Reduir terminis i facilitar els tràmits, sense errors!

Fa uns deu dies em preguntava en aquest blog per què es trigava tant i em referia concretament en la licitació d'uns locals del port d'Arenys de Mar. En general, però, l'administració pública del nostre país, sigui la Generalitat o els ajuntaments, és molt lenta a l'hora de respondre i concedir llicències. Un pot pensar que és degut al fet que s'ho volen mirar bé i evitar nyaps, però després, quan veus com es fan algunes coses, tens clar que la lentitud dels processos no evita desastres.

Avui llegia que el govern de la Generalitat vol reduir el temps d'espera de les llicències urbanístiques, que sincerament és d'escàndol. Si no ho he entès malament, es vol passar dels nou i fins i tot dotze mesos a un mes. Segons diu la notícia, el president Illa vol simplificar tràmits i reduir terminis, tant a l'hora d'obrir empreses com de construir habitatges.

N'he parlat més d'una vegada en aquest blog i no em cansaré de repetir que cal simplificar els tràmits i després disposar d'un sistema de control a posteriori que eviti corrupció i males arts. El que no es pot fer és desconfiar de tothom, d'entrada, i posar pals a la roda a l'hora de sol·licitar permisos, ja que s'ha demostrat que a la llarga no serveix de res.

Dit això, però, cal estar alerta i fer bé les coses. No es poden prendre decisions equivocades i la lectura de la notícia m'ha provocat alguns dubtes. Estem escarmentats amb lleis aprovades darrerament, que al cap de poc s'han de modificar perquè grinyolen i ocasionen més problemes que no pas solucionen. 

El mateix govern es posa a la boca la finestreta única i després pren decisions totalment contràries i perjudicials per a la ciutadania. I si no que ho demanin a les persones que viuen en poblacions que no compten amb una oficina d'Afers Socials, i volen sol·licitar el reconeixement d'algun grau de dependència. El canvi que ha decidit aquesta conselleria ens fa retrocedir vint anys. Si voleu, un dia us ho explico amb detall.

Diàleg i consens

En els moments caòtics és quan es fa més evident la necessitat del diàleg i el consens. Quan estem ben esvalotats i que sembla que tot trontolla no podem deixar-nos portar per la inèrcia del terrabastall, sinó que hem de fer prevaldre el seny i la sang freda. Una actitud que han de tenir en compte els nostres dirigents, però també tots nosaltres. És en el desori quan es poden prendre decisions errònies, i qui sap sinó també irreversibles o difícils de reparar.

El caos circulatori dels trens de Rodalies, a escala de país, o la novetat del sistema de recollida de la brossa, en clau local, ens fa estar neguitosos. Tenim prou raons per estar preocupats, però no podem esverar-nos més del compte, i encara menys posar més llenya al foc. No cal atiar el foc, sinó intentar apagar-lo. Diàleg i raonaments són dues bones eines per posar sobre la taula.

En un acte d'aquesta setmana a algú se li havia d'explicar què vol dir consensuar un projecte entre persones amb diferent manera de pensar. La capacitat d'arribar a consens és la garantia per resoldre bona part dels conflictes. Voler fer passar per l'adreçador els altres simplement perquè tens més poder és un greu error que et pot beneficiar en un primer moment, però que a la llarga es paga.

Governar no és fàcil. No ho ha estat mai i si en alguna cosa es fa notar la capacitat de gestió és davant les adversitats, sobretot si et venen de cop sense possibilitat de preveure-les. Si a tot això hi afegeixes un dèficit de recursos que arrosseguem de fa temps, el resultat esdevé un caos absolut, i això és el que ha passat amb la supressió de la circulació de trens de Rodalies aquest dijous.

Asseguem-nos i reflexionem sobre quina és la millor solució per a tots. No vulguem fer passar la nostra raó sense escoltar la dels altres. No ens posem nerviosos, però no deixem d'actuar. No és fàcil ser optimistes, i encara menys quan veus el que està passant al món occidental, amb un prepotent amb tics feixistes que es creu l'amo del món i que tothom ha de fer el que ell vol. És complicat ser optimistes, però no podem llançar la tovallola. Ara, més que mai, se'ns necessita amb el cap ben clar i amb ganes d'arribar a acords, encara que hàgim de fer concessions.

Declaracions inoportunes!

Les declaracions del president de la Conferència Episcopal Espanyola, avui a La Vanguardia, són com a mínim inoportunes. Ho són perquè els representants de l'Església catòlica no han d'immiscir-se en la política agafant partit. Sí que poden parlar de política en el sentit ampli, però mai decantar-se obertament per una opció partidista. Ells han de pensar que tenen creients de diferent ideologia i preferències polítiques. També són inoportunes perquè la institució arrossega massa exemples de comportaments deshonestos, i el millor que s'ha de fer en aquests casos és tenir la boca tancada i dedicar-se a esmenar els errors comesos, demanar perdó i procurar fer net.

Em dol profundament, per la meva fe en l'esperit de l'evangeli, i considero que avui aquestes manifestacions no ajuden, sinó que més aviat serveixen per desprestigiar una institució, on hi ha persones prou vàlides, però que es veuen silenciades per alguns personatges mediocres i equivocats. 

Sortosament, a Catalunya, gairebé sempre ens hem diferenciat de l'opinió general de la institució espanyola, i això ens alleugereix la pena. Serà la nostra manera de ser o pensar, que ens fa diferents i, si més no, salvem els mobles. La rèplica de l'arquebisbe de Tarragona, Joan Planelles, ha estat oportuna i escaient, i convindria que el president Luis Argüello ho tingués en compte i rectifiqués les declaracions, o com a mínim fos més curós en un futur.

Durant el franquisme l'Església espanyola va cometre massa errors, que haurien de servir d'avís, avui en democràcia, per no repetir-los i encara menys conduir el país i els seus feligresos cap a una involució que no desitgem. 

Sovint comentem que la transició democràtica espanyola no ha funcionat en el món judicial. En tenim prou exemples amb jutges ideològicament a l'extrem més dretà i nostàlgic. Temo que podem dir força el mateix de la institució eclesiàstica, amb uns bisbes i arquebisbes que no saben estar al seu lloc i que demostren poca sensibilitat i molt desconeixement del fons del missatge de l'evangeli.

Han passat cinquanta anys

Aquesta setmana farà cinquanta anys de la mort del dictador i fa molta ràbia veure jovent, que no va patir la repressió franquista, exaltant el dictador i tot el mal que va fer. Puc entendre que hi hagi persones que varen sortir beneficiades de la dictadura, ells i els seus ascendents, però no m'entra al cap que ciutadans, descendents de persones que van viure amb por i reprimits, puguin parlar bé de Franco. Què hem fet malament?

Probablement no s'ha explicat prou bé tot el que va passar. S'han comès errors. S'ha fet una transició amb moltes mancances i sense fer caure els hereus del franquisme, instal·lats a l'exèrcit, els jutjats i les estructures de l'Estat. L'esquerra ha estat poc agosarada i no ha fet els canvis que calia per entrar de ple en una veritable democràcia. L'esquerra i la dreta civilitzada.

Ara, després de cinquanta anys escoltes segons quines declaracions de personatges que havien d'haver girat el sistema polític com un mitjó, i encara tenen paraules amables cap al dictador, que no va ser res més que un revoltat que es va carregar la República instaurada a l'Estat, amb tots els defectes i errors comesos, però votada per la ciutadania. Un repressor que va assassinar milers de persones i que l'església espanyola va beneir i acompanyar sota pal·li.

Ens vàrem avergonyir que, a diferència dels règims feixistes europeus, el dictador morís al llit i amb tots els honors. Que el successor fos escollit pel mateix dictador, i així ens ha anat. Però el més greu de tot és veure la involució política i social i que la democràcia al nostre país pengi d'un fil. Que es criminalitzi el més vulnerable i es protegeixi el corrupte i qui ostenta el poder. 

La flaquesa i fins i tot la deixadesa dels governs espanyols que s'han succeït ha provocat que avui, a ple segle XXI encara hi hagi tantes persones que, ignorant les morts i el sofriment de tants avantpassats, glorifiquin un personatge pervers i criminal. No podem permetre que la història es repeteixi. Que es vulnerin els drets de la majoria. Que es limiti la llibertat d'expressió. Que s'oblidi que la sobirania emana del poble.

No era això el que es demanava

No valoraré la dimissió del president de la Generalitat valenciana des del punt de vista polític. De si havia simplement de dimitir del càrrec, o també de diputat, o convocar eleccions anticipades... l'estratègia política no m'interessa, sinó la part humana de l'assumpte. Crec sincerament que el ja expresident, o president en funcions, no ha estat a l'altura de les circumstàncies.

No es pot dir que ja en tinc prou i plego, i simplement demanar disculpes pels errors comesos, sinó que calia demanar perdó a les víctimes i familiars dels morts l'any passat a València per haver-los mentit. És una desconsideració greu el fet de no donar la cara. Un es pot equivocar, fins i tot de manera greu, però no mentir ni enganyar els altres.

S'ha acomiadat del càrrec culpant els altres. Fent-se la víctima. No era això el que se li demanava des de fa un any. Havia de demanar disculpes, sí, i acceptar que s'havia equivocat, i dir tota la veritat de com va anar aquell dia. Què va fer i deixar de fer, i no buscar excuses de mal pagador.

Humanament, l'actitud de Mazón és reprovable. No té cap mena de justificació i mereix ser jutjat per dilucidar totes les seves responsabilitats. No només pel que va fer o deixar de fer, sinó per haver mentit des del primer dia. 

Les persones podem cometre errors. De fet, en cometem sovint, però hem de ser justos i sincers. No podem anar enganyant els altres i culpant-los d'allò que nosaltres hem estat incapaços de fer i gestionar. És el desvergonyiment de Mazón el que el fa culpable de totes les desgràcies sofertes pel poble valencià. Tots hem de ser un exemple d'honestedat i sinceritat, però si a més ocupes un càrrec de responsabilitat, encara amb més motius has de comportar-te de manera implacable, i si la falles, donar la cara i acceptar les conseqüències. Això és el que no ha sabut fer el dimitit president del govern valencià.

Cal mirar bé el retrovisor

Quan analitzes la situació del món actual i mires enrere et venen ganes de fer comparacions, però en defuges ràpidament com si et cremessis els dits. Tens por. L'article de Joaquim Coello, avui a l'ARA, resulta interessant, però també et fa certa angúnia, i et preguntes: què estem fent?

Fa molt temps que diem que no anem bé. Que no s'estan fent les coses com caldria, i que l'auge de l'extrema dreta arreu és un perill per al futur del planeta. I ens adonem que no fa tant, un segle enrere, passaven coses semblants, i recordem què va succeir. Ens espanta!

Els humans no tenim remei i repetim els mateixos errors. No escarmentem ni aprenem dels sofriments viscuts pels nostres avantpassats. Tenim prou coneixement de la història. No podem dir que ningú no ens ho hagi explicat. Els personatges sinistres reapareixen amb noms nous, i les masses responen de la mateixa manera.

El sistema democràtic que semblava l'única solució possible per regir-nos políticament, està fent aigües i permetent que els seus detractors se n'aprofitin per arribar al poder i capgirar-ho tot. Està passant ara, però també va passar fa cent anys. 

I com insinua l'articulista i també ho he dit en aquest blog, la resposta d'Europa és deplorable. Ens trobem tota una colla d'estats agrupats sense tenir clar què volem en un futur. Incapaços d'avançar plegats i cada vegada amb més candidats a bloquejar el projecte. Preferim la singularitat al treball conjunt, convertint-nos en més febles i insignificants.

És per això que tinc la impressió que amaguem el cap sota l'ala, davant la nostra impotència i inseguretat. No volem afrontar la realitat ni els grans reptes que tenim si volem liderar un projecte fort i democràticament saludable. Anys grisos a l'espera de veure la llum al final del túnel.

Ni amb aigua calenta!

Oriol Junqueras ha declarat que es pensa presentar per a presidir la Generalitat. És curiós l'emblema que fa servir per justificar la seva decisió: Una nova ambició nacional. M'imagino que es tracta d'una ambició personal. Un ego que no se l'acaba!

Hi ha gent que no té vergonya. Es pot ser tan cec? Ahir, en el meu post, em preguntava si tot depenia d'un sol home. Em referia a Putin, Netanyahu i Trump, tres líders que fan anar el seu país i el món en general, segons més els convé. Junqueras no pot pretendre arribar tan enllà, però sí que es creu com l'única persona que ens pot salvar. I després de tants fracassos, no se n'ha adonat? 

Hi ha persones que provoquen vergonya, i Junqueras n'és un bon exemple. Desitjo sincerament que la Justícia d'aquest estat espanyol tan maldestre acabi aprovant i aplicant l'amnistia i que Junqueras en surti beneficiat. No es mereix, al meu entendre, trobar-se en la situació que està. Una altra cosa és que me'l trobi de candidat a la presidència de la Generalitat.

Hi ha persones que amb més o menys encert han protagonitzat la vida d'un país, però ja està! No cal continuar. Els ho agraïm. Els perdonem els errors que hagin pogut cometre. Els reconeixem la dedicació i esforços per fer avançar el nostre país, però no cal que continuïn. Poden fer costat als nous líders. Que aquests aprofitin la seva experiència i coneixements, però no cal que siguin protagonistes més temps.

Ningú s'ha de quedar a casa i no implicar-se en la ciutat, el país, l'estat. Això no treu, però, que el lideratge és bo que l'assumeixi gent amb noves idees i menys orgull i ànsia de poder. Tots som servidors dels altres i ho fem de la millor manera, però hem de ser humils i no creure'ns que només nosaltres tenim la veritat. Que només nosaltres ho farem bé. Junqueras va fracassar. No cal furgar més ni exigir gaires més responsabilitats. De fet, ja ho ha pagat amb els anys de presó. Però ja en tenim prou. 

No és fàcil trobar bons líders. Els partits polítics tenen dificultats per aconseguir-los. ERC tampoc ho té fàcil i Junqueras s'hi brinda fervorosament. Els seus militants i votants tindran la darrera paraula. Espero que tinguin seny i sàpiguen el que fan.

Comentaris a les xarxes socials

Hi ha dies que em dedico a llegir els comentaris que es pengen a les xarxes socials i haig de dir que passo vergonya. Quan et manifestes, sempre corres el risc de dir coses que no són i, sabent això, procuro ser prudent i en tot cas avançar que és una opinió que pot estar equivocada. Hi ha persones, però que l'engeguen de dret sense reflexionar-hi, i potser allò que diuen és un disbarat. És cert que la majoria ho fan de manera anònima i, per tant, s'estalvien passar vergonya. La passem nosaltres llegint-los.

A vegades hi ha temes que són prou complicats d'entendre i esperaries llegir opinions de persones enteses que t'ajudin a comprendre l'article. Normalment, quan això passa, més aviat observes comentaris ximples que deixarien lluït qui els fa, si no fos que no sabem el seu nom.

Avui, per exemple, he intentat entendre l'escrit de l'ARA, "La Terra gira més de pressa i els dies s'escurcen", i m'ha resultat difícil. La majoria dels comentaris eren en la línia de l'ignorant que se'n riu, en lloc d'acceptar la seva ignorància. I així anem!

Arribat a aquest punt t'adones de la vulgaritat de molts comentaris i la facilitat amb què la gent critica les coses i els altres, quan queda demostrada la seva incapacitat per fer-ho igual o millor. I és per això que cal agrair les persones que un dia decideixen fer un pas endavant i dedicar una part del seu temps als altres, sigui en política o en ajuts socials. Perquè des de casa tot és molt planer. Tot es veu molt senzill, i és fàcil detectar els errors dels altres. Posar-s'hi al davant és tota una altra cosa.

Ens queixem que les coses no funcionen i probablement és cert, però ens costa molt agafar el timó i intentar millorar-les. És per això que caldria ser més cauts a l'hora d'opinar i criticar. No dic que no s'hagi de fer, però ser curosos i humils. De prepotents i savis més aviat en sobren.

Necessita millorar!

En un temps en què la paraula suspès està mal vista perquè podem traumatitzar els nostres alumnes, he pensat que el Departament d'Educació de la Generalitat i tots els seus membres també es mereixen aquest qualificatiu, no sigui cas que quedin traumatitzats de per vida!

No sé què passa en aquest Departament, però governi qui governi a la Generalitat, sembla que no hi ha manera que se'n surtin i van de mal en borràs. Ho enganxen tot i s'equivoquen contínuament, il·lustrant la seva incompetència desesperant. Com podem anar bé si un Departament que s'ha d'encarregar de vetllar per l'educació dels ciutadans del futur, actua de la manera que ho fa? 

Podríem fer un llistat de tots els disbarats que han anat acumulant al llarg dels anys. No es tracta només d'un trasbals continuat pels canvis de models educatius que els polítics de torn introdueixen, sinó també de la mala jeia del conjunt de treballadors, que no deuen ser pas tots nous, que s'entrebanquen davant de qualsevol actuació. Ara a l'hora d'adjudicar les places docents per al nou curs. Tan difícil és?

La mala traça del Departament provoca inseguretat als professors i professores que, a hores d'ara, no saben si la seva nova destinació és la que els varen adjudicar a començaments de mes o bé en serà una altra, amb tot el que això comporta. Jugar d'aquesta manera amb les persones no és just i els responsables del mal fer haurien de rebre'n les conseqüències. No n'hi ha prou amb reconèixer errors i repetir el procés, sinó que cal reclamar responsabilitats, penalitzacions i, si fa el cas, expulsions.

No pot ser que tot funcioni d'aquesta manera. Molt d'interès a assumir competències, però després un s'adona que el personal encarregat de gestionar-les és incapaç de fer-ho amb un mínim de rigor i saber fer. A veure quant trigaran a desembolicar la troca i adjudicar correctament les destinacions, però en tot cas queda ben palès que el Departament i tot el seu personal necessita millorar. 

El totalitarisme

Aquest estiu m'he proposat llegir Hannah Arendt, per poder entendre millor el que està passant. És ben curiós que necessitis rellegir allò que es va escriure fa més de cinquanta anys. Són els anys que fa que la filòsofa ens va deixar. T'adones, doncs, que el món canvia, però no tant de com et penses, i que repetim els mateixos errors al llarg de la història. 

Llegint Hannah Arendt i observant el comportament del president dels EUA, cinquanta anys després de la seva mort, penses que les lliçons d'aquesta senyora són ben actuals, i que les preocupacions que podíem patir fa mig segle són ben vigents, i ens han de fer estar alerta.

Els orígens del totalitarisme es va escriure per primera vegada l'any 1951, i després la mateixa escriptora el va anar actualitzant. Estem parlant d'unes reflexions del segle passat i que ara podem aplicar i ens ajuden a entendre què està passant al primer quart del segle XXI. 

I allò que ens hauria d'ajudar a rectificar i procurar no equivocar-nos, resulta que només ens serveix per adonar-nos que una vegada i una altra estem repetint els errors. Simplement, ens permet adonar-nos del que està passant, però no ho podem o no ho sabem evitar. 

No pretenc, en aquest espai, ni amb els meus coneixements, reproduir les idees de Hannah Arendt, però deixo un parell d'idees que ens hauran d'ajudar a entendre el què està passant, i com ho entenia ella. 

Diu Hannah Arendt que el totalitarisme destrueix la política. La política entesa com aquella que permet a la ciutadania parlar i actuar públicament, amb el suport de diverses formes de govern i amb la seguretat que donen les lleis. Aquesta situació pot desaparèixer i la pregunta que em faig és si en aquests moments la política està desapareixent als EUA, i a bona part del món occidental, amb la praxi de Donald Trump i altres dirigents mundials.

I la segona idea, encara molt actual, fa referència als fonamentalistes, que ja llavors Hannah Arendt entenia com l'aparició perversa del cristianisme i l'islam, que no actuen com a religions autèntiques, sinó com adaptacions de les religions amb finalitats polítiques, plenes d'ideologia totalitària.

I ho deixo aquí. Amb això, crec, que en tenim prou per iniciar una reflexió sobre l'estat actual del món i la política.

Quina responsabilitat hi tenim?

Estudiant la història de la humanitat podem observar diferents episodis vergonyosos i que acostumem a buscar-hi els culpables i responsables d'uns actes que no haurien d'haver ocorregut mai, però...

N'hi ha molts, la majoria dels quals desconeixem o ens n'hem oblidat fàcilment. D'altres, com el nazisme, el cop d'estat franquista o els més recents, com l'atac de Hamàs a Israel o el genocidi a Gaza, i la guerra a Ucraïna, que evidentment tenim molt present, ja sigui per la seva transcendència, perquè se n'ha escrit molt, o perquè els patim en aquests moments.

Busquem culpables i ens fixem en els líders i el seu entorn. Tenim a la ment Hitler, Mussolini, Franco, Netanyahu... i sentenciem que són, encara que no els únics, els artífexs de tanta maldat. Em pregunto, però quin grau de responsabilitat hi tenim nosaltres?, i quant de temps l'haurem de portar a la motxilla?

Escoltava l'altre dia una conversa amb participació de ciutadans israelians i em preguntava quin grau de responsabilitat no tenen els israelians que varen escollir el govern actual, que practica el genocidi sense pietat. Nosaltres no vàrem votar Franco perquè governés el país durant quaranta anys de dictadura. Els alemanys sí que varen votar Hitler i va passar el que va passar. També els nord-americans han escollit Trump, per segona vegada, president dels EUA.

No pretenc culpar ningú, sinó simplement reflexionar sobre la responsabilitat i constatar que la culpa és negra i ningú la vol. I això em porta a proclamar que cadascú ha d'assumir la part de responsabilitat que té pel simple fet de viure en societat. Podem pensar que la nostra força i incidència és minúscula, però no podem oblidar que tot suma, i és a partir de la suma que s'aconsegueixen els resultats.

Em preocupa la baixa estima, el desinterès per la cosa pública, la desafecció a la política, el poc compromís a l'hora de votar, a l'hora de participar, a l'hora d'exigir. Ens limitem a queixar-nos, però amb això no n'hi ha prou. Hem d'analitzar molt bé quins són els representants polítics amb qui podem confiar, i exigir-los el compliment dels compromisos assumits, i rectificar. Sempre som a temps de rectificar. No ens ha de fer vergonya. Tots cometem errors, però hem de ser responsables dels nostres actes, en el nostre entorn i dintre de les nostres possibilitats.

Què passa amb la licitació de contractes públics?

Arran de la renúncia de l'empresa que va guanyar la licitació per a la gestió del trenet a la nostra vila, he volgut reflexionar sobre el que està passant en els concursos per a la contractació de serveis del nostre ajuntament. En la majoria dels casos es presenta una sola empresa, i també s'ha donat el cas d'haver-la de declarar deserta.

El fet de no poder escollir entre diferents ofertes és un problema per a la nostra administració. Ens queixem dels monopolis dels serveis on no hi ha competència (em ve al cap ara la concentració bancària) i ara ens trobem que a l'hora de contractar un servei públic, no tenim l'opció d'escollir la millor proposta.

La renúncia d'aquesta empresa, que ha preferit incomplir el contracte signat i quedar-se amb un altre més avantatjós econòmicament, no seria tan greu, si en la licitació s'hi haguessin presentat més empreses. Ara, no tenim recanvi, i a les portes del mes de juny es fa impossible disposar del trenet per aquest estiu.

Si repassem les darreres licitacions veurem que hi ha altres casos tant o més greus, sobretot tenint en compte l'abast del servei i la repercussió que podria tenir una renúncia, quan es tracta de serveis essencials. Parlo de la recollida selectiva de la brossa, que només va rebre una oferta i que s'ha de posar en marxa el dia 1 de juny. Ens ha passat amb l'escola bressol, amb l'escola de música, i tot un reguitzell de contractes. Per no parlar d'aquelles subcontractacions, sobretot en obres, que acaben deixant la feina a mitges.

On és el problema? Estem elaborant uns plecs tècnics i administratius de manera errònia, que no interessen a pràcticament ningú? Falten empreses disposades a treballar per a l'administració pública, amb tot el que representa? Com es pot resoldre aquesta manca d'interès de les empreses per concursar a l'administració?

Crec que seria bo analitzar els motius d'aquest desinterès. No es tracta de culpar a ningú, sinó d'intentar millorar les ofertes perquè resultin atractives a més empreses, i que aquestes, si hi són, surtin de sota les pedres per aconseguir donar el servei. El preu és un incentiu, però no ha de ser l'únic.

El poder de la crítica

Feia temps que no llegia una crítica musical de Jaume Radigales, en part perquè darrerament no assisteixo a gaires concerts, però tampoc n'he sabut trobar. Pot ben ser que, si no ho busques, et passi per alt. El cas és que llegint els seus comentaris he recordat aquells temps que l'acostumava a llegir o sentir i veig que no ha perdut la seva manera punyent de dir les coses, quan considera que els músics no han estat a l'altura que s'esperava d'ells.

En un món on tothom critica, normalment sense gaires arguments, es fa estrany llegir una crítica, en aquest cas musical, plena de detalls, opinables, sobre tot allò que no ha funcionat, fins al punt de recomanar què s'ha de programar i de quina manera s'ha de fer.

Em pregunto sovint si els músics es llegeixen les crítiques. Si se les llegeixen també els assistents al concert. I quin cas en fan, tant uns com els altres. Puc entendre que si has actuat, convençut que ho has fet bé, no et pot venir massa de gust llegir una crítica contrària, on es relacionen tots els errors. Probablement, si no n'has quedat del tot satisfet, pots estar-hi d'acord, i en tot cas sentir-te molest perquè t'ho han descobert.

El cas del públic és tota una altra cosa. Et pots trobar assistint en un concert on els músics desafinin com uns condemnats, i estar voltat de persones que aplaudeixen bojament. També n'hi pot haver d'altres que arrufen al nas, quan tu ho trobes tot tan correcte! Tot plegat és molt subjectiu, però si es cometen errors, això no ho pot negar ningú, llevat que no se n'assabentin.

Arribo a la conclusió que la crítica musical, com podria ser també la literària o teatral, podria tenir una importància relativa, encara que en algun moment pot condemnar a un fracàs estrepitós, si el crític és massa punyent i la gent s'ho llegeix abans d'assistir a una nova representació. Si no han comprat les entrades, potser decidiran no anar-hi. Per tant, s'ha de ser molt curós quan es fa una crítica. No vull dir que no es pugui dir que la cosa no ha funcionat, però en tot cas s'ha de ser honest i sincer amb tot allò que s'escriu. Fer mal per fer mal no és bona cosa. 

Rebombori als jutjats de pau

He llegit la notícia sobre la supressió de la competència de celebrar casaments dels jutjats de pau, i que ara es vol esmenar, però no se sap ben bé com ni quan ho faran.

El jutjat de pau és una institució molt arrelada al nostre país, i potser no tant a la resta de l'Estat espanyol. Probablement, aquest ha estat el motiu perquè en un primer moment, a l'hora de redactar la llei d'eficiència judicial, es restessin competències al jutge de pau, fins al punt de gairebé buidar-lo de contingut. Després de moltes pressions perquè es reconsiderés la decisió, es va rectificar, oblidant-se d'incloure la potestat de celebrar casaments, un fet molt habitual, per no dir majoritari dels jutjats de pau. 

Passa sovint que es prenen decisions des de la distància. Des d'un despatx molt allunyat de la realitat i d'aquesta manera es cometen errors. A l'hora de redactar o modificar una llei, però, caldria ser molt més curosos perquè la sensació que tens és que s'improvisa. No vull pensar que hi ha hagut mala fe, sinó desconeixement de què passa al carrer.

Segons la notícia de l'ARA, sembla que els grups del PSC, Junts i ERC varen intentar presentar una esmena, però que no va arribar a temps, la qual cosa també té delicte. Mira que badar! El PP tampoc va tenir gaire interès quan es va presentar la llei al Senat, on té majoria, i quan va tornar al Congrés, es va ratificar, sense incloure les esmenes.

Tot plegat, doncs, un guirigall! Crec que hauríem d'exigir als nostres polítics més eficiència, més dedicació i arremangar-se per fer bé les coses. Confiem que ben aviat els jutges de pau recuperin la potestat de celebrar casaments i alliberin a alcaldes i regidors de l'augment de feina que ben segur experimentaran aquests dies.

Junqueras recupera la presidència

Aquest cap de setmana la militància d'ERC ha decidit que Oriol Junqueras recuperi la presidència del partit. Ho ha aconseguit! És la militància qui decideix i la resta de mortals no hi tenen cap dret. Es pot opinar, dir que t'agrada més aquest o l'altre, però si no pagues la quota no és cosa teva el que passi dins del partit. Tampoc s'està parlant de candidat a la presidència de la Generalitat, que això ja seria una altra cosa i ens podria afectar com a catalans.

Suposo que la seva victòria no ha sorprès a ningú. Crec que estava cantat. L'alternativa a Junqueras no era aigua clara i semblava que l'únic objectiu era aconseguir que Junqueras no guanyés i seguís el camí de Marta Rovira o Pere Aragonès. Després d'un fracàs tan clar semblava, però que calia canviar els dirigents per intentar salvar els mobles, refer el partit i presentar un nou partit amb possibilitats d'assumir novament el govern del país.

Junqueras és molt hàbil i sap el que ha de dir i el que ha d'amagar, com per exemple si va votar a favor o en contra d'investir Salvador Illa i d'aquesta manera estalviar-se alguns enemics, que potser ara l'han votat. I per aquest motiu som moltes les persones que no hi confiem gaire. El seu pas per la política no és clar, i això genera desconfiança i no és bo, sobretot si hi ha ganes d'arribar lluny i tenir un paper destacat en la governabilitat del país.

Ara, després d'una campanya crítica, amb crispació entre les dues candidatures, caldrà veure si el partit es tranquil·litza i aconsegueix fer les paus internament, i arribar al punt de sortida units, amb les idees clares, pensant en el país que volen servir, i rectificar tots els errors comesos fins ara. No seria gaire intel·ligent continuar les batalles internes. S'han d'acceptar els resultats, reconèixer el vencedor i, en tot cas, fiscalitzar de manera positiva la feina que haurà de fer per reconduir el partit.

A veure si arriba la calma i dediquen tots els esforços a pensar en Catalunya i en tots els problemes que tenim, de llengua, habitatge, finançament... No és moment d'aturar-se. Ja portem massa temps encallats.

Aprendre dels errors

Si en una cosa fallem és precisament en aprendre dels errors. Perquè d’errors tots en fem. Alguns més que altres, però una vegada l'hem errat és important analitzar per què hi hem caigut, què podem fer per esmenar el dany ocasionat i, sobretot, estudiar la manera de no tornar-nos a equivocar. Això és un fet que no és puntual, sinó que al llarg de la vida ens hi hem d'anar aturant per intentar fer-ho millor. 

Quan ens equivoquem hem d'assumir-ne les conseqüències, i això ens pot ajudar a fer-ho diferent una altra vegada. Si ens hem hagut de rascar la butxaca, potser ja ens hi pensarem més a l'hora de fer un altre pas. El problema està quan qui s'equivoca no en rep les conseqüències, sinó que aquestes recauen en un altre. Un fet habitual a l'administració pública. Si no és eficient, si no optimitza els recursos, són els contribuents els que en paguen els plats trencats.

No sé si us hi heu trobat, però jo estic cansat d'haver de reclamar a diferents administracions públiques que esmenin errors que em perjudiquen. Errors que no he comès jo, però que en rebo les conseqüències, normalment havent de pagar més del necessari, i presentar recursos que no acostumen a ser senzills ni gaire ràpids a l'hora de resoldre'ls.

La coordinació entre les diferents administracions tampoc és gaire habitual. Més aviat hi ha descoordinació que sovint t'obliga a repetir tràmits que no caldria. Existeix una llei que allibera al contribuent a presentar segons quina documentació, si consta ja a l'administració o aquesta la pot obtenir en contacte amb altres administracions. No sempre es respecta i a vegades et reclamen certificats i justificants que són totalment innecessaris. 

Soc un gran defensor de les tramitacions d'ofici, aquelles que es generen automàticament des de l'administració sense que el ciutadà l'hagi d'iniciar. Estem, però molt lluny d'aconseguir que la coordinació entre entitats públiques o privades de caràcter públic sigui efectiu i ràpid. Fixeu-vos, com a exemple, en la multitud de discrepàncies que hi ha entre el Registre de la Propietat, l'administració local i el Cadastre. Us adonareu que rarament les dades coincideixen i veureu també que qui en rep les conseqüències és sempre el contribuent. Hem d'aprendre dels errors, assumir-ne les conseqüències i no derivar-les als altres. Siguem més seriosos i millorem la tramitació administrativa.

Sí, la culpa és dels altres!

Fa uns dies titulava de la mateixa manera un post que parlava dels turistes, dels forasters, a qui carregàvem totes les culpes del nostre mal funcionament. Sempre s'ha vist que és fàcil culpar els altres i quedar alliberats de qualsevol responsabilitat. Això passa en tots els àmbits i ahir, que celebràvem la diada, també ho vàrem poder escoltar de les entitats contra els partits polítics. Què hi ha de cert?

Els organitzadors de les manifestacions culpaven als partits polítics independentistes de la situació actual del país, amb un govern més proper al 155 que mai. D'alguna manera és cert que els partits polítics que sumaven majoria absoluta al Parlament català han estat incapaços de fer valdre aquesta majoria per avançar en el camí de la independència, o com a mínim en el camí del reconeixement de molts drets que encara tenim en somort.

Pensar que tota la culpa és dels partits polítics tampoc és just. Ells es varen presentar per liderar el projecte de la independència i no se n'han sortit. Hem de ser honestos a l'hora de valorar totes les traves amb què s'han trobat, i generosos a l'hora d'acceptar la seva innocència i improvisació. Els ho hem de dir i no se'n poden fer escàpol, però ens hem de situar al seu costat i assumir la nostra responsabilitat.

Molt sovint em ve a la memòria un discurs d'un director de diari digital, que no es va cansar de repetir, on intentava convèncer tothom que la independència era cosa de quatre dies. Ara, que s'ha vist com ha acabat tot plegat, és incapaç de reconèixer la seva manca de rigor a l'hora d'exposar la situació política i el futur que veia tan a prop. 

D'alguna manera hem arribat al cap del camí i ens toca tornar a començar. Seria bo que acceptéssim els nostres errors, i procuréssim no repetir-los. Diuen que la lluita continua, i és ben cert que no ens podem deturar, però cal tocar de peus a terra i el cap clar. Treballar per al reconeixement de la nostra singularitat en tots els aspectes possibles, i convèncer els altres que no anem contra a ningú, sinó a favor d'un país que fa massa temps que està empantanegat. Si voleu, no parlem de culpables, sinó de responsables, i assumim-ho amb valentia, honorabilitat i intel·ligència.

Lliçó apresa

He repescat l'article d'opinió de Borja de Riquer, "Aprendre del passat" i em reafirmo en la idea que és bo reflexionar sobre l'actualitat, recordant fets del passat que ja coneixíem, però que sovint oblidem i no els donem la importància que tenen. Seria bo que els nostres líders polítics hi pensessin una mica i nosaltres, que a vegades pressionem més del compte i fem naufragar, també ho tinguéssim present.

En aquest article ens recorda fets transcendents que han condicionat el futur del nostre país, amb errors que segurament només som capaços de valorar un cop han passat, però que ens aniria bé memoritzar-los per no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra.

Vist en perspectiva tot sembla molt més ràpid, però quan t'hi trobes al mig t'adones que les relliscades provoquen una paràlisi de llarga durada. Ara som molt conscients que el fracàs del Procés l'arrossegarem durant molts anys i, molt probablement, la nostra generació ja no tindrà cap possibilitat de tornar a ser al començament d'un nou intent de recuperar el dret a l'autodeterminació.

Seria bo, doncs, que els polítics independentistes que estan preparant els congressos de la tardor, hi meditessin un xic, sense oblidar-se de quina és la situació actual, tant a Catalunya com a Espanya, amb un equilibri de forces molt feble, amb la qual cosa ho poden engegar tot a rodar molt fàcilment.

Les negociacions polítiques, quan qui governa no compta amb la majoria absoluta, són importants i s'han de planificar bé. La necessitat de pactar facilita el diàleg i obliga a qui té el poder a cedir en fets que mai hauria desitjat, però també toca cedir a l'altra part. Pensar que la suma ho permet tot és un error, i ens pot portar a camins sense sortida com hem viscut en el passat.

ERC ha cedit, més per necessitat que per convicció, i això ha reforçat l'adversari, Junts, que es considera immaculat. Que ningú s'oblidi que estirar més del compte la corda, aquesta es pot trencar, però tampoc s'ha de deixar d'estirar. Pensar que tot cau pel seu propi pes seria un altre error. És per això que necessitem pensar, reflexionar, debatre, exigir i decidir, sempre tocant de peus terra, però sense abaixar les mans.

És el que hi ha!

Avui col·loco dues situacions de costat, que no tenen res a veure, més enllà de les dificultats de ser creïble. Per una banda, tenim els resultats electorals a Veneçuela, on el president en funcions ha proclamat la seva victòria, però l'oposició no s'ho creu i declara que s'està enganyant la població. Per l'altre cantó hi poso un altre president en funcions, en aquest cas molt més proper. El president de la Generalitat que d'aquí a poc deixarà de ser-ho. Ells sí que varen reconèixer haver perdut les eleccions i ara han pactat el successor. 

La pressió que hi ha avui dia no té res a veure amb la que hi havia fa uns quants anys. Les facilitats per fer públic qualsevol mena de declaracions té els seus avantatges, però també els inconvenients. Per una banda, hi ha l'anonimat que permet dir moltes bajanades sense haver de donar la cara, però per l'altra també hi ha la manca de rigor i, en cap cas, la contrastació de les informacions. 

Soc incapaç d'afirmar res sobre la veritat dels resultats electorals veneçolans. Puc imaginar-me mil coses, però tot el que m'arriba té uns canals que no tinc la certesa que m'informin veraçment. Hi ha molts interessos pel mig i, per tant, qualsevol cosa és possible. Maduro, el president, només pot mantenir-se a base de la força del seu exèrcit i simpatitzants. Si cau, se li tiraran al damunt. És per això que defensarà amb les ungles i les dents la seva suposada victòria. I l'oposició necessita fer creure que la victòria és d'ells. És massa la repressió que pateixen i encara pitjor la que poden acabar acumulant. Davant d'aquests fets és molt difícil opinar, i això ho hauríem d'entendre tots. Les coses no són tan fàcils com ens volem imaginar. 

En el nostre cas, el pacte d'ERC i PSOE per donar la presidència a Salvador Illa, estic convençut que no ha estat una decisió fàcil. La disjuntiva era punyent i matadora, fos quina fos la decisió final a prendre. Pensar  que ho han fet de manera frívola és un error. Segur que en pagaran les conseqüències, i també és lògic que ho defensin, fins i tot cridant i insultant. No voldríem estar al seu lloc.

El gran problema dels nostres polítics és l'hemeroteca. Davant les evidències caldria més dimissions i deixar el pas a persones que no arrosseguin segons quines motxilles. La llàstima de tot plegat és que no aprenem dels errors, i això que ara podem veure amb desesperació no ens servirà per fer-ho millor la pròxima vegada. Ens entrebancarem amb la mateixa pedra!

L'ètica als partits polítics

Sembla que els pecats d'ERC van sortint a la llum pública i, d'aquesta manera, tots podem saber quina és la manera d'actuar, sinó de tots els seus dirigents, sí d'uns quants, potser els que tenen més poder i influència. Fa uns dies descobríem que els cartells sobre l'Alzheimer eren obra d'ells mateixos, per influir en els resultats de les eleccions, i avui llegia que també el ninot penjat, amb la cara d'Oriol Junqueras, malgrat haver estat criticat públicament per dirigents, com el diputat Rufián, va ser una idea del mateix partit polític.

Avui toca parlar d'ERC i segurament que un altre dia ho haurem de fer d'un altre partit, i la seva manca d'ètica. Això no impedeix que siguem crítics amb ells, sigui quina sigui la seva ideologia i la nostra simpatia o animadversió. És important parlar d'aquests temes, no per fer safareig i rebombori, sinó per intentar aconseguir que s'avergonyeixin dels seus actes i recuperin el seny i la moral. Cal denunciar les males pràctiques, per intentar netejar la política.

A la vida no tot s'hi val, i si no intentem fer bé les coses, tot es va degradant fins al punt que ja tot deixa de tenir sentit, perds totes les referències i et venen ganes d'engegar-ho tot a rodar. El nostre sistema polític, basat en els partits polítics, amb unes eleccions amb llistes tancades, obliga a haver de confiar-hi, sense possibilitat de fer canvis de cromos. Això fa que els seus dirigents i militants tinguin l'obligació de merèixer la nostra confiança i evitar actuacions com les que aquests dies comentem i ens lamentem.

L'error és humà i tots hi estem exposats, però llavors hi ha la reparació, demanar disculpes i dimitir, que no sempre s'està en disposició d'assumir. Les dimissions són una bona manera de netejar allò que s'ha embrutat i, sobretot, evitar la pèrdua de confiança a unes entitats, els partits polítics, on hi ha persones responsables i que actuen correctament. A aquests, no se'ls pot fer pagar per allò que ells mai no farien.

El que ha passat amb ERC ens ha servit per adonar-nos que no només ens hem de centrar en aquells partits polítics que porten l'etiqueta a sobre, sigui de corrupció, xenofòbia o racisme. Ningú està net de culpa, i tot s'ha de treballar, amb honradesa, pulcritud i generositat.