Michel Corboz, quaranta-vuit anys després

Avui m'he assabentat de la mort, el passat dijous 2 de setembre, del director d'orquestra i de cors, Michel Corboz, que vaig conèixer fa quaranta-vuit anys, a la trobada Europa Cantat d'Autun, a França. Amb la Coral Canigó de Vic, ens vàrem desplaçar uns quants cantaires per treballar el Magnificat de Bach, a mans del director suís.

No cal dir que va ser una gran experiència i en guardo un molt bon record, per diversos motius. Jo, llavors era jove i va ser la primera sortida a Europa, fora de la família, i la primera trobada de cantaires que al llarg dels anys he participat, sempre amb bona companyia i gaudint de la música.

El fet de ser jove, experimentar sortir de casa, i cantar tot el dia, des que ens llevàvem fins que anàvem a dormir, assistint a molts concerts i treballar amb ganes una peça musical, en aquest cas el Magnificat de Bach, va fer que guardi un gran record del músic suís que acaba de morir.

En aquells moments, que no tenia tan a mà els viatges arreu del món, em va sorprendre que el director Corboz també dirigís un cor de Lisboa, la qual cosa feia que hagués d'anar amunt i avall per assajar. Per a mi, en aquells moments, el desplaçament era una excepcionalitat.

Recordo molts moments d'aquells dies a Autun, allotjats de mala manera i amb prou feines ens podíem dutxar, però és ben cert que la joventut ho aguanta tot. A mesura que et fas gran, vas seleccionant i ja no ho veus tot de la mateixa manera.

Després vingueren altres trobades Europa Cantat, a Lucerne, Namur, Strasbourg, i alguna setmana cantant entremig, però diuen que la primera sempre és la que et queda més memoritzada, si més no la que et fa més impacte. És per això que havent conegut la mort del director Michel Corboz, he volgut fer un recordatori en el meu blog. Ell ha format part de la meva història.

Brillant interpretació de Nexus Piano Duo

Aquest diumenge vàrem assistir al concert de Nexus Piano Duo format per en Joan Miquel Hernández i la Mireia Fornells, que varen dedicar a L.V. Beethoven, de qui celebrem els 250 anys del seu naixement. Un concert que ens va plaure tant pel repertori com per la seva interpretació. De fet ja no ens va venir de nou, perquè sempre que hem assistit a un concert d'aquesta parella n'hem sortit molt contents i satisfets. 

El concert va començar amb la Sonata en Re Major, opus 6, una sonata dels inicis del compositor, deliciosa i amena. Va continuar amb la Gran Fuga, opus 134, que Beethoven va composar pocs mesos abans de la seva mort i que, tal com ens varen comentar els intèrprets, és clarament avançada a la seva època. Una peça que desconeixia i que si me l'haguessin fet endevinar, no hauria dit mai que era obra del compositor de Bonn. Vull tornar a escoltar la peça perquè realment és complexa i necessito sentir-la més per poder-hi entrar.

El concert es tancava amb la interpretació de la cinquena simfonia, opus 67, en la versió per a piano a quatre mans. Una simfonia molt coneguda, però que poques vegades haurem escoltat en la versió a quatre mans. No vàrem trobar a faltar l'orquestra! La interpretació em va semblar esplèndida, amb molt de gust i art. Al final ens varen obsequiar amb la dansa eslava número 8 de Dvorak, opus 46, també una delícia.

Els assistents vàrem gaudir d'un gran concert, que ens va fer oblidar que portàvem la mascareta posada i que hem estat tan temps sense poder assistir a concerts d'aquest nivell. Felicito a en Joan Miquel i la Mireia, i confio que ens continuaran fent gaudir de la bona música.

La Traviata de Peralada

Ahir dimecres vàrem tenir la sort de poder assistir a la representació de l'obra de Verdi, La Traviata, als jardins del castell de Peralada. Dic la sort en doble sentit. En primer lloc perquè es tractava de dues invitacions que ens varen tocar per sorteig (ara ja no podré dir que no em toca mai res), i també perquè el resultat de l'espectacle va ser interessant i satisfactori, amb la qual cosa vàrem passar una bona vetllada, amb sopar a altes hores de la nit.

Sempre he dit que no sóc persona d'òpera sinó que més aviat m'atrau el lied. Això no vol dir que no m'ho passi bé escoltant i veient interpretar òpera sempre que en tinc l'ocasió. En aquest cas, una òpera fora del Liceu sembla que li hagi de faltar alguna cosa, i és cert que l'embolcall és diferent i el muntatge de grades i seients, no del tot comfortables, no és el mateix que el panorama interior del teatre de la Rambla de Barcelona.

La interpretació em va semblar molt correcte, amb un gran paper de la protagonista, i també la de l'Alfredo, a càrrec de la soprano Ekaterina Bakanova i el tenor René Barbera. Potser el 'sogre', el baríton Quinn Kelsey, va fer patir una mica, però no es tractava d'anar a fer crítica, sinó de gaudir de l'espectacle.

L'aire que es respirava era variat. Per una banda hi havia l'espectador que t'imagines en un mes d'agost a Peralada, escoltant òpera, però també hi podies veure persones molt normals (com ara nosaltres, jeje). Això és important per no classificar la gent segons el seu gust musical o posició social.

Ens ho vàrem passar molt bé i només ens va fer patir durant uns minuts, el temps, ja que poc abans de començar varen caure quatre gotes que no varen impedir l'inici a temps d'una bona interpretació operística. L'escenografia i l'orquestra varen estar a l'alçada de l'espectacle.

La mitjana no ens serveix en un món injust

Us recomano la lectura de l'article de Xavier Antich al diari Ara "Com ens ho hem de fer, plegats?". De què depèn que una comunitat se'n surti o no? A partir de quin moment un esdeveniment pot esguerrar una vida? Estadísticament es pot fer la mitjana de moltes coses, però, ¿com pot fer-se la mitjana de les aspiracions socials i polítiques d'una comunitat? Què dóna la mitjana de les aspiracions socials?

M'agrada l'anècdota d'un músic que li va dir que el so d'una orquestra no el donava la mitjana de la qualitat dels seus millors professionals, sinó el pitjor dels seus músics, perquè d'ell se'n deriva la qualitat que finalment surt del conjunt.

He intentat visionar la situació de la nostra societat, amb tots els avantatges, amb tot allò que hem aconseguit amb treball i esforç, amb els grans esdeveniments i descobriments, i he arribat a la mateixa conclusió, que és la injustícia social, la corrupció i la degradació del medi allò que determina la visió que tenim de la nostra societat. Hem fet grans progressos, sí, però no hem aconseguit eradicar la pobresa ni les grans desigualtats socials.

Només ignorant les persones, ignorant els altres i només pensant en nosaltres mateixos, en l'anar bé personal i egoista, podem fer un balanç positiu de la nostra societat, altrament arribarem a la conclusió que vivim en un món injust.