Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Odi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Odi. Mostrar tots els missatges

diumenge, 3 de maig del 2026

Odi i enveja

Dijous parlava de l'exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona dedicat a l'escriptora Mercè Rodoreda i em vaig fixar en un dels cartells on es recollia unes declaracions d'una entrevista que mai es va publicar, arran de l'atorgament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, l'any 1980: "És que passa una cosa molt curiosa aquí a Catalunya: quan surt una persona important, automàticament desvetlla unes enveges, unes ràbies..., se'l rebutja, com si els fes nosa, no els agrada. De seguida hi ha una colla de gent que es giren en contra d'aquella persona. Ara, el que passa amb aquest Premi és que et converteixes en una patum i..., ja s'ha acabat. Jo, però, del que tinc ganes és que em deixin tranquil·la per poder continuar escrivint".

Aquests dies, arran de l'inici del procés de regularització d'immigrants, s'han tornat a sentir frases plenes d'odi que fereixen els sentiments. No cal reproduir-les perquè tots les hem sentit i tant de bo les rebutgéssim amb totes les nostres forces. Em preocupa que aquest odi en boca de dirigents polítics lluny d'arraconar-los, els catapulta i en tenim una bona mostra arreu d'Europa, sense que Espanya i el nostre país en siguin cap excepció.

És una llàstima que el reconeixement literari a una gran escriptora sigui motiu d'enveja, no sé si per part de competidors o de persones que mai aconseguiran cap reconeixement. Voldria creure que les paraules amables als homenatjats són en boca de tothom, però per les paraules de Mercè Rodoreda sembla que no és ben bé així.

També m'agradaria pensar que l'odi que es respira a les xarxes socials i en mítings electorals, o en les mateixes institucions públiques, han arribat a un límit, i que la nostra societat és prou madura per dir prou i castigar els seus impulsors. No sé si soc massa innocent i encara caldrà lluitar amb totes les nostres forces per deixar-los en evidència.

dijous, 23 d’octubre del 2025

Contundents contra l'odi

Arran dels fets provocats per Vox al Parlament de Catalunya, penjant cartells amb la imatge de l'expresident Lluís Companys titllant-lo d'assassí, la resta de grups parlamentaris s'han unit per recriminar l'acció i exigir mesures en contra d'aquest fet, però també de la proliferació de declaracions feixistes i xenòfobes, no només dels diputats de Vox, sinó també d'Aliança Catalana.

És clar que, veient com està evolucionant el món occidental, amb l'auge de l'extrema dreta a les institucions, cal omplir de contingut els reglaments que les regulen, per condemnar i rebutjar segons quines afirmacions que són ofensives i irrespectuoses amb els drets humans de tota la població, sigui quina sigui la seva condició i procedència.

Aquests reglaments han de preveure que no es poden fer manifestacions d'odi en sessió plenària i autoritzar el seu president o presidenta a expulsar de la sala qui no s'atengui a les normes de comportament i expressió. Avui és una necessitat, veient com les formacions ultradretanes acostumen a utilitzar expressions d'odi, disposar d'aquests articles per no haver de suportar l'ofensa de sentir segons quines declaracions.

La diversitat d'opinió sempre serà rica i beneficiosa si es respecta l'altre i no es fa un judici ideològic interessat, insultant per raó de religió, raça, sexe o procedència. Els parlaments o consistoris municipals han de servir per expressar les idees, defensar els programes i propostes, però mai s'han de convertir en una claveguera on s'escoltin discursos carregats d'odi, que no se sustenten en res més que la ràbia interna per no acceptar la diversitat. No acceptar l'altre com a persona amb tots els seus drets democràtics.

No es pot insultar l'adversari o el diferent, ni tampoc embrutar la imatge dels que no hi són, amb calúmnies sense cap més raó que la voluntat d'ofendre els que pensen diferent. Des d'aquí tot el meu suport a les forces democràtiques per combatre aquesta xacra que cada vegada es fa més gran.

dilluns, 2 de juny del 2025

Exercir de català no és fàcil!

Avui ho he experimentat. Una vegada més. Haig de dir que tothom ha estat molt amable i que algú, des de fora, podia pensar que l’impertinent era jo. Si vols defensar el teu dret a expressar-te en la teva llengua sempre t’has d’enfrontar amb mil obstacles. No és estrany que moltes persones cedeixin i es passin al castellà. No és el meu cas.

Necessitava contactar amb una empresa de serveis, que en soc client. Tot i que l'app que tinc d'ells et permet utilitzar el català, quan t'hi poses en contacte no és tan fàcil que t'entenguin. Si, com és el meu cas, no canvies de llengua, la comunicació es complica i necessites més temps. Val la pena? Sí!

He començat escrivint en un xat de l'empresa, però el meu interlocutor s'ha excusat. No m'entenia. M'ha demanat que li confirmés el meu número de telèfon i m'ha comentat que en pocs minuts es posarien en contacte amb mi. Ha trigat una mica, però al cap d'una estona una noia, molt amable, m'ha trucat per dir-me que em transferia a un seu company, que m'atendria en català. 

Crec que aquesta és la manera d'actuar. Amb amabilitat i empatia, però sense claudicar. Sense passar-se al castellà, perquè si no defensem la nostra llengua nosaltres, està vist i comprovat que els altres no ho faran. Alguns per odi i ganes de perjudicar-nos. D'altres, per ignorància o poca voluntat.

Aquesta empresa, que té un abast internacional, instal·la unes plaques informatives a les façanes dels seus clients. N'he vist a Suècia, en suec. També a Alemanya, en alemany. I al nostre país acostumen a ser totes en castellà. A casa nostra, però, no! A casa la tenim en català, perquè en tenen disponibles, però l'has de demanar expressament. Malauradament, he pogut comprovar que la majoria, per no dir totes les plaques que he vist, són en castellà. Per què no demanem que les volem en català? Varen trigar uns dies més del compte, però ens les varen proporcionar.

Aquesta constància i insistència és l'única manera d'aconseguir que el català sigui present al nostre país. Cal tenir-ne consciència i no defallir. Ens constarà un mica, i potser algú ens dirà talibans, però hi tenim tot el dret. No us desanimeu. És molt el que podem aconseguir!

dilluns, 7 d’abril del 2025

Els recordatoris de les xarxes socials

Tot sovint rebo missatges de Facebook recordant esdeveniments que he penjat fa uns anys. De fet, l'única cosa que hi penjo són els enllaços a aquest blog, i d'aquesta manera arribo a més gent. Una altra cosa és que hi accedeixin a llegir-ho. En tot cas, però, l'aplicació ens recorda, de manera automàtica, tot allò que hem anat dient a través de les xarxes socials. Us haig de confessar que és un detall que agraeixo. Recordar el passat sempre és bo, sobretot quan es tracta de fets positius, encara que les penúries també és important tenir-les present, encara que només sigui per no tornar-hi a caure.

Avui Facebook em recordava l'anada a l'Empordà, a una xerrada sobre l'escriptora Maria Àngels Anglada, i l'escapada que vàrem fer a Vilamacolum. Havent dinat ens vàrem passejar per aquest petit municipi, que desconeixia, i que va completar la nostra jornada literària. 

La Maria Àngels Anglada, vigatana de naixement, es va arrelar a l'Empordà i és un fet que segurament per a moltes persones no crida l'atenció, però els que hem anat a viure a fora de la nostra ciutat, on tenim la família i les amistats de la infància, sí que ens hi parem a pensar. No parlem de migració, perquè els canvis de tota mena no són exagerats, però podem entendre millor les persones que han vingut al nostre país, procedents d'altres cultures, races i llengües.

No sé si aquest fet t'ajuda a comprendre'ls millor i defensar els seus drets, sobretot ara quan l'extrema dreta ha magnificat l'odi a la diversitat i l'encomana a moltes persones que, de natural, serien més obertes i receptives als nouvinguts. 

És una llàstima que l'odi, l'enveja, el menyspreu, i el rebuig llisquin tan fàcilment entremig de tots nosaltres, més que no pas l'amor, el respecte, la valoració de la riquesa de la diversitat. Segur que hi podem fer alguna cosa, i que tots aquests núvols que ens tapen el seny seran transitoris i tornarem a veure la llum.

divendres, 24 de gener del 2025

No prendràs el nom de Déu en va

Estem molt acostumats a veure com hi ha moltes persones que utilitzen Déu a la seva conveniència. És un Déu dissenyat a la manera que volen i els serveix per justificar-ho tot. Sentíem l'altre dia com el nou president nord-americà manifestava que Déu l'havia escollit per salvar els Estats Units. Després va assistir a un acte religiós on la bisbe anglicana li va demanar clemència per al col·lectiu LGBTQ+, els immigrants, en la línia del que molts entenem la fe i les paraules de l'evangeli, però això no li va agradar i es va sentir ofès. Posteriorment la va insultar i desacreditar.

El Déu de Trump no és el meu. Si més no, jo no l'entenc així. I és per això que em dol i fins i tot molesta sentir com s'utilitza el nom de Déu per justificar-se davant la multitud. 

A propòsit d'això, cal valorar l'atreviment de la bisbe Mariann Edgar Budde, ja que no tothom és capaç de parlar de la mateixa manera al marge de qui hi ha al davant. I en això la història ens ha mostrat molts exemples on els representants eclesiàstics s'han posat al costat del poder, fins i tot quan aquest ha actuat de manera repressora i criminal. 

La bisbe podia haver passat de puntetes i no trepitjar cap ull de poll. S'hauria estalviat veure els ulls plens d'odi del president, i rebre, amb posterioritat, tota la cavalleria insultant. Molts haurien actuat d'aquesta manera, per estalviar-se maldecaps. 

Trump, una vegada més, ha demostrat que no accepta que ningú li porti la contrària, i encara menys que el provoqui i el faci avergonyir, sigui un líder polític, un jutge o un representant de l'Església. Fora bo que tots aprenguéssim la lliçó i defenséssim amb honestedat i valentia els nostres principis i creences, encara que això ens comporti rebuig i enfrontaments. 

Hi ha tota una simbologia religiosa en el món de la política que caldria eliminar, simplement pel fet que es juga amb ella sense que hi ha una creença real i testimonial. Anar-hi en contra es pot malinterpretar, i potser per això es continua confonent la gent.

dissabte, 21 de desembre del 2024

Qui hi ha darrere l'atropellament de Magdeburg?

Aquest cap de setmana hem conegut un nou atropellament mortal en una fira de Nadal, a Alemanya, amb el resultat provisional de cinc persones mortes, però gairebé dues-centes de ferides, algunes de les quals es troben en estat crític i perilla la seva vida. Com sempre ha passat, el primer que ens ve al cap és un islamista intentant desestabilitzar la pau al continent. Elon Musk ha reaccionat acusant els governs europeus de la permissivitat amb la immigració de musulmans, que els considera els causants de tots els mals. A Elon Musk sembla que li ha sortit el tret per la culata. L'autor dels crims no és un islamista, sinó que precisament ha renegat de la seva religió i és un fidel seguidor dels postulats de l'extrema dreta. 

L'atropellament al mercat de Nadal de Magdeburg ens fa veure que les conclusions precipitades i interessades són perilloses, i poden ser totalment equivocades. Fa massa temps que ens hem acostumat a donar totes les culpes a la immigració, i en concret a les persones immigrades, sense valorar què estem fent malament perquè aquells que han de marxar del seu país, sigui per trobar feina, sortir de la guerra o de la repressió, no puguin integrar-se al país d'acollida. 

La manca d'una legislació actualitzada i justa, que tingui en compte la realitat de les persones immigrades i la necessitat d'ajudar-les en la seva nova situació, fa que malvisquin. Hem de ser capaços d'acompanyar-los en el respecte als seus drets i també a les seves obligacions.

Però el cas que ens ocupa és totalment diferent. Es tracta d'una persona manipulada per l'extrema dreta, amb un discurs d'odi que el confon i l'ha conduït a cometre un crim sense sentit, assassinant víctimes innocents. Tant de bo que els fets de Magdeburg servissin per fer reflexionar els dirigents de l'extrema dreta, els seus militants i simpatitzants, perquè s'adonessin del seu error. Temo molt, però, que el seu discurs negarà l'evidència i voldrà treure pit per continuar enganyant i culpant els altres de tots aquests crims inútils.

Tots n'hem de treure conclusions, però hem d'evitar continuar equivocant-nos d'on està el problema i qui permet que ànimes desaprensives puguin acabar realitzant actes execrables com el d'aquest cap de setmana.

dimecres, 21 d’agost del 2024

Drets i deures a les xarxes socials?

El fiscal de delictes d’odi, Miguel Ángel Aguilar, proposa, entre altres coses, que els comptes a les xarxes socials no siguin anònims i, d’aquesta manera, intentar que desapareguin o disminueixin els missatges plens d’odi que acostumem a trobar-hi.

M’he fet un tip d’escriure sobre el meu desacord en la facilitat que s’enviïn a les xarxes socials comentaris, insults i mentides sota el paraigua de l’anonimat. Tots tenim el dret d’expressar la nostra opinió, que no sempre agradarà, però hem de tenir la valentia i honestedat de donar la cara, tot identificant-nos.

Penso que la participació en les xarxes socials no hauria de ser possible anònimament, encara que diguis la veritat i no insultis ni agredeixis a ningú. Tots tenim el dret de saber qui ens està parlant i encara més si ens insulta. Hem de poder conèixer en què es basa aquell interlocutor a l’hora de fer segons quines afirmacions.

El dret a l’expressió és irrenunciable, però això no vol dir que puguis dir tot allò que et passa pel cap sense donar la cara, sense donar-te a conèixer. Estic convençut que el funcionament de les xarxes socials milloraria i potser hi entraríem més sovint. Ara, hi ha moments que resulta molt desagradable accedir-hi. 

I posats a dir-hi la meva, també considero interessant que es regulin els retuits per evitar escampar notícies que en desconeixem la veracitat. Si un comentari t’ha agradat i creus que escampant-lo no intoxicaràs la xarxa, és lícit que el transmetis, sempre amb l’afegitó d’haver-lo llegit a la xarxa, explicant-ne el grau de coneixement que en tens.

En definitiva, no estic parlant de res més que de sentit comú, responsabilitat i honestedat. Defenso la crítica, que no l’insult, per fer obrir els ulls i evitar que ens prenguin el pèl, però sempre donant la cara. Que tothom que et llegeixi et pugui identificar. Siguem seriosos i deixem d’escampar brutícia amagant la mà!

dijous, 27 de juny del 2024

Qualsevol excusa és bona per insultar-nos

Alguna cosa haurem fet malament que anem on anem ens sentim insultats. Probablement, el fet de demanar la independència ha provocat aquesta ira que en un principi estava més o menys dissimulada, però que ara tothom s'atreveix a expressar-la. Ja no és només a l'àmbit polític on ens insulten, sinó que t'ho pots trobar arreu, fins i tot als camps de futbol. 

    La informació que arriba a la societat espanyola és esbiaixada i enganyosa. Si es digués la veritat, tindríem algunes persones que ens defensarien, o si més no ens entendrien i no ens xiularien. La palma se l'emporta el sistema de finançament, que nosaltres considerem que és injust i des de fora de Catalunya pensen que ens paguen els capricis innecessaris. 

    Els partits catalans exigeixen un canvi del sistema financer. Alguns es queden amb l'ordinalitat, que té delicte el que està passant, i d'altres van més enllà amb la voluntat de tenir la clau de la caixa. És evident que amb l'ambient que es respira, qualsevol canvi que es pugui produir es considerarà un regal immerescut que haurem de sumar al conjunt d'excuses per odiar-nos més. El tema del finançament no és només, doncs, un escull econòmic i polític, sinó que s'utilitza per deixar-nos com a insolidaris i afavorits. 

    Una majoria de catalans es varen manifestar partidaris d'independitzar-se d'Espanya, molts s'hi varen afegir precisament pel greuge que representa el sistema financer actual. Ara sembla que tots plegats ens hem refredat una mica, i que la repressió exercida des d'Espanya, no només per part del PP, sinó també amb el suport del PSOE, ha aconseguit passar pàgina, que no solucionar el problema, i deixar-ho per a més endavant. 

    I precisament el sistema de finançament s'agafa per comprometre el nomenament del nou president de la Generalitat. ERC, que té a les seves mans resoldre el dilema, s'hi aferra fort, però la història ens ha ensenyat que el que avui és blanc, demà pot ser gris, per acabar convertint-se en negre. Si mirem les exigències d'ERC al llarg dels darrers anys veurem que han oscil·lat de dalt a baix, mogudes més per l'interès de fer-se sentir que per raons de pes i capacitat de maniobra. Què vull dir amb això? Doncs, que avui sembla que la clau de la caixa és la condició sine qua non, però demà... Demà què sap que s'exigirà o a què es renunciarà. Però els insults no ens els estalviarà ningú.

divendres, 21 de juny del 2024

Expresidents tòxics

Probablement, l'actual crisi política espanyola fa que expresidents del govern estiguin resultant tòxics per a la salut democràtica del nostre país. Les declaracions continuades de polítics que han fet història, com són Aznar i Felipe González, criticant tot el que fa el govern actual, creient-se que ells tenen la raó suprema i que qui pensa diferent s'equivoca i és un perill públic, estan fent molt mal a la nostra societat, i ajuden amb força el creixement del populisme de l'extrema dreta. 

    Només faltava que sortís Felipe González defensant la política de la primera ministra italiana. No trigarà gaire a beneir tot el que fa Milei a l'Argentina, i amb ell la presidenta de la Comunitat de Madrid. La impressió que tens és que l'odi els crema per dins, i no han estat capaços d'acceptar que el seu temps ha passat, però sobretot, que potser hi ha gent que pensa diferent i que té les seves raons. Aquesta crítica destructiva, aquest odi cap a tot allò que no poden controlar, els fa insuportables i corrosius.

    Tot això no és nou d'ara, però sí que considero que s'ha intensificat i agreujat. Com deia al començament, el fet que ens trobem en un moment de crisi política i social, força a tot arreu, les seves veus provoquen més dolor i rebuig. I poso els dos personatges al mateix sac, però hauria de matisar grans diferències. Aznar està resultant força coherent amb els seus principis, la qual cosa no el justifica, però sí que es fa entendre. Felipe González, per contra, ha canviat el seu discurs per convertir-se en un vividor que no dona exemple a ningú, i molt menys als que ideològicament se situen a l'esquerra. És un frau històric que haurem d'aguantar fins al darrer dia.

    És una llàstima que, veient com es va deteriorant tot, no siguin capaços de passar pàgina del seu malhumor i no es dediquin a trobar solucions que sumin en lloc de dividir. Els governants actuals no ho tenen fàcil. L'herència de la corrupció i el mal govern els porta pel camí de l'amargura, encara que ho vulguin fer bé. És per això que només falta que aquesta colla de nostàlgics venjatius, es dediquin tot el dia a vomitar l'odi i la ràbia del fracassat políticament. La nostra societat està malalta, i ells hi contribueixen en gran manera.


dijous, 6 de juny del 2024

Un record a l'esperança

Avui es compleixen els 80 anys del desembarcament de Normandia, una data que ha quedat enregistrada a la història d'Occident. En vaig parlar en aquest blog a finals de març, arran d'una escapada per aquelles contrades. Guardo un bon record d'aquella visita fugissera i la impressió que em va fer en veure aquelles platges i imaginar-me, si això és possible, com devia ser vuitanta anys enrere.

    N'hem parlat molt, però no n'hem après res. Ens trobem en una situació que crèiem superada. A les portes d'unes noves eleccions europees, totes les pors es concentren en l'auge previst de l'extrema dreta, amb el seu populisme que ho empastifa tot. Amb una dreta que ha sucumbit al discurs ultra, incapaç de defensar un programa propi, civilitzat i raonat, i una esquerra pràcticament desapareguda.

    Aquest panorama actual tan depriment, no ens allunya tant com voldríem de la crueltat de la guerra mundial que va permetre posar fi a la barbàrie del nazisme. I de què ens ha servit tot el dolor sofert?

    Europa està en guerra i no és capaç de posar-hi fi, i al mateix temps es ven al discurs de l'extrema dreta. Putin justifica la seva acció i també l'OTAN, però al bell mig hi ha unes persones que pateixen i moren injustament. Quins records tindrem d'aquesta època? Seran igualment dolorosos? 

    I a Gaza? Com és possible contemplar tot el que està passant no gaire lluny de casa nostra? L'odi, la venjança, la intolerància, la mesquinesa... No he pogut seguir les notícies del dia, però estic segur que s'han celebrat actes de recordatori. M'agradaria, però trobar la manera que la gent recapituli i els que tenen poder de decisió, rectifiquin la manera d'obrar i s'eviti més morts injustes. Que el record dels 80 anys de l'inici de la recuperació de la pau ens ajudin a assentar el cap i a no repetir més errors cruels.

dimarts, 19 de desembre del 2023

Moguda per l'odi

Parlar de política i dels partits polítics de manera objectiva és molt complicat, sobretot si d'alguna manera t'has significat. És llavors quan necessites més que mai ensenyar les cartes i opinar, sempre acceptant la subjectivitat, però intentant, si vols ser crític, ser coherent amb tot allò que dius. Una coherència que no necessàriament s'ha de mantenir al llarg dels anys, perquè tinc molt clar que les persones, amb els anys, anem evolucionant, ja que no som ni hem de ser necessàriament estàtics. La vida, l'entorn, l'experiència, el coneixement i els descobriments et van formant i configurant. 

    Tot això ho dic perquè fa un parell de dies que tinc moltes ganes de parlar de l'eurodiputada Dolors Montserrat, de qui coneixem llargament la seva trajectòria política i tots els seus esforços per grimpar posicions i viure eternament de la política, encara que sigui maldient del seu país, la seva llengua i la seva cultura. I, esclar, tot això ho dic des de la meva visió i sentiment de país, amb un regust davant la manipulació i l'atac constant, aprofitant a vegades els errors que cometem, com a poble, però que en cap cas justifica el seu odi.

    El darrer treball, que fa anys que hi batalla, és la passejada per les nostres terres al capdavant d'una comissió europea que busca com enganxar-nos per dir que som tant o més dictadors que el general Franco, l'enemic del poble català i la seva llengua, que ara sembla, al seu parer interessat, que ho hem tergiversat, essent la víctima la llengua castellana.

    Puc entendre que un espanyol de l'Espanya profunda que només pot escoltar la premsa manipuladora, parcial i intencionadament anticatalana, arribi a creure's que a Catalunya maltractem el castellà. Que ho això ho defensi i prediqui la senyora Dolors Montserrat em sembla una aberració i deshonestedat, que només s'entén si penses que aquesta senyora vol viure de la política dins de l'extrema dreta del PP. 

    La senyora Dolors Montserrat volgudament, o amb desconeixement greu, està fent un mal favor, no pas al català i les persones que el tenim com a llengua materna, sinó a tot el país, sembrant un odi que només porta problemes de convivència. Si la justícia fos imparcial i atenta a tot el que passa pel món, aquesta senyora hauria de patir-ne les conseqüències. Però la justícia no actua de la mateixa manera amb totes les persones, i d'això se n'aprofita. No li desitjo cap mal, sinó simplement que arribi un dia que reflexioni amb tot el que ha fet i ha dit i, honestament, reconegui, sense necessitat que ens ho expliciti, l'error de la seva conducta.

dimarts, 28 de novembre del 2023

Catorze anys de la ILP

No sé realment com ens hem de definir. Avui fa just 14 anys que ens reunírem per valorar l’èxit de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per una nova llei electoral catalana. Fa riure, oi? O millor que plorem junts una estona?

Mirar enrere et permet adonar-te de quina mena estem fets i, el que és més fort i preocupant, què podem acabar sent i aconseguir. Perquè ja llavors ens lamentàvem de ser l’única comunitat autònoma sense llei electoral pròpia, i confiàvem que amb la feina esmerçada en l’elaboració d’un model de llei adient per al nostre país, gràcies als signants de la ILP, posaríem punt i final a aquesta anomalia. Però no. Catorze anys després el més calent és a l’aigüera. 

I volem avançar com a país, i fer front comú a les dificultats externes, i no som capaços d’organitzar-nos internament. Ens queixem que ens imposen lleis injustes i nosaltres som incapaços de redactar les nostres pròpies lleis, aquelles que sí podríem aprovar. Trist, és mol trist.

Per això començava dient que no sabia com ens havíem de definir. Què som, què volem, on pretenem arribar? Potser que deixem de criticar els altres per tot el que ens fan i ens dediquem a reflexionar què podem fer per acabar amb aquesta dinàmica autodestructiva i ineficaç.

Ens trobàvem per dir que la ILP havia estat un èxit i que d’aquí en sortiria una llei electoral que s’adaptaria a la nostra realitat de país. Res! tot allò no va servir de res, o potser per adonar-nos que ens creiem molt llestos, però que tothom ens passa la mà per la cara.

És culpa de tots, i no podem posar la llufa només als altres, però sí que és cert que els nostres polítics hi tenen una responsabilitat més gran. Uns polítics organitzats en partits polítics que miren més per als interessos de partit que no pas del país a qui diuen voler servir. Si no canviem aquesta manera de fer i pensar, no ens en sortirem. Anirem tapant forats més o menys matusserament, però el país patirà per avançar i això comportarà greus problemes a la població, sobretot a la més fràgil, la que no té assegurada la subsistència amb un mínim de dignitat.

M'agradaria continuar pensant que podem treballar per aconseguir millorar com a país, aprofitar les nostres singularitats i adaptar les lleis i reglaments a la nostra manera de ser, però ja veig que és una il·lusió innocent, que no és un objectiu dels nostres polítics, unes persones que marquen el nostre camí, farcit de sotracs i trampes que ens servim nosaltres mateixos, sense necessitat que ens vinguin de fora, però ens agrada dir que no ens estimen, que ens odien, que ens volen mal, i nosaltres ens alliberem de qualsevol responsabilitat. Són els altres. Nosaltres ho fem tot bé.

dilluns, 13 de novembre del 2023

Unes masses manipulades per l'extrema dreta

Arran de les manifestacions que s’estan produint aquests dies a Madrid i a altres capitals de província he intentat fer un paral·lelisme amb el 15M, i fàcilment he observat unes diferències substancials. En primer lloc el grau de violència no té comparació amb un moviment pacífic del 15M que com a molt es resistia a abandonar les places ocupades. També el pes ideològic és diferent. En aquell moment s’estava en contra d’una situació que es considerava insostenible i s’intentava fer obrir els ulls als polítics. Ara, amb l’excusa de l’amnistia hi ha la voluntat d’invalidar uns resultats electorals, atiat per uns partits ancorats a la dreta més extrema i amb components feixistes.

Al darrere de tot això hi ha un element molt important i més preocupant. Institucions i poders fàctics que tenen un poder determinant per condicionar i desestabilitzar el sistema veuen amb bons ulls tot el que està passant i estan una mica a l’expectativa dels resultats que es puguin produir, de la fermesa del govern en funcions i el seu partit polític per aguantar aquesta pressió.

Els mitjans de comunicació hi fan cullerada, però qui té molta força i pot desmuntar-ho tot és el Poder judicial, amb uns jutges majoritàriament conservadors i amb sentiments nostàlgics d’un passat autoritari. I uns cossos policials d’ideologia d’extrema dreta, que veurien bé l’arribada de Vox al govern espanyol. Sense oblidar-nos del poder econòmic, enemic del 15M i ara totalment d’acord amb els postulats de la dreta i l’extrema dreta.

La situació actual, doncs, no és un simple canvi de color polític, sinó que una massa descontrolada aparentment, però molt conduïda per l’extrema dreta del país està intentant capgirar el país aprofitant la seva antipatia i fins i tot odi vers una part del territori, Catalunya, que ens volen pel rèdit que en treuen, però no ens respecten ni la llengua, ni la cultura, ni els nostres drets com a nació.

Segurament que tots tenim la nostra part de culpa i responsabilitats, però és evident que la trama del PP, amb la companyia de Vox, és la més semblant a un cop d'estat a la democràcia i a la llibertat d'expressió i opinió dels espanyols. Es pot discrepar d'un partit polític determinat. Pot molestar veure que després de guanyar unes eleccions no siguis capaç de sumar prou forces per governar, però en cap cas no es pot tractar d'alterar un sistema democràtic a partir de la força bruta, l'insult i l'amenaça dels que poden fer malbé el nostre sistema.

dijous, 2 de novembre del 2023

Només li queda mobilitzar l'exèrcit

Al Partit Popular ja només li queda mobilitzar l'exèrcit. La seva obsessió per la unitat d'Espanya i la tragèdia de l'amnistia que vol signar el PSOE per aconseguir la investidura no sé on ens pot portar. Han sortit al carrer; han intoxicat el Poder judicial; han intervingut el Senat, on hi tenen majoria; continuen dominant els mitjans de comunicació, i ara ja no els queda res més que l'exèrcit. Ho veu així el senyor Aznar?

La transició espanyola, que no ha deixat de ser un frau, perquè ha mantingut al poder als mateixos de sempre, els hereus del franquisme, ha tingut moments de suspens, com va ser el fallit cop d'estat de l'any 1981. Ara, alguns nostàlgics trobarien suficients motius com per alterar l'ordre constitucional i fer fora, de manera violenta, el govern de l'Estat. 

No fa gaires dies es publicava una entrevista al senyor Tejero, que va entrar violentament al Congrés de Diputats. Ell hi tornaria. El senyor Aznar no para d'aixecar la veu i provocar per alterar la vida dels espanyols, enfrontant-los als catalans, però en certa manera als seus adversaris polítics, els socialistes, que per a ells han esdevingut enemics de la pàtria.

Hem de confiar que, malgrat la situació europea no sigui la millor, aturarà qualsevol intent de rebel·lia militar. No ens trobem a l'hemisferi sud, molt propens a aquests moviments. De totes maneres, la nostra salut democràtica està malferida, i necessitarem molta sort i temps per recuperar-nos.

En aquests moments no m'atreveixo a vaticinar què passarà a finals de mes. Hi haurà pacte d'investidura o no n'hi haurà? El PSOE complirà les seves promeses o passarà el mateix de sempre? Els catalans en sortirem escaldats, com sempre, o aconseguirem alguna cosa positiva? Diuen que tot dependrà del Tribunal Constitucional, que ara té un color més progressista, però jo no em refio del progressisme dels jutges espanyols. N'hem vist de tots colors, i al final rebem els de sempre.

No vull ser pessimista, però les coses no pinten bé. Sembla que les forces polítiques espanyoles treballin perquè els catalans no trobem cap més solució que declarar la nostra independència. L'odi cap a nosaltres és massa gran.

dimecres, 6 de setembre del 2023

Meritxell Batet plega

Meritxell Batet anuncia que deixa l'escó de diputada al Congrés de Madrid i que també desapareix de la primera línia política. No cal dir que la seva activitat pública ha estat important en els diferents llocs on ha estat, deixant una petjada que en tot cas podem discutir si ens ha agradat més o menys, però no li podem negar.

Personalment haig de dir que no m'ha agradat tot el que ha fet, sobretot perquè dels polítics catalans espero una mica més en pro del país, sense necessitat de ser independentistes, sinó simplement treballant per a la millora de Catalunya, lluitant per eliminar els greuges comparatius respecte a altres comunitats, sobretot Madrid.

La prova del cotó podria ser l'actitud de la nova presidenta del Congrés de Diputats en relació a les llengües no castellana. Encara que algú em podrà dir que la situació política ho ha forçat, i que en altres circumstàncies, de no necessitar els vots dels partits independentistes, tampoc s'hauria avançat en permetre el seu ús a les sessions plenàries.

No ha estat només això el que li he trobat a faltar. En tot el seu discurs polític se li ha notat una dependència i devoció al PSOE, i un allunyament a les tesis i actituds de l'antic PSC. No és ella sola, això també és cert. L'entorn l'ha acompanyat i segur que l'ha influenciat, però en tot cas si la seva manera de fer hagués estat una altra, llavors la podria defensar. Ara no.

La seva vàlua política haurà quedat demostrada amb el seu treball, i el partit polític li sabrà premiar i reconèixer. Només em fixo en la manca de sensibilitat cap al país que la va veure néixer. M'imagino que és complicat estimar a fons i lluitar per Catalunya quan no ets independentista i reps tanta pressió, però bé hi ha hagut altres polítics socialistes que han estat a l'alçada.

Li desitjo el millor en el seu futur, personal i professional. És encara molt jove, i pot fer molta feina. Espero i desitjo que tingui salut i que pugui iniciar una nova etapa que l'enriqueixi i on hi pugui aportar tot el seu coneixement. M'agradaria que dediqués part del seu temps per treballar pel nostre país, que necessita l'esforç i estima de molts per no sucumbir davant l'odi i venjança de moltes forces polítiques espanyoles, que només ens deixaran respirar si ens necessiten. A la que puguin ens giraran l'esquena.

dissabte, 2 de setembre del 2023

A Ayuso totes li ponen?

No hi ha dubte que Isabel Díaz Ayuso és tot un personatge. Se n'han dit moltes coses i més se'n diran, ja que la senyora té corda per a rato. S'ha enfrontat amb tothom i mai ningú li ha pogut fer ombra. Qui ho ha intentat ha fracassat i ha hagut de deixar la política o bé s'ha hagut d'empassar les paraules i claudicar i aplaudir-la. En aquests moments qui ho té més complicat és l'aspirant a president del govern, el senyor Feijóo, que de moment va trampejant la situació, sense gaires èxits.

Ho fa tot bé Ayuso? No. Doncs, com és que continua al davant i tanta gent l'aplaudeix? Al meu entendre és gràcies a la falta de bons líders. No hi ha gaires polítics que la puguin desbancar, i davant el perill de perdre bous i esquelles, els seus companys de partit prefereixen callar i acatar les seves ordres, per inversemblants que puguin ser. Si, a més, aconsegueix guanyar les eleccions, per què barallar-s'hi?

Ayuso ha tingut la sort de sorgir en uns temps en què la política tradicional ha trontollat. L'esquerra ha fracassat i la dreta es troba cada vegada més dependent del populisme de l'extrema dreta. No només a Espanya, sinó a tot el món occidental.

Tothom vol anar amb els guanyadors, i per això ningú s'atreveix a enfrontar-s'hi, ni tan sols quan queda demostrat que s'ha equivocat. Els mitjans de comunicació espanyols sempre li van a favor, perquè és la veu cantant de la dissidència al govern d'esquerres del PSOE. Un govern descafeïnat malgrat que es considerin tan progressistes.

L'entorn favorable d'Ayuso l'acompanya en la seva vida política. Enamorada de Madrid i de ser-ne la seva presidenta, l'atura a l'hora de fer el pas a la Moncloa. Molts pensen que si hi optés aconseguiria, més fàcilment que altres companys seus de partit, l'objectiu. Per què no ho fa? Alguns diuen que a Madrid ho té tot guanyat, però arriscar-se a perdre les eleccions generals la podria arraconar de la política. Potser tenen raó, però continuo pensant que si en lloc de Feijóo hagués estat ella la candidata a la Moncloa en les eleccions del passat mes de juliol, probablement ja la tindríem de presidenta del govern espanyol, i nosaltres amb el cul ben escaldat.

Està vist i comprovat que Ayuso odia els catalans. No suporta que Barcelona li faci ombra, i encara menys que se'ns acudeixi posar en dubte la indissolubilitat de l'Estat. Haurem d'anar seguint com evoluciona el seu paper dins del PP, i quants companys més s'hauran de sacrificar si en algun moment gosen portar-li la contrària.

dimarts, 13 de desembre del 2022

L'odi i el menyspreu haurien de ser vetats en la política

El pitjor que pot passar en política és que l'odi, la ràbia, el menyspreu, i tot un seguit d'actituds del mateix estil estiguin presents en el dia a dia, tant dins de les institucions com a fora. No podem anar bé si els nostres polítics actuen empesos per uns instints grollers, primaris i sense escrúpols, perquè llavors és impossible posar-se d'acord en res. Ja no es tracta d'aconseguir dialogar, perquè el panorama no ho permet de cap manera.

El nivell que es desprèn en les intervencions dels nostres polítics al Congrés de diputats, Senat o parlaments autonòmics és molt baix i deplorable. L'altre dia parlava de la necessitat que els polítics donin exemple, i em referia sobretot en qüestió d'honradesa i transparència. També en la manera de parlar i d'opinar sobre els altres és important. Es pot ser molt crític sense arribar a l'insult i al menyspreu. Sense pretendre denigrar el contrari.

Ahir vàrem poder veure una sortida de to, infantiloide, però plena de ràbia, per part d'un eurodiputat del Partit Popular quan intentava boicotejar una entrevista d'un periodista de TV3. Els fets desqualifiquen l'autor, i el deixen al lloc que es mereix. De totes maneres no fan cap favor al conjunt del país, perquè donen una imatge molt poc edificant de persones que han estat escollides per representar-nos a les institucions públiques, en aquest cas a Europa.

Si una persona no és capaç de comportar-se amb educació i respecte no mereix ocupar un lloc de representativitat pública. Hi ha uns mínims que s'haurien de garantir i fins i tot exigir. La nostra societat hauria de ser capaç d'arraconar aquelles persones que no se saben comportar decentment i no saben acceptar la diversitat ni la discrepància. Pot ser per un sentit de culpabilitat mal acceptada, o per una incapacitat per argumentar amb elements suficients una posició que resulta difícil. Sigui el que sigui, han i hem de ser capaços de posar per davant de tot el respecte als altres, la seva feina, la seva opinió i la seva actuació, encara que no ens agradi o que puguem arribar a pensar que és anòmala i discordant.

M'agradaria pensar que la ciutadania castiga, negant-los el vot, aquells partits polítics i els seus representants, que no estan a l'alçada, que no saben defensar la seva opinió i ideologia sense haver de caure tan baix. Fan el ridícul, quan no aconsegueixen el seu propòsit, però ja han embrutat la imatge de tots plegats.

dissabte, 10 de desembre del 2022

Racisme i xenofòbia després del partit

A ningú no li ve de nou si parlant de futbol surt la paraula fanatisme. Podríem trobar molts adjectius lligats amb l'espectacle del futbol, més que no pas amb el simple esport. Els estats han utilitzat moltes vegades les seleccions per amagar molts problemes i despertar passions que fan oblidar-ho tot, fins i tot les dificultats que puguin estar passant les seves famílies.

Amb la celebració del mundial a Qatar han estat moltes les reaccions que han sorgit, descontentes la majoria d'elles per com es va arribar a decidir el lloc, i com s'ha preparat tot, amb les morts de molts obrers construint uns estadis que mai més s'ompliran.

Però hi ha hagut més coses que convé comentar i lamentar-nos-en. La confrontació entre el Marroc i Espanya va obrir uns canals d'exabruptes, insults i instints racistes i xenòfobs que no hauríem d'ignorar. No s'hi val a dir que és la passió per la selecció nacional el que fa manifestar coses que en situacions normals no es dirien. Més aviat podem pensar que surten a la llum pensaments i odis amagats que s'acostumen a evitar i que només emergeixen sota el paraigua de la massa i l'anonimat.

Hi ha molts espanyols que no han paït la derrota de la seva selecció pel fet que es creuen superiors als marroquins, amb un index important d'immigració al nostre país. Aquests espanyols no recorden o ignoren el passat del país quan molts espanyols es varen veure obligats a emigrar a Alemanya, Bèlgica i altres països europeus. Allà també eren tractats com a ciutadans de segona. Potser si féssim memòria pensarien diferent respecte a les persones que venen de fora a buscar-se la vida, la majoria dels quals són víctimes d'una llei d'estrangeria injusta i indigna.

No és estrany que l'extrema dreta avanci al nostre país, perquè té el camí llaurat i pla. Només cal encendre un llumí perquè exploti tot. La ràbia perquè la selecció pròpia perd en mans d'uns immigrants fa que l'odi reprimit surti a fora i escoltis frases i insults que ens avergonyeixen.

Desconec què passarà avui i els propers dies a Portugal, on la seva selecció també ha estat eliminada pel Marroc. No sé el pes de la immigració procedent del Marroc en aquell país veí, no sé si les coses poden anar pel mateix camí. De totes maneres Espanya té un greu problema i aquest no és el govern de torn només, sinó tota la societat que està malalta des de fa massa temps. Mentre no siguem capaços de valorar les persones pel que són i no per la seva procedència, raça, cultura o religió, no podrem anar bé. El futbol, en aquesta ocasió, ens ha mostrat una realitat maldestre de la nostra societat.

dimarts, 21 de juny del 2022

Cs, l'endemà de les eleccions

Ahir m'hi referia d'esquitllada quan parlava dels resultats electorals a Andalusia. La desaparició de Cs al Parlament andalús és una nota destacada dels resultats electorals d'aquest passat diumenge i se suma a la davallada que ha protagonitzat el partit polític des de les darreres eleccions generals. La notícia tampoc no va sorprendre gaire, doncs era la tendència dels darrers anys i tot feia pensar que aniria d'aquesta manera. En tot cas es podia dubtar si desapareixerien del tot o bé obtindrien una important davallada. 

No és la primera vegada que en el meu blog parlo de Ciutadans, i qui em segueix sap que acostumo a criticar-los sempre. Una cosa és discrepar d'una ideologia o partit polític i l'altra considerar que es tracta d'un projecte rancorós i ple d'odi sense res de positiu que l'avali. El partit polític va néixer a Catalunya per anar en contra la llengua i el país, i realment ha fet molt mal. Al començament no prevèiem el ressò que podria tenir, i va arribar a ser el partit polític més votat en unes eleccions al Parlament català. 

Cs ha fet molt mal a Catalunya, però al meu entendre ho ha estès a la resta d'Espanya. Volia ser un partit nou que acabés amb el bipartidisme espanyol, i va fer mans i mànigues per pactar amb qui fos per tal de guanyar adeptes i poder. Crec sincerament que quan les coses es fan malament i no hi ha una base positiva per tirar endavant un projecte, difícilment s'obté l'èxit, encara que a curt termini pugui semblar el contrari. El seu líder Albert Rivera i també l'actual Inés Arrimades, han ocupat posicions polítiques de pes en el panorama català i espanyol, però en pocs anys s'han desinflat. El mal ja està fet.

Ara Inés Arrimades anuncia reformes importants i m'ho crec. Poden arribar a reformar els seus principis ideològics, si és que mai n'han tingut. Amb la dimissió d'Albert Rivera ja es va voler canviar la tendència, però tampoc ha reeixit. No sé quin serà el nou discurs, però estic segur que s'enfocarà a tornar a enganyar tothom per tal de recuperar seients als parlaments autonòmics, que hauran d'escollir nous diputats l'any vinent, i intentar recuperar-ne també al Congrés i Senat espanyols, a finals de l'any vinent.

Es juguen el sou públic si no volen haver de buscar-se la vida al món privat, i per això no estalviaran esforços a costa dels militants de base que en última instància són els que acaben pagant el plats trencats. De moment els càrrecs electes han anat reduint-se, i amb ells tot el conjunt de càrrecs de confiança que viuen de la política. Malgrat que alguns no podem estar contents amb els resultats andalusos, sí que és un bon senyal el fracàs de Cs, un partit que només ha buscat la bronca per fer mal als que no pensen com ells. No som adversaris polítics, sinó enemics, i això és el que no hauria de ser en un sistema realment democràtic.

dilluns, 20 de juny del 2022

El PP es queda el pastís andalús

Avui sí que ja tenim resultats de les eleccions andaluses on s'ha confirmat la clara victòria del PP. El dubte, tal com comentava ahir, estava en si aconseguiria la majoria absoluta o bé guanyaria necessitant vots d'altres partits per governar, com ha passat darrerament. Un govern que va ser possible pel pacte amb Cs, tot i que la victòria se l'havia endut el PSOE.

A les eleccions d'ahir diumenge ha quedat clar que el PSOE va de baixa i que allà on havia estat el gran guanyador i reserva socialista d'Espanya, també ha claudicat i ha passat a ser territori del PP. Però han passat més coses a destacar. En primer lloc, i a mi em fa especial il·lusió, Cs ha desaparegut del Parlament andalús. Les seves davallades arreu on s'ha presentat els darrers anys han arribat al punt de fer-lo fora de la institució. Un partit tòxic, que només es basava en l'odi i el rancor, no es mereix formar part de l'espectre polític d'una democràcia, encara que aquesta sigui tan feble.

També cal destacar l'aturada de Vox que, tot i que ha pujat en nombre de diputats, ho ha fet per sota de les seves expectatives, la qual cosa és digne de ressaltar i ens pot animar a pensar que Vox pugui tenir un sostre que no desestabilitzi tot el país.

L'autonomia que tindrà el PP per governar a Andalusia és positiva si ens ho mirem des del punt de la força de l'extrema dreta. Dependre de Vox era un perill real que calia evitar. Som conscients que la dreta del PP no és una dreta homologable a la dreta europea. Està molt més ancorada a l'extrema dreta, però el fet de no dependre'n permetrà aplicar polítiques pròpies que desitgem siguin més assequibles democràticament.

Probablement la victòria del PP, a part de molts altres aspectes, es basa en la credibilitat i bon fer del seu cap de llista. No he seguit de prop la política andalusa d'aquesta legislatura, però si més no ens ha passat per alt estridències que sí que hem pogut observar en altres llocs. Això pot haver estat clau perquè els andalusos li donessin la confiança i el fessin créixer en la mesura que ho han fet. 

La feina se li presenta al PSOE, i concretament a Pedro Sánchez, si té la intenció de revalidar la victòria a les properes eleccions generals. El camí ha quedat molt obert per al PP de Feijóo, i per poc que ho sàpiga aprofitar, en pot treure bon rendiment de cara als resultats de l'any vinent. Si Pedro Sánchez continua amb la política de voler enredar tothom fent i desfent sense aprofundir en res, es trobarà amb un gran patacada potser més forta de la que ha patit el PSOE andalús. L'esquerra, a Espanya, té moltes coses a aprendre si vol conservar la confiança de la ciutadania. S'ha malgastat massa el temps i la política no ha estat a l'altura de les expectatives que es podien tenir d'un govern progressista. Les classes mitjanes i treballadores han continuat sent l'ase dels cops.