No et quedis a casa, vota

Malgrat el poc interès que ens desperten els polítics actuals, si en alguna ocasió es fa més necessari i gairebé obligat participar en les eleccions són les d'aquest diumenge. Només cal pensar en les moltes persones que no ho podran fer, bàsicament per l'epidèmia, per estar confinats o infectats, però també per la por que moltes persones grans tenen d'encomanar-se el coronavirus.

És per això que ara més que mai ens veiem obligats a anar a votar i escollir, ja sé que és difícil, entre tots els candidats i candidates que aquests dies han proclamat les seves promeses, la majoria de les quals quedaran per complir-se, i s'han discutit per coses banals i n'han deixat d'altres d'interès al calaix.

Són moltes les persones que amb els seus escrits ens conviden a participar-hi, a no quedar-nos a casa, encara que només sigui per fer el pas que moltes persones haurien volgut fer i no podran. És també el moment de deixar clar si ens creiem el camí a la independència, o bé ressituar-nos després de deu anys de problemes i encallades.

Mai abans hi havia hagut tantes forces polítiques que aspiraven a quedar primeres. A les darreres eleccions ens va sorprendre el guanyador, en aquell cas guanyadora, contra la majoria de pronòstics. Dos es barallaven i el tercer es va emportar la victòria, encara que no va servir per a res. En aquesta ocasió s'hi ha afegit el PSC, i ERC veu a tocar la seva enyorada victòria, sobretot pensant en la disgregació dels hereus de CIU que es barallen entre ells, alguns per poder entrar al Parlament.

Els que no hagueu votat per correu, no us oblideu aquest diumenge d'acudir a les urnes a dipositar el vostre vot. Podeu reflexionar a qui li doneu, però no us quedeu a casa sense votar. Impliqueu-vos en aquestes eleccions, encara que els candidats no es mereixen gaires obsequis. El futur de Catalunya està a les nostres mans.

Albiol es queda sense alcaldia

Contra tots els pronòstics Albiol s'ha quedat sense alcaldia. Albiol va fer una campanya amagant la marca del PP que havia obtingut molt mals resultats i va aconseguir una gran victòria, però que no ha estat suficient per poder ser nomenat novament alcalde de Badalona. Tal com ha passat en molts d'altres municipis, la llista més votada no ha obtingut el regal de l'alcaldia, sinó que l'oposició ha aconseguit la majoria absoluta amb un altre candidat. 

El caràcter i l'actitud d'Albiol, sovint en posicionaments polèmics, ha fet que molts badalonins, però també d'altres municipis, estiguessin pendents de què acabava passant en la constitució del nou Consistori. Molts adversaris que renunciaven a la seva opció sempre que aconseguissin evitar que Albiol tornés a l'alcaldia. 

Per Albiol és una patacada després d'haver fracassat com a parlamentari català i ara no haver aconseguit l'alcaldia. Albiol no és persona de segona fila, necessita estar al davant i polemitzar amb qui sigui. No me'l ser imaginar de líder de l'oposició durant quatre anys, però és massa jove per renunciar a la política i no té, dins del PP, cap esperança o al menys això em fa pensar, atesa la situació en què es troba el partit.

Qui sí ha triomfat al marge del partit ha estat el nou alcalde de Terrassa que va dimitir arran de l'actitud del PSC en l'aplicació de l'article 155 de la Constitució i s'ha presentat en una nova llista i ha aconseguit fer fora el PSC de l'alcaldia. Albiol ho ha intentat amagant les sigles del PP, però n'ha quedat fora. Veure ara quin paper l'espera i si el respectarà durant gaire temps.

Els vots catalans per al Congrés espanyol

Avui és molt difícil emetre pronòstics perquè tot canvia ràpidament. Hi ha imprevistos que de manera sobtada en modifiquen les expectatives creades. Dir que tal o tal altre partit guanyarà les eleccions resulta arriscat perquè avui és una cosa i el dia 28 d'abril en pot ser una de totalment diferent. Malgrat tot, els centres d'opinió no se n'estan de publicar els seus pronòstics a partir de les enquestes d'opinió.

Llegia que ERC sembla ser que guanyarà les generals a Catalunya, i que els Comuns en seran els més perjudicats. D'entrada, sense tenir informació contrastada, tothom ho afirmaria, simplement atenent el que està passant en els propis partits, amb un PDECat que no aixeca el cap, i uns Comuns que han perdut la bandera i tampoc s'han recuperat. Dels dos ERC en pot rebre votants.

També el PSC hi surt guanyant, però també s'ha de dir que parteix d'una situació molt magre i, per tant, té tota la lògica del món que puguin créixer, o això o morir. Un altre partit polític que a nivell de Catalunya perd pistonada és C's. No és fàcil aquest pronòstic, perquè no tenen una alternativa clara, a no ser que molts votants socialistes que es desviaren cap a C's en el passat, tornin al punt de sortida.

L'enquesta també parla del Front Republicà, on s'hi han apuntat els cupaires de Poble Lliure, i els situa dins del Congrés espanyol. M'imagino que serà l'opció que girarà al voltant del percentatge mínim per entrar-hi. 

Qui votarà el Front Republicà? O dit d'una altra manera, a qui li traurà vots? Segons les estadístiques, sembla ser que molts dels votants de la CUP en altres eleccions, per a les generals optaven per ERC. Ara que es presenten dins del Front Republicà és probable que votin als seus. També podran rebre vots dels que s'abstenien, però... el fet que no sigui la CUP, sinó Poble Lliure qui hagi pres la decisió de presentar-se podrien ser menys els que decidissin donar suport al Front Republicà.

En què canviarà Andalusia amb la dreta extrema?

Una de les preguntes que toca fer-nos, si es compleixen tots els pronòstics que els partits de dreta i extrema dreta deixen fora de la Junta al PSOE, és en què canviarà Andalusia respecte a tots aquests anys del PSOE.

El primer que em ve al cap, per l'experiència que hem pogut veure en ajuntaments on sempre havia governat un mateix partit polític, tots els canvis de persones amb carnet socialista que durant tants anys han anat treballant per a l'administració autonòmica. Els primers mesos ens farem un tip de veure cessions i nomenaments de càrrecs a diferents nivells. On aniran a parar els cessats? D'on sortiran els nous nominats?

A part d'aquests canvis, en què canviarà la política del nou govern? Quines lleis aprovarà el nou parlament, i quines derogarà? I una de molt important: quin pes hi tindrà Vox? A nivell espanyol també podríem afegir: quins efectes tindrà el pacte de PP i C's amb Vox?

S'ha acusat i hi ha proves de la corrupció socialista a Andalusia, però no tenim clar que amb els nous governants es solucioni. O potser sí, però amb un canvi de cromos. Vox diu molt clar què pretén, i per tant caldrà veure quin pes tindrà en el nou pacte de govern. 

Una de les coses a destacar és, per si algú encara no ho tenia clar, que C's s'alinea amb la dreta, i no amb una dreta qualsevol, sinó amb l'extrema dreta. S'han acabat els dubtes per aquells que no sabien on situar-los si a la dreta o a l'esquerra. Aquesta decisió també simplifica la feina a C's, que sovint intentava amagar la pota, o si més no se l'enfarinava per confondre.

Seria desitjable que aquest mig any d'avantatge respecte a les altres autonomies, servís de mostra de a qui han de votar a finals de maig, i de qui no es poden refiar, perquè no els vingui de nou, tal com ha passat a Andalusia. 

Els comicis de les candidatures transversals

A punt de tancar-se el termini per presentar les candidatures que volen participar a les eleccions del proper 21 de desembre, hem pogut observar que les candidatures amb opcions d'entrar a formar part del nou Parlament català s'estan confeccionant amb una gran dosi de transversalitat, totes elles excepte PP i C's que actuen sempre de manera molt compacta i sense opció a discrepar de la direcció dels seus partits.

Començant pel PSC, que ha incorporat exmilitants d'UDC (si els fundadors del partit aixequessin el cap!), i també membres significats de la plataforma SCC, que consideren que els professors a Catalunya adoctrinen i inciten l'odi contra Espanya; ERC també incorpora polítics que varen sortir d'UDC o del PSC; els Comuns, que han deixat clar que els seus vots no donaran suport a la independència, també han acceptat independentistes a la llista, la CUP, amb la pròpia diversitat que la caracteritza, també presenta diferents corrents ruptoristes, i la candidatura del President Puigdemont, que ha treballat fins a darrera hora per presentar una llistà unitària.

Aquesta transversalitat té un objectiu clar, ja sigui a favor o en contra, que és la independència. No sabem si el PSC, en funció dels resultats, s'aliarà amb C's i PP per oposar-se a qualsevol majoria independentista, ni tampoc si les tres candidatures independentistes, en cas de conservar la majoria absoluta, actuaran unides per tornar-ho a intentar. La pregunta que em faig és: I al marge de la independència o la unitat d'Espanya, hi ha alguna cosa a treballar?

Si ens creiem que hi ha vida més enllà de la discussió sobre la independència, aquesta transversalitat ajudarà a avançar en l'elaboració de lleis que permetin arrencar novament el país? Ens trobarem amb un jeroglífic amb pronòstics difícils? Tindran llibertat de vot els membres d'un grup parlamentari?

Si en tot moment es tracta d'elaborar la llista dels millors, s'ha tingut en compte a l'hora de confeccionar aquestes candidatures transversals? No creieu que hi ha el risc que s'hagin deixat dur més per les aparences que no pas per la capacitat de treball dels seus personatges? S'haurà d'anar seguint.

La lliçó de la militància socialista

Per sorpresa ahir Pedro Sánchez va escombrar la cúpula del PSOE. Certament, contra molts pronòstics no va ser Susana Díaz, la protegida de les grans patums socialistes, amb Felipe González al capdavant, qui es va fer amb la secretaria del partit, sinó que el guanyador va ser l'expulsat exsecretari, amb el suport de més del 50% dels militants.

Vist com ha anat tot plegat no se m'acut res més que insistir en la lliçó que els militants socialistes han donat als líders del passat, aquells que no han sabut retirar-se a temps, i des de l'ombra han volgut continuar movent els fils al marge de la voluntat dels militants i simpatitzants socialistes.

La resposta de la majoria dels militants socialistes ha demostrat que no varen acceptar el cop d'estat dels membres de la gestora socialista que va acabar donant suport a Rajoy a la presidència del govern espanyol, amb l'abstenció del PSOE al Congrés de Diputats. Pedro Sánchez, als ulls de molts socialistes, és qui pot recuperar el govern espanyol, amb una política diferent a la que ens ofereix el PP. Susana Díaz no és aigua clara per a la majoria de socialistes, i per això no ha guanyat. Només els socialistes andalusos li han donat suport, i això, per a defensora a ultrança de la unitat d'Espanya, és un avís important.

Pedro Sánchez té per endavant una feina important i difícil. El PSOE està en hores baixes i no només ajuntant esforços podrà sortir de l'atzucac on es troba. Caldrà enginy i no fer més passos en fals. Caldrà valorar quin paper pot i ha de jugar en el marc parlamentari i polític espanyol. No ho té gens fàcil, però al meu entendre, només amb un partit socialista fort podrem aconseguir que el partit de la corrupció, el conservadorisme i la nostàlgia franquista, desaparegui del govern d'Espanya.

Impeachment a Donald Trump?

Ahir amb una colla d'amics comentava que tenia la impressió que el nou president americà no duraria els quatre anys de mandat. De totes maneres no en feu gaire cas perquè els meus pronòstics no acostumen a complir-se.

Si em demaneu en què ho argumento us hauré de parlar de coses que són evidents, però no necessàriament concloents. L'actitud que Trump ha mantingut durant tota la campanya electoral i també després de guanyar les eleccions no podem dir que sigui gaire pacificadora, sinó més aviat crispa i ho fa en diferents espais i circumstàncies.

No es tracta de les paraules dites contra els seus adversaris demòcrates, amb l'encara president del país o la candidata superada, sinó també amb la CIA, Mèxic, Xina... L'ús del twitter gairebé com a únic mitjà de comunicació i contacte amb els ciutadans americans tampoc entren dins la normalitat a què estàvem acostumats.

La crispació no és mai bona, encara que pugui semblar letal. La crispació crea més crispació, i la por a perdre poder i privilegis pot provocar reaccions impensables fins ara. Bé, la història presidencial americana ha viscut situacions crítiques que no voldríem veure repetir-se.

Avui he llegit la crònica a La Vanguardia sobre la possibilitat d'un impeachment, com a forma de procés de destitució per part del Congrés Nord-Americà format per la Càmera de Representants i el Senat, avui amb majoria republicana.

Donalt Trump xerra molt, diu moltes coses i no són pas inofensives, per la qual cosa tots sabem que aquesta lleugeresa comporta a vegades problemes seriosos. És una manera molt diferent a la que ens té acostumats Mariano Rajoy.

El passat de Trump no és molt afalagador i els moviments que sembla ser que va fer durant la campanya electoral tampoc li resultarien favorables si es donessin a conèixer. Deia al començament que els meus pronòstics no tenen gaire credibilitat, però si ho diu més gent...

Per què Podemos no vol pactar amb el PSOE?

Encara que fins a darrera hora tot és possible, sembla ser que les eleccions del mes de juny cada vegada són més previsibles. Podemos no accepta l'oferiment del PSOE que va de bracet de C's. Els motius poden ser múltiples i acceptar-los no sempre ve de gust, però hi ha una cosa que és coherència que el PSOE potser no valora suficientment, però tot fa pensar que Podemos sí que hi creu.

Tot i que en política sempre s'ha d'estar a punt de fer pactes, a partir del diàleg i renunciant per totes bandes, sí que és cert que els principis bàsics no s'haurien de trair mai. Se'm fa molt difícil que, per al bé d'Espanya, el PSOE pugui acceptar alegrement anar de la mà de C's. Encara que en més d'una ocasió he comentat que el PSOE practicava una política poc d'esquerres, pactar amb C's i pretendre que Podemos hi estigui d'acord és somiar massa i tocar poc de peus a terra.

Per què Podemos prefereix noves eleccions, malgrat tenir les estadístiques en contra? Aquests dies ens han informat que en unes noves eleccions el PP i C's creixerien, arribant fins i tot a sumar majoria absoluta. En aquest cas quedaria tot resolt l'endemà mateix de les eleccions. Aquest és el gran somni de Rivera des que va decidir presentar-se a les eleccions espanyoles.

Si els pronòstics són aquests, li interessa a Podemos forçar les eleccions? Jo penso que sí. Podemos encara té un llarg recorregut fins aconseguir el que pretenen. Podia haver passat que en un primer intent les coses sortissin bé, però no ha estat així. Li ha faltat el suport que ha d'anar a buscar més endavant, però que mai l'obtindrà si pacta amb posicions tan dretanes com les de C's.

Podemos preferirà recular en les properes eleccions, amb la intenció de ressorgir d'aquí a quatre anys amb més força i amb possibilitats de poder arribar a la Moncloa.

En campanya, si tothom t'ataca és que alguna cosa fas bé

Quan veus que hi ha tanta obsessió per atacar un partit polític o agrupació política, com se n'hagi de dir, és que fa por i temen que guanyi les eleccions. Penso que el més interessant seria que cadascú defensés la seva posició i argumentés per què defensa tal cosa, per intentar convèncer-nos que és la millor opció. Quan veig que només es dediquen a criticar a una altra força política em fa pensar que aquella serà la guanyadora.

I ja sabem que el millor ganxo per atraure vots és figurar com la candidatura guanyadora, perquè la gran majoria vol anar amb qui té opcions de guanyar. Això fa encara més estúpid donar ales al contrincant enlloc de presentar la proposta, si és que se'n té.

Avui, però volia comentar que cada vegada serà més difícil parlar de política sense que se'ns acusi de partidisme. El fet que la nova moda en política és la de batejar grups i candidatures amb substantius, expressions verbals o adjectius, provoca que hagis d'arraconar-ne uns quants si no vols veure com t'acusen d'afavorir una o altra força política.

En aquests moments tenim "Ciutadans", "Podem", "Guanyem", "En comú", "Junts", "Sí es pot", "Societat cívica Catalana"... i me'n deixo. Per tant no podem parlar de ciutadans sense pensar amb els amics de Rivera, ni podem expressar que guanyem si anem junts, ni tan sols dir que som una societat cívica catalana. 

A TV3 se li ha fet treure el logotip "Junts" de la seva campanya d'estiu per considerar que s'estava fent una propaganda subliminar a la candidatura de CDC i ERC. Probablement la direcció de TV3 així ho havia plantejat, però en tot cas tot plegat fa una mica de riure. Entenc que molesti a agrupacions com ara Catalunya sí que es pot, perquè s'hi juguen la supervivència ja que els pronòstics van des del desastre més espatarrant fins aconseguir ser la segona força del nou Parlament. Davant d'això, no es pot badar.