No ofèn qui vol, sinó qui pot

Aquesta frase sempre l'he tingut molt present, tant en el seu sentit literal com en les adaptacions que puguis fer. Per exemple, no és el mateix que et renyi o critiqui la teva actuació una persona que et mereix confiança i respecte, que qui ho faci no signifiqui res per a tu. Les mateixes paraules poden afectar-te de diferent manera depenent de qui les digui.

I això és important, no només a l'hora de rebre consells o crítiques, sinó també a l'hora d'actuar tu mateix. Si ets una persona honesta i coherent, que tens en compte els valors i els altres, tot allò que diguis o facis serà tingut en compte i ben considerat. Si només parles perquè tens boca, i el teu exemple de vida fa aigües, ja pots anar dient, que els altres no ho tindran en compte.

És per això que no tothom pot influir en els altres. Qui té personalitat, credibilitat i practica allò que predica, té tots els punts del món per ser respectat. Ho pots aplicar a la vida professional, a la política, a les activitats del lleure i a la família. No es tracta de parlar més alt ni tenir molt de poder. Tampoc és qüestió d'anar sentenciant per la vida. Ni posar-te, o pretendre-ho, per sobre dels altres. Els guanyes a partir de la senzillesa, l'honorabilitat, l'empatia, la sinceritat. La resta et pot donar satisfaccions momentànies, però a la llarga no et porta enlloc.

I ho dic en aquests moments en què l'insult i l'ego està molt crescut arreu. Les xarxes socials són un gran exemple de la banalitat de les relacions humanes poc treballades. De l'espontaneïtat irreflexiva i provocadora. 

El dolor provocat per la prepotència d'alguns acostuma a ser efímer. Quan els ulls te'ls fan obrir aquells referents que no t'han fallat mai, la cosa canvia i t'obliga a reflexionar sobre què estàs fent malament.

Mostra d'afecte o provocació?

El president del govern espanyol, el senyor Pedro Sánchez, considera la celebració del Consell de Ministres de divendres vinent a Barcelona, com una mostra d'afecte a Catalunya i els catalans. Des d'aquí, però, hi ha una bona colla de catalans que més aviat ho considerem una provocació. I tu?

La casualitat que tingui lloc just un any després de les eleccions autonòmiques imposades pel president M. Rajoy, gràcies a l'article 155 de la Constitució, en què es va rebutjar el nomenament de tres possibles presidents, més aviat no deixa un bon record. Esclar que no és només això, sinó tot l'embolic de situacions i injustícies creades.

Intento situar-me a una certa distància dels fets, procurant objectivar-ho al màxim i veig que el clima creat és molt tòxic. El problema no és tan l'independentisme o la unitat d'Espanya, sinó l'actitud dels protagonistes. No som capaços de moure'ns en el marc d'un sistema democràtic, amb les eines que proporciona, sinó que, cadascú pel seu cantó, busca la manera d'imposar a l'altre allò que creu i desitja que passi.

En una situació com aquesta, tot el que es fa té una doble lectura. No és casual que la celebració del Consell de Ministres s'interpreti de manera diferent en un i altre bàndol, però se'm fa difícil pensar que un i altre estiguin convençuts de la motivació que defensen i, com en tot en aquests moments, se n'aprofiten per crear encara més crispació.