Què podem fer aquest trimestre?

Avui ho comentàvem en una tertúlia radiofònica. Hem començat l'any amb una acumulació de desgràcies que esperem que no sigui la tònica del 2026. No és que l'any que hem deixat enrere fos gaire engrescador, però el que hem iniciat fa una mica de por.

L'incendi a la festa de Cap d'Any en una població suïssa, l'atac i segrest del president de Veneçuela per part dels EUA, i a casa nostra, amb tres o quatre accidents en un punt negre que separa els dos Arenys, en són uns bons exemples que desitgem que no tinguin continuïtat.

S'han acabat les festes i avui els nois i noies i els més xics han tornat a l'escola. Molts pares i mares, i també els avis, respiraran una mica més tranquils. És bo poder gaudir de les festes, i encara més aquestes de Nadal, amb tot el que comporten, però també és cert que arriba un moment que quedes una mica saturat. 

Tenim al davant dos mesos i mig de treball fins a arribar a un nou parèntesi, la Setmana Santa, quan molts de nosaltres planificarem alguna sortida o altra. Malauradament, no tothom es troba en les mateixes circumstàncies i hem vist algun exemple que ens ha de fer pensar, com és el fred que han patit els desnonats de Badalona, sense que se'ls oferís una alternativa.

Seria bo que enguany, vist tot el que ha passat, concentréssim esforços per intentar reduir les penúries. Ja no dic eliminar-les, perquè m'agrada tocar de peus a terra, sinó com a mínim no agreujar-les. Procurar trobar solucions a fets que han esdevingut naturals fins al punt de no prestar-hi atenció. Veure persones dormir al carrer, perquè no tenen on raure, és molt trist.

Llegia l'altre dia que els ajuntaments han de disposar d'espais per allotjar aquestes persones sense llar. Em pregunto quants municipis hi ha al nostre país que poden certificar que estan preparats? Temo que la gran majoria no disposen de locals ni habitatges per oferir, i sempre caldrà improvisar solucions per evitar desgràcies, com recentment a Badalona, amb la mort d'una persona sense llar.

Enguany no he parlat dels desitjos de l'inici, però estaria bé que reflexionéssim sobre aquest tema i contrarestéssim la tendència mundial al menyspreu als pobres i l'enriquiment desproporcionat dels rics.

Redistribuir la riquesa

Sembla que la moda actual i les consignes polítiques que predominen avui no estan en la línia de defensar el paper de l'administració pública com a garant d'una bona distribució de la riquesa. Defensar-ho, doncs, et posa al costat dels perdedors. Avui el que es busca és l'enriquiment i les polítiques ultraliberals van en aquesta línia. L'exemple dels EUA on les grans fortunes no es limiten a donar suport el govern, sinó que entren directament a dirigir la política del país, és prou clar per defensar el canvi de paradigma.

Ens equivocaríem, però, si ens pensem que els governs d'esquerra han complert escrupolosament els seus objectius de redistribució de la riquesa, en benefici de les famílies més vulnerables. Si analitzem bé les seves polítiques hi trobem alguns errors que, si bé s'han denunciat, no hi ha hagut manera de rectificar. Em refereixo a la política de subvencions.

No sempre les subvencions segueixen un dels principis bàsics que l'hi donen sentit, i és l'ajuda a les famílies en funció de la seva situació econòmica i social. Les subvencions universals que no tenen en compte el seu destinatari, no serveixen per redistribuir la riquesa, sinó que emmascaren una realitat que si perdura pot passar desapercebuda, però arriba un dia en què cauen les benes dels ulls.

Tenim exemples clars i que avui són actualitat arran de la votació en contra del decret òmnibus. La subvenció al transport públic per a tothom al marge dels seus ingressos i situació econòmica no està en la línia de redistribuir la riquesa. Cal millorar el servei, procurar que els usuaris en surtin satisfets, i en tot cas mirar qui necessita l'ajuda per poder-ne fer ús. Els costos d'explotació d'un servei surten d'un lloc o altre, i el més lògic és que siguin els usuaris els que se'n facin càrrec, segons les seves possibilitats. 

En aquest blog he tret el tema quan he parlat dels peatges de les autopistes. Ja sé que a ningú li agrada haver de rascar-se les butxaques, però la solució adoptada pel govern de l'Estat d'eliminar-los no té cap mena de sentit ni justificació. Els únics que hi surten guanyant són els estrangers que transiten per les nostres carreteres, ja que el cost del manteniment el paguem tots els contribuents espanyols, tant si hi circulem com no.

És per tot això que la defensa de la tarifació social té sentit perquè té en compte el beneficiari de la subvenció o ajuda. Podríem discutir la seva aplicació i control, però això seria tema per a un altre post.

Any nou, vida nova?

Les notícies que ens arriben de Centreamèrica i Sud-amèrica són preocupants. Sent cauts a l'hora d'opinar, ja que avui no tens la certesa de la veracitat de les notícies, la conclusió a què arribes és que el món cada vegada està més rabiós, amb uns enfrontaments dialèctics trets de mare, un enriquiment d'uns pocs, i l'augment del nombre de persones que viuen sota el llindar de la pobresa.

És molt trist veure com el populisme, l'extrema dreta i els poders fàctics s'aprofiten de les eines del sistema democràtic per malbaratar-lo i destruir-lo. L'arribada de Trump és un exemple clar del mal que es pot arribar a fer, en benefici d'uns quants. Fins ara es dissimulava, però ha arribat el moment en què tot es fa a la vista, sense subterfugis. L'entorn de Trump només busca l'enriquiment personal i dels seus, amenaçant la resta de la població. I el més greu de tot és que la gent l'ha votat. La mateixa gent que en patirà les conseqüències.

La situació de Veneçuela no és clara. Les baralles entre l'actual mandatari i l'oposició no tenen cap possibilitat de remetre. Sigui quina sigui la realitat, queda clar que el conflicte va a pitjor, i els perjudicats seran sempre els mateixos.

A Guatemala les coses no van pas millor. Quan la vaig visitar, fa més de trenta anys, vivien en un conflicte que es va acabar l'any 1996 i des de llavors es troben immersos en un procés de transició democràtica, però que no se n'acaben de sortir.

Argentina va elegir com a president un radical que només pretén afeblir l'estat, amb el consegüent perjudici de la classe treballadora. Milei trobarà un bon aliat en Trump, per perpetuar-se en el poder. Si gosessin anul·larien els drets constitucionals i s'erigirien en monarques absoluts.

Perú, un país encantador que també he tingut l'oportunitat de visitar, viu una crisi econòmica important, de llarga durada, que necessitaria una transformació radical de la manera de funcionar. És un país ric en primeres matèries, però amb una explotació injusta que crea moltes desigualtats.

I podria anar seguint, però no vull acabar sense mencionar el que està passant ben a prop de casa. Alemanya tremola davant la possibilitat de victòria de l'extrema dreta en les pròximes eleccions. El president austríac ha encarregat al líder d'extrema dreta perquè confeccioni el nou govern. A França el seu president no ha aconseguit convèncer la seva gent, i l'extrema dreta ha crescut enormement. I també podria continuar amb els països escandinaus, Hongria, Romania... per no parlar de Rússia i Ucraïna.

Any nou, vida nova?

Com detectar els paràsits?

La pregunta que em faig i us plantejo en aquest post és quina és la manera de poder detectar els paràsits a la vida política. Perquè tenim evidències suficients que la corrupció és molt present, que no tots els polítics són corruptes, però que en tots els partits polítics n'hi ha, sobretot en aquells partits polítics que tenen opcions de governar i, per tant, d'embutxacar-se diners il·legalment.

    Si repassem la història de la democràcia a Espanya, deixant de banda els períodes previs d'autoritarisme i repressió, ens adonarem que de manera sistemàtica s'han anat produint casos de corrupció, amb més o menys enginy, i amb més o menys conseqüències per a l'erari públic, i per als corruptes. N'hi ha molts que no han trepitjat mai la presó, malgrat les sentències. Això també ho hauríem d'estudiar i arribar a conclusions.

    Un partit polític a mesura que es fa gran i poderós va augmentant el nombre de militants i simpatitzants, amb la dificultat que això comporta a la direcció del partit de conèixer a fons les persones i les seves intencions. No em crec que tot es basi en la idea que el poder corromp. Estic convençut que la majoria de corruptes entren en política, i en uns partits polítics concrets, per tal d'enriquir-se, encara que sigui de manera fraudulenta. De fet, sense actuacions il·legals és molt difícil enriquir-se en política, la qual cosa no vol dir que molts hi busquin la seva professió i estabilitat econòmica. Però això seria un altre tema a discutir: polítics professionals o dedicació temporal?

    Si agafem l'exemple del PSOE veurem el cas del director de la Guàrdia Civil, el senyor Roldán, què va fer i com se'n va sortir. Per a mi és un cas clar d'intromissió d'un delinqüent en potència, d'un corrupte, dins d'un partit polític en creixement, on ningú controlava qui es feia militant. Els més llestos, i a la vegada immorals, varen aconseguir ocupar llocs de poder que els permetia enriquir-se fàcilment. I si anem avançant en el temps en trobaríem més. Algun funcionari d'ajuntament que va arribar a ser alcalde, i el varen enxampar. No cal dir noms, oi? I ara tenim el cas de qui va ser assessor de l'exministre José Luis Ábalos, que també va aprofitar el càrrec per augmentar el seu patrimoni.

    I en trobaríem més. I per això em pregunto: com podem detectar els futurs paràsits del nostre partit polític? I l'altra pregunta que té una resposta més fàcil és: què cal fer quan detectes un cas de corrupció? Si el deixes al cistell, el mal es farà més gros, i et perjudicarà en un futur, perquè els altres partits, amb demagògia, t'atacaren fins al fons. D'aquesta manera dissimularan els pecats propis. 

    I per acabar i només apuntar-ho, per tractar-ho un altre dia: com és possible que hi hagi mesures de control tan severes que compliquen la burocràcia dels ajuntaments, i en canvi es continuïn produint casos de corrupció? 

Hem notat la reducció de preus per la rebaixa de l'IVA?

Aquests dies he parlat de les mesures que el govern socialista ha pres per reduir costos, i he estat crític quan s'ha subvencionat productes per a tothom enlloc de beneficiar les famílies que realment tenen problemes per fer-hi front. Aquest ha estat el cas dels 20 cèntims per litre de benzina i gasoil, i que ha deixat d'aplicar-se avui dia de cap d'any, o bé la reducció de l'IVA a productes de primera necessitat, i que és vigent des d'avui mateix.

Al marge de la meva opinió sobre a qui beneficia i si són bones mesures, amb l'ajuda d'escrits de persones amb més coneixement que jo mateix, hi ha un fet que hauríem d'observar els propers dies. Si bé és cert que la reducció dels 20 cèntims s'haurà complert arreu, o almenys això sembla, caldrà veure si també els productes que a partir d'avui veuen reduït el percentatge de l'IVA resulten més barats.

A partir d'avui el pa, per exemple, ha de ser més barat, perquè s'ha eliminat l'IVA. Ho heu pogut comprovar? Si encara no n'heu anat a comprar, perquè és cap d'any i ja teníeu reserves, demà quan aneu al forn, mireu si realment el pa us costa menys diners que no pas ahir dissabte.

La por que molta gent té és que la reducció de l'IVA en aquests productes no reverteixi en el preu final que pagarem els clients. Desconec si hi haurà una vigilància al respecte ni si es prendran mesures perquè tots els comerços apliquin la reducció de l'IVA i la repercuteixin en el preu final dels productes. És per això que en tot cas serà bo que siguem nosaltres els que estiguem alerta, i denunciem els casos de frau que hi puguin haver.

En una societat com la nostra, on cadascú mira de fotre a l'altre, és fàcil que situacions com aquesta siguin utilitzades per enriquir-se uns i enredar als altres. Si els botiguers no repercuteixen la reducció de l'IVA als clients, voldrà dir que la mesura impulsada pel govern socialista només haurà servit per reduir els ingressos públics sense que això tingui efectes per a la ciutadania, que continuarà pagant cars els productes.

No ens estranyi que tot allò que denunciem dels nostres polítics, sigui una pràctica comú entre tots nosaltres, i puguem arribar a dir que si no som més corruptes és perquè no en tenim l'ocasió.

Perseguir l'enriquiment il·legal dels càrrecs públics

Tot el que sigui posar obstacles i dificultats perquè els càrrecs públics no s'enriqueixin il·legalment és bo. Hem de partir de la confiança que les persones que decideixen presentar-se per ocupar un càrrec públic ho fan amb l'ànim de servir la comunitat, aportant els seus coneixements i el seu temps per millorar la vida de tots. Hem de creure que són poques les persones que intenten aprofitar-se del poder polític per enriquir-se i que només una minoria fan el pas amb la intenció de practicar la corrupció en benefici propi i dels seus amics i parents.

És cert que el poder corromp, o si més no tempta els més dèbils, els menys responsables dels seus actes, i pot venir el cas que malgrat les bones intencions es caigui en el perill d'aprofitar-se de l'avinentesa i oblidar-se del veritable sentit de la seva decisió. És per això que convé que hi hagi una manera fàcil i directa de detectar aquells que no obren a consciència i s'enriqueixen sense cap circumstància legal i respectable.

Ahir parlava en aquest blog de la malversació i la corrupció. Entenc que la modificació de la llei penal per lluitar contra l'enriquiment il·legal no justificat va en la línia d'ajudar a que cada vegada hi hagi menys corruptes a la política, i ho tinguin més difícil per delinquir.

Quan una persona assumeix un càrrec públic, ja sigui en un ajuntament o parlament, es veu obligat a declarar tots els seus bens. Al final del seu mandat o del període legislatiu, torna a presentar les dades econòmiques i patrimonials, i es pot veure com han evolucionat. Si realment tothom ho fa correctament, es pot descobrir possibles irregularitats. Però, com tot, feta la llei feta la trampa. Segur que els més espavilats saben com mentir i enganyar sobre el seu patrimoni a l'inici o al final del mandat. Caldrà, doncs, analitzar de quina manera preveuen poder detectar enriquiments injustificats perquè la llei serveixi realment per l'objectiu que es persegueix.

D'alguna manera hem de millorar la confiança de la ciutadania vers els càrrecs públics. Aquests són necessaris per fer avançar, i ho han de poder fer de manera transparent, perquè tothom estigui en tot moment informat de què s'està fent i com. Només amb esperit de servei, honestedat, i molta dedicació, es pot aplaudir la decisió que prenen les persones a l'hora de presentar-se en unes eleccions, o d'acceptar un càrrec de confiança per desenvolupar aquelles tasques per a les quals se senten preparades.

Darrers escarafalls d'Arrimadas

Mantenir-se al capdavant d'un projecte polític no és fàcil. Sempre he pensat que la política no és agraïda i acaba convertint en víctimes aquells que durant un temps han actuat de botxins. També hi ha víctimes innocents. No tothom en surt escaldat, però sí aquelles persones que han actuat prepotentment, menystenint els altres, fugint del diàleg, pensant que tenen la raó perpètua.

Podem analitzar molts polítics de casa nostra i veurem que aquells que més han destacat per postures poc dialogants i que s'han valgut de l'engany, el populisme o l'afany de poder són els que tard o d'hora reben la batzegada i han de sortir per cames.

Entrar en política hauria de ser amb l'ànim de servir la comunitat, a partir d'una ideologia, d'unes creences i objectius, que poden ser més o menys encertats, però sense enganys i encara menys interès per enriquir-se a costa dels altres. Hi ha polítics que ho han dit molt clarament que entraven a la política per forrar-se. D'altres no ho han dit, però se'ls ha vist el llautó. 

No és fàcil opinar sobre la professionalització de la política, però sí que tinc clar que els càrrec públics no poden ser a perpetuïtat. S'ha de tenir al cap que és una etapa de la vida i potser així s'entendria més el sentit de servei públic.

Avui llegia les dificultats per les quals està passant la senyora Inés Arrimadas. El seu lideratge està en perill i té molts fronts oberts dins del partit. Ja no es tracta de qüestionar el partit polític que va néixer purament per anar en contra del catalanisme, sinó que és a ella mateixa a qui es qüestiona, i molts la volen fora.

Haig de reconèixer que a diferència d'altres partits polítics i líders, siguin o no del meu gust, en aquest cas no em fan cap pena. Sempre s'ha vist que no tenien uns principis prou honestos per justificar la seva existència. El seu naixement va ser fruit de la ràbia contra un país, una cultura, una història i una manera de ser i de fer que no agradava, i lluny de presentar alternatives sanes i respectables, només pretenien enfonsar allò que estava funcionant, però sobretot a partir de l'engany i la falsedat. Crec que el pecat original és el que els ha portat pràcticament a la seva extinció. 

El predecessor d'Arrimadas va fugir amb la cua entre cames, i ara sembla que la següent a marxar és ella mateixa. Durant els anys d'existència del partit polític han intentat trobar la raó de ser, més enllà de provocar i empastifar l'ambient, i tot fa pensar que no ho han aconseguit. Amb la seva desaparició no quedem nets de fang, perquè tenim a Vox que intoxica la política del país. Ells no són els successors de Ciutadans, com alguns pensen, sinó que és una excrescència del PP. Ciutadans no té i no pot tenir successors, perquè és un projecte polític sense substància que mor de la mateixa manera que va néixer.

Malversació de diner públic o corrupció?

Aquests dies es parla molt de malversació per part de càrrecs públics, sobretot davant la petició que es revisi la llei i diferenciï els diferents tipus de malversació. En un espai reduït com aquest es fa molt difícil explicar abastament tota la casuística de la malversació, però sí que voldria apuntar alguna idea al respecte, perquè crec que és important tenir en compte què estem dient quan parlem de malversació de diner públic i, sobretot, què hem de pensar dels seus responsables polítics.

Tot i que al final podem arribar a la mateixa conclusió de que es tracta de malversació de fons públics, és important diferenciar els casos en què s'ha de parlar directament, i també amb claredat, de corrupció. Al meu entendre no és el mateix qui es comporta de manera corrupta per enriquir-se personalment o afavorir de manera expressa els beneficis d'amics o parents, d'aquell que no actua correctament i provoca una malversació del diner públic.

Al final les conseqüències són les mateixes, i els perjudicats també, però no crec que sigui just posar en el mateix cistell uns i altres. Malauradament hi ha corruptes a la política, i en tenim uns exemples molt evidents, però també hi ha molt mala praxi en la gestió del diner públic. Tant un cas com l'altre s'han de resoldre de la millor manera possible, exigint responsabilitats, però tenint en compte la intencionalitat.

Els càrrecs polítics se'ls ha de suposar honrats i amb ganes de servir la ciutadania. A partir d'aquí caldria excloure aquells que només busquen en la política l'enriquiment personal i familiar, i procurar formar els altres perquè la seva gestió econòmica sigui la més correcta i beneficiosa per a la comunitat a qui serveixen. 

És per això que, sense entendre-hi gaire en qüestió de lleis, considero que la Justícia hauria de distingir clarament els dos casos i resoldre la situació concreta segons el grau de responsabilitat de cadascú.

Titllar tothom de corrupte és un error. N'hi ha, potser més dels que voldríem, però crec que és més freqüent la mala gestió que provoca un malbaratament dels recursos públics i que caldria solucionar. No sé si políticament interessarà entrar en aquest debat, però considero que seria el més correcte. Malgrat tot, ja sabem que en política sempre hi juguen els interessos de partit, sobretot quan hi ha eleccions a prop.

El mal ús de la comunicació de les televisions privades

No calia que arribés el coronavirus per adonar-nos de les diferències entre televisions privades i públiques, però sí que ens ha ajudat per veure qui està fent bon ús dels mitjans de comunicació i qui hi busca només l'enriquiment a base de sensacionalisme, i amb el risc d'alarmar la població innecessàriament.

Ahir vaig escoltar qui deixava anar una frase important que probablement molts descuidem i és el fet que les televisions privades són concessions públiques, la qual cosa hauria de servir per regular millor la manera de fer d'aquestes privades que no contribueixen a resoldre situacions problemàtiques, sinó que les utilitzen per cridar l'atenció desfigurant la realitat, fins i tot en casos com el del coronavirus on hi podrien haver morts també a casa nostra.

Reconec que a casa no acostumem a mirar la televisió privada, però en tens referències a tot arreu, i t'adones que hi ha uns programes amb uns conductors que només busquen el sensacionalisme. Només cal veure els tipus de concursos programats, la seva poca categoria ètica, i les tertúlies amb protagonistes que no tenen cap aportació interessant, més enllà de les anècdotes escandaloses o dramàtiques.

Crec que el control, que no vol dir censura, de les emissions televisives hauria de ser més exhaustiu, i condemnar tot allò que no compleixi amb un codi deontològic consensuat i que estigui d'acord amb els valors d'una societat lliure i democràtica. A vegades ens inventem molts organismes, però la seva actuació no està a l'altura. Ens queixem de l'educació dels nostres fills, però no ens preocupen prou les barbaritats que ens arriben des dels mitjans de comunicació, on sembla que si no hi ha denúncia, tot s'hi val.

L'enriquiment de la corona

De tant en tant sorgeixen notícies al voltant de l'enriquiment del rei emèrit, sobretot en qualitat de facilitador de compres i contractes. M'imagino que el rei espanyol, una vegada aconseguit el títol havia de buscar la manera d'enriquir-se, i ho va trobar amb facilitat. Qui li diu que no?

La Constitució permetria que el rei fos un delinqüent i no li passés res, com si entenguéssim que un rei no pot obrar malament, per raó del càrrec. El fet és que no ens mamem el dit, i ja fa temps que sabem qui són els reis i d'on vénen els nens. 

Sembla ser que hi ha proves per poder afirmar que els tractes del rei no han estat prou nets, però és una cosa que no es podrà provar mai, perquè ningú té dret a dubtar-ne. És per aquest mateix motiu que el Parlament català no va poder crear una comissió per analitzar la seva actuació. 

Aquest simple fet, i n'hi ha d'altres, ja és motiu suficient per pensar que la monarquia no és un sistema just i plenament democràtic. Tota persona viva ha de poder ser qüestionada, sigui qui sigui, i exerceixi el càrrec que exerceixi. 

És per tot això que considero antidemocràtic acusar ningú que pretengui jutjar el rei, i no té cap justificació que en qüestionaris públics no es demani l'opinió de la gent sobre la figura del rei. Fa por que, tot i la gran quantitat de persones que els cau la baba per la monarquia, el percentatge de satisfets fos esquifit i deixés en entredit la monarquia.

Maragall va quedar curt o hi ha pacte amb el diable?

Com ja us he dit moltes vegades, les meves prediccions són molt poc fiables. Ahir comentava de passada que el Barça podia eclipsar la notícia del judici del cas Palau, però que jo no hi confiava. Doncs sí, el Barça es va classificar després d'un partit que algú ha batejat d'èpic. No sé si aquest és l'adjectiu escaient, però sí que va ser una remuntada sense precedents.

El judici del cas Palau ha continuat i també les acusacions d'enriquiment de CDC. El seu tresorer, Daniel Osácar ha declarat, però, que tot eren mentides i ha negat qualsevol il·legalitat. A qui ens hem de creure? Com és possible que tot això passi després de tants anys?

Les imatges d'ara fa 12 anys on el llavors president Maragall acusava CDC que el seu problema era el 3%, s'ha pogut visionar i fins i tot, segons Montull, Maragall va quedar curt.

Aquesta tarda-vespre hem anat a caminar prop del mar, camí de Canet, i pensava com pot ser que haguem caigut tan avall, que hi hagi tants miserables enriquint-se a costa dels altres. Algú pensa que hi ha cap justificació possible? Podríem avalar aquestes actituds encara que els objectius fossin justos? 

La pilota està sobre la teulada del president Mas, que haurà de donar moltes explicacions per convèncer molta gent que tot el que es va fer des de CDC era legal, d'acord amb les lleis vigents, i que totes les acusacions de Millet i Montull són mentides per reduir les seves penes. Ells dos varen confessar la seva culpabilitat. No sabem si ho varen dir tot, però ara busquen rebaixar els anys de presó que, com acostuma a passar a casa nostra, molt probablement no hi arribin a entrar.