Prohibir parlar en castellà

Aquesta setmana, al Mundial de futbol, s'ha viscut un fet absurd que només se'n parla quan t'afecta a tu. Em refereixo a la prohibició d'expressar-se en llengua castellana a les rodes de premsa després dels partits de futbol. Una mesura sense sentit i absurda, però que serveix per reflexionar-hi.

Els castellanoparlants han llençat els crits al cel, protestant i criticant que la seva llengua, que ells en diuen espanyola, s'hagi menystingut fins al punt de prohibir-ne l'ús. Un fet insòlit per aquesta llengua, però no per al món mundial. Els catalans l'hem patit i continuem patint, i sabem que no s'acaba aquí.

Llegia l'altre dia que la Judit Mascó comentava que parlar per telèfon a la mare, en català, des de Madrid, era mal vist i criticat. El problema rau en la informació i educació que han rebut els espanyols de parla castellana sobre l'ús del català. Per a una gran majoria, entre els que saben que existeix el català, el seu ús és residual i fins i tot una manera de toca els nassos i provocar-los. Alguns de mala fe, però estic segur que una bona part per desconeixement, i per la manipulació dels mitjans de comunicació i autoritats.

Ha estat insòlit perquè el castellà no és una llengua minoritària i, a més, el Mundial de futbol també s'està jugant a Mèxic. A vegades, fets com aquest, que tinc entès que ja s'ha esmenat, és important que succeeixin per observar com tractem els altres en funció de la seva llengua, cultura, raça i religió. La diversitat no s'acaba d'entendre, fins al punt de molestar i que hi hagi partits polítics, amb capacitat de governar, que procurin destruir-la, considerant-la un mal de la societat, en lloc d'una riquesa.

Com sempre he dit, hem nascut lluitant per defensar el català i marxarem sense haver-ho resolt. Per als castellans ha estat una anècdota, però per als catalans continua essent una discussió constant vagis on vagis, fins i tot a casa nostra.

Deixeu-me dir-hi la meva

S'ha escrit molt sobre la decisió del president del govern espanyol de cancel·lar la seva agenda cinc dies per reflexionar si ha de continuar o dimitir, per tot el que s'ha dit i fet en contra de la seva dona. Tothom hi diu la seva i he intentat quedar-me amb els comentaris de les persones que, aparentment, no tenen un interès directe en la decisió que pugui acabar prenent el president. També m'he fixat amb l'actitud del PP, qui podria ser el gran beneficiat en cas d'anar a eleccions anticipades, i haig de dir que em refermo en el fàstic que em produeix des de fa molt temps.

    Em quedo amb la idea que probablement la decisió del president Pedro Sánchez no és la més encertada. Sobretot tenint en compte que no és la primera víctima dels atacs sense treva de la dreta i l'extrema dreta espanyola, amb l'ajuda fidel de jutges i mitjans de comunicació. Partint d'aquesta base, hauria d'haver estat més llest i no provocar que tots aquells que fa anys que ho estan patint, li tirin en cara el fet que el seu partit polític, i ell en concret, no han fet mai res per combatre-ho ni posar-s'hi al costat a defensar el dret a la llibertat d'idees i a la presumpció d'innocència.

    Estic, doncs, d'acord amb aquells que diuen que en tot cas la reflexió l'hauria de fer sense abandonar el barco, encara que sigui momentàniament. Ell ha demostrat molta valentia en moltes ocasions, no només per enfrontar-se amb els adversaris polítics, sinó també dins del seu propi partit. 

    Demà acaba el termini que es va fixar, i de ben segur que haurà escoltat els crits de suport dels seus i també la petició de dimissió dels adversaris. Sincerament penso que no pot prendre una decisió sense posar-ho a consulta, i la millor manera, i crec que la més encertada, seria plantejant una moció de confiança. És la manera que el sistema democràtic vigent té a disposició per refrendar o rebutjar un governant. Després, qui continuï al capdavant haurà de treballar seriosament per solucionar aquesta xacra que arrosseguem des de fa tant temps, de la politització del Poder judicial. Un món, el dels jutges, que encara no ha entrat en la dinàmica democràtica. Mentre això no s'arregli el país no funcionarà i la qualitat democràtica s'anirà deteriorant.

Corruptes sense conseqüències

No sé si us passa a vosaltres, però hi ha notícies que no les vull escoltar, perquè m'indignen. Crec que era aquest matí que sentia al 3/24, com a música de fons, una compareixença de qui fou ministre del PP, el senyor Rodrigo Rato, que acumula no sé quantes acusacions, que no acabaran en res, enfrontant-se a la jutgessa. Crec que anava així.

    Quan veus que hi ha persones que han defraudat, s'han enriquit de manera desorbitada, que han hagut de comparèixer als jutjats per fer front a acusacions diverses, però que viuen alegrament de la riquesa obtinguda, amb tot l'assessorament necessari, i s'estalvien la presó, t'entra una ràbia que no és sana. I és precisament per això que no ho escolto. Ho ignoro, encara que en el fons em queda aquell regust que et fa venir ganes d'engegar-ho tot a rodar.

    Perquè en aquest país, i suposo que això passa arreu, hi ha persones que es poden permetre el luxe de defraudar a Hisenda i portar una vida corrupta, i no els hi passa res. D'altres, que han tingut la desgràcia de néixer pobres o amb recursos justets per anar tirant, que no se'ls hi acudeixi de fer res fora de la Llei, perquè tindran totes les de perdre, i la presó i la condemna més severa els caurà a sobre.

    I aquest és el món que entre tots hem estat capaços de crear. I quan això ho fa la dreta, ho entens, perquè entre ells s'ajuden. Es consideren una classe superior, i com a tal actuen. Però que l'esquerra, que es fa dir progressista, permeti aquesta situació és quan no es pot entendre. Ja sé que el Poder judicial està corromput i del costat de la dreta i l'extrema dreta, però jo crec que els governs d'esquerres podrien fer-hi alguna cosa més. I, sinó, pleguem els trastos i deixem-ho córrer!

    Entretant, un jutge que té un currículum que com a mínim l'hauria hagut de portar a la reserva, fora del servei actiu, es dedica a acusar tothom que no pensa com ell, amb el suport dels partits polítics de la dreta, els mitjans de comunicació, els poders fàctics econòmics i la majoria de la població que viu enganyada. Això deixa en evidència el Poder Judicial espanyol, i et fa veure que no hi pots confiar de cap manera. La inseguretat jurídica de la qual parlen sovint, és precisament aquí on es fa evident. Déu ens guardi de no haver de caure a les mans dels jutges espanyols, perquè només pel fet de ser catalans convençuts i amb ganes de defensar els nostres drets, ja som enemics de la Pàtria i carn de canó. 

Conèixer la veritat

Cada vegada és més difícil conèixer què és cert i què és mentida. Si bé hi ha països on des de sempre ha estat complicat saber què hi està passant, sembla que això s'hagi encomanat i estès a altres contrades on, aparentment, es coneixien més les trames, els entrellats. És cert que sempre hi ha hagut opacitat, sobretot en el món polític i l'econòmic, però la impressió que tinc d'ara és que avui has de dubtar de tot, fins i tot d'aquelles coses que poden semblar transparents.

    Si ens volem referir a casos concrets, tenim l'exemple de la Rússia de Putin que probablement ocuparia un dels primers llocs de la opacitat. Les seves paraules no ens mereixen cap tipus de confiança. Tot són amenaces, i la pantomima de les eleccions presidencials ho acaben de confirmar. Paral·lelament tenim la guerra amb Ucraïna, amb més desinformació que res més. Què hi està passant? Hi ha atacs de les forces ucraïneses, o dels russos rebels? Són certes les morts que proclama el president rus? Està realment tranquil?

    A casa nostra també portem alguns anys amb molts interrogants, dubtant d'allò que la premsa diu. La complicitat dels mitjans de comunicació amb segons quines ideologies polítiques fa que s'escrigui allò que interessa a uns partits concrets. La reacció més sàvia és desconfiar d'allò que es diu. Però llavors et preguntes: què m'haig de creure? com haig d'actuar i preparar-me per seguir en aquesta societat?

    I l'exemple més recent seria preguntar-nos: com s'ha arribat a l'avançament de les eleccions al Parlament català? Hi havia un interès especial dels Comuns en forçar les eleccions? Què hi tenen a guanyar? Per què ara s'han tancat amb el Hard Rock i no ho varen fer l'any passat? Interessos de partit? revenges per pactes no assolits? I el PSC, tant interès té en el macro casino? Hi veu futur o hi ha qui el pressiona pel darrere?

    Tot plegat ens obliga a ser uns desconfiats i malfiar de tothom. I el problema que tenim és que el dia 12 de maig haurem de decidir el nostre vot. Ens agradaria votar a aquells que actuen amb transparència, honestedat i esperit de servei. A aquells que els podem exigir responsabilitats i compliment de promeses. N'hi ha d'aquests?

    Resulta molt preocupant que avui no sàpigues a qui creure ni què creure. Que et sentis enganyat del matí al vespre. Que no tinguis a ningú, amb poder de decisió política o econòmica, amb qui hi puguis confiar cegament. Tot és mentida? Com ho endrecem tot això?

Vint anys després no reconeixen l'engany

Avui toca parlar de l'11 de març d'ara fa vint anys quan un impresentable president del govern espanyol, el senyor Aznar, i tota la seva colla, varen voler manipular la ciutadania per evitar una derrota electoral. No els importava tant la mortaldat d'espanyols com perdre les eleccions. Així és com varen actuar i encara avui ho volen negar. No tenen ni vergonya, ni moral, ni res. Són uns desgraciats!

    Ens queixem que la gent està tipa dels polítics, però alguns d'aquests ho provoquen descaradament. És molt trist que estiguem governats per una colla de gent que només busquen satisfer els seus interessos, enganyant a qui faci falta i abusant del poder que els hi concedeixen les urnes. Quan deixen la política se'n van a cobrar de multinacionals o monopolis que ells mateixos han protegit quan han estat al poder.

    Em repugnen i em farien dir disbarats. El PP és un especialista en agombolar polítics corruptes i tenen la complicitat del poder judicial, els mitjans de comunicació i el poder econòmic. Hi ha de tot a la vinya del senyor, però al PP hi ha un reguitzell de figures que fan vergonya i ràbia. 

    Avui llegia un article al diari ARA que parla de la presidenta del Comitè de Peticions de l'Eurocambra, la senyora Dolors Montserrat, i com de sectària és a favor del seu partit polític. No tenen escrúpols de cap mena i saben que sempre se'n sortiran, ja sigui des de la política com des del món professional que després hi entraran. 

    Avui li ha tocat el rebre al PP, però és que porta una acumulació que fa feredat. I avui es commemora el trist atemptat de Madrid, en què Aznar i els seus es varen trobar a sobre i només van pensar en les repercussions electorals. Sortosament varen perdre les eleccions. Al fons de tot hi havia l'engany de les armes de destrucció massiva que hi havia d'haver a l'Iraq, i que va servir d'excusa per entrar en guerra. 

    Amb tot el currículum que té el senyor Aznar, el millor que hauria de fer, si fos una persona digna, seria callar i no dir res. Si voleu, li estalviem demanar perdó, però que calli per sempre!

La manipulació de la premsa a Espanya

Hem normalitzat que els mitjans de comunicació es dediquin a fer política a favor d'una ideologia i uns partits polítics concrets, sense que ens esquincem les vestidures. Ja ho trobem com la cosa més natural, i en tot cas, com a molt, ens desagrada el que diuen si no va amb nosaltres. La premsa escrita espanyola és descaradament partidista i fa campanya electoral tot l'any a favor d'una dreta i una extrema dreta que no accepta la diversitat, i que culpa els altres de tots els mals de la política d'aquest país.

    La manipulació que es fa és bestial. Imagineu-vos viure a la resta d'Espanya, on només hi arriba la informació interessada i falsejada d'un mateix corrent ideològic. Què voleu que pensin de nosaltres, els catalans, si aquesta premsa ens posa a parir?

    Certament nosaltres tenim part de la culpa. No sempre hem estat prou empàtics, potser en part degut a la pressió i a la necessitat continuada d'haver d'estar justificant la nostra manera de ser, la nostra cultura, la nostra història, la nostra llengua, però segurament que ho podíem haver fet millor. A vegades ens hem cregut els millors, els que tot ho fem bé, i això no va així.

    Malgrat tot, tampoc no ens han deixat explicar-nos clarament, ni ens han facilitat les coses. La discrepància no sempre és negativa. Sovint ajuda a créixer les institucions, les entitats i la societat en general, però hi ha d'haver una premissa que no sempre es té en compte, i es tracta de respectar la diversitat. Ho hem vist en temes tan delicats com la immigració, i ho patim a l'hora de valorar l'encaix de la cultura catalana en el conjunt de l'Estat. 

    Ens cansem de repetir que l'auge del sentiment independentista va sorgir després de trencar-nos massa les ales. Es demanava revisar un Estatut d'Autonomia que havia quedat obsolet i convenia posar al dia, revisant competències i voluntats, i la resposta va ser totalment negativa. Una resposta que al poc temps es convertiria en un clam d'independència. Quan no t'estimen et venen ganes de marxar. Si et mimen i et tenen en compte, i et respecten, acceptes conviure plegats. No és el nostre cas.

    Ara qualsevol cosa que diguis dels darrers anys, tot queda encasellat en el Procés, i cadascú té les seves idees al respecte. Uns hi veuen tots els dimonis, d'altres el fracàs de tot un poble, coincidint en trobar-hi només la part negativa. Refer-nos-en no és fàcil i per això passa el que està passant. Si a tot això hi sumes el joc brut dels polítics de torn i la politització de la justícia, el tema es complica sense que siguem capaços, a hores d'ara, de veure'n el final del túnel.

Matar el missatger

Disparar al missatger, culpant-lo de tot, seria una mica el que sembla que ha passat amb la Federació Espanyola de Futbol (RFEF) arran dels fets ocorreguts durant el partit entre l'Almeria i el Real Madrid, en relació a la consulta al VAR. Haig de dir que no he seguit el tema a fons i per tant segur que se m'escapen coses, però no entro a valorar les jugades polèmiques ni les decisions preses, sinó el fet que la investigació que s'ha obert després del partit no va dirigida a exigir responsabilitats a l'àrbitre o àrbitres que hagin pogut errar el veredicte, sinó a la persona o persones que han revelat els comentaris, que sembla ser que són secrets, durant la valoració d'aquestes jugades, i que els han deixat en evidència.

    Acostuma a passar sovint que en lloc d'analitzar què falla es dediquen a perseguir els delators. Això ens demostra que hi ha moltes coses mal fetes que no ens n'assabentem, i només ens arriba allò que per alguna distracció s'ha colat i s'ha fet públic. 

    Aquest cas té una importància relativa, en tractar-se d'un partit de futbol, però això aplicat a fets més substancials, t'adones que ja no et pots refiar de ningú, ni et sorprèn tot el que puguin dir de l'Operació Catalunya. Perquè els polítics implicats han mentit, han tingut l'aval dels jutges i dels mitjans de comunicació, sobretot tenint en compte que l'enemic a abatre era Catalunya i l'objectiu a aconseguir era salvar la unitat d'Espanya al preu que fos, saltant-se tots els codis ètics que fes falta.

    M'imagino que no és permès ni està previst en el reglament de futbol, però què us sembla si, tenint en compte que la decisió presa pels àrbitres era totalment errònia i comprovable, no una vegada acabat el partit, sinó de manera conscient quan encara hi havia la possibilitat de canviar-ho, potser no seria tan rar que el partit s'hagués de tornar a jugar, o anular la jugada que havia resultat totalment injusta i il·legal. De la mateixa manera que es revisen les sancions als jugadors i es decideix la pena a complir, després dels partits, per què no es pot decidir quines jugades s'anul·len quan aquestes han estat clarament incorrectes?

    No sé si la meva idea revolucionaria el món del futbol, ni tampoc si seria per millorar-ho o, com ha passat amb la incorporació del VAR, per fer-ho encara més complicat. En tot cas, el que no entenc que s'hagi de perseguir és el robatori de l'àudio que ha deixat en evidència uns àrbitres que no han fet bé la feina. I en cap moment he parlat de favoritismes cap a un club determinat. Això seria objecte d'un altre escrit.

Unes masses manipulades per l'extrema dreta

Arran de les manifestacions que s’estan produint aquests dies a Madrid i a altres capitals de província he intentat fer un paral·lelisme amb el 15M, i fàcilment he observat unes diferències substancials. En primer lloc el grau de violència no té comparació amb un moviment pacífic del 15M que com a molt es resistia a abandonar les places ocupades. També el pes ideològic és diferent. En aquell moment s’estava en contra d’una situació que es considerava insostenible i s’intentava fer obrir els ulls als polítics. Ara, amb l’excusa de l’amnistia hi ha la voluntat d’invalidar uns resultats electorals, atiat per uns partits ancorats a la dreta més extrema i amb components feixistes.

Al darrere de tot això hi ha un element molt important i més preocupant. Institucions i poders fàctics que tenen un poder determinant per condicionar i desestabilitzar el sistema veuen amb bons ulls tot el que està passant i estan una mica a l’expectativa dels resultats que es puguin produir, de la fermesa del govern en funcions i el seu partit polític per aguantar aquesta pressió.

Els mitjans de comunicació hi fan cullerada, però qui té molta força i pot desmuntar-ho tot és el Poder judicial, amb uns jutges majoritàriament conservadors i amb sentiments nostàlgics d’un passat autoritari. I uns cossos policials d’ideologia d’extrema dreta, que veurien bé l’arribada de Vox al govern espanyol. Sense oblidar-nos del poder econòmic, enemic del 15M i ara totalment d’acord amb els postulats de la dreta i l’extrema dreta.

La situació actual, doncs, no és un simple canvi de color polític, sinó que una massa descontrolada aparentment, però molt conduïda per l’extrema dreta del país està intentant capgirar el país aprofitant la seva antipatia i fins i tot odi vers una part del territori, Catalunya, que ens volen pel rèdit que en treuen, però no ens respecten ni la llengua, ni la cultura, ni els nostres drets com a nació.

Segurament que tots tenim la nostra part de culpa i responsabilitats, però és evident que la trama del PP, amb la companyia de Vox, és la més semblant a un cop d'estat a la democràcia i a la llibertat d'expressió i opinió dels espanyols. Es pot discrepar d'un partit polític determinat. Pot molestar veure que després de guanyar unes eleccions no siguis capaç de sumar prou forces per governar, però en cap cas no es pot tractar d'alterar un sistema democràtic a partir de la força bruta, l'insult i l'amenaça dels que poden fer malbé el nostre sistema.

Defensem arreu la nostra llengua!

Les reaccions de la dreta i l'extrema dreta espanyoles a l'ús permès del català, el gallec i l'euskera al Congrés de Diputats ha estat el que es podia esperar d'aquestes persones, la seva ideologia i la seva manera d'entendre el món. No és res més que la intransigència i el sentiment de perdre una batalla pel fet d'acceptar que unes persones puguin utilitzar una llengua que no és el castellà, la llengua d'obligat compliment. 

Com que les persones que em puguin arribar a llegir no tenen cap problema per entendre-ho, no cal que m'escarrassi a explicar i justificar el fet que els catalans que tenim el català com a llengua pròpia i d'ús quotidià, tinguem interès en poder-lo parlar arreu, i que no se'ns consideri de segona categoria.

Sí que convé parlar de quina manera hem de reaccionar davant l'actitud d'uns polítics, que no considero ignorants, sinó intolerants. I com que la majoria no tindrem l'ocasió de trobar-los per carrer, mirem com defensem la llengua al nostre entorn. Siguem positius i més eficaços, i treballem dia a dia perquè la nostra llengua ocupi el lloc que es mereix.

L'altre dia ho deia i voldria que quedés molt clar. Tot i entendre que és important que el català i la resta de llengües oficials dels diferents territoris espanyols es puguin parlar amb normalitat al Congrés de Diputats, considero que la nostra principal tasca ha d'anar encaminada a que el català sigui present a tots els racons, espais i relacions de la nostra vida, al nostre país. Que la nostra llengua sigui la d'ús preferent en les relacions comercials, professionals, lúdiques, culturals, esportives i socials. Que no canviem de llengua quan el nostre interlocutor ocasional utilitza el castellà, sabent que ens entén.

Cadascú de nosaltres pot fer molt per la llengua. Nosaltres no participarem en els debats del Congrés de Diputats, però sí que anem a comprar, truquem a les empreses subministradores de gas, llum o aigua, assistim a xerrades, parlem amb la policia, entrem als jutjats, o anem al CAP o a l'Hospital a visitar-nos. En tots aquests espais ens hem de poder expressar en la nostra llengua. Ens poden respondre en castellà, perquè cadascú té el dret d'usar la llengua que els és més familiar, però nosaltres hem de ser tossuts i defensar el català. Si nosaltres no ho fem, ningú no ho farà per nosaltres i no podrem pretendre que el català sigui llengua oficial de la UE, o sigui d'ús corrent al Congrés de Diputats, si no som capaços de parlar el català sempre i en tot moment. 

I deixem que Vox i PP facin el ridícul, de la mà dels mitjans de comunicació espanyols, que només busquen l'enfrontament per aconseguir fer-nos petits i insignificants. No ho permetem, i anem amb el cap ben alt en defensa del nostre patrimoni cultural i la llengua!

El gran testimoni de Carme Junyent

Arran de la mort de Carme Junyent són moltes les reflexions que hauríem de plantejar-nos al voltant de la llengua i del nostre dret a expressar-nos en català, i que se'ns entengui quan en fem ús. 

El gran problema polític i social a Espanya sobre la llengua és que no es vol entendre la importància que té per als catalanoparlants el respecte a la nostra llengua. Ens resulta molt difícil fer entendre que no parlem en català per una obsessió malaltissa, o un caprici, sinó simplement perquè és la nostra llengua. No el parlem per diferenciar-nos dels altres, o perquè ens puguem creure millors i més intel·ligents. Parlem en català perquè és la llengua que hem mamat, la llengua amb què ens hem expressat des de la infantesa, la llengua que ens és pròpia i d'ús normal.

I perquè vivim en un Estat amb una llengua obligatòria, com és el castellà, tenim la sort de parlar una segona llengua, i si hem pogut estudiar, probablement ens expressem en altres llengües del món, però la nostra llengua, la que ens és pròpia i que tenim el dret a ser respectats i compresos a casa nostra és el català.

Quan escoltava Carme Junyent pensava que era molt pessimista sobre el futur del català. Malauradament el seu discurs era realista i ens volia fer entendre el perill per a la supervivència de la nostra llengua. El meu entorn actual no té res a veure amb l'entorn de la meva infantesa. No només per tractar-se d'una part del territori diferent, sinó perquè estic parlant de fa més de seixanta anys. I algú podria pensar que hem millorat, ja que fa seixanta anys el català estava prohibit, però al meu entorn era la llengua que es parlava. D'amagat, si tu vols, però era la llengua que utilitzàvem entre els amics, els familiars, els coneguts i els saludats. Tots els tràmits oficials, els mitjans de comunicació, i les nostres relacions amb el Sector Públic s'havien de fer en castellà, però nosaltres ens sentíem plenament catalans i la nostra llengua era indubtablement el català, i només per això va aconseguir superar totes les traves i prohibicions del franquisme.

Carme Junyent ha recalcat el greu problema que patim, perquè cada vegada es parla menys en català. Discutim molt sobre la immersió lingüística. Ens barallem perquè es permeti aplicar-la a l'ensenyament, però a la pràctica no es fa. Només cal passejar-te per les aules, els patis de les escoles, i escoltar la llengua que parlen els alumnes i els professors.

Carme Junyent ha deixat molt clar com ho hem de fer per aconseguir que la nostra llengua es perpetuï, s'enforteixi i no sucumbeixi per la pressió del castellà. Els polítics ens ho poden posar molt difícil, però nosaltres tenim la clau de l'èxit, i això passa per parlar sempre en català i no canviar de llengua. 

El testimoni de Carme Junyent, la seva saviesa, els seus coneixements, el seu exemple de vida ens ha de servir per lluitar per la nostra llengua. Només nosaltres la podem salvar.

A Ayuso totes li ponen?

No hi ha dubte que Isabel Díaz Ayuso és tot un personatge. Se n'han dit moltes coses i més se'n diran, ja que la senyora té corda per a rato. S'ha enfrontat amb tothom i mai ningú li ha pogut fer ombra. Qui ho ha intentat ha fracassat i ha hagut de deixar la política o bé s'ha hagut d'empassar les paraules i claudicar i aplaudir-la. En aquests moments qui ho té més complicat és l'aspirant a president del govern, el senyor Feijóo, que de moment va trampejant la situació, sense gaires èxits.

Ho fa tot bé Ayuso? No. Doncs, com és que continua al davant i tanta gent l'aplaudeix? Al meu entendre és gràcies a la falta de bons líders. No hi ha gaires polítics que la puguin desbancar, i davant el perill de perdre bous i esquelles, els seus companys de partit prefereixen callar i acatar les seves ordres, per inversemblants que puguin ser. Si, a més, aconsegueix guanyar les eleccions, per què barallar-s'hi?

Ayuso ha tingut la sort de sorgir en uns temps en què la política tradicional ha trontollat. L'esquerra ha fracassat i la dreta es troba cada vegada més dependent del populisme de l'extrema dreta. No només a Espanya, sinó a tot el món occidental.

Tothom vol anar amb els guanyadors, i per això ningú s'atreveix a enfrontar-s'hi, ni tan sols quan queda demostrat que s'ha equivocat. Els mitjans de comunicació espanyols sempre li van a favor, perquè és la veu cantant de la dissidència al govern d'esquerres del PSOE. Un govern descafeïnat malgrat que es considerin tan progressistes.

L'entorn favorable d'Ayuso l'acompanya en la seva vida política. Enamorada de Madrid i de ser-ne la seva presidenta, l'atura a l'hora de fer el pas a la Moncloa. Molts pensen que si hi optés aconseguiria, més fàcilment que altres companys seus de partit, l'objectiu. Per què no ho fa? Alguns diuen que a Madrid ho té tot guanyat, però arriscar-se a perdre les eleccions generals la podria arraconar de la política. Potser tenen raó, però continuo pensant que si en lloc de Feijóo hagués estat ella la candidata a la Moncloa en les eleccions del passat mes de juliol, probablement ja la tindríem de presidenta del govern espanyol, i nosaltres amb el cul ben escaldat.

Està vist i comprovat que Ayuso odia els catalans. No suporta que Barcelona li faci ombra, i encara menys que se'ns acudeixi posar en dubte la indissolubilitat de l'Estat. Haurem d'anar seguint com evoluciona el seu paper dins del PP, i quants companys més s'hauran de sacrificar si en algun moment gosen portar-li la contrària.

L'error de la dreta espanyola

Ara que ens trobem en un període de negociacions per aconseguir la presidència del govern espanyol, és interessant llegir l'article de Raimon Obiols sobre la dreta espanyola i les filigranes que ha de fer. Sabem que el guanyador de les eleccions generals del passat mes de juliol no ha llançat la tovallola i intentarà convèncer algú més que a Vox, per obtenir la majoria absoluta necessària per arribar a la Moncloa. No ho té fàcil, bàsicament perquè necessita l'extrema dreta, i la resta de partits polítics no ho accepten ni d'entrada.

Estic d'acord amb el text de l'article. Penso que la dreta espanyola és poc intel·ligent i no ha sabut tractar els catalans per fer-se'ls seus. Està vist i comprovat que nosaltres som poc exigents quan ens presenten un plat assequible. Ens resistim i sortim al carrer quan ens ofeguen. Amb això està tot dit. Es tracta, doncs, de fer-nos alguns regals i llavors ho acceptem submisament.

No sé si la dreta espanyola s'ha de plantejar el federalisme, però en tot cas no pot enfrontar-se sistemàticament als catalans. S'ha demostrat que el vot català decanta el resultat final a Espanya. Els socialistes necessiten el PSC, i el PP necessita treure més vots a Catalunya. Això que sembla tant evident no s'acaba d'entendre des de Madrid, sobretot des de la dreta espanyola. En aquesta ocasió es varen creure que amb Vox acabarien obtenint la majoria absoluta, però ni tan sols així ho han aconseguit.

La història ha demostrat que l'encaix de Catalunya a Espanya és una assignatura pendent, que en un moment determinat pot quedar en standby i no molestar, però a la llarga torna a aparèixer i condicionar la política de l'Estat. Sabent això la dreta espanyola hauria de ser més llesta. Ha vist que ni amb l'ajut dels mitjans de comunicació espanyols, ni amb el suport descarat de la Justícia, ha pogut arraconar Catalunya i evitar que marqui la política de tot l'Estat. I encara bo que som tan mesells que no ho sabem aprofitar, i en lloc d'anar junts a fer força, ens tirem els plats pel cap.

El PP català té un problema de manca de lideratge efectiu. Al meu entendre és degut a la incapacitat de liderar un projecte beneficiós per a Catalunya. Sempre han viscut supeditats a Madrid, i això els ha fet insignificants i residuals. Quan el PP necessita els vots dels catalans es troba que no hi som. Se n'adonaran algun dia, o bé hauran d'esperar que l'esquerra i l'independentisme ho faci encara pitjor, per poder aconseguir la majoria necessària per obtenir el govern anhelat? 

Articulistes poc honrats

Sempre havia pensat que els articulistes amb una certa solera escrivien els seus articles amb ganes de fer reflexionar els electors a partir, això sí, d’unes idees i creences particulars, i per tant subjectives, sense caure a l’extrem de voler adoctrinar o simplement fer l’arenga partidista en què només ells són els que ho fan i pensen bé i els altres els equivocats i dolents de la pel·lícula. Amb el temps m’he adonat que n’hi ha molts que aprofiten l’oportunitat per tirar l’aigua al seu molí, carregant-se, de la manera més natural, els que pensen diferent que ells. 

Al diari ARA, que hi estic subscrit, darrerament compta amb algun col·laborador que és d’aquesta corda, intentant fer-nos creure que és un gran analista, quan el que realment és un militant o simpatitzant d’un partit polític que només es dedica a carregar contra els adversaris polítics, facin el que facin. 

Entenc que els articulistes són lliures d’expressar la seva opinió de la manera que els sembli millor, i que els responsables dels mitjans de comunicació així ho han d’acceptar. No sé, però, si caldria que un director d’un diari hi pensés una mica i intentés valorar si aquesta manera d’escriure i expressar-se és el que més li convé, encara que només sigui per mantenir fidels els lectors, si és que demanar professionalitat i rigor no és demanar massa.

No vull aprofitar l’escrit per anar contra uns articulistes concrets. Penso que tothom ho podrà comprovar si segueix algun periòdic. Cal que siguem crítics i deixem constància d’aquesta mala praxis periodística.

Voluntat política

Això és el que fa falta a l’hora de resoldre temes que són estrictament polítics: voluntat política. Per desgràcia no hi ha voluntat política, sinó interessos polítics, interessos partidistes, tots ells manipulats per uns mitjans de comunicació ideològicament al costat de l’extrema dreta i el feixisme. 

Avui llegia un escrit sobre les declaracions de l’exmagistrat del Tribunal Constitucional, el senyor Juan Antonio Xiol, on diu que l’Amnistia és totalment constitucional i que només cal voluntat política. El problema és que ens han demonitzat tant als catalans que no hi ha cap partit d’àmbit  estatal que s’hi atreveixi, i aquí hi trobem a faltar el PSC per fer alguna cosa més que claudicar en tot allò que podria beneficiar els interessos dels catalans.

No sé com acabaran les negociacions per fer possible un nou govern de Pedro Sánchez, però no ho podem simplificar ni donar totes les culpes als que tenen a les seves mans evitar unes eleccions. L’experiència d’aquesta legislatura passada, tot i haver necessitat els vots favorables d’ERC, ens demostra que les paraules, en aquest cas les promeses, se les endú el vent.

Haurà estat el menysteniment a les reivindicacions catalanes, per part del govern socialista, i no la decisió que pugui prendre Junts, la causa d’una possible repetició de les eleccions generals. Ens agradaria un govern progressista i valent a Madrid, que ens tingués en compte no només a l’hora de rebre els vots necessaris per a la seva proclamació. I això es pot produir si hi ha voluntat política. No cal res més.

Catalunya fa coïssor

Aquests dies, arran de la visita i actuació del músic Bruce Springsteen a Barcelona, s'ha posat de manifest, una vegada més, que Espanya no vol sentir a parlar de Catalunya, si és en positiu. En tot cas s'hi apunten per deixar-nos verds, però mai per escriure floretes o destacar favorablement d'actes i fets remarcables, o tan simples com l'actuació d'un cantant a la capital catalana.

Tot plegat faria riure si no fos tan seriós. El problema de l'encaix de Catalunya al conjunt d'Espanya és una realitat que ningú, honestament, la pot negar. Els espanyols, manipulats pels diferents governs i tots els mitjans de comunicació, ens detesten, però no acceptaran mai que marxem de l'Estat. Normalment, quan una cosa et molesta te la treus de sobre, però en aquest cas, que els molestem i els provoquem aquesta mena de coïssor, ens retenen perquè ens necessiten, però sobretot perquè el seu orgull nacionalista no els permet pensar una altra cosa.

Segons he pogut llegir, ja que no acostumo sintonitzar les emissores de televisió espanyoles, i amb prou feines la "nostra", els canals que han parlat dels concerts de Barcelona han intentat amagar la salutació del cantant, referida a Catalunya. No és només que els pugui saber greu que la gira europea del músic comenci a Barcelona i deixi al marge la gran capital espanyola, sinó que, el simple fet que en lloc de saludar als espanyols de Barcelona ho faci als catalans, ja els provoca aquesta urticària.

Malgrat que tot això no és cap novetat i que tenim mostres de l'antipatia que es remunten a molts segles enrere, sense que es pugui preveure cap canvi significatiu, els nostres governants, els catalans, continuen distrets sense afrontar el problema real i encarar-s'hi. Els darrers moviments del govern d'ERC en minoria ens preocupen una mica, per no dir molt. El missatge del seu president, intentant convèncer-nos que la seva estratègia actual és la millor per aconseguir la independència catalana, no deixa de ser un engany més dels polítics d'aquesta fornada. Si no podem prescindir d'ells, ho tindrem molt magre per aconseguir res de les nostres aspiracions com a poble sobirà. Ni el descafeïnat de l'autonomia té garanties de futur, més enllà d'un formalisme buit de contingut i competències, ja que sempre hi ha l'espasa de Dàmocles que et penja sobre el cap, a punt de tallar qualsevol moviment que tingui en compte la nostra diversitat.

No sé qui va assessorar Bruce Springsteen, però en tot cas va provocar la ràbia dels mitjans de comunicació espanyols, i amb ells tota una massa de gent, la majoria dels quals són prou innocents, però reben la informació que reben, i no hi poden fer gran cosa més.

Contents de la nova majoria al Tribunal Constitucional?

L'elecció de Conde-Pumpido com a president del Tribunal Constitucional i el fet que els jutges 'progressistes' hi tinguin majoria no és garantia de res, i al mateix temps escenifica que siguin uns o els altres, tots volen controlar els tribunals judicials i els importa ben poc la independència dels poders que són la base d'un estat de dret.

El canvi de cromos només satisfà als socialistes, però no a les persones que voldríem uns jutges independents, al marge de quin partit polític els ha escollit o proposat. Reconec que el fons de la qüestió no és fàcil i que no es pot pecar d'innocència. Si no hi som nosaltres hi seran els altres, i així, amb aquesta manera de pensar, anem alternant les majories sense resoldre el tema principal i sense aconseguir una plena confiança en la Justícia.

Si bé és cert que la pressió i repressió que el PP ha mantingut a través dels seus amics jutges, ha estat asfixiant, i que calia acabar d'una vegada amb aquesta descarada dependència ideològica dels seus amics magistrats, no és una bona notícia que el PSOE actuï de la mateixa manera, perquè en el fons la nostra confiança en la Justícia queda molt malparada.

Amb tot això hi ha les sentències pendents que tenen a veure amb el Procés català, i que alguns confien que canviïn per a bé. Particularment no ho tinc gens clar, i tampoc m'il·lusiona pensar que interessos partidistes puguin influir a l'hora de dictar sentència. M'agradaria pensar que els jutges, al marge de la seva ideologia, quan han de dictar sentència ho fan atenent-se a la Constitució i a les lleis vigents, i no es deixen portar per sentiments de venjança ni rancúnia, ni pel que poden publicar els mitjans de comunicació, o els partits més extremistes.

Haig de confessar que m'agrada que la majoria al Tribunal Constitucional hagi canviat, perquè considero que era massa tòxica, i confio que per malament que ho facin els nous jutges i la nova majoria, no sigui pitjor de com fins ara. Hi ha, però, moltes lliçons pendents i caldria que de mica en mica milloréssim aquest estat de dret que hem observat com trontollava. Ni els partits polítics actuals ni la societat en general està massa en condicions de donar lliçons de res, i és per això que ens hem de mantenir en alerta i opinar sobre tot allò que passa, amb tots els arguments possibles. Veurem com s'inicia aquesta nova etapa, i si podrem felicitar-nos dels canvis produïts.

Lula recupera la presidència

Aquest diumenge el nou president del Brasil va ser investit amb l'absència de l'expresident Bolsonaro que havia fugit cap a Florida, per evitar que amb la pèrdua de la seva immunitat li reclamessin el que, sembla ser, s'hauria embutxacat durant els seus anys de presidència.

Com podem veure, la corrupció és arreu i per més que vulguem no hi ha manera d'evitar governs corruptes que, a costa dels més vulnerables, es fan la vida d'or. No és estrany, doncs, que hi hagi tantes ganes d'arribar al poder, per part de persones de poc fiar, i tant desengany entre la població.

Si alguna bona notícia ve de la mà del nou any probablement sigui la sortida de l'extrema dreta de la presidència del Brasil, tot i que sempre temem que les coses es torcin i que allò que en principi és positiu no resulti tan favorable. Els poders ocults mouen fils invisibles que produeixen molta resistència als que tenen bones intencions. No sabem amb què es trobarà el president Lula da Silva, i fins on podrà actuar lliurement, un president que sembla ser va amb bones intencions.

Quant als EUA, el president Biden va aconseguir parar els peus dels conservadors republicans, amb l'expresident Trump amenaçant de tornar, però ho tindrà més difícil en perdre la majoria a la Cambra del Congrés. Malgrat tot, podrà aprofitar la frenada de l'extrema dreta de Trump, per guanyar temps i aconseguir arribar a les eleccions presidencials amb menys problemes dels que caldria esperar. S'haurà de veure, però, si el mateix Biden podrà optar a una reelecció, atesa la seva edat i algun comportament estrany que ha fet patir a més d'un demòcrata. Però això serà a l'altre any.

A casa nostra, a nivell polític i concretament electoral, vindrà marcat per les eleccions municipals del mes de maig, i d'alguns parlaments autonòmics, i les generals de finals d'any, on la dreta espanyola, cada vegada més a l'extrem, pretén fer fora els socialistes de Pedro Sánchez.

El president del govern espanyol haurà de fer moltes cabrioles si vol aconseguir mantenir la presidència. Ell és conscient que la dreta va forta, que fa tot el possible per desbancar-lo, i que utilitza el Poder judicial i els mitjans de comunicació per fer-li perdre credibilitat. Sabem que el populisme i l'extrema dreta, de bracet, cada vegada tenen més seguidors, i ens sap greu que els socialistes no hagin aprofitat l'avinentesa per avançar en aquest progressisme que tant es posen a la boca i que no acabem de veure per enlloc.

Política menyspreable

En aquest país ja fa temps que la dreta, que tots sabem que està molt ancorada a l'extrem, utilitza l'insult, la crispació i les escridassades per acollonir l'esquerra i evitar que el progressisme de què parla el president del govern espanyol, pugui fer avenços cap a una societat més justa i equilibrada. 

Quan parlo de la dreta no em refereixo només als partits polítics de dreta i els seus militants i dirigents, sinó també tot el conjunt d'institucions i mitjans de comunicació que treballen per mantenir una classe dirigent, majoritàriament hereus del franquisme, i impossibilitar que es millori el respecte als drets humans dels més febles.

Aquests insults i muntatges que presenta la dreta hispànica s'acompanyen d'un conjunt de mentides i falsedats que intoxiquen la societat i provoquen que ments innocents s'ho acabin creient, i s'apuntin amb aquells que en el fons mai els defensaran, encara que ho pugui semblar.

El que està passant darrerament al Congrés de Diputats és una vergonya que ens hauria de provocar a tots. No ho hauríem de permetre, però al final optem per callar, criticar i fins i tot fer algun comentari a les xarxes socials, però no arribar gaire més lluny. Tenim molt a perdre i això ens fa acovardir i fer possible que ments perverses continuïn dominant l'opinió pública.

No es tracta, però d'una baralla entre bons i dolents. Tots som responsables dels nostres actes i de les nostres declaracions. L'esquerra hauria de fer una autocrítica per analitzar fins a quin punt no és responsable de l'embranzida de l'extrema dreta. 

Fa quatre dies que confiàvem que la sortida de Casado del PP seria la manera de recuperar una dreta civilitzada, que es desenganxés de Vox i fos capaç de decidir pel seu compte. Temíem personatges com la presidenta madrilenya, i sabíem que no eren casos aïllats, ni tampoc cap tipus de novetat a la dreta espanyola. Abans d'ella hem conviscut amb altres líders esbiaixats a l'extrema dreta que han provocat que la dreta espanyola no fos homologable amb la dreta europea. Mesos després hem pogut comprovar que Feijóo no és capaç de liderar amb autoritat i sense ingerències una dreta moderada, democràtica i sense enganys. 

I d'això en som conscients tots, però sembla que ningú no faci prou per evitar que aquesta dreta més despòtica aconsegueixi el govern de l'Estat. Llavors tot seran llàgrimes i laments. Més clar no ens ho podem pas presentar.