Més enllà de les ballarugues i el tiberi

Arenys de Mar ha organitzat el mes de la gent gran amb molt d'èxit de participació. Han estat molts els actes que s'han celebrat, amb predomini de balls i tiberis. Sembla que l'etiqueta que portem a sobre els que ja tenim una edat, és que ens agrada ballar i menjar. Si vols fer feliç a un avi, posa-li un plat a taula i música perquè pugui ballar. 

L'edat et va dirigint per les diferents etapes de la vida. Des de l'escola bressol fins a la jubilació són molts els ambients que has viscut i compartit. Tot i que no tots som iguals, ni pensem el mateix, ni tenim els mateixos gustos, d'alguna manera et van assimilant cap a un model determinat, fins al punt que t'obliguen a decidir si t'hi apuntes o te'n decantes. El terme mitjà, com sempre, és molt complicat.

Tot allò que hem conreat durant anys ens permet tenir més opcions a la teva vellesa, i per això és important no deixar-te arrossegar sense criteri, perquè demà ho necessitaràs per ser feliç.

Arenys de Mar té una població molt envellida. Segueix la tònica del nostre país, però probablement una mica més exagerat i tot. Potser per això els nostres governs locals es prenen tan seriosament la necessitat d'entretenir-nos, encara que sigui ballant i menjant. És una manera de sortir de la solitud, que alguns poden patir, i trobar-se amb aquelles persones de la seva generació que han anat cremant etapes.

Sortosament, la nostra vila té molta activitat cultural, també pensant en la gent gran. És molt important comptar amb una xarxa d'entitats que dinamitzin el municipi, amb actes ben diversos, amb una especial atenció a la divulgació cultural i intel·lectual. El paper que juguen l'Ateneu Arenyenc o l'Aula d'Extensió Universitària de la Gent Gran són dos molt bons exemples del que estic comentant.

L'administració pública, en aquest cas la municipal, té l'obligació de procurar per a tothom, tinguin l'edat que tinguin, actes ben diversos. Sense la xarxa d'entitats, però, amb uns dinamitzadors que desinteressadament dediquen el seu temps a programar tota mena d'actes, la vila coixejaria. A ells els ho hem d'agrair, i nosaltres participar-hi.

Compartim aniversari

Els aniversaris rodons acostumen a ser més celebrats que la resta i, enguany, en Tallaferro i la Flor d'Alba celebren el seu setantè aniversari, i la colla gegantera d'Arenys de Mar ha preparat un seguit d'actes commemoratius. Si la colla acostuma a pencar de valent, enguany se superarà per tal que no ens passi desapercebuda aquesta celebració.

Tot i que no acostumo a col·locar-me de protagonista en els meus escrits del blog, avui em permeto la llicència d'actuar de coprotagonista en celebrar, precisament avui, el meu setantè aniversari. És un any més, però com deia al començament, el fet de canviar de dècada i col·locar un zero al final, fa que prengui més relleu.

Ens fem grans, i això és una sort. La vellesa és tot un honor, però també un repte. No tothom hi pot arribar, ni tampoc en plenes condicions. Quan era un xiquet, ens parlaven d'un vell de seixanta anys. Avui és tota una altra història i cada vegada hi ha més persones centenàries. Això fa que, malgrat formar part del grup de jubilats, no em pugui considerar un vell, i els nostres gegants encara menys. Tenen molta corda per davant, i moltes generacions per anar engrescant i festejant.

Tot i que l'estiu comença als voltants de Sant Joan, per alguns és el dia 1 de juliol l'inici de les vacances, també per als jubilats. Els mestres i professors han acabat el curs, els casals d'estiu s'han posat en marxa, i algunes persones ja preparen les maletes per al seu viatge d'estiu.

Per a totes aquelles persones que comenceu les vacances, us desitjo un molt bon estiu, que gaudiu de les festes de carrer, de la festa major, amb totes les seves activitats, i tingueu uns moments de record per a tots aquells joves que amb il·lusió i dedicació ens ajuden a passar-nos-ho d'allò més bé. Bon estiu!

Fer-se gran

La nostra societat està preparada per afrontar l'augment de l'esperança de vida? Ens ho hem preguntat alguna vegada? S'ho han preguntat els nostres dirigents, que en definitiva són els que han de treballar per fer-hi front?

Si us hi fixeu, de manera més freqüent es parla dels infants, de la millora de les escoles bressol, la seva gratuïtat, dels serveis que ofereixen a les famílies, de les subvencions escolars, de la mateixa sanitat infantil, i no hi ha dubte que si analitzem històricament com ha evolucionat tot plegat ens adonem de les millores obtingudes, i això és bo. Els infants, després adolescents, són el futur del nostre país i del món global i cal treballar per facilitar-los el camí. Malgrat això, no tot són flors i violes i segur que hem detectat molts problemes perquè el seu creixement sigui senzill i adequat, però podem dir el mateix quan parlem de la gent gran?

Que augmenti l'esperança de vida és un fet positiu i ens en sentim orgullosos. La millora de l'alimentació, la qualitat de vida, els avanços mèdics, són alguns dels factors que han aconseguit que cada vegada visquem més anys. El desgast físic i mental de les persones, però, no perdona i la resposta davant de malalties o dificultats de tota mena, no sempre és l'adequada. Cal mentalització, però també recursos i adaptació a la nova realitat. Els serveis geriàtrics són cada vegada més necessaris, i no estic segur que puguem sentir-nos gaire orgullosos del seu funcionament. 

Si quan ens referim als infants tenim la sensació d'estar parlant de serveis, quan ens referim a la gent gran tens la impressió que l'element que destaca és el negoci. Ens trobem amb una xarxa de residències privades, on moltes famílies no poden accedir, econòmicament, i unes condicions laborals molt precàries per a una feina que requereix esforç físic, però també psicològic.

Pretendre tractar el tema de la vellesa en un post seria un disbarat, però hauria de servir per reflexionar-hi i provocar la necessitat d'analitzar a fons la realitat actual, per poder aconseguir una resposta a les necessitades actuals, que serveixi per a tothom, per a totes les butxaques i situacions familiars. 

Nicolás Redondo, un vell sindicalista

Arran de la mort del sindicalista de la UGT, Nicolás Redondo, em ve al cap aquella idea que es repeteix sovint, potser més a mesura que et fas gran, que abans hi havia millors polítics o sindicalistes que no pas ara. Aquesta és la impressió que tinc i lluito per ser objectiu i no deixar-me portar per la inèrcia de pensar que abans tot era millor.

L'altre dia, en una conversa agradable de darrera hora de la tarda, em varen comentar que els joves no vivien amb la por que els que ja no ho som tant ens aclapara una mica. Mirem el futur amb preocupació i ens agradaria deixar un món millor per als nostres fills. No sé si l'afirmació és exacte, ja que sempre he pensat que avui els joves no ho tenen fàcil. Trobar feina i habitatge digne són dues coses prou difícils d'aconseguir.

Nosaltres no ho vàrem tenir fàcil, però érem fills d'una generació que va passar la guerra i la postguerra. La repressió del franquisme, la manca de llibertats i la prohibició de la llengua i la cultura. Amb tot això, que nosaltres també vàrem experimentar, encara que una mica d'esquitllada, consideràvem que ho teníem millor. Potser ara els nostres fills pensen el mateix, i el futur que veiem tan negre és només amb els nostres ulls.

En aquesta mateixa sintonia podria pensar que també ara hi ha bons polítics com abans, però se'm fa difícil. Observo els diferents partits polítics que hi ha hagut a casa nostra i les persones que els lideraven, i continuo pensant que abans eren unes persones més sòlides, amb uns missatges més clars i unes actituds més responsables. Gent valuosa i disposada a donar-ho tot per fer avançar el país.

Probablement hi havia corruptes i no teníem tanta informació com ara. A tots ens va sorprendre la deixa a Jordi Pujol i tot l'entremat familiar que encara cueja, fóssim o no seguidors o admiradors del polític. Potser pecàvem d'innocència i ara ja som gats escaldats. Tot i així, contemplant els discursos i les intervencions dels polítics actuals al Parlament o al Congrés de Diputats, la impressió que tens és que no donen la talla, que són molt lluny del nivell dels polítics d'anys enrere, de l'inici d'aquesta transició a la democràcia, que també ens ha desencisat.

Conec poc el sindicalista que ens ha deixat, ni de la seva etapa al capdavant del Sindicat, ni de després quan es va jubilar. Malgrat tot, recordo el carisma i la credibilitat que proporcionava, al marge dels teus pensaments i ideologia. És bo reconèixer la vàlua de la gent al marge de com penses, i això ho trobo a faltar avui. Tot es mou per sectes sense reconèixer l'adversari, per més personalitat i honestedat que pugui tenir. Ai, que això també pot ser signe del fer-se gran. Què hi farem!

Del passat al futur, visquem el present

No sé si també us passa a vosaltres, però a mesura que em vaig fent gran tinc la sensació que m'agrada més el passat que no pas el futur. No és tan que enyori el temps passat com que m'interessa conèixer coses que no sabia i que ens han portat on som avui.

Em passa en temes transcendents i que han marcat el camí per on ha transitat el món, però també en detalls, experiències i coneixements que, sense pretendre deixar petjada, han format part de la nostra història, a vegades oblidada, i que en un moment determinat ens crida l'atenció.

Ho he notat quan sintonitzo la ràdio, normalment Catalunya Música, a part de gaudir de la música que emeten, m'interessa molt més conèixer el treball que han fet els lutiers o els mateixos compositors, que no pas què pugui passar la setmana vinent. M'agrada saber que tal instrument ha esdevingut únic al món, o que tal constructor va crear escola i d'allà n'han sorgit tan bons deixebles.

De fet, probablement hi ha alguna cosa innata en mi, perquè sempre he preferit veure pel·lícules que ens expliquen una part de la història, que es basen en fets que han succeït aquí o més enllà, que no pas les pel·lícules de ciència ficció i que ens transporten al futur desconegut. Potser aquest és el motiu perquè m'interessa més el passat que no pas el futur, més que no pas la vellesa on cada vegada hi soc més a prop.

El racó d'enyorança també existeix, sobretot quan parlem de convivència, respecte... i una sèrie de valors que crec que avui han desaparegut, o si més no costa més de trobar. Seria injust pensar que la joventut d'ara es troba mancada d'aquests valors. Probablement els té interioritzats, però l'entorn on l'ha tocat viure no els ho posa fàcil. Penso que nosaltres hem tingut més facilitats per viure i viure bé. Avui tot és més complicat. Però aquest no és el tema d'avui.

Seria desitjable que tots féssim l'esforç d'estudiar una mica més el passat, d'allà on venim. No tant per no moure'ns-en, sinó per tenir en compte el trajecte recorregut, valorar l'esforç de la humanitat per salvar obstacles i procurar millorar l'ambient i la convivència. Fer-ho més fàcil, i sobretot disminuir les diferències que malauradament cada vegada són més grans entre la gent, tant econòmicament com social i cultural. De totes maneres, siguem positius!

Les residències una sortida a la dependència

Ho vaig dir fa unes quantes setmanes que un dia hauríem d'analitzar el sistema de residències de gent gran al nostre país i mirar com s'ha de treballar per canviar-ho, sobretot després d'haver comprovat les mancances arran de l'epidèmia del coronavirus. Són moltes les necessitats que caldrà tenir en compte a l'hora de determinar la manera d'acollir la gent gran, els que tinguin o tinguem la sort de poder arribar a una edat avançada, que cada vegada seran més.

Una primera anàlisi global és si les residències són la millor solució per a les persones que no es valen per elles mateixes i necessiten una cura que no els poden proporcionar els seus familiars més propers. Analitzar si no hi ha altres maneres de viure la vellesa, sense haver de formar part d'un col·lectiu que sovint no esculls.

Si considerem que les residències tenen una raó de ser, caldrà estudiar a fons quines mesures hauran de complir perquè el tracte a les persones grans sigui el correcte, tant a nivell social com sanitari. Encara que no siguin residències de salut, sí que hem d'acceptar que la salut té un protagonisme especial i no es pot oblidar.

La formació del personal i la seva remuneració justa, i també els espais on conviure són molt importants i no tot ha de ser acceptable. La llicència d'activitat de les residències ha de tenir molt en compte que no és un magatzem de vells, sinó un lloc de convivència de persones que tenen com a comú denominador l'edat i la dependència que els fa difícil poder continuar vivint al seu domicili.

Regular l'activitat de les residències i les mesures que s'han de prendre, ha de ser un objectiu prioritari per part de l'administració, siguin residències públiques o privades. Els familiars, però també han de conèixer molt bé on traslladen a viure els seus pares o avis, i no es poden alliberar de la responsabilitat del tracte que aquests reben.

En un post no es pot tractar a fons un tema tant important i que afecta a tanta gent, però sí que serveix com a crit d'alerta que hi ha d'haver un abans i un després en el món de les residències, i que no pot tornar a passar el que el coronavirus ha deixat al descobert.

Unes hores amb el pare

Aprofitem el diumenge per estar amb el pare. Aviat no ho podrem dir. Anàvem a Tavertet, però hem fet parada i fonda a Vic. El pare ens reclamava, o això és el que pensem, que n'és conscient i que se n'alegra. Els seus dos fills al seu costat fent-li companyia, vetllant-li el seu descans.

Anem sumant records que de ben segur ens vindran a la memòria d'aquí uns anys, si tenim la sort de viure fins a la vellesa. L'experiència amb els éssers estimats. Aquests dies he recordat les darreres hores de l'àvia de la M. Àngels. Recordo una forta abraçada des del llit estant, agraint que l'estiméssim tant. Són aquells petits detalls que no se t'esborren de la memòria.

Podria ser un dia trist d'hivern, però ja hem vist que tot està canviant, i també el temps. El dia és brillant, la boira ha escampat i et vénen ganes de sortir a passejar. L'única tristesa resideix en el nostre cor tot veient com s'apaga la flama. Del tió en queda ben poca cosa, gairebé ni brases, però et consola si no hi veus dolor, sinó pau i paciència, això sí. No cal córrer.

Esperarem fins a trobar la nova fita, per assegurar-nos que anem pel bon camí, procurant no perdre ningú durant el trajecte, tot i que sabem que no tots hi arribarem. Hi ha qui va començar molt abans que nosaltres que de segur trobarà el destí final molt aviat.

Tot esperant el fred i la CUP

És un diumenge assolellat a la capital d'Osona, a l'espera del fred que ens han pronosticat. De fet, des d'Arenys de Mar fins a Vic, la temperatura del cotxe ha baixat sis graus, però tot i així és suportable. Estem preparats per això i molt més.

Després de la victòria d'ahir del Barça al Bernabeu, sembla que les mesures restrictives o millor dit asfixiants contra l'autonomia catalana no fan tan mal. Algú confia que la CUP s'adoni que té l'última paraula abans d'engegar-ho tot a rodar. Però la CUP es fa pregar. Hi ha qui creu que el fred gèlid que ens han anunciat és la mateixa CUP, que gela la sang dels més independentistes.

De cara al Montseny i amb un cel ben blau, no hi ha espera que ens amargui l'existència. Els que creiem en Catalunya no ens espanta cap amenaça, doncs, hi estem prou avesats. Ja no recordo la darrera vegada que em varen fer canviar de llengua. Tot un rècord!

Tinc al pare al meu davant, passant els dies, moltes estones desconnectat de la realitat, impassible al que està succeint. Voldria saber què em diu amb la seva mirada, distant i imprecisa. Conèixer en què pensa ara que ja no té obligacions ni gairebé necessitat de pensar ni tan sols. Quina consciència té de la realitat que es viu, de la seva realitat que no va més enllà de les quatre parets, perquè bo i la panoràmica que s'albira des de les finestres, la seva ceguesa no li permet gaudir-ne.

La duresa de la vellesa arriba quan el passat no és capaç de mantenir-te la intensitat del temps viscut. Tot el sofriment i esforç, les alegries i èxits assolits, també els petits fracassos i limitacions, tot forma part del passat, que potser ni tan sols et ve a la memòria, com si un vel fosc et robés la teva història.

La simfonia "Asrael", de Josef Suk, a la ràdio, em calma i em fa oblidar l'estrès del treball, en un temps en què sembla que a cada instant s'acabarà el món. Al pare, però... On són els límits dels records, la realitat i l'esperança de vida? Si una lliçó aprens és la necessitat de viure l'instant, gaudint del passat i present, sense preocupar-te excessivament del futur, el just per no haver-te de penedir del teu passat.

Ja en són 95!

Amb un dia d'antelació, aprofitant que avui és festa, hem celebrat els 95 anys del pare. Hi érem tots, fills, néts i besnét. El pare s'ha fet gran i diríem que no és home de moltes paraules. Intento entrar a la seva ment i conèixer què pensa i com veu el que l'envolta.

Viure la vellesa d'un familiar proper, a qui li coneixes el passat, perquè l'has compartit, t'ajuda a entendre que, tot i que a la vida hi som avui i demà no ho sabem, sí que ens ensenya a aprofitar el present i totes les oportunitats que et brinda, sense menystenir el futur, però essent conscient que no saps com hi arribaràs.

La nostra societat s'ha dedicat a ensenyar-nos com fer créixer els fills, però poc a com conviure i ajudar els pares, que cada vegada arriben a edats més avançades. La ciència evoluciona i permet que l'esperança de vida augmenti, però ens falta aprendre com allargar la nostra vida amb dignitat i capacitat cognitiva.

Demà farà 95 anys que en un poblet molt petit que s'ha convertit en un barri de Vic, La Guixa, naixia el petit de molts germans, que haurà passat una guerra, i la postguerra, una dictadura i una transició política. Que haurà votat per un futur millor, que malauradament no en podrà gaudir gaire, si és que no es torça tot. 

Una vida durant la qual s'ha inventat la televisió, s'ha anat a la lluna i no només ens telefonem, sinó que ens enviem imatges de manera instantània d'una part a l'altra del món. Una vida treballant per pujar una família i donar-li tot allò que ell no ha tingut mai. Un amor de molts anys que va perdre ara en farà 13, i que la fe l'ha ajudat a creure que podrà retrobar ben aviat.

El premi és la família que l'estima. Segur que n'és conscient i que ho agraeix, encara que ens costi d'entendre'l. Felicitats pare!

El que deixem perdre en la joventut no ho recuperem en la vellesa

Suaument la pluja ha arribat a la capital d'Osona, i ho ha fet després de detectar una falsa alarma, quan al voltant de la plana estava carregat de núvols amenaçadors i desapareixien com no voler saber res de nosaltres. Ha trigat un xic més, però ha arribat, encara que amb poca traça.

Avui, festiu al Nepal, he tingut una conversa amb el meu fill, amb qui ens comuniquem per escrit i rebem informació a través del seu blog. Està essent una gran experiència, que de ben segur recordarà tota la vida. Conèixer un món tan diferent, i a unes persones amb tanta necessitat d'amor, respecte i recursos, segur que té la seva influència en el cor de les persones, i en l'Ignasi encara més.

Aquests dies, doncs, he pogut compatibilitzar l'experiència de viure de prop la descoberta d'un món diferent per part d'un jove, amb la lentitud que transcorren les hores d'una persona gran, que després d'una llarga trajectòria, amb tota mena de vicissituds, espera l'hora de partir. 

Viure no és fàcil, però saber morir, quan la mobilitat, la il·lusió, la trempera t'han deixat, encara ho és menys. Esperar que arribi el final i que no estiguis sol, sinó acompanyat d'aquells que t'estimen. És per això que té tanta importància saber viure el moment, en plenitud, donant la cara, treballant sense deixar-te portar per les circumstàncies, amb visió de futur, però sense oblidar ni el passat ni el present.

El temps que perdem quan som joves i ens podem valdre per nosaltres mateixos, no el recuperem més tard, sinó que el trobarem a faltar i maleirem els moments en blanc, l'haver deixat perdre l'oportunitat inútilment. La nostra vida necessita reflexió continuada, per anar rectificant tot allò que no estem fent prou bé.

Una reflexió sobre la vellesa

Observar de prop com una persona es fa gran és una barreja de dolçor i agror. Les persones acceptem amb facilitat i fins i tot ens fa gràcia la indefensió de les criatures. Anem seguint amb paciència i joia la manera que van adquirint capacitats de sobreviure, d'expressar-se, de relacionar-se. 

La vellesa, per aquelles persones que hi poden arribar, produeix un procés invers. T'adones que la persona gran que tens al costat cada vegada té més dificultat per moure's, per pensar i recordar, i fins i tot reconèixer. No cal arribar a l'extrem de les persones que pateixen l'alzheimer, sinó simplement el deteriorament de les facultats naturals.

Hi ha excepcions, persones que arriben a la vellesa amb moltes facultats de relació i comprensió. En aquest cas es tracta gairebé d'un regal. No és l'habitual. Qui no té un problema de vista el té de cames, d'oïda, d'agilitat mental...

La nostra societat no està suficientment preparada per a la gent gran. Amb prou feines ho està per a les criatures, però poquíssim per als nostres vells. Ara, cada vegada s'allarga l'esperança de vida i no es fa estrany arribar als 100 anys i molt menys passar dels 90. Jo recordo haver vist vells de 60 anys, i ara jo em considero un adult. Veig el meu pare i penso que em queden més de trenta anys. Molt de temps per fer moltes coses, però llavors llegeixo les esqueles i m'adono que ja són una colla les persones més joves que jo que hi figuren.

No sabem què ens passarà, però tots diem que fins a valer-nos de nosaltres sols. Som conscients de les dificultats de la dependència i del poc que la nostra societat s'ha esmerçat per suavitzar-ne les conseqüències. La vellesa no està suficientment reconeguda socialment.