Planificar i saber reaccionar a temps

Pensant en tot el que ha passat a València aquests dies, m'ha vingut al cap una idea que tinc molt present i que probablement ja n'hauré parlat en aquest blog. Acostuma a passar que aquells temes que hi creus fermament, et preocupen o t'interessen, en parles sense adonar-te'n i et repeteixes com l'all. Em refereixo a la capacitat de reacció de les persones. 

Soc un gran defensor de la planificació. Em queixo sovint que moltes vegades falta planificació, ja sigui per mandra, perquè no es volen ensenyar les cartes o per inconsciència. La planificació, a part d'obrir els ulls a la gent i facilitar-los la col·laboració i l'entesa del perquè de les coses, t'ajuda enormement a valorar si estàs anant pel bon camí, i conèixer en tot moment allò que necessites per aconseguir els teus objectius.

Dit això, hi ha un altre element que trobo molt valuós, i que a mi m'agradaria tenir-hi més traça. Davant de qualsevol adversitat, però no només, és molt important la capacitat de reaccionar. Si es tracta de contrarietats esdevé importantíssim, perquè sovint passa que en pocs instants has de prendre decisions que poden ser fatals o bé resolutives. 

Les persones que dirigeixen una empresa, sigui pública o privada, necessiten planificar bé la feina, però també ser capaços de prendre decisions instantànies, sense possibilitat d'analitzar ni dedicar-hi gaire temps. En casos com el que viuen  al País Valencià resulta evident que aquesta capacitat de reacció immediata és cabdal, ja que pot salvar moltes vides.

Crec que no cal parlar gaire de la reacció del president valencià o de la consellera de Turisme. Aquesta ha estat honesta demanant perdó, el primer simplement ha canviat el discurs, com aquell qui res. 

Seria bo que les persones destinades a dirigir una empresa, un ajuntament, un govern, rebessin formació i tècniques per millorar la seva capacitat de reacció. Personalment, m'hi apuntaria, perquè ho crec important. La responsabilitat que s'assumeix ha d'anar acompanyada de la voluntat d'aprendre cada dia com actuar millor, amb més rapidesa, però al mateix temps més eficàcia. Segur que hi ha algun lloc on podem anar per aprendre-ho. M'hi apunto!

L'excel·lència

Una de les coses que trobo a faltar és la capacitat de les persones per excel·lir. Potser són imaginacions meves, o el fet d'anar-me fent gran i caure en la trampa de pensar que abans es feia tot millor, però en aquests moments no sé veure gaire interès per fer bé les coses. Anem molt ràpids i de seguida ho volem tenir llest. Hem perdut la cultura de l'esforç i tot ens ha de venir rodat, sense gaires entrebancs. I d'aquesta manera l'objectiu prioritari és tirar endavant, de la manera que sigui.

    A mi sempre m'ha agradat i he lloat les persones que són capaces de fer bé les coses. Quan veus que aquella persona ha aconseguit l'excel·lència en els seus objectius. No només en els resultats, sinó també en les maneres. Parlar bé, amb arguments i coneixement. Saber debatre i acceptar allò que potser no tens tan clar com un altre, i rectificar a temps, i sempre amb les ganes de fer-ho el millor possible.

    Podríem parlar de molts àmbits i encara ens quedaríem curts. Limitar-ho en alguns pot semblar que només són aquests els que ho estan fent malament. Quan poses exemples, però, sempre hi ha el perill de creure que tot passa allà, i no és així. Si parlem de política veiem com els nostres representants no són els més encertats a l'hora d'actuar. Escoltes els discursos que fan a les institucions i t'adones que el nivell no és l'ideal per exel·lir, sinó que passen molt justets.

    Però no tot s'acaba en la política. La manera que molts professionals treballen, ja sigui al comerç, la restauració, o a les empreses, tampoc hi veus aquell punt d'excel·lència, si més no buscada, perquè no sempre s'aconsegueix. Aconseguir uns bons resultats en qualsevol dels àmbits en què ens belluguem, no és fàcil, i el que em preocupa més és la manca de voluntat perquè allò que es faci sigui el millor possible.

    Penso que si cada dia dediquéssim una estona a pensar en tot el que fem i la manera de millorar-ho, en gaudiríem més i tothom hi sortiria guanyant. No es tracta només de veure allò que fan els altres, sinó començar per nosaltres mateixos. Creieu que és més important acabar un projecte que executar-lo buscant la perfecció? Diuen que els perfeccionistes hi pateixen molt. Jo crec que, malgrat tot, hauríem de trencar una llança al seu favor i intentar que la nostra societat fos més perfeccionista i no tan desmanegada o insensible. El tema donaria per a molt, però ho deixo aquí.

La inoperància interadministrativa

L'organització administrativa a l'Estat espanyol no funciona perquè no s'entén com una manera de fer més eficaç i eficient la seva gestió, sinó més aviat com una disputa entres les diferents administracions per veure qui té més poder i qui condiciona la gestió de les altres. L'Estat no es fia de les administracions autonòmiques ni aquestes de les locals. Cadascuna fa el seu paper, segons està descrit, però sense posar cap facilitat a les altres administracions, sinó més aviat tot el contrari.

El problema descrit el pateix, com sempre, l'administrat que, en el fons, tant li és qui en té competències i l'únic que demana és ordre i rapidesa en les tramitacions, però amb l'afegit que qui acostuma a donar la cara és l'administració local, que per altra part és la que menys poder té per decidir.

Precisament ara, arran del coronavirus, els ajuntaments han fet inversió i han deixat d'ingressar per fer front a temes de primera necessitat i molts, els sanejats, no tenen autorització per poder utilitzar el superàvit per a aquestes despeses sobrevingudes. El més trist és que s'ha demanat amb insistència i l'administració de l'Estat no dona resposta. Aquesta inoperància la pateixen els ajuntaments, i sembla que a l'Estat no els és cap problema.

Com deia al començament, l'administrat es troba indefens davant de tanta ineficiència i sobretot aquesta lluita entre administracions, per malfiança i competitivitat. Llavors ens parlen de federalisme i descentralització. Tot és pura comèdia per anar passant el temps i viure de la rifeta.