Sobreviure al mar

Aquests dies tornem a veure imatges de persones desesperades jugant-se la vida per sobreviure en un món millor del que els ha tocat viure. Això passa tan si les càmeres hi són presents com no, però només en som conscients quan tenim l'oportunitat de veure-ho per televisió. Què fan els governs europeus?

A la consciència dels nostres governants hi ha d'haver la situació d'aquestes persones rescatades en vida de les aigües i el tracte que reben quan arriben a port. No es mereixen el sofriment que pateixen. No haurien d'haver de sortir del seu país per gana o guerra, però encara menys ser rebuts d'una manera tan inhumana.

La lentitud en trobar una resposta adequada, però sobretot la manca de voluntat de trobar una solució als seus problemes, indigna. Estic d'acord amb totes les regulacions que es creguin oportunes, però que no siguin excusa per encallar la resposta. No pot ser el que està passant a les illes canàries on les persones que aconsegueixen sobreviure, queden confinades a l'aire lliure setmanes i setmanes, abans no se'ls ubica en un lloc en condicions.

Hem d'exigir als nostres governants respostes adequades a la realitat del món, a les necessitats d'aquests migrants que es veuen abocats a sortir del seu país i a venir a Europa no pas per caprici, sinó per poder viure. Ningú ha dit que governar sigui fàcil, però això no és excusa per no trobar respostes adequades a la realitat.

La injusta situació dels immigrants a Europa

Tot i la transcendència de la tragèdia de Mòria, considero que se'n parla poc. Hi ha moltes persones patint per sobreviure a una situació inhumana, i nosaltres passem pàgina massa de pressa. L'incendi, provocat o no, ha descobert la realitat d'una gran concentració de persones vivint en condicions pèssimes, i que ara s'intenten reallotjar en no gaires millors condicions.

Europa ha suspès en moltes coses, i també en migració. La resposta que ha donat i està donant a les demandes de la immigració del sud és escassa i poc afortunada. Qui reclama poder entrar a Europa no ho fa per caprici, sinó per necessitat, i amb l'excusa de no obrir de qualsevol manera la porta a tothom, aquestes persones s'encallen a l'entrada, vivint en males condicions.

Ni ens sentim representats pels actuals governants de la Unió Europea, ni aquests busquen solucions als problemes derivats per la desigualtat del planeta. La guerra i la fam i la misèria de molts pobles de l'Àfrica, fa que surtin desesperats en busca d'un món millor. Buscant pau i tranquil·litat, i reclamant els seus drets a viure com a persones lliures.

Les imatges que venen dels camps de refugiats no ens agraden, però serveixen per pressionar la nostra consciència, i cal que aquesta pressió la traslladem als nostres polítics, perquè siguin incapaços de viure sense remordiments per no haver solucionat un problema tan vital.

No deixem refredar la notícia, i recordem que avui encara hi ha massa immigrants patint per poder arribar a un lloc on establir-se, i poder treballar i menjar. No podem estar tranquils mentre Europa no trobi la solució a aquesta injustícia social.

No vaig escoltar el missatge del rei

Confesso que no vaig escoltar el missatge del rei espanyol perquè no m'interessa el que pugui dir i deixar de dir, ni ara ni mai. La meva decisió va més enllà del monarquisme o republicanisme, i s'argumenta en què les paraules són sempre les mateixes i no solucionen res. A mi el que m'interessa són els fets i el rei, de fer, no fa res, sinó que diu el que li redacten. A mi el que m'interessa és el que fa el govern, pensi el que vulgui el rei d'Espanya.

He llegit alguns comentaris del missatge del rei a la premsa escrita, però tampoc gaires perquè és el que us deia, no ens ha descobert res de nou i si realment hi ha preocupació per la pobresa, que facin alguna cosa al respecte, i si la preocupació està en la unitat d'Espanya, que també procurin entendre per què Catalunya n'està farta. No és un caprici, sinó maltractament continuat que es podria solucionar si hi hagués una voluntat sincera.

No l'he escolat perquè no em crec el que pugui arribar a dir, ni que tingui clar que pensa en tots els espanyols, amb les seves singularitats i diversitat, també la lingüística. I que tot això no se soluciona fent una frase amb la llengua de les minories, que desconec si en aquesta ocasió va utilitzar.

No vaig escoltar el missatge del rei i no li tinc cap mania de cap tipus, simplement que no m'és útil, ni l'he escollit, ni m'hi sento representat. No vaig escoltar el missatge del rei ni ara ni suara. Si a algú li interessa ho trobo perfecte, però jo ja estic fart de paraules amables, o no tan amables, i vull fets, i el primer que ha de fer un rei d'un estat monàrquic és rebre totes les autoritats i representants dels ens públics. Si no li deixen fer, tampoc és tan important com per dedicar-li audiència, encara que sigui a través de la televisió i assegut al sofà de casa.

Al nostre país els estudis musicals són un luxe

Què estudies noi? Jo, música. Ah, i què més?

Han passat molts anys des que vàrem iniciar l'Escola de Música d'Arenys, i des de fa uns quants anys n'estic al marge. Vaig aconseguir que els meus fills hi estudiessin, ara només l'Ignasi continua amb el piano, amb menys dedicació del que convindria, però sempre he cregut que el temps que han viscut cantant i tocant, no haurà estat endebades.

Recordo quan demanàvem al nostre Ajuntament alguna subvenció per tal que els alumnes no haguessin de pagar tant i els mestres cobressin una mica més, encara que no arribessin al mínim que hauria estat just. Ho recordo i tinc molt present les paraules d'un exregidor que ens deia que es tractava d'una escola per als fills dels convergents, que era una manera de dir, una escola per als rics. 

Al nostre país el fet d'estudiar música ha estat un caprici, un luxe, i així anem. Potser els músics que han sortit s'han convertit en uns excèntrics, uns rara avis. Les escoles i instituts no han sabut ensenyar bé ni la música ni les llengües estrangeres, i l'opció ha estat estudiar-ho en horari extraescolar. I amb això no em carrego els professors d'idiomes o música, que n'hi ha de molt bons, sinó el sistema.

Ara amb la crisi econòmica la Generalitat retira la subvenció, una tercera part del cost, i això obliga els ajuntaments o els pares a aportar més diners. Podem fer molta demagògia i continuar pensant que la música no és necessària, però llavors jo hi afegiré que en la mateixa línia tampoc no és necessària la cultura, ni les festes majors, ni les cavalcades de reis, ni... Tot és prescindible i costa molts diners. Si ens posem d'aquesta manera, deixem de comparar-nos amb altres països, i acceptem que serem un país insensible, endarrerit i trist. Si a l'ensenyament curricular es fes bé la feina, les escoles de música o les acadèmies d'idiomes no haurien de començar ensenyant des de la base, sinó a partir d'un nivell acceptable, i el cost no seria tant elevat per als pares i l'Estat.
Aprofito l'avinentesa per desitjar-vos un Bon Nadal.