Educació, respecte i representativitat

El diari ARA es feia ressò de la decisió de la Comissió de l'Estatut dels diputats del Parlament de Catalunya, encarregada de vetllar pel compliment del Codi de Conducta a l'hemicicle, en què es proposa la sanció per a Sílvia Orriols, d'Aliança Catalana, i Joan Garriga, de Vox. 

És necessari que les institucions públiques disposin d'un codi de conducta que s'ha de respectar i, si s'incompleix, sancionar els infractors. No pot ser que, amb l'excusa de la llibertat d'expressió, es pugui insultar i difamar a la lleugera. 

Cada vegada és més usual sentir insults i frases xenòfobes i racistes, però a les institucions públiques s'ha de vetllar de manera contundent que no es reprodueixi allò que sentiràs al carrer o en un bar. Els nostres representants polítics han de ser exemple de comportament i se'ls ha d'exigir més que a ningú la bona pràctica i conducta.

Acostumem a dir que el Parlament és la reproducció de la realitat del país, però això no ha de significar que es pugui dir qualsevol cosa irrespectuosa. És per això que s'elaboren aquests codis de conducta i, com qualsevol llei o reglament, s'han de fer complir.

No sé si tot acabarà en no res, com estem acostumats a veure. Hi ha uns comportaments que estan molt fiscalitzats i sancionats i d'altres que passen per la porta gran sense conseqüències. Ho veiem en les comissions parlamentàries, però també en sentències judicials. D'aquí que la confiança cap a les institucions públiques cada dia estigui més qüestionada, i per això el populisme, de la mà de l'extrema dreta, va guanyant terreny.

Regularitzar una situació anòmala

El govern ha decidit regularitzar la situació d'unes persones que són entre nosaltres des de fa molt temps, anys fins i tot, però que no poden exercir els seus drets més bàsics per culpa d'una legislació errònia i encallada des de sempre. Persones que venen al nostre país per diferents motius, però bàsicament per poder viure dignament, i es troben amb tots els entrebancs inimaginables.

Viure en un país que no t'autoritza a treballar no té cap mena de sentit. De què han de viure? Si obres les portes a unes persones els has de donar totes les facilitats perquè es puguin integrar i no hi ha millor manera que poder accedir al treball, obtenir un salari que els permeti viure.

No és la primera vegada que un govern espanyol regularitza la situació d'immigrants. Ho han fet representants dels dos grans partits polítics que han governat el país en democràcia. És un fet que no pot sorprendre a ningú. No hauria de sorprendre a ningú! Si algú se n'estranya és perquè està mal informat, o encara pitjor, manipulat per interessos polítics.

Hi ha partits polítics que han fet un discurs xenòfob contra els immigrants, relacionant-los amb la delinqüència. I hi ha qui s'ho creu. Això és el pitjor de tot. Cal analitzar a fons la situació d'aquestes persones vingudes de fora. Les dificultats que tenen per fer una vida normal. Per trobar una feina, fins i tot quan ja han aconseguit el permís de treball. Les traves amb què es troben a l'hora de llogar un habitatge. Sovint pel color de la seva pell.

Hem de conèixer la realitat. Adonar-nos que necessitem els immigrants per tirar endavant la nostra economia. Hi ha moltes feines que els autòctons no volen fer i que són necessàries. I si no demaneu-ho a les famílies que tenen persones grans a cuidar, per posar un exemple que afecta a molts. 

Només tinc paraules de rebuig per aquelles formacions polítiques que manipulen la gent amb tics racistes i xenòfobs, i aconsello al ciutadà del carrer a no deixar-se influir per missatges que només provoquen problemes de convivència.

L'augment de població té aturador?

Les darreres xifres que situen en vuit milions d'habitants a Catalunya ha posat els crits al cel. Tenim la capacitat per anar absorbint més població al nostre territori?, la pregunta té la seva cosa i la resposta no és senzilla.

El creixement vegetatiu que es calcula tenint en compte les defuncions i els naixements és negatiu des de fa molt temps. Per contra, el creixement migratori, tenint en compte el nombre d'emigrants i immigrants és positiu i va en augment. La suma dels dos càlculs ens dona un augment important de la població a Catalunya amb tot el que això representa, pel que fa a recursos, infraestructura i serveis.

Deixant de banda els discursos racistes i xenòfobs, aconseguir l'equilibri no és fàcil i les lleis que ens regeixen no han estat les més encertades per facilitar la inserció de la nova població al nostre sistema, laboralment i en temes d'habitatge, bàsicament. 

Els municipis, que al final són els que acaben rebent els problemes de la mala gestió i que tenen recursos escassos, com comentava ahir mateix, es queixen que no se'ls té en compte i això provoca que a vegades llegeixis segons quines declaracions de responsables municipals que grinyolen una mica i cal posar en context i separar el gra de la palla.

Avui llegia com un alcalde qüestionava l'obligatorietat d'empadronar tothom. Formar part del Padró municipal et dona dret a l'atenció sanitària i educacional, com a dos dels serveis bàsics del nostre sistema. Negar l'empadronament té conseqüències negatives que no podem discutir alegrament. 

Si tenim molt clar que en un equipament, d'acord amb els metres quadrats i els serveis que pot prestar té un límit d'aforament, és lògic que un alcalde, coneixent les característiques i serveis que pot oferir al seu municipi, tingui interès a mesurar bé quins són els límits de població que pot absorbir i es preocupi quan aquests límits se superen exponencialment. Però no podem oblidar-nos de què significa estar fora del Padró. No es poden denegar serveis bàsics.

És per això que l'administració de l'Estat, l'autonòmica i la local han de treballar plegats per evitar deixar persones al marge de la societat i trobar la manera que totes tinguin l'oportunitat de viure dignament i amb tots els seus drets assegurats.

Com em passava ahir, se m'ha acabat l'espai per tractar un tema tan transcendent i que caldria debatre seriosament, amb la presa de decisions que fa massa temps que queden en un calaix perdut.

La salut en primer lloc

Avui és el dia de la salut, com a consolació per no haver guanyat la grossa de Nadal. Tothom acaba agraint tenir salut, ja que la sort no ens ha acompanyat. Som prou conscients de la importància de la salut? A vegades penso que no ho valorem fins que tenim els primers símptomes. Quan nosaltres o algun familiar o amic proper pateix problemes que li impedeixen actuar normalment. 

No cal esperar el dia 22 de desembre per adonar-nos de la importància de tenir bona salut, i tampoc del fet que sigui un servei universal, no només per aquells que tenen recursos per pagar-se una mútua o una clínica privada. En això, molts països ens han d'envejar. No tothom ho té plantejat de la mateixa manera.

És important, doncs, assegurar que aquesta universalitat de la medicina estigui emparada per un bon servei, uns especialistes preparats i empàtics que t'atenen les vint-i-quatre hores del dia, durant tot l'any, sigui un dia feiner o festiu. I això vol dir destinar-hi recursos i no escatimar esforços. Vol dir disposar d'una plantilla de metges i metgesses ben remunerades i amb uns horaris que els permetin atendre correctament tots els pacients.

I aquesta universalitat abraça totes les persones independentment dels seus orígens, cultura, raça i creences. Aquí rau la importància de considerar tothom de la mateixa manera, i no deixar-se portar per aquestes veus xenòfobes i racistes que cada dia són més presents a la nostra societat.

Aquests dies que estem veient tot el que està passant a Badalona, ho hauríem de tenir molt clar. Sap greu la reacció d'uns veïns que no tenen cap mena d'escrúpol de defensar que uns éssers humans hagin de passar el fred i la pluja al carrer. Tots ells etiquetats com a delinqüents i violents.

Els nostres polítics han de legislar bé per no permetre que unes persones estiguin sense feina ni permís de residència només pel fet d'haver nascut lluny del país. Cal que tothom respecti les normes de convivència, però també tothom ha de tenir els mateixos drets de viure amb dignitat. 

Un altre que no ha estat a l'altura

Puc entendre que estigués molest i emprenyat. Tampoc no em va agradar la jugada del president, que probablement li comportarà més inconvenients que beneficis i deixa tocada la seva honorabilitat, encara que alguns ho considerin una jugada mestra. Dit això, però, considero que la reacció del cap dels Mossos d’Esquadra, que no va ser en calent, sinó en una compareixença programada i, se suposa, meditada, no va ser l’apropiada pel càrrec que ostenta i penso que hauria de dimitir o fer-lo plegar, si no li surt d’ell.

La vida no és fàcil, i quan tens responsabilitats has d’assumir molts entrebancs i situacions no volgudes, però sempre amb honor i bon fer. La persona que volien detenir és un president de la Generalitat i, com a tal, mereix un tracte formal, sobretot venint d’un funcionari públic, encara que no estiguem d’acord amb el que ha fet ni ens hagi agradat.

No discutiré si l’estratègia per detenir el president va ser l’encertada o un fracàs mal planejat. Ells són els que hi entenen. Segur que es varen creure que el president intentaria entrar al Parlament, com havia promès, i que llavors seria el moment idoni per detenir-lo, però també puc pensar que sempre hi ha d’haver un pla B, i potser en aquesta ocasió no el varen preveure. Però això ho han de dir ells i no dedicar-se tant a llençar improperis a qui se’ls va escapar.

Torno a dir que no em va agradar l’actuació del president i no considero que fos el que li tocava fer. La seva situació és injusta amb uns jutges que incompleixen la llei i que caldria fer fora de la manera que sigui, però venir a jugar a fer-se fonedís no és el que podíem esperar d’un president, sigui quina sigui la seva manera de pensar. No cal fer màrtirs, però és recomanable ser seriós.

Tenim nou president de la Generalitat i aviat un nou govern. Esperem i confiem que ens treguin del clot on ens trobem, ens agradin més o menys. Tots hi hem de col·laborar, però sobretot hem de lluitar perquè al nostre país es defensin els principis democràtics i desbanquem els que tenen idees feixistes, homòfobes o racistes, siguin polítics o jutges. Ni Catalunya ni Espanya s’ho mereixen.

Salvador Illa no ho tindrà fàcil. Haurà de demostrar que creu en Catalunya, la nostra llengua, la nostra cultura, els nostres drets, la singularitat que ens caracteritza. El seu passat recent està ple d’insults i menyspreu cap a les mostres més radicals de defensa del país, i ara ha de ser el president de tots. També de qui reivindica el dret a l’autodeterminació, ell que ha defensat en més d’una ocasió la implantació de l’article 155 de la Constitució.

Tampoc no ho tindrà fàcil ERC, que davant del fracàs electoral, fruit d’un mal govern, ha cedit la presidència del govern a un unionista. Ni tampoc li resultarà senzill a Junts, que encara no s’ha recuperat de la sortida del govern de coalició amb ERC i ha encadenat un reguitzell de marrades que l’han desviat del camí, i que l’única persona capaç d’unir-los acaba de fer una jugada que probablement l’allunyarà de qualsevol possibilitat de seguir sargint pedaços.

El panorama no està gens clar, però hem de tenir algun tipus de confiança. Potser el millor que ens pot passar és deslliurar-nos dels actuals governants, amb el cap dels Mossos inclòs, i esperar que durant aquesta legislatura que acaba de començar puguem reconstruir alguna cosa de profit perquè ens ajudi a somiar en un futur millor per a tots els catalans.

Abandonar tot un poble

Davant l'anunci del director del Festival de Música Antiga dels Pirineus, el senyor Josep Maria Dutrèn, de no continuar fent concerts a Ripoll, en no considerar compatibles algunes polítiques de l'actual govern municipal de la ciutat amb la justícia social, la integració i els drets humans, que segons el director promou el Festival, m'agradaria puntualitzar algunes coses.

És molt fàcil deixar-nos portar pels sentiments sense valorar a fons les conseqüències, ni tenir en compte tots els elements. En el cas d'uns resultats electorals, no hem de fixar-nos només en el color del govern sortint, sinó tenir en compte com s'hi ha arribat.

Som moltes les persones que rebutgem polítiques i maneres fe fer sectàries, homòfobes, racistes i tot allò que no respecta el dret a la diversitat de les persones, però no podem pensar que les coses surten soles, ni oblidar que quan una força política guanya per sobre de les altres és fruit d'una voluntat majoritària d'uns vilatans que l'han preferit a les altres. 

Podem discutir si els altres partits polítics varen fer bé o no de permetre que el partit majoritari, el partit d'extrema dreta, sigui qui governi a Ripoll, però no podem posar en dubte ni oblidar que va ser la força política preferida per una bona part de la població.

Abandonar els concerts del Festival és un càstig a tota la població, no només als polítics que hi governen, o els ripollesos que els varen votar, sinó a tots els habitants de Ripoll i amants de la música antiga. No sé si aquesta decisió és la més encertada, enlloc de continuar i aprofitar el reclam del Festival per exposar la preocupació per la deriva feixista de molts polítics i la bona acollida que té en llocs on mai ho hauríem imaginat.

No em cansaré de dir que el mal fer de molts provoca situacions desagradables. La manca de resposta als problemes de la ciutadania, la poca efectivitat de les mesures aplicades, provoca la desafecció i el desengany i facilita que forces populistes enredin el públic fent promeses que no s'arribaran complint, però que aparentment semblen interessants i trencadores.

Puc entendre la decisió dels responsables del Festival de Música, però no la comparteixo, i m'agradaria que no deixessin Ripoll per uns motius que poden ser molt ètics, però que no ajuden a millorar la situació, ni proporcionen cap ajuda a la integració i al respecte dels drets humans.

El Segrià confinat

La notícia del dia, a nivell de país, seria el confinament de la comarca del Segrià, amb capital Lleida, atesos els rebrots del coronavirus que s'han produït els darrers dies, augmentant les persones que es troben a la unitat de cures intensives de l'hospital de la capital. Aquella por que tots tenim que hi hagi rebrots en un futur, pensant sobretot de cara a la tardor, s'ha produït abans d'hora i ha provocat que, des de la Generalitat, es decretés el confinament de la comarca.

Aquesta situació d'incertesa constant farà, sens dubte, que aprofitem el moment per fer tot allò que ens cal, pensant que qui sap si ho podrem fer més endavant. Viure el moment, fins que no tinguem la certesa de comptar amb una vacuna que ens immunitzi del virus.

El confinament del Segrià comporta no només una situació de perill de contraure el coronavirus, sinó també una situació de precarietat social amb totes les persones que s'hi han desplaçat per a la recollida de la fruita. Serà aquesta raó o no la causant dels estralls, però el que si és cert que les persones allà desplaçades ho estan patint, amb una situació molt dolenta, que ens ha de fer pensar.

Des del primer dia hem vist com s'ha tractat els treballadors vinguts de fora, amb denúncies contra actituds racistes i amb problemes per poder-los allotjar. Ara es complica més amb el confinament, i amb l'avís que totes les places estan cobertes i que no cal més mà d'obra. Persones que malviuen per poder obtenir uns diners que els permeti viure la resta de l'any, a ells i les seves famílies.

Espero i desitjo que la nova crisi passi ràpidament i que sigui lleu, i que ben aviat puguin obrir les portes perquè la mobilitat sigui la correcta, amb precaucions, però sense restriccions.

Pendents de les candidatures del 21D

A poques setmanes de la campanya electoral del 21 de desembre encara no sabem del tot quines seran les candidatures que s'hi presentaran i quins presidenciables tindrem. Avui la CUP decideix, en assemblea, què fa i amb qui ho fa. La societat civil recull signatures per presentar una llista unitària presidida per l'actual president legítim de Catalunya, mentre ERC ja té la seva llista a punt i el PDCAT està expectant per veure com acaba tot.

Els Comuns, que les seves bases han decidit trencar amb el PSC a l'alcaldia de Barcelona, han pactat una llista amb Podemos, col·locant en Xavier Domènech com a presidenciable.

Al bàndol dels defensors de l'article 155 hi tenim el PSC que està confeccionant una llista sense ideologia més enllà de defensar el nacionalisme espanyol, amb antics dirigents de la desapareguda UDC, i membres actius de la plataforma anticatalana Societat Civil Catalana, que organitza manifestacions contra el govern legítim de Catalunya, on sempre acaben amb actes vandàlics. 

També hi tenim C's, nascut per recentralitzar Espanya i fer desaparèixer les singularitats de les nacionalitats, sobretot la catalana, i el PP, el partit polític més corrupte de la democràcia occidental, amb un cap de llista que acostuma a fer campanya per netejar les ciutats i ara el país, amb uns tics totalment xenòfobs i racistes.

Aquest és el panorama que se'ns presenta i que haurem de decidir per on ens decantem. Una vegada resolts els dubtes de la CUP, PDECat i Llista Unitària, haurem de prendre partit i fer el possible perquè aquestes eleccions siguin les més participades i per tant, els guanyadors, els més representatius de tots.

La indiferència s'apodera de les nostres emocions

Quan llegeixo notícies com l'exigència del PP valencià perquè el president del govern del seu país defensi que les llengües catalana i valenciana són diferents no sé si posar-me a riure o a plorar. Intento ficar-me a la pell dels valencians que s'ho creuen i em costa d'imaginar. Només hi trobo intencionalitat política. És allò de no saber portar el barret adequat. En aquest país judicialitzem la política i polititzem la lingüística.

Entenc que cada Parlament té la seva pròpia vida i que es parla de tot, però barallar-se per això quan hi ha problemes greus, ho trobo estúpid i una pèrdua de temps innecessària. Esclar que hi ha qui pensa el mateix de la independència. Cadascú ho veu a la seva manera.

Ens preocupen els brots racistes, i ho entenc, perquè remenar aquests temes no saps mai on et portarà. No podem oblidar, però la situació dels milers de persones que estan en terra de ningú, per dir-ho d'alguna manera, i que sofreixen i moren per culpa de la nostra insensibilitat. La dels nostres representants polítics.

Tenim un president del govern espanyol que basa tota la seva política en no mullar-se en res que el pugui condicionar. És incapaç de donar la cara en situacions com ara amb el president Trump que pretén desestabilitzar el món per orgull i profit personal. Aquests dies he llegit articles al respecte que m'han semblat molt interessants. No podem viure al marge d'una situació que no sabem on ens durà.

Avui la indiferència s'ha apoderat de les nostres emocions i som capaços d'escoltar estoicament que una persona ha estat expulsada de l'Exèrcit perquè ha tacat la imatge de la institució quan l'ha denunciat per corrupció. Tampoc no es podia dir que la Guàrdia Civil llençava bales de goma contra els immigrants que intentaven arribar a la costa espanyola (en varen morir quinze). Deixaven malament la institució i de passada a l'inepte i missaire ministre de l'Interior.

Necessitem polítics valents i decidits

Ens falten polítics valents que no amaguin la veritat encara que això els pugui representar perdre la cadira. De ben segur que si hi ha coherència entre les seves paraules i la seva manera d'actuar i defensen el que sempre han promès, no serà l'electorat qui els farà fora, sinó en tot cas l'aparell del partit que pensa més en la seva estabilitat que en el bé de les persones.

Em fa molta ràbia comprovar la hipocresia de molts polítics i la falta de valentia per dir allò que és evident, però que potser sona malament. És cert que moltes vegades preferim que ens enganyin que no pas ens diguin la veritat, però entre tots ens hi hauríem d'anar acostumant si és que en algun moment volem sortir d'aquesta bombolla hipòcrita i embogida.

També és cert que els polítics són un reflex de la societat a qui representen i que molts ciutadans farien el mateix que ells si tinguessin la possibilitat de sortir escollits, però això no és excusa per a ningú. Hi ha moviments ciutadans, i ahir en parlava d'un d'ells, que són classistes, racistes, xenòfobs o simplement egoistes. Mirem-nos-ho bé abans de llançar la pedra contra els que ens governen.

Hi ha també polítics honrats i d'aquests se'n parla poc. Seria bo que els recordéssim després que han deixat les seves responsabilitats polítiques, com a mostra d'una gran majoria de persones que han dedicat un temps de la seva vida a treballar per al seu poble o nació, i que ho fan fet honradament i tan bé com han sabut, i han marxat en silenci i sense escarafalls, acceptant les accions dels seus successors, encara que no ho hagin vist bé.

D'aquestes persones no en parlem, sinó que tots tenim al cap personatges com Aznar o González, que han tingut el màxim protagonisme a l'Estat espanyol, però en marxar han estat incapaços de callar, sobretot quan no han estat a l'alçada dels valors que en el seu moment havien defensat i intentat inculcar-nos. 

Ara, però trobo a faltar veritables polítics que donin la cara, que diguin les coses pel seu nom, encara que això els pugui fer fora de la política en mans dels que dominen el capital i els interessos dels grans del món.

Quina pena em fan els polítics decrèpits

Escoltava els discursos d'Aznar, González i Guerra, i m'han fet molta pena. Unes persones que han tingut tanta responsabilitat i que gràcies a la política tenen una jubilació milionària sense fotre brot, ara es dediquen a predicar i alarmar els ciutadans innocents com si de falsos profetes es tractés. Els catalans són terribles i temibles.

En parlàvem mentre esmorzàvem, de la mala imatge que els mitjans de comunicació i els polítics han sembrat de nosaltres a la resta d'Espanya. Potser nosaltres no sempre hem estat encertats i oportuns, però l'enveja i les ganes de llançar-nos a les feres, han mentit descaradament per fer veure que a Catalunya hi ha les injustícies més flagrants contra qui no se sent català. Utilitzem la llengua per confondre els que no la parlen i som insolidaris, creguts i racistes.

En un país on s'ha mitificat la transició política, ens adonem de l'error i les dificultats per fer obrir els ulls als que, inconscientment, continuen pensant que hem assolit un estat democràtic. Ens ho deia ahir Alícia Sánchez-Camacho com entén la democràcia, i com ella una gran quantitat de polítics, sense necessitat de fer referència del menyspreable Miguel Ángel Rodríguez que, encara que jove, també podem situar en la secció de polítics decrèpits.

La història de la transició ens ha brindat molts polítics corruptes, vinculats amb les grans empreses a qui han afavorit i n'han rebut regals. Ara comencen a caure alguns d'ells, però a un ritme massa lent i deixant-ne molts al marge. Aquesta és la realitat, a Espanya i també a Catalunya. I després escoltem les seves prèdiques sense que els caigui la cara de vergonya. És per això que si volem construir un nou Estat, cal que mirem bé a qui confiem la comesa. De moment, els partits sobiranistes no han estat a l'alçada que cali esperar. Hi són a temps a corregir, però el que no poden fer és passar la pilota als altres partits i encara menys a la ciutadania. Senyors Herrera, Junqueras, Fernàndez i Mas, actuïn amb esperit constructiu i en correspondència a la confiança que els catalans els dispensen.