Gaudir del diari

Fa massa temps que enyoro aquell temps en què llegir el diari era una delícia. Gaudies d'asseure't a l'estudi i fullejar el diari. Llavors no hi havia la premsa digital, que és la que ara predomina. Articles interessants  d'on sempre n'aprenies alguna cosa. No vull dir que això hagi desaparegut del tot. Seria injust de la meva part, però costa trobar bons articulistes sobre temes interessants, treballats i ben explicats.

Em comporto una mica com la gent gran, que ja en formo part, que troben que abans les coses funcionaven millor. No és així. Hem millorat en moltes coses, però segurament que no hem aprofitat els avenços per treure'n millor profit. 

Mentiria si digués que en algun racó o altre de la premsa que llegeixo no hi ha cap cosa interessant. I probablement ho hauríem de fer constar i agrair-ho, perquè no tot sigui negatiu, però en necessito més. Què està passant?

La informació internacional, i també la més propera, ens arriba a l'instant, fins i tot a través de diaris de poca volada o amb recursos escassos, i probablement fa que els articles de fons, aquells que no són de rigorosa actualitat quedin amagats. Potser, fins i tot, es deixen d'escriure i publicar, perquè ja no interessen. Si ens informen que Trump ha segrestat Maduro poques hores després que hagi succeït, per què ens ha d'interessar llegir un article sobre l'històric comportament dels EUA al continent americà?

Estic convençut que la formació dels periodistes avui és millor que abans, però per què no es veu reflectit als diaris? Tenim un problema de titulars. Jo ho porto molt malament. Avui cal redactar uns titulars que cridin l'atenció, encara que tinguin poc a veure amb el contingut real de l'article. 

I les xarxes socials, que tampoc hi ajuden. No podem menystenir-les, però hem de ser capaços de valorar-les a la distància, procurant contrastar tot allò que hi veiem, abans de no creure'ns-ho cegament.

Fa temps que no gaudeixo de la lectura del diari, tot i que en soc subscriptor i el consulto diàriament. Necessito un secret que em faci recuperar les ganes de llegir-lo i passar-m'ho bé. Algú m'hi pot ajudar?

Opinar sense insultar

Hi ha una pregunta que em faig sovint i és de si els articulistes dels diaris digitals llegeixen els comentaris que escriuen els lectors. M'ho pregunto perquè la majoria dels comentaris no són exactament opinions o crítiques, sinó més aviat insults. Ja he comentat en altres ocasions que caldria un moderador que censurés els insults gratuïts, la majoria dels quals s'amaguen sota l'anonimat. És interessant llegir què pensa la gent, però haver de llegir tants insults seguits t'afarta i et lleva les ganes de continuar llegint.

En algun cas ja tinc la resposta, perquè l'articulista acostuma a respondre opinions de lectors, com és el cas de Miquel Puig, a l'ARA, però això no és el més habitual. Probablement no tenen gaires ganes d'aguantar segons què, insults sense sentit, a vegades perquè no accepten opinions diferents, però sovint perquè hi ha persones que només saben insultar, segurament perquè no tenen arguments a defensar.

I així anem en aquest país on molta gent es pensa que tenen raó en tot i no són capaços d'escoltar i acceptar que potser els altres els poden ensenyar alguna cosa, encara que no els acabi d'agradar. Tot escrivint això penso que no és tan difícil d'entendre, però...

M'ho pregunto sovint, perquè personalment he passat per aquesta experiència, i perquè des de fa més de vint anys escrit diàriament i ho publico i m'arrisco força. Em consola pensar que no acostumo a pontificar i sempre parteixo de la base, i ho dic, que allò que escric són opinions personals que poden ser errònies. A algú, però, això no li pot semblar suficient.

Entenc que no es pot ser molt crític amb tot el que et trobes a les xarxes socials si no tens en compte què es diuen entre ells polítics de diferents partits. Ells, que haurien de donar exemple, perquè tenen responsabilitats i representen a ciutadans que els han donat el vot, són els primers de caure en la baixesa que representa el món de l'insult. 

Tot i el to negatiu d'aquest escrit, em mantinc en l'ànim de continuar buscant opinions on sigui, intentant aparcar tot allò que és tan desagradable i aprofitar el que m'enriqueix.

Un festival obsolet

Ahir es va celebrar el festival d'Eurovisió. Un festival que vaig deixar de mirar fa molts anys. Els meus records són d'aquells anys d'un sol canal de televisió, en blanc i negre, i època franquista. Varen ser els anys de la Sandie Shaw, amb la cançó Puppet on a String (1967), la Massiel, amb La, la, la (1968), o la Salomé, amb Vivo cantando (1969).

Segur que el nivell dels cantants i de les cançons no ha variat gaire, però abans teníem poques ocasions d'escoltar música d'altres països i estils, i amb poca cosa t'acontentaves. Tampoc no teníem alternativa televisiva, i poc més.

Si avui en parlo, no és perquè n'hagi fet un seguiment, sinó perquè ahir mateix em vaig assabentar que era el dia del festival, i que els responsables del mateix havien amenaçat a la televisió espanyola amb una sanció si els comentaristes parlaven de Gaza. Ja sabeu que Israel, tot i no ser un estat europeu, fa anys que hi participa. Potser perquè el principal promotor és una empresa israeliana, o perquè els europeus ens ho hauríem de fer mirar.

Fa temps que no llegeixo articles en defensa d'Israel. A Catalunya teníem i tenim alguns articulistes que sempre els han defensat. Potser ara prefereixen tancar la boca i esperar millors temps, després de veure tot el que està fent el govern israelià. No podem culpar els seus ciutadans, més enllà de la seva responsabilitat a l'hora d'escollir els seus governants. El que està fent Netanyahu i el seu govern no té cap mena de justificació, i el paper que juguen els nostres dirigents, tampoc.

He vist que la representant espanyola, que desconec totalment, va quedar classificada en els darrers llocs. Crec que és la tònica dominant. Desconec els criteris i els responsables d'elegir el representant de l'estat, però en tot cas no deuen tenir gaire bon gust. No he escoltat la cançó, ni en tinc cap mena de ganes. Només veient les imatges, sense so, per les xarxes socials, ja n'he tingut prou. A més, un festival que es posiciona d'aquesta manera amb relació a Israel, ja està tot dit. Crec que Rússia està exclosa per qüestió política. Si és així, per què en aquest cas s'ha exclòs i en el cas d'Israel, no? Algú m'ho pot explicar?

Articulistes valencians abandonen El País

Tal com s'anunciava la setmana passada en el cas de Joan B Culla i Francesc Serés, ara són articulistes valencians, entre els quals destaco Joan Francesc Mira, els que han pres la mateixa determinació i deixaran d'escriure articles al diari El País, molestos pel tractament de les notícies sobre l'actualitat catalana.

Una cosa és ser partidista i subjectiu, i l'altra, molt diferent, amagar la veritat i fins i tot mentir. Quan un diari com El País, que sempre hem vist lluny d'altres rotatius com El Mundo, La Razón o ABC, per posar tres exemples, cau en el mateix vici de desinformar els seus lectors, és lògic i normal que persones amb sensibilitat vers Catalunya i comunicadors professionals se'n vulguin desentendre.

Els dos primers han estat acollits pel diari ARA, i no sé si en el cas dels articulistes valencians també passarà el mateix. M'imagino que subscriptors i lectors del diari El País, pensaran que aquests escriptors desentonaven amb la línia editorial que s'ha anat definint darrerament, però jo crec que és bo que els diaris conservin articulistes que no sintonitzen amb l'editorial, però que aporten idees i pensaments diferents que cal valorar positivament per part dels lectors. Hem arribat, però a una situació en què la intransigència s'ha fet mestressa de la nostra societat i de tots nosaltres, i cada vegada serà més difícil dialogar i discutir en normalitat i sense crits ni esveraments.

El que ha passat aquestes setmanes amb la premsa escrita i les televisions espanyoles ha estat molt greu i convindria fer una reflexió sincera i procurar tallar aquesta tendència adoctrinadora que tant ens han criticat als catalans.

Objectivitat i seriositat de la premsa

En un món on tothom desconfia dels altres, que els rumors presideixen les tertúlies improvisades i que la corrupció surt arreu, el fet que la premsa fins ara considerada seriosa es vengui a la publicació interessada per desprestigiar governs o policies, fa que ara més que mai no puguem confiar en res. Llegim notícies i pensem si realment allò que ens diuen és cert, o bé interessa a algú que ens ho creguem.

Fins ara érem uns quants, penso que una bona colla, que desconfiàvem de tot allò que ens pogués explicar diaris com "La Razón", "ABC", "El Mundo"... però sembla ser que darrerament s'hi ha afegit "El Periódico", a part de certes editorials, com les de "La Vanguardia" o "El País", que també són sospitoses de voler adoctrinar els lectors, aquella cosa que ens acusen des d'Espanya i serveix per atacar la immersió lingüística de l'escola catalana.

En la meva, ja llarga, trajectòria lectora de diaris, he tingut entre mans diferents diaris, amb els seus periodistes, articulistes, directors i empresaris al darrere, i sempre he estat conscient que la informació que rebia no podia ser 100% objectiva, i a partir d'aquí m'he anat fent la meva composició dels fets. Probablement són més perillosos aquells diaris que amaguen grans titulars propagandistes, que no pas aquells que queden retratats el primer dia i des de la primera pàgina. Si en temps de Franco vàrem aprendre a llegir entre línies, durant la transició hem après de guardar distància entre allò que llegim i la nostra pròpia concepció del món.

Aquest equilibri necessari s'ha mantingut fins ara, i hem arribat a un punt que perilla la qualitat periodística, més destinada a convèncer que no pas a informar. La figura del defensor del lector que alguns periòdics tenen, no m'acaba de convèncer, ja que sovint actuen més a favor del diari, justificant-ne les accions, que no pas salvant el lector del perill de l'adoctrinament impulsat des de la propietat del diari.

Cinc anys amb l'ARA

Des del meu racó d'Internet vull aprofitar el cinquè aniversari de l'aparició del diari ARA per felicitar a tot l'equip que ho ha fet possible, especialment a en Carles Capdevila, sense oblidar-me dels lectors i subscriptors, entre els quals m'hi compto, des del primer dia.

Vaig creure en el nou diari perquè el necessitava i perquè les persones que es posaven al capdavant em mereixien confiança. He compartit subscripció amb La Vanguardia que, per diferents motius, acabo de deixar, convençut que l'ARA em continuarà oferint la informació diària que em permet estar connectat amb aquesta societat que m'ha tocat viure, per entendre-la i sovint criticar-la, però al final acceptant-la, com a corresponsable i amb les meves limitacions.

No busco en l'ARA l'objectivitat, sinó la sinceritat, l'honradesa i la coherència. Conec com pensen els seus articulistes amb qui podré coincidir o no, però que em mereixen tot el meu respecte. Em sento còmode llegint el diari, i només els demanaria una mica més d'esforç per ampliar i enriquir el camp internacional.

Felicitats a tots per la bona feina feta, i que puguem celebrar molts més aniversaris, també amb la col·laboració i mestratge del que fins avui n'ha estat director, l'osonenc Carles Capdevila.

Tants regals m'han ben distret. Com al rei espanyol

Ja em perdonareu, però m'he passat tot el dia menjant i jugant amb els regals dels reis i no he tingut temps per poder fer el post del dia. Quan dic els reis no incloc el d'Espanya, perquè per no passar-me, ni tan sols m'ha sabut fer arribar un discurs sense entrebancar-se. Diuen que és perquè la il·luminació no era correcte. En aquest cas el funcionari encarregat d'il·luminar el rei hauria de dimitir.

Malgrat tot, permeteu-me que tingui alguns dubtes al respecte. El rei s'ha fet gran. No tant per l'edat, que en té 17 menys que el meu pare, sinó pel desgast. Que tampoc és que sigui fruit del treball, perquè estic segur que el meu pare ha treballat molt més que ell. És un desgast degut a la mala vida. Això d'haver de rebre tantes visites de gent estranya, haver d'anar a caceres d'animals tan grossos, tenir tantes persones a acontentar, patir un martiri amb el cas Nóos que volen implicar-hi la seva filla, la bona. Tot això...

Per cert, si no heu llegit l'Iu Forn al diari ARA d'avui, no us ho perdeu. L'IU no diu res de l'altre món, però hi té la seva gràcia, i avui penso que és dels dies que ha estat fi. 

Si no teniu massa temps per llegir el diari, jo us recomano que no us perdeu les columnes de l'Empar Moliner, l'Iu Forn, i en Sebastià Alzamora. També, els divendres és interessant en Xavier Roig, i les contraportades de l'Albert Om i d'en Toni Soler. Amb això no vull dir que no hi hagi ningú més interessant, el que passa és que aquests són articles més o menys curts, divertits i normalment escaients, i que t'alegren la vida, o no! Després amb més calma podeu continuar llegint els altres col·laboradors, l'entrevista de l'Antoni Bassas o el reportatge del dia. 

Amb això no us creieu que tingui un abonament per fer publicitat del diari ARA, encara que actualment és un diari que no es pot deixar de llegir. Jo el comparteixo amb La Vanguardia, on també podeu llegir la Pilar Rahola, en Gregorio Morán (que a vegades m'indigna), i altres col·laboradors interessants, com l'Antoni Puigverd. N'hi ha més, però algun d'ells em cansa o toca temes que no m'acaben d'interessar. La Contra acostuma ser interessant.

Els diaris també els he llegit, entre joc i joc i queixalada, però les notícies d'avui no m'han acabat de fer el pes. Estic a l'espera de si el PSC s'acaba integrant al bàndol del PPC i C's, i tampoc cedirà el cens per a la consulta del 9 de novembre. Seria una llàstima, perquè jo encara hi confio. Encara penso que tornaran a mare.