Boixets, puntes i coixins

Aquest cap de setmana s'ha celebrat, a Arenys de Mar, la setena fira internacional de puntes, amb una trobada, diumenge, d'unes quatre-centes puntaires, que ens han ensenyat el treball que en aquests moments estan fent. Puntaires que representen una tradició molt arrelada a Catalunya, i a Arenys de manera especial.

Són aquests esdeveniments els que ens ajuden a veure la vida amb un to més positiu del que ens té acostumat el món actual. Observar com l'art de la punta es manté, si bé és cert que la gran majoria de puntaires no són de la primera volada, però entremig hi veus alguna joveneta que agafarà el relleu que no podem perdre.

Desconec si a Vic s'organitzen trobades de puntaires. Ho hauria de buscar i demanar. En tot cas, durant els anys que vaig estar treballant amb temes culturals a la ciutat de Vic, vaig rebre la visita d'unes puntaires vigatanes i en vàrem organitzar una de força sonada, a la plaça major. Em consta que existeix alguna associació de puntaires en algun barri de la ciutat, i estic convençut que participen en trobades organitzades a altres municipis.

Hem de ser conscients que la Cultura, amb majúscula, és la saba que ens alimenta i ens fa viure per sobre de tots els problemes que se'ns presenten. Negar la cultura o posar-s'hi d'esquena és el pitjor favor que es pot fer a la nostra societat. I les tradicions culturals són el nexe d'unió dels pobles del nostre país, que es manifesten en trobades geganteres, castelleres, puntaires, sardanístiques i patrimonials. 

Arenys de Mar, aquest cap de setmana s'ha fet ressò de l'art de la punta i no ens hem limitat a mirar-nos el melic, sinó que hem obert la porta a puntaires d'arreu del món, organitzant aquesta fira internacional.

Trobada de puntaires al bell mig de la Riera

Aquest matí ha tingut lloc la tradicional trobada de puntaires a Arenys de Mar. Sota un sol de justícia les puntaires ens han mostrat el seu art. M'hi he arribat d'hora, quan encara hi havia alguns buits, probablement corresponents a entitats que estaven venint, i tampoc érem moltes les persones que les anàvem observant. Tot i així, la calor apretava i només unes poques puntaires s'havien procurat ombrel·les per deslliurar-se del sol, en un dia que ens havien amenaçat amb pluja, però que no ha arribat fins a primera hora de la tarda, amb quatre gotes mal comptades.

He pogut escoltar alguna opinió queixant-se que fins ara cap govern municipal ha previst res per evitar que qualsevol acte que té lloc a la Riera tingui una manera de resguardar-se del sol. S'ha de dir que les puntaires que tenen el costum de participar en les diferents trobades que tenen lloc a tot el país, estan molt acostumades a aquesta situació. No és massa habitual que els pobles tinguin reservats uns espais que les protegeixin del sol, i potser per això n'hi ha que ja tenen preparada l'ombrel·la, i es refien de l'aigua que acostumen a proporcionar-lis els organitzadors de les trobades.

Arenys té la Riera com a punt neuràlgic de moltes activitats, i moltes més que s'hi podrien celebrar, però no està prou preparada per aguantar l’embat del sol. El tema no és nou i, de manera recurrent, es parla de la instal·lació d'estructures que permetin protegir del sol les persones que s'hi concentren. 

Recordo que hi havia una proposta per celebrar una consulta ciutadana sobre com urbanitzar la part coberta de la Riera, que ha quedat en un punt mort, i també enguany, en el procés de pressupostos participatius, va aparèixer una proposta, que no va obtenir els vots ciutadans suficients per poder tirar endavant. Crec que valdria la pena recuperar la idea i treballar-hi seriosament.

El cobriment de la Riera no només tenia la funció de canalitzar l'aigua fins a la seva desembocadura, sinó que tenia l'afegitó de recuperar uns metres quadrats útils, que en aquests moments podríem dir que només serveixen per als vehicles, ja sigui per circular-hi o per estacionar-hi. 

Caldria que en el proper mandat, l'equip que obtingui l'encàrrec de governar la vila, assumís el repte de buscar la millor solució per optimitzar l'espai, i d'aquesta manera ajudar a que actes com la trobada d'avui comptin amb unes condicions d'acollida més agradables per als nostres visitants i per aquelles persones que ens agrada apropar-nos-hi i gaudir de la festa, la tradició i l’art.

La meitat no supera el nivell per a ser mestre

Avui llegia els resultats de les proves d'aptitud per a aquelles persones que volen estudiar magisteri, on es constata un baix nivell cultural, que fa que només un cinquanta per cent dels alumnes que volen ser mestres hagin superat l'aprovat.

Entristeix veure quin és el nivell de bona part dels estudiants, i queda demostrada la necessitat de posar aquestes proves per assegurar un futur esperançador per als alumnes a qui els farien de mestre. La informació destaca el baix nivell de lectura, i haig de dir que no és sorprenent, però sí preocupant. La importància que li vulguem donar a la lectura no serà mai suficient. I ho dic jo mateix que no he estat un gran lector, sinó que m'hi he posat tard, i ara ho valoro i en puc gaudir. 

Però l'article no parlava només del nivell de lectura, sinó també de la capacitat per adaptar-se a les circumstàncies. El mestre ha de ser un referent per a l'alumne, i cal molta empatia per poder donar coneixements, i seguretat en la presa de decisions, de resoldre els petits obstacles que es presenten.

No sé què s'hi pot fer, però el cert és que cal treballar per aconseguir que surtin uns alumnes capaços de treballar per esdevenir els mestres del futur, de les noves generacions. La cultura va més enllà de l'espectacle, i és per això que és tan important fomentar-la. Inquietar la gent, fer-los trobar gust en l'art, el teatre, la lectura i el descobriment. Si formem unes persones que no veuen més enllà del nas, és impossible que el nostre país progressi.

Vull pensar que el resultat d'aquestes proves serveixi de lliçó per buscar una alternativa a la formació actual, i no es quedi en una estadística a analitzar any rere any. De moment el descens és prou important i dramàtic, com per arremangar-se i capgirar la tendència. Fa massa temps que sabíem que la formació dels mestres era transcendental per al futur. Arribem tard, però ara no tenim excusa.

Brillant interpretació de Nexus Piano Duo

Aquest diumenge vàrem assistir al concert de Nexus Piano Duo format per en Joan Miquel Hernández i la Mireia Fornells, que varen dedicar a L.V. Beethoven, de qui celebrem els 250 anys del seu naixement. Un concert que ens va plaure tant pel repertori com per la seva interpretació. De fet ja no ens va venir de nou, perquè sempre que hem assistit a un concert d'aquesta parella n'hem sortit molt contents i satisfets. 

El concert va començar amb la Sonata en Re Major, opus 6, una sonata dels inicis del compositor, deliciosa i amena. Va continuar amb la Gran Fuga, opus 134, que Beethoven va composar pocs mesos abans de la seva mort i que, tal com ens varen comentar els intèrprets, és clarament avançada a la seva època. Una peça que desconeixia i que si me l'haguessin fet endevinar, no hauria dit mai que era obra del compositor de Bonn. Vull tornar a escoltar la peça perquè realment és complexa i necessito sentir-la més per poder-hi entrar.

El concert es tancava amb la interpretació de la cinquena simfonia, opus 67, en la versió per a piano a quatre mans. Una simfonia molt coneguda, però que poques vegades haurem escoltat en la versió a quatre mans. No vàrem trobar a faltar l'orquestra! La interpretació em va semblar esplèndida, amb molt de gust i art. Al final ens varen obsequiar amb la dansa eslava número 8 de Dvorak, opus 46, també una delícia.

Els assistents vàrem gaudir d'un gran concert, que ens va fer oblidar que portàvem la mascareta posada i que hem estat tan temps sense poder assistir a concerts d'aquest nivell. Felicito a en Joan Miquel i la Mireia, i confio que ens continuaran fent gaudir de la bona música.

Exposició sobre l'Abat Oliba al Museu Episcopal de Vic

Si no heu visitat mai el Museu Episcopal de Vic us animo a fer-ho. Si us agrada l'art i especialment el romànic i el gòtic gaudireu contemplant la riquesa d'obres i pintures de la seva col·lecció. Estic convençut que en sortireu més satisfets que en molts dels museus que heu visitat en les vostres visites turístiques a altres països.

Acostuma a passar que quan viatgem visitem museus i edificis singulars de les diferents ciutats on posem els peus i en canvi desconeixem tresors que tenim a casa, potser perquè creiem que ja tindrem ocasió d'anar-hi, o bé no ens imaginem la importància d'allò que atresoren. 

I si voleu fer un repàs d'un moment històric per Catalunya, l'època de l'Abat Oliba, ara és una bona oportunitat de visitar el museu i contemplar l'exposició més important sobre l'abat considerat per molts com el pare de la pàtria catalana. L'exposició temporal és interessant perquè permet veure junts un seguit de documents i objectes repartits per diferents museus del món, destacant les anomenades bíblies de Ripoll.

De passada visiteu la ciutat de Vic, que segur que us enamorarà. Tenim un gran país i Vic no queda enrere. Convido al ministre d'exteriors, el senyor Josep Borrell, a visitar la ciutat i el museu, si encara no l'ha vist. Vull creure que té prou sensibilitat com per gaudir-ne.

Ha mort Bernardo Bertolucci

No sóc cinèfil, però temps passats, quan era jove, anava molt més al cinema que no pas ara. En aquells moments hi havia uns directors de cinema que teníem molt present i només veient qui era el director de la pel·lícula ja compraves l'entrada del cinema perquè sabies que en gaudiries. Bernardo Bertolucci era un d'ells.

"L'últim tango a París", va ser molt famosa i va provocar molts viatges a Perpinyà, però no va ser l'única. Recordo "L'últim emperador" i "Novecento", però n'hi va haver moltes més. D'alguna manera sempre he sentit una mica de nostàlgia de bons directors de cinema com Pasolini, Fellini, Kurosawa, Polanski, Bergman. D'Ingmar Bergman crec que vaig veure totes les pel·lícules que varen arribar al nostre país. N'era un gran admirador.

No hi entenc de cinema i segur que no sé valorar moltes de les tècniques, però sempre m'ha agradat el cinema que t'explica alguna cosa, ja sigui actual o passada, no tant del futur. M'agraden els diàlegs i els problemes quotidians. Com es resolen, o no!

Avui ens ha deixat Bernard Bertolucci, i ens deixa una bona col·lecció del seu art. 

Senyor Millo, desconfiem del PP

En un Estat democràtic, amb un govern immaculat i amb una tradició democràtica de temps resultaria una estupidesa voler fer el recompte de vots paral·lelament a l'oficial, senyor Millo. El problema que tenim és que ni l'Estat dóna signes de veritable democràcia, ni el govern del PP té tradició democràtica, sinó que està acusat de corrupció per tots els costats, i si la cosa no va més enllà és perquè controlen tots aquells que, de manera justa i independent, els portarien a la garjola. No senyor Millo, no desconfiem dels funcionaris, sinó del PP.

El recompte paral·lel que ERC ha anunciat que faria, el trobo correcte davant el perill, com escrivia jo ahir, que es produeixi un frau electoral en benefici dels partits unionistes, els favorables a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, entre ells el PSC (exceptuant els dos regidors d'Arenys de Mar).

Avui escoltava les declaracions del ministre de Cultura, lloant els efectes de l'aplicació de l'esmentat article. M'imagino que el millor ha estat el trasllat de les obres del museu de Lleida cap a Sixena. L'alcalde Ros ha patit una de les conseqüències de l'aplicació de l'article 155 que tant ha defensat.

També he llegit que el mediocre ministre d'Exteriors ha acomiadat tots els treballadors de les ambaixades catalanes. Espero que una vegada restablert el govern legítim de Catalunya, aquestes persones recuperaran la seva feina. Les obres d'art no, senyor Ros!

És un cúmul de despropòsits que caldrà resoldre després de les eleccions, unes eleccions que no poden perdre els partits sobiranistes, si no volem retrocedir quaranta anys, tal com desitja la gent de C's i PP, i no ens garanteixen evitar-ho ni Comuns ni el PSC.

La Mercè Cussó es jubila

La Mercè Cussó ha dirigit la Biblioteca d'Arenys durant 43 anys i ha arribat l'hora de la seva jubilació. Jo vaig conèixer la Mercè molt més tard, sobretot durant els quatre anys que vaig exercir de regidor, encara que la Biblioteca no era competència meva, sí que vàrem tenir tractes per temes de personal i de manteniment. 

Sempre he cregut que la Biblioteca era la porta d'entrada a la Cultura. Era i és la porta més directa per a l'anhelada integració de totes les persones de cultures diferents. I les biblioteques durant els darrers anys han esdevingut quelcom més que un contenidor de llibres, de la mateixa manera que els museus no es poden considerar simples expositors d'art, les biblioteques han anat assumint competències en creació i producció d'activitats al voltant del llibre i de la cultura.

Hi ha treballs que només poden anar bé si se'n té una vertadera vocació, si s'estimen i s'hi dedica més del que caldria esperar. La Mercè ha estimat la Biblioteca i ha lluitat per ella amb totes les forces i convenciment. Jo ho puc constatar i, com jo, moltes altres persones.

M'imagino que treballar amb ella no ha estat fàcil, perquè m'atreveixo a dir que l'exigència a si mateixa l'ha portat a exigir als seus col·laboradors. De totes maneres també estic convençut que les persones que hi han treballat, també ho han fet per vocació, i s'hi han dedicat totalment.

Agraeixo la feina que la Mercè ha fet durant tots aquests anys, la paciència que ha tingut quan no ha rebut la resposta que esperava, i la seva lluita perquè la Biblioteca pogués créixer de manera continuada, vencent tots els obstacles. Arenys de Mar fa molt temps que parla d'una nova Biblioteca, i jo penso que en aquests moments és la primera prioritat cultural de la vila. Esperem que el govern, amb el suport de l'oposició, desencalli la situació i puguem veure realitzat el somni de la Mercè Cussó i de tota la vila. Gràcies Mercè!

Barcelona comparteix Art, Cultura i barraquisme

Al Poble nou, a pocs metres dels nous Encants, l'Auditori, el Teatre Nacional i el Museu del Disseny, ens trobem un descampat de barraques on, segons l'ajuntament de Barcelona, hi viuen més de 400 persones, en unes condicions deplorables que avergonyirien al menys sensible dels mortals.

Unes quantes vegades hem vist els documentals sobre el barraquisme a Barcelona, de l'època d'arribada de la immigració dels anys seixanta del segle passat. Uns documentals que ens podrien fer creure que tot és història, perquè no ens parlen de la situació actual. 

Avui és un dia per pensar i reflexionar sobre els fets de París d'ahir la nit, perquè són greus i deixen entreveure que n'hi haurà més. Pensar en què es va fer malament, perquè ara visquem aquests terribles atemptats. Avui hi pensem i opinem, però no ens podem oblidar de què passa a pocs metres de casa, des de fa anys.

Molts han vist en la nova alcaldessa de Barcelona el canvi dràstic que requeria el govern municipal d'una ciutat que ha brillat, però que té mancances i problemes sota l'estora que convé aflorar. Colau té molta feina i difícil, si vol satisfer les persones que reclamaven una ciutat més justa, on tothom tingui oportunitats. Convé que l'alcaldessa no passi gaires estones al seu despatx i en canvi es passegi també per aquests indrets plens de barraques, brossa i rates, on hi malviu una colla de barcelonins, majoritàriament de procedència de països de l'Est i el nord d'Àfrica.

Però no només l'alcaldessa s'hi ha de passejar, sinó també la resta de barcelonins que viuen còmodament en habitatges amb totes les condicions, i persones que no vivim a Barcelona, però que formem part d'aquesta mateixa nació. Probablement veient el panorama, la nostra opinió i actitud serà diferent, i ajudarem a que els polítics amb responsabilitat de govern, prenguin mesures per reduir aquesta situació tan injusta.

La censura ha tornat amb el canvi de rei

Fos de més o menys mal gust, el fet de censurar una portada de la revista 'El Jueves' provoca la inquietud a qui ha viscut la censura en la més cruel realitat. Malgrat pensi que les coses es poden dir i dibuixar sense ser barroer, no estic d'acord en la censura, i una revista que té un to i és coneguda per un estil determinat, no pot ser que se la calli.

La decisió de censurar la portada d'aquesta setmana, amb el rei i el príncep de protagonistes, ha provocat alguna sortida de l'editorial de col·laboradors, alguns dels quals hi portaven molts anys. Caldrà veure en què acaba tot plegat, però seria molt trist que el canvi de monarca coincidís amb un canvi d'estil i registre de la històrica revista.

La vida, però, experimenta molts canvis, de manera que actituds d'avui es capgiren amb el pas del temps. Em ve a la memòria Albert Boadella, de qui empraries la frase 'qui l'ha vist i qui el veu'. Si en un moment donat molts criticàrem la censura i sortírem en defensa dels Joglars, ara li demanaríem que callés per la vergonya aliena que ens provoca. Una cosa és canviar la manera de pensar i l'altra mantenir una rancúnia vital que el delata i el perd.

L'arrogància d'Albert Boadella no sé si l'ha fet feliç, però el que tinc clar és que no ha permès que molts catalans li conservéssim l'admiració pel seu art, la seva direcció i creativitat artística, que ens va fer viure moments tan interessants. Tot es va perdre per la seva visceral actitud contrària a tot el que feia olor de catalanisme. 

Una visita a la mesquita

Diuen que ja tenim exèrcit, o si més no ja l'estem organitzant. De fet són una colla de rumors i imaginacions les que fan circular aquestes pors, perquè no es pot dir d'una altra manera. També avui donaven a entendre que es començaven a creure que alguna cosa es movia, i no era pura imaginació ni ganes de fer volar coloms.

El president Mas demana que els jutgin per les obres i no es quedin només en converses de cafè o afirmacions condicionades pel moment i l'entorn. Si ens haguéssim de creure tot allò que es diu ompliríem llibreries de novel·les i art i assaig.

L'experiència d'aquesta tarda m'ha traslladat uns 900 quilòmetres sense moure'm de la ciutat, a la mateixa ciutat, però en un món a part. Un món que no coneixem i que ens desperta tabús i desconfiança. El silenci, l'esforç i l'exquisida amabilitat han presidit la trobada. El tè amb menta i les pastes ensucrades, ens han acompanyat durant gairebé un parell d'hores.

I al final un obsequi: la seva Bíblia, l'Alcorà en espanyol. Una bona vesprada per començar el cap de setmana. Només falta conèixer-nos més per convertir el silenci en paraules, per desar desconfiança, per cohesionar-nos i avançar plegats.