Quina mandra!

He estat una setmana pràcticament desconnectat del món. No de tot el món, sinó que m'he concentrat en la situació de l'Orient Mitjà, i molt concretament en les conseqüències del genocidi d'Israel sobre els palestins de Gaza, a països del seu voltant. Ara, retornat a la vida que em toca, haig de confessar que em fa molta mandra recuperar la situació política del meu país.

Acostumo a llegir les notícies del dia per escriure el meu post, i us haig de dir que avui mateix no he pogut ni llegir un paràgraf de tot el que s'ha escrit. M'he quedat amb els titulars i ja n'he tingut prou i massa! Encara parlen del finançament. Per una banda, llegeixes que Junts i ERC no es fien dels socialistes, i per l'altra que el PP i Vox estan movent fils per evitar que ens regalin res. De fet, no es tracta de regals, sinó d'allò que seria just, comptant que no ens deixen ser independents.

Pel nombre de lectors que tinc, en funció del tema que tracto, també arribo a la conclusió que no soc l'únic que em fa mandra parlar de política i repetir una vegada i una altra, com la cançó de l'enfadós, si el pacte deia això o allò, de si ens estan prenent el pèl, com sempre, o aquesta vegada va de veres.

Per la desconnexió que he fet, desconec quina és la situació avui, però em nego a entrar de ple a les notícies i em prenc un marge d'hores per anar-ho paint a poc a poc, i que no em provoqui un tall de digestió. Amics, si no canviem els personatges que ens representen, ho tenim magre!

Me'n vaig a l'Ateneu a aprendre a ballar amb l'Anna Xena, i d'aquesta manera faré alguna cosa profitosa i m'oblidaré dels titulars que, com la gota malaia, van foradant el nostre cervell.

El caos de Renfe, la cançó de l'enfadós

He llegit que el PP demanarà explicacions al ministre de Transports, Óscar Puente, perquè se'n va de vacances mentre milers d'espanyols pateixen el caos de Renfe. Voldria dir-los, al PP espanyol, que amb la situació d'ara i de sempre seria impossible que un ministre de Transports pogués fer vacances ni un sol dia. Els catalans, amb Rodalies, ho tenim plenament assumit, però potser més enllà de l'Ebre la cosa ja no és tan habitual. Ho desconec.

El caos de Renfe ve de lluny i no sé veure el final del túnel. Darrerament, s'ha comentat que la línia R1 seria traspassada a la Generalitat aviat, però ni així tinc cap mena de confiança que el servei millori i no continuem patint els retards i cancel·lacions de trens. Els que hem treballat fora del municipi o bé hem tingut fills estudiant a la Universitat, tenim prou evidències de quin és el panorama habitual en el transport. Aconseguir que un dia, un sol dia, els trens funcionin bé, és gairebé impossible. Com a molt pots tenir la gran sort que el tren que has fet servir, aquell dia hagi transcorregut sense greus anomalies.

Estic d'acord que s'exigeixin responsabilitats al govern de torn. Ara, amb el PSOE, i abans, amb el PP. El mal és endèmic. La manca d'inversions i la priorització de l'AVE, encara que sigui en recorreguts que hi falta gent, recorreguts fantasmes, són les principals causes del desori en el transport més habitual i necessari. Aquell transport que serveix per anar a treballar o estudiar. 

I, malgrat tot, encara hi ha gent que no entén que parlem malament del servei que dona Renfe als ciutadans. Esclar que acostumen a ser persones que no utilitzen el tren, ni ells ni els seus parents més propers. Persones que defensen un govern o un altre només pel color polític i ideologia, però que no es paren a mirar què està passant amb el servei públic.

El ministre de Transports actual acostuma a tirar pilotes fora. És el típic ministre que no assumeix mai la culpa i sempre la reparteix entre els seus adversaris. Segurament que ni el ministre ni els seus familiars agafen el tren. Perquè si ho fessin estarien mentint i amagant la veritat. 

Jo crec que el ministre té el dret de fer vacances, però també l'obligació de deixar el comandament ben servit, amb responsables que puguin donar la cara davant del mal servei. Esclar que al nostre país no estem acostumats que els polítics donin la cara, assumeixin responsabilitats i dimiteixin quan són incapaços de servir bé a la ciutadania.

Una panorama polític i judicial que fa pena!

No, si al final arribarem a saber de lleis, jutges i sentències. Crec que darrerament s'estan produint totes les combinatòries i especificitats del món judicial. Avui llegia que una associació de jutges, de recent creació, ha presentat o presentarà una querella contra la cúpula judicial, per parcialitat, per ser massa del PP, vaja!

Esclar que, em pregunto, què en pot sortir de tot això si els que han de fer cas i respondre la querella són de la mateixa corda. No anirà més enllà, oi? Potser és la manera d'iniciar els tràmits per arribar a Europa, que ara ens sembla l'últim recurs possible. Efectiu?

Realment el panorama polític i judicial espanyol que s'està observant darrerament és lamentable. La imatge que donem a l'exterior fa pena, però no podem oblidar que els nostres polítics i els nostres jutges són molt espanyols, molt quixots, i se'ls en fot què puguin pensar els europeus. Això passava en temps del dictador i continua passant ara.

És aterrador veure com actuen personatges com Albert Rivera, que poden arribar a governar l'Estat. Avui l'abat de Montserrat deia que havíem retrocedit fins a extrems que mai no hauríem imaginat. Avui també llegia la notícia sobre la recollida de signatures a Burgos, per eliminar la immersió lingüística a casa nostra. L'objectiu és, segons sembla, convertir el català en una llengua d'ús familiar. A part de ser una demostració d'ignorància, però d'odi al mateix temps, és la cançó de l'enfadós que  ens arriba a cansar.

Si pretenen que ens conformem a quedar-nos a Espanya tan tranquils, no ho estant aconseguint. Cada vegada tens més ganes de fotre el camp i que s'empassin aquest orgull.

Compareixença parlamentària inútil i absurda

Hi ha diferents motius per induir la desafecció a la política, que cada vegada guanya terreny. A més de còmodes ens hem tornat cada cop més pràctics i tot allò que no serveix per a res no interessa perdre-hi el temps. Ja em direu de què en traiem que el senyor Javier de la Rosa comparegui davant una comissió parlamentària, si està decidit a no respondre cap pregunta. Si més no hi ha altres compareixents que s'ho passen bé i xerren perquè tenen boca, encara que al final tampoc ens és útil.

Costa molt de fer entendre la utilitat d'algunes actuacions parlamentàries, fins i tot del mateix Parlament en ple, o en el cas d'Espanya, del Congrés de Diputats. Les escenificacions teatrals i els aplaudiments allargats per veure qui guanya, resulten pobres i ridículs. Pocs diputats tenen una dialèctica i un discurs que puguis dir que alguna cosa n'aprens. Hi ha qui insulta, cosa que a algú li pot agradar, però a mi no. D'altres menteixen descaradament amb el suport de la seva bancada. Poca serietat i poques decisions importants i positives per a la ciutadania.

I el PSOE i el PSC tornen amb la cançó de l'enfadós. Ara són amics, ara es barallen, ara el PSC s'agenolla, ara el PSOE l'imposa un càstig. En aquests moments estem en la fase de l'amenaça als alcaldes que donin suport al referèndum. És aquell estira i arronsa tan desagradable que els manté lluny dels primers llocs i sense possibilitats de governar, deixant que sigui la dreta més casposa la que es mantingui al capdavant. Això també crea desafecció... o potser avorriment!

Agenda atapeïda de manifestacions reivindicatives

L'agenda d'aquest cap de setmana a Barcelona està atapeïda de manifestacions convocades per persones de signes polítics i socials ben diferents. Sembla que ens hem despertat del letàrgic hivern i necessitem moure'ns i fer soroll i crits per fer notar que som vius i reivindicatius.

Penso que es bo que tinguem uns mecanismes per esbravar-nos i treure fora totes aquelles energies tòxiques i reprimides que retenim. Tot i això hi ha moltes maneres de fer-ho i no totes són acceptables, si volem respectar l'entorn i els criteris antagònics.

La premsa s'ha fet ressò dels incidents del barri de Gràcia. Uns incidents que no tenen cap tipus de justificació. El vandalisme no ha d'anar de la mà de la reivindicació i les protestes. Respectar el mobiliari urbà i la propietat privada no va en contra d'exigir drets a l'autoritat pertinent. Hi ha qui no ho entén i el que és més trist, pretén governar i participar políticament a les institucions.

Ja som massa grans per creure en el conservadorisme del poder i el progressisme de la ciutat incendiària. Per un moment adonem-nos que si les persones que amb prou feines poden menjar i subsistir ho resolguessin a la manera de Gràcia, trobaríem fogueres a cada cantonada de moltes ciutats del país.

He llegit el recorregut de la manifestació dels legionaris i m'ha semblat interessant. No sé si hi participarà la cabra, però de ben segur que lluiria més que la passejada del dotze d'octubre. A mi no m'hi veuran, ni desfilant ni xafardejant, però és bo que surtin al carrer a manifestar allò en què creuen i criticant els que sempre els han criticat.

Més light em sembla la manifestació de diumenge contra les sentències del Tribunal Constitucional, probablement perquè es tracta una mica de la cançó de l'enfadós. Aplaudeixo la proposta reivindicativa dels okupants del banc expropiat de Gràcia, per aquest cap de setmana, pel gir positiu que ha agafat. Així sí que poden convèncer de la necessitat de disposar d'espais, i no pas cremant contenidors i trencant els vidres dels aparadors de les botigues.