Recordeu que el dia 12 hi ha eleccions!

Avui m'he desplaçat fins a la Barceloneta i la impressió que he tingut és que Vox és molt present a la campanya electoral. Durant el viatge, només he vist cartells seus. Segur que n'hi ha d'altres, i conduint tampoc hi pares gaire atenció, però les úniques imatges que recordo són les de la seva marca. No sé si és una casualitat, o bé que no em fio gens de les estadístiques i continuo pensant que la seva opció és una amenaça real que hauríem de tenir més present.

    Crec que molts es pensen que Vox, a casa nostra, ja ha tocat sostre i que el seu futur més aviat és a la baixa, una mica com li passa als Ciudadanos del senyor Carrizosa, però això no és així. No sé si baixaran, pujaran o es mantindran. Probablement no hi haurà gaires canvis, però ells hi continuen sent, i això no és un bon senyal per a la democràcia. Tal com he llegit en algun lloc, la seva missió és valdre's de les institucions democràtiques per anul·lar-les i deixar-les sense efecte.

    Perquè no n'hi ha prou en pensar que els seus vots no condicionaran a ningú, ni a res. És més que probable que ningú no conti amb ells per decidir res, però la simple presència al Parlament ja és una taca negra que molts voldríem evitar. Ho va ser amb la Plataforma per Catalunya, de Josep Anglada, i seria, si entrés, amb Aliança Catalana, de l'alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols. Per cert, tots dos nascuts a Vic, i això encara em fa més mal.

    Davant de les eleccions del dia 12 de maig tenim l'oportunitat de votar un partit democràtic, que es tanqui a qualsevol pacte amb l'extrema dreta. La participació és important perquè el percentatge de vots que aniran a parar al discurs feixista es redueixi. Només per això ja és important que sortim de casa a exercir el nostre dret a vot, encara que tinguem tants dubtes sobre quina és la millor opció. 

    Tots els partits que es presenten tenen el seu currículum. Alguns venen de molt lluny i d'altres han aparegut fa ben poc. Tot i així som capaços de comparar entre el que ens diuen i prometen amb el que han fet fins ara, sobretot si han tingut l'oportunitat de governar o d'influir en aquest govern. És per això que tenim la responsabilitat d'obrar bé, i premiar qui més honest ens sembli, o si més no evitar que pugi qui no ens mereix cap tipus de credibilitat. Atenció amb Vox. Encara tenen molta força i ens poden sorprendre desagradablement!

La censura feixista

Negar la cultura és una bona manera de fomentar el feixisme, perquè aquesta ideologia es basa precisament en la incultura. Ho acostumen a ser els impulsors, però sobretot treballen les persones que, per les circumstàncies que siguin, el seu nivell cultural és més baix. No és estrany, doncs, que el PP i Vox, on han aconseguit l'alcaldia o la presidència autonòmica, es dediquin aquests dies a censurar i cancel·lar espectacles culturals. Per contra, segur que potenciaran les corrides de toros, perquè no provoquen cap malestar als autòcrates i manipuladors de la societat.

Ho insinuava l'altre dia i hi insisteixo avui: deixem de parlar d'extrema dreta o dreta extrema. No mencionem el populisme com a eina de treball de les noves forces polítiques dominants a Espanya i a molts països europeus, parlem clar i diguem-ho pel seu nom. És feixisme pur i dur, i a tot això ens hi haurem de tornar a acostumar.

Ahir, uns amics d'Arenys que em vaig trobar per la Riera, em comentaven la por que tenen per tot el que està passant, però sobretot pel retrocés democràtic que s'espera a partir del 23 de juliol. Ho estem veient a moltes comunitats autònomes on el PP i Vox han aconseguit el poder i això és el que es voldrà aplicar a tot l'Estat. No estem parlant de que ve el llop, sinó que aquest ja s'ha instal·lat i comença a dictar les seves normes.

Aquests dies he recuperat la lectura de Rob Riemen, Per combatre aquesta època, perquè esdevé descaradament actualitat, i els pensaments propis o els referits d'altres pensadors, tenen una vigència tan clara, que espanta. No és masoquisme el que practico, sinó que intento entendre la dura realitat per aconseguir afrontar-la de la millor manera possible.

Escoltar les notícies de la ràdio o la televisió avui resulta frustrant i provoca una certa depressió i ganes d'engegar-ho tot a rodar. Tinc molt clar que si hi ha una cosa a què no podem renunciar és a la llibertat d'expressió, per dir tot allò que sentim, denunciar totes les injustícies, les manipulacions, els enganys i la tortura física, però també mental, de les noves forces polítiques que ens volen portar segles enrere.

Tingueu-m'ho clar: si no potenciem la cultura al nostre país i no es revel·lem contra tanta injustícia i ignorància atrevida, el nostre futur com a societat està en perill. Fem-ho pels nostres fills, que no en tenen cap culpa.

Unanimitat al Suprem contra Otegi

Deixeu-me que faci la meva interpretació de la decisió del Tribunal Suprem de tornar a jutjar el senyor Otegi, després que el Tribunal Europeu de Drets Humans condemnés Espanya per no haver-li ofert un judici just, i haver passat més de sis anys a la presó. És l'orgull espanyol de dir que nosaltres tenim la darrera paraula, i si dieu que ho hem fet malament, hi tornem per poder-lo castigar com nosaltres creiem que es mereix. No sé què hauria passat en un altre país, però aquí és molt normal, sobretot després d'haver donat tant d'impuls al Tribunal Suprem, que es creu senyor i amo de tot.

Comença de nou el judici i la sentència ja es pot pressuposar. A Espanya només es perdona haver estat del règim feixista, però la resta no té possibilitats de reinserció, si no és per esgotament, després de molts anys de presó. Ho hem vist amb el Procés, que molt probablement també Europa haurà de demanar que es rectifiqui.

És una llàstima que passi tot això i entretant els nostres polítics s'estiguin tirant els trastos pel cap, sense avançar en res positiu, ara només pensant en les eleccions del mes de febrer per veure qui guanya i pot dominar els altres. Mala peça al teler!

El record d'Auschwitz no evita caure en els mateixos errors

Dels 75 anys d'Auschwitz que commemorem aquests dies hi ha una cosa que em preocupa i dol al mateix temps, i és la inconsciència en què vivim i el fet que puguin existir partits que bategem com a democràtics, com és el cas de Vox. Semblaria que l'experiència europea serviria per evitar un auge de l'extrema dreta i ens adonem que no és així. Europa, els estats europeus, tenen uns partits polítics que juguen amb la democràcia i que són autoritaris i nostàlgics del nazisme, i a Espanya, del franquisme.

¿Com és possible que les persones siguem tan imbècils i ens deixem enganyar per aquests populismes que només porten al desastre i al patiment de les classes més humils? Fa ràbia llegir referències dels camps d'extermini nazis i adonar-nos que tenim asseguts als escons del Congrés de Diputats uns fanàtics que encaixen perfectament en el model feixista del segle passat.

Sense dubte que tots plegats en tenim una mica la culpa, i mirant-nos el melic, podem observar que la corrupció i la inacció política dels principals partits espanyols han ajudat a fer créixer aquesta nostàlgia de l'autoritarisme, com si ens fes por la nostra implicació en la governabilitat, com si necessitéssim unes persones que ens ordenessin i dictessin el nostre futur, la nostra manera de ser. 

Hi ha encara massa gent que trigarà anys en adonar-se que els resultats electorals de les darreres eleccions generals varen ser dramàtics i ens varen fer recular molts anys el nostre model democràtic de societat. Mentre hi hagi partits polítics com Vox, i la influència que provoquen a PP i C's, l'Estat espanyol es trobarà molt lluny del model de democràcia representativa que caldria esperar, i el respecte als nostres drets més elementals serà deficitari.

Múrcia i el pin parental

He llegit la notícia sobre el pacte a tres per als pressupostos de la Comunitat de Múrcia. El PP i C's necessiten un vot de Vox per poder tirar endavant els pressupostos, i per això han acceptat l'obligatorietat d'instaurar el pin parental.

Què és el pin parental? És el sistema que volen implantar a les escoles de Múrcia perquè els pares puguin vetar segons quines activitats complementàries a l'ensenyament. Està pensat, bàsicament per evitar xerrades sobre vida sexual que no agraden al partit ultraconservador i feixista, Vox.

És bo tenir l'exemple d'una comunitat autònoma on Vox és necessari al govern de dretes, per veure què ens podria passar a tots plegats si això passés a la nostra comunitat, que és complicat, però sobretot si passés a nivell espanyol, que no és tan rar. A Catalunya no serien els temes de sexe, només, sinó que s'hi afegiria tot allò relacionat amb la llengua i la cultura catalana.

Crec que és prou evident que no és el mateix suportar un govern socialista que un govern format per les tres dretes, com passa a Múrcia, Andalusia i a Madrid, per posar tres exemples significatius. El primer perquè són els més radicals, segons hem pogut observar fins ara. Les aspiracions dels independentistes són una utopia governi qui governi a Madrid, però com a mínim, amb els socialistes la política social no està en perill, encara que voldríem avançar més.

Joaquim Puig Pidemunt, present a la vila d'Arenys

El 17 de febrer d'enguany es varen complir setanta anys de l'execució, per l'exèrcit feixista, de quatre dirigents comunistes, al Camp de la Bota, un d'ells en Joaquim Puig Pidemunt. Tot i que va néixer a Osor, a les Guilleries, Puig i Pidemunt va venir a viure a Arenys de Mar, i en som molts que n'hem conegut els germans, entre ells la Paulina amb qui havia tingut alguna conversa mentre comprava els cigrons o les mongetes que amb tanta estima cuinava.

Fa uns dies vaig llegir un escrit sobre les memòries de la resistència antifranquista, d'Antoni Batista, al diari ARA, "Joaquim Puig Pidemunt, la premsa afusellada", i m'ha semblat que, tot i el meu desconeixement sobre detalls de la seva vida i mort injusta, n'havia de fer esment en el meu racó virtual.

Sovint ens oblidem del passat històric i, en canvi, ens fixem en els esdeveniments actuals i ens imaginem què se'n dirà d'aquí a trenta o quaranta anys. Segur que hi haurà treballs que ho tractaran en detall, ja que malauradament s'estan produint moltes injustícies. Hauríem, però de mirar més el passat per adonar-nos que la vida avança amb uns moviments cíclics i, massa sovint, som incapaços  d'aprendre de l'experiència i d'evitar de caure en els mateixos errors.

Joaquim Puig Pidemunt va treballar per al país, des del PSUC i amb implicació en la revista Treball, clandestina en temps de la dictadura, de la qual en fou director. Això ens ensenya que tots estem cridats a defensar el país, la llengua i la cultura, des de diferents vessants, cadascú des de l'entorn i coneixement que les circumstàncies ens han dut, però amb valentia, sobretot quan, malgrat les dificultats del moment actual, no podem comparar la nostra situació amb la de Puig Pidemunt en plena revenja franquista, abolits tots els drets, fins i tot els més elementals.

He volgut visitar el carrer que la vila d'Arenys li va dedicar, a la part alta de la població. Un petit carrer que d'alguna manera el fa present per al futur de les nostres generacions. La memòria històrica ha de sobreviure, i per això el meu horror quan sento dir entre els extremistes de dreta que s'ha d'esborrar. És una manera voler fer-nos oblidar el mal comès i passar pàgina sense culpabilitzar-ne els seus autors ni treure'n cap aprenentatge per a les futures generacions. Aquest oblit no és bo per a ningú, perquè es manté latent sense que en puguem treure cap tipus d'experiència ni lliçó.

Europa ens avergonyeix

Els catalans de la meva generació hem passat del somni al desencís i avergonyiment de pertinença a Europa. Recordo els anys de dictadura franquista en què estàvem segurs que només Europa ens en podia alliberar. Aconseguir entrar a l'Europa democràtica era l'única manera de deslliurar-nos de la repressió feixista. 

Finalment va succeir el que era imparable, encara que no de la millor manera possible, amb una transició que ens ha portat a un carreró sense sortida, però en un sistema democràtic amb els seus defectes, però lluny d'aquella repressió que vàrem haver d'aguantar. 

Som a Europa, però cada vegada sentim més vergonya de la incapacitat de liderar un projecte comú i solidari, amb iniciativa i sense una dependència tan descarada de fora i, sobretot, del gran capital. Una Europa que és incapaç de coordinar serveis tan elementals i necessaris com és l'acollida dels refugiats del nord d'Àfrica. Que ens hem obert la boca de solidaritat i no hem sigut capaços d'avançar en res. El Canadà, sense tants escarafalls ens ha passat la mà per la cara i ens ha fet sentir molt malament.

No és només el cas dels refugiats, encara que sigui prou greu, sinó que tampoc hem aconseguit construir un model just per a totes les nacions i estats europeus, i hem engrandit les desigualtats entre rics i pobres, a uns nivells extrems que han arraconat moltes persones per sota del llistó de la supervivència.

En un moment que es posen en dubte l'eficàcia i fins i tot la dignitat de moltes institucions mundials, com l'ONU, el FMI o el mateix Tribunal Penal Internacional, la Comunitat Europea ha continuat sense pena ni glòria essent la riota de la resta del món occidental, però també del món a qui representava que acudíem a salvar de la misèria i la guerra. No és estrany doncs que aquelles persones que somiàvem poder formar part d'aquesta Europa idealitzada, sentim una gran decepció, però també vergonya col·lectiva, i molt poques esperances d'aconseguir canviar un rumb que de moment no se li veu una sortida satisfactòria a curt termini.

La dreta espanyola embogeix

Avui tot esmorzant algú comentava que darrerament hi ha un seguit de personatges de la dreta espanyola que sembla haver embogit. El seu radicalisme i sectarisme és tan profund i rabiós que no ho poden aguantar. La manca d'arguments i la impotència per no disposar d'un marc feixista com quaranta anys enrere fa que els surtin els ulls enfora i diguin bestieses.

Podríem posar molts exemples, però els més significatius serien Alejo Vidal-Quadras, Rosa Díez, Albert Boadella... o mitjans de comunicació com l'ABC, La Razón... N'hi ha d'altres que tenen una aparença més tranquil·la, però que també les deixen anar, i donen a entendre que tenen problemes d'incontinència verbal. D'aquests estaríem parlant del ministre Jorge Fernández, el senyor Carlos Floriano, o algun altre ministre.

Un tercer grup serien aquells que tenen un alt poder de decisió i que van amb el disc ratllat. És evident que entre aquests hi ha el president del govern espanyol, la seva vicepresidenta, que només saben parlar de la Constitució, com si es tractés de l'home del sac.

Tots comporten perill i tots ajuden a que la crisi política espanyola vagi pujant de to, sense que ningú trobi la manera d'aturar-ho, no pas perquè no hi hagi possibilitats, sinó perquè no es volen prendre decisions encertades, no es vol dialogar. En lloc de respostes polítiques han judicialitzat la qüestió i resulta inviable qualsevol intent de posar-hi remei.

I la millor defensa dels catalans és la tranquil·litat, la fermesa i la unitat. Si som capaços de continuar junts amb les idees clares i sense caure en el parany de la violència, com sembla que voldria el ministre de l'Interior, el govern espanyol haurà de canviar d'estratègia o finalment perdrà tots els papers. És trist, però aquest és el resultat de la posició quixotesca del govern espanyol i l'amagar el cap sota l'ala del president Rajoy. Segur que es penedeix d'haver originat i liderat la campanya de recollida de signatures en contra de l'Estatut d'Autonomia. Ara, però ja és tard i ha d'assumir la seva responsabilitat que, en aquest cas, va ser una irresponsabilitat.

El CGPJ considera abusiva la nova llei de seguretat ciutadana

La consulta catalana i el dret a decidir no és l'únic tema conflictiu a l'Espanya del PP, sinó que els problemes s'acumulen, bàsicament per la incompetència del govern espanyol i el seu afany per recentralitzar i retallar drets a la ciutadania. Avui coneixíem la notícia que el CGPJ aprovava per unanimitat l'informe que qüestiona la nova llei de seguretat ciutadana. 

Fins i tot els estaments judicials que no destaquen per la seva autonomia política, esbiaixats a la dreta que governa, estan en contra de les lleis aprovades per un govern amb majoria absoluta, que ho fa d'esquena a la ciutadania que els va votar.

Una vegada més el ministre inepte d'Interior ha d'admetre una actuació irregular de la policia, en aquest cas en els aldarulls del final de la manifestació de dissabte passat a Madrid. Aquesta actuació reprovable se suma a la bufetada que rep del Consell General del Poder Judicial, que critica durament el text i considera inconstitucionals diferents articles, entre els quals hi ha el que permet la detenció d'una persona per negar-se a identificar-se davant la policia.

La llei de seguretat ciutadana representa una marxa enrere en el respecte de drets elementals de les persones, que només podia ser impulsat per una força amb reminiscències feixistes. El PP s'està lluent i deixant en evidència aquelles persones que el posaven en el mateix sac del PSOE. Dissortadament moltes persones hauran hagut de patir-ho per entendre a qui donaven tot el poder per fer i desfer sense cap tipus de garantia democràtica. 

El ministre d'Interior no dimitirà ni serà cessat, tot i les reiterades proves de la seva incompetència, per la simple raó que qui el va col·locar és tan o més irresponsable que ell. La política de girar la mirada al costat contrari és el pitjor error que es pot cometre i la més gran irresponsabilitat d'un president de govern.

Setanta-cinc anys de l'entrada de les forces franquistes a Barcelona

Pocs dies més tard, el dia 1 de febrer de 1939, entraven a Vic. Jo encara trigaria setze anys a néixer, però evidentment en vaig rebre les conseqüències. Vint anys amb Franco governant despòticament, esperant assolir la democràcia. Ara després de gairebé quaranta anys de transició, la base democràtica continua en perill, amb un PP amb majoria absoluta retallant molts dels drets aconseguits amb molt d'esforç.

Avui la premsa ens recordava l'entrada a Barcelona del militars colpistes i la reacció de la gent. El que m'ha cridat més l'atenció ha estat una fotografia amb un bisbe amb la mà alçada a manera feixista.

El poble no vol la guerra i les ànsies per recuperar la pau fa que s'agafi al primer punt de suport que troba. El poble espanyol va haver de patir la dictadura durant quaranta anys. És perillós agafar-se en una barra de ferro calent, per les conseqüències que això comporta.

Aquest cap de setmana les forces vives del PP ens han visitat i han volgut demostrar als seus incondicionals que tenien la mà de ferro i que ningú es podia atrevir a enfrontar-s'hi. Als sobiranistes no els ha espantat ni crec que els faci desistir del seu anhel. L'únic que pot haver servit és per aturar les baixes dels seus votants, cada vegada més engrescats amb C's. Alícia Sánchez-Camacho deu estar satisfeta, perquè és una victòria interna, però difícilment sortirà de la marginalitat en què el seu partit es troba a Catalunya.

Per als malpensats, no vulgueu vincular l'entrada del PP a Barcelona amb l'entrada de les tropes franquistes el 39.

La nova llei de seguretat ciutadana amenaça la democràcia real

Això és el que diu el diari britànic The Guardian, i el que pensem molts. La diferència entre el PP i el PSOE és que els primers amb dos anys són capaços de carregar-se el sistema democràtic i en canvi el PSOE ni amb vuit anys és capaç d'aprovar lleis progressistes que defensin la classe treballadora.

Tot això fa que per cada passa endavant que facilita el PSOE, el PP en recula tres, i és per això que si analitzem la transició ens adonem que cada vegada ens trobem més a prop del sistema feixista i dictatorial. El per què, el trobem en la concepció de la majoria absoluta en un sistema democràtic. El PP es creu que la majoria absoluta et permet fer-ho tot i això no funciona així.

Fabra i Rajoy estan cavant les seves pròpies tombes. El problema és que, abans, la resta dels mortals ho passarem molt malament. Estem vivint una època gris de la història del nostre país, que ens ha tocat en sort i que ens posen a prova. Subsistirem?

No només estem en mans de polítics corruptes, sinó que a més aproven unes lleis que posen en perill el sistema democràtic. Aquest abús de poder no hauria de ser permès per la resta d'estats de la Unió Europea, que hauria de ser més valenta per denunciar l'atac directe als drets més essencials dels espanyols i, d'una manera molt especial, dels catalans.

La diferència respecte al temps de Franco és que ara ho podem dir més alt, però molt en temo que les conseqüències no siguin tan diferents. El que ha passat al País Valencià, amb l'accident del metro de la ciutat i, ara, amb el tancament de la ràdio i la televisió autonòmica, no és cap broma i demostra la intolerància dels governants. Amagar la veritat i negar la llibertat d'expressió. El PP s'està radicalitzant i convertint, de la mà de Fabra, Wert, Fernández Díaz i Ruíz Gallardón, en un partit polític predemocràtic.

Amb realitats com l'actual, a ningú pot sorprendre les ganes de sortir a fora. Estic convençut que per malament que ho pogués fer el govern català escollit, mai arribaria a l'extrem del govern del Partit Popular espanyol. Aprofitem-ho ara que podem, i denunciem els actes feixistes del PP.

Exaltació de la violència a Barcelona

Com es podia pensar, els grups feixistes que s'han manifestat entre plaça Espanya i Montjuïc, han aplaudit el discurs del líder d'Alianza Nacional exaltant la violència, com a única arma per vèncer els independentistes, i advertint que "no hi haurà secessió de Catalunya si no és a còpia de molta sang".

Sabem que no és el mateix el que pugui dir un nacionalista espanyol del que digui un nacionalista català. No és el mateix o si més no, no té la mateixa resposta, judicial, política ni mediàtica. Nosaltres, els catalans no tenim dret a defensar amb arguments la nostra voluntat, els altres, els unionistes, poden amenaçar amb violència, i fins i tot exercir-la, i no passa res.

De les manifestacions d'avui a Barcelona hem d'estar satisfets de la que tenia lloc a plaça Catalunya, amb Rivera i Sánchez-Camacho al capdavant, perquè hem pogut veure la majoria silenciosa trencant el silenci i ocupant tota la plaça. Sí que és cert, però, que les xifres no quadren amb la majoria silenciosa del dia 11 de setembre. Pot ser un error de càlcul, però a partir d'ara el PP i C's hauran de matisar quan parlen de majoria silenciosa. La del dia 11 de setembre o la d'avui?

Les paraules ens esclavitzen. La memòria o l'enregistrament dels discursos són una pedra a la sabata per

aquells que no tenen arguments per defensar el seu posicionament, sinó tan sols la raó de la força, sigui la violència o la justícia prostituïda.

Trencant Catalunya s'esquerda Espanya

L'obsessió del govern espanyol i de tot el seu grup parlamentari al Congrés, per ofegar Catalunya, trencant la convivència i reduint els drets més elementals dels ciutadans, fa desgraciada Espanya, aprovant unes lleis sense sentit, purament ideològiques, que envien Espanya al segle XIX quan alguns crèiem haver-ho superat.

Lleis com la d'Educació, aprovada avui al Congrés de Diputats, o la filosofia que impregna la proposta de llei judicial, només busquen la provocació centralitzadora i anul·lar competències de les autonomies. Si això no perjudiqués clarament Catalunya, els ministres espanyols no hi dedicarien tants esforços, però saben que concentrant el poder a l'Estat es minven les competències del govern i institucions catalanes, i només per això ja es donen per ben pagats.

L'ARA ens parlava, en portada, de les mentides de Montoro, que ho comentava ahir, i avui els diaris ens avisaven dels plans del govern estatal d'assaltar-nos per contrarestar el moviment sobiranista, defensant la importància de mantenir-nos units. Jo els entenc. Perdre la gallina dels ous d'or és un greu problema.

No fa tanta gràcia la mobilització ultra per venir dissabte a celebrar la festa de la Hispanitat. Una festa que s'està situant al mateix nivell del 20-N en l'enaltiment del nazisme destructiu, res a veure amb la gravetat de negar-se a parlar en castellà a un guàrdia civil. Jo també penso que el Partit Popular és massa benèvol amb l'extrema dreta feixista, segurament perquè tenen algun tret en comú. Dissabte no sortiré al carrer a manifestar-me, ni celebraré cap botifarrada. Confio que no haguem de lamentar res del que pugui passar. Entretant Espanya va perdent qualitat, prestigi i credibilitat, i el sistema democràtic molt lluny del nivell que seria desitjable.