Hem sentit el xot

Cada vegada és més difícil que des de casa puguem sentir la veu d'alguna de les bèsties que encara tenim a prop de la nostra vila. El soroll de les motos, sobretot, però també d'alguns vehicles que potser caldria portar a revisar, fa que la vida a ciutat, fins i tot a petits pobles, no tingui res a veure al que havíem experimentat fa uns anys.

Tampoc és cert que no hi hagi animals domèstics que se'ns facin presents dia i nit. Hi ha moltes famílies que tenen un o dos gossos, en espais ben reduïts, i que no tenen gaires escrúpols en permetre que bordin durant una bona estona sense adonar-se que potser estan molestant els veïns, i probablement tampoc passen una bona estona els seus animals.

Hi ha altres animalons que es deixen sentir. Les aus encara circulen lliurement pels nostres teulats i alguna d'elles té el cant ben afinat. Hi ha temporades que les merles ens alegren el matí, i aquests dies, pels nostres verals hem pogut escoltar un xot, de la família dels mussols, que ens ha cridat l'atenció. Potser no ho hem perdut tot.

Seria bo que les famílies tinguéssim les orelles atentes per gaudir, encara que sigui només uns instants, del cant dels animalons que ens envolten. Pensar que, malgrat haver destrossat una bona part del territori, encara hi ha lloc perquè puguin viure i fer-se sentir.

Dedicar una estona a escoltar la veu de la natura, i passejar per l'entorn verd que encara ens queda, pot ajudar-nos a sortir d'aquest bucle on ens trobem, ple de desgràcies i notícies desagradables. Ens han ferit la sensibilitat fins al punt de tornar-nos insensibles a la bellesa i a la bondat. Hem de procurar que aquesta força destructiva que no valora les persones, ni els animals ni les plantes no ens faci sucumbir. 

T'adones que hem descuidat la sensibilitat en pro d'un progrés que no sabem ben bé on ens ha portat. Si el menjar no ens falta a taula, que no tothom ho pot dir, dediquem uns moments al dia per valorar tot allò que la naturalesa ens brinda i que sovint oblidem.

Reconeixement merescut als Esquirols

Ahir quan llegia la notícia de la concessió del Premi enderrok d'honor vaig sentir una mica de nostàlgia, al mateix temps que una satisfacció pel reconeixement a unes persones que varen representar tot un símbol per a una generació d'osonencs que ens hem fet grans.

Els esquirols sonaven arreu i tots coneixíem les seves cançons. Els seguíem i gaudíem dels seus concerts i enregistraments, sobretot en uns moments en què sentir-los cantar en català ens estimulava a recuperar els nostres drets lingüístics. Qui ho diria que després de tants anys encara estiguem batallant per defensar la nostra llengua!

La Dolors Roca, component del grup, i que havia format part també del Duo Ausona, era veïna de casa, a Vic, i en Crosas o en Casadesús, eren de l'Esquirol, el municipi on pertany Cantonigròs, el meu poble d'estiueig. Em sentia, doncs, molt proper al grup, i les seves cançons em resultaven plaents i d'alguna manera reivindicatives d'una manera de ser i sentir-se que necessitava revelar-se contra tantes prohibicions i renúncies.

Els seus èxits eren els nostres i la seva proximitat trencava la inèrcia de veure les coses de lluny, dominades per unes forces estranyes que no t'estimaven i que et dominaven. Jo crec que era una manera molt innocent de dir no a l'statu quo. 

L'atorgament d'aquest premi m'ha evocat un passat que veig força llunyà i del qual en guardo bons records. Vivíem molt pressionats, i políticament dominats per una dictadura que encara hauria de durar uns quants anys, però teníem ganes de canviar el món. Avui han canviat moltes coses, però a vegades penso que continuem sotmesos als designis d'unes forces foranes, que no ens permeten viure en pau i que ens posen difícil el nostre futur, com a país, però també com a persones lliures.