L'ús eficient dels recursos públics

Les persones que hem estat relacionats amb l'administració pública local, sigui com càrrecs electes o treballadors, tenim molt clar els problemes financers dels ajuntaments i el desequilibri que hi ha en el repartiment de recursos entre les diferents administracions. La que dona la cara és la més mal pagada.

No sé si us sona, però és molt típic sentir a dir que qui té els diners és la Diputació de Barcelona. El món està mal repartit i, malgrat que fa anys que es demana una millora del finançament dels ajuntaments, això no es produeix. 

La Diputació ofereix serveis als ajuntaments, sigui en espècie o amb diners, i aquests han de fer la carta als reis per aconseguir-ne com més millor. La desconfiança fa pensar que si els negociants són de la mateixa corda, pertanyen al mateix partit polític, tenen més possibilitats de rebre diners i recursos. Digueu-me mal pensat. Però hi ha un tema que se'n parla poc, o si més no, encara que se'n parli, s'hi treballa poc, i és el control sobre l'eficiència i l'optimització dels recursos oferts. 

Si un ajuntament rep recursos o serveis, que han tingut un cost, ha de rendibilitzar la inversió, encara que a l'ajuntament no li hagi costat ni un ral. El tema de l'eficiència passa una mica desapercebut. Com que no em costa diners, ja no me'n preocupo!

La Diputació de Barcelona va licitar, l'any 2022, la contractació de l'elaboració de plans directors de clavegueram de sis municipis de la província, entre els quals hi havia Arenys de Mar. L'import era de 174.000 euros, IVA inclòs. A finals de l'any passat va lliurar al nostre ajuntament l'estudi realitzat amb una sèrie d'instruccions i inversions a fer, algunes d'elles de caràcter urgent, per la perillositat que suposa l'estat actual del clavegueram a la nostra vila. El pla director ja el tenim, ara només falta aplicar-lo. Hi ha previst fer alguna cosa al respecte?

No tinc la informació i m'agradaria pensar que els nostres tècnics municipals, per indicació del govern local, hi estan treballant. Temo que no sigui així, i que ens trobem amb dos problemes. Per una banda, que els problemes de clavegueram no se solucionin i s'agreugin, i que la inversió de la Diputació, amb recursos públics, no hagi servit de res. Tant de bo que m'equivoqui!

Cues de gent gran als bancs

Avui llegint a les xarxes socials he vist un tuit que m'ha semblat interessant de destacar i que feia referència al tracte que rep la gent gran per part dels bancs, amb les dificultats que suposa la tancada d'oficines i passar-ho gairebé tot a través dels caixers automàtics.

El fet que es tanquin oficines, obliga a fer moltes cues per ser atesos presencialment, i això no és fàcil de suportar per part de gent gran que té dificultats de desplaçament, i que a sobre ha d'estar fent cua dret esperant el seu torn. 

Puc entendre que el banc no és un servei públic i que busca rendibilitat econòmica. Tancant oficines estalvia costos i millora beneficis. La sensibilitat cap a les persones, i d'una manera concreta les persones grans, és nul·la, i això és una cosa que com a societat ens ho hauríem de fer mirar.

Els que no som tan grans i que tenim certa facilitat per operar per Internet, agraïm les millores dels darrers temps, que des de casa podem fer moltes operacions, per no dir totes, i ens estalviem de cues, cites i pèrdua de temps. La gent gran, o molta gent gran, no té aquestes facilitats i considero que s'hauria de tenir en compte.

També és cert que l'administració pública no sempre ho té en compte, i això ja és més greu. Penso, per exemple, que en una vila com Arenys de Mar, potser caldria col·locar més bancs a l'espai públic, perquè les persones grans tinguin la possibilitat de fer una parada, quan surten de casa. Ja sé que amb el poc respecte que corre, no sempre aquests bancs són ben utilitzats, sinó que ocasionalment es converteixen en punts de trobada sorollosa, a altes hores de la nit, però això no treu que es pogués intentar millorar.

Des d'aquí, doncs, el meu suport a les persones que consideren que s'ha de tenir més en compte les persones grans, i en tot cas anar restringint el tracte presencial d'una manera més pausada, perquè cada vegada siguin menys les persones que es vegin obligades a sortir al carrer i fer cua per ser atesos, tant a l'administració pública com a la privada.

Tractar d'iguals els desiguals és injust

Aquest frase de Guillem López Casanovas en relació a les negociacions dels representants autonòmics amb el ministre Montoro per a un nou sistema de finançament, ho diu tot i em pregunto què pensen Iceta i els seus quan ens prediquen a tort i a dret que la solució de Catalunya i Espanya és un estat federal.

Puc estar d'acord amb la teoria, però no en la possibilitat que això s'acabés implantant, i no només perquè el PP vol recentralitzar-ho tot i fins i tot eliminar l'estat de les autonomies, sinó perquè l'alternativa de govern, que encara és el PSOE, tampoc ho vol. Una mostra ben clara és on té més força, a Andalusia.

En tota la negociació sobre el finançament el problema no és tècnic, sinó polític. El govern de l'Estat i la majoria d'autonomies no tenen cap intenció de canviar el sistema com es financen els diferents territoris espanyols. No pensen en la seva capacitat fiscal, sinó, com molt bé diu López Casanovas, en les transferències d'altres comunitats via l'Estat espanyol. 

Ja no és només discutir sobre el principi d'ordinalitat, defensable en el món sencer, sinó la pressió i voluntat ferma d'aprofitar-se de la rendibilitat econòmica catalana per viure bé a base de subvencions.

I no em considero insolidari, tal com ens volem fer creure. La insolidaritat en tot cas la practiquen ells que no hi posen esforç i a canvi en reben els beneficis a costa nostra.

Si algú em pot convèncer que el model federal a Espanya és possible d'aconseguir, deixaré de somiar en una Catalunya independent. Entretant, però, deixeu-me ser feliç i imaginar un futur lluny de la tirania i menyspreu que es respira més enllà de l'Ebre.

Tanquen les botigues de tota la vida

Aquests dies és notícia el tancament de botigues de llarga tradició i història, per l'entrada en vigor de la nova llei d'arrendaments que multiplica per molt els imports dels lloguers que els propietaris poden exigir a partir del dia 1 de gener.

A la premsa han sortit els exemples més emblemàtics, però la normativa que s'aplica a partir d'aquest any afecta a moltes més botigues que no sortiran als diaris, però que suposaran un canvi important per a moltes famílies, moltes de les quals hauran de tancar el seu negoci.

Com totes les lleis, tenen els seus pros i contres, afectant de manera diferent a les persones i famílies. Els propietaris d'aquests locals feia molts anys que cobraven unes xifres avui dia ridícules, i probablement els llogaters en treien una gran rendibilitat. Ara, quan els propietaris han pogut fixar el preus d'acord amb el temps que vivim, són els llogaters els que veuen com el seu marge de benefici es redueix, o fins i tot es fa impossible continuar treballant.

Al nostre país els lloguers d'habitatges sempre ha representat un percentatge molt baix respecte a la compra. Molts han pensat que per el preu que pagarien el lloguer, era molt millor invertir en la compra que al cap dels anys et quedava teu. Després hem vist què ha passat amb les hipoteques i els desnonaments, però la idea era clara. Avui encara, trobar un pis de lloguer no és del tot fàcil.

Tornant als locals, cal veure que en les grans ciutats, on els preus són més alts, cada vegada hi haurà més un tipus de comerç, gens autòcton, perquè només les grans empreses podran permetre's el luxe de llogar locals a les vies més importants de les ciutats. Això és el que hi ha i poca cosa s'hi pot fer. Les mesures governamentals no són ben vistes avui, i anar en contra dels petits propietaris tampoc és realment just. Trobar el punt mig... és prou difícil.

El petit príncep és vigent després de més de setanta anys

Avui, festivitat de Sant Ignasi de Loiola, fa 21 anys del nostre casament i setanta que va desaparèixer Antoine de Saint-Exupéry, autor de l'obra El petit príncep, del qual en guardo un bon record i que sovint hi penso, sobretot en moments de reflexió sobre el comportament dels humans, el nostre comportament.

Avui hem pogut parlar amb els nostres fills gràcies a les tecnologies que en la nostra joventut no ens podíem imaginar i que ara, fins i tot treure-ho a destacar sona una mica ridícul, perquè ja ho tenim del tot assumit.

Avui és el darrer dia de juliol, quan oficialment comencen les vacances, encara que, sortosament per als que em podem gaudir, les fem de manera escalonada i no ens trobem tots en els mateixos llocs. Seria un desastre!

Una de les coses curioses, lligada amb una notícia que treia Ràdio Arenys sobre les dificultats de cobertura de telefonia a Arenys de Mar, és que puguis parlar en vídeo conferència amb la costa del Pacífic i tinguis tants problemes per utilitzar el telèfon mòbil per parlar amb Mataró. Llegeixo a la notícia que sembla ser que d'aquí a quatre o cinc anys podran quedar resolts aquests problemes. ¿És això normal d'un país avançat, o bé es tracta d'un exemple més de que vivim en un país de pandereta?

Som en un país que construïm quilòmetres i més quilòmetres de vies d'alta velocitat sense calcular la seva rendibilitat, i en canvi posem tots els paranys possibles per connectar una de les grans entrades del comerç internacional, com és el port de Barcelona. De què creieu que es tracta? d'incompetència o de ganes de fer-nos la punyeta?

Si encara no ho heu fet o bé fa temps que el vàreu llegir, us recomano que llegiu El petit príncep, i veureu de quina manera retrata els humans que ens creiem tan avançats. M'agradaria que al president Rajoy, un dia d'aquests que estigui gaudint de vacances, se li aparegués el petit príncep i es parés a pensar en tot el que li diria. No és només qüestió de sensibilitat, sinó també d'honestedat i dignitat.