Un Euro mal planificat pot suposar el caos a la UE

Diversos temes són notícia, però potser la situació de Grècia ocupa el lloc destacat. Es parla molt de la seva situació econòmica i de la possibilitat de que deixin l'euro. Molts internautes preocupats, però... són solidaris o tenen por dels efectes que ens pugui ocasionar la seva sortida de la moneda europea?

¿Tenim prou coneixement del què passa a Grècia, de per què s'ha arribat fins aquí i quines són les millors eines per resoldre el tema amb el mínim cost? Penso que desconeixem el fons. Tenim informacions superficials i esbiaixades, depenent dels mitjans que consultem. És bo per a Grècia, i els grecs, sortir de l'euro? És aquesta l'única sortida possible? Per què la troica no ho vol?

El Nobel d'Economia Paul Krugman anima els grecs a votar 'no' en el referèndum, i el seu govern a preparar la sortida de l'euro. Segons l'economista, l'euro és la causa de tota aquesta situació, perquè es va unificar monetàriament els països europeus sense unificar la política fiscal i bancària. A més acusa les autoritats europees de continuar en una política equivocada d'austeritat que en el cas de Grècia no tindrà fi i la situarà en una depressió sense que se'n pugui sortir mai més.

Fa anys, sí, anys que uns quants economistes de reconegut prestigi han predicat que la política d'austeritat imposada als estats europeus era un greu error, i encara continua aquesta dèria. No és estrany que Paul Krugman sigui mal vist pels polítics que marquen les directrius econòmiques de la Unió Europea, i se'm fa difícil entendre la seva obsessió per continuar predicant l'austeritat, a no ser que hi hagi uns interessos molts clars que no se'ns expliquen.

No diré mai que la situació de crisi europea sigui fàcil de resoldre, però continuaré pensant que la política de l'austeritat no és el millor camí per trobar la solució. Des dels meus petits coneixements d'economia, defenso clarament la posició del Nobel Pau Krugman.

Popurri de temes en un dia trist per als culés

Com que no hi ha res important a comentar en el món de la política... parlarem de futbol. Al Barça l'han eliminat i crec que amb justícia. És important veure com els jugadors ho donen tot i tenen recompensa. No seré jo qui parli de canvis de cicle perquè no hi entenc res. El que em sembla veure és que la il·lusió i el joc brillant dels darrers anys ha desaparegut. Fa setmanes que el Barça guanya sense brillar i fent patir fins a darrera hora. Només salvaríem el partit contra el gran rival, el Real Madrid.

No he vist tot el partit, sinó la segona part i no hi he sabut veure en Messi, i quan en Messi no té bon dia el Barça no funciona. Aquesta dependència d'un jugador entenc que no és bona, perquè tothom té dret a tenir un mal dia, encara que sigui el millor del món. El meu fill estava molt enfadat.

Avui hi haurà molts catalans que s'hauran frustrat amb l'eliminació del seu club. Uns catalans que ahir no es varen sorprendre del resultat al Congrés de diputats. Allò estava cantat. Només faltava saber el to i la capacitat dels polítics per fer pedagogia, però no el resultat que ja ens l'havien avançat.

Ara he vist jugades repetides del partit i a la primera part hi ha hagut tres pals seguits de l'Atlético. Això encara en fa pensar que la victòria és més justa. Ahir vaig veure jugades repetides del Ple del Congrés, i penso que el president del govern no es mereix estar on és. Molt bona la intervenció de Joan Coscubiela, si més no el moment que la televisió va recordar.

Ah! He tingut temps de mirar el web de Ràdio Arenys i veure que el romanent de l'exercici 2013 de l'Ajuntament d'Arenys de Mar és de gairebé 3 milions d'euros, alguns dels quals podran complementar l'esquifit pressupost d'inversions. Ja ho voldrien molts ajuntaments presentar aquestes xifres. La llàstima és, en tot cas, que no s'observi al carrer. La imatge que continua donant la vila és de brutícia, desmanec i molts carrers amb forats considerables.

Però els partits locals ja tenen caps de llista, a un any vista. M'agradaria que no perdéssim un any. Ja està bé que es preparin per a les eleccions, però tenen més d'un any de feina per fer, tant els que governen com els que es troben a l'oposició. A vegades sembla que els mandats duren poc més de dos anys, els del mig, i això no és bo.

Pere Navarro guanya la batalla també a Barcelona

No sé qui s'estranya de les cues de pakistanesos per votar en les primàries del PSC a Barcelona. ¿Qui no ha vist voluntaris anant a buscar avis a les residències per portar-los a votar lliurant-els-hi el sobre amb la papereta a dins? si el que compta és l'escrutini, per què ens hem de fixar amb qui vota què? Una vegada que poden votar, per què no els hi han de facilitar?

M'agradaria que l'anècdota servís perquè els que defensen que l'única participació ciutadana és la votació de cada quatre anys, s'adonessin que no és exactament així i que fins i tot en això pot entrar el dubte, el recel.

L'article d'avui d'en Toni Soler a l'Ara, sortia en defensa dels militants, perquè no quedessin arraconats i només es comptés amb ells per ensobrar. Estic d'acord que hem de comptar amb els partits polítics per avançar en democràcia, però penso que hi ha molta feina a fer per democratitzar els mateixos partits polítics. 

Les primàries del PSC, que tenien l'objectiu d'escollir el seu candidat a l'alcaldia de Barcelona, estan ben pensades. És bo que no només puguin votar els militants, encara que és curiós que hi votin moltes més persones externes al partit. Una explicació seria que els partits tampoc tenen tants militants, i l'altra que hi havia persones interessades en condicionar el resultat, aprofitant la situació interna del PSC.

Sigui com sigui, el resultat està en la línia de la majoria del PSC actual i, a diferència d'altres vegades, el PSC barceloní no es desmarca del global. La postura radical i antagònica amb la direcció del partit que ha mostrat Jordi Martí no s'ha vist compensada amb una resposta ciutadana a favor seu. Segurament els votants pakistanesos, a qui se'ls ha lliurat la papereta i l'euro, no anaven en la seva direcció. Com en tots els llocs, sempre n'hi ha de més espavilats.