Mals que es poden evitar

Arran de l'accident ocorregut al pati de l'escola Joan Maragall i que ha fet públic la revista L'Agenda d'aquest mes de juny, voldria fer una reflexió, amb l'única intenció que serveixi per canviar la manera d'actuar de l'Administració, però també de tots nosaltres. Massa sovint acabem actuant quan ja és massa tard i no ens avancem als esdeveniments.

Per qui no hagi llegit la notícia es tracta d'una porteria d'hoquei que es trobava al pati de l'escola, sense fixar, i que va caure sobre la mà d'una nena i es va lesionar un parell de dits. L'equip d'hoquei tenia permís per entrenar al pati, en hores no lectives, amb el compromís de lligar les porteries una vegada acabat l'entrenament, per tal d'evitar accidents.

Segons diu la notícia, la direcció del centre havia avisat més d'una vegada de l'incompliment de la condició exigida a l'equip, i al final hem hagut de lamentar els fets. I això m'ha recordat un fet luctuós, molt més greu que no pas aquest i que va succeir a Vic, a l'Escola de Música, on una gran portalada de ferro es trobava abandonada al pati. El director de l'escola ho va denunciar insistentment a l'Ajuntament de la ciutat i un dia va caure damunt d'un alumne. Els professors que se'n varen adonar varen intentar aixecar la porta de sobre el noi, però no varen poder evitar que aquest morís ofegat.

Sortosament, no són gaires els casos dramàtics com aquest que he esposat, però sí que hi ha accidents que es podrien evitar si actuéssim més ràpidament davant l'amenaça. La desídia o la poca empatia poden ocasionar danys irreparables o, com en el cas d'Arenys, molèsties i dolor innecessari.

No hem de viure alarmats ni esporuguits, però sí que hem de fer més cas de tot allò que ens denuncien i avisen, per valorar ràpidament que cal actuar per evitar lamentar-nos-en després. Una reflexió que hem de fer tots, cadascú segons les responsabilitats assumides.

Què farem demà per dinar?

Hem anat a la botiga de la cantonada a buscar mig quilo de cigrons cuits, i a la cansaladeria hem comprat sis talls de llom que farem a la planxa. Per postres ens menjarem les nespres que vàrem trobar a la fruiteria del camí ral. Ja tenim el dinar de demà. I la setmana vinent?

No sé com planifiqueu els àpats a casa vostra. M'imagino que en alguna ocasió s'improvisen, però segur que us marqueu algun criteri, si més no el de temporada. I l'Administració de l'Estat, com s'organitza? Ja planifica amb antelació suficient?

Em queixo sovint que es va afrontant els problemes a mesura que sorgeixen. És cert que la capacitat de resoldre allò que sorgeix de manera inesperada és un punt a favor del polític de torn, però si s'oblida de planificar a mitjà i llarg termini, s'equivocarà, costarà més diners i quedaran temes sense resoldre.

La imatge que tenim actualment del país és que li ha faltat planificació. Certament, la manca de recursos i també de competències ha estat un obstacle a l'hora d'encarrilar els temes, però hem estat poc espavilats o una mica ganduls. Educació, Sanitat, Llengua, Transport públic... Massa vegades s'ha buscat maquillar el present, per enlluernar la gent, i ens hem oblidat de pensar que hi ha un futur que no es pot improvisar. 

Fa mandra sentir que d'aquí a quinze anys podrem disposar d'una línia ferroviària orbital, que se'n parlava fa gairebé vint anys. Podríem deixar-ho estar i anar per resoldre altres problemes que ens ofeguen, però hem d'intentar fer les dues coses, sempre que tinguem clar quin és el país que volem dissenyar, i això no es pot fer sense planificar.

Ho he dit infinitat de vegades. A la família, a la vila, al país, al món sencer cal marcar objectius i els camins a seguir que d'imprevistos ja n'arribaran. Si no tenim les idees clares, no només ens haurem de barallar amb l'imprevisible, sinó que ens trobaran amb els pixats al ventre.

Confiança

En els meus escrits la paraula confiança surt molt sovint i és que considero que és clau per al bon funcionament de la societat. La desconfiança no és bona aliada en les relacions humanes en cap àmbit. No ho és, i aquests dies ho hem pogut comprovar, en les relacions entre la policia i la ciutadania. Tampoc no ho és en el món judicial. No es pot ser just objectivament si es parteix de la desconfiança.

Els partits polítics han generat molta desconfiança i això ha estat el motiu que els partits tradicionals perdessin suport en benefici de l'extrema dreta populista, que utilitza l'engany i les falses promeses per guanyar vots. 

I quan parlem de l'excés de burocràcia de l'Administració també hi ha una dosi important de desconfiança. La corrupció ha provocat no només l'enriquiment il·legal d'uns quants, sinó perdre la confiança a la ciutadania i partir de la base que la primera intenció és enganyar.

Per diferents motius i circumstàncies he vist de prop el funcionament de l'administració pública, i molt concretament la municipal, i he constatat que la gestió administrativa milloraria si es confiés en l'administrat. Després ja inventarem mecanismes per comprovar que tot s'ha fet correctament, que n'hi ha, però d'entrada no posem bastons a les rodes.

Avui llegia que els libanesos desconfien de Hezbollah i de l'Estat. Com voleu que hi confiïn després de tot el que pateixen. I malgrat tot, resulta sorprenent que una gran majoria de russos continuïn confiant en Putin o que molts nord-americans mantinguin el suport al seu president. Què més ha de passar perquè els caigui la bena dels ulls?

I en un cercle més reduït, a la família, també es fa necessària la confiança entre els diferents membres. Si aquesta es perd, tot trontolla. La família, tot i els canvis sociològics de la nostra societat, continua essent l'element bàsic. Si no la cuidem, tot se n'anirà en orris.

Plaga de senglars

Llegia aquesta tarda la notícia de la web de Ràdio Arenys sobre les destrosses que fa el senglar als conreus de la zona. És bo aturar-s'hi una estona perquè només les persones afectades ho poden explicar i entendre, però en el fons tots en sortim perjudicats.

A casa ho tenim molt clar i s'ha lluitat molt per evitar que tota la feina d'un any se'n vagi en orris després de la vandalització d'una manada de senglars. Són un perill a les nostres carreteres i un greu perjudici per als nostres agricultors.

Reclamen mesures al govern i sé que no té fàcil solució, però segurament que es podria trobar la manera de minorar els efectes d'aquesta invasió de senglars. Aquí són els senglars i cabirols, i en altres contrades els conills. El problema el tenim a sobre i no es tracta de trobar mesures preventives, sinó de reparació i eliminació de la plaga.

Crec que l'Administració hauria d'obrir canals de finançament per fer front a les despeses que s'originen a l'hora de fer els tancaments i barreres per evitar l'entrada del senglar als camps. Això, paral·lelament a buscar solucions per reduir el nombre de bèsties que campen lliurement pel territori.

Comprar amb confiança i seguretat

Llegia la notícia sobre la campanya que l'Agència Catalana del Consum (ACC) vol posar en marxa al sector de les ungles i l'estètica. És cert que aquests establiments han crescut com bolets. Acostumen a ser negocis de curta durada, que es posen de moda i no paren d'obrir locals. Això mateix va passar amb les botigues de venda de fundes de mòbils, o de cigarrets electrònics.

És bo que l'ACC inspeccioni que les empreses que donen serveis ho facin correctament, per evitar la indefensió dels consumidors. Tot i això, no hem de pressuposar que s'estigui fent malament, i malmirar aquests negocis sense tenir cap base que ho pugui demostrar.

A la mateixa notícia es parlava de les denúncies que s'interposen a les grans companyies, com poden ser les elèctriques, i aquí sí que cal dedicar-hi temps i energia. Són empreses que exerceixen un monopoli, que no en pots prescindir i que si l'Administració no ho controla, poden fer i desfer davant la impotència dels seus usuaris o clients.

Al nostre país la postvenda no està funcionant correctament, i s'ha de trobar la manera d'exigir que els serveis de les empreses, siguin del sector que siguin i al marge del seu volum de negoci, s'ofereixin amb totes les garanties i atencions. No tenim massa pràctica en la mediació entre empreses i clients, i caldria fer pedagogia al respecte, incorporant més empreses en el marc de la mediació i l'arbitratge, i donar-ho a conèixer a la ciutadania. Que sàpiguen que els seus drets són tinguts en compte i coneguin on han d'anar per reclamar allò que considerin que no s'ha realitzat correctament.

En un temps en què sospitem de tot i tothom, on la picaresca i l'engany tenen la seva presència, és bo que l'Administració procuri recuperar la confiança perduda i treballi perquè els professionals dels diferents negocis compleixin amb les seves obligacions.

Segur que hi ha molta gent que desconeix l'existència de la Junta Arbitral de Consum de Catalunya, i que els establiments adherits tenen un distintiu a l'entrada de la botiga. Comprar en aquestes botigues comporta un grau superior de confiança i és bo fixar-nos-hi sempre, sobretot quan hi anem per primera vegada.

Improvisen a costa dels ciutadans

Una vegada més l'Administració ha improvisat a l'hora de tirar endavant un acord ministerial i qui en rep les conseqüències és la ciutadania. El Consell de Ministres va aprovar el decret per a la regularització de persones migrants que viuen a l'Estat espanyol sense tenir permís de residència ni de treball, no pas perquè no vulguin, sinó perquè la llei d'estrangeria és un bunyol que s'arrossega de fa molts anys i no hi ha manera que ho resolguin.

N'he parlat moltes vegades en aquest blog, ja que hi ha una evidència que les coses no es fan bé. No pot ser que una persona d'un altre país pugui venir al país i no se li permeti treballar. Si les coses es fessin bé no caldria convocar aquestes mogudes, que s'acostuma a fer de la pitjor manera possible. La regularització es fa necessària davant l'absurditat d'una llei mal plantejada d'inici. 

Iniciat el període per sol·licitar la regularització dels immigrants, encara s'ha de formar a les persones que hauran d'intervenir en el procés. Els ajuntaments són els encarregats de lliurar el certificat del padró i el de vulnerabilitat. El primer és un tràmit molt ben regulat que no ha de comportar cap problema. El segon, però, s'ha improvisat i ha fet que les persones interessades s'adrecessin als ajuntaments, normalment formant llargues cues, i que els funcionaris no tinguessin la formació ni els coneixements de com procedir.

La imatge que es dona és nefasta i tens la impressió que les autoritats corresponents no tenen vergonya a l'hora de contemplar els efectes de la seva improvisació i la mala planificació, per no dir nul·la.

Qui rep la gent i no sap què dir no és el causant del caos, sinó una víctima més d'aquesta manca de previsió, i de fer malament les coses. Si decideixes que els sol·licitants necessiten un document concret, has de tenir ben pensat com el poden obtenir de la millor manera possible. Has d'informar a les altres administracions de com ho han de fer, i fer-ho amb temps i per avançat. No crec que sigui tan difícil. Només cal el sentit comú i el respecte cap a la ciutadania.

La història es repeteix

Vivim en un país on tot s'improvisa i el pitjor de tot és que la ciutadania en paga els plats trencats. No s'exigeixen responsabilitats i sempre hi ha algú que s'embutxaca beneficis per uns fets que finalment es demostren erronis. 

D'acord que aquest paràgraf és molt contundent i segur que hi ha fets que no segueixen el patró, però malauradament n'hi ha massa que sí que encaixen en la descripció i el que avui vull comentar sembla que n'és un d'ells.

Segons he pogut llegir al diari ARA, dos exagents de la Guàrdia Civil varen patentar el sistema d'avís lumínic conegut com a balisa V-16, i que el govern espanyol, a través de la Direcció General de Trànsit, ens ha obligat a comprar i utilitzar en cas d'una avaria a la carretera. Sembla que aquesta patent ha generat un negoci de més de 1.200 milions d'euros. 

El problema, però, és que l'Associació Unificada de la Guàrdia Civil (AUGC) ha manifestat que el sistema és ineficaç i que no ha aconseguit, des de la seva posada en marxa, el seu objectiu de reduir el nombre de morts per atropellament a les carreteres. Els principals obstacles per al seu bon funcionament són la poca visibilitat durant les hores del dia, i els buits de cobertura i connectivitat en algunes zones rurals, entre altres. A tot això cal sumar que els vehicles estrangers que circulen per les nostres carreteres no estan obligats a utilitzar les balises, sinó els tradicionals triangles.

L'AUGC comenta que a l'hora de decidir la posada en marxa del nou sistema obligatori, no es va tenir en compte l'opinió dels agents que trepitgen diàriament la carretera. La meva pregunta és: Qui és el responsable de tot això? Se li haurà d'exigir responsabilitats polítiques i econòmiques?

En aquest blog ja vaig parlar un parell de vegades de la balisa i ja tenia els meus dubtes sobre l'eficàcia de la mesura. L'Administració sempre va tard i s'adona dels errors quan ja està tot decidit. No podien haver-ho analitzat prèviament i no esperar que tothom hàgim hagut d'adquirir la balisa? Continuarà... 

Aprendre de l'experiència de la ciutadania

Aquesta setmana he rebut un correu electrònic de la Generalitat de Catalunya, del programa "Espais d'experiència ciutadana", convidant-me a assistir a una sessió web titulada "Quan la ciutadania parla, els serveis digitals milloren". Fa uns mesos vaig participar en un projecte on se'm demanava que opinés sobre tràmits administratius a la web d'un dels departaments de la Generalitat. Vaig analitzar tot el procés i vaig opinar al respecte.

És important que les institucions públiques i les entitats privades que tenen usuaris que s'han de comunicar amb elles per Internet, procurin dissenyar uns tràmits clars i senzills, amb assessorament efectiu, per evitar la desatenció o la pèrdua d'oportunitats de bona part de la població, no només de gent gran.

Qui dissenya un procés per tramitar qualsevol expedient o sol·licitud ha d'oblidar-se de tot el que sap i imaginar-se que és un usuari que entra a la pàgina web desconeixent-ho tot. Sovint, allò que és evident per al programador no ho és per a qui ha de completar el tràmit.

Simplificar els tràmits, especificant bé tots els passos i acompanyar-ho amb un bon assessorament escrit i telefònic, si cal, és la millor manera de fer fàcil la vida de la gent. M'agrada poder fer tràmits per Internet i estalviar-me el desplaçament, sovint fora de la vila, i fer la cua corresponent, però també m'enfada veure que un simple tràmit pot resultar fatigós i gairebé impossible de dur a terme. 

Les administracions haurien d'assumir la formació bàsica de tota la població, perquè aquests tràmits que et veus obligat a fer, no siguin un obstacle i ens deixin al marge. És per això que m'agradaria que Arenys de Mar tingués un Punt Òmnia, amb sessions de grup i assessoraments individuals per a tots els vilatans i vilatanes que ho necessitin. A veure si el govern municipal s'anima i pot ser una realitat ben aviat!

Treballadors amb permís, però sense habitatge!

M'ha interessat llegir l'article de la Mònica Bernabé, al diari ARA, i el primer que he pensat ha estat que d'una altra manera anirien les coses si la gent intentés assabentar-se del que passa arreu, abans de començar a criticar i opinar a la lleugera. Estem molt farts de sentir segons quins comentaris, normalment crítiques i insults, sense que els seus autors tinguin arguments per defensar-se.

Us recomano que ho llegiu perquè hi ha tota una informació que per alguns és coneguda, però per a la gran majoria, no. I són persones d'aquest grup les que acostumen a obrir la boca i pontificar. A elles de manera especial els demanaria que s'aturessin un moment i procuressin saber què passa realment. Potser llavors callarien una estona.

De l'article, que ens parla del treball a la indústria càrnia de la comarca d'Osona, voldria destacar alguns detalls. En primer lloc, la majoria de treballadors, sis de cada deu, són immigrants. Tenen permís de residència i treball i fan una feina que cada vegada agrada menys als autòctons. Una feina que permet que aquesta indústria i, per tant, el conjunt de la comarca progressi econòmicament.

En un altre moment destaca el paral·lelisme invers entre el creixement de la contractació de mà d'obra estrangera i la reducció de la construcció d'habitatge. Un fet que provoca un dèficit de pisos i un problema afegit als treballadors contractats. La Mònica es pregunta de qui és la responsabilitat. Són les empreses contractants que haurien de procurar disposar de prou habitatges, o bé és l'Administració? Em venen al cap casos com Eivissa, on els mestres desplaçats tenen veritables problemes per trobar pis.

En el reportatge, la Mònica ens parla d'uns joves senegalesos que tenen permís de treball, però no han trobat un pis on viure. Ho fan en una tenda de campanya, als afores de Vic, amb unes temperatures extremes. 

I més coses. Llegiu-vos el reportatge. Veureu que tothom es treu les puces de sobre, alcaldes, empreses, sindicats..., però els que reben són els treballadors immigrants, que a sobre els hi carreguem totes les culpes. Tots els nostres mals són per culpa d'ells! Potser que ens ho fem mirar, oi?

La lenta tramitació de la Dependència

Una de les notícies que aquests dies se'n feien ressò els mitjans de comunicació, i que malauradament no ens ha sorprès, és el nombre de persones que han mort a Catalunya esperant el resultat de la valoració del grau de dependència. Ens hem acostumat a rebre aquests impactes sense que se'ns regiri l'estómac. Què està passant?

He repetit mil vegades que l'Administració, sigui local, autonòmica o estatal, és lenta i feixuga a l'hora de tramitar qualsevol tema, i n'hi ha de molt sensibles. Estarem tots d'acord que s'ha d'analitzar tot molt bé per fer-ho bé, i també per evitar fraus o enganys. Això no treu, però, que tinguem l'obligació d'enllestir els tràmits sabent que al darrere hi ha unes persones que tenen dificultats i no poden esperar gaire temps.

Quan s'aproven lleis han de venir acompanyades de recursos i també de la infraestructura que permetrà la seva execució. De què en traiem de dictaminar lleis si llavors no les sabem complir o endarrerim la seva resolució mesos i més mesos?

Considero que ens falta sensibilitat. Des dels despatxos no s'observa les persones afectades i tot es redueix a tràmits, burocràcia i papers. Hi ha una responsabilitat dels nostres governants per no tenir les institucions preparades per assumir la tasca necessària i implícita de les lleis aprovades. També podem estirar les orelles a persones encarregades d'alleugerir la feina. Les persones no són un número, una fitxa a emplenar!

I els ciutadans hi hem de col·laborar, encara que només sigui pressionant perquè els tràmits siguin simples, efectius i ràpids. No ens podem acontentar amb aquesta dinàmica encarcarada, que impedeix, en el cas de la dependència, que persones amb tot el dret de rebre els ajuts, en quedin al marge per la lentitud de la seva tramitació. Cal que els màxims responsables s'impliquin en la resolució d'aquesta xacra, i no busquin excuses de mal pagador. Al darrere hi ha persones a qui cal ajudar abans no arribi el final dels seus dies.

Per què no ens fan cas?

Avui TV3 s'ha fet ressò d'un problema que patim els arenyencs i concretament les persones amb mobilitat reduïda a l'hora d'agafar el bus que arriba a l'hospital comarcal de Mataró. Des de fa anys s'ha anat reclamant a l'empresa concessionària que disposés de vehicles adaptats pensant en les persones que tenen dificultats de mobilitat, sigui perquè necessiten les crosses o bé perquè van amb cadira de rodes.

Avui és inimaginable que un servei públic de transport no compti amb accessibilitat per a tothom, sigui una empresa pública o una empresa privada amb concessió pública, com és aquest cas. Per què no ens fan cas?

La defensora del vilatà ha estat molt insistent en el tema, i crec que el govern municipal també hi ha intervingut, i malgrat tot el vehicle continua essent un obstacle perquè les persones amb dificultats de moviment hi puguin accedir. Què més s'ha de fer?

No és lògic que els veïns s'hagin de mobilitzar i convocar la televisió catalana per denunciar públicament aquesta anomalia. És un incompliment de la normativa més elemental i hi ha responsabilitats que no es poden defugir. 

La Generalitat, que és la responsable del servei, no pot mirar cap a un altre costat i ens ha de dir si és l'empresa que incompleix la normativa, privant una part de la població de l'ús del transport públic, o bé si en el contracte establert no s'especifica l'obligatorietat, la qual cosa requeriria una rectificació.

Caldrà veure si amb l'acció dels veïns afectats i molestos pel poc cas que l'empresa i l'administració els ha fet fins ara, una vegada fet públic per la televisió del país, es corregeix l'anomalia i s'hi posa remei. Ja és ben trist que les coses només puguin arribar a funcionar a base de denúncies i que no n'hi hagi prou amb notificacions, instàncies i preguntes. 

Siguem positius!

Avui pensava que seria bo que ens esforcéssim a ser positius, sobretot en aquests temps que sembla que tot ens ve girat, de trascantó. Que ens toca rebre moltes batzegades i algunes difícils de suportar. Ens semblarà una estupidesa, però si intentéssim buscar la part positiva de les coses, potser no viuríem tan angoixats, amb tanta crispació i violència.

Que et suprimeixin el transport públic d'un dia per l'altre no és una cosa menor. Hi ha molts punts per generar malestar i rebuig, i una crítica furibunda a l'Administració, als responsables de la seva gestió. Que et diguin que tot és culpa de la manca d'inversió i manteniment que s'arrossegava des de fa tants anys, no et descobreix res que no sabessis, i d'això et queixaves. És que no se n'han adonat fins ara, o és l'excusa perquè no els ho tirem en cara? 

El govern català no ha estat a l'altura, i soc conscient que la situació no és fàcil i que ningú voldria trobar-s'hi, però ja està bé que només fem bona cara quan les coses van bé, quan tot ve de cara. És quan hi ha problemes que pots valorar la capacitat de gestió i lideratge d'un govern.

Malgrat tot, però, hem d'intentar ser positius i pensar que, potser ara que ha espetegat tot trobaran la manera de resoldre el que no han estat capaços durant dècades. No només els que ens governen ara, sinó també tots els que els han precedit. 

I aquí també hi podríem col·locar tota la xerrameca que hi ha a la nostra vila amb la posada en marxa del sistema de recollida de la brossa, porta a porta, a tot el municipi. Segur que les coses es poden fer millor, però l'actitud de la gent és important i posar-s'hi d'esquena no és la solució. 

Avui hi havia una gran cagarada de gos al carrer de casa. Algú ja l'havia trepitjat. La pregunta que m'ha vingut al cap ha estat: el passejador o passejadora del gos que ha deixat aquest regal al mig del carrer, està d'acord amb el nou sistema de recollida de la brossa? O potser és el primer de criticar-ho i no s'adona que és un porc, un incívic i un maleducat? Siguem positius i contribuïm a fer fàcil la convivència.

L'augment de població té aturador?

Les darreres xifres que situen en vuit milions d'habitants a Catalunya ha posat els crits al cel. Tenim la capacitat per anar absorbint més població al nostre territori?, la pregunta té la seva cosa i la resposta no és senzilla.

El creixement vegetatiu que es calcula tenint en compte les defuncions i els naixements és negatiu des de fa molt temps. Per contra, el creixement migratori, tenint en compte el nombre d'emigrants i immigrants és positiu i va en augment. La suma dels dos càlculs ens dona un augment important de la població a Catalunya amb tot el que això representa, pel que fa a recursos, infraestructura i serveis.

Deixant de banda els discursos racistes i xenòfobs, aconseguir l'equilibri no és fàcil i les lleis que ens regeixen no han estat les més encertades per facilitar la inserció de la nova població al nostre sistema, laboralment i en temes d'habitatge, bàsicament. 

Els municipis, que al final són els que acaben rebent els problemes de la mala gestió i que tenen recursos escassos, com comentava ahir mateix, es queixen que no se'ls té en compte i això provoca que a vegades llegeixis segons quines declaracions de responsables municipals que grinyolen una mica i cal posar en context i separar el gra de la palla.

Avui llegia com un alcalde qüestionava l'obligatorietat d'empadronar tothom. Formar part del Padró municipal et dona dret a l'atenció sanitària i educacional, com a dos dels serveis bàsics del nostre sistema. Negar l'empadronament té conseqüències negatives que no podem discutir alegrament. 

Si tenim molt clar que en un equipament, d'acord amb els metres quadrats i els serveis que pot prestar té un límit d'aforament, és lògic que un alcalde, coneixent les característiques i serveis que pot oferir al seu municipi, tingui interès a mesurar bé quins són els límits de població que pot absorbir i es preocupi quan aquests límits se superen exponencialment. Però no podem oblidar-nos de què significa estar fora del Padró. No es poden denegar serveis bàsics.

És per això que l'administració de l'Estat, l'autonòmica i la local han de treballar plegats per evitar deixar persones al marge de la societat i trobar la manera que totes tinguin l'oportunitat de viure dignament i amb tots els seus drets assegurats.

Com em passava ahir, se m'ha acabat l'espai per tractar un tema tan transcendent i que caldria debatre seriosament, amb la presa de decisions que fa massa temps que queden en un calaix perdut.

El finançament dels ajuntaments?

Ara que el tema del nou model de finançament de les autonomies està a les primeres pàgines dels diaris, permeteu-me que insisteixi una vegada més en la necessitat de millorar el finançament dels ajuntaments.

És una llàstima i al mateix un greu problema que la qüestió del finançament de les administracions de l'Estat espanyol estigui encallat des de fa tants anys, tot i que se'n parli de manera continuada. Un mal finançament provoca manca d'inversions i pèrdues d'oportunitats. Si no hi ha diners no es pot invertir i sense inversió el municipi, l'autonomia, el país, no avancen.

No entraré a valorar el model de finançament que ha presentat el govern espanyol ni les reaccions dels diferents partits polítics perquè entenc que es tracta més d'una lluita entre partits que no pas un treball per millorar el model i posar-ho en pràctica. Només deixeu-me dir que tots tenen part de raó, i el que caldria és asseure's seriosament a trobar la manera de posar en marxa un sistema de finançament just i d'acord amb la realitat actual.

Com deia, però, al començament, em preocupa molt el mal finançament de l'administració local. Segurament que hauríem d'analitzar altres elements tant o més importants, com podria ser la capacitat de gestió dels seus dirigents polítics, la formació contínua dels seus treballadors i la dimensió de la majoria dels municipis i els seus òrgans de gestió. Això és un tema molt delicat, que toca moltes fibres i que sempre que s'ha intentat fer alguna proposta, algú n'ha sortit escaldat.

L'administració local, la més propera al ciutadà, té un seguit de reptes i ha de donar la cara a moltes necessitats que no estan prou finançades i, per tant, queden sense satisfer, algunes de les quals són realment greus. Abans s'han instal·lat entrebancs i malfiances que no pas recursos per gestionar el municipi. És cert que en el cas de la Diputació de Barcelona s'ofereix un bon assessorament i també aportació econòmica, però no és suficient. Cal analitzar a fons quines són les competències municipals, també aquells conceptes que sense estar regulats a la pràctica esdevenen competència local, i quantificar-ne el cost, per aconseguir els recursos necessaris per fer-hi front.

L'espai que dedico al meu post diari és insuficient per tractar a fons un tema que és capital i que caldria abordar d'una vegada. Proposo un debat al respecte, amb professionals i experts en el tema, per il·lustrar-ho i fer-ho entenedor a la ciutadania que, finalment, són els perjudicats directes d'aquesta anomalia.

El concepte de finestreta única

Llegint al diari ARA la notícia sobre el desplegament previst d'oficines d'atenció ciutadana arreu del territori, que impulsa el govern català, m'ha sorgit el dubte sobre quin concepte de finestreta única té aquest projecte. De si només es tracta de finestreta única per a tots els tràmits de competència autonòmica o també inclou aquells tràmits que són de competència municipal, supramunicipal i estatal i, per què no, també europea.

Sempre he defensat que l'administrat no té cap obligació de saber si aquells tràmits que necessita seguir són competència d'una administració o altra. Si la idea del govern català és tractar només aquells tràmits de la seva competència, entendré que queda curt i a mig camí.

Ja fa uns quants anys que es va començar a parlar del concepte de finestreta única, però encara ara, quan has de fer un tràmit, fins i tot en l'àmbit municipal, has d'anar d'un lloc a l'altre. Des del començament vaig impulsar que l'oficina d'atenció ciutadana de la meva responsabilitat assumís la recepció de documents dirigits a altres administracions. Era una manera de facilitar les coses a la ciutadania. Però encara s'ha d'anar més enllà.

Cal insistir en aquesta idea de la finestreta única total, al marge de qui en tingui les competències. Han de ser els responsables d'aquestes oficines d'atenció ciutadana els que han de distribuir les sol·licituds allà on calgui i fer de transmissors d'aquesta documentació entre el ciutadà i l'administració a qui correspongui.

No és tan difícil, i és una manera clara de facilitar els tràmits i la vida al ciutadà. Perquè hi ha moltes gestions que no es fan a voluntat de les persones, sinó que aquestes s'hi veuen obligades. Per més motiu, doncs, no podem complicar-nos la vida i hem d'ajudar que tot tingui un recorregut planer i senzill.

Temo que la idea d'aquestes oficines de la Generalitat no van pel camí adequat. Probablement seria més senzill donar suport a les oficines d'atenció ciutadana municipals, que ja existeixen, i que fossin aquestes les encarregades de gestionar el concepte de finestreta única. El desplegament d'oficines mòbils ho podria complementar.

Més sobre el senglar

La setmana passada arribava a Arenys, passades les onze de la nit i sortint del giratori del polígon industrial em vaig trobar amb la sorpresa d'un senglar travessant la carretera. Sortosament, només el vaig veure i no vàrem topar. Vaig pensar que eren un perill per a la circulació i, de fet, hem llegit en més d'una ocasió accidents de trànsit per culpa d'ells.

El senglar, com els conills o els cabirols, en funció del territori, han estat els grans depredadors dels camps dels nostres pagesos. N'he parlat en aquest blog i potser em repeteixo. Ha estat ara, arran de la infecció d'alguns exemplars prop de Collserola, que s'han disparat totes les alarmes. El perill de la pesta porcina no és menor i les conseqüències per als pagesos que tenen porcs a les seves granges poden ser desastroses. Més elements per col·locar al sac dels perjudicis que reben.

Alguna cosa s'ha de fer des de l'administració per tal d'erradicar aquesta plaga. No poden deixar els pagesos de banda i només preocupar-se quan el mal es generalitza i pot donar la imatge d'un país deixat de la mà de Déu. 

He llegit que encara estan pendents dels darrers resultats per conèixer l'origen de la infecció dels senglars, amb la vista fixada a un laboratori, que de moment sembla que estan fent bé les coses. En tot cas es podria tractar d'un accident fortuït i no una pràctica errònia i perillosa.

Avui el diari ARA publicava les xifres del mapa europeu dels senglars que determina que a Catalunya i a l'Estat la seva densitat és extrema, amb més de 200.000 exemplars a Catalunya i més de 2,4 milions a tot l'Estat. Com deia abans, alguna cosa s'ha de fer. No només per evitar la propagació de la pesta porcina, sinó també per protegir els nostres pagesos.

Caldrà veure si les conclusions sobre l'extrema densitat de la població del senglar a casa nostra serveixen per a alguna cosa, si més no per prendre consciència de la necessitat d'actuar per evitar que continuï creixent i arruïni la nostra pagesia.

La balisa V-16

Aquest dimarts parlava de l'ajornament de la posada en funcionament del nou sistema d'enregistrament de factures Verifactu, i em queixava de la poca serietat a l'hora de prendre decisions, amb afectació directa a les persones, sobretot aquelles que són més complidores. El neguit i l'esforç econòmic per tenir-ho tot a punt a u de gener, no ha servit per a res i ningú no els compensarà pel cost que han hagut d'assumir, per culpa de les presses en tenir-ho al dia.

Avui podem parlar de les balises V-16 que seran obligatòries per a tots els vehicles nacionals quan circulin per les nostres carreteres. Un sistema nou per indiciar que t'has hagut de parar, sigui per una avaria o una incidència qualsevol. Ja no són operatius els triangles, que continuaran vigents a la resta d'Europa, sinó que ara hauràs de col·locar aquesta balisa sobre el cotxe, perquè et vegin des de lluny. Aquest aparell també donarà senyal a la DGT, perquè sàpiguen que estàs allà aturat, encara que t'hauràs d'encarregar d'avisar a la grua perquè et vingui a socórrer.

Temo que el nou sistema no està prou estudiat i servirem de conillets d'índies, per anar-ho millorant. Hi estem, però, obligats, si no volem rebre una multa. Ens utilitzen com a rates de laboratori, i no ens podem queixar.

D'entrada, però, ja hi ha hagut una errada important que ha afectat a moltes persones. Des de fa temps que es comercialitzen aquests aparells, tenint en compte que tothom els ha d'adquirir. El fet és que hi ha empreses que s'han posat a produir i vendre les balises sense que estiguessin homologades, i que la DGT ho advertís a tothom. Ara, els més matiners es troben que tenen un aparell no homologat, que no fa totes les funcions que hauria de fer, i que podran ser sancionats per no dur la balisa correcta.

Una vegada més l'administració ha improvisat i no ha obrat com calia, però els perjudicats som nosaltres i els responsables polítics i tècnics d'aquesta decisió viuen tranquils, sense assumir cap responsabilitat. No sé si les queixes que s'han començat a produir servirà per a alguna cosa. Potser també ho ajornaran, o bé facilitaran els tràmits per canviar el model, sense que representi un cost pels conductors. Probablement soc massa optimista i caldrà tancar la boca i pagar, que això és el que els interessa.

Faran alguna cosa amb el senglar?

La indefensió del pagès davant la proliferació de senglars, cabirols i conills envaint els seus camps fa massa temps que dura i l'administració no ha estat prou contundent ni receptiva. Ara que s'ha constatat que el senglar està posant en risc l'explotació ramadera del porc, pel perill que contaminin amb la pesta africana, ara tothom es posa les mans al cap.

Fa molt temps que s'hauria d'haver regulat la sacrificació del senglar que entra als camps i destrossa tot allò que troba. La invasió urbana als contenidors de la brossa no deixa de ser una anècdota davant del greu problema amb què es troba la pagesia, i aquí hi hem de col·locar i denunciar aquells falsos animalistes que han criticat les batudes del senglar. Els col·loco al mateix lloc d'aquells que pateixen amb la poda dels arbres, perquè diuen que els hi fan mal, o aquells que no poden entendre que el bosc s'ha de regenerar i talar arbres sobrers.

Cal tenir les idees molt clares i conèixer bé com funciona tot i posar-se al lloc dels altres abans de fer segons quines declaracions i defensar segons què. Cal actuar per resoldre els problemes, i fer-ho bé per no causar-ne més.

No pot ser que només siguem capaços de veure els mals quan aquests ens afecten. Aquesta manca de solidaritat i d'interès per conèixer que passa més enllà de casa meva és la gran xacra de la nostra societat. No és, doncs, només un problema de l'actitud dels nostres dirigents, sinó també de la nostra. És allò de veure la palla a l'ull de l'altre i no adonar-nos de la biga al nostre.

Caldrà veure si el seriós avís de la pesta africana tocant les portes de les nostres granges servirà per a alguna cosa més que mobilitzar per uns dies tota l'administració, i es busca la manera de combatre l'auge d'animals incontrolats que posen en risc el nostre bestiar i la collita que sustenta el sector primari.

Patriotisme i corrupció

No sé si us hi heu fixat, però darrerament es parla molt de patriotisme. Avui mateix, el president de la Generalitat comentava que hi ha persones que es consideren molt patriota, però busquen la manera d'eludir pagar els impostos. Ahir, en una reunió que hi participava, també va sorgir el tema i es va ser molt crític amb aquelles persones que treballen en negre, o paguen sense factura. Després ens queixem que no s'inverteix en carreteres, transport públic, sanitat... D'algun lloc han de sortir les virolles.

Certament, l'exemple que ens donen els dirigents corruptes no és bo i fa que el ciutadà de carrer procuri estalviar-se l'IVA, per exemple. Si aquells s'embutxaquen diners, per què no puc mirar d'estalviar-me uns calerons?

I qui digui que mai no ha pagat un servei o un producte sense factura, segur que menteix. També és cert que no tothom actua de la mateixa manera, i que hi ha persones que ho fan de manera habitual. També perquè els venedors ho permeten.

Hi ha qui treballa en negre perquè no té el permís de residència. Aquí, i ja ho he comentat alguna altra vegada, l'Administració hi té una part de responsabilitat. Si hi ha persones que han arribat al nostre país i no poden obtenir el permís de treball ni residència, com s'ho han de fer per viure? No els ho posem fàcil.

Vivim en un entorn de la societat on la picaresca de l'estraperlo està molt arrelat. Hi ha països on és mal vist estafar a l'Estat i fins i tot no s'acaba d'entendre que algú ho pugui arribar a fer. Aquí és una altra història.

En el fons arribaríem a parlar de confiança, que és el que ens manca. Si realment confiéssim que l'Estat fa un bon ús dels nostres diners, que li arriben a través d'impostos, segurament no tindríem tanta tendència a eludir-los, però amb aquesta excusa anem actuant de manera fraudulenta. Segurament no estem parlant de grans fortunes, però tot suma. 

També hauríem de veure què entenem per patriota. Segurament no ens posaríem d'acord, i probablement quan algú en parla gaire, no cal gratar massa per adonar-te que és purament un postureig.

El tracte amb els clients

Estic d’acord que no podem estar tot el dia queixant-nos, però també caldria que les empreses tractessin millor els clients i usuaris de serveis. El mateix hauríem de dir de les empreses públiques i l’administració. 

Avui tot és automàtic i moltes coses es fan en línia. Gairebé s’ha suprimit el paper i t’arriba per correu electrònic o missatges, però no tot. Domicilies els pagaments i s’obliden d’informar-te si hi ha alguna variació. T’ho trobes a l’extracte bancari, també a través d’una aplicació del mòbil o una web.

No em queixo de la modernització dels tràmits ni de la supressió de la paperassa, però no em sembla correcte deixar d’informar i donar les coses per sabudes. Si no informes la gent és normal que rebin queixes i això es resol informant.

Aquesta setmana vaig veure uns càrrecs al meu compte bancari d’import superior a l’habitual. No som a començaments d’any, quan t’apliquen els augments de tarifes, però puc pensar que la cosa va per aquí. No seria més correcte avisar-te per avançat que el següent rebut serà d’un import superior, i dir-te el motiu, i fins i tot donar-te l’opció de cancel·lar la subscripció?

És cert que algunes empreses ho fan i l’oficina de recaptació de la Diputació també, però hi ha empreses que no ho fan i llavors cal actuar. Retornar els rebuts és una manera de demostrar que no es fan bé les coses. Probablement acabaràs pagant la nova tarifa, però ja els hauràs fet veure que han de millorar la comunicació amb els seus clients. Servirà d’alguna cosa? Temo que no, però no per això ho hem de deixar de fer.