En el comiat de la M. Àngels Tàpias

Avui hem acomiadat a la M. Àngels, acompanyats dels seus amics i amigues del Cor l'Aixa. No podia ser d'una altra manera, ja que la seva passió era el cant coral, i han estat molts anys els que n'ha pogut gaudir, els mateixos que els companys han gaudit de la seva amistat. 

La M. Àngels era una persona discreta. No volia protagonisme. Aquesta senzillesa de cor, feia que te l'estimessis, que t'hi trobessis bé al seu costat. Em sap greu no haver compartit més hores amb ella i en Jordi, a qui estimava i li oferia tot el suport que necessitava.

El record que tinc de la M. Àngels és el d'una persona disposada sempre a estimar, amb senzillesa i amb un gran cor. Hi ha persones que s'han de fer notar per sentir-se realitzades. La M. Àngels, no. Podia passar desapercebuda, però en el fons ella era present, i els seus amics, familiars i estimats n'eren plenament conscients. Gaudia veient com els altres eren feliços, en gran part gràcies al seu suport i saber estar. 

De la mateixa manera que ha viscut, la seva partida ha estat de manera discreta, sense fer soroll, deixant però un buit important a la vida dels que l'han estimat i viscut amb ella, rebent tota la seva gratitud i entrega. 

Tots sabem que tindrem un final, i estem disposats a acceptar-ho, però sempre esperem que arribi el més tard possible. Pensem que aquesta encara no era l'hora de la M. Àngels. Era massa jove i per això el dolor és més gran.

Desconeixia la malaltia de la M. Àngels, probablement perquè en Jordi també és una persona molt discreta, o perquè no coincidíem en les activitats que en aquests moments portem a terme uns i altres, i per això la mort de la M. Àngels m'ha sobtat i colpit al mateix temps.

L'església parroquial estava a vessar per acomiadar la M. Àngels, una mostra més de l'estima que la seva persona produïa entre tots els amics i familiars d'aquesta vila, però també coneguts i saludats. Si estimes seràs correspost, i en això la M. Àngels era un exemple. T'estimarem sempre, i procurarem cuidar el teu estimat Jordi, ara que no podrà gaudir de la teva presència, estima i protecció.

.

Tres baixes a l'actualitat catalana

Avui s'anuncien tres baixes, per diferents motius. Es tracta de l'arquitecte Ricard Bofill, que ha mort als 82 anys; la delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, i el president d'Òmnium Cultural, en Jordi Cuixart.

Com he dit, avui hem sabut de la mort d'un dels arquitectes catalans més famosos d'aquesta generació, que no ha estat exempt de polèmica, tan professionalment com particular. Recordo l'edifici del Teatre Nacional, que no va convèncer a tothom, sinó que va generar força polèmica, i també l'edifici Walden 7, molt comentat entre la població.

Teresa Cunillera va substituir com a delegada del govern a Catalunya, al senyor Enric Millo, del Partit Popular, i que va ser figura discutida i criticada durant tot el seu mandat, amb un repunt important l'any 2017, amb el referèndum de l'1 d'octubre, i el paper que va jugar el seu partit, llavors governant a Espanya.

La delegada que avui ha anunciat la seva renúncia al càrrec, s'ha comportat d'una manera molt grisa, sense massa ressò i actuant de manera fidel al govern socialista de Pedro Sánchez, evitant un enfrontament clar i directe amb el govern català, potser per contrarestar el paper que va jugar el seu predecessor en el càrrec.

Jordi Cuixart deixa la presidència d'una de les entitats més importants del nostre país, i que ha jugat un paper destacat en tot el procés independentista, pagant personalment amb presó, tot el seu bagatge i empenta dins de l'entitat i a la societat catalana en general. Cuixart proposa com a successor el filòsof Xavier Antich, que entenc li donarà un altre color a l'entitat, malgrat formar part de la seva junta.

La mort de Ricardo Bofill, i la voluntat de fer relleu en la presidència d'Òmnium, són dues raons per la baixa dels seus protagonistes. En el cas de la delegada del govern, no se'ns ha dit quina ha estat la seva raó, però de ben segur que ho sabrem aviat. La discreció que sempre ha tingut Teresa Cunillera, també la manté, de moment, a l'hora d'anunciar la seva renúncia.

Mercè, sé que no t'oblidaràs de nosaltres

Avui hem acomiadat la Mercè, ahir a la matinada se'n va anar, amb tota la discreció que ha estat la seva manera de treballar, però quin treball! No és estrany que avui l'església de Sant Domènec fos plena de gom a gom. El teu discret treball ha arribat a molta gent, molta més de la que ens podíem imaginar.

Ara t'hem entès i t'hem plorat. T'has entregat als altres des del primer dia. La teva vida no s'entén sense els altres, beneficiats de la teva simpatia, de la teva ajuda, de la teva entrega. Una mostra que això no és un discurs qualsevol ha estat l'espontani que ha sortit a parlar de tu, que ho ha fet en nom de tots aquells "que mai posaran els peus en un lloc com aquest", que t'ha agraït tot el que has fet per aquells que més ho necessitaven. O bé les paraules de la germana vedruna: que ens ha comentat com t'anomenaven aquells a qui tractaves: "la monja dels diumenges".

La teva vida ens demostra que no cal ser un xavacà perquè la gent s'adoni que hi ets. Tu has estat la persona més discreta que he conegut, que no s'ha desentès dels problemes que patia la gent del teu voltant. Ho has donat tot, perquè això era el que et feia feliç. 

En un món que viu un temps tan difícil, amb tanta agressivitat, però sobretot amb tant egoisme i individualisme, tu has destacat sense cridar l'atenció. T'ha conegut qui et necessitava i no has anat a buscar cap més recompensa que la gratitud que has obtingut per comprovar que la teva ajuda era resolutiva. 

No has rebut cap medalla pel teu comportament, però has tingut la gran sort de gaudir fent el bé entre nosaltres. Avui t'hem dit adéu i el nostre egoisme ens ha fet pensar que t'hem perdut, però fins i tot avui, que eres de cor present a l'església de Sant Domènec, ens has fet feliç i aquesta felicitat ens durarà per sempre.

Gràcies Mercè pel teu exemple humà, en un món en què fan falta moltes persones com tu, per aconseguir fer justícia i assolir la pau interior que tant necessitem.