Diplomàcia versus hipocresia

Arran de la reunió del G7 em ve de gust de parlar de diplomàcia i hipocresia. Una cosa no té res a veure amb l'altra, però és cert que a vegades, segons en quin context les separa una línia molt fina que ens pot confondre, o millor dit, confondre els protagonistes de la història.

Entenc que no podem estar tot el dia enfrontats i amb males cares, però tampoc s'entén segons quines postures en reunions com la d'Évian-les-Bains, amb uns dirigents polítics que s'han criticat obertament, però que ara s'asseuen en una taula per parlar tranquil·lament. Parlar de pau i progrés. Al darrere, però, alguna punyalada i anar tirant.

No he estudiat diplomàcia i, per tant, dec ignorar moltes coses al respecte. En tot cas el concepte de diplomàcia que ens arriba és aquell de comportar-se finament, aparcant les hostilitats, i segurament les veritats, i mirar de passar lliscant sense gaires entrebancs ni esveraments. Quan hi ha un problema de fons important, com podrien ser les relacions econòmiques internacionals dels darrers temps, o la contribució a l'OTAN, es fa difícil de distingir entre un comportament diplomàtic i un d'hipòcrita.

Podria pensar que, per evitar mals més greus, la diplomàcia és l'antídot, però no creieu que les coses s'han de dir a la cara? És lògic i normal que els dirigents europeus li riguin les gràcies a Trump, després de tot el que ha provocat? No sé si estem parlant de diplomàcia o feblesa i covardia, o potser no tenen cap més as a la mà, i han d'anar fent bullir l'olla, amb cara de simpàtics, a l'espera d'un canvi, qui sap si d'aquí a un parell d'anys.

Crec que hauré de fer un curs accelerat per entendre la base de la diplomàcia i abandonar per sempre aquest dubte que me l'acosta massa a la hipocresia.

La hipocresia dels nostres polítics

Ho he titulat com a hipocresia, però potser hauria de parlar de covardia, incoherència o falta de rigor, o que actuen per interès, mirant de quedar bé amb qui els ha de donar el vot per continuar vivint de la política. Em fa molta ràbia el que passa a Catalunya amb els correbous i l'actitud dels nostres polítics. Entenc que els amants dels toros estiguin enfadats amb els polítics catalans, que els varen prohibir les corrides, però no s'atreveixen amb els correbous. 

No he votat ni simpatitzat mai amb els partits animalistes, i fins i tot he discrepat en alguns termes, però no faria mai res que pogués ferir un animal. Detesto tots els jocs agressius que es fan amb animals, des de la lluita de galls fins als correbous, sigui quina sigui la modalitat. Soc un gran defensor de les tradicions i considero que aquestes s'han de conservar, sempre i quan respectin les persones i les bèsties. Davant la disjuntiva de decidir-me entre tradició i respecte als bous, ho tinc molt clar. No podem molestar i encara menys fer patir els animals!

Què els passa als nostres polítics? Són uns impresentables! Tenen por de rebre la crítica dels amants i seguidors de la tradició que tortura les bèsties, i no s'atreveixen a votar en contra dels correbous. Aquesta és una mostra més que justifica la desafecció política i la poca simpatia cap als polítics. Quan una persona té una responsabilitat ha d'actuar amb rigor i contundència, deixant de banda si agrada més o menys. Amagar el cap sota l'ala és una demostració de covardia, però permetre que els 30 pobles catalans que gaudeixen fent patir els bous per no posar-se la gent en contra, és una demostració de flaquesa que m'enrabia i produeix fàstic.

Sembla ser que aquesta setmana els parlamentaris catalans s'han de decidir, i molts d'ells tenen mal de ventre i cangueli. Si davant d'un fet tan evident els tremolen les cames, què no els passarà el dia que hagin d'enfrontar-se a l'Estat espanyol per defensar la independència de Catalunya? Ah, això ja no passarà, perquè tenim els polítics que tenim. Només s'entretenen amb allò que no els comporta cap risc. Són uns polítics menors, mediocres i sense cap lideratge que ens pugui treure de l'atzucac que no ens deixa avançar des de fa massa anys.

Els polítics i representants municipals dels pobles i ciutats que gaudeixen amb el sofriment dels bous buscaran qualsevol excusa per pressionar els parlamentaris perquè aparquin una normativa que hauria de ser vigent des de fa molts anys, si més no des del dia que es varen prohibir les curses de braus.

El maltracte als animals com a diversió

Aprofito que per les xarxes socials es parla de la tradició en alguns pobles del sud de Catalunya, de celebrar les festes torturant bous pel carrer. He llegit molts comentaris en contra de la festa i jo m’hi afegeixo. Crec que és una bestiesa que avui dia encara s’estiguin celebrant festes com aquestes, i això passi en un país que es vanagloria d’haver suprimit les curses de braus. 

És una contradicció rebutjar les curses de braus i mantenir les festes amb bous, encara que aquests no acabin morts. No soc una persona que defensi a ulls clucs les tesis animalistes. Algunes vegades fins i tot he criticat segons quin discurs, que he considerat fora de to i fins i tot fanàtic. Dit això, però, defenso tot allò que vagi a favor de les bèsties, i em considero totalment contrari a qualsevol activitat que posi en risc la vida dels animals, o que els molesti i els provoqui dolor.

Crec que ja vaig dir-ho en alguna ocasió, i continuo pensant que el nostre Parlament, que va ser tan valent prohibint les curses de braus a Catalunya, hauria de fer el mateix amb aquestes activitats tradicionals en alguns pobles catalans, que juguen amb els bous. És covardia i una actitud contradictòria prohibir una cosa i permetre l’altra. Això dona la raó als que varen considerar que la votació era fruit de la voluntat d’anar en contra d’una tradició molt espanyola, oblidant que també ho era de casa nostra. Sembla com si llavors es busqués més una victòria política que no pas la defensa dels drets dels animals.

Em costa molt defensar posicions radicals sobre la vida dels animals, pensant en la finalitat de l’alimentació de les persones, però tinc molt clar que mai defensaré el maltracte i la mort dels animals com a espectacle i diversió d’unes persones sense sentiments.

Ofèn tenir persones empresonades injustament, senyor ministre!

Sembla ser que el ministre de justícia, el senyor Català, ha manifestat que els llaços grocs eren ofensius. Si alguna cosa és ofensiva és mantenir en presó uns ciutadans que no han estat condemnats per cap delicte, amb acusacions que Europa ignora. El ministre de justícia, el president del govern i els jutges que estan conxorxats amb ells són ofensius i es mereixerien ser condemnats per prevaricació.

El govern i els jutges s'aprofiten del poder que ostenten per inventar-se delictes, magnificar les actuacions de qui no els agrada i mantenir empresonades persones sense ser jutjades. És vergonyós, doncs, que personatges com el senyor Català siguin ministres d'un estat que es considera democràtic. La covardia del senyor Rajoy, la corrupció que l'envolta i el conjunt de mentides que ha creat per mantenir-se al davant del pitjor govern de la recent història d'Espanya és la causant de tots els mals d'aquest país. És la seva actitud, beneïda pels partits de l'oposició la que anima cada vegada més catalans a voler marxar d'Espanya. Amb polítiques de por, repressió i eliminació dels drets fonamentals de les persones no aconseguiran que estimem la seva Espanya. La manca de reacció de la resta de la península ens fa pensar que potser el millor

per a tothom és trencar definitivament amb l'estat espanyol. Els culpables no seran els independentistes, sinó el govern i els partits polítics espanyols que s'han negat a dialogar per buscar unes relacions justes entre Catalunya i Espanya.

Senyor ministre, els llaços de color groc són una manera de recordar i exigir que surtin de la presó unes persones que no hi havien d'haver entrat mai. Si l'ofenen és perquè no té la consciència tranquil·la i voldria ignorar la situació, perquè li fa mal.

El PSC rebutja les crítiques de Bono a Maragall

Un dels problemes que el PSC arrossega des de fa molts anys és la seva dependència al PSOE, un partit socialista espanyol amb figures molt dubtoses de ser progressistes i d'esquerres. Criticar ara Bono pot semblar oportunista i gratuït, però si repassem els comentaris i escrits veuríem que no és un tema nou, sinó que surt a la llum arran del seu article a El País d'aquest cap de setmana.

El que pugui dir de Maragall ara té molt poca importància i cau pel seu propi pes. El que pesa és la concepció que té de la nació espanyola i de la diversitat de l'estat. Bono no està en la línia del federalisme que sembla defensar l'actual primer secretari, però tampoc es troba tan lluny d'altres polítics actuals. Una mostra és l'exministra Carmen Chacon.

El senyor Bono no és la imatge que esperem d'un líder socialista, al marge de les discrepàncies que hi pugui haver en la qüestió territorial i sobirana. El gran problema del PSOE, al meu entendre, ha estat que quan podia no ha actuat com a partit socialista. No sé si per covardia o bé per complex, no ha estat capaç de defensar els principis del socialisme, i s'ha quedat a mig camí, sense acontentar ningú. Això explica per què només ha guanyat quan la dreta ha fet fallida, per tant, no pas per mèrits propis, sinó per demèrit de la dreta conservadora.

El PSC ha tingut una visió molt diferent, però tampoc ha estat capaç d'aplicar una política d'esquerres, sinó que normalment ho ha confós en populisme, un defecte que ara el PSOE critica de Podemos. El populisme és un mal greu que els partits polítics, sobretot els d'esquerra, han practicat per guanyar vots. La conseqüència és una societat civil passiva i depenent dels favors dels polítics. El pitjor que pot passar és que una força política actuï pensant en els favors de l'audiència i no tant en els principis que diu defensar.

Avui el PSC ha sortit a criticar les paraules de Bono i li ha volgut fer veure que no va ser la reforma de l'Estatut el que va fer créixer el sobiranisme, sinó la sentència del Tribunal Constitucional. Personalment hi afegiria també l'actitud de Rodríguez Zapatero que no va complir la seva promesa de donar suport al que decidís el poble català. Tot plegat ens ha portat a un punt de no retorn que pot acabar molt malament si el govern espanyol es manté en aquesta posició de negació de les aspiracions de la gran majoria de catalans, també el PSC, de poder decidir el futur del nostre poble.