On és el relleu?

Després d’una legislatura fracassada, hereva d’un desengany important, ens hauria agradat una desfilada massiva dels seus protagonistes i un relleu al capdavant dels partits polítics cridats a reconduir un país que es troba encallat i sense gaires esperances. Malauradament això no passarà i ens trobarem amb les mateixes cares i els mateixos cagadubtes. Què faran diferent que ens puguin convèncer per anar-los a votar?

    El govern en minoria d’ERC ha demostrat abastament la seva incapacitat per governar amb cara i ulls. El fracàs que l’ha portat a convocar les eleccions abans d’hora és un petit exemple de tot el que passat durant el seu mandat. Pensar que a partir de maig ho faran millor és una bestiesa. No hi ha res millor que els actuals dirigents?

    Ens han enganyat. Han estat més pendents de marcar cintura que no de resoldre els veritables problemes del país. Han negociat de la pitjor manera possible amb el govern de Madrid tot i tenir-ho de cara per obtenir-ne algun rèdit, i s’han molestat quan el seu antic soci i principal rival de l’òrbita independentista els hi ha passat la mà per la cara.

    Junts, per la seva banda, explora el recurs de la nostàlgia perquè tampoc té res millor a oferir. Una proposta que ens pot portar a hipotecar el país quatre anys més. Un continuar vivint dels records, d’allò que no vàrem saber fer prou bé, fins i tot quan tenien al seu costat una gran part de la població, molt engrescada i que després ha patit un gran desengany.

    I un PSC amb un cap de llista que no té un currículum que l’avali per ser n bon governant, més enllà de ser una garantia per al PSOE de submissió total als seus criteris i voluntats.

    A Catalunya no li espera un gran futur amb tots aquesta candidats, els tres més ben posicionats per liderar el nou govern. La resta de partits polítics s’hauran de repartir les engrunes amb l’únic interès d’aconseguir ser decisius en el pacte postelectoral. Uns partits que portaran la motxilla de tot el que han fet o deixat de fer durant aquesta legislatura tan desafortunada.

    I nosaltres ens tocarà decidir a qui li donem el vot, sense tenir res clar, ni qui ens mereixi un mínim de confiança. Ens esperen dos mesos de soroll electoral, més pèrdua de temps i cap esperança que amb el nou govern que s’acabi constituint millorin les circumstàncies. És per tot això que demanem un relleu que ens desperti la il·lusió, encara que no ens puguin assegurar l’èxit, però que com a mínim visquem d’esperances. Avui ho veiem tot en blanc i negre.

On és l'esquerra catalana?

Davant la situació que estem vivint a Espanya on s'empresonen les idees i deixen lliures els corruptes, trobo a falta l'esquerra, també l'esquerra catalana. Què se n'ha fet de l'esquerra? Què en diuen els dirigents històrics?

Avui llegia els planys de Jaume Bosch avergonyint-se dels 'federalistes' d'ICV, que els titlla d'unionistes i de fer seguidisme del PSC. Em consta que els militants d'Arenys majoritàriament estan a favor del dret a decidir, i de la República. Crec que no m'equivoco. Què passa amb els seus líders? Per què aquest posicionament de cagadubtes?

Però no és només qüestió de República o independència, sinó també de política i idees d'esquerra. Aquí qui hi té més culpa és el PSOE que ja fa temps va renunciar a posar en marxa polítiques d'esquerra, fins i tot quan governaven amb Zapatero. ¿Com es pot donar suport al govern del PP, que a més de la corrupció actua com una extrema dreta qualsevol, només amb l'ombra de qui el vol superar per la dreta, C's?

Quin futur hi ha per a les classes treballadores. No és només un problema de futur, com el cas dels pensionistes, sinó també un problema de present. Totes les mesures que es prenen són contràries als interessos dels més pobres, i això ho fa el PP sense necessitat de tenir majoria absoluta. Per què és possible?

Quants pensàvem que Pedro Sánchez era molt diferent de la baronesa andalusa? Quin desencís, oi? Crèiem que només era Andalusia on el PSOE era una esquerra de cartró-pedra, amb tots els seus "señoritos".  Doncs, no! Pedro Sánchez tampoc ha donat la talla i ha resultat un engany insultant per a molts socialistes catalans i altres terres espanyoles.

L'aparent oblit d'ERC quan parlo de l'esquerra és premeditat. Sempre, i fins i tot ara, m'ha resultat molt dificíl enquadrar-los en aquest bàndol. Ja em disculparan.

Joc d'estratègies

Si en algun moment les estratègies són importants i tenen transcendència és ara a mesura que s'acosta la data del referèndum. Els grups que no hi van a favor, veient que sembla imparable la resposta a la convocatòria, ja no parlen que no es farà, sinó que ja li atorguen el caràcter de procés participatiu, com el 9-N. La qüestió és no quedar en ridícul.

Afirmar en aquests moments que els catalans no acudiran en massa a votar el referèndum ja no és cap garantia d'èxit, i és per això que es carreguen el caràcter de referèndum perquè d'aquesta manera, encara que siguin molts els participants, mai acceptaran la seva validesa com a referèndum.

Jo ho puc entendre, sobretot quan els partits han de fer tants equilibris per nedar i guardar la roba. Quan han de treballar tant a la gent perquè els siguin fidels i els donin el seu vot. No s'adonen molts d'ells que a les persones no ens agraden els cagadubtes, sinó que volem posicions fermes i coherents. Tampoc suïcides, però sí una mica utòpics.