Eufòria per un grup d'amics!

Hem acomiadat diumenge amb l'eufòria de l'afició blaugrana celebrant el campionat de la lliga, amb la seva victòria davant l'etern rival. Al marge de les simpaties que pot despertar el club, o les antipaties dels seus contrincants, m'agradaria destacar uns elements que s'han comentat i crec interessants.

A l'hora de valorar l'èxit de l'equip s'ha posat en relleu la unió de la plantilla, que es comporta com un grup d'amics, diferenciant-lo d'altres que més aviat s'han llençat els plats pel cap. Un fet que hauria de ser una normalitat es destaca com una característica a ressaltar. La meva experiència en aquest món no va més enllà del que vaig viure durant els anys que el meu fill jugava a futbol, des de petit fins a l'adolescència, i que tots teníem clar que l'objectiu era gaudir de l'esport i, a poder ser, aconseguir la satisfacció de guanyar algun partit.

Recordo que entre els pares, sempre hi havia aquell que prioritzava el triomf a la formació esportiva i humana dels fills. Alguns que no entenien com un entrenador col·locava a l'equip titular jugadors que no estaven a l'altura, la qual cosa actuava en detriment dels resultats.

En el camp professional, s'ha d'entendre que qui no ho fa prou bé s'ha de quedar a la banqueta, perquè els clubs tenen l'obligació de guanyar i, per això, necessiten els millors jugadors. Tot i això, però, és bo considerar altres aspectes i la companyonia i saber-se ajudar els uns als altres no s'hauria de perdre mai.

L'altre element és la vinculació amb la ciutat i el país que els acull o els anima. El fet que de la plantilla hi hagi un percentatge elevat de jugadors que han crescut dins, és un mèrit, però també una virtut que no s'hauria de deixar perdre. Aquest ha estat un element que he tingut sempre molt en compte a l'hora de simpatitzar amb l'Athletic Club. Prioritzar els jugadors de casa, treballant per formar els de casa, per donar-los oportunitats de ser uns bons esportistes, uns jugadors de referència.

Al marge, doncs, de les simpaties que puguem tenir, és bo adonar-nos que, en el fons, l'esport forma part de la nostra vida en societat i que tot el que fem per millorar-la ha de ser benvingut.

Enhorabona, Lucía!

Gratant, gratant, trobes notícies positives i no les pots deixar perdre, sobretot en aquests temps en què les desgràcies ocupen les primeres pàgines dels diaris i ja no saps quina notícia és pitjor. Si, a més, la notícia té a veure amb la teva vila i amb alguna de les seves vilatanes, la joia encara és més gran i no podem deixar de parlar-ne.

Acostumem a llegir notícies d'esport on arenyencs o arenyenques triomfen. Tenim el cas de la Marta Mitjans que s'emporta gairebé tots els títols i rècords. No acostuma a passar el mateix amb temes culturals o específicament musicals. Tot i això, podríem parlar-ne d'alguns, sobretot de professionals. Penso per exemple en la parella formada per en Joan Miquel Hernández i la Mireia Fornells. En el món del cinema i l'espectacle, Arenys de Mar té uns bons representants.

Avui, però, us parlo d'una jove arenyenca, estudiant de l'Institut Els Tres Turons, i de piano al Conservatori Professional de Música de Badalona. Es tracta de la Lucía Jiménez Benassai que recentment va ser finalista del 10è Premi BBVA, amb una menció d'honor. La Lucía va interpretar peces de Debussy, Rakhmàninov i Beethoven. La Lucía ho toca de memòria i això li permet concentrar-se en la seva interpretació!

La Lucía va iniciar els seus estudis musicals a la nostra Escola Municipal de Música Carles G. Vidiella, que em porta molts records i satisfaccions. I no és la primera vegada que parlo de la Lucía en el meu blog. Ho vaig fer a finals del mes d'agost quan vaig tenir l'oportunitat d'escoltar-la en un petit concert de caràcter gairebé familiar, que ens va encantar a tots els assistents.

La notícia m'ha arribat a través de la Laia Torres Badosa, professora de música i pianista, de qui també n'hauríem de parlar un dia, per tot el seu bagatge i el pòsit cultural i musical que deixa a la nostra vila. 

Desitjo que la notícia que avui us presento es faci públic en espais de més difusió que el meu blog, perquè se n'assabenti més gent, més arenyencs i arenyenques, perquè en puguem gaudir i li puguem fer arribar tot el nostre escalf. Felicitats, i endavant Lucía!

Un futur amb valors

L'entrevista del diari ARA a la Maria Anglada, jugadora d'hoquei sobre patins del CP Voltregà, m'ha recordat uns anys que em desplaçava des de Vic a Sant Hipòlit de Voltregà, en bicicleta, per assistir als partits d'hoquei. El Vic jugava en categories inferiors, com passa ara, però el Voltregà passava pels millors moments de la seva història, amb grans figures d'aquest esport.

Certament, el cas del CP Voltregà és ben curiós. No és habitual que poblacions petites tinguin equips potents, fins i tot en esports tan nostrats com és l'hoquei sobre patins. L'explicació la trobaves en l'interès del seu mecenes i protector. El Club Patí Voltregà va néixer l'1 de novembre de 1955 per obra de Victoriano Oliveras de la Riva. La seva família tenia una fàbrica de filatura a la Gleva.

El senyor Oliveras era un amant de l'esport i es va obsessionar a crear un equip d'hoquei sobre patins a la població on es va vincular, Sant Hipòlit de Voltregà. Els anys setanta del segle passat varen ser els reeixits, aconseguint molts títols. L'època que jo em vaig afeccionar a l'hoquei i que m'hi desplaçava amb la bicicleta, una eina que també vaig estimar durant molts anys.

En aquells moments els equips en gairebé tots els esports eren masculins. Desconec si les noies, en aquella època a què em refereixo, ja practicaven aquest esport. Anys més tard el Vic va pujar de categoria i, sense assolir els èxits del CP Voltregà, també va donar moltes satisfaccions als seus aficionats. La seva pista era al costat del riu Mèder, al parc Balmes.

A l'entrevista, la Maria Anglada comenta l'excepcionalitat del seu municipi on es diu que la canalla aprèn abans a patinar que a caminar, o que patina amb bolquers. Una entrevista que deixa entreveure un seguit de valors que avui trobem a faltar. La responsabilitat, l'esforç, l'honestedat... Deixa de practicar l'esport com a professional perquè no pot rendir al cent per cent, prioritzant els seus estudis de medecina.

És bo aturar-se en detalls com aquesta entrevista per adonar-nos que no està tot perdut. Que les males arts es fan notar molt, però que encara hi ha joves amb molts valors. Tenim futur!

Al centre de la polèmica

Hi ha persones que sembla que visquin només per fer soroll i crear problemes on no n'hi hauria d'haver. La senyora Laura Borràs encadena una polèmica darrere l'altra, i fa l'efecte que sense elles no sabria viure. La darrera seria la seva intenció de presidir la Fundació de Junts, tot i que sembla que els informes són desfavorables en trobar-se en una situació d'inhabilitació per falsedat documental. Desconec si realment el Codi Civil Català ho impedeix, però segons els informes emesos sembla que és així. Borràs, però no hi està d'acord i es basa en el fet que no hi ha sentència ferma al respecte.

Borràs tampoc no ha acceptat mai que hagués trossejat contractes públics i fer-los passar per menors, o si més no deu pensar que no és l'única que ho ha fet, i això és cert. Segur que tots els ulls es varen fixar en ella per qui era i qui representava, però això no la disculpa de no complir la llei. 

No entraré, doncs, a valorar si té raó o no en té. Ja hi ha qui ho podrà o ho haurà de decidir, simplement em fixo en la seva gran capacitat d'esdevenir el centre de la polèmica i crear enfrontaments entre els qui la defensen i els que la critiquen. Sempre he defensat les persones que són capaces de fer la feina sense sortir a la primera pàgina dels diaris per excés de protagonisme. De la mateixa manera que seria bo pensar que desconeixem el nom dels jutges, perquè la seva missió no és protagonitzar els judicis, sinó sentenciar objectivament impartint justícia, també seria desitjable que els polítics només es valoressin per la seva obra, pel servei a la comunitat i no pas per la polèmica que generen, i ja no diguem, per casos de corrupció.

Em ve al cap l'exemple d'un àrbitre de futbol. La idea seria que s'acabés un partit sense que la gent recordés qui l'ha arbitrat. Això, però, els seguidors de l'esport em diran que no acostuma a passar i que, malauradament, els àrbitres són massa protagonistes. 

Aprofito l'avinentesa per desitjar-vos una bona entrada d'any i, si és possible, que gaudiu d'un 2025 millor que no pas el que estem deixant. No ens ho posen fàcil, però ho hem d'intentar, i si nosaltres hi posem de la nostra part, segur que serà més senzill. Bon any! 

Les entitats d'Arenys es donen a conèixer

El teixit associatiu és una riquesa que no sempre sabem valorar prou bé. Qualsevol cosa que serveixi per donar-la a conèixer i engrescar la gent a participar-hi és lloable. Avui Arenys de Mar ha tingut una mostra d'entitats al punt neuràlgic de la vila, a la Riera, i aquestes han pogut ensenyar tot el que fan durant l'any, moltes vegades imperceptibles per a la majoria de la població.

Els governs municipals acostumen a reconèixer la seva feina, però mai és suficient. Disposar d'un local per a les seves activitats, facilitar-los espais públics per actes puntuals i un suport econòmic per sufragar les despeses mínimes de funcionament, són una aportació necessària per aconseguir que les entitats dinamitzin la vila, ofereixen recursos i possibilitats d'esplai, formació i lleure, que en tenim molta necessitat.

Feia goig veure totes les entitats juntes, parlant amb els visitants, i algunes d'elles actuant per mostrar el treball que desenvolupen durant l'any. La dansa, la música, l'esport o el contingut de xerrades que ens aporten coneixement, són alguns dels exemples que ens ofereixen les entitats, sense ànim de lucre, on al darrere sempre hi ha persones disposades a donar-ho tot pels altres. Gaudint de les activitats, però sacrificant moltes hores i esforços per reeixir.

Les entitats substitueixen, moltes vegades, la mateixa administració pública. Hi ha activitats que són molt necessàries i que, sense la presència d'aquestes entitats, els ajuntaments les haurien de liderar, i no sempre tenen ni la preparació ni les persones per poder-ho fer.

Des d'aquí, doncs, el meu agraïment, que estic segur que molts de vosaltres us hi sumareu, a totes les persones altruistes que fan possible l'èxit d'aquest teixit associatiu que és l'ànima viva de la nostra vila. Gràcies!

Les entitats surten al carrer

Aquest diumenge 12 de novembre tindrà lloc a la nostra vila la IIIa Mostra d'Entitats. Es tracta d'explicar tota la feina que es fa durant l'any, amb moltes hores de dedicació i sacrifici que, tot i que segur que es fa de gust i amb ganes, no es pot desmerèixer el treball que comporta, sempre pensant en les persones.

Se'ns dubte que hi ha molts tipus d'entitats. N'hi ha de més endogàmiques i d'altres més altruistes, però totes tenen en comú el treballar sense ànim de lucre, enfortint el teixit associatiu de la vila, alliberant-nos per uns moments de la pressió que tots tenim, i que no sempre som capaços de controlar, aportant coneixements, esbarjo, diversió, entreteniment.

La iniciativa de les entitats és interessant i és bo que l'administració local els reconegui i els faci costat, sobretot pensant que d'alguna manera realitzen tasques que l'alliberen, i que si no hi fossin, probablement hauria d'acabar realitzant, i de ben segur afrontar uns costos que sovint el voluntariat de les entitats del tercer sector acaba assumint.

Durant molts anys, professionalment, he treballat amb les entitats i he participat donant suport a trobades, com la de diumenge, que ens han de servir per agrair-los la feina del dia a dia. Perquè encetar coses, organitzar actes puntuals, tot i tenir les seves coses, no representen un gran esforç, o com a mínim et permeten concentrar totes les energies perquè allò surti bé, però mantenir viu el caliu i la tasca de les entitats al llarg de l'any és tota una altra cosa. 

L'esport i la cultura són molt presents dins del món de les entitats, però també el lleure, la solidaritat, la formació. Tot això ens enriqueix perquè ens treu de la rutina, ens fa obrir els ulls, ens permet relacionar-nos amb els nostres veïns i coneguts, i ajuda a la convivència, sobretot en uns temps on l'individualisme, la polarització política, l'incivisme, per què no, són massa presents a la nostra societat. Obrir les portes, convidar a participar a les activitats que les entitats realitzen és una bona manera de fer poble. Ens socialitzem i això sempre és positiu.

Diumenge al matí ens passejarem per la Riera per conèixer millor les nostres entitats, la seva gent, i participar de la festa a través dels actes que durant la jornada hi ha previst celebrar. Ànims i moltes gràcies per la iniciativa.

Donar veu a la ignorància

Em sorprenen alguns comentaris estranyats davant de segons quines declaracions de personatges que, per la raó que sigui, però no necessàriament per la seva intel·ligència, empatia o sentit comú, s'han fet famosos i potser fins i tot guanyen molts diners. M'imagino que és qüestió de l'èxit, encara que sigui un èxit efímer, però que en un moment donat col·loca una persona al cim fins al punt de ser idolatrat.

Trobaríem un exemple clar en el món de l'esport, sobretot el futbol, i evidentment el masculí. Uns jugadors que encara no han sortit de l'ou i els plouen elogis exagerats de fanàtics i massa de gent il·lusionada per un joc que cada vegada és menys esport i més negoci. Com sempre, no és bo generalitzar i a tot arreu hi ha de tot. Però és cert que podríem fer una bona llista de futbolistes que han tingut, diguem-ne la sort, de triomfar amb la pilota, encara que humanament tinguin molt que desitjar.

I probablement la culpa és nostra. De les persones que segueixen el futbol i necessiten buscar uns ídols que els enlluernen i que adoren. No ha de ser fàcil evitar caure en el parany de sentir-te un Déu tot poderós, capaç de tot, si al teu voltant tot són elogis i catifes vermelles.

No voldria centrar-me només en el món del futbol, com si aquests fossin els dolents i la resta immaculats. Ho trobem en el món de la faràndula, en actors i actrius de cinema, en cantants. Trobar l'equilibri entre el saber fer bé les coses, aquelles que la vida t'ha brindat, i la humilitat de pensar que com a humans tenim els nostres defectes i mancances, i que entre tots ho podem fer bastant tot, sense necessitat de trepitjar ningú, no ha de ser fàcil.

La majoria d'humans, que no tenim un club de fans que ens venerin ni aplaudeixin tot allò que fem, ens pot costar entendre segons quines actituds. Potser els hauríem de compadir, perquè la vida no els ho ha posat senzill, i tenen el perill de caure estrepitosament a la primera ensopegada. I el que no podem fer és sorprendre'ns de segons quines declaracions, perquè haurà volgut dir que hem sobreestimat aquella persona, pel simple fet de ser un crac en el seu ofici o afició, sense valorar el seu fons, tot allò que ha conformat el pòsit que li permet bellugar-se en aquest món cada vegada més competitiu i individualista. Si pensem en la col·lectivitat, potser ens serà més fàcil tot plegat.

A punt de començar el curs

Amb l'arribada del mes d'octubre comencem un nou curs. Ja he fet les inscripcions i he preparat les llibretes, el bolígraf i el llapis. Aquesta setmana mateix ja tenim la primera classe de filosofia a l'Ateneu arenyenc, i la setmana vinent la primera tertúlia literària, també a l'Ateneu, i d'aquí a quinze dies el curs d'escriptura creativa, a la Biblioteca Pare Fidel Fita. 

De moment això és el que hi ha, i n'estic content. A Arenys tenim moltes possibilitats de seguir diferents aprenentatges gràcies a iniciatives civils, com és el cas de l'Ateneu, amb una programació ben extensa i una varietat d'opcions que pots triar i remenar, i la Biblioteca que no és un simple dipòsit de llibres a prestar, sinó que incorpora diferents activitats per a tots els gustos.

Sovint passa que no apreciem la feina de les entitats i és bo de tant en tant recordar-ho. Des de fa una pila d'anys, Arenys compta amb l'Aula d'Extensió Universitària, amb una programació anual molt interessant, que porta a la vila professors universitaris que d'altra manera seria impensable o difícil de poder escoltar.

I al darrere d'aquestes entitats hi ha unes persones que voluntàriament hi dediquen hores per programar les activitats i fer possible que sense moure'ns de la vila puguem gaudir de l'aprenentatge de matèries que, la majoria de les vegades, desconeixem. 

El govern municipal, que també hi té la seva feina, ja sigui sol o amb el concurs de la Diputació o la Generalitat, ha de vetllar perquè el teixit associatiu estigui viu, ben atès, i complementi la seva obra amb totes les seves activitats formatives, recreatives i lúdiques. Cal animar les persones a formar part de les entitats del tercer sector, per ampliar el ventall d'oferta cultural i educativa, i també esportiva a la vila. L'administració pública ha de donar suport al teixit associatiu, tant si és per al desenvolupament d'activitats en petit comitè, com si s'adrecen al gran públic. En aquest cas l'esforç ha de ser més gran, perquè d'alguna manera són els substituts i complements necessaris de la tasca formativa, cultural i esportiva pública, sense els quals quedaria incompleta. 

Doncs, des d'aquí el meu agraïment i suport a les entitats i persones que fan possible que els vilatans tinguem a l'abast una oferta d'activitats tan reeixida. Que comenci el nou curs!

Reconeixement a l'esforç de cada dia

Resulta molt lloable que malgrat tots els problemes i entrebancs amb què ens trobem, i a la inèrcia desbocada que gairebé no ens deixa temps per reflexionar sobre allò que estem fent, tinguem l'encert d'aturar-nos un moment per reconèixer el treball i l'esforç d'aquelles persones que pràcticament es mouen en l'anonimat, dedicant el seu temps a unes competicions esportives que no són potser de primer nivell, però que al final ens enorgulleixen com a veïns i veïnes de la nostra vila.

Tot i la importància que la nostra dedicació professional o l'estudi ens omplin satisfactòriament, sobretot tenint en compte que ocupen bona part de la nostra jornada, és bo que tinguem temps per esplaiar-nos en aquelles activitats, ja sigui culturals o esportives, que de ben segur ens ajuden a gaudir de la vida. El complement de l'oci i el negoci és necessari per a la nostra realització personal.

Els èxits esportius són fruit del treball constant, que permet superar les dificultats i assolir aquelles metes que en un principi poden semblar inabastables. I és bo que ens adonem que no només són les grans estrelles, les que poden dedicar-s'hi professionalment, les receptores dels nostres elogis i aplaudiments, sinó que també pensem en aquelles persones que, en un altre nivell, aconsegueixen destacar sobre els altres gràcies a la seva tenacitat i entrega.

Ahir dimecres la vila d'Arenys va premiar i reconèixer els èxits esportius d'unes persones que durant l'any han estat protagonistes, sense oblidar-nos que al darrere d'una medalla, d'un podi o d'un diploma hi ha hores i hores de feina i entrenament.

Tot això és important perquè la cultura de l'esforç no passa pel seu millor moment. Cada vegada volem assolir l'èxit més ràpidament i sense gaire treball. Parar-se a mirar el que estan fent els joves esportistes, et fa veure que res és fàcil, i que aconseguir arribar a dalt requereix esforç i dedicació.

Seria bo, doncs, que davant d'esdeveniments com els d'ahir dimecres, o d'aquelles gales sobre premis cinematogràfics, teatrals, literaris, tinguem ben present que al darrere hi ha un treball continuat d'aprenentatge i superació. Que els premis no cauen per art d'encantament, i que si volem triomfar a la nostra vida, ens hem d'arremangar.

Per què els actes incívics es repeteixen tan sovint?

Resulta força decebedor llegir dia rere dia notícies sobre actes vandàlics, incivisme i estafes a persones grans, per posar només tres exemples del que ja ha esdevingut una rutina a la nostra societat. No vull parlar gaire de si això abans no passava i si la culpa és de l'educació dels nostres joves, del que veuen a les xarxes socials, o amb el que es troben els caps de setmana quan surten de gresca. Més que tot perquè tampoc no serveix de gaire res. El que convé és analitzar la situació actual i intentar trobar la manera de reduir aquests comportaments que no fan altra cosa que generar por i desconfiança, i en certa manera una frustració en veure que som incapaços de conviure amb un mínim de dignitat.

Si bé és cert que sovint creiem que no és cosa nostra i que nosaltres ja ens comportem educadament i respectuosa, sí que és important que aprofitem tots els espais i contactes que tenim per insistir en la necessitat de lluitar perquè la gent sigui més respectuosa amb el mobiliari urbà, la cosa pública, però sobretot amb les persones. 

La família és un bon lloc per treballar-ho, i no pensar que només cal fer-ho quan tens fills adolescents, sinó que això ha de continuar sempre. També quan els fills ja són adults o amb la mateixa parella, és important tenir sempre a punt els recursos per lloar el comportament cívic de les persones i rebutjar aquelles actuacions que no porten res més que violència i malestar.

Estic segur que en la majoria dels casos, quan es posa a debat segons quines conductes, hi ha consens total a l'hora de fer una crítica a l'incivisme i el mal comportament, però també és cert que acostumem a evitar situacions polèmiques i a vegades girem la cara per tal de no haver de veure allò que ens desagrada.

Avui llegia al web de Ràdio Arenys la notícia sobre els desperfectes produïts a les instal·lacions del camp de futbol de la nostra vila, després del partit jugat aquest cap de setmana. A part del cost de la seva reparació, que és una despesa no prevista i evitable, és molt trist pensar que uns joves que representa que fan de l'esport una manera de viure, caiguin en la temptació de destruir per destruir, encara que sigui fruit d'un disgust per un resultat esportiu que no volien. La culpa ningú no la vol assumir, però tots plegats hauríem de reflexionar sobre què estem fent malament perquè coses com aquestes passin tan sovint.

Com a apunt final, penseu un moment en la retirada de l'ascensor de la part baixa de la Riera, que va tenir lloc fa poques setmanes. Un ascensor que no ha funcionat mai, per culpa de l'incivisme. Trist, no?

Un cap de setmana negre

Aquest cap de setmana està resultant poc agradable, amb un incendi a Llançà que ens preocupa i al mateix indigna perquè es confirma que l'ha provocat un irresponsable llençant la cigarreta des del cotxe. Es parla de negligència, però jo més aviat ho qualificaria de delicte. Aquesta acció no es pot permetre ni estiu ni hivern, però ara, amb la sequedat que hi ha i les altes temperatures, és més que una negligència.

Tampoc ens acompanya la situació de la pandèmia a Catalunya. Som els que liderem la pitjor situació a Europa i això comporta cancel·lacions de viatges des de l'estranger. Els que tenim persones de fora aquests dies, ho sabem per la informació que es rep de Catalunya a fora. 

I per als amants de l'esport tampoc són bones les notícies que arriben sobre les olimpíades a celebrar a Tòquio. Cada vegada són més els esportistes que renuncien a participar-hi, sobretot avui que s'ha conegut que una persona que ha estat a les instal·lacions olímpiques s'ha infectat.

El conseller de salut diu que es varen equivocar i probablement té raó. Tots pressionem perquè ens deixin fer coses, com ara els festivals d'estiu, i ells cedeixen. Al final s'ha vist que les mesures preses no eren suficients i per això aquesta cinquena onada que ens deixa en evidència.

No és fàcil organitzar un estat d'alerta davant d'una pandèmia com la que ens ha afectat, però sí que ens agradaria més serietat i contundència en els nostres governants. Està bé que reconeguin els errors, però ara cal que aprenguin d'ells i prenguin les mesures adequades. Tampoc els tribunals judicials els ho posen fàcil, i la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'estat d'alarma no ha fet, al meu entendre, justícia. Potser per això hi ha una clara divisió i enfrontament entre els membres del Tribunal Constitucional. No pot ser que juguin políticament, tal com ahir comentava en aquest mateix blog.

Si no ho fas tu, no ho farà ningú

Hem recuperat la caminada fins a Canet, en paral·lel a la platja. Caminada a marxa atlètica per cremar calories i fer-nos creure que fem esport i, per tant, fem salut. A l'hivern, això que es faci fosc tan aviat, no va bé per sortir a caminar. Aquests dies, a més, hem tingut l'excusa del refredat o grip, o no sé ben bé què.

Em fixava en el camí i pensava que el nostre país no està fet per ser organitzat i planificat. Les coses sempre s'acaben fent per iniciativa d'uns, a vegades fruit d'un rampell i no pas perquè ho tinguis tot ben pensat i calculat, i autoritzat.

Al nostre alcalde, o si més no sota la seva presidència, se li va acudir començar a plantar arbres, pals i cordes, per organitzar les platges d'Arenys. No sé si amb permís o sense. En algun cas sense, ja que se l'ha multat (platja de la musclera). 

Quants anys fa que es parla d'urbanitzar, o endreçar, el Cavaió? Algú ha vist cap avenç? Doncs el senyor Fors ja ho ha fet. Està ben fet? Durarà? Serveix d'alguna cosa? És veritat que ho varen començar d'una manera i després ho varen modificar. És allò que deia de mala planificació, però... al nostre país es planifica res? I, si és fa, s'acaba realitzant? Pensem en la variant de Valldegata!

Podríem repassar altres variants de la nostra vila, i el camí cap a Caldetes. No sé si els arenyencs ens sabríem organitzar, però en tot cas tenim l'excusa que mig poble depèn de Ports, Carreteres, Platges, Renfe, ACA... I els seus responsables tant se'ls en fot tot.

Som responsables de les borratxeres dels nostres fills

Dijous passat afirmava que un polític no pot defugir mai les responsabilitats que assumeix el mateix moment que accedeix al càrrec, ni donar les culpes als altres. Posava l'exemple d'un exalcalde que es justificava amb l'error dels seus treballadors, davant l'acusació de l'oposició per no haver aconseguit unes subvencions. Avui permeteu-me que faci extensiva aquesta premissa als pares.

Aquesta setmana estem llegint la notícia de la intoxicació etílica de menors als voltants d'una discoteca de moda de Mataró. Quinze joves varen ser atesos a l'hospital de la ciutat i va caldre desplaçar-hi policia i ambulàncies. Un cost de recursos públics que paguem tots.

Avui em parlaven que les escoles s'havien desentès de l'educació dels joves, la qual cosa és una afirmació temerària i exculpatòria dels pares de família. És molt fàcil per a un pare dir que a l'escola no eduquen el seu fill com comportar-se, mentre li permet que estigui vagant per la ciutat a altes hores de la matinada.

L'excusa fàcil de molts és afirmar que els pares no poden controlar els seus fills. No sé si és una evidència, però en tot cas és una excusa de mal pagador. I no estic parlant de famílies desestructurades, amb problemes econòmics greus i incultura exagerada. També parlo de pares molts progressistes, que permeten la disbauxa dels seus fills.

Ser pare no és fàcil. Els que tenim fills i filles adolescents ho sabem prou bé, i segur que més d'una vegada ens equivoquem. El que no val és defugir la nostra gran responsabilitat. Segurament és més fàcil deixar que els nostres fills surtin de nit, que no pas haver d'aguantar cares llargues, plors i queixes dins de casa. La decisió és nostra i la responsabilitat també.
Si som els primers a complir, després podrem demanar a professors, monitors d'esplai o esportius, que ens ajudin en l'educació dels nostres fills, però primer hem de començar nosaltres des de casa. Qui no assumeix la responsabilitat d'educar els seus propis fills, no té dret a queixar-se del que està passant a segons quins llocs, els caps de setmana. Siguem coherents i valents.

La immoralitat de grans xifres en època de crisi

Es van coneixent les declaracions dels membres del Partit Popular en relació al cas Bárcenas, i algunes d'aquestes expliquen els rumors de males cares entre Maria Dolores Cospedal i els senyors Javier Arenas i Francisco Álvarez-Cascos. També hi podríem col·locar el president Mariano Rajoy que ben parat no hi queda.

Es veu que la senyora Cospedal va declarar que el senyor Luís Bárcenas va cobrar del PP la quantitat de  470.000 euros per no fer res. Desconec si això ens porta enlloc, però en tot cas sí que és significatiu i podríem dir que també immoral.

Avui llegia l'esquinçada de vestidures pels 100 milions d'euros que, milió amunt milió avall, el Real Madrid ha pagat pel seu darrer fitxatge. Suposo que, encara que aquesta xifra sigui un rècord, també caldria mirar cap a altres parts per continuar escandalitzant-nos.

En èpoques de bonança tot això eren anècdotes, més o menys acceptades, però ara, que les xifres de l'atur són tan elevades i que hi ha tantes famílies que pateixen per poder arribar a final de mes i alimentar els seus fills, llegir això als diaris ens fa molt mal, si més no si es té consciència i moralitat.

No es tracta de fer populisme ni demagògia. No es tracta de deixar a zero les partides pressupostàries de Cultura o Esports, sinó d'afinar una mica i no sortir amb un ciri trencat. Es tracta de justícia social i evitar cops d'efecte que només podem qualificar de deplorables.

Dimonis i fantasmes per totes bandes

La situació que estem vivint ratlla l'esquizofrènia. Vivim tensos i d'alguna manera veiem dimonis a tot arreu, i com a gat escaldat, no ens fiem de ningú.

El dimoni gros és el govern espanyol i ens sembla que tot el que decideix és per fer-nos la punyeta. Sí que és cert que algunes de les darreres decisions són un xic sospitoses. Limitar les fonts d'ingressos i exigir reduir el dèficit fins a escanyar l'administració catalana, obliga a realitzar unes retallades que perjudiquen el benestar i creen problemes de fractura social.

Avui em parlaven d'inspeccions a les entitats esportives, que podien posar en perill la supervivència del futbol amateur. Ens podran dir que veiem fantasmes arreu, però és una curiosa coincidència. I l'obsessió de la delegada del govern per les banderes, fins al punt d'exigir col·locar l'espanyola a les biblioteques, escoles i pavellons esportius...

Amb la declaració de sobirania del poble català per decidir el seu futur comportarà més pressió per al govern català, una pressió que no només ve de fora, sinó que el PPC i C's plantegen guerra des de dins, amb un discurs populista, però eficaç. Caldrà doncs ser molt astuts i tenir molta paciència. Haurem de veure què passa amb les picabaralles entre CDC i UDC, que potser en algun moment de la seva història no hauria estranyat un possible trencament, però que ara no seria precisament el moment més oportú. I el PSC... estarem a l'expectativa de com solucionen, si és que hi ha solució, les divergències internes, que no són insignificants, sinó que tenen força. Per afrontar aquests entrebancs no és el mateix quan tot et surt bé que quan vius els pitjors moments de la teva història. Seguirem observant i opinant.

Incidents deplorables en un partit de futbol juvenil

Aquesta tarda-vespre he presenciat un espectacle deplorable que ha tingut lloc al final del partit de futbol de juvenils, entre el Malgrat de Mar i l'Arenys. El partit havia transcorregut amb molta esportivitat, amb alguna falta castigada amb targeta groga, però que res podia fer pensar que acabaria tal com ho ha fet.

Els familiars dels jugadors haurien de pensar que amb l'esport s'intenta educar i créixer com a persones. Haurien de tenir en compte que es tracta d'un joc i que ningú té ganes de fer malament les coses. Que tots ens podem equivocar, però no es pot caure en el parany de l'insult i la provocació.

Després de rebre insults al llarg del partit, l'àrbitre s'ha equivocat i els ha retornat, i això ha encès els ànims d'un espectador que s'hi ha encarat, provocant que l'àrbitre decidís acabar el partit abans d'hora. El que ha vingut després ha estat una tangana, amb intents de calmar els ànims.

Imperdonable l'actitud d'uns seguidors de l'Arenys i sobretot de la persona que s'ha encarat a l'àrbitre. Aquest, però, ha fet una cosa que no havia d'haver fet mai, que és insultar els seus insultadors, amb gestos despectius i paraules grolleres i insults.

Desconec què passarà i no sé què escriurà l'àrbitre a l'acta. És una situació complicada perquè és part implicada i per tant gens objectiu. L'àbitre hauria d'escriure el que ha passat realment, sense oblidar que ell també ha insultat. No crec que sigui tan honrat per dir-ho. Tan de bo m'equivoqui, però si ho fes, comportaria que la Federació Catalana de Futbol l'hagués de sancionar.

Si l'àrbitre no explica la veritat, els dos clubs ho haurien de fer per no deixar sense càstig una actuació que, finalment, ha desencadenat la baralla. Al familiar i espectador que ha protagonitzat l'incident, caldria recomanar-li que no assistís a cap més partit de futbol fins que no fos capaç de comportar-se com una persona educada. El mateix podríem recomanar als que han estat insultant l'àrbitre durant tot el partit.

Incidents com el d'avui són els que embruten l'esport i dificulten la convivència ciutadana i l'educació dels nostres fills. Com anècdota, una senyora de Malgrat em comentava que ens queixàvem molt del comportament dels nostres joves, però actituds com la d'aquest familiar, no ajudaven gens en l'educació. Hi he estat d'acord, però el que no sabia, i que m'ho han dit després, que aquesta senyora fa unes setmanes, en un partit de futbol a Arenys, s'havia estirat el monyo amb una seguidora de l'equip contrari, davant d'una menor que plorava espantada. Potser és allò de la biga al propi ull.

TV3 o mirar-se el melic

L'article d'avui del columnista de l'ARA, Xavier Roig, és molt dur amb TV3, en què arriba a afirmar "... que TV3 no és una bona televisió. Que està mal gestionada, perquè es gerencia segons les dèries dels seus corporativistes empleats". I continua.

Això ho escriu el columnista que es considera independentista, però que no ha cregut mai que els catalans siguin millors que la resta d'espanyols. Un article que ajuda a reflexionar si no és cert que els catalans tenim el vici molt arrelat de mirar-nos el melic. El món es redueix al nostre entorn, i al voltant nostre tot es fa molt malament. Potser aquest orgull ens ha portat durant tants anys a no avançar en el nostre somni d'independència.

Com a mínim hem d'acceptar que els nostres polítics no són pas millors que els estatals, sense oblidar que són un reflex de la realitat social del país. No parlem de persones estranyes, sinó que sorgeixen del conjunt, la qual cosa ens hauria de portar a analitzar què som i com actuem.

L'article en qüestió compara la "nostra" amb TVE, i és molt explícit en un detall: el percentatge de temps dedicat a l'esport a ambdues televisions. És molt trist el resultat de TV3, i això sí que obliga a reflexionar sobre què estem fent malament. Ens queixem dels programes escombraria de les televisions privades, però resulta que la "nostra", en el seu programa estrella, el Telenotícies migdia, dedica només el 7,5% del temps a parlar de notícies internacionals, i el 21,6% als esports (m'imagino que qui no simpatitzi amb el Barça, podrà afegir dades del temps que es dedica a aquest Club, en comparació amb la resta).

Anàlisi simplista? article banal? Fem-nos-ho mirar, perquè res és gratuït i políticament podem estar en el mateix nivell. Serà per això que no tenim les idees clares?

Cultura i Esport en un matí de dissabte

Avui no hi ha hagut sort, o més aviat s'ha jugat malament i el Cabrils no ha perdonat. Feia molts partits que no coneixien la derrota i ha sobtat. A diferència d'altres temporades, ens havíem acostumat a la victòria i no recordàvem què volia dir perdre. El joc d'aquest dissabte no mereixia cap premi, malgrat hi ha hagut algunes oportunitats de marcar. L'equip es manté líder, encara que molt justet.

El matí havia començat millor. L'Ignasi havia estat seleccionat per representar els grups de 4t d'ESO del Col·legi La Presentació, al Concurs escolar d'anglès The Fonix, i avui era la prova, a lÌnstitut Nacional d'Educació Física de Catalunya (INEFC), a Montjuic. Els resultats els coneixerem d'aquí a un mes, però el més important és haver tingut l'oportunitat de participar-hi, i l'Ignasi n'ha sortit content.

Això sí, dinar a les cinc de la tarda, però... ja se sap, els partits es juguen l'hora que toca, i no et deixen escollir. Si poguéssim, no trobaríem mai l'hora ideal. Entra en el paquet de ser pare, i ens convertim en els veritables seguidors i animadors de l'equip, amb la voluntat d'educar-los, i per tant, actuant amb passió, però també amb correcció. Enguany, tret d'alguna ocasió, ha predominat el bon comportament per part de totes bandes, i això és d'agrair.

Estem farts de Camps, Matas, Urdangarín...

Encara que sabem apreciar la bellesa en el futbol, arriba un moment que quedes saturat i et fa ràbia comprovar que esdeveniments paral·lels passen una mica desapercebuts. Esclar que també estem tips de parlar de corrupció i de política, i ja no saps què és millor.

Ahir esmentava la sentència del jurat popular a València i intentava entendre que legalitat no equival necessàriament a moralitat. El senyor Francisco Camps que ens ha escandalitzat amb el seu tarannà de personatge públic, mostra somrient la seva alegria per haver estat considerat com a no culpable. Però som molts que ens preocupa poc el tripijoc amb els vestits o amb les bosses de mà de l'alcaldessa valenciana, i en canvi sí que veiem malament l'actitud d'unes persones que es presenten per servir la ciutadania que els ha escollit i ens ho paguen com el senyor Camps.

Necessitem recuperar el seny i la calma. El nerviosisme produït per la crisi econòmica, convé no alimentar-lo amb picabaralles futbolístiques i encara menys acompanyar-lo amb corrupció política. No és estrany que es vegi tan malament com uns jugadors de futbol, que guanyen els diners que no veuràs en tota la teva vida, es dediquen a jugar brut i oblidar-se de l'esperit de l'esport, mentre més de cinc milions de persones estan a l'atur, i moltes d'elles ni tan sols cobren subsidi. Com tampoc no es pot acceptar que els nostres polítics visquin dels nostres diners, de manera fraudulent. No discuteixo el sou, però si la mala pràctica política a costa nostra. No són tots, ni molt menys! però amb pocs que n'hi hagi, en tenim prou per desestabilitzar la societat.

Podem discutir si la Generalitat havia d'haver pagat tans diners a Spanair, però és inacceptable la corrupció d'alguns polítics que només han buscat el seu lucre personal. Podem estar en desacord amb l'abús en les retallades, l'obsessió en la supressió del dèficit, i l'absència de mesures de foment del creixement econòmic, però no hi caben tripijocs per lucrar-se a costa dels contribuents.

Cal mantenir els ulls ben oberts, exigir transparència i honorabilitat als nostres representants polítics. I als jugadors de futbol i tot l'entorn, una pràctica sana de l'esport, amb tota la competitivitat possible, però de manera lleial i amb respecte a l'adversari.

I senyors polítics europeus... quantes vegades més haurem de reclamar mesures per fomentar el creixement econòmic que ens eviti caure a la recessió? Mentre s'ho pensen, permeti'm que els digui que estem farts de casos com els Camps, Matas, Urdangarín...

Aprenent a jugar i a conviure

Avui han jugat el setè partit de la lliga, que està resultant molt entretinguda, i també amb bons resultats. Un partit empatat i un de perdut, els dóna setze punts i els col·loca al tercer lloc de la classificació. L'Ignasi, per segona jornada consecutiva, ha marcat dos gols. No cal dir que els pares n'estem molt orgullosos, i ell està content que no s'hi veu.

La formació dels joves passa per l'escola, però també pel lleure, i en el cas de l'Ignasi, pel futbol. El que demanem els pares és que els ensenyin a jugar, però sobretot a conviure, a participar, a treballar en equip. A respectar-se i estimar-se, i aconseguir un bon ambient. Els resultats compten, però sempre per sota de l'actitud i l'educació. Qui no ho veu així, és sobrer.

Al llarg de tots aquests anys, l'Ignasi ha tingut bons preparadors, que han prioritzat l'educació i formació integral dels jugadors, als resultats i efectivitat en el futbol. Només això justifica l'esforç que significa seguir una temporada rere l'altra. Veure que el teu fill està content, i que a part de millorar esportivament, també creix personalment.

Sempre penso en la importància del que sembres. A vegades som inconscients, però la feina ben feta t'acaba recompensant. Tot el que puguin aprendre els servirà per demà, i les amistats que conreen són el coixí que moltes persones enyoren quan es troben en situacions complicades.

Cal agrair el club de futbol Arenys la seva feina formadora i desitjar-li sort en alguns dels reptes que té, el més urgent i complicat és reconstruir les grades, que s'han esllavissat amb les pluges d'aquests dies. Es tracta d'una obra complexa i costosa. Al final haurà estat l'excusa per aconseguir unes grades que no alarmin els visitants. La llàstima si s'ha de fer a mitja lliga i obliga tancar el camp unes setmanes.