Els dies comptats de Laura Borràs

Tot fa pensar que Laura Borràs té els dies comptats com a presidenta del Parlament català, i un futur polític magre. Això, si es confirma el judici per corrupció en la seva etapa com a responsable de l'Institut de les Lletres Catalanes. Segons l'acusació, Laura Borràs va fraccionar pagaments per afavorir un amic i evitar el concurs públic. 

Moltes persones creuen que Borràs és víctima del Procés. Pensen que sense tenir un paper destacat a la política catalana, del bàndol independentista, la pressió judicial que està patint no existiria, o si més no sense la força que està tenint. Personalment crec que és ben cert que el fet d'ostentar el càrrec que té i tot el seu currículum independentista la fa més vulnerable, però això no vol dir que no pugui ser culpable d'haver actuat d'una manera il·legal o fraudulenta en la seva vida a l'administració pública.

El fraccionament de contractes és una pràctica massa habitual i il·legal, que sempre he pensat que calia combatre i castigar la seva pràctica, la faci qui la faci. La gestió pública ha de fer-se de manera transparent i complint tota la normativa, per evitar casos de corrupció que, malauradament, el nostre país en té una bona colla.

És també cert que hi ha personatges que han actuat de manera corrupta amb conseqüències tant o més greus i en canvi no han estat jutjats, o si ho han estat, se n'han sortit sense càstig o amb la mínima expressió. La comparació amb altres polítics de formacions amb més poder i, sobretot, defensores de la sagrada unitat de la pàtria, resulta ofensiva, i aquí és on molta gent es basa per perdonar o menystenir el possible frau o corrupció de Laura Borràs. Una cosa no treu l'altra.

És bo que en política es castigui el frau i la corrupció, i serveixi d'escarment i exemple per evitar casos pitjors i continuats. Sap greu que no tothom sigui jutjat de la mateixa manera i que, per tant, la Justícia no actuï igual per a tothom, però no podem permetre que els casos de corrupció o mala praxis quedin impunes.

En altres situacions i altres protagonistes la causa potser no aniria més enllà i s'arxivaria amb alguna lleu amonestació. Probablement aquest no serà el cas de Laura Borràs, i haurà de carregar amb totes les conseqüències. Cal transparència i honestedat, i si la presidenta del Parlament català és conscient que no va actuar bé, el millor que podria fer per la institució i el país, seria acceptar l'error i dimitir.

Pedro Sánchez ho va dir sense haver-ho vist

Com que estem tan acostumats a no rebre arguments ni justificacions de res del que fan les institucions públiques ni els polítics que tenim al capdavant, ja ni tan sols ho exigim. En una situació normal demanaríem que ens expliquessin perquè diuen una cosa o l'altra i reclamaríem responsabilitats pels errors comesos. Això no passa a casa nostra. Sempre s'ha demostrat que no hi ha dimissions, ni es demanen disculpes per allò que han fet malament, una vegada comprovat.

Criticàvem l'actitud i les paraules del president del govern espanyol en relació als fets de Melilla. Ens semblava que no tenien cap tipus de justificació les morts perpetrades per la policia marroquina, entrant fins i tot en territori espanyol. Pedro Sánchez va manifestar que l'actuació de la policia del país veí havia estat correcta i en tot cas culpava de les morts a les suposades màfies que traficaven amb persones per entrar a Europa. Ho vaig titllar d'immoral.

Avui hem sabut que Pedro Sánchez va dir tot això sense haver vist les terribles imatges de Melilla. Si més no això és el que ha manifestat en una entrevista radiofònica, però és evident que coneixent el president, no tenim cap garantia que això sigui cert. En tot cas, però, fins i tot creient-nos que són certes les seves paraules, penso que hi ha una manca de responsabilitat de la seva part, ja que no es pot dir tot el que ell va dir si no tenia el coneixement exacte de què havia passat. No ho podia dir per desconeixement, però al mateix temps se li ha d'imputar mala gestió, per no estar prou informat de temes tan greus.

En un país normal, i aquest no ho és, algú hauria d'assumir la responsabilitat i dimitir. Potser no li correspon al president del govern, sinó a les persones que l'assessoren i l'informen dels esdeveniments del nostre país. Sabem que no passarà res, perquè aquesta és la tònica del nostre país, i no cal parlar de prestigi, perquè la política al nostre país està prou desprestigiada com per intentar arreglar res.

Governar no és fàcil, però el que moltes persones demanem als polítics és humilitat, transparència i esperit de servei. Quan es va amb prepotència, es menteix i s'amaga la realitat, es perjudica la societat i provoca que la gent desconfiï dels nostres polítics. No tots són iguals, però tenim tantes proves de corrupció i engany, que se'ns fa difícil no caure en la temptació a la generalització. Pedro Sánchez ha donat prou mostres de no dir la veritat, com perquè ara ens el creguem.

Nova condemna del Tribunal Europeu dels Drets Humans

Està vist i comprovat que totes les condemnes i avisos que puguin arribar de tribunals de justícia europeus contra l'actitud i la manera d'actuar dels tribunals de justícia espanyols, o les diferents institucions de l'estat, no serveixen de res. Se'n fa cas omís i fins i tot els mitjans de comunicació espanyols s'ho agafen rient. El desprestigi que puguin tenir les institucions espanyoles no preocupen, ja que tot s'hi val per defensar la sagrada unitat de la pàtria, encara que sigui delinquint.

Avui llegíem que el Tribunal Europeu dels Drets Humans condemnava Espanya per la publicació de la fotografia del DNI dels jutges favorables al dret a decidir de Catalunya. És evident que en tractar-se de persones favorables als independentistes tot el que es faci contra ells és poc, i per això mateix no servirà de res la condemna més enllà de posar-la a la llista de condemnes rebudes.

Aquest és el panorama del nostre país. Els polítics que podrien fer-hi alguna cosa no s'atreveixen, i la gran majoria ja estan d'acord en actuar de la manera que es fa. Encara hi ha la idea que ningú de fora ens ha de venir a ensenyar res de com es fan les coses. S'ha vist clarament en el cas del procés independentista, però no és l'únic, sinó que hi ha tota una història anterior que alguns podíem pensar que s'acabaria, després de tants anys de transició democràtica, però que finalment hem hagut d'acceptar que no hi ha remei.

En alguna ocasió he dit que Europa és una garantia democràtica per al nostre país, i tot això que comento ara podria semblar una contradicció. Penso, però, que sense Europa les coses anirien molt pitjor, i que d'alguna manera sí que hi ha un cert aturador, si més no es procura dissimular una mica més. Això fins que no arribi l'extrema dreta al govern. Llavors no crec que s'entretinguin a buscar excuses i tiraran pel dret amb totes les forces.

La llàstima de tot plegat és que mentre passa tot això, els nostres polítics són incapaços de dirigir el país i procurar que les repercussions d'aquesta política predemocràtica de les institucions espanyoles ens perjudiquin el mínim possible. Només saben tirar-se els plats pel cap i engrescar els nostres adversaris que observen la mediocritat dels nostres polítics, d'un i altre color.

Quatre mesos de víctimes innocents

De la guerra de Rússia contra Ucraïna s'ha vist que l'exèrcit rus no està tan ben preparat com caldria esperar, la qual cosa no vol dir que no faci mal i no en pugui fer molt més. A banda de les armes nuclears, amb un resultat incert al nostre món, globalment parlant, s'ha observat que ni els militars russos ni el seu armament utilitzat acaben de demostrar la potència militar que representa el país. Ucraïna, amb un suport relatiu dels països de l'OTAN, ha aconseguit frenar el que semblava que havia de ser cosa de pocs dies o setmanes. Això no treu que el dolor que Rússia ha infringit a Ucraïna no sigui execrable i terrible, i que la reconstrucció del país serà feixuga, amb moltes morts innocents.

Rússia fa mal perquè no deixa d'atacar fronts civils, i ho fa amb tota la intencionalitat. Quan els països occidentals es reuneixen per denunciar Rússia i prendre més mesures en contra seva, és quan realitza operacions militars de desgast i provocació. Té la paella pel mànec i malgrat tots els esforços per castigar-la econòmicament, Rússia aconsegueix oprimir i mantenir reprimida Ucraïna, que fa un gran esforç per no llançar la tovallola.

Són molts els comentaris respecte el futur de la guerra. Ningú pot assegurar quina serà la seva durada ni tampoc el resultat. Hi ha qui voldria que s'acabés tot seguit, encara que sigui assumint la derrota per part d'Ucraïna i perdent una part del territori. Hi ha, però, qui creu que Ucraïna no pot rendir-se i que els països de l'OTAN l'han d'ajudar per aconseguir la derrota de l'invasor.

Aquesta tarda m'he assabentat de l'atac a un centre comercial de Krementxuk, on es creu que hi havia un miler de civils. És evident que es tracta d'un atac premeditat per desanimar els ucraïnesos, però també els europeus que creuen que s'ha de posar fi a la guerra, amb les conseqüències que siguin. Rússia no ha pogut demostrar la seva superioritat militar, si més no per enllestir la feina en pocs mesos, però sí que té suficient força com per mantenir a ratlla Ucraïna el temps que faci falta. El dolor de les víctimes i familiars ucraïnesos és motiu de reflexió i no podem tancar els ulls a la realitat.

Estic convençut que la història donarà una lliçó al cruel president rus, la llàstima és que serà a costa de moltes víctimes innocents. Les guerres no són mai justes, i encara que els seus instigadors i culpables aconsegueixin els objectius, són massa les persones d'un i altre bàndol que esdevenen víctimes innocents, fruit de la barbàrie dels seus líders. Quan s'ataca directament a la població civil queda clar que no hi ha estratègia militar, sinó una repugnant crueltat dels causants de la guerra.

Pedro Sánchez, un immoral

L'actitud i les paraules del president Pedro Sánchez sobre els lamentables i cruels fets de Melilla on es diu que han mort més de trenta persones a mans de la policia marroquina, amb connivència amb l'espanyola, són una demostració de la poca vàlua del president del govern espanyol i expliquen la seva decadència al capdavant del govern. No tenen cap tipus de justificació, ni política ni social, sinó que es tracta d'una immoralitat que no té nom.

Puc entendre que en política s'ha d'utilitzar l'estratègia i que no sempre ets lliure de dir ni pensar el que lliurement voldries, però tot té un límit. Les imatges que arriben de Melilla són denigrants i prou explícites com per denunciar les paraules del president espanyol i deixar-lo en evidència.

Actituds com aquesta són les que el perden i que faran que els socialistes perdin les properes eleccions. La base electoral sobre la qual aixequen el vol no està d'acord amb el que ha passat a Melilla i farà que molts ex-votants socialistes s'ho repensin la propera vegada. La dreta, que probablement està d'acord amb tot el que ha passat, però s'ho calla per estratègia, tampoc simpatitzarà amb el socialista, perquè ja té la via directa.

Però no és només per estratègia electoral que el president s'equivoca, sinó per sentit de la responsabilitat i principis morals i ètics. Podia trobar moltes maneres de dissimular i no arribar a culpar explícitament les accions de la policia marroquina, sense la necessitat de donar-los suport i considerar que la seva actuació ha estat correcta. 

Pedro Sánchez perd els papers quan improvisa davant de situacions que ningú voldria encarar, però que les responsabilitats de govern comporten i que s'han de resoldre, fins i tot quan no ets un protagonista directe.

La posició de Podemos és prou complicada, donant suport a un govern que aplaudeix actuacions com la d'aquests dies de la policia marroquina. La reacció lògica seria denunciar-ho i forçar els socialistes a fer el mateix, però molt em temo que les conveniències faran que intentin passar pàgina el més ràpid possible. Una vegada més la crueltat de la realitat quedarà sotmesa als interessos partidistes, però a la llarga això es paga i la pèrdua de seguidors i votants és una possibilitat més que probable. 

Anul·lat el dret a l'avortament als EUA

Arran de la decisió del Tribunal Suprem dels Estats Units d'anul·lar el dret a l'avortament i deixar-ho en mans dels diferents estats americans fa que em qüestioni la idoneïtat de tribunals com aquest, que en funció de la ideologia dels seus membres puguin anul·lar drets que molt probablement serien votats a favor per una gran majoria dels seus habitants. El tema no és gratuït i es pot aplicar en molts països batejats com a demòcrates, i per a molts conceptes que no sempre són tan clars.

Ho he dit alguna vegada explicant el cas espanyol, amb una Constitució que porta molts anys sense revisar-se, i un Tribunal Constitucional ancorat a l'extrema dreta, que fa impossible cap gir si no és voluntat dels seus membres. Una dotzena de jutges decideixen què és constitucional o no, encara que una majoria de ciutadans opini el contrari.

És una reflexió que em faig sovint i que arribo a considerar una servitud del model de democràcia que tenim al món occidental. És al meu entendre un obstacle perquè es compleixi fidelment el principi de sobirania resident en el poble. I és discutible perquè partim d'un model que legitima unes persones a decidir el futur d'un país. Unes persones que ostenten un càrrec i una responsabilitat, que no emana directament del poble.

Espanya és un clar exemple de la manipulació a l'hora de mantenir uns càrrecs que esdevenen decisius, malgrat haver caducat fa anys. La lluita política entre els dos grans partits polítics espanyols fa inviable unes substitucions que, al llarg dels anys, podrien anar canviant el tarannà i la manera de pensar dels membres dels tribunals de justícia. 

No es tracta de fer saltar els mobles a la primera de canvi, però sí que és necessari que les lleis i la seva aplicació s'adeqüin als canvis que la societat experimenta al llarg del temps, i s'acostin a la voluntat dels seus habitants. Pensar que una Constitució és inamovible i que és sagrada, és un greu error. És bo escriure les pautes de conducta i els seus arguments, però això no treu que al llarg de la història no es puguin anar adaptant a les circumstàncies, sense que això signifiqui estripar les cartes a la primera de canvi.

La decisió del Tribunal Suprem americà sobre l'avortament és una decisió de gran transcendència, al marge de l'opinió que pugui tenir qualsevol persona, i en concret qualsevol nord-americana, directament afectada per la resolució. No sabem les conseqüències de la decisió presa, però sí que endevinem quins interessos hi ha al darrere. No és estrany que moltes persones considerem que el model de societat del món occidental estigui vivint uns temps difícils i que es qüestioni el seu funcionament, amb conseqüències que poden arribar a ser molt desagradables. 

Opinió diversa i plural

Sovint trobem afirmacions gratuïtes sobre la capacitat de la gent d'emetre el seu vot, des d'una posició prepotent i de possessió de la veritat absoluta. Posar a votació unes opcions de govern o decisions sobre actuacions a realitzar vol dir confiar en les persones convocades i tot allò que posi en dubte la seva consistència va en contra del sentiment democràtic que ha de presidir qualsevol societat que es tingui per demòcrata i plural.

Hi ha persones, més de les que ens creiem i que es retraten, que no creuen que les persones tinguin criteri a l'hora de decidir, i d'aquí la resistència a sol·licitar l'opinió oberta a la gent. Hi ha països que de la pràctica dels referèndums n'han fet la base de la seva vida en comú. Tots coneixem el cas de Suïssa on tot sovint se'ls demana que opinin sobre temes ben diversos, abans de posar-ho en pràctica. A casa nostra són rares les ocasions que podem opinar, i quan ho fem encara se'ns qüestiona.

Aquests dies hem pogut sentir una de les persones que es creu viure per sobre del bé i del mal. Com molt bé deia un articulista, potser pel fet de ser premi Nobel pensa que està per sobre dels altres i que la seva opinió és millor que no pas la de tot un país. L'escriptor Vargas Llosa en més d'una ocasió ha afirmat que els opinadors o votants, com és el cas de Colòmbia, han votat malament. S'han equivocat. Ho va dir en relació al Perú i també a casa nostra.

Malauradament hi ha massa condescendència vers aquests personatges que es creuen Déu, i se'ls fa massa cas. Tot i que obtenen fracassos, com seria el cas del seu suport a Valls, a Barcelona, o a Ciudadanos, a Espanya, continuen a les primers pàgines dels diaris, i la seva opinió és respectada i fins i tot considerada com a tesi a tenir en compte. S'arriba a posar en dubte l'encert de la voluntat de tot un país, en contraposició del que pensa l'escriptor.

Cadascú de nosaltres, en algun moment ha tingut la temptació de voler interpretar el vot dels altres i les ganes de poder-hi incidir com per voler-los fer veure clarament la realitat. Acceptar que els altres puguin opinar diferent de tu és clau per a qualsevol persona que es tingui per demòcrata, i aquesta sensació de tenir la raó sempre, és molt negativa per a la convivència de tots, donada la gran diversitat. És cert que la població és manipulada, però això no vol dir que les persones no tinguem criteri i puguem discrepar d'aquells que per el motiu que sigui esdevenen personatges notables, que els mitjans de comunicació en parlen, destacats de la resta de mortals.

Què li passa a Lambán?

El president aragonès, que no és el nostre, darrerament està molt esverat i només fa que sortir als mitjans de comunicació amb les seves declaracions, sempre en contra de Catalunya. No és cap novetat que el president de l'Aragó aprofiti els avantatges d'atacar Catalunya per guanyar vots al seu territori. Aquesta pràctica és comú arreu d'Espanya. Els catalans, per mèrits propis o per interessos dels altres, som l'esca del pecat i tothom s'atreveix a criticar-nos i demonitzar-nos.

Probablement hem fet mèrits per ser envejats, i el problema és que rebem per totes bandes. No només tenim la crítica de les altres comunitats autònomes, com si fóssim uns privilegiats, sinó que a més no és cert i se'ns castiga amb menys inversió de la que correspondria i amb atacs a la nostra llengua i cultura.

Aragó és una comunitat que té l'autoestima molt baixa, i això ajuda a rebel·lar-se contra qui li fa ombra. Si a més hi ha interessos a compartir, llavors la lluita està armada. Aragó es va aprofitar del decret de l'article 155 de la Constitució per recuperar patrimoni que es trobava a Catalunya. Qualsevol excusa és bona per aconseguir allò que volem.

En les negociacions per a l'organització dels jocs d'hivern de 2030 s'ha arribat a un clímax ple d'espurnes. Es fa difícil saber què hi ha de veritat al darrere, perquè les informacions que ens arriben són contradictòries en funció del canal amb què arriben. En un principi semblava que tècnicament hi havia acord entre les dues comunitats, però després hi va entrar el joc polític que ho va encallar tot, fins al punt que el Comitè Olímpic Espanyol retirés la petició per organitzar els jocs. Ara tothom se'n lamenta, excepte els catalans que es mobilitzaven per aconseguir aturar-ho.

Lambán continua molt embalat, i les seves declaracions i crítiques contra Catalunya i el Comitè Olímpic Espanyol no s'han aturat. M'imagino que és una manera de lluitar per mantenir-se al capdavant del govern, sobretot pensant en les eleccions de l'any vinent. I tot això sent del mateix color polític que el govern de Madrid. Imagineu-vos què passaria si fossin de partits polítics diferents!

La percepció que jo tinc és que al president aragonès ha perdut els papers i no sap com sortir-ne. De totes maneres és una opinió que es pot considerar interessada, per la meva condició de català. Crec, però que qualsevol persona que examini els fets s'adonarà que el president aragonès té una certa tendència a la catalanofòbia, i això el perd. No sé fins quan durarà el sainet, ni les conseqüències que tindrà per a la seva reelecció com a president de la seva comunitat autònoma.

Més fàstic

Fa pocs dies que parlàvem del fàstic que ens produïa l'actuació d'Alicia Sánchez-Camacho a la política catalana i espanyola, i avui podríem afegir-hi qui va ser ministre d'Interior, el senyor Jorge Fernández Díaz, que també ens produeix fàstic, però creiem que hauria d'anar més enllà i exigir-ne responsabilitats polítiques. Les morals ja els hi demanarà el Déu a qui fa referències tot sovint.

Resulta indignant, i per a les persones creients, immoral, per escampar en tot moment la seva religiositat i devoció divina, quan el que queda demostrat és que no és digne de formar part de la comunitat catòlica. El senyor Jorge Fernández Díaz va actuar de manera il·legal i corrupta, però al mateix temps ho va amagar, mentint en sessió parlamentària.

En un país democràtic normal i corrent, ambdós protagonistes haurien de ser condemnats i pagar-ne les conseqüències, però no vivim en un estat democràtic, encara que s'entestin en dir que és una democràcia plena. Malauradament, els corruptes sempre se n'han sortit i ho continuaran fent. No hi ha manera que la Justícia d'aquest país actuï contra el poder corrupte, i prefereix fer-los costat, amb l'excusa de la sagrada unitat de la pàtria.

No hi ha paraules per descriure tota la ràbia que moltes persones sentim en veure com s'ha actuat durant aquests anys de transició democràtica. El PP és el gran partit polític corrupte, però no hi ha alternativa que sigui capaç de fer-hi front i condemnar-ho. El PSOE, l'altre gran partit polític espanyol, també té la seva història i la part fosca que sempre ha volgut amagar. No entraré a valorar qui és més corrupte, però sí que vull manifestar el meu desengany davant d'uns polítics que se serveixen de la política per fer-se rics, defensar els seus interessos i deixar la ciutadania desemparada, totalment enganyats.

Algú podrà pensar que soc molt innocent pensant que tot el que estic dient pot provocar una revolta que exigeixi un canvi d'actitud dels nostres polítics. Sé molt bé que la vida continua i que tot això que ha passat, continua passant i passarà en el futur. Les estructures de l'estat espanyol estan tan podrides que és impossible fer net i aconseguir transparència, honestedat i servei públic. Ens continuarem enfrontant a un mur opac, que només serveix per defensar els de sempre, i això en té culpa tothom, però sobretot aquesta esquerra que es diu progressista, però que no fa res per canviar-ho. És per això que l'esquerra no té futur. El seu paper ha quedat diluït, i no hi ha esperança per a les persones que en algun moment hi varen confiar.

Cs, l'endemà de les eleccions

Ahir m'hi referia d'esquitllada quan parlava dels resultats electorals a Andalusia. La desaparició de Cs al Parlament andalús és una nota destacada dels resultats electorals d'aquest passat diumenge i se suma a la davallada que ha protagonitzat el partit polític des de les darreres eleccions generals. La notícia tampoc no va sorprendre gaire, doncs era la tendència dels darrers anys i tot feia pensar que aniria d'aquesta manera. En tot cas es podia dubtar si desapareixerien del tot o bé obtindrien una important davallada. 

No és la primera vegada que en el meu blog parlo de Ciutadans, i qui em segueix sap que acostumo a criticar-los sempre. Una cosa és discrepar d'una ideologia o partit polític i l'altra considerar que es tracta d'un projecte rancorós i ple d'odi sense res de positiu que l'avali. El partit polític va néixer a Catalunya per anar en contra la llengua i el país, i realment ha fet molt mal. Al començament no prevèiem el ressò que podria tenir, i va arribar a ser el partit polític més votat en unes eleccions al Parlament català. 

Cs ha fet molt mal a Catalunya, però al meu entendre ho ha estès a la resta d'Espanya. Volia ser un partit nou que acabés amb el bipartidisme espanyol, i va fer mans i mànigues per pactar amb qui fos per tal de guanyar adeptes i poder. Crec sincerament que quan les coses es fan malament i no hi ha una base positiva per tirar endavant un projecte, difícilment s'obté l'èxit, encara que a curt termini pugui semblar el contrari. El seu líder Albert Rivera i també l'actual Inés Arrimades, han ocupat posicions polítiques de pes en el panorama català i espanyol, però en pocs anys s'han desinflat. El mal ja està fet.

Ara Inés Arrimades anuncia reformes importants i m'ho crec. Poden arribar a reformar els seus principis ideològics, si és que mai n'han tingut. Amb la dimissió d'Albert Rivera ja es va voler canviar la tendència, però tampoc ha reeixit. No sé quin serà el nou discurs, però estic segur que s'enfocarà a tornar a enganyar tothom per tal de recuperar seients als parlaments autonòmics, que hauran d'escollir nous diputats l'any vinent, i intentar recuperar-ne també al Congrés i Senat espanyols, a finals de l'any vinent.

Es juguen el sou públic si no volen haver de buscar-se la vida al món privat, i per això no estalviaran esforços a costa dels militants de base que en última instància són els que acaben pagant el plats trencats. De moment els càrrecs electes han anat reduint-se, i amb ells tot el conjunt de càrrecs de confiança que viuen de la política. Malgrat que alguns no podem estar contents amb els resultats andalusos, sí que és un bon senyal el fracàs de Cs, un partit que només ha buscat la bronca per fer mal als que no pensen com ells. No som adversaris polítics, sinó enemics, i això és el que no hauria de ser en un sistema realment democràtic.

El PP es queda el pastís andalús

Avui sí que ja tenim resultats de les eleccions andaluses on s'ha confirmat la clara victòria del PP. El dubte, tal com comentava ahir, estava en si aconseguiria la majoria absoluta o bé guanyaria necessitant vots d'altres partits per governar, com ha passat darrerament. Un govern que va ser possible pel pacte amb Cs, tot i que la victòria se l'havia endut el PSOE.

A les eleccions d'ahir diumenge ha quedat clar que el PSOE va de baixa i que allà on havia estat el gran guanyador i reserva socialista d'Espanya, també ha claudicat i ha passat a ser territori del PP. Però han passat més coses a destacar. En primer lloc, i a mi em fa especial il·lusió, Cs ha desaparegut del Parlament andalús. Les seves davallades arreu on s'ha presentat els darrers anys han arribat al punt de fer-lo fora de la institució. Un partit tòxic, que només es basava en l'odi i el rancor, no es mereix formar part de l'espectre polític d'una democràcia, encara que aquesta sigui tan feble.

També cal destacar l'aturada de Vox que, tot i que ha pujat en nombre de diputats, ho ha fet per sota de les seves expectatives, la qual cosa és digne de ressaltar i ens pot animar a pensar que Vox pugui tenir un sostre que no desestabilitzi tot el país.

L'autonomia que tindrà el PP per governar a Andalusia és positiva si ens ho mirem des del punt de la força de l'extrema dreta. Dependre de Vox era un perill real que calia evitar. Som conscients que la dreta del PP no és una dreta homologable a la dreta europea. Està molt més ancorada a l'extrema dreta, però el fet de no dependre'n permetrà aplicar polítiques pròpies que desitgem siguin més assequibles democràticament.

Probablement la victòria del PP, a part de molts altres aspectes, es basa en la credibilitat i bon fer del seu cap de llista. No he seguit de prop la política andalusa d'aquesta legislatura, però si més no ens ha passat per alt estridències que sí que hem pogut observar en altres llocs. Això pot haver estat clau perquè els andalusos li donessin la confiança i el fessin créixer en la mesura que ho han fet. 

La feina se li presenta al PSOE, i concretament a Pedro Sánchez, si té la intenció de revalidar la victòria a les properes eleccions generals. El camí ha quedat molt obert per al PP de Feijóo, i per poc que ho sàpiga aprofitar, en pot treure bon rendiment de cara als resultats de l'any vinent. Si Pedro Sánchez continua amb la política de voler enredar tothom fent i desfent sense aprofundir en res, es trobarà amb un gran patacada potser més forta de la que ha patit el PSOE andalús. L'esquerra, a Espanya, té moltes coses a aprendre si vol conservar la confiança de la ciutadania. S'ha malgastat massa el temps i la política no ha estat a l'altura de les expectatives que es podien tenir d'un govern progressista. Les classes mitjanes i treballadores han continuat sent l'ase dels cops.

La lliçó dels resultats electorals andalusos

En el moment d'escriure el post desconec quin serà el resultat de les eleccions andaluses d'aquest diumenge. Tota la informació que ens ha arribat aquests dies parla de la victòria del PP, amb el dubte si aconseguiran la majoria absoluta o bé necessitaran, com en altres llocs, els vots de Vox per aconseguir el govern autonòmic.

Fa uns anys ningú es podia imaginar que a Andalusia els socialistes perillessin. Semblava que es tractava d'un territori de majoria socialista inqüestionable, i que ho tenien molt ben muntat perquè això es perpetués en el temps. A les anteriors eleccions es va demostrar que la dreta superava l'esquerra, la qual cosa va sorprendre a més d'un. Ara ja tothom té clar que la dreta està per sobre de l'esquerra, aquesta molt dividida, i només el dubte és si els socialistes es poden mantenir més o menys igual, o bé decauen, amb el que això pot suposar de cara a les eleccions generals de l'any vinent.

L'esquerra no només té problemes a Espanya, sinó que és un fet que darrerament s'ha repetit a molts països. Sigui per un auge del populisme i la demagògia, que la dreta sap utilitzar molt bé, o pels errors dels governs d'esquerra que no han sabut acontentar la seva població, massa preocupats per temes interns i no donar solucions als problemes reals de la ciutadania. Pel que sigui, doncs, la dreta ha anat avançant, amb el problema afegit d'un augment de l'extrema dreta que, a Espanya, és preocupant.

Molts voldríem pensar que aviat arribarà el punt d'inflexió on l'extrema dreta deixarà de créixer per estabilitzar-se en un vot més o menys d'acord amb el grau de diversitat de qualsevol estat, i que no amenaça el futur del món occidental. Això és el que voldríem, però no les tenim totes. És molt probable que encara hi hagi camp per córrer i recaure en els errors que es varen cometre el segle passat, un segle de guerres mundials que encara deixen petjada.

Aquest vespre escoltarem els resultats i intentarem veure-hi la part positiva si és que n'hi ha, però el més important seria que els polítics espanyols en actiu, s'adonessin què pot passar d'aquí a un any quan les eleccions generals es convoquin. La tàctica de Pedro Sánchez de prometre molt i no donar res, amb un discurs encantador que no porta enlloc, s'ha demostrat que no suma per l'esquerra, sinó que dona ales a la dreta, que amb el suport de l'extrema dreta ha decantat la balança. No sé si hi ha temps per rectificar, però sí com a mínim per intentar-ho. 

Fàstic

Moltes persones hem coincidit a dir que sentíem fàstic tot escoltant les actuacions de la senadora del PP, la senyora Alicia Sánchez-Camacho, en relació a l'espionatge contra catalans, segons ella independentistes detestables. Una cosa és la ideologia política que pot tenir una persona i que et pot agradar més o menys, i l'altra és la utilització de la política per agredir l'adversari o aquell que pensa diferent a tu.

No hi ha paraules que puguin justificar actituds com la de la senyora Camacho, sabent que no és l'única que actua o ho ha fet d'aquesta manera, i és per això que tenim l'obligació de denunciar-ho i escopir-li a la cara (simbòlicament) pel que representa. Si tingués un mínim de consciència i moral, dimitiria de senadora, s'avergonyiria del què ha fet i demanaria perdó pel seu comportament. És clar que si tingués dignitat tampoc hauria actuat de la manera que ho ha fet.

Quina confiança pot merèixer una persona com l'esmentada senadora, després de conèixer tot el que ha fet mentre ha exercit el poder el seu partit polític? No soc innocent i sé que no és l'única ni la pitjor de tots els polítics que hem tingut i tenim al nostre país, però quan se saben les coses cal dir-ho ben alt i deixar en evidència la poca categoria i la immoralitat de la persona que s'ha aprofitat d'un càrrec polític, d'un sou amb diners públics, per denigrar la democràcia que tant ens està costant de consolidar al nostre país.

Mai m'ha agradat la senyora Camacho i sempre he desconfiat d'ella, però podies creure que eren prejudicis i el fet de no combregar amb les seves idees. No em sento representat ni simpatitzo amb totes les persones a qui ha traït i fet mal, però en la línia del respecte a la discrepància, em solidaritzo amb els afectats per denunciar una pràctica immoral i corrupte que no hauria de quedar impune.

La senyora Camacho és una vergonya més del món polític del nostre país, i no hauria de tenir l'atreviment de passejar pel carrer sense que tothom la mal mirés i la rebutgés com a membre de la nostra societat. La llàstima de tot plegat és que malgrat l'evidència del seu mal obrar, no deixarà de tenir qui li donarà suport i permetrà que una persona tan fastigosa com ella pugui continuar vivint de la política i cobrant el sou que tots plegats li paguem. Fàstic i ràbia perquè situacions com aquesta siguin tan usuals i que no en paguin les conseqüències. Aquest país no té futur, i anem cada vegada a pitjor!

Pere Aragonès s'escapa a Suïssa

Avui a les xarxes socials s'ha criticat el president català per ser a Suïssa en una reunió d'ERC, quan tenim tres o quatre incendis en marxa i molta por pel que pot acabar passant. Se l'acusa de despreocupar-se del país i prioritzar els temes de partit. No és la primera vegada que una cosa així passa i hi ha precedents que també han estat motiu de crítica. És perquè quan es tracta dels altres és fàcil de criticar, però sempre ve el moment que un mateix cau en la mateixa situació, i llavors no es veu de la mateixa manera.

Entenc que els focs no els apaga el president del govern, i que aquest compta amb el seu conseller, Ignasi Elena, perquè estigui les vint-i-quatre hores del dia al darrere dels fets i informant a tothom de què s'està fent per apagar els focs existents i evitar-ne de nous. El problema és més aviat d'imatge i que ens sembla que quan hi ha problemes greus al país, tota la resta s'ha d'aparcar i centrar-se en els fets fins que no quedin resolts.

De totes maneres crec que la qüestió no és tan pel fet en sí, com per tot el que estem vivint des de fa uns quants anys. Hem perdut la confiança en els nostres polítics, i creiem que prioritzen massa els interessos partidistes, deixant una mica de banda la ciutadania, a qui només tenen en compte a l'hora de recollir-ne els vots.

El govern català no acaba de funcionar, i en temes com la prevenció d'incendis ja comentava jo ahir que no s'ha fet res per reduir el risc. El creixement desorbitat de massa forestal al nostre país no ha vingut acompanyat per una política de tractament dels boscos per tal de mantenir net el sotabosc. Només quan arriba la temporada d'estiu i amb ella els incendis, és quan ens preocupem per la situació. Llavors ja és tard.

Els ciutadans estan molt cansats del govern i no agrada que es dediquin tant al partit polític mentre es considera que es fa poc per resoldre els problemes del país. És per això que avui es retreu a Pere Aragonès que sigui a Ginebra en una reunió de partit i no estigui al peu del canó amb tots els bombers i protecció civil lluitant per apagar els incendis que ens amenacen. És bo que ho tingui en compte i que reflexioni, ell i el seu partit, sobre què deien d'altres polítics que havien actuat de la mateixa manera.

Els fets són molt importants, però les formes també. Als polítics se'ls exigeix dedicació absoluta els 365 dies de l'any i retre comptes de la seva feina als ciutadans. El que puguin fer en clau partit polític no ens interessa i volem que es posi en un segon terme, sobretot quan hi ha prou elements com per criticar l'actuació dels partits polítics i el poc interès per al benestar de la ciutadania.

Els primers incendis de l'estiu han arribat abans d'hora

Males notícies quan observem els incendis que es produeixen a casa nostra i el perill que això sigui el pa de cada de dia, en un estiu que es preveu calorós, de moment la primavera ho està sent, i amb la sequera que tenim per un hivern que no ha plogut els nostres boscos són un perill i cal estar molt atents.

És important que tots hi col·laborem. De moment sembla que les causes dels incendis són naturals, però malauradament la mà humana hi acostuma a participar, ja sigui per imprudències o per pura maldat. A l'actitud de tots plegats s'hi ha de sumar mesures de prevenció per part de les nostres autoritats. Cal limitar l'entrada als parcs naturals per evitar que els incendis vagin a més.

Veníem d'uns anys en què el foc semblava que no havia estat protagonista. No recordo quan varen ser els darrers grans incendis a casa nostra, però semblava que hi havia una treva. Enguany, però ens avisen que pot ser greu, i de moment tot ho fa pensar.

Ara és hora d'estar molt atent el dia a dia, però portem massa anys que parlem de prendre més precaucions, sobretot per l'abandonament dels boscos. Considero que el nostre govern no ha fet prou, per difícil que sigui, per intentar que els boscos estiguin més nets. Poca cosa es pot fer amb el règim de pluges, però sí que es pot intentar preparar el terreny perquè la facilitat de propagació del foc no sigui tan gran.

Tot el nostre suport al cos de bombers i els seus voluntaris, que no sempre han estat prou ben tractats. Confiem en ells, ja sigui pel seu coneixement com per l'entrega en apagar els focs, perquè els desastres naturals siguin els menors possibles.

Potser no és el moment de reivindicar millores, perquè hem de concentrar els esforços en apagar els focs, però sí que hauríem d'exigir més dedicació dels nostres polítics per estudiar de quina manera es minimitza el risc dels incendis, tot i acceptant que el canvi climàtic és una realitat, i que mentre aquest vagi avançant, els estius seran cada vegada més pasta de les flames. Ànims i gràcies bombers!

Tracte de favor als funcionaris del Parlament català

La proposta de la mesa del Parlament ampliada sobre el treball i sou dels treballadors del Parlament que arribin a l'edat de 60 anys està provocant molta polèmica a les xarxes socials, molta més de la que al meu entendre hauria de provocar entre els polítics del nostre país. Des que es va destapar els privilegis dels funcionaris del Parlament de Catalunya amb les llicències per edat, han estat moltes les gestions que s'han fet per intentar apaivagar la polèmica originada, sobretot pel que fa al tracte de favor cap a aquests funcionaris, sobretot tenint en compte la situació general del país quant a treball i atur.

He intentat entendre la nova proposta després de tot el que es va dir i dels atacs al que es considerava un tracte de favor injust per a la resta de funcionaris, i de treballadors en general. No acabo d'entendre els motius que porten als polítics catalans defensar aquest tracte a persones que han treballat més de 15 anys al Parlament de Catalunya i que tenen més de 60 anys. 

Les persones que hem tingut la sort de poder-nos jubilar, després d'una vida laboral intensa, però agraïda, sovint ens mirem qui no en pot gaudir, amb una certa sensació desagradable, com si se'ns hagués fet un favor que no ens mereixíem. Ara, però, després de veure quina és la solució que es vol portar a aprovar al Parlament català per a aquests funcionaris, se'ns queda la cara de babau i no entens perquè a ells sí i a nosaltres no.

Hi hauria molts exemples a contrastar la seva situació laboral que ens faria pensar que la mesura que es vol prendre per aquests funcionaris del Parlament no és justa comparativament parlant. Si una persona normal i corrent, amb feina, ha de treballar mínimament fins als 65 anys, en funció dels anys de cotització, si no vol veure reduïda la pensió, com es pot explicar que els funcionaris del Parlament català se'ls doni una excedència a partir dels 60 anys, cobrant el 100% de la pensió que els correspondria, com a mínim cinc anys després?

Ens queixem molt de la justícia que no sempre es tracta tothom de la mateixa manera, però quan rasquem a fons ens adonem que en molts aspectes està passant el mateix. No tothom rep els mateixos tractes, però és que a més s'aprova davant dels nassos de tothom. Puc entendre, encara que no comparteixo, que molta gent demani que els polítics es redueixin el sou, perquè es consideri que fan un mal ús del diner públic, del diner que és de tots. Aprovar tractes de favor com aquest no és la millor manera de governar i acontentar la gent. Es crea molta divisió d'opinions i, sobretot, un desencís per la manera d'obrar dels polítics que representa que ens han d'afavorir a tots de la mateixa manera, al marge de la nostra situació personal. No em sembla bé!

Un nou fracàs del govern

Tot fa pensar que finalment no hi haurà candidatura per a l'organització dels jocs d'hivern del 2030 a Catalunya i l'Aragó. Si més no aquesta és la sensació que es té en aquests moments, en no haver-se posat d'acord en el repartiment de les seus entre els dos territoris. 

Suposo que hi ha moltes coses a dir i opinar al respecte, i hi ha gent que té molta informació i que ens ho pot explicar molt bé. De totes maneres hi ha una cosa que penso i és que, al final, s'haurà fet el ridícul més sonat. No tant perquè no es portin a terme els jocs a Catalunya, sinó per la manera com ha anat tot plegat.

Voldria pensar que hi ha serietat en els nostres polítics, i que s'ha tractat més aviat d'una estratègia del govern de l'Aragó per deixar en ridícul Catalunya. Sabem que l'Aragó havia intentat presentar-se sola temps enrere i que mai ho havia aconseguit, si més no això és el que vaig arribar a llegir. Seria, doncs, la manera de dir que si ells no han pogut, Catalunya tampoc.

Però hi ha moltes més coses al respecte. Una part dels catalans no volíem l'organització dels jocs, perquè no ens sembla el més adient. El govern català havia tirat endavant una proposta de consulta a una part del territori, quan d'alguna manera tots en quedàvem afectats. Encara no hi havia data fixada pel referèndum que el govern ja havia iniciat una campanya mediàtica a favor dels jocs. Un resultat en contra era un fracàs del nostre govern, i per això calia fer el que fos per evitar-ho.

Finalment els jocs no es faran, no perquè l'organisme internacional consideri que la proposta no és prou atractiva i hi ha altres candidatures millors. No perquè els catalans que haurien tingut el privilegi de votar-ho en referèndum hagin dit que no, sinó simplement perquè els dos governs, o tres, no s'han posat d'acord i han estat incapaços de consensuar una proposta unitària.

La no organització dels jocs, que personalment no em comporta cap disgust, és un detall més de la incapacitat dels nostres governants de fer política, de fer créixer el nostre país i aconseguir no deixar-nos a la cua del món occidental. Ahir ho parlava sobre les renovables, però és que estem quedant enrere en tot, i no tot és culpa de Madrid. Potser sí que amb la independència aniríem millor, però molt probablement necessitaríem uns altres polítics que demostressin la seva vàlua. Els actuals tenen molt que desitjar.

La ineficiència de la Generalitat

Llegint el diari ARA he trobat dos articles o informacions que d'alguna manera tractaven la burocràcia i ho feien en sentit negatiu, considerant-la causant de desencís als administrats, i en el cas de la notícia sobre les renovables, la culpable que les empreses es dirigissin a Madrid per saltar-se la Generalitat, per ineficient i gens resolutiva.

En el cas de l'article de Sira Vilardell, "L'excés burocràtic ofega les entitats socials", es fa una crítica per les dificultats que l'administració pública posa davant de qualsevol tràmit administratiu, sobretot tenint en compte que hi ha persones que tenen dificultats per dirigir-se a l'administració, i el suport que reben de les entitats del tercer sector es veu molt complicat per una manca d'agilitat en els tràmits.

Quant a la notícia de les renovables, que eviten la Generalitat i tramiten els permisos a Madrid, explicava com empreses energètiques decidien tramitar els seus projectes a Catalunya davant del ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Democràtic, esquivant la tramitació davant la Generalitat atesa la manca de resposta durant molt de temps.

Penso que ambdues notícies són preocupants i demostren una vegada més la ineficiència de la nostra administració autonòmica. No pot ser que el nostre govern posi tantes traves administratives que perjudiquen la ciutadania, però també el futur econòmic del nostre país.

Tot això passa mentre els nostres polítics s'omplen la boca de propostes i bones intencions, i critiquen les altres administracions d'usurpar-nos competències. Si les competències que tenim delegades som incapaços de gestionar-les, per què tant d'interès en conservar-les? 

Fa molt temps que denunciem la incompetència dels nostres polítics, i en l'agilitat dels tràmits administratius hi ha una demostració clara del saber fer. Estem cansats de moltes picabaralles i crítiques a Madrid, però en temes com les renovables, estem a la cua d'Espanya. Què més ha de passar perquè el nostre govern, els nostres polítics, obrin els ulls i busquin solucions a tanta ineficiència?

Em sap greu que passi tot això, que falti tanta sensibilitat vers les persones, però també s'actuï amb tanta incompetència a l'hora de fer avançar el nostre país. Estem perdent uns anys molt importants per al nostre futur com a país, i no sé veure la sortida d'aquest atzucac on ens hem quedat des de fa anys.

Aprofitant Algèria per a la campanya andalusa

No és cap sorpresa que en campanya electoral s'aprofitin totes les relliscades dels adversaris en benefici propi, i qui acostuma a relliscar més, o si més no té més repercussió, és el partit que governa. Aquests dies, doncs, de campanya electoral a Andalusia, l'atac al PSOE és evident perquè el PP vol aconseguir una majoria suficient per no haver de dependre de Vox, i aquests o Cs volen evitar una davallada que els convertís en insignificants o no necessaris per formar govern.

Un dels temes que s'utilitzen és la picabaralla amb Algèria, després del posicionament del govern socialista a favor del Marroc en el seu litigi amb el Sàhara. La possibilitat que Algèria es vengi del canvi d'actitud o declaració explícita a favor del Marroc, aturant el subministre de gas o bé incrementant preus, ha servit als partits polítics de l'oposició per atacar-lo i guanyar adeptes en el seu camí cap a la victòria en les eleccions andaluses de la setmana vinent.

La Unió Europea ha sortit a la defensa d'Espanya davant la possibilitat que Algèria posés entrebancs a la comercialització de productes entre ambdós països. Aquest fet, que demostra debilitat en el govern socialista, serveix als altres per posar la por al cos i manifestar que el PSOE no és una bona opció de govern, tampoc a Andalusia.

La importància dels resultats andalusos, més enllà de poder governar al territori, rau en el fet que no deixa de ser un avís de cara les eleccions generals de l'any vinent. A mesura que ens acostem a les generals, els resultats parcials són cada vegada més significatius i ajuden a fer estimacions del que pot acabar passant, amb la possibilitat que el cicle progressista arribi a la seva fi, i retorni el PP, ara amb el suport de l'extrema dreta de Vox.

Al darrere de tot això hi ha la situació dels saharians que han estat les víctimes d'una decisió, al meu entendre, injusta per part del govern socialista, que s'ha situat a la part còmode del litigi, ignorant la promesa de suport al seu dret a l'autodeterminació. Espanya torna a trair el poble sahrauí, sense cap garantia que els suport al Marroc li eviti els problemes fronterers que han estat l'excusa per fer el pas. Crec que l'actitud de Pedro Sánchez demostra la seva debilitat en un moment clau per al futur del seu govern i del canvi que es pot produir en els propers mesos.

Paralitzades les curses a La Mexico

La notícia de la paralització de les curses de braus a la plaça més gran del món, a Mèxic, m'ha sorprès. Segons he llegit, el jutge instructor del cas ha tingut en compte la denúncia d'una ONG que acusa els promotors de les curses de braus de maltractament dels animals, cosa que va en contra de la Constitució. El jutge ha paralitzat la celebració de l'espectacle fins acabar d'analitzar el cas.

Sigui quin sigui el resultat, no deixa de ser sorprenent en un món on sembla que per davant de tot hi ha els interessos del capital, i en el cas dels toros, dels empresaris i persones implicades que en treuen els seus beneficis. Al mateix temps, l'espectacle sovint es posa per davant dels drets dels animals, i acostuma a passar que per més denúncies que hi hagi no s'acostuma a aturar-ho.

No cal dir que m'agradaria que l'ONG aconseguís el seu propòsit i que la prohibició de celebrar-hi les curses en aquesta plaça s'afegís als llocs on està prohibit, que al meu entendre són menys dels que convindria.

No he assistit mai a una cursa de braus ni m'ha passat mai pel cap. La tradició ens diu que antigament la festa estava molt arrelada a casa nostra, també a Catalunya, amb moltes places escampades pel territori. Recordo la plaça de Vic, que ja no funcionava, sinó que s'havia convertit en un magatzem obert de material de construcció, però recordo la imatge, al costat d'on hi havia el camp de futbol. 

Els meus pares sempre m'havien comentat que a Vic hi havia una penya taurina important, i que sovint s'hi celebraven curses, amb molt de ressò, i amb algun protagonista autòcton. Sortosament això ja és història i no voldria que hi retornéssim. Un fet que mai pots descartar, sobretot tenint en compte la pujança de Vox arreu, i quin és el seu discurs.

M'agradarà conèixer què es diu a Espanya sobre aquesta notícia, que de ben segur trenca molts motlles i provoca angúnies a molta gent, alguns per ser uns bons seguidors i fanàtics, i d'altres perquè això els sembla que és ser patriota i defensar els interessos de la nació.

Acte d'agraïment al treball realitzat

Arran de la pandèmia l'acte de comiat o agraïment a les persones que hem format part de la plantilla municipal a la ciutat de Mataró havia quedat ajornat. Avui s'ha recuperat amb la participació de les persones que durant els darrers tres anys hem dit adéu a l'institució i hem entrat a formar part del col·lectiu de persones jubilades, persones que hem entrat en una nova etapa de la nostra vida.

La jubilació, que en el meu cas gairebé farà un any que vaig iniciar, serveix o ha de servir per canviar les rutines, a vegades de molts anys, per unes noves activitats, però sobretot per ser amos i senyors del nostre temps, adaptant nous hàbits i potser fent realitat somnis de molts anys que fins ara no ha estat possible dur a terme.

De l'acte d'agraïment d'aquest matí hem quedo amb les paraules que valoren la feina feta i el reconeixement pels anys dedicats a servir els ciutadans de Mataró, amb els nostres encerts i errors, però amb l'esperit de servei, i d'acostar l'administració al ciutadà. 

Durant aquests anys hem aportat la nostra feina i coneixement, i també hem après, i probablement, com molt bé deia el regidor Jerez, d'alguna manera s'hauria d'intentar aprofitar el coneixement adquirit per revertir-lo a l'institució i que no es perdi en la nostra memòria.

L'acte ha servit també per recuperar vells amics i també descobrir-ne d'altres que potser ignoràvem que havien arribat a l'edat de jubilació. Per recordar que fa molts anys, 37 en el meu cas, que vam començar a treballar-hi, amb unes condicions que no tenen res a veure amb les actuals. Anys que han servit per veure transitar moltes persones, ben diferents, algunes de les quals malauradament ens han deixat.

La importància dels actes com el d'aquest matí tenen el valor que tu els hi vols donar. La vida està plena de petits detalls, alguns insignificants i d'altres recordatoris del nostre pas per les empreses, les entitats, els grups d'amics. No hi tornaries, però no et sap greu haver-hi estat. Amb moltes coses que has criticat i que canviaries, però també en això tu ets part implicada i responsable.

Avui, una seixantena de persones hem compartit uns moments al Teatre Monumental de Mataró per recordar que durant molts anys vàrem formar part d'un col·lectiu que d'alguna manera o altra hem ajudat a configurar la ciutat i que voldríem que el balanç fos positiu. Gràcies.

Els taps de les autopistes

Arran de les embussades a l'AP-7 el cap de setmana de la segona Pasqua i d'algun accident que s'ha sumat a tots els registrats darrerament, hi ha força gent que comença a dir que potser caldria tomar els peatges i diversificar el trànsit. És cert que amb l'aixecada de les barreres a les autopistes catalanes hi hagut un augment important de la circulació, beneficiant altres carreteres locals que anaven molt saturades. L'increment dels accidents a les autopistes fa pensar, i s'estudien diferents mesures per intentar frenar-los. Una d'elles és limitar la velocitat màxima per circular-hi. 

Sens dubte que es fa necessari trobar una solució a l'augment dels accidents, i també els embussos en dies i hores punta, sobretot a l'accés a la capital. Tothom hi diu la seva, normalment moguts pels nostres interessos. Hi ha qui veu bé la limitació de la velocitat i d'altres prefereixen que es torni a pagar i d'aquesta manera expulsar de les autopistes aquells que no els agrada passar pel peatge.

Hi ha un problema de fons que no resol totes les situacions, sobretot els caps de setmana, i aquest és el transport públic i les seves deficiències. L'accés a Barcelona encara necessita millorar i portem molts anys amb restriccions i mal servei. La manca d'inversió en les línies de Rodalies ha fet que cada vegada hi hagi més avaries i que moltes persones continuïn preferint agafar el cotxe privat, amb les conseqüències que això comporta de saturació de cotxes a segons quines hores.

Però l'ús del cotxe privat és encara una necessitat quan es tracta de sortir de cap de setmana. El transport públic només cobreix certs desplaçaments, i això fa que tinguis molta dependència del vehicle particular. Fer fora els nous usuaris de les autopistes no és una solució, perquè seria tornar a saturar les vies interurbanes, on ara també es nota un descens dels accidents i morts. És, doncs, necessari resoldre l'ús de les autopistes, procurant que tothom s'hi esmerci i tingui en compte l'augment de trànsit que s'hi ha produït. 

Encara no ha passat prou temps per observar si ha empitjorat el manteniment de les autopistes, des que se'n fa càrrec l'administració, però estic convençut que caldrà buscar la manera perquè aquest manteniment millori, amb els recursos que al meu entendre han de sortir d'entre els seus usuaris. Trobar l'equilibri entre una millora de la circulació per les autopistes i el tap que es produeix a l'entrada de la gran ciutat és una tasca que li correspon a l'administració de la Generalitat, i que ha d'intentar resoldre el més aviat possible.

I permeteu-me que aprofiti aquest post per recordar que encara hi ha massa cotxes que circulen pel carril del mig, en lloc de desplaçar-se a la dreta i deixar espai lliure als que corren més. Penso que és una desconsideració que caldria tractar-la com a infracció i que la policia encarregada de controlar el trànsit hauria de fixar-s'hi més i sancionar qui no ho respecti.

Rufián és un maleducat

He llegit que el diputat d'ERC a Madrid, el senyor Gabriel Rufián, es disculpava de les seves declaracions, després que el president català l'hagi desautoritzat. Sempre és bo reconèixer quan t'equivoques, encara que en el seu cas no trigarem a tornar-li sentit exabruptes, com és molt usual en ell.

Penso que el problema de Gabriel Rufián és la mala educació. No tot s'hi val a l'hora de desprestigiar l'adversari, per més ràbia que et faci. El senyor Rufián va anar a substituir un altre personatge d'ERC, el senyor Joan Tardà, que tampoc es quedava curt en les seves declaracions i insults, però potser sí que era una mica més moderat. Potser tenia més educació.

Quan he llegit per primera vegada els insults que havia proferit a l'expresident Puigdemont, m'ha sabut greu, no tant perquè l'expresident sigui sant de la meva devoció, sinó perquè considero que no s'ho mereix, i estan fora de lloc. Volia esbrinar el context de la conversa on l'insultava per poder entendre millor perquè ho feia i de la manera que ho feia. Sigui com sigui, però, un diputat no hauria d'utilitzar aquests insults, sobretot quan no hi ha una base on sustentar-los.

La discrepància entre JxCat i ERC és molt gran, i darrerament sembla que s'ha accentuat. Això és un mal símptoma i un desastre per al nostre país, tenint en compte que els dos partits polítics conformen el nostre govern, i hi ha prou problemes amb Espanya com per deixar-los de banda i entretenir-nos a tirar-nos els plats pel cap, i a més insultar-nos.

Quan la republicana, senyora Marta Vilalta, demanava a JxCat que no s'equivoquessin d'adversari, pensava que ella mateixa havia de ser conscient de quin era el paper de molts dels polítics d'ERC, i adonar-se que potser el que estava criticant de JxCat s'ho havia d'aplicar en el seu propi partit polític. 

És una llàstima el nivell dels nostres polítics que, no només esdevenen incompetents per resoldre la situació que estem patint des de fa anys, sinó que a més es dediquen a insultar-se donant prou motius d'alegria els que realment estan en contra del nostre país. 

Crec que Rufián ha fet bé de demanar disculpes per la seva actuació, però m'agradaria que ERC fes una autocrítica sincera i valorés la possibilitat de prescindir de polítics com ell, que no ajuden en la recuperació del seny i la professionalitat dels nostres polítics, i en resum a la millora de la governabilitat del nostre país. 

Per inversemblant que sembli resulta creïble

Cada vegada és més evident la demagògia en la política i la mala fe en moltes de les declaracions i manifestacions de polítics espanyols, sobretot els que estan ancorats a la dreta, que cada cop se situa més a l'extrem. Això ens hauria de fer creure que tothom s'adona de la ridiculesa de les denúncies que per exemple es fan sobre les dificultats per parlar el castellà a l'escola, i semblaria que la pròpia evidència és la manera de salvar-nos de la injustícia, però no!

Resulta que tot i aquesta evidència la gran majoria s'ho creu i fa que les víctimes ens convertim en botxins als ulls dels espanyols, però també d'una part important de catalans. És per això que ens ha de preocupar la tendència actual de la política espanyola, i de retruc les conseqüències per a nosaltres, sobretot si la triple dreta arriba al poder, com tot fa pensar que així serà.

És cert que quan s'exageren les declaracions o es falsegen de manera flagrant, hauríem de pensar que això ens beneficia, ja que ningú s'ho creurà, però no és així. Hem arribat a uns límits de l'acusació contra tot allò que és català, ja sigui la llengua, la cultura, la terra... que qualsevol denúncia, per inversemblant que sigui esdevé creïble i, evidentment, reprovable.

La gota malaia en temes de llengua i cultura catalana, ha fet molt mal i, com deia aquí mateix fa uns dies, Ciudadanos ha aconseguit el seu propòsit. És cert que amb prou feines subsisteixen políticament, però el mal ja està fet i perdurarà més enllà de la seva existència. 

Les declaracions del nou líder del PP, el gallec Feijóo, sobre l'apartheid del català són molt greus i en un món civilitzat i on es practiqués correctament la justícia, s'haurien de denunciar i penalitzar, perquè són dites amb tota la mala fe, sabent que no és cert, però que això comporta augmentar el nombre de vots. Però no vivim en una societat justa i democràtica, sinó amb un Poder Judicial manipulat i parcial contra nosaltres, que mai farà res per aplicar la justícia. 

A vegades ens ve al cap culpabilitzar-nos per haver estat massa agosarats en la reivindicació dels nostres drets, però després t'adones que això és un error, com també ho és per una dona pensar que la seva manera de vestir provoca els violadors. El problema és que existeixen violadors, i el problema és que existeix una força nacionalista espanyola que no accepta la diversitat ni la riquesa de la diferència. El problema és que hi ha opressors que només busquen sortir airosos, encara que sigui fent mal als altres.

Manuel Valls no supera la primera volta

Ja sé que riure's dels fracassos dels altres no està bé, però permeteu-me que en aquesta ocasió faci una excepció. Crec que el personatge s'ho mereix. Manuel Valls volia oblidar el seu fracàs a l'ajuntament de Barcelona, on aspirava ser-ne el seu alcalde, i tornava a la política francesa, en aquesta ocasió de la mà de l'actual president, però els votants francesos li han dit que no el volien i que es quedés a casa. Emmanuel Macron li va posar fàcil, despatxant qui li havia sigut fidel, per oferir-li un seient com a diputat, a un preu ridícul, però ni així ha estat possible.

Penso que s'ha fet justícia i s'ha demostrat una vegada més que per davant de tot hi ha d'haver l'honestedat i en política l'esperit de servei hauria de primar sobre totes les coses. A Manuel Valls li importa poc el partit on es presenta, però fins i tot diria que tampoc té massa interès per la ideologia, més enllà de voler aconseguir un seient i viure de la política.

A l'ajuntament de Barcelona no va aconseguir l'alcaldia, però sí que va ser decisiu a l'hora de prendre-li al guanyador de les eleccions, l'Ernest Maragall, permetent que Ada Colau continués governant, amb el suport dels socialistes. Veient que el seu objectiu de ser l'alcalde de la ciutat que el va veure néixer, encara que visqués a França i allí hi desenvolupés tota la seva carrera política, no reeixia, va decidir renunciar a la cadira de regidor, i poc temps després ja es va postular per recuperar la vida política a França.

La patacada en aquesta primera volta de les legislatives franceses no sé si serà suficient com per abandonar definitivament la política, o bé trobarà la manera d'agafar-s'hi per un altre cantó. L'edat li permetria continuar, però l'historial li ha fet força mal.

Com deia al començament, no és bo aprofitar-se de l'arbre caigut, però en el cas que ens ocupa penso que una mica de sorna no hi fa cap mal. Sigui qui sigui el que finalment s'emporti la cadira de diputat que pretenia Manuel Valls, m'agrada perquè l'actual diputat, a qui Emmanuel Macron va apartar per deixar pas a Valls, pugui lluitar per retenir el seient, en una pugna que mai li haurien d'haver negat. La política és molt desagraïda, i això tots els participants n'haurien d'estar convençuts. Ara seran els electors els que decidiran a qui donen suport, i es podrà veure si el càstig sofert per Manuel Valls també el pateix el president Emmanuel Macron i perd davant del candidat de l'esquerra, del senyor Jean-Luc Mélenchon.

La imbecil·litat al poder

Sovint ens avergonyim dels nostres polítics ja sigui per la seva manera d'actuar o per declaracions que fan i que els deixen en evidència. Ser polític en exercici no és fàcil, i quantes més responsabilitats tens més es complica. Això no treu, però que a vegades els nostres polítics són uns inconscients i altres uns prepotents i creguts.

Avui, mentre escoltava tota una sèrie d'informacions sobre el canvi climàtic i els efectes que ja té avui dia, recordava les declaracions que va fer el seu dia qui fou president del govern espanyol, el senyor Mariano Rajoy, en què afirmava que un seu cosí, molt savi i entès en la matèria, li havia dit que això del canvi climàtic era una rucada que no sé qui s'havia inventat. 

Tirant més enrere podríem recordar l'accident a les costes gallegues d'aquell barco que transportava petroli i que va fer un vessament tan desastrós, el "chapapote". En aquells moments el senyor en qüestió era ministre d'interior i també va haver de fer el ridícul minimitzant els efectes del naufragi.

Em preguntava avui com podia ser que hi hagués gent tan imbècil i que pogués arribar a tenir un càrrec polític tan important, com el de president de govern. Què li passa a la nostra societat que no hi ha uns filtres de qualitat i competències capaços d'evitar aquestes escalades, i deixar a mans d'inútils i arrogants el poder d'un estat?

No és estrany que cada vegada hi hagi més desafecció a la política i menys confiança en els polítics que han de governar el nostre país. Els catalans ho estem patint per duplicat, i el futur que es presenta no és gens engrescador. Avui es confirmaven els càrrecs d'un dels partits de govern a Catalunya, i més aviat ens entra pell de gallina.

En una xerrada improvisada que vaig tenir ahir, sense aprofundir en temes polítics sí que arribàvem a la conclusió que calia no ser tan pessimistes i pensar que s'ha viscut èpoques més complexes i les hem superat d'alguna manera. Potser sí que ara vindran uns anys complicats, però hem de confiar que serem capaços d'afrontar-los, si més no per donar ànims als nostres fills que són els que hi hauran de fer front en un futur no molt llunyà.

Desmentir allò que s'ha afirmat sense proves

Arran del cas de Tamara Carrasco, que va ser titllada de terrorista i jutjada com a tal, i que ha acabat absolta després de quatre anys de mal viure, penso que seria important que d'alguna manera es pogués regular la informació que arriba a la gent i procurar reduir la seva manipulació.

La llibertat de premsa és bàsica per a l'exercici de la democràcia a un país, i la prova és que els mitjans de comunicació en països autoritaris i dictadures són reprimits i fins i tot prohibits, si no van a favor de qui ostenta el poder. Acceptada la necessitat d'una premsa lliure, caldria analitzar què passa en realitat en molts països on hi ha un sistema democràtic vigent. A ningú li sorprèn la idea que la premsa ha esdevingut un poder important, i que no sempre se'n fa un bon ús.

Quan estudiàvem ens parlaven dels tres poders independents que cohabitaven en un sistema democràtic, com són el judicial, l'executiu i el legislatiu, però al llarg del temps hem constatat que aquests no són únics, i que el capital i la premsa s'han col·locat a la seva altura. La regulació dels tres primers poders està més o menys controlada, amb les mancances que experimentem a Espanya, sobretot pel que fa a la seva independència i objectivitat, però el descontrol és total quant al capital i la premsa.

Els mitjans de comunicació s'han convertit en l'eina de repressió i manipulació més important en democràcies poc consolidades, on el poder ocult és capaç de fer creure allò que convé a una minoria. No estem parlant de situacions com per exemple Rússia, on els mitjans de comunicació estan obligats a dir allò que el Kremlin imposa, sinó de situacions més dissimulades on la premsa està sota la influència d'uns partits polítics o ideologies que prediquen segons els seus interessos.

Catalunya pateix des de fa molts anys la guerra declarada dels mitjans de comunicació espanyols, a les ordres del nacionalisme espanyol, garant de la sagrada unitat de la Pàtria. És per això que aquests anys de repressió contra el Procés, com a sistema de venjança per l'atreviment dels independentistes catalans, l'atac de la premsa espanyola ha estat constant i letal. 

Quan fins i tot els tribunals de justícia han estat incapaços de trobar cap culpa a l'activista Tamara Carrasco, la premsa ha estat incapaç de reconèixer que tota l'acusació que varen reproduir al començament del procés ha estat injusta, i no han fet l'exercici de demanar disculpes, o com a mínim publicar la innocència de l'acusada, amb la mateixa intensitat amb què se la va acusar. Ja que el codi deontològic es practica poc, algun sistema o altre d'obligatorietat de publicar desgreuges s'hauria de regular. El descrèdit és molt fàcil de practicar, però el reconeixement de culpa i error brilla per la seva absència.

Corrupció i exercici públic

Parlem molt de la corrupció dels nostres polítics i en trobem molts exemples que d'alguna manera ens avergonyeixen i ens fan desconfiar d'ells. Darrerament a casa nostra s'han barrejat temes de sobiranisme amb altres que són purament casos de males pràctiques a l'administració pública, no sempre per un benefici personal, encara que tot quedi massa fosc com per no pensar malament.

Hi ha vegades que reconeixem que d'alguna manera tots tenim una tendència a actuar d'una manera fraudulenta, encara que la capacitat per defraudar no és molt elevada, i això és més fàcil quan exerceixes un càrrec públic, i a més treballes amb diners que són dels altres. Amb això vull dir que hauríem de veure si la corrupció de molts càrrecs públics no és el trasllat del que en potència portem a dins, i que es manifesta al moment que tens l'oportunitat de remenar diners i exercir un cert poder. 

Caldria ser capaços d'adonar-nos que els casos de corrupció, els que es coneixen, no representen la majoria de situacions en què es troben i actuen els nostres polítics, però sí que tenen rellevància i se'n fa més ressò. No podem pensar que totes les persones que exerceixen responsabilitats polítiques són corruptes i que només entren en política per treure'n un benefici personal. Vull creure i, per l'experiència viscuda de persones properes, tinc clar que la gran majoria obra correctament i ho fa com a servei públic i ganes de participar en la vida col·lectiva.

Fixem-nos, però en el nostre dia a dia i veurem que no és tan fàcil comportar-se correctament i legalment les vint-i-quatre hores del dia. La contractació en negre, el pagament no oficial, la nostra declaració de renda... a vegades no són del tot nets, i és quan ens hem de preguntar si tenim la capacitat d'exigir els nostres governants que actuïn de bona fe i sense corrupció. 

Sovint l'excusa per a segons quines accions és que els polítics són uns corruptes i si ells ho fan per què no ho podem fer nosaltres. Pretendre que la nostra societat sigui una bassa d'oli i que tothom vagi amb la veritat per davant és força utòpic, però sí que hauríem d'intentar millorar i ser més responsables dels nostres actes. Als nostres polítics els hauríem d'exigir correcció i autoexigència també al mateix temps. 

Fa molts mesos que la gestió de l'actual presidenta del Parlament català, quan estava al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes, està qüestionada, i cada vegada sembla que hi ha més indicis sobre la possible actuació fraudulenta. És per això que caldria deixar molt clar que una cosa és el que pugui pensar i fer sobre la qüestió independentista, i una altra molt diferent si la seva gestió es va adequar a les regles estipulades o hi va haver deixadesa o fins i tot favoritisme a l'hora de contractar serveis a empreses amigues.

Rendir comptes

Un exercici que s'acostuma a fer i que d'alguna manera justifica que puguem dir que ens trobem en un sistema democràtic, és la rendició de comptes. Explicar allò que s'ha fet i el que encara queda pendent, segons les previsions fixades, o els acords presos. Ho veiem en tota administració pública que es tingui per transparent i és llavors que ens adonem del retard en la majoria d'objectius marcats. Les excuses no sempre són prou justificables i demostren incapacitat per part dels governants per dur a terme allò que ens havien promès.

Aquests dies ho hem vist a l'hora de valorar el percentatge d'inversió executada a Catalunya, per part de l'Estat, i que amb prou feines ha assolit el 35%. Ens queixàvem que la inversió promesa era molt baixa i insuficient, però a l'hora de la veritat s'ha executat una part miserable i denunciable.

Des de fa uns quants mandats, el nostre govern municipal elabora el Programa d'Actuació Municipal (PAM), que acostuma a calendaritzar, i això serveix per fer l'avaluació del grau de compliment. És una eina que es pot estudiar anualment, però que adquireix una importància significativa quan el mandat està a les acaballes o, com és el cas d'ara, quan només falta un any per al final del mandat i les properes eleccions.

La revista L'Agenda es fa ressò del que reflecteix el seguiment del PAM, realitzat pel propi govern municipal, on es diu que el grau d'assoliment global en aquests tres anys de mandat municipal és del 36%. Una informació que molt probablement servirà de guió per al debat que l'emissora de ràdio municipal té previst organitzar el proper diumenge, amb els caps de llista dels diferents grups municipals.

Llegint només el que diu l'esmentada revista, o directament del web municipal, s'observa que el treball, globalment, ha estat força escàs, amb diferències entre regidories i responsables polítics. Si bé és cert que la comparació no sempre és justa, ja que no totes les regidories sortien amb el mateix nombre d'objectius i dificultats per assolir-los, sí que ens ha de servir per adonar-nos que no tots els nostres representants polítics han aconseguit uns mínims per poder valorar-los positivament i, si fa el cas, renovar-los la confiança l'any vinent.

Falta un any, i el percentatge pot variar, sobretot si algun regidor o regidora es posa les piles i acaba tasques que estan encara molt verdes, però n'hi ha que per molt que s'hi facin hauran demostrat que no estaven preparats per gestionar un servei públic i farien bé, si és que encara no ho han decidit, no tornar-se a presentar i permetre que algú amb més empenta i eficàcia, pugui donar el servei que els vilatans esperem dels nostres polítics. 

Com que les dades que ofereix L'Agenda o que es troben al web municipal són prou explícites, no entro en detalls ni comentaris sobre qui ha fet la feina i qui no, i deixo la valoració a criteri de qui vulgui fer aquest exercici d'avaluació i que en tregui les conseqüències oportunes. També és bo que els propis regidors i regidores de govern facin l'exercici de valorar-ho i reflexionar en què han fallat.