A Ayuso totes li ponen?

No hi ha dubte que Isabel Díaz Ayuso és tot un personatge. Se n'han dit moltes coses i més se'n diran, ja que la senyora té corda per a rato. S'ha enfrontat amb tothom i mai ningú li ha pogut fer ombra. Qui ho ha intentat ha fracassat i ha hagut de deixar la política o bé s'ha hagut d'empassar les paraules i claudicar i aplaudir-la. En aquests moments qui ho té més complicat és l'aspirant a president del govern, el senyor Feijóo, que de moment va trampejant la situació, sense gaires èxits.

Ho fa tot bé Ayuso? No. Doncs, com és que continua al davant i tanta gent l'aplaudeix? Al meu entendre és gràcies a la falta de bons líders. No hi ha gaires polítics que la puguin desbancar, i davant el perill de perdre bous i esquelles, els seus companys de partit prefereixen callar i acatar les seves ordres, per inversemblants que puguin ser. Si, a més, aconsegueix guanyar les eleccions, per què barallar-s'hi?

Ayuso ha tingut la sort de sorgir en uns temps en què la política tradicional ha trontollat. L'esquerra ha fracassat i la dreta es troba cada vegada més dependent del populisme de l'extrema dreta. No només a Espanya, sinó a tot el món occidental.

Tothom vol anar amb els guanyadors, i per això ningú s'atreveix a enfrontar-s'hi, ni tan sols quan queda demostrat que s'ha equivocat. Els mitjans de comunicació espanyols sempre li van a favor, perquè és la veu cantant de la dissidència al govern d'esquerres del PSOE. Un govern descafeïnat malgrat que es considerin tan progressistes.

L'entorn favorable d'Ayuso l'acompanya en la seva vida política. Enamorada de Madrid i de ser-ne la seva presidenta, l'atura a l'hora de fer el pas a la Moncloa. Molts pensen que si hi optés aconseguiria, més fàcilment que altres companys seus de partit, l'objectiu. Per què no ho fa? Alguns diuen que a Madrid ho té tot guanyat, però arriscar-se a perdre les eleccions generals la podria arraconar de la política. Potser tenen raó, però continuo pensant que si en lloc de Feijóo hagués estat ella la candidata a la Moncloa en les eleccions del passat mes de juliol, probablement ja la tindríem de presidenta del govern espanyol, i nosaltres amb el cul ben escaldat.

Està vist i comprovat que Ayuso odia els catalans. No suporta que Barcelona li faci ombra, i encara menys que se'ns acudeixi posar en dubte la indissolubilitat de l'Estat. Haurem d'anar seguint com evoluciona el seu paper dins del PP, i quants companys més s'hauran de sacrificar si en algun moment gosen portar-li la contrària.

Les meves darreres lectures

Avui he llegit "Tàndem", el darrer premi Josep Pla, de l'escriptora Maria Barbal. Us en recomano la seva lectura, que és molt planera, on t'hi trobes molt a gust i et fa reflexionar. La vida és molt interessant quan t'evoquen a pensar-hi i endevinar per què passen les coses. No calen grans esdeveniments, sinó tan sols tot allò que et comporta viure, que és prou ric, sobretot si t'atures a pensar-hi.

Fins fa quatre dies m'haurien sentit dir que jo necessitava fullejar els llibres, tenir-los entre les mans, i que em resultava més difícil la lectura a través de l'ordinador. Com tot, però, és acostumar-t'hi. Després d'uns quants mesos de llegir a través de la pantalla, haig de reconèixer que és molt pràctic i alhora còmode. El servei que presta la Xarxa de Biblioteques de la Diputació és interessant i útil, i et permet llegir fins a les darreres novetats.

La lectura de "Tàndem", que tenia en reserva des de feia setmanes, ha estat un plaer, i n'he gaudit com si tingués el llibre entre les meves mans. La història de l'Armand i l'Elena, t'engresca perquè et fa adonar de la importància de l'amor de veritat entre dues persones bones i sinceres. T'ajuda a descobrir la bondat entre tanta bogeria que estem patint aquests dies, i com de fàcil podria ser la nostra vida si tots hi poséssim de la nostra part.

Tàndem m'ha entrat després de llegir l'obra "Una sala plena de cors trencats", d'Anne Tyler, que també considero un treball sense grans pretensions, però que hi destaca la simplicitat del personatge, la bondat i senzillesa, i després d'haver llegit "Màquines com jo", de Ian McEwan, que també m'ha captivat, tot i que sigui molt diferent a les altres dues obres esmentades.

La possibilitat d'entrar a la vida dels diferents personatges, que es van succeint a mesura que comences un nou llibre, et permet enriquir la teva pròpia vida, la teva manera de fer i pensar, i t'engresca cada vegada més a trobar noves experiències, noves vivències on poder-t'hi submergir.

A Arenys de Mar és cosa de dos?

Sense oblidar-nos que abans tenim les eleccions generals, es comencen a veure molts moviments per a les municipals de finals de maig. Generals i municipals són interessants perquè ens toquen molt de prop. Les generals perquè la possibilitat d'un govern de dretes pot comportar molts anys d'endarreriment del país, i molts bastons contra Catalunya. Hem pogut sentir els discursos de Casado i Rivera, que només obren la boca per amenaçar-nos i desitjar-nos tots els mals. També hem pogut comprovar la mediocritat del líder del PP. Resulta estrany que un partit gran espanyol, com ha estat el PP, pugui tenir com a líder un personatge com Casado. 

Les eleccions municipals, on podem votar els nostres veïns també resulta transcendent, encara que, com ja he escrit altres vegades, les perspectives que els quatre propers anys, governin uns o els altres, puguin ser millors que els que acabem de viure són molt negres. El poc que portem de precampanya ja hem observat que es tracta de tirar-se els plats trencats entre els dos principals candidats a assolir l'alcaldia. Un panorama molt trist que no afavoreix en res a la vila.

D'opcions per votar a la nostra vila en tindrem força, però tot fa pensar que tornarem a tenir una colla de partits amb una representació mínima en el Consistori que requerirà pactes de govern. Uns pactes que varen trontollar en aquest mandat i varen portar a la moció de censura. 

La CUP, que va ser decisiva per tirar endavant la moció, veurà si això l'ha beneficiat i els consolida, o bé redueixen la seva representació a l'Ajuntament. Presenten una candidata nova, amb molta empenta i sense cap motxilla al darrere. L'experiència de govern no sempre és favorable a l'hora de presentar-se als vilatans, i en el cas nostre hauria de penalitzar perquè la vila no ha avançat en cap aspecte estratègic. Un relleu a l'alcaldia seria bo per a Arenys de Mar i per al propi Ajuntament.

Joan Pera i Serra, un fill il·lustre per nomenar

Ahir el vespre vaig rebre la notícia de la mort d'en Joan. Us haig de dir que em va entristir, perquè no és una mort qualsevol. En Joan forma part de la història viva d'Arenys de Mar. Podem veure el vídeo de Ràdio Arenys, de l'any 2013 penjat a Youtube. Ha estat un referent en tots els àmbits, des del professional al cívic i social. Ha estat un personatge singular amant de la Cultura en majúscules. Cantaire, Recitador poètic, Comediant... Molts són els àmbits en què s'ha mogut, i no ho ha fet de manera discreta, sinó destacant, liderant tots els grups on ha participat.

En Joan, encara que no l'hagin nomenat, és un vilatà il·lustre, que els que hem tingut la sort de compartir-hi moments, èpoques amb ell, en mantindrem un record entranyable i el plorarem.

Acostumo a comentar en el blog la mort de vilatans i persones properes, i en Joan havia d'ocupar un espai en el meu humil racó d'Internet. 

Aquest Nadal, una vegada més, en Joan ens havia de delectar amb la recitació del Poema de Nadal, i ho feia acompanyat musicalment pel Cor on cantava des de l'inici, ara fa vint-i-cinc anys, el Cor l'Aixa. De ben segur que en els actes commemoratius del naixement del Cor, tindran mil oportunitats de recordar l'amic Joan. A ell li hauria agradat figurar-hi a la corda de tenors. En Joan no hi serà, però estic segur que els seus companys de corda i del cor, el sentiran molt a prop.

Joan, que tinguis un bon viatge i prepara't per liderar la conya, el bon humor, la simpatia, i l'amistat, allà dalt on t'esperen des de sempre.

Només la por que genera Podemos als vividors de la política ja paga la pena

Des de l'èxit assolit per Podemos en les eleccions europees han estat molts els comentaris a favor i en contra que s'ha pogut escoltar i llegir. Tothom hi diu la seva, normalment d'acord amb la seva manera de pensar, però sobretot per interès personal quan un es dedica a la política, i és la seva font de recursos.

Des del moment que una força política es presenta en unes eleccions esdevé font de qualsevol crítica, i això no l'ha de sorprendre. Si a més passa que té èxit, llavors la pressió que rep és molt més dura, i d'això n'ha d'estar previnguda.

Us prometo que no vaig saber res de Podemos ni del seu cap de llista fins després de l'escrutini. Encara que Pablo Iglesias fos un personatge mediàtic jo no l'havia vist mai. Suposo que les cadenes de televisió que l'ensenyaven no són les que acostumo a visionar. En això sóc molt rutinari i em quedo amb les cadenes de la Corporació Catalana, per bé i per mal.

El meu desconeixement d'aquesta força política i els seus impulsors (només coneixia l'exfiscal anticorrupció i encara el situava a IU), va fer que tingués una gran sorpresa en veure que obtenien tanta representació. He continuat ignorant els programes televisius on participava o potser encara hi participa Pablo Iglesias, però sí que he seguit les notícies dels diaris on parlen d'ell i el seu partit.

No sé si és un partit polític de futur o bé es tracta tan sols d'una flamarada. Crec que ja ho vaig comentar un dia. El cas és, però, que Podemos fa por i la fa als polítics de tota la vida que fa més de trenta anys que viuen de la política. I la manera de demostrar-ho és insultant-los. Ho he llegit en algun lloc: Alfonso Guerra, un vividor de la política, els ha menystingut i crida a arraconar-los. Guerra serà el primer a fer el que sigui perquè Podemos fracassi. Repeteixo que desconec quin serà el seu futur, però només veient que pateixen polítics com Alfonso Guerra, ja paga la pena que Podemos existeixi.