Encara no t'han denunciat?

Aquests dies he recordat anècdotes que la meva mare m'explicava del temps de la guerra civil. Va esclatar quan ma mare tenia 18 anys i no ho va tenir fàcil. Em comentava com funcionava el tema de les denúncies. Persones sense escrúpols que denunciaven els seus veïns per obtenir alguna cosa a canvi, fins i tot menjar. 

En aquests moments de tensió a Catalunya i amb el poder judicial pendent de què fem i deixem de fer els catalans, les entitats i partits polítics unionistes han vist l'ocasió per denunciar qualsevol persona a qui se li pugui penjar l'etiqueta d'independentista, encara que sigui a base de calúmnies i invencions. Ara creuen que és el moment de ser escoltats per aquests jutges i fiscals que només tenen la dèria d'humiliar els catalans que posen en qüestió la nostra submissió a l'Estat espanyol.

Cada dia llegeixes notícies de noves persones, institucions i els responsable, investigats i citats a declarar per qualsevol cosa que pugui semblar que va en contra dels interessos de la indissolubilitat d'Espanya.

És per això que la pregunta que plantejo en el títol d'aquest escrit no resulta tan sorprenent. No sabem si trobaran qualsevol excusa per acusar-nos i portar-nos davant del jutge a donar compte de les nostres actuacions. Tots hi estem exposats, professors que adoctrinen, pares que porten els nadons a tallar carreteres... i el que més greu em sap és que alguns dels denunciants són militants i càrrecs polítics del PP, quan s'està demostrant que és el partit polític més corrupte de la democràcia occidental.

Les mentides de l'Estat

Podríem pensar que mentir el segle XXI és una absurditat perquè les xarxes socials ho poden desmentir al mateix instant, però estaríem equivocats. La confabulació i conxorxa de les institucions i empreses per negar la veritat pot ser molt més efectiva que narrar i explicar què passa realment. 

El govern de l'Estat, amb la col·laboració de la premsa espanyola, s'ha proposat tergiversar la realitat catalana per tal de convèncer tothom que els catalans ens mereixem mà dura i un canvi de les lleis que són encara massa permissives. Perquè els catalans adoctrinem els nens a l'escola i als adults a través de TV3. Perquè no permetem que a l'escola s'ensenyi el castellà i els omplin d'estelades i odi cap a Espanya.

És perquè som tan malvats, que ens mereixem que ens apallissin, que ens intervinguin les institucions i ens donin una lliçó de bons espanyols, demòcrates i lliures de pensaments dogmàtics i secessionistes. És per tot això que digui el que digui el president Puigdemont, l'única solució passa per creure Albert Rivera i recentralitzar les competències, reformar la Constitució per retallar drets que hem mal utilitzat, per reduir encara més les inversions a Catalunya, i apujar, si és possible, la nostra contribució econòmica a la resta d'Espanya.

Perquè no és cert que s'incompleixi el pla d'inversions a Catalunya, any rere any; perquè no és cert que s'ataqui la immersió lingüística a les escoles catalanes; perquè és mentida que paguem l'ensenyament en castellà a aquelles famílies que rebutgen la immersió lingüística; perquè no és cert que el govern de l'Estat recusi totes les lleis que s'aproven al Parlament català, fins i tot per unanimitat, amb l'excusa d'invasió de competències; perquè no és cert que el finançament autonòmic sigui regressiu per a Catalunya; perquè no és cert que no potenciïn el corredor mediterrani; perquè no és cert que posin obstacles a l'accés als ports de Tarragona i Barcelona...

Com que tot això no és cert, els catalans ens queixem per vici, som uns insolidaris i volem marxar d'un Estat que ens estima tant. El proteccionisme entre estats fa que Europa xiuli davant les nostres reivindicacions, però això no ens ha de fer llançar la tovallola.

Mala llet després de veure actuar la policia de Rajoy

Amb un Cap d'Estat inútil i un president del govern corrupte i fastigós, que algú m'expliqui com em poden engrescar a continuar formant part d'Espanya. Perquè el més trist de tot és que els fets d'ahir, amb una policia nacional i guàrdies civils embogits, no produiran cap efecte als responsables, ni hi ha una alternativa política que els preocupi, perquè no existeix.

Hem pogut constatar que hauran de passar molts anys i veure molts canvis de protagonistes perquè el PSOE pugui arribar a ser una veritable alternativa de govern a Espanya, i ni així tindríem cap garantia de millorar en el respecte als nostres drets, a la nostra cultura, llengua, justícia i manera de ser. 

És per tot això que Catalunya no podrà encaixar mai amb Espanya, encara que sobre el paper hi poguessin haver sortides prou interessants, perquè sempre s'ha vist que el paper ho aguanta tot, però a la pràctica els governs que puguin constituir-se mai faran res per acceptar-nos tal com som. L'aparell de l'Estat és el mateix que abans de la transició, i contra l'aparell no hi ha qui pugui sortir-ne victoriós.

Ens trobem amb un president corrupte, inepte i mentider, al servei d'un aparell estatal totalment centralista i agressiu contra les nacions que conformen l'Estat, i una oposició que ha perdut tota credibilitat, amb mostres clares de com han acabat líders que en el seu moment semblava que havien de canviar el món i que ara viuen de renda havent oblidat tots aquells discursos de justícia social i lluita de la classe obrera. Pena! Fàstic! Impotència! Ràbia! i contenció vers uns polítics, jutges i periodistes, venuts al millor postor, mentint i adoctrinant la gent per fer-los més dòcils i enganyats.

Objectivitat i seriositat de la premsa

En un món on tothom desconfia dels altres, que els rumors presideixen les tertúlies improvisades i que la corrupció surt arreu, el fet que la premsa fins ara considerada seriosa es vengui a la publicació interessada per desprestigiar governs o policies, fa que ara més que mai no puguem confiar en res. Llegim notícies i pensem si realment allò que ens diuen és cert, o bé interessa a algú que ens ho creguem.

Fins ara érem uns quants, penso que una bona colla, que desconfiàvem de tot allò que ens pogués explicar diaris com "La Razón", "ABC", "El Mundo"... però sembla ser que darrerament s'hi ha afegit "El Periódico", a part de certes editorials, com les de "La Vanguardia" o "El País", que també són sospitoses de voler adoctrinar els lectors, aquella cosa que ens acusen des d'Espanya i serveix per atacar la immersió lingüística de l'escola catalana.

En la meva, ja llarga, trajectòria lectora de diaris, he tingut entre mans diferents diaris, amb els seus periodistes, articulistes, directors i empresaris al darrere, i sempre he estat conscient que la informació que rebia no podia ser 100% objectiva, i a partir d'aquí m'he anat fent la meva composició dels fets. Probablement són més perillosos aquells diaris que amaguen grans titulars propagandistes, que no pas aquells que queden retratats el primer dia i des de la primera pàgina. Si en temps de Franco vàrem aprendre a llegir entre línies, durant la transició hem après de guardar distància entre allò que llegim i la nostra pròpia concepció del món.

Aquest equilibri necessari s'ha mantingut fins ara, i hem arribat a un punt que perilla la qualitat periodística, més destinada a convèncer que no pas a informar. La figura del defensor del lector que alguns periòdics tenen, no m'acaba de convèncer, ja que sovint actuen més a favor del diari, justificant-ne les accions, que no pas salvant el lector del perill de l'adoctrinament impulsat des de la propietat del diari.

No és diàleg, sinó pressió

Fa temps quan parlàvem de la desafecció dels catalans pels maltractes d'Espanya dèiem que l'actitud del govern espanyol era contrari al sentit comú. Crèiem que si ens atenien diferent potser no provocarien que tanta gent s'apuntés a l'independentisme. Es tractava d'invertir el que havien promès, respectar la nostra llengua i cultura... La seva reacció era contrària i cada vegada ens anaven collant més.

Amb el nou govern de Rajoy ha vingut el discurs i la promesa del diàleg, però a mesura que passen els dies ens adonem que tot plegat era una enganyifa. La vicepresidenta ha instal·lat un despatx a Barcelona com per demostrar que hi seria sovint per dialogar amb el govern català. De moment però només ha dialogat amb els líders de l'oposició del Parlament català.

Realment no és diàleg el que pretenen imposar en les relacions entre Catalunya i Espanya, i avui ho deia molt clarament el líder del PP a Catalunya, el senyor Albiol. El que pretén el govern espanyol és ofegar-nos en les visites a Catalunya. Ser-hi més present per vetar qualsevol iniciativa que no els agradi, perquè a Catalunya adoctrinem els nens i nenes i els ensenyem a odiar Espanya.

Amb aquest discurs, que no creença, resulta molt difícil pensar que hi pot haver diàleg entre Catalunya i Espanya. Per més que sorgeixin idees i projectes com el que presenten els senyors Piqué, Borrell i De Carreras, no aconseguiran ofegar les aspiracions catalanes d'autogovern. La forma l'hauríem de decidir entre tots, però mai negar-nos el dret. 

El Partit Popular continua prepotent davant la incapacitat dels partits rivals, que tenen prou feina per mantenir-se units. És per això que els corruptes populars continuaran vivint de la renda, sense que res ni ningú els faci pagar el mal ocasionat. Entretant qui pot fer mal a Rajoy és el seu antic mentor, el senyor Aznar, que està furgant per crear un partit més a la dreta.

La prostitució de la política

Serien molts els exemples que trobaríem per afirmar que s'està fent un mal ús de la política, que hem convertit en una pràctica pensada simplement en el poder partidista d'uns partits que ara comencen a veure que se'ls està escapant de les mans.

Avui llegia que el Partit Popular ha nomenat alcaldable de Sant Cebrià de Vallalta a un impresentable que fa poques setmanes va fer circular per Internet unes amenaces contra el president Mas. Una persona que no resideix al municipi, ni hi té cap tipus de vincle. Sembla ser que va estiuejar a Sant Pol. Aquesta pràctica és típica del partit de Rajoy i Sánchez-Camacho i que ens podrien explicar molt bé els nostres veïns d'Arenys de Munt. Som molts que demanem un canvi en la llei electoral per aconseguir, entre altres, un lligam més estret entre l'elector i l'elegit, i unes municipals, on és més fàcil aquesta relació, va i et porten un foraster.

Si bé aquesta pràctica és legal, això que tant defensa el PP, la seva legitimitat i decència és més dubtosa, però ja sabem que aquest partit polític li importa molt poc el que els altres li puguin dir, i arrossega una motxilla plena de persones corruptes i sense escrúpols.

La qüestió està en valorar què vota el ciutadà, la marca del partit o la persona que encapçala la llista. Que el senyor David Martínez pugui obtenir vots en les municipals de maig dependrà exclusivament de les sigles del partit, i el que els vilatans de Sant Cebrià puguin esperar d'ell se'm fa molt difícil de preveure.

En les eleccions municipals jo sempre he votat tenint en compte la llista i sobretot qui l'encapçala, però no he tancat els ulls a l'hora de mirar quin partit hi ha al darrere, i en alguns casos aquest detall ha pesat més que la persona del davant. Hi ha certes coses que no es poden aparcar. És per això que tinc molt clar que si a la nostra vila Ciutadans presenta a la Rosa Zaragoza com a cap de llista, molts incondicionals del PP faran el canvi sense pensar-s'hi gens.

L'adoctrinament de la FAES rep 758.000 euros de l'Estat

El PP i el PSOE s'han repartit el pastís des de l'inici de la transició democràtica i és per això que són tan reticents a permetre nous partits polítics que puguin posar en perill la gallina dels ous d'or. La Vanguardia.com publicava la notícia de que gairebé el cinquanta per cent de les subvencions a fundacions de partits són per a la FAES (758.081 euros) i a continuació la Fundació Pablo Iglesias amb 450.000 euros, d'un total d'1.500.000 euros. Llavors acusen els altres d'adoctrinar.

L'entrada en joc de formacions com Podemos o Guanyem posaria en perill mantenir aquests favors a PP i PSOE, que no els fa recança que la informació es publiqui, ho tenen tan consolidat que es creuen que hi tenen tot el dret. No és només la corrupció la que marca diferències entre la població, sinó que la pròpia dinàmica pública s'encarrega d'afavorir a uns quants en detriment de la majoria.

Si a tot això hi afegim els càrrecs que ocupen en grans empreses els polítics jubilats, no pas per mèrits propis, sinó per 'prestigi' i en algun cas com a compensació per favors rebuts, provoca molts dubtes sobre l'honestedat dels nostres polítics i l'exercici de la política. No és estrany, doncs, que quan vénen unes formacions que diuen voler canviar la manera de fer política, tot plegat es sacsegi i els de sempre tremolin per por de perdre els privilegis.

Reaccions antisobiranistes

Aquests darrers dies s'estan veien diferents manifestacions internes contra l'independentisme i els trets diferencials catalans. Ahir llegia la campanya de Convivencia Cívica, a Badalona, per aconseguir que totes les escoles de la ciutat apliquin el dictamen del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, contra la immersió lingüística només en català, marcant que almenys del 25% ha de ser feta en castellà. Avui una trentena de persones s'ha presentat davant de TV3 exigint una retallada a l'estelada, reclamant una TV3 independent, però no independentista i acusant-la d'incitar a l'odi i adoctrinar en la ideologia nacionalista.

Tot això, però, no ens ha de sorprendre. És una qüestió de la física, la força d'un extrem repercuteix en l'altre. L'empenta del moviment independentista provoca una reacció dels nacionalistes espanyols. Qui no ho tingui present s'equivoca. El PP ho sap i per evitar competència espanyolista i centralista, incrementa la seva posició anticatalana, liderada per Alícia Sánchez-Camacho, la líder d'un Partit Popular català que mai defensa els interessos dels catalans, sempre a favor d'Espanya.

Pendents d'Alemanya i de la Conferència Episcopal

Avui estàvem pendents dels resultats electorals a Alemanya, no tant per veure qui guanyaria, que això estava tancat, sinó amb quina força i si li caldria algun pacte. Els primers sondejos, i no pas resultats, donen una majoria absoluta a la cancellera Merkel, la qual cosa faria que després de mig segle, Alemanya tingués un govern amb majoria absoluta al Bundestag.

A Espanya això passa més sovint, no pas per mèrits dels partits guanyadors, sinó per demèrit dels perdedors. La història recent espanyola és molt clara i ens deixa a tots plegats molt malament, ja que demostra que la nostra democràcia ni està consolidada ni va pel bon camí.

Haurem d'esperar unes hores més per confirmar els resultats alemanys, i entretant deixeu-me que us parli de la Conferència Episcopal Espanyola. Aquest Papa, els ha sortit de trascantó i els està deixant en evidència. Monsenyor Rouco Varela i tota la seva tribu veuen com un Papa, que no és pas revolucionari, els desmunta la paradeta. Els seus canals d'adoctrinament no saben com donar les notícies perquè no se'ls vegi el "plomero", i no haver de dir segons què, que a les orelles de segons quins bisbes ressona malament.

Estic d'acord amb les veus que ens recorden que de moment no ha començat cap revolució dins l'Església catòlica, sinó simplement tenim un Papa que pensa en veu alta, reflexiona en boca de l'Església i la seva història i és capaç, cosa estranya fins fa poc temps, de reconèixer errors, no només de males pràctiques d'alguns dels seus capellans i bisbes, sinó de la pròpia doctrina, predicada com si ens trobéssim a primers del segle XX.

És per això que la Conferència Episcopal Espanyola es troba en fora de joc, i amb sort, aviat pot obtenir una targeta groga. Recordeu que amb la segona se'n van al carrer.

El Papa Francesc crea expectació més enllà de la comunitat catòlica

Des del nomenament del cardenal Jorge Mario Bergoglio com a nou Papa són moltes les pàgines dels diaris que parlen sobre fets, paraules i lliçons de qui tot fa pensar que provocarà molts canvis en la manera de pensar i actuar de l'Església institucional. Probablement se'n parla més en àmbits agnòstics, que no pas en la mateixa comunitat de fidels, potser perquè molts capellans i bisbes actuals tenen poc a veure amb la generació del Concili Vaticà II, i es troben molt lluny de la paraula de Jesús que, tot fa pensar, Francesc recupera.

Els comentaris de Francesc sobre els divorciats o els gais, i la defensa de la laïcitat de l'estat, comporten una reflexió important i, al meu entendre, un mea culpa de l'adoctrinament de bisbes i arquebisbes integristes, tipus Rouco Varela.

Arenys de Mar, amb el relleu al capdavant de la parròquia, previst per a la primera quinzena de setembre, hi ha certa expectativa. La substitució d'en Martí i en Pepe per mossèn Joan no es va acabar d'acceptar i l'experiència d'aquests anys ha demostrat que el diferent tarannà de mossèn Joan no ha encaixat, després de més de trenta anys d'un estil molt particular del tàndem Martí-Pepe.

El nou rector, un jove de 38 anys, es trobarà amb una comunitat envellida, un xic desorientada, amb uns pocs joves que han trobat l'acolliment a la comunitat de caputxins, i amb molta feina a fer. Caldrà esperar que el seu discurs sigui el que l'Església d'avui reclama i necessita, i no es construeixin barreres entre l'actualitat social i el discurs que es proclama des de la trona.

Rouco Varela, la veu d'una Església retrògrada

Una vegada més, monsenyor Rouco Varela ha sortit en defensa de la vida, condemnant l'avortament i el matrimoni entre persones del mateix sexe. Una defensa totalment legítima per un cardenal catòlic. El problema no està en el fet que defensa, sinó en la pressió que exerceix sobre el poder legislatiu perquè actuï de manera confessional. És aquí on s'equivoca i no deixa gens ben parada l'Església catòlica.

Monsenyor no en va tenir prou amb els quaranta anys de dictadura, en què un general assassí es trobava emparat per l'Església oficial, que continua insistint que el govern de l'Estat espanyol exerceixi com a govern catòlic.

Les creences religioses s'han de poder exercir en l'àmbit personal, amb plena llibertat, i el govern de l'Estat s'ha de mantenir al marge, i en cap cas traslladar les creences i pràctiques religioses en la vida pública. L'Església ha de defensar els seus valors i escampar el seu missatge, sense pretendre imposar res a ningú.

L'actitud de Rouco Varela no aporta res de bo a l'Església dels pobres i per als pobres, que predica el Papa Francesc. Tinc molt clar que ni per un instant el Papa va pensar en el cardenal, president de la Conferència Episcopal espanyola, a l'hora d'escollir un dels membres assessors per a la reforma de la Cúria romana. Rouco Varela és la veu d'una Església retrògrada, que lluita per mantenir els drets de la classe rica, menystenint els més dèbils a qui procura adoctrinar sota l'amenaça i la por.