Les presses mai no són bones

Aquests dies estem convocats a participar en el procés de pressupostos participatius i se'ns demana que aportem idees de projectes o actuacions, per sota dels tres-cents mil euros, que voldríem que el govern municipal incorporés en el pressupost de l'any vinent. Un procés que, a Arenys, vàrem incorporar l'any 2008 i que no ha experimentat gaires canvis, amb uns resultats poc significatius, quant a resposta ciutadana.

En ple estiu no és el millor moment per tenir els vilatans engrescats a participar-hi, però d'alguna manera es vol cobrir l'expedient, peti qui peti. No ens hi podem negar ni tancar-nos en banda. Quan se'ns demana opinar i aportar idees hem de respondre. No sempre en tenim l'oportunitat. Tot i això, seria desitjable organitzar les coses a temps, sense presses i escollint el millor moment per tirar-ho endavant.

Els pressupostos participatius es porten a terme en diferents municipis del país, amb més o menys èxit. Més aviat el percentatge de participació acostuma a ser baix, com també ho és la participació en les convocatòries electorals, i no per això deixen de ser importants.

Des de fa molts anys, que ho vaig llegir, no m'he cansat de repetir que la ciutadania més que participativa és reactiva. Quan passa alguna cosa que ens sacseja, acostumem a reaccionar i moure'ns, però, en canvi, quan ens conviden a participar i a dir-hi la nostra, som més reticents. Ens fa mandra i ens quedem a casa. I això que ens ho posen fàcil, per poder-ho fer sense moure el cul de la cadira.

Aquest divendres acaba el termini per presentar propostes i n'hi ha una cinquantena. Algunes de les quals no són consistents o no s'ajusten a les característiques que han de complir per ser acceptades. A vegades proposem coses sense haver llegit la lletra menuda, i això fa que es perdin pistonades.

L'equip de govern es va replantejar el model, per intentar ser més atractiu i rebre més propostes. Si no s'anima a darrera hora, l'objectiu no s'haurà complert, i caldrà reflexionar sobre què s'ha fet malament i què no es pot repetir. Entretant proposo una pluja d'idees per substituir el procés. Pot molt ben ser que el model estigui esgotat i calguin nous projectes, noves idees, nous sistemes per incentivar la participació.

Quina mandra!

He estat una setmana pràcticament desconnectat del món. No de tot el món, sinó que m'he concentrat en la situació de l'Orient Mitjà, i molt concretament en les conseqüències del genocidi d'Israel sobre els palestins de Gaza, a països del seu voltant. Ara, retornat a la vida que em toca, haig de confessar que em fa molta mandra recuperar la situació política del meu país.

Acostumo a llegir les notícies del dia per escriure el meu post, i us haig de dir que avui mateix no he pogut ni llegir un paràgraf de tot el que s'ha escrit. M'he quedat amb els titulars i ja n'he tingut prou i massa! Encara parlen del finançament. Per una banda, llegeixes que Junts i ERC no es fien dels socialistes, i per l'altra que el PP i Vox estan movent fils per evitar que ens regalin res. De fet, no es tracta de regals, sinó d'allò que seria just, comptant que no ens deixen ser independents.

Pel nombre de lectors que tinc, en funció del tema que tracto, també arribo a la conclusió que no soc l'únic que em fa mandra parlar de política i repetir una vegada i una altra, com la cançó de l'enfadós, si el pacte deia això o allò, de si ens estan prenent el pèl, com sempre, o aquesta vegada va de veres.

Per la desconnexió que he fet, desconec quina és la situació avui, però em nego a entrar de ple a les notícies i em prenc un marge d'hores per anar-ho paint a poc a poc, i que no em provoqui un tall de digestió. Amics, si no canviem els personatges que ens representen, ho tenim magre!

Me'n vaig a l'Ateneu a aprendre a ballar amb l'Anna Xena, i d'aquesta manera faré alguna cosa profitosa i m'oblidaré dels titulars que, com la gota malaia, van foradant el nostre cervell.

Un altre Onze de Setembre

Avui, quan us heu llevat, quines sensacions heu experimentat? Les d'un onze de setembre? I com són aquestes sensacions? Són les mateixes que les de l'any passat, d'ara fa un parell d'anys, de l'any 2017? 

El calendari es repeteix, però les festes, les celebracions, els aniversaris no els vivim de la mateixa manera. En la majoria dels casos depenen del nostre estat d'ànims, de la situació que estem vivint, tant personalment com familiar. I en dates com les d'avui hi té molt a veure la situació política del moment. No és el mateix avui que ara fa un parell de mesos, abans de les eleccions generals, que ens temíem una majoria absoluta de l'extrema dreta espanyola.

I l'onze de setembre també és diferent avui que ara fa dos anys. Els fets de 2017, amb un referèndum guanyat amb moltes patacades, un rei renyant-nos i una policia a cops de porra. I després, una judicialització de tot el procés, amb uns jutges venjatius... Ara, amb la necessitat dels vots del dimoni gros de l'independentisme, tot està en suspens. Què passarà?

En aquests moments d'escriure el post desconec la resposta de la convocatòria de manifestació a Barcelona. La nostra família no hi hem assistit. Hem anat a l'ofrena floral a la senyera de la nostra vila, un acte emotiu, àgil i ben organitzat, però no hem tingut ànims de baixar a la capital. Per què?

Es fa molt difícil trobar-hi resposta. Desencís, desengany, falta de confiança en els nostres polítics, cansament, mandra, desmotivació. Trobaríem molts adjectius per definir la nostra motivació, la nostra actitud davant del nou onze de setembre, i de ben segur que no quedaria convençut d'haver trobat el correcte. Potser m'hauria de quedar una mica en la suma de tots ells.

El nostre alcalde ha centrat el discurs en la llengua i això ens ha de preocupar i fer reflexionar. Hi ha moltes coses que nosaltres no hi podem fer gairebé res per solucionar-les, però en la defensa de la llengua sí que tenim molt camp per córrer. La nostra actitud en defensa del català, el seu ús, en no canviar de llengua quan algú ens respon en castellà, la pedagogia als nostres fills perquè treballin per al futur del català són algunes de les coses que sí que podem contribuir-hi.

Estem il·lusionats en la possibilitat que al Congrés de Diputats, o al mateix Parlament Europeu es pugui parlar el català, però ens oblidem del que passa al nostre voltant, on la llengua ha perdut molts usuaris. I aquí hi hem de dedicar tots els nostres esforços. Aconseguir que al nostre entorn, en les nostres relacions personals, professionals, recreatives, la nostra llengua no hi perdi presència, sinó que es recuperi, per aconseguir mantenir viva la llengua que ens és pròpia, i que tants sacrificis ha causat perquè al llarg dels segles continués sobre la terra. 

Potser sortirem un altre onze de setembre a reivindicar els nostres drets com a poble sobirà, però entretant lluitem per la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres tradicions, la nostra manera de pensar, que no és ni millor ni pitjor que les altres, però és la nostra.

Una opció entre dotze!

Avui m'he interessat per conèixer quines opcions tenim els votants de la circumscripció de Barcelona a l'hora de donar el nostre vot. Era pura curiositat perquè tinc molt clar quin ha de ser el meu vot, però sempre és interessant saber què hi ha més enllà dels partits polítics que surten a la tele. Als vuit partits més anomenats i que han format part dels debats electorals que s'han programat, he vist que n'hi havia quatre més, és a dir un total de 12, i que inicialment hi havia 17 candidatures presentades, però cinc d'elles no varen superar els requeriments per ser proclamades.

Els quatre partits que no en parlen les televisions són: Frente Obrero, PACMA, PCTC i Recortes Cero. La majoria d'ells, per no dir tots, són candidats habituals en les generals, i es queden sempre amb les ganes, perquè no aconsegueixen el mínim de vots per entrar a repartir-se els escons. Són uns partits polítics que tenen el seu programa i els seus dirigents i seguidors, però que no engresquen a prou gent, i el resultat és el mateix que amb els vots en blanc, i una mica semblant als vots nuls. Ho dic per allò d'aquells que defensen l'opció de protesta. No són només ells que no estan d'acord amb el sistema, però alguns creiem que és més útil votar a partits polítics, i sobretot que tinguin opció d'entrar, sense arribar a l'extrem de defensar el vot útil a un sol partit polític. A aquests se'ls veu el llautó d'una hora lluny.

Sigui com sigui, sempre hi haurà aquella persona que defensarà el testimoniatge, i aquest és més important, al meu entendre, que quedar-se a casa o votar en blanc o nul. Quedar-se a casa es pot confondre amb una actitud de mandra i desinterès per tot allò que és públic. Arribar a distingir els que s'abstenen per convicció, que segur que n'hi ha, dels que prefereixen passar el dia a la platja resulta complicat.

Però en aquesta ocasió hi ha l'elecció dels senadors, i aquí es complica una mica més. I sap greu, perquè d'alguna manera és un símil de llistes obertes, on poses la creueta a qui més bé et cau, encara que la majoria de candidats són desconeguts, i no tindràs mai l'oportunitat d'exigir-li compromís, ni ell o ella passar comptes amb tu.

El meu gran dilema, aquesta vegada, és trobar tres candidats al Senat que m'entusiasmin, i m'animi a votar-los. El dret a votar, que històricament no sempre ha estat possible, no deixa de ser també un deure de bon ciutadà, que es compromet amb el funcionament del país, encara que faci mandra, o no tinguis gens clar que les persones a qui pots votar, et representin i et mereixin un mínim de confiança.

Eleccions a cinc mesos vista

El president Torra ha anunciat que una vegada tinguin aprovats els pressupostos dirà la data de les eleccions, i això vol dir que ens esperen cinc mesos de campanya electoral. Molts volíem que les eleccions es convoquessin, perquè ja no podíem avançar més, però el que fa més mandra és això d'haver d'aguantar tants mesos de campanya. Estem molt cansats.

La pregunta que em faig és quines persones es presentaran per a aquesta nova legislatura. Ara ja no caldrà parlar ni exigir unitat, perquè s'ha vist ben clar que no hi ha cap mica d'interès, ara només ens haurem de fixar en les persones que posen a les llistes. Seran els mateixos? no hi haurà recanvis?

S'ha demostrat que, amb el president inclòs, aquest govern no ha funcionat, i no només és culpa de la situació política ni del fracàs del pla B per a la independència, sinó que la capacitat política dels governants s'ha demostrat escassa. Un perfil molt baix de consellers i staff, ens ha conduït al fracàs i haver de convocar noves eleccions.

No és culpa d'ERC que ha girat l'esquena a JxCat, sinó que ni uns ni altres han sabut donar la talla i fer política, treure el país de l'atzucac i aconseguir avançar en política social en uns moments de gran necessitat per a una bona part de la població.

Estic content que es convoquin eleccions, però se'm farà massa llarg. Haurem d'aguantar encara massa temps els mateixos governants, amb l'afegit de la propaganda en campanya. Tornarem a barallar-nos amb els llaços i pancartes? Haurem de suportar els impresentables de C's fins reduir-los al que veritablement representen? Paciència nois que això va per a llarg!

En alerta per la Glòria (el temporal)

Estem en alerta pel temporal que han batejat Glòria. Si ahir comentava que esperàvem la nevada, avui haig de dir que de neu res, però molt de vent i sembla ser que la pluja forta està per arribar. He hagut de sortir i he agafat el paraigües més fort que tenia, però el vent me l'ha torçat.

Diuen que cada vegada seran més habituals llevantades com la que estem vivint, i que per tant els ports del Mediterrani hauran de prendre mesures perquè els danys ocasionats siguin els mínims possibles. No és ja que desapareguin les platges, sinó que el mobiliari proper al mar se'n ressent i es fa malbé.

Com acostuma a passar, aquesta tarda la tenia plena d'activitats que no he pogut defugir. És més, ara mateix hauré de desplaçar-me uns quants quilòmetres i més aviat em fa mandra, i una mica la por al cos pels cops de vent que es produeixen de tant en tant.

Dies com el d'avui agraeixes estar a casa ben arraulit, però et vénen a la memòria aquelles persones sense sostre que avui tindran moltes dificultats per aixoplugar-se. Les desigualtats són cada vegada més significatives i això vol dir que no ho estem fent bé. No cal mirar només els països del tercer món, perquè a casa nostra hi ha molta gent que no té suficients recursos per viure el dia a dia, i n'hi ha d'aquests que treballen, però el sou és massa baix. A veure si amb un govern "progressista" a Madrid es notarà el canvi, o bé serà més del mateix.

Ignorància, mandra o incivisme

Aquesta era la pregunta que em feia ahir divendres, al vespre, quan em dirigia a casa a través de diferents carrers de la vila, on es fa el porta a porta, i on havia una gran quantitat de bosses de la brossa. Ahir era el torn del rebuig, és a dir, de tots aquells residus que no podem reciclar ni com a orgànic, plàstic, vidre, ni paper. Això és el que hauria de ser els divendres el vespre, però realment el que passa és que una gran majoria de veïns i veïnes ho aprofiten per treure-ho tot, també paper i plàstics, i andròmines.

Pensava en l'Ona, la regidora actual encarregada de posar-hi ordre, i no volia estar a la seva pell. Em preguntava si algú creia que seria possible canviar la mentalitat d'una gran part de la població. Perquè no només són uns quants. Les ampolles de plàstic que podies veure ahir eren moltes, i tots hauríem de saber que el plàstic ja té dos dies a la setmana per ser tret al carrer.

Em preguntava si faltava pedagogia perquè la gent s'assabentés de quan havia de treure cada cosa, però arribava a la conclusió que només uns quants podien passar per inadvertits, per ignorants del sistema, però estic segur que la gran majoria ho sap, però no col·labora. Ja sigui per mandra o per incivisme, per no saber conviure en societat, molts treuen la brossa el dia que els va bé i allò que els fa nosa.

La regidora diu que vol posar-hi ordre i estendre el porta a porta a tota la vila. Jo ho veig bé, però em perdonarà la regidora si dubto que ho pugui aconseguir. No pas per incapacitat d'ella, que és una gran lluitadora, sinó per la resistència d'uns vilatans molts reticents a exercir els seus deures, i molt disposats a reclamar els seus drets. Tant de bo m'equivoqui!

Arran de la lectura de "Per combatre aquesta època", de Rob Riemen

Populisme, una manera de no nomenar pel seu nom feixisme

(Judith Shklar [Homes i Ciutadans]) El terme populisme és un terme molt relliscós, fins i tot si s'aplica a ideologies i moviments polítics. ¿Es refereix a alguna cosa més especifica que a una barreja confusa d'actituds hostils? És simplement una manera poc precisa per referir-se a totes les persones que no són clarament ni d'esquerres ni dretes? ¿La paraula no inclou senzillament tots aquells que han estat ignorats per una historiografia incapaç d'admetre altres possibilitats que conservador, liberal i socialista, i que va oscil·lant entre els pilars de <<dreta>> i <<esquerra>> com si fossin lleis de la naturalesa? ¿El populisme és només una rebel·lió que no té visat per entrar a les capitals del pensament conservador?

(Federico Fellini) El feixisme sempre sorgeix d'un esperit provincià, d'una manca de coneixement dels problemes reals i de la negativa de la gent -per mandra, prejudici, cobdícia o arrogància- a donar un significat més profund a la seva vida. Pitjor encara, presumeixen de la seva ignorància i persegueixen l'èxit per a ells mateixos o el seu grup, mitjançant fanfarronades, afirmacions sense substància i una falsa exhibició de bones qualitats, en comptes de proveir-se d'autèntiques capacitats, experiències o reflexions culturals reals. No podem combatre el feixisme si no reconeixem que no és res més que el costat estúpid, patètic i frustrat de nosaltres mateixos i que ens hauria d'avergonyir. Per tenir aquesta part de nosaltres sota control necessitem alguna cosa més que activisme a favor d'un partit antifeixista, perquè en tot nosaltres hi ha amagat un feixisme latent. Ja va tenir veu, autoritat i confiança una vegada, i pot tornar a aconseguir-ho [...]

(Alexis de Tocqueville, visitant els EUA, 1831) Busco en va una paraula que expressi aquest fenomen, perquè els vells conceptes de despotisme i tirania no són adequats. Per tant, intentaré descriure-ho: veig una multitud immensa de persones, totes semblants i iguals, que giren incansablement sobre elles mateixes per tal d'obtenir els petits i vulgars plaers amb els quals s'omplen l'ànima. Cada una d'elles, vista aïlladament, és com aliena al destí de totes les altres. [...] Per damunt d'elles s'eleva un poder immens i tutelar que assumeix completament la responsabilitat d'assegurar-los els plaer i de vetllar per la seva sort. [...] A aquest poder li agrada que els seus súbdits es diverteixin, sempre que només pensin a divertir-se. Sempre he cregut que aquest tipus de servitud -ordenada, suau, pacífica- que acabo d'esbossar, podria combinar-se millor del que es pensa amb algunes de les formes exteriors de llibertat, i que no li seria del tot impossible establir-se a la mateixa ombra de la sobirania popular.
(Arnold Toynbee [Un estudi de la història]) [...] les civilitzacions cauran, no perquè sigui inevitable, sinó perquè les elits que governen no tenen respostes adequades a les circumstàncies canviants, o perquè només estan centrades en els seus propis interessos.

D'acord amb Belén Quintero

Coincideixo amb Belén Quintero quan diu que cal elaborar un Pla d'Equipaments, i creure-s'ho. Ja sabem que el nostre ajuntament és expert en promoure plans que després deixa en un calaix. Caldria explicar als nostres regidors i alcaldessa que un pla d'equipaments no vol dir que s'hagi d'executar d'immediat al 100%, com tampoc un pla estratègic.

El problema d'Arenys de Mar és que van passant governs de diferents colors i només es fa bullir l'olla. Cada vegada estem més aturats i comparativament amb poblacions del voltant, anem quedant a la cua.

S'ha parlat d'un pla de mobilitat, d'un pla estratègic, d'un pla d'equipaments, del mercat municipal... i més n'hi ha per anar anomenant. Passen els anys i no es desencalla res. Vénen les eleccions i els partits polítics fan promeses que després queden en no res. Ens vanagloriem que tenim un ajuntament sanejat, però de què en traiem? 

M'he fet pesat parlant del Pla d'Actuació Municipal (PAM) que es fa i després ningú se'l mira, començant per regidors i regidores que no s'ho creuen, però que queda molt bé parlar-ne, també de la participació, encara que a l'hora de la veritat tot és mentida. Quina mandra haver d'escoltar els de sempre!!!

Aprofitant, doncs, que sembla ser que la regidora del PP ho va comentar a la ràdio aquest diumenge, també m'hi afegeixo. No sé si ha estat una bona idea comprar l'edifici de les Clarisses, però sí sé que Arenys té un problema amb els equipaments, i que no veig gaire clar que l'actual govern sigui capaç de solucionar-ho. Haurem d'esperar el 2019?

A Arenys de Mar hi sobren llistes i hi falten persones

Llegint segons quines declaracions de membres de partits polítics locals t'adones que realment es veu millor la palla a l'ull de l'altre que no la biga en el propi. Resulta graciós que des d'una candidatura que, seriosament, no pot aspirar a més d'un regidor electe es critiqui la decisió de l'actual alcalde de presentar-se en un nou partit polític. 

No defenso ni critico el que pugui fer l'alcalde Fors, i puc entendre les paraules del secretari d'organització d'Unió Democràtica, l'arenyenc Benet Maimí, però gosar atacar-lo quan el que s'està fent és contribuir a saturar el nombre d'alternatives polítiques, demostrant les ànsies de protagonisme, és força patètic.

I amb això tampoc nego el dret de Solidaritat Catalana per la independència de presentar-se a Arenys de Mar. Que cadascú faci el que cregui més oportú i, si pot ser, el més interessant per a la nostra vila, però que deixi els altres tranquils.

Si es confirmen les 9 o 10 candidatures a l'alcaldia d'Arenys seria bo que tots plegats ens ho féssim mirar. Creieu que és necessari? Si no són capaços de consensuar llistes operatives per a Arenys, creieu que sabran consensuar un govern estable? 

Què pot aportar de diferent Solidaritat Catalana que no ho pugui fer la CUP? Quina millor gestió pública podrà fer la gent de l'actual alcalde que no pugui fer la gent de Josep Manel Nogueras? La gent d'ERC i ICV no podrien consensuar una llista? Tot això són exemples que podria presentar en l'ordre invers. Que ningú hi faci una lectura que no s'escau.

Si ens creiem que en un poble de 15.000 habitants compten més les persones que no pas els partits, per què aquestes ganes de presentar tantes llistes, sabent que com a molt podran sortir elegits els tres primers?

Us haig de dir que aquestes eleccions em fan una mica de mandra i això que no he deixat mai de votar des de que em varen permetre fer-ho. Tant de bo poguéssim votar amb llistes obertes, però ben obertes. Hi hauria algun cap de llista que s'emportaria alguna sorpresa desagradable.

Les concessions dels "xiringuitos" enfronten alcalde i regidor

Sembla ser que el que no s'ha aconseguit estant a govern es vol aconseguir des de l'oposició, o no! Em refereixo a les declaracions que segons el web de Ràdio Arenys va fer l'alcalde al programa El dominical. Àlex Acero, el regidor que ningú ha acabat d'entendre si formava part del govern o simplement dirigia una regidoria, hauria amagat a l'alcalde les queixes dels guinguetaires, i ara, des de l'oposició, els abanderaria en contra el govern municipal. Tot això és el que es desprèn de la ressenya que es fa ressò radioarenys.cat de les paraules del nostre batlle.

Des de fora no s'acaba d'entendre i fa molta mandra pensar que es tracta d'un joc polític a un any de les eleccions municipals. Jo no ho vull creure, pensant que estem parlant d'Arenys. Les reivindicacions dels guinguetaires són lícites i es poden entendre, però també cal posar cadascú en el seu lloc. Serà difícil oblidar la recollida de signatures, en l'anterior mandat, contra el projecte del passeig marítim fins a Canet. Es tractava de fer creure que es defensava un model de platja bo per Arenys, quan el que volien era que continués el caos en benefici del segon negoci. L'objectiu es podia entendre, però les maneres no.

En aquella ocasió, l'actual alcalde era a l'oposició i es va alinear amb els guinguetaires, fent mans i mànigues perquè el projecte no avancés. No sé què hauria passat, però en tot cas, quan l'alcalde parla de la manipulació d'Acero m'entren molts dubtes.

Hi ha actuacions de polítics que només s'expliquen per interessos, personals o de partit, i això és el que podreix la política. Ara es barallen regidor i alcalde defensant els interessos d'un col·lectiu, però només és això, que ja m'està bé, però que es digui i s'entengui. Tot el que es faci en pro de l'activitat comercial i professional serà poc. Arenys cada vegada és més pobre en activitat econòmica i això ho patiran els nostres fills.

Acero tenia molt clar que calia potenciar l'economia, com també ho tenia clar en Marc Soler. Penso que cap dels dos va aconseguir el que es pretenia, i això lluny de ser una crítica als dos regidors, és un plany perquè la nostra vila no surt d'aquest forat que fa uns anys hi va caure. Si no aconseguim resultats, continuarem vivint de l'almoina, i això no porta enlloc.

Indesinenter al Teatre Principal

Aquesta tarda hem assistit a la projecció del documental Salvador Espriu, Indesinenter, produït per Televisió espanyola a Sant Cugat. Una pre-estrena que es podrà veure aquest cap de setmana pel segon canal de la televisió espanyola, a mitja nit, i que avui hem pogut veure uns pocs arenyencs. No sé si ha estat el fred, l'hora, la mandra... que ha deixat molta gent a casa o bé comprant per al gran recapte.

Voldria felicitar els autors del documental que, sortosament, són molt millors directors que no pas oradors. Al final estàvem massa freds per iniciar un debat o fer preguntes, que no vol dir que, els pocs que hi érem, no haguem gaudit del documental.

Un documental sobre Espriu, per al públic espanyol, em desperta una certa curiositat. Com reaccionaran? El documental reforça la idea d'un poeta català, compromès amb la seva terra, la nació catalana, i avui aquesta imatge no és la més apreciada pels espanyols. Quin interès hi tindran?

Per als arenyencs, fins i tot els nouvinguts, Espriu és un mite que ens enorgulleix, encara que no l'acabem de conèixer prou. El documental obre algunes portes de la seva vida i pensament, però no sé si les suficients.

Permeteu-me que, una vegada més, demani als organitzadors d'actes del Principal que siguin puntuals i no facin perdre un quart d'hora als que ens agrada ser-hi a l'hora anunciada. També a la senyora que ha entrat a la sala, quan el documental ja havia començat a rodar, desplaçant-se fins a la meitat de la sala, a cop de talons. A casa ens varen educar a respectar els altres, però veig que no tothom pot dir el mateix.

Malgrat aquestes anècdotes, estic content d'haver-hi assistit, i penso que el treball és una bona mostra, una més, de la importància d'Espriu per al nostre poble, el nostre país, i per a la cultura de la nostra nació.