Ordenances i sentit comú

A casa em renyen perquè em miro les xarxes socials i acostumo a empipar-me, sobretot quan llegeixo insults gratuïts, però també afirmacions que no tenen cap sentit ni argumentació. Hi entro, una mica perquè crec que haig de saber què passa al meu voltant, encara que em provoqui cert malestar. Intento fer-ho poc i mirar-ho molt superficialment, però a vegades fa que publiqui el meu post del dia.

Avui em fixava en una discussió sobre la vestimenta que hem de portar o podem portar quan passegem pels carrers de la nostra vila. Hi havia qui recriminava les persones, homes, que van sense samarreta i llavors intervenien els que afirmaven que l'ordenança de civisme ho prohibeix, i els que afirmaven el contrari.

Hem de tenir molt clar que el desconeixement de les ordenances, com també de les lleis, no ens eximeix del seu compliment, i podem ser sancionats si les incomplim, i això m'ha fet escriure aquest post.

Caldria fer l'exercici de conèixer bé quines són les normes que ens regeixen, tant les locals com les nacionals, per estar segur que actuem correctament. Per altra banda, els governs, siguin locals o nacionals, haurien de fer molta pedagogia i donar-ho a conèixer, de manera tranquil·la i sense atabalar gaire, provocant l'interès de la ciutadania. De fet, la majoria de les ordenances comencen dient quines són les obligacions de l'administració pública que les aprova, i fan especial èmfasi en la difusió d'aquestes.

Cal, també, que a l'hora de redactar una ordenança o reglament, es tingui en compte el sentit comú. Ja sé que avui el sentit comú trontolla una mica, però jo encara crec que és present en la ment de moltes persones. Les de la meva generació segur que sí, però els joves també tenen sentit comú. Dictaminar lleis que vagin en contra del sentit comú, o que facin dubtar, fàcilment s'incompliran i no sabrem ben bé de qui és la culpa.

Per cert, si algú ha seguit la discussió sobre com anar vestit per Arenys de Mar, us haig de dir que l'ordenança de civisme vigent no en diu res, encara que a mi, no m'acaba d'agradar veure la gent passejar en banyador o sense samarreta. 

Llistes definitives dels més venuts per Sant Jordi

Quan la meva filla es va acostar a l'Orfeó Català de Mèxic per lliurar-los un exemplar del llibre "el joc del silenci", del seu cosí i nebot meu, en Gil Pratsobrerroca, no ens imaginàvem l'èxit assolit que l'ha portat a ser el segon més venut per Sant Jordi, en la modalitat de ficció en llengua catalana. 

La gent que coneix el nostre parentiu, però també d'altres que ho descobreixen tot parlant-ne, em comenta que el llibre els ha encantat, i la frase més repetida és que enganxa. Arran d'això he parat atenció especial en els llibres que es publiquen, i les seves editorials, i també en comentaris de persones molt més enteses que no pas jo, sobre el gran nombre de llibres publicats, la majoria dels quals tenen una existència efímera i una gairebé nul·la repercussió.

Si un llibre té tant de ressò vol dir alguna cosa. Les editorials s'encarreguen de publicitar els llibres que editen. Són empreses privades que viuen de la venda dels seus llibres i, per tant, han de seleccionar bé què editen i una vegada impresos i posats a la venda, fer-ne la màxima difusió per engrescar els lectors. El boca-orella hi fa l'altra part.

Darrerament, he llegit algun llibre que no m'ha entusiasmat i fins i tot m'ha sorprès que l'editorial s'hagi animat a editar-lo. Potser aquesta facilitat i poca exigència explica que hi hagi tants llibres al mercat, la majoria dels quals tenen poca sortida.

Crec que el nivell de lectura ha pujat tant en quantitat com en qualitat. Això ens ho haurien de corroborar els especialistes, però aquesta és la meva impressió. I si tinc raó, això donaria més força a tots aquells escriptors que han aconseguit apropar-se amb èxit als lectors.

Entenc, doncs, la satisfacció dels autors literaris que han assolit un èxit de vendes, i també de comentaris positius, perquè aconseguir-ho no és fàcil i el mèrit, per més ben embolicat que estigui, és d'ells.

Necessitem posar seny!

Vivim un temps de molta violència. No només per les guerres que arrosseguem de fa massa, sinó també a les nostres ciutats i pobles i això ho hem d'aturar com sigui. I no és només una violència física. També hi ha violència dialèctica que ha entrat a les nostres institucions i que provoca desconfiança, neguit i por.

S'han succeït una sèrie d'esdeveniments que no he volgut comentar per intentar ser positiu i buscar notícies que ens alegrin la vida, però que es van acumulant i convé tenir-los presents per intentar evitar-los, si som capaços de reflexionar-hi i, sobretot, que no ens afectin ni justifiquin els nostres actes.

Les xarxes socials no hi ajuden, i la difusió d'actes de violència i la reproducció de segons quins comentaris i declaracions, engreixen aquest cúmul de despropòsits que ens fan sentir incòmodes. Hem d'esforçar-nos per dedicar els nostres pensaments a tot allò de bo que hi ha al nostre voltant, que hi és, però que es troba tapat per un seguit de notícies preocupants que alteren la convivència.

Els nostres representants polítics que no ho poden resoldre tot, haurien de tenir molt clar que la seva actuació, les seves declaracions, la seva actitud, pot afectar la convivència i provocar actituds conflictives i violents. Caldria que tinguessin assumida la seva responsabilitat amb l'exemple que donen a la societat. Des del moment que assumeixen una responsabilitat política deixen de ser persones anònimes i passen a ser servidors públics, i això condiciona la seva actuació.

No podem atribuir-los tots els mals de la nostra societat, però sí que els hi hem de fer veure que no poden contribuir al caos, a la violència, encara que només sigui dialèctica, a la confrontació sense arguments ni compostura. Tots tenim una responsabilitat des del moment que sortim al carrer, sigui de manera presencial o a través de les xarxes, i no ens podem escudar en res. Si no hi posem seny es farà molt difícil aquesta convivència necessària per créixer personalment i col·lectivament.

Comença una nova etapa

Després d'una setmana de vacances que han servit per aturar el ritme frenètic dels darrers dies, comença una nova etapa de la meva vida, amb il·lusió i moltes ganes de ser útil per a totes aquelles persones que puguin necessitar els meus serveis. No es tracta de fer impossibles, sinó simplement tenir l'encert d'assessorar correctament els vilatans davant de possibles dubtes en la resolució dels seus conflictes amb l'Administració local. 

La figura del defensor de la ciutadania no és prou coneguda i hi ha un cert desconeixement de què pot fer, quines són les seves competències i quan hi podem acudir. Cal, doncs, no només fer més difusió de la seva existència, sinó també una mica de pedagogia per donar a conèixer quines són les seves funcions.

Arenys de Mar, compta amb la defensoria de la ciutadania des de fa gairebé vint anys, amb les persones de Manel Pou i la Teresa Verdura, que no han defallit, de manera altruista, per ajudar a totes les persones que s'hi han adreçat, sense límits en la seva voluntat de servir els arenyencs. El llistó que han deixat és el molt alt i, per tant, el repte és gran, però il·lusionant. Amb el seu ajut i el de la gent que forma part del Fòrum de Síndics Locals de Catalunya, confio a poder estar a l'altura.

Intentaré mantenir aquest blog que fa més de vint anys escric diàriament, deixant clar que és un espai de reflexions personals sobre què passa al nostre entorn i més enllà, desvinculat de la meva tasca com a defensor de la ciutadania. Penso que és bo que aprofitem l'espai d'Internet per exposar opinions serioses, potser no sempre encertades, però sempre de bona fe i amb ganes de posar un gra de sorra en l'esforç per fer més agradable la nostra convivència, massa sovint violentada.

Enhorabona, Lucía!

Gratant, gratant, trobes notícies positives i no les pots deixar perdre, sobretot en aquests temps en què les desgràcies ocupen les primeres pàgines dels diaris i ja no saps quina notícia és pitjor. Si, a més, la notícia té a veure amb la teva vila i amb alguna de les seves vilatanes, la joia encara és més gran i no podem deixar de parlar-ne.

Acostumem a llegir notícies d'esport on arenyencs o arenyenques triomfen. Tenim el cas de la Marta Mitjans que s'emporta gairebé tots els títols i rècords. No acostuma a passar el mateix amb temes culturals o específicament musicals. Tot i això, podríem parlar-ne d'alguns, sobretot de professionals. Penso per exemple en la parella formada per en Joan Miquel Hernández i la Mireia Fornells. En el món del cinema i l'espectacle, Arenys de Mar té uns bons representants.

Avui, però, us parlo d'una jove arenyenca, estudiant de l'Institut Els Tres Turons, i de piano al Conservatori Professional de Música de Badalona. Es tracta de la Lucía Jiménez Benassai que recentment va ser finalista del 10è Premi BBVA, amb una menció d'honor. La Lucía va interpretar peces de Debussy, Rakhmàninov i Beethoven. La Lucía ho toca de memòria i això li permet concentrar-se en la seva interpretació!

La Lucía va iniciar els seus estudis musicals a la nostra Escola Municipal de Música Carles G. Vidiella, que em porta molts records i satisfaccions. I no és la primera vegada que parlo de la Lucía en el meu blog. Ho vaig fer a finals del mes d'agost quan vaig tenir l'oportunitat d'escoltar-la en un petit concert de caràcter gairebé familiar, que ens va encantar a tots els assistents.

La notícia m'ha arribat a través de la Laia Torres Badosa, professora de música i pianista, de qui també n'hauríem de parlar un dia, per tot el seu bagatge i el pòsit cultural i musical que deixa a la nostra vila. 

Desitjo que la notícia que avui us presento es faci públic en espais de més difusió que el meu blog, perquè se n'assabenti més gent, més arenyencs i arenyenques, perquè en puguem gaudir i li puguem fer arribar tot el nostre escalf. Felicitats, i endavant Lucía!

Com ens protegim?

Cada vegada són més les notícies falses que corren per les xarxes socials i, per tant, més la necessitat de contrastar tot allò que veiem escrit per no resultar enganyats i el que és pitjor, ajudar a escampar les mentides retuitant allò que no hem tingut l'encert d'investigar.

Aquesta pluja de notícies falses, encara que tinguem molt clar que no les podem validar sense tenir-ne la seguretat total, no deixa de molestar i fer-nos estar anguniosos. És un constant llegir afirmacions que criden l'atenció i que no són certes. Com ens podem protegir d'aquest bombardeig?

Estic molt cansat de rebre correus electrònics que van directes a la bústia de la brossa, però que tens la feina d'haver d'eliminar-los si no vols saturar la bústia. El mateix ens passa amb trucades no desitjades que només busquen enredar el personal, fent veure que ens estan oferint una ganga.

Si sumem totes les entrades que ens arriben pels diferents canals que tenim oberts, ens adonem que és un no parar mai. És per això que convé estar molt atents i eliminar tot allò que és nociu i fals.

Avui, per exemple, amb un interval molt breu de temps he llegit l'assassinat del primer ministre israelià i també de l'aiatol·là Abdollah Javadi Amoli, que fa pocs dies animava a venjar la mort de tants iranians. És evident que no n'he fet cas, però encara que no ho vulguis, et posa en estat d'alerta i ajuda a emprenyar-te encara més. Procuro bloquejar les fonts d'aquestes falsedats, però com a molt aconsegueixes aturar-ho uns dies, encara que contínuament en surten de noves.

És, doncs, molt difícil protegir-nos dels enganys que apareixen a les xarxes socials. Seria desitjable que existissin uns filtres que impossibilitessin la seva difusió. Com que això és una quimera, el millor que podem fer és mirar cap a un altre costat, i no creure'ns res que no vingui avalat per una font d'informació de confiança i contrastant-ho a diferents llocs. 

Alfabetització digital

Avui he rebut un correu electrònic de la Biblioteca Pare Fidel Fita amb la informació de les activitats del mes de novembre i m'he fixat en el programa Connecta't. Desconec l'abast del mateix i, sobretot, la resposta que té de possibles participants en les sessions.

Concretament, es tracta d'una sessió per treballar la signatura digital, i una altra que tractaran el tema de la carpeta ciutadana. Són dos aspectes del dia a dia que encara hi ha molts vilatans que no utilitzen, però que poden ser molt interessants, per no dir necessaris.

La signatura digital avui dia potser no és imprescindible, però és molt recomanable disposar-ne per fer molts tràmits via telemàtica. El mateix Ajuntament ofereix la possibilitat de presentar instàncies en línia i, encara que es poden utilitzar altres eines, la signatura digital és molt pràctica. També per poder signar documents, en PDF, i evitar haver-los d'imprimir i posteriorment escanejar.

Quant a la carpeta ciutadana s'ha de dir que és una bona pràctica poder tenir arxivada tota la correspondència i intercanvi de comunicats, via instàncies i expedients administratius, entre el vilatà i l'Ajuntament. S'ha de dir, encara que sigui de passada, que a començaments d'aquest mandat hi va haver un canvi de subministrador informàtic i va desaparèixer tota la informació. Tot i que s'ha insistit en la necessitat de recuperar-ho, fins al dia d'avui només s'ha comunicat que s'hi estava treballant, però continua buida. 

M'agradaria saber que la convocatòria d'aquestes sessions arriba arreu de la vila i que les places per poder-hi assistir s'omplen. Que ningú deixi d'anar-hi per desconeixement. Si no és així, demanaria que tant l'Ajuntament com la mateixa Biblioteca en féssim més difusió. Surt a l'agenda municipal, però potser no és el principal lloc per als candidats a aquestes formacions i caldria insistir per altres vies.

Conèixer el nostre patrimoni

Aquesta tarda he assistit a la presentació del Mapa del Patrimoni Cultural d'Arenys de Mar, un treball realitzat per la Diputació de Barcelona, amb l'objectiu de recollir elements del patrimoni cultural i natural del municipi, valorar-los, protegir-los i fer-ne difusió. Conèixer el nostre patrimoni i estimar-lo és la millor manera de sentir-te arrelat al territori, hi hagis viscut tota la vida o siguis un nouvingut. 

    La ignorància és la principal causa del desastre, de la violència, de l'incivisme. Si ens fixem en els posicionaments populistes d'alguns partits polítics ens adonarem que el seu principal objectiu és combatre la cultura i el coneixement. Si aconsegueixen pobresa cultural i intel·lectual es poden perpetuar en el poder. Tot el que sigui promoure la cultura va en benefici del benestar social.

    L'acte, que ha començat tard com és tradicional a la nostra vila, avui "per problemes tècnics" i sovint per aquella rucada dels cinc minuts de cortesia, que alguns en diem de falta de respecte als assistents, ha estat presentat per la directora del Museu, ha comptat amb representants de la Diputació de Barcelona i del responsable del treball, en Jordi Montlló, que ens ha fet cinc cèntims de com ha anat tot el procés d'elaboració del mapa, i dels aspectes conceptuals.

    Ara es tracta de fer-hi una ullada, comprovar tot allò que tenim a la vila i, tal com ens han insistit, fer-hi les nostres aportacions, perquè el catàleg és viu i es pot anar ampliant a mesura que anem descobrint nous elements dignes de constar-hi, com el tram alçat del rial de sa Clavella, que figura al PEPPA, però no s'ha considerat en aquest catàleg, no sé si per la destrossa que l'antic govern municipal va fer de la banqueta, en pro de salvar uns arbres que varen considerar que s'havien de protegir, en lloc de substituir-los com s'havia fet tota la vida.

    A vegades falta sensibilitat en els polítics de torn, i per això és bo que els tècnics i experts en patrimoni hi puguin dir la seva i ens obsequiïn amb uns treballs com el que aquesta tarda ens han presentat, i que de ben segur en podrem gaudir i donar a conèixer.

Com canalitzar les nostres queixes?

Tot faria pensar que amb l'arribada de les xarxes socials tindríem molt més fàcil fer arribar les nostres queixes als nostres governants, ja sigui a nivell local, autonòmic o estatal. És molt fàcil utilitzar qualsevol de les eines que trobem per Internet per escriure allò que no ens agrada, que ens preocupa o molesta, i d'aquesta manera aconseguir que qui en tingui responsabilitat hi pugui actuar. Això és el que ens crèiem, però al final arribem a la conclusió que no funciona d'aquesta manera.

Potser sí que els nostres polítics se n'assabenten de moltes coses, però de la mateixa manera que ens és fàcil d'escriure-ho, també els és senzill girar pàgina i fer com si allò no existís o no anés amb ells. La realitat diària crec que em dona la raó, i per això veiem tantes vegades com es repeteixen les mateixes crítiques sense que ningú hi posi remei, no ja responent a les mateixes xarxes, sinó solucionant aquells problemes que ens preocupen.

Penso que el més important de tot és trobar la manera de canalitzar les nostres crítiques, suggeriments i aportacions per resoldre els problemes que es presenten pel sol fet de viure en societat. Cal que el circuit sigui d'anada i de tornada i que en quedi constància més enllà del que veiem per internet, que és efímer, encara que ens pugui semblar que perdura per sempre.

L'administració pública té el Registre de Documents que s'encarrega de rebre els escrits que la ciutadania els hi dirigeix i, en principi, té l'obligació i el compromís de donar-hi resposta. No sempre és una resposta satisfactòria ni necessàriament del nostre gust, però sí una resposta argumentada als nostres suggeriments o peticions. Quan l'administració pública no respon, tenim els síndics que ens defensen davant d'aquesta omissió administrativa, perquè ens ajudin a insistir en la nostra demanda. Són uns síndics també d'abast local, autonòmic o estatal, i que podem utilitzar quan considerem que l'administració pública no ha respost o no ho ha fet com caldria.

Aprendre a utilitzar els mecanismes que hi ha creats i exigir de les institucions el compliment de les seves obligacions i responsabilitats és una manera d'ajudar a que tothom faci la seva feina. No vol dir que no puguem servir-nos de la comunicació via internet per fer més difusió d'allò que ens preocupa, però no podem oblidar-nos de les eines que estan a les nostres mans i que els nostres governants tenen l'obligació de respondre. 

És bo que ho tinguem present i ajudem a fer-ne difusió. Diuen que parlant la gent s'entén, i a vegades més que parlar el que fem és escridassar i insultar. És comprensible que davant la no-resposta adoptem el criteri de sortir a esbombar-ho tot, però no ens oblidem del primer pas, molt necessari, per no dir imprescindible, perquè els nostres polítics aprenguin a escoltar-nos i donar-nos resposta a les nostres inquietuds.

Les enquestes com a estratègia política

Podríem dir que aquests dies es plantegen dues formes diferents de condicionar el vot. Per una banda hi ha tot el reguitzell d'alarmes i pors davant la possibilitat que a Catalunya guanyés el sí a la independència, i per l'altra la difusió d'enquestes sense cap tipus de garantia de fiabilitat.

Encara que algú escrigui que els catalans no ens deixem entabanar per les proclames del govern, els bancs i els mitjans de comunicació, sí que és cert que hi ha un conjunt d'indecisos que els pot condicionar el seu vot. Ningú vol viure en la incertesa, i és per això que s'insisteix en els perills de votar a favor de la independència.

Per altra banda tinc molt clar que els resultats de les enquestes condicionen el vot de molta gent, encara que és difícil de preveure en quin sentit i la quantitat. És vist que a tots ens agrada formar part de l'equip guanyador, i si ens ho avancen, més fàcilment ens hi apuntarem, reforçant els resultats favorables. Hi ha, però, la possibilitat que en donar per guanyadora una opció determinada, molts dels possibles votants ja no es moguin, confiant que ja ha guanyat.

El fet que aquests dies diaris tan poc favorables al benestar de Catalunya, com són El Mundo o La Razón, anunciïn que Junts pel sí assoleix gairebé la majoria absoluta, em fa témer que el que pretenen és desmotivar part dels seus votants, creient que el resultat ja està escrit. Si més no, estic convençut que els agradaria que això passés.

Si algú em vol creure, que no es deixi influir per cap tipus d'amenaça ni consideri que tot està decidit. El que s'ha de fer és sortir a votar aquest diumenge, per assegurar que la nostra opció té un vot més, que pot resultar decisiu. 

"La nostra", en vaga, perd protagonisme

No estic massa al cas dels motius de la vaga dels treballadors de la Corporació Catalana de Radio i Televisió, però me'ls puc imaginar i, al marge de la raó que puguin tenir, sortosament la vaga encara és un dret dels treballadors. Dic 'encara' perquè amb el govern del PP no hi ha cap dret que pugui estar segur.

El que és cert és que la vaga de TV3 ha permès als de casa adonar-nos que existeixen altres televisions, que només cal clicar un número de canal diferent. En tot cas la gran diferència és la llengua emprada, en què el castellà no tan sols s'utilitza més del 25%, sinó que arriba al 100%, però ja se sap que hi ha principis que no s'apliquen de la mateixa manera a les diferents parts, i això que ens estimen tant!

Hem pogut veure bons professionals i adonar-nos que potser quan et concentres en un canal i uns professionals, no els exigeixes el que caldria. El Telenotícies ha estat des de sempre bandera de la programació del canal català, però darrerament el llistó dels seus presentadors, i sobretot presentadores, ha baixat força. I sembla ser que la programació dels matins, que no puc veure, les seves presentadores tampoc destaquen per la seva qualitat periodística.

L'altre dia, una companya de la feina em comentava que els telenotícies de BTV li agradaven molt més que els de TV3. Des de casa no podem sintonitzar aquest canal barceloní, i per tant no ho puc comprovar.

Sigui com sigui, desitjo que els problemes que afecten els treballadors de la Corporació es puguin resoldre el més aviat possible. En primer lloc per als mateixos treballadors i en segon lloc pel país, que mai podrem agrair suficientment l'important paper que ha dut a terme TV3 en defensa i la difusió de la nostra llengua. La llengua que el govern espanyol no té cap interès protegir.

Sí al Defensor d'Arenys, no al Síndic

La notícia dels 50.000 desnodrits catalans em va bé per parlar del nostre Síndic de greuges. Desconec si es poden jubilar o els poden jubilar, però en tot cas caldria anar-hi pensant. M'imagino que la història no serà massa benèvola amb ell, o en tot cas el silenciarà. L'actual episodi tampoc seria just que el definís i marqués per sempre, però ningú no em negarà que la ficada de peus ha estat monumental.

No sé com es pot ser tan ingenu o, si voleu, tan sapastre. Deixant de banda els partits polítics i el mateix govern, que poden fer discursos interessats, hi ha uns professionals a qui es pot consultar abans de fer segons quina afirmació. Confondre la malnutrició amb passar gana és greu, sobretot si se'n fa difusió des del mateix Parlament.

Només en una ocasió em vaig dirigir al Síndic, i la veritat és que no em va servir per a res. M'imagino, però que deu solucionar casos, i que queda justificada la seva existència, si més no per oblidar-nos del "Defensor del Pueblo", defensora, que a Catalunya ens la tenen botada, i més que defensors actuen de fiscals.

A Arenys de Mar tenim un Defensor del ciutadà que s'arremanga davant de qualsevol cas, sovint assumint tasques que superen les seves competències, però amb la voluntat de trobar solucions per a qui se li adreça. Potser és qüestió de competències, però jo em fixo en les actituds.
Per cert, no sé si ho recordareu, però fa uns anys, en una visita del Síndic a la nostra comarca, crec recordar, va manifestar que els defensors dels municipis eren prescindibles. Més aviat n'era contrari. Després va venir la signatura del conveni entre el Síndic i els defensors. Com podeu veure, Rafael Ribó ens recorda els darrers anys com a polític en actiu.

Albada pel dret a decidir a Arenys de Mar

Aquesta matinada Arenys de Mar s'ha aixecat amb la sortida del sol formant una cadena humana arran de mar. Diuen que eren més de 400 les persones concentrades, moltes de les quals han hagut de posar en marxa el despertador per poder-hi ser a temps i trencar el son que encara per a molts respira vacances.

El motiu de la trobada era l'enregistrament d'un espot animant els catalans a participar a la Via Catalana del proper onze de setembre, de nord a sud del país. Es tracta d'un "acte d'insurrecció, amb plantejaments violents, amb finalitats contràries a la Constitució i a la legalitat", segons ha manifestat el Movimiento 12-O, que denuncien que la «Vía Catalana hacia la independencia» és una convocatòria «que pretende aislar y paralizar todo un territorio, con las graves consecuencias de orden público y económico que esto genera»

O sigui que avui Arenys ha realitzat un acte de difusió i impuls a una cadena per a la insurrecció. No sé si sortirem als annals de la Història d'Espanya, però si més no a la vila se'n parlarà i en tindrem documents gràfics. Segur que la Mercè li reservarà un lloc a la Biblioteca, i es podrà consultar a l'Arxiu Municipal.