta d'habitatges de lloguer assequible, però també pisos socials, per aquelles persones que no poden permetre's llogar un pis als preus que la promoció actual d'habitatge assequible han fixat per als candidats.

L'ANC en hores baixes

Sembla de sentit comú que si tu vols liderar un projecte, ja sigui polític, cultural o social, el primer que has de procurar és complir amb totes les normes i reglaments que després hauràs d'exigir als altres. Si ets el primer que incompleixes allò que està escrit, no tens credibilitat per presentar-te a les eleccions per dirigir l'entitat, sigui de l'àmbit que sigui.

    Malauradament tenim molts casos de persones que no estan nets de culpa i tenen la barra de pretendre posar ordre, dirigir un moviment i, fins i tot, moralitzar els altres. En política això resulta més habitual del que caldria, i és per això que de tant en tant veiem com aquell o aquella altra persona han estat acusats de corrupció, d'engany, d'estafa...

    Ahir parlava d'un candidat al Parlament Europeu, amb possibilitats d'entrar-hi, amb moltes denúncies a sobre per insults i acusacions falses, però que té la sort que la seva ideologia ultradretana el salva en un país on els jutges hi són molt propers. Però no només passa amb els partits polítics. També entitats cíviques i socials pateixen aquest mal. 

    Llegia avui que el candidat a presidir l'ANC, en Lluís Llach, va infringir una norma, com és la d'estar al corrent de pagament, per tenir dret a presentar-se per al càrrec, i que potser, per la seva cara, qui li havia de prohibir no ha va fer, i encara està en la lluita per aconseguir-ho. És evident que no estic en contra de la persona, ni menystinc tot el que pugui fer per al país, però també és cert que la credibilitat i confiança són mínimes, i em temo que no tindrà, en cas de sortir escollit, força moral per exigir res a ningú.

    L'ANC no passa pel seu millor moment. No sé si no ha estat prou ben dirigida, o bé la seva funció ha deixat de ser necessària i caldria desaparèixer o transformar-se d'acord amb la realitat actual, la resposta de la ciutadania, i les possibilitats d'avançar en el seu gran objectiu. Cadascú és responsable dels seus actes, i són els socis de l'entitat que s'han d'encarregar d'analitzar-ho i actuar segons creguin més convenient. El fet, però que els seus gestos tinguin, o hagin tingut, una incidència important per al país, fa que moltes persones, que no pertanyem a l'entitat, puguem opinar al respecte.

    És hora de reflexionar què hem fet i estem fent. Si som realment necessaris, com a col·lectiu en moviment, o és millor deixar que altres agafin el relleu, potser amb més empenta i encerts. Són massa sotragades les que hem rebut darrerament. No hem de patir només les mancances i vicis dels partits polítics, sinó que, a més, institucions cíviques i socials no queden curtes.

Tres mesos d'estat d'alarma

Aquest cap de setmana s'han complert tres mesos d'estat d'alarma des d'aquell 13 de març que ens va deixar a tots ben astorats. No sabíem a què ens enfrontàvem, ni el grau de risc que patíem davant d'una epidèmia que havíem detectat molt lluny de casa nostra, però que amb poques setmanes vàrem trobar-nos-la a sobre.

Tres mesos que han estat un parèntesi important a la nostra vida, tant a nivell familiar, com professional, i amb conseqüències socials i econòmiques que trigarem temps a recuperar-ne la normalitat. També moltes morts, majoritàriament gent gran, que amb prou feines hem pogut acomiadar. 

Tot fa pensar que aquesta setmana entrant serà la darrera de tot aquest calvari, encara que després no recuperem ben bé la situació prèvia al coronavirus. Les mesures que ens recomanen de mascareta i distància de seguretat, faran que no sigui com abans, però poc a poc ens anirem oblidant de tot aquest temps, amb només una qüestió present: hi haurà un rebrot a la tardor?

Per més que estiguem preparats i escarmentats per tot el que hem sofert aquests mesos, la intranquil·litat davant d'un rebrot quan la temperatura es moderi, farà que mantinguem una escletxa oberta, i el dubte si el que ha de venir serà pitjor o no.

Hem acabat el curs escolar i també laboral i les vacances són properes. Entrem en una quinzena de passar pàgina i encarar el futur, però no ens podem oblidar d'aquelles persones que han perdut la feina o tancat el negoci. Per aquestes persones el coronavirus ha estat més que un problema de salut, al que s'hi ha afegit la necessitat de plantejar un futur incert que la societat no pot passar per alt, i els polítics han de fer un esforç per minorar el seu patiment.

Un any de les darreres eleccions municipals

Avui fa un any de les darreres eleccions municipals, amb el triomf d'unes quantes forces polítiques que al final no varen aconseguir formar govern. Potser la més significativa va ser la de Barcelona, amb una victòria d'ERC, amb Ernest Maragall al capdavant, però que pocs dies més tard veuria com Ada Colau retenia l'alcaldia gràcies al suport de Manuel Valls i el PSC.

A casa nostra tampoc va ser elegit alcalde el líder del partit guanyador, sinó que una coalició d'ERC, la CUP i Arenys en Comú, va atorgar l'alcaldia a qui havia estat exercint aquest càrrec després d'una moció de censura l'any 2016.

Tot i que ha passat un any, es fa molt difícil fer balanç de la feina feta pels respectius equips de govern. El brot del coronavirus ha provocat un daltabaix aparcant els objectius i planificacions per centrar-se en combatre la malaltia, i amb ella les conseqüències econòmiques i socials que se'n deriven. Tot i que és una patacada per als polítics que governen, també ha fet que la crítica per part de l'oposició pràcticament desaparegués. 

A Arenys s'ha passat de parlar diàriament dels problemes amb la recollida de la brossa i la brutícia dels carrers, a ignorar-ho totalment, malgrat que els problemes continuen. Els esforços s'han centrat en l'epidèmia i ha canviat tot el panorama polític. 

La manca de competències de l'administració local també ajuda a ser més benèvols en els errors que es puguin cometre a l'espai públic, i el cinisme de l'Estat s'ha fet palès en no permetre, si més no de moment, fer ús del superàvit que ajuntaments com el nostre disposa, però que per llei no pot utilitzar. Es tracta del que ja hem comentat més d'una vegada de la manca de confiança entre els diferents nivells de l'administració pública.

Què esperem d'una residència de la gent gran?

Un dels temes que caldrà analitzar a fons, després de tot el que hem viscut aquests dies de pandèmia, són les residències de gent gran. És on han tingut més problemes amb les infeccions i de resultes d'elles moltes defuncions. Som conscients que es tracta d'espais amb uns residents amb moltes patologies, poques defenses i edats avançades, però això no treu que no s'hagi d'estudiar bé què ha passat i valorar com s'ha de canviar perquè uns fets com els actuals no tornin a succeir.

Però no només cal pensar en prevenir fets com els actuals, sinó també estudiar si el seu funcionament és correcte, fins i tot en temps de bonança, en temps favorables. I en això segur que anirem a raure si el tracte que la nostra civilització ofereix a les persones grans és el més apropiat. I no cal culpabilitzar les famílies que hi tenen familiars propers, es tracta d'analitzar si tots plegats ho estem fent prou bé.

Ara encara patim el xoc de les defuncions i de la precarietat en què s'han trobat els nostres avis, però també els seus cuidadors. Hem d'esperar que passi més temps i que tinguem el cap serè per jutjar els fets, però també la realitat viscuda fins abans de la pandèmia.

Una pregunta sí que m'agradaria fer-me i deixar-la a l'aire. Tenim prou coneixement de l'oferta de les residències, la preparació dels cuidadors i de les possibilitats dels locals on es troben? Hem vist exemples de grans equipaments al costat d'altres de molt petits i amb poques possibilitats de fins i tot aïllar les persones infectades pel coronavirus. Hem exigit que la resposta fos com si es tractés d'hospitals, amb infermeres i metges en plantilla, però ens hem adonat que no sempre això ha estat així.  No són centres sanitaris, sinó socials. Reflexionem-hi i parlem-ne més endavant.

Passi-ho bé senyor Millo!

Aquests dies hem conegut la nova feina de l'exdelegat del govern espanyol a Catalunya, el senyor Enric Millo. Se'n va a Andalusia com a secretari general d'Acció Exterior. Aprofito per dir que trobo una poca-soltada el twit de l'expresidenta del Parlament català, la senyora Núria de Gispert. No es justifica en res.

El senyor Millo té el dret a trobar una feina, i el partit polític que el va utilitzar en feines no gens agradables l'ha de recompensar. La burla que alguns han fet (torno a deixar al marge l'expresidenta) és pel caràcter del senyor Millo, una persona que aparentment no brilla per la seva intel·ligència, o si més no per les seves aptituds socials.

Per justificar la seva anada a Andalusia, quan no en tenia cap necessitat, va dir que ell era català per casualitat. Una manera de parlar que pot semblar justificar el seu treball tan d'esquena als interessos de Catalunya, i amb això tornaria arribar a les conclusions que sempre comento de que el PP català mai ens ha defensat, sinó que s'ha posat a disposició del PP nacional per perjudicar-nos.

Sincerament crec que el senyor Millo més li valdria estar una mica calladet, anar treballant en allò que li ofereixin, i deixar de justificar-se, perquè ni en sap, ni té memòria o bé és un incoherent que diu allò que li interessa a cada moment, sense importar-li les pròpies contradiccions. Passi-ho bé senyor Millo!

ERC diu que ho tornaria a fer!!!

Segons llegeixo a la premsa, ERC afirma que tornaria a fer el mateix. Considero que és greu, perquè o bé no reconeixen els errors comesos, o és que ni se n'han adonat. Tornar a fer el mateix voldria dir tornar al lloc on ens trobem ara, i per arribar fins aquí no cal moure's.

Precisament si alguna cosa reclama la ciutadania és que es rectifiqui i es faci millor. Alguns voldrien anar més enllà i d'altres no haver començat. Uns voldrien assolir la independència amb més encerts i els altres voldrien que es deixés de parlar de procés i d'independència. Repetir el mateix no és una bona opció.

ERC referma el compromís amb el referèndum de l'1-O, però seria bo que ho tinguessin més treballat, no pas la diada, que considero que per part dels organitzadors, col·laboradors i votants, va anar molt bé, sinó la continuïtat. Aquells moviments en fals i la incapacitat de reacció, més enllà de fugir o deixar-se atrapar.

I perquè això pugui anar diferent, caldria anar tots a l'una, que no vol dir candidatures unitàries, sinó que cadascú, des del seu àmbit i principis polítics i socials, assumeixi el compromís d'aconseguir un referèndum pactat amb l'Estat espanyol. Més enllà és fer volar coloms.

No caiguem a la trampa i avancem

Queda molt clar que l'interès del PP i C's és provocar violència per part dels grups independentistes per poder justificar els mals de l'independentisme. És bo ser-ne conscients i no caure en la seva trampa i mantenir la manera de fer del sobiranista que és la via pacífica, reivindicativa i contundent, però pacífica. Qualsevol sortida d'aquesta línia serà aprofitada pels adversaris que no tenen arguments, però sí molts aliats.

És una llàstima que s'estigui esmerçant tantes energies i temps en el procés i tot el que se'n deriva, i no es puguin dedicar a temes socials i econòmics. Persisteix la injustícia social amb moltes persones amb problemes de subsistència, i estem encallats en creixement econòmic.

No és bo per al país que el Parlament català treballi sota mínims -no començarà el nou curs fins a l'octubre- hi ha moltes coses a legislar i cal veure si amb el PSOE al govern estatal, disminueixen les interferències al treball parlamentari.

No podem oblidar-nos dels nostres presos polítics i hem de continuar exigint i trobant estratègies perquè siguin alliberats, però al mateix temps no podem estar aturats només a l'expectativa de com acaba tot plegat. Ens falta poder de decisió i lideratge polític en àmbits com el policial, l'econòmic i el social. Cal recuperar la iniciativa i creure que podem tornar a ser líders en la promulgació de lleis i normatives més socials i justes. Cal recuperar el prestigi de la nostra policia, que ha estat atacada pels partits polítics que no volen una Catalunya forta, el PP i C's, sinó que treballen per unificar i recentralitzar.

La derrota de Rajoy ha d'obrir la porta a les mesures socials pendents

Rajoy abandona el Congrés de Diputats i se'n va al Registre de la Propietat. Una decisió que hauria de ser més normal del que acostuma a passar en política al nostre país. Mai he cregut en l'ofici de polític i sempre l'he considerat una ocupació temporal. Probablement el mal que pateix la política a Espanya (Catalunya inclosa) és l'excessiu professionalisme de la política.

Us imagineu que Felipe González, Zapatero o Aznar, quan varen perdre les eleccions o es varen retirar de la primera línia de la política, haguessin pres la mateixa decisió que Rajoy?

Ara Espanya ha de recuperar aquelles lleis, sobretot les socials, que el PP es va encarregar de frustrar, a Catalunya a través del Tribunal Constitucional, i a Espanya per la seva majoria el Congrés de Diputats, sempre amb el suport de C's, el partit polític que havia de regenerar la política i fer fora la corrupció, cosa que s'ha acabat demostrant que no era cert, i això els pot fer molt mal de cara a futures eleccions.

Si Zapatero, amb majoria suficient, no va ser capaç de contrarestar la regressió d'Aznar, ara ha de servir d'exemple per no caure en el mateix error i aprofitar l'oportunitat per aprovar lleis progressistes i fer sortir els colors a la cara de C's, perquè es vegi clar que és un partit de dreta extrema i no allò que ens volen fer creure amb un populisme que ratlla l'autoritarisme. 

Tanquem un any d'incerteses amb ganes de resoldre-les

Sempre podem anar millor, però no cal oblidar que també pot ser pitjor. És per això que, sense deixar de ser positius, és bo agrair tot allò que hem rebut i tenir molt present que en el món hi ha infinitat de persones que viuen molt pitjor que nosaltres. Algunes d'elles amb prou feines poden viure, i això passa a l'Àfrica, a l'Àsia... i també a Arenys de Mar, no gaire lluny de casa.

Acomiadem un any ple d'incerteses, tant polítiques com socials. El president del govern espanyol, que confia en tornar a presidir-lo, ens assegura que anem pel bon camí. A mi de moment m'han ben enredat. Em varen donar una part del que m'havien pres el 2012, però se m'ho queden amb l'impost més elevat. Ja sé que n'hi ha de pitjors, però... calia?

Ho dic, perquè ens queixem molt i sembla que no en tinguem motius, però en tenim. Tota la part de culpa que vulgueu, però sigui la corrupció i un sentit erroni de la política, la gran majoria de la població viu a expenses del que decideixen uns pocs, que ens havien promès estar al nostre servei.

I tot això no canviarà. No en tingueu cap dubte! Poden canviar les cares, que no crec, però els fets es repeteixen. En tenim prou proves per assegurar-ho. Us imagineu un canvi de govern a Espanya? Que governés el PSOE, per exemple. Qui manaria, però? En Pedro Sánchez? La Susana Díaz? el PSC segur que no. De fet el senyor Iceta, farà poc més d'un any que ens prometia la consulta legal i pactada. Us en recordeu, oi? Doncs d'allò no en queda res! Per què? perquè dins del PSOE no li compra ningú.

L'any 2016 tindrem govern català? I Espanyol? Les CUP aconseguiran desempatar? El PSOE s'abstindrà per donar el govern a Rajoy? O bé... tornarem anar a votar? Ens podem refiar de Podemos? I d'En Comú Podem? Seran més de fiar que les CUP?

Des del meu humil blog us desitjo un nou any ple de felicitat, de salut, i que us recupereu d'aquesta crisi econòmica, però també social, que gairebé sembla endèmica.

Bon Any 2016!

Aguantarem el pols del govern espanyol?

Si el fred pot causar estralls en la nostra pell, les batzegades del govern espanyol poden ser un bon remei a la disbauxa política que estem vivint aquests dies al nostre país. Certament no ho acabo d'entendre. Llegeixo escrits que trobo encertats, que no veuen tampoc clares les darreres decisions dels protagonistes del full de ruta independentista. 

El més important, però, no és tant si jo ho comprenc o no, sinó què en pensen els que tenen el poder de decisió, i si estan segurs del camí que segueixen, un camí que ens fan recórrer tant si volem com no, i que pot no portar-nos enlloc. 

La gran incògnita és saber quantes persones continuen interessades en el full de ruta, i encara més, quantes persones estan disposades a donar la cara per continuar el full de ruta, amb totes les traves jurídiques, econòmiques i socials que el govern espanyol anirà col·locant davant del camí. 

Ara ja es tard per analitzar de quina força es disposa. Això es calcula abans de començar, i a vegades em temo que l'anàlisi no s'ha fet suficientment. Donar pals de cec no és la millor manera d'avançar, i sovint aquesta és la impressió que tenim dels nostres governants.

Les decisions, els comentaris, els articles periodístics, les declaracions polítiques... poden ser totalment interessades i per això no cal fer-ne gaire cas, sobretot individualment, però sí que és important d'analitzar quina és la tendència, quin és el resum final, i com ho vivim nosaltres, per adonar-nos si estem gaire equivocats. 

La unió fa la força i és per això que la millor victòria passa per aconseguir que els altres es barallin entre ells. Aquesta tàctica la té molt clara el govern espanyol, i l'ha començat a emprar. Veurem quina és la capacitat de resistència, i si el frec i frec entre la CUP i CDC els ha deixat massa tocats.

L'oposició municipal té molta responsabilitat en el futur d'Arenys de Mar

ERC d'Arenys de Mar té l'oportunitat de demostrar que la seva opció política no era l'alcaldia, sinó una política trencadora de quatre anys de govern gris, sense resultats ni millores socials ni econòmiques. Com a força majoritària a l'oposició ha de liderar un projecte de control i seguiment de la gestió del govern d'Estanis Fors, no pas per posar-li pals a les rodes, sinó per evitar que els arenyencs patim quatre anys més de galeria i enlluernament.

Estic segur que ERC podrà comptar amb la complicitat d'ICV i la CUP, per obligar el govern municipal a realitzar una tasca seriosa, transparent i participativa, que no ens enganyi ni s'adormi fent-nos perdre més temps per a la reactivació econòmica de la vila, perquè puguem deixar de viure dels records sense cap futur il·lusionant per als nostres fills.

Els arenyencs ens fixarem molt en la feina que farà l'equip de govern en minoria o en pactes puntuals amb altres formacions polítiques, però també exigirem que els grups municipals de l'oposició treballin seriosament per Arenys, que no es quedin a l'ombra durant quatre anys, sinó lluitant per tot allò que varen prometre als seus electors que els varen fer confiança. 

Molts confiem en la seriositat del PSC d'Arenys i que amb l'experiència d'aquest darrer mandat municipal no segellaran novament el pacte amb JxA i PP, si no és per uns arguments prou importants com per no decebre els seus votants, sense incorporar elements progressistes suficients que ho justifiquin.

El govern municipal en minoria pot ser positiu per a la nostra vila si el govern i l'oposició actua amb saviesa, voluntat constructiva, de consens, i sempre pensant en els vilatans, que som diversos, però amb l'objectiu comú de millorar el municipi, la cohesió social, la situació econòmica i el progrés.

És per tot això que els grups municipals de l'oposició tenen pràcticament la mateixa responsabilitat sobre els resultats de la gestió pública que es pugui fer des de l'Ajuntament. Els vilatans col·laborarem en allò que se'ns demani, però exigirem treball, transparència i honradesa de tots els electes.

Els pressupostos de l'oposició

M'he aturat en la notícia de l'aprovació del pressupost 2015 de l'Ajuntament de Castelldefels, per part dels grups de l'oposició. El partit polític en el govern municipal, el PP, no ha pogut fer res per evitar que fossin els tres grups municipals de l'oposició, PSC, ICV-EUiA i CIU qui aprovessin el seu pressupost conjunt, amb un pes important a l'educació, els serveis socials i el foment de l'ocupació.

Aquesta actitud, aparentment, és molt positiva i podria servir d'exemple en municipis on l'oposició només es dedica a desgastar el govern i no aporta res de positiu.

Especifico "aparentment" perquè desconec com ha funcionat el Ple municipal de Castelldefels durant aquest mandat que acaba el mes de maig. Sense fer un seguiment continuat es fa molt difícil opinar, però en tot cas penso que és positiu que l'oposició construeixi i arribi a un acord. I estem parlant d'una oposició formada per partits polítics que acostumen a divergir en molts aspectes polítics i socials.

Castelldefels i Badalona són els dos grans municipis catalans on l'alcaldia està en mans del Partit Popular que, tot i no comptar amb la majoria absoluta, ha pogut governar en minoria durant els quatre anys. Si aquest fet és remarcable no cal dir que en el proper mandat seran molts més els municipis que, o bé hauran de fer grans pactes o governaran en minoria, amb tot el que això representa.

A Arenys de Mar, CIU, que va guanyar per una vintena de vots -parlo de memòria- va aconseguir fer un gran pacte amb el PP, PSC i temporalment també amb el Bloc, una agrupació autoanomenada sobiranista. El resultat és el que és, i m'agradaria que ens fessin un balanç que ens ajudi a veure com s'ha actuat i en què hem millorat. Sovint costa apreciar la feina feta, a vegades perquè no s'ha fet gaire res. Segur que de cara a les properes eleccions del mes de maig, tindrem ocasió de sentir la relació de tasques fetes, i les promeses per al nou mandat.