Enric Millo, també arraconat

Si ahir us parlava de Dolors Montserrat, exministra i portaveu del PP al Congrés, que Casado li ha negat la primera posició per Barcelona a les llistes del 28A, avui esmento l'exdelegat del govern a Catalunya, Enric Millo, que tampoc li paguen els favors i el deixen arraconat a Girona.

No m'he cansat de dir que la política és desagraïda i de la mateixa manera que un puja, l'endemà l'ensorren sense contemplacions. Millo va jugar l'opció que li semblà més rendible i s'ha trobat que el temps ha canviat, més de pressa del que es podia imaginar i l'han aparcat, ha quedat amortitzat abans d'hora.

No entraré a valorar-lo personalment, sinó com a polític, i penso que és una bona lliçó per a qui no ha estat ni sincer ni honest, políticament parlant. No només ha mentit en seu judicial, com a testimoni, com s'ha pogut veure amb les imatges contrastades, sinó que la mentida ha estat present tot el temps mentre ha durat com a delegat a Catalunya. I, com diu la dita que s'atrapa abans un mentider que un coix, Millo ha estat molt poc intel·ligent a l'hora de mentir, i ja no se'l creu ningú.

A Millo ni el volen els seus opositors durant aquests anys, ni el seu partit, ara que ha fet el canvi cap a la radicalització. Les seves simpaties i absoluta lleialtat a M. Rajoy i a Sáenz de Santamaría, l'ha acabat enfonsant políticament. És massa jove per jubilar-se i haurà de buscar una sortida airosa, que, a títol personal, li desitjo sincerament.

La radicalització de la dreta en les eleccions d'abril

Tot apunta, doncs, que la línia que segueix Pablo Casado és la de radicalitzar-se a la dreta, descartant els aliats a M. Rajoy i optant pels deixebles i simpatitzants d'Aznar. S'ha cregut que l'ambigüitat de l'expresident ha estat clau per la davallada de vots i que el missatge a seguir és del guru Aznar, que està per sobre del bé i del mal.

Vox és una motiu important d'aquesta radicalització, i en cap moment s'ha vist la intenció de situar el seu missatge en una posició de dreta moderada. Diuen alguns que aquest lloc se'l queda Ciutadans. Potser hi ha persones que es creuran això i a C's els anirà molt bé, però si som una mica curiosos ens adonarem que cap dels tres partits està per la moderació, sinó que, amb més o menys encert, volen exhibir musculatura davant d'un PSOE que sí que contemplaria aquesta centralitat.

A nivell català, he llegit que l'elecció de la número un per Barcelona ha estat tota una sorpresa, sobretot per a qui es pensava tenir tots els números per aconseguir-ho, l'exministra Dolors Montserrat. Malgrat tot el que molts pensem d'ella, sembla ser que no és prou dretana ni anticatalana, si més no als ulls del senyor Casado. 

La persona escollida és la senyora Cayetana Álvarez de Toledo, que haig de confessar que no tenia el gust de conèixer, i que segons he pogut llegir és, entre altres càrrecs, directora de l'àrea internacional de la FAES, o sigui, ben col·locada en la direcció actual del PP. Ella serà, doncs, qui se les haurà amb la dirigent de C's, la senyora Inés Arrimadas. A veure qui la diu més grossa! Batet haurà de tenir molta paciència perquè per unes setmanes la convertiran amb l'íntima amiga de l'independentisme i dolents de la pel·lícula.

Dolors Montserrat, falsa i carregada d'odi

Escoltar l'exministra Dolors Montserrat resulta indignant i al mateix temps et produeix una sensació de vergonya aliena. Creies que no era possible veure actuar una persona tan mentidera, guiada per l'odi que l'ofega i la ràbia d'haver-se convertit en una simple diputada de l'oposició.

Es poden defensar els ideals i els principis de cadascú, però no es pot fer a base d'intoxicar la societat amb mentides, una rere l'altra, i amb aquest odi cap a Catalunya. Si algú dels que em llegiu aquest post no ho feu per primera vegada, sabreu que sempre havia desitjat que el PP català s'assemblés una mica amb el PP basc. Aquests sempre havien defensat el País Basc en les seves negociacions amb Madrid. Contràriament, el PP català, mai ha defensat els interessos de Catalunya per davant dels interessos del partit.

Observem que això no ha canviat i el PP català continua prioritzant el partit, espanyol perquè el català gairebé ha desaparegut del mapa, abans que defensar Catalunya. Ens trobem amb un discurs curiós en què des de C's i PP s'acusa al govern de la Generalitat de defensar només a una part dels catalans, però no accepten que ells no defensen el país, sinó que lluiten i criden a favor que sigui el govern de Madrid qui mani directament a Catalunya. Què passaria si sumessin majoria absoluta? Desapareixeria el país? Potser l'autonomia continuaria, però la capacitat i autonomia que ens deixarien la convertiria en testimonial, sense poder efectiu. Aquesta és la Catalunya que C's i PP defensen, i aquesta és la Catalunya que molts catalans no desitgem, fins i tot catalans que no volen la independència.

Un estat espanyol sense sentit del ridícul ni vergonya

El govern de M. Rajoy amb la complicitat de jutges i magistrats dels tribunals de justícia espanyols han situat l'Estat espanyol i conseqüentment tot el poble espanyol en la ridiculesa més extrema, però el que és pitjor, en una posició antidemocràtica d'indefensió dels drets fonamentals de les persones. I encara és més greu si tenim en compte que han comptat amb la col·laboració explícita de les forces polítiques de C's i PSOE.

El poble espanyol no es mereix aquest govern, però tampoc l'alternativa política dels actuals socialistes i l'extrema dreta de C's. Com vaig sentir a dir fa uns dies a l'exministra Montserrat Tura, la història de la caiguda de la dreta representada per UCD, substituïda per una dreta encara més dura com va ser AP, ara es pot repetir amb la caiguda del PP, i la seva substitució per un partit dretà encara més radical com seria C's i, perquè no, amb la col·laboració de VOX.

Els mals auguris no preveuen una millora de la democràcia a Espanya i això seria el que ens impulsaria a voler sortir del regne. Catalunya, amb tots els seus defectes i virtuts, no pot aguantar més una situació política i social tan negativa i injusta, i la insistència en voler sortir, ha fet guanyar punts a una dreta radical, la de C's, que mai hauria d'haver obtingut la representativitat que ha arribat a tenir a Catalunya, gràcies sobretot a la caiguda en picat del socialisme català, sotmès a les voluntats del PSOE i a la incapacitat i mediocritat dels actuals dirigents del PSC.

Figures com Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma, haurien pogut reflotar el PSC si no haguessin patit la pressió interna de polítics del nivell d'Iceta i els seus col·laboradors més propers, Illa, Granados...

La lluita pacífica dels catalans, convençuts que el model de país que se'ns imposa des de l'Estat espanyol no ens convenç ni el volem, continuarà fins a aconseguir un país més just i democràtic per als seus habitants i el futur dels nostres fills.