Contemplant els flocs de neu

Avui contemplava les imatges de la nevada a diferents punts del nostre país i pensava que tant de bo ho fes més sovint i poder observar-ho. No sé si us passa a vosaltres, però a mi em genera una sensació de pau i tranquil·litat que contrasta amb la crispació en què vivim darrerament. Veure com els flocs de neu voleien mentre van caient a terra, emblanquinant el paisatge i aconseguint un contrast entre blanc i negre, en absència de la majoria dels colors que acostumen a acompanyar-nos.

A diferència de fa unes setmanes, avui no estàvem avisats, o potser jo anava despistat, i la nevada en cotes relativament baixes ens ha sorprès. L'efecte no és el mateix de quan t'han anat advertint que això podria passar. La il·lusió o el neguit, segons cadascú, d'esperar què acaba passant et fa oblidar de gaudir de les imatges de la nevada.

Tot i que una nevada pot generar problemes si ve acompanyada del fred que ho gela tot, no acostuma a comportar els problemes que darrerament ocasionen les llevantades, i si no ho podem demanar als usuaris de Rodalies, o els residents al litoral marítim. 

Diria que fins i tot, l'observació d'una nevada et desperta l'esperit poètic que alguns portem força amagat. I aquest fer-te aturar i observar la natura ens ajuda a la reflexió que caldria dedicar més sovint, sobretot per evitar viure gaire d'inèrcia i inconsciència, i el que és pitjor, oblidant-nos que compartim temps i espai amb altres persones a qui cal respectar i tenir en compte.

I si tot això ho acompanyes amb una llar de foc encesa i un fons musical plaent, ja no pots demanar més. No sabem la sort que en tenim alguns. I potser en seríem més si en tinguéssim plena consciència i no perdéssim tant el temps en insignificances i xafarderies.

L'insult és massa present

Aquesta tarda he fet un recorregut per les xarxes socials i us haig de dir que he quedat decebut. No us diré que vingués de nou el to amb el qual la gent s'expressa, més aviat diria que m'ha entristit.

Si no m'ha vingut de nou no és perquè trobi correctes o lògics els comentaris, sinó perquè no és la primera vegada que llegeixo tot allò que la gent expressa, la majoria sota els paraigües de l'anonimat. Un fet que jo sempre he denunciat, sobretot si emparant-se amb ell s'insulta qui opina i pensa diferent.

Pretendre que tothom parli amb correcció davant d'opinions contràries, i fins i tot ofensives, és una utopia. Vivim uns moments amb molta crispació arreu, i això s'encomana. A part, tenim el costum de creure que només nosaltres tenim la raó i que són els altres els que s'equivoquen.

Moltes vegades, quan llegeixo un article, dubto si a continuació em poso a llegir els comentaris que en fan els altres lectors o bé m'ho estalvio. D'entrada penso que és bo recollir totes les opinions, i no només de l'articulista o de qui ha fet la primera aportació, encara que sigui expert en la matèria. També és bo saber què en pensen persones com jo, que no en som experts, però que tenim la nostra opinió al respecte. Massa sovint, però, em penedeixo d'haver optat per llegir-ho tot, bàsicament per la manca de respecte i els insults que hi trobo, no pas de tothom, però sí d'alguns, la majoria dels quals tenen el costum de reincidir.

Trobo a faltar-hi el moderador, que no censurador, per eliminar de manera preventiva aquelles aportacions que només fereixen, sense elements positius a tenir en compte. Recordo la meva època de regidor, que vaig mantenir el meu blog i que vaig haver d'eliminar l'entrada directa d'opinions pel to que tenien. Sempre vaig acceptar la crítica i les opinions contràries, però no em donava la gana que en el meu blog hi figuressin insults sense cap més justificació que les ganes d'ofendre.

Sortosament, ara que no tinc responsabilitats polítiques el to de les opinions que rebo és molt diferent, i és d'agrair. Vaig titular el blog com a tertúlia, per intentar que fos el caire d'aquest espai i no pas un sac on emmagatzemar insults sense cap sentit ni profit.

Què entenem per oposició?

En política, estar a l'oposició no és fàcil. No ho és per diferents motius. Si tens la possibilitat de governar, pots portar a terme aquells projectes que havies promès i plantejat a la ciutadania abans de les eleccions i que, d'alguna manera, justifica el fet que t'hagin donat el suport. També pots no fer-ho i canviar d'idea, i pensar que els votants tenen poca memòria i no se'n recordaran d'aquí a quatre anys. Si, per contra, ets oposició, aquelles promeses que havies fet no tens la possibilitat de dur-les a terme, però sí que hi ha tota una feina que no pots deixar de fer, i que els teus votants et poden reclamar.

L'oposició té l'obligació de fiscalitzar la feina del govern, sigui municipal, autonòmic o estatal. I aquesta fiscalització no vol dir posar bastons a les rodes ni bloquejar l'obra de govern, sinó observar si allò que s'està fent és correcte. Segurament no agradarà, perquè és la idea d'una altra formació política, però d'això n'has de prescindir i, en tot cas, demostrar que la teva opció era millor, amb arguments i proves.

Tradicionalment, a Espanya hi ha hagut alternança en el govern entre la dreta del PP i l'esquerra del PSOE. Sigui amb majoria absoluta o sense, aquests dos grans partits han tingut responsabilitats de govern, però també han estat a l'oposició. I quin paper han jugat quan eren oposició?

El PP s'ha dedicat sistemàticament a increpar els governs socialistes, amb un sentiment molt cregut que són ells els que tenen el dret a ser govern i que els socialistes són uns usurpadors. Els governs socialistes sempre han estat il·legals, als ulls de la dreta espanyola, que fins ara era la més rància d'Europa, però li han sortit competidors. 

Aquest pensar que no els toca als altres, sinó que han de pressionar tant com puguin per fer-los caure i recuperar el govern que no havien d'haver perdut mai, fa que l'ambient crispat sigui permanent i ens cansi a tots, fins i tot als que no tenim una simpatia especial pel partit en el govern. 

Aquesta legislatura està marcada per la denúncia continuada de corrupció, i ho fa un partit polític, el PP, que té un llarg currículum amb imputacions, denúncies i sentències en contra per culpa de la corrupció. I els ciutadans ens ho hem de mirar amb bona cara. El PP no sap quin paper li toca jugar a l'oposició, i per això el país va com va.

Sensació d’inseguretat

Aquests darrers dies s’ha constatat que el fet que unes imatges s’hagin fet virals a les xarxes socials han pogut condicionar l’actuació de jutges i policia. Sovint ens costa diferenciar la sensació de la realitat: allò que tu experimentes o perceps del que realment està succeint. En el cas de violència, atracaments i robatoris és un fet constatable. Llavors et preguntes de què i de qui et pots guiar a l’hora de prendre decisions? Té sentit que un jutge empresoni un presumpte delinqüent només perquè la seva agressió s’ha escampat arreu, provocant pànic i repulsa? I si no l’empresona, pot generar mès alarma social?

    La sensació d’indefensió i de por que existeix en una societat s’ha de tenir en compte i treballar-ho. No n’hi ha prou en dir que no és real i que sembla pitjor del que passa de veritat. Està bé que els cossos policials, jutges i governants en siguin conscients, però han de fer el possible per tranquil·litzar la gent, i ser contundents en les seves decisions i actuacions.

    Abans podies apel·lar als mitjans de comunicació perquè fossin cauts a l’hora de donar les notícies, i clarament podies diferenciar la premsa groga de la que et generava confiança. Avui ni tota la premsa generalista és prou fiable i objectiva, ni és l’única font de notícies. Les xarxes socials s’encarreguen de ser les primeres d’escampar notícies i rumors, i la nostra capacitat de contrastar-ho és escassa.

    No sé si soc dels pocs que després de veure una informació a les xarxes socials vaig a una font fiable per assegurar-me que no m’estan enredant. M’agradaria pensar que és una pràctica habitual, tot i que veient les reaccions espontànies a la xarxes i el to que agafen, tinc els mes dubtes. Seria d’agrair que féssim aquest esforç i no posar més llenya al foc. La violència i l’incivisme existeixen i s’han de combatre, però cal que entre tots rebaixem la crispació que certs comportaments incívics o violents ens provoquen i intentar viure més tranquils i feliços.

Escoltant el Ple

Intentaré demostrar que també soc capaç de fer dues coses a l'hora: escriure el meu post i escoltar la sessió del Ple, mirant de no fer malament les dues coses. 

D'entrada haig de comentar el to de la sessió plenària que no té res a veure amb l'anterior mandat municipal. Era molt trist escoltar les sessions anteriors amb un nivell de crispació que molestava i que no portava enlloc, més enllà de veure com cada grup municipal intentava marcar espai i, si podia, menystenir i desconsiderar els altres. Ara tot fa pensar que anirà diferent, probablement pel tarannà de l'alcalde. Potser caurem a l'altre extrem de l'anècdota, els somriures i el bonisme. Malgrat tot, prefereixo una cosa a l'altra.

És important que la gestió del govern municipal, sobretot ara que disposen de majoria absoluta, sigui com a mínim transparent i receptiva. L'opacitat va ser la tònica dominant a l'anterior mandat, i això no és bo per Arenys.

La manca d'experiència en gestió pública es nota en la intervenció dels regidors, sobretot els que tenen responsabilitats de govern, però no n'hem de fer una crítica destructiva, sinó més aviat generar-los confiança i confiar que l'aniran assolint i que això no serà en detriment de l'eficàcia a l'hora de resoldre els molts problemes que té la nostra vila, ni perdre oportunitats per avançar en serveis i millores.

De moment el nou govern municipal no para d'oferir la possibilitat a altres grups municipals d'entrar a formar part del govern, o assumir responsabilitats de govern, amb la confiança de disposar de majoria absoluta i no fer trontollar els objectius que com a grup municipal guanyador es va marcar. Caldrà veure si es manté l’oferta durant tot el mandat, i també com s’interpreta des dels grups municipals de l’oposició. D’entrada, però, el més important seria que totes les aportacions que es fan des de l’oposició, al marge de si s’entra o no a formar part del govern, es tinguessin en compte, i de moment sembla que en el cas dels romanents això no ha passat. Si més no d’això se n’han queixat tots els grups municipals. L’alcalde encara té temps a canviar la dinàmica i ser coherent amb el seu discurs.

No sé si he estat capaç de resoldre satisfactòriament el meu objectiu de fer dues coses ben fetes a l’hora. Com a mínim ho he intentat.  

Política menyspreable

En aquest país ja fa temps que la dreta, que tots sabem que està molt ancorada a l'extrem, utilitza l'insult, la crispació i les escridassades per acollonir l'esquerra i evitar que el progressisme de què parla el president del govern espanyol, pugui fer avenços cap a una societat més justa i equilibrada. 

Quan parlo de la dreta no em refereixo només als partits polítics de dreta i els seus militants i dirigents, sinó també tot el conjunt d'institucions i mitjans de comunicació que treballen per mantenir una classe dirigent, majoritàriament hereus del franquisme, i impossibilitar que es millori el respecte als drets humans dels més febles.

Aquests insults i muntatges que presenta la dreta hispànica s'acompanyen d'un conjunt de mentides i falsedats que intoxiquen la societat i provoquen que ments innocents s'ho acabin creient, i s'apuntin amb aquells que en el fons mai els defensaran, encara que ho pugui semblar.

El que està passant darrerament al Congrés de Diputats és una vergonya que ens hauria de provocar a tots. No ho hauríem de permetre, però al final optem per callar, criticar i fins i tot fer algun comentari a les xarxes socials, però no arribar gaire més lluny. Tenim molt a perdre i això ens fa acovardir i fer possible que ments perverses continuïn dominant l'opinió pública.

No es tracta, però d'una baralla entre bons i dolents. Tots som responsables dels nostres actes i de les nostres declaracions. L'esquerra hauria de fer una autocrítica per analitzar fins a quin punt no és responsable de l'embranzida de l'extrema dreta. 

Fa quatre dies que confiàvem que la sortida de Casado del PP seria la manera de recuperar una dreta civilitzada, que es desenganxés de Vox i fos capaç de decidir pel seu compte. Temíem personatges com la presidenta madrilenya, i sabíem que no eren casos aïllats, ni tampoc cap tipus de novetat a la dreta espanyola. Abans d'ella hem conviscut amb altres líders esbiaixats a l'extrema dreta que han provocat que la dreta espanyola no fos homologable amb la dreta europea. Mesos després hem pogut comprovar que Feijóo no és capaç de liderar amb autoritat i sense ingerències una dreta moderada, democràtica i sense enganys. 

I d'això en som conscients tots, però sembla que ningú no faci prou per evitar que aquesta dreta més despòtica aconsegueixi el govern de l'Estat. Llavors tot seran llàgrimes i laments. Més clar no ens ho podem pas presentar.

El dret a la salut o a la llibertat de moviments

A la incertesa que ha dominat bona part del temps que estem afectats per la pandèmia, a l'hora de saber què podíem fer i què no, ara, una vegada s'acabi l'estat d'alarma, s'hi afegirà el desconeixement de què preval si el dret a la salut o el dret al lliure moviment. Per més que el govern català vulgui mantenir certes restriccions de moviment, dependrà de la decisió del TSJC si ens hem de quedar a casa o bé podem sortir al carrer. Aquesta inseguretat, que a vegades no quedarà prou justificada, augmentarà la crispació que ja existeix entre la gent pel fet d'estar tant temps tancats a casa, a partir de les 10h de la nit. 

És molt difícil opinar al respecte perquè, si bé és important vetllar per la salut i evitar els contagis del coronavirus, no és menys important la llibertat de moviment de les persones. Sembla com si ens haguem acostumat a obeir sense remei les limitacions imposades pel govern de l'Estat, i això no és bo. No pot ser que estiguem subjectes a una llei que ens fa estar a casa i ens mana amb qui podem estar i amb qui no.

Tampoc és òptim pensar que és el criteri d'uns jutges el que puguem o no bellugar-nos lliurement pel país. S'ha d'entendre que uns ho argumentaran pel risc de contagi, el govern, i els altres pel dret a la llibertat de moviment, els jutges. I ens podem trobar molt bé que a Catalunya els jutges decideixin una cosa i en una altra comunitat autònoma, una altra.

Convé que el govern tingui molt clar quina és la millor decisió per aconseguir fer fora el coronavirus, i saber-la argumentar correctament, perquè així els jutges tinguin més fàcil la seva decisió. És qüestió de prioritats, però és important que ens ho expliquin molt bé, perquè puguem acceptar de bon grat la seva decisió.

Catalunya no es mereix aquests polítics

L'impàs en la investidura del president de la Generalitat es manifesta a les xarxes socials amb molta crispació entre simpatitzants d'ERC i JxCat, també en escrits de col·laboradors a la premsa, amb referències a aquesta situació, algun d'ells molt interessants. Una menció especial l'escrit de Joan B. Culla, a l'ARA, que acaba referint-se al Consell per la República, donant-li el sentit i valor que té i no més.

Resulta força desagradable viure la situació que estem vivint aquests dies, després de tants mesos de desgovern i amb un futur gens clar. No hi ha cap garantia que una vegada constituït el govern entre ERC i JxCat hi hagi prou sintonia per avançar, i això encara ens desespera més.

Avui hi ha hagut el segon debat i intent d'investidura i el resultat ha estat el mateix. No l'he seguit, perquè no em dona la gana de perdre el temps escoltant polítics amb tan poc respecte als que els han votat. Això no és el que volem, i el problema és el de sempre: ens fa falta polítics competents.

La picabaralla entre uns i altres no va més enllà de les ganes de protagonisme de les dues parts, però algú s'oblida que les urnes varen parlar i ara no és JxCat qui està per davant, sinó ERC. Crec que m'hi referia ahir mateix, quan deia que JxCat encara no ha paït haver quedat per sota d'ERC, i això és un signe de debilitat i poca maduresa política. No em mereixen més respecte del que demostren envers nosaltres, i espero que el temps els situï al seu lloc.

No ens toca res més que esperar més intents, però el que han de saber és que la gent està molt cansada d'ells, i que el dia menys pensat es poden trobar amb un disgust no esperat. És una llàstima que es perdin tantes oportunitats per avançar i aprofitar el talent que la nostra societat té i que ara es troba adormit. Ho demanàvem abans de les darreres eleccions, però els polítics són els mateixos i la seva mediocritat també.

Res no justifica la violència

Res no justifica la violència i per tant els sentiments que tinc aquests dies són de ràbia, tristor i impotència. La violència que es produeix després de les manifestacions convocades a favor de la llibertat d'expressió no beneficien en res a Hasél ni a la societat reprimida, sinó tot el contrari. De fet, molt probablement tampoc ho intenten defensar, sinó que s'aprofiten de la crispació per destruir i fer mal.

És evident que els temps que vivim són complicats i difícils, sobretot per als joves que tenen un futur tan fosc, amb tants problemes per poder planificar la seva vida, amb moltes dificultats per trobar una feina estable, uns ingressos que els ajudi a independitzar-se i encarar el futur amb un mínim de garanties per tirar endavant els seus projectes. Això, en tot cas, no justificaria gens ni mica les actituds dels joves que veiem destrossar mobiliari urbà, centres comercials, i posar en risc la vida dels altres.

El govern, encara que estigui en funcions, ha de donar un cop de puny a la taula i ser molt clar en la defensa de l'ordre. No es pot dubtar a l'hora de fer claudicar aquests joves, infiltrats o no, que posen en risc la convivència de la nostra societat. No es pot permetre el caos d'aquests dies, i si no som capaços d'aturar la violència, potser caldrà suspendre, temporalment, els permisos per sortir al carrer. Els instigadors de les protestes han de ser capaços de conduir les seves marxes, i evitar que els seus participants, alguns d'ells, acabin destrossant tot el que troben per davant, i el que és pitjor, traient valor a les pròpies reivindicacions ciutadanes.

Aturem el vandalisme, defensem la convivència i mantinguem el pols en contra la repressió, sense caure en l'error que aquests dies es produeix nit rere nit. Que la manca de llibertat d'expressió no es substitueixi per una manca de civisme i ordre, en un perill per a la convivència pacífica de tota la ciutadania.

Oriol Mitjà elaborarà l’estratègia del desconfinament

He llegit que el govern català ha designat el metge Oriol Mitjà perquè elabori l'estratègia del desconfinament a Catalunya, però em sorgeix un dubte. Si les competències durant l'estat d'alarma són del govern espanyol, de què servirà el treball que pugui fer Oriol Mitjà si no coincideix amb el que es dicti des de Madrid?

Tot i haver passat tot el que ha passat arran del Procés, els catalans ens entestem en creure que podem anar per lliure, i no ens adonem que no és possible, que per més que vulguem, hem d'anar de la mà de Madrid i creure, que no ens deixen decidir ni ens escolten.

Veig en la decisió del president de la Generalitat una mesura que només pot comportar crispació i més enfrontaments. No dic que no ho hagi de fer, però sí que és bo tenir-ho present i no viure enganyats. Les declaracions a la xarxa per part de l'epidemiòleg Oriol Mitjà no han agradat a Madrid, i per això no hi ha mèrits que valguin si aquests venen d'un independentista perillós.

Escoltarem què proposa el doctor, però estarem atents a què ordenen des de Madrid. Perquè ara qui mana és el ministre de Sanitat, que és català perquè entrava en la quota, encara que no en té ni idea i només fa el paper que li fan jugar, balla al so de la cançó i del vent que bufa per a les espanyes.

El judici al major Trapero continua

El coronavirus i les baralles entre ERC i JxCat fan que el judici al major Trapero passi força desapercebut, però hi ha coses interessants. M'agradaria pensar que si tothom fos objectiu, en aquests moments s'estaria donant la volta a la situació acusatòria contra Trapero i es començaria a veure que l'actuació de Pérez de los Cobos no va ser la lleial que calia esperar i potser hauria de ser ell qui estigués sent jutjat.

És complicat ser objectiu en aquests casos de gran crispació, però el que no queda clar és que Trapero sigui el culpable de tot. En tot cas és l'ase dels cops i la persona sobre la qual es vol justificar tots els problemes sorgits el dia 1 d'octubre, fins i tot el comportament de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil.

La llàstima de tot plegat és que la resolució del cas es coneix des del principi, fins i tot abans d'iniciar el judici: culpable. L'Estat no pot permetre's el luxe de deixar com a innocent al major dels Mossos d'Esquadra, perquè està en la línia de culpar a tots del mateix bàndol, i així ho entenen malgrat que Trapero ha assegurat d'anada i tornada que estava a les ordres dels jutges i no dels polítics catalans.

Som molts els que creiem que el comportament dels Mossos va ser l'adequat, tot i la situació caòtica en què es trobaven. El rol de la policia no és agraït. Sempre hi ha situacions criticables, sobretot quan hi ha gent exaltada. El tema està en que la manera de fer de la policia catalana no és la mateixa que l'espanyola. Encara que sempre hi ha excepcions, la capacitat de diàleg dels Mossos és molt superior a la de la resta de cossos policials, sobretot quan la ciutadania es mostra pacífica, encara que persistent en les seves intencions, com va passar el dia 1 d'octubre de 2017.

La crispació de la dreta

La crispació de la dreta i l'actitud de la JEC podrien ser dos dels exemples que l'Espanya no va bé. Dos exemples d'un estat de salut malaltís de la democràcia a Espanya. No es tracta d'opinions i arguments, sinó de mala educació, insults i grolleries, per una banda, i de joc brut per l'altra.

El que s'ha pogut veure dels tres partits polítics de la dreta espanyola és molt trist. No es tracta d'observar argumentacions diferents que es defensen amb una base democràtica, sinó d'un mal perdre i poc respecte a l'adversari.

Ho hem comentat molt aquests dies perquè no ha estat una intervenció en un ple en concret, sinó la repetició en cadascuna de les sessions plenàries, eixamplat a través de les xarxes socials i amb l'ajuda de la premsa groga espanyola. 

Pedro Sánchez ho tindrà molt difícil, ja que el pacte per aconseguir la presidència és molt feble i té tota la cavalleria extremista en contra, i els independentistes a l'aguait. No s'hi podrà adormir, i li convé prendre decisions molt clares i sense els dubtes a què ens té acostumats. Si pretén acontentar tothom, fracassarà. S'ha de decantar per una banda i defensar els seus arguments sense dubtes, amb energia i clarividència.

L'esquerra a Espanya ha fallat per por a ser massa dràstica, cosa que no ha succeït quan ha governat la dreta sense majoria absoluta. Ara el PSOE té l'oportunitat d'acabar de deixar en evidència la dreta extrema i dedicar-se a millorar les condicions socials d'una bona part de la població. La dreta no li ho perdonarà tant si ho fa com si no, per la qual cosa s'hi ha de fer i obrir els camins que la dreta ha anat tancat darrerament.

C's i PP sí que mostren el seu projecte d'Estat

Meritxell Batet, la candidata del PSC per Barcelona al Congrés de Madrid, crec que s'equivoca quan afirma que C's i el PP no donen a conèixer el seu projecte d'Estat més enllà de la crispació. Té raó que el seu interès és buscar la confrontació a través de la crispació que generen, però sí que ensenyen quin projecte d'Estat tenen. Crec que ho ensenyen de manera prou evident. El seu projecte d'Estat és la recentralització, la pràctica anul·lació de l'Espanya de les autonomies, amb un atac visceral a la cultura i llengua que no sigui el castellà.

Les pallassades de l'Arrimadas i la performance de la Caietana poden distreure el personal, però el problema i perill és que al darrere hi ha un retrocés important de la democràcia a Espanya. Algú de Vox ja ha confessat que ells no són demòcrates, sinó que creuen en la dictadura. Després ho ha dissimulat una mica. El PP de Casado i C's no es troben tan lluny de Vox i per això són més perillosos, perquè intenten dissimular la seva voluntat. Hem de confiar que no siguin molts els que caiguin en el seu engany.

Batet es presenta com la moderació, i és cert que al costat dels tres partits de la dreta, ho pot afirmar ben bé. Això no vol dir que siguin la solució per a Catalunya. Aquesta ha de venir en primer lloc de nosaltres mateixos, i en aquests moments no ho tenim gens clar. El futur del govern català està més negre que mai, i la culpa no és dels altres.

Mostra d'afecte o provocació?

El president del govern espanyol, el senyor Pedro Sánchez, considera la celebració del Consell de Ministres de divendres vinent a Barcelona, com una mostra d'afecte a Catalunya i els catalans. Des d'aquí, però, hi ha una bona colla de catalans que més aviat ho considerem una provocació. I tu?

La casualitat que tingui lloc just un any després de les eleccions autonòmiques imposades pel president M. Rajoy, gràcies a l'article 155 de la Constitució, en què es va rebutjar el nomenament de tres possibles presidents, més aviat no deixa un bon record. Esclar que no és només això, sinó tot l'embolic de situacions i injustícies creades.

Intento situar-me a una certa distància dels fets, procurant objectivar-ho al màxim i veig que el clima creat és molt tòxic. El problema no és tan l'independentisme o la unitat d'Espanya, sinó l'actitud dels protagonistes. No som capaços de moure'ns en el marc d'un sistema democràtic, amb les eines que proporciona, sinó que, cadascú pel seu cantó, busca la manera d'imposar a l'altre allò que creu i desitja que passi.

En una situació com aquesta, tot el que es fa té una doble lectura. No és casual que la celebració del Consell de Ministres s'interpreti de manera diferent en un i altre bàndol, però se'm fa difícil pensar que un i altre estiguin convençuts de la motivació que defensen i, com en tot en aquests moments, se n'aprofiten per crear encara més crispació.

Impeachment a Donald Trump?

Ahir amb una colla d'amics comentava que tenia la impressió que el nou president americà no duraria els quatre anys de mandat. De totes maneres no en feu gaire cas perquè els meus pronòstics no acostumen a complir-se.

Si em demaneu en què ho argumento us hauré de parlar de coses que són evidents, però no necessàriament concloents. L'actitud que Trump ha mantingut durant tota la campanya electoral i també després de guanyar les eleccions no podem dir que sigui gaire pacificadora, sinó més aviat crispa i ho fa en diferents espais i circumstàncies.

No es tracta de les paraules dites contra els seus adversaris demòcrates, amb l'encara president del país o la candidata superada, sinó també amb la CIA, Mèxic, Xina... L'ús del twitter gairebé com a únic mitjà de comunicació i contacte amb els ciutadans americans tampoc entren dins la normalitat a què estàvem acostumats.

La crispació no és mai bona, encara que pugui semblar letal. La crispació crea més crispació, i la por a perdre poder i privilegis pot provocar reaccions impensables fins ara. Bé, la història presidencial americana ha viscut situacions crítiques que no voldríem veure repetir-se.

Avui he llegit la crònica a La Vanguardia sobre la possibilitat d'un impeachment, com a forma de procés de destitució per part del Congrés Nord-Americà format per la Càmera de Representants i el Senat, avui amb majoria republicana.

Donalt Trump xerra molt, diu moltes coses i no són pas inofensives, per la qual cosa tots sabem que aquesta lleugeresa comporta a vegades problemes seriosos. És una manera molt diferent a la que ens té acostumats Mariano Rajoy.

El passat de Trump no és molt afalagador i els moviments que sembla ser que va fer durant la campanya electoral tampoc li resultarien favorables si es donessin a conèixer. Deia al començament que els meus pronòstics no tenen gaire credibilitat, però si ho diu més gent...

Crispació i disbauxa a la Sala de Plens

Som en temps difícils i de bronques al Parlament i també al Ple municipal de la nostra vila. La posició decidida de Junts pel Sí i la CUP de tirar endavant amb el procés constituent ha fet que s'arribi a un enfrontament important amb les forces unionistes, que són minoria, però que tenen totes les armes judicials i polítiques espanyoles al seu favor.

A casa nostra una mala gestió política del govern municipal anterior i que va provocar la moció de censura que els va portar a l'oposició ha fet que la situació financera municipal sigui crítica quan mai no ho havia estat. Les picabaralles per culpar l'altre varen fer que ahir, segons he pogut llegir, l'alcaldessa hagués de suspendre per uns moments el Ple i convocar la Junta de Portaveus.

És cert que la majoria d'arenyencs viu bastant al marge i molts s'han quedat en l'anècdota de la moció de censura, per defensar un alcalde que no va fer bé les coses. Els que seguim més de prop la gestió pública municipal estem preocupats pel to que està agafant, que no beneficia a ningú, i ens agradaria que s'asserenessin els ànims i es busqués el treball ben fet de qui en aquests moments ens representa, ja sigui governant o bé a l'oposició.

Si l'oposició només actua en pla revenja a l'espera de fer el tomb d'aquí a tres anys, i si el govern actual no demostra que ho sap fer millor que els altres, perdrem tres anys més i deixarem la vila encara més aturada del que es troba ara. Dóna la impressió que l'única cosa que funciona són les festes i la cultura, però res a dir ni a resoldre en economia, treball, comerç...

També és cert que els arenyencs ens hem deixat anar i som menys curosos amb la selecció de la brossa, en no embrutar l'espai públic... i d'això només nosaltres en tenim la culpa, però cal que des de govern municipal demostrin que tenen les eines per resoldre aquest problema que no els podem imputar. No n'hi ha prou en aprovar mesures, reglaments i disposicions municipals si després no són capaços de fer-los complir. En aquests moments ja ni ha moltes de vigents i no es nota enlloc.

Sisplau, menys crispació i més dedicació al poble, cadascú des de la seva responsabilitat, però sense voler ser protagonista de picabaralles i voler-se penjar medalles, quan això ara no toca.

Hi confies fins que et sents enganyat

En el cas Ateneu no sé qui té raó, si l'alcalde o el seu president, però en tot cas sap greu que la situació sigui la de crispació, de dubtes i de subvenció encallada. No vull pensar que es tracti d'un tema personal de l'alcalde, per baralles polítiques, sinó en tot cas d'un tema mal resolt com ja estem acostumats amb l'actual govern municipal.

Després de tot l'enrenou pel cas Ateneu, que no es preveu de solució fàcil ni propera; després d'haver descobert una actuació il·legal que només ha merescut un mea culpa, pel cas de la subvenció de la pel·lícula Laia; després de l'opacitat en l'execució de la llicència per a una estació de rentat de cotxes; després de la 'sanció' d'Adif per una alcaldada... quan veig que s'aprova, en sessió plenària, un codi ètic que exigeix una actuació transparent, honesta i legal, arribo a la conclusió que hi ha molta feina a fer abans no sigui possible el seu compliment, difícilment abans d'un any, com es preveu en el mateix codi.

Trobo a faltar professionalitat i rigor en la gestió municipal, i em fa molta por el que pugui venir a partir d'ara. La meva desconfiança en la gestió municipal és absoluta, i per experiència dels veïns més propers a casa, a partir d'ara només em creuré allò que el meu alcalde signi davant de testimonis. La resta es converteix fàcilment en paper mullat.

El PSOE dóna la mà a ERC i DL al Senat

El PSOE cedeix dos senadors a ERC i a DL perquè ambdues formacions es puguin constituir com a grup propi. Una vegada constituïts cadascú tornarà al seu grup. No ho veig bé. Independentment de quin sigui el grup beneficiat, considero que és una pràctica absurda i una manera de burlar la normativa del Senat. Si això és permès, valdria més que no s'exigís un nombre mínim de senadors per formar grup.

El fet que hagi estat el PSOE qui hagi fet el gest per beneficiar ERC i DL, ha desencadenat un munt de crítiques per part del PP i sobretot el món periodístic de Madrid, que ho han titulat com la cessió als independentistes.

Algú demana a canvi de què s'ha fet. Jo em vull creure que es tracta d'una acció per trencar el gel que ha provocat el PP i la casa reial amb les darreres actuacions en relació a Catalunya. Jo sempre he pensat que el pitjor per solucionar un problema és augmentar la crispació entre les parts, i això és el que ha estat fent el govern de majoria absoluta del PP, amb l'ajuda dels tribunals de justícia i la premsa casposa espanyola.

Una altra cosa és pensar que amb la decisió presa pel PSOE se solucionaran els problemes existents entre Catalunya i Espanya. Si es vol continuar evitant el diàleg i demonitzant tot allò que es fa des de les institucions catalanes, l'única sortida és el trencament, amb les conseqüències que a hores d'ara encara no tenim clares. 

Tinguem confiança en el proper govern de Madrid, que si continua essent del PP, malament rai!

Reflexions d'un brillant ministre

El ministre d'Interior actua com un disc ratllat i és la simplificació de la ment humana, amb moltes mancances i recursos. Ja sé que jo també semblo un disc ratllat parlant d'ell, però per més que intento veure-hi aptituds no les sé trobar.

Els fets d'ahir a Vilanova i la Geltrú varen venir com l'anell al dit per al Partit Popular. Actes com aquests els van molt bé perquè els presenten com a víctimes a qui cal compensar amb els vots. Segur que desitjarien que això passés més sovint, i en tenim prou exemples d'utilització de desgràcies com a excusa per aconseguir la bondat del vot. No sempre els surten bé, com va ser molt evident en les eleccions generals en què es presentava per primera vegada el senyor Rajoy. Allà els va sortir el tret per la culata.

Ahir, per més que els manifestants portessin pancartes contra els desnonaments, per al senyor ministre tot va ser motivat per la dèria sobiranista, que provoca aquesta crispació constant arreu. El senyor ministre no sap dir res més, però per més que ho repeteixi una vegada i una altra, no aconseguirà que sigui un fet. A mi, senyor ministre, qui em crispa és vostè i totes les mesures que pren el seu govern per fer-nos, als catalans, la vida impossible. Això és el que m'ha fet canviar l'opinió sobre la millor solució per als nostres mals.

El senyor ministre sap que sense la participació de CIU en el bloc sobiranista, els anhels de la majoria dels catalans no seria la independència ni tan sols el dret a decidir. Si el govern espanyol, amb PP ara i PSOE abans, hagués estat més llest i no s'hagués deixat portar per l'orgull desmesurat, hauria deixat sola ERC en aquesta iniciativa, i el resultat hauria estat un èxit per als interessos espanyols. 

ERC també sap que si s'ha pogut avançar tant, ha estat per l'empenta de CDC i el president al capdavant. Ho sap i per això té tants problemes existencials davant dels resultats electorals d'aquest diumenge. Per una banda vol guanyar CIU, però per l'altra no vol que el president pateixi una greu derrota, que posaria en perill tot el camí que s'ha recorregut fins aquí. 

El senyor ministre ho sap, o ho hauria de saber si tingués dos dits de front, però ja se sap que si ocupa el lloc que ocupa, és per obra i gràcia d'un president que premia els fidels al marge de les seves capacitats.

Escraches al PP i el PSC sense senyeres

Els que analitzen la campanya electoral d'aquests dies ens parlen d'escraches als actes del PP i troben a faltar senyeres en els actes del PSC. La lectura que s'hi vulgui fer és totalment gratuïta i tothom hi pot dir la seva. És just que el PP es trobi amb la plataforma de la PAH? és lògic que en els mítings del PSC no hi hagi cap senyera?

Algú podrà dir que no té sentit que hi hagi senyeres quan del que s'està parlant és d'Europa, però entenc que a Europa hi van per defensar també els nostres interessos, o no? Qui treu la notícia no parla d'estelades, sinó de la bandera catalana, i per tant, tindria tot el sentit del món que hi haguessin senyeres i banderes espanyoles, perquè entenem que es presenten a Europa per defensar els interessos de l'Estat i les autonomies, o no?

Quant als escraches, no sé si cal parlar de justícia, però el que és cert és que el PP no ha fet res per defensar la dació en pagament, i això ha fet molt mal a moltes famílies, i és el que els tiren en cara en aquestes manifestacions. Si el PP visita els carrers i places per arreplegar vots, com fan tot els partits, tampoc és estrany que la gent que viu als carrers i places, els recordin què no han fet per a ells.

I això el senyor Navarro diria que és crispació? oi que en els seus discursos parlen de què passarà si guanya el PP, com qui veu el dimoni? doncs els ciutadans també ho fan, però no amb discursos, sinó amb els seus crits i pancartes. Si no hi ha violència, hi tenen tot el dret. Encara que no agradi al PP i especialment al ministre Jorge Fernández Díaz, que ho volia castigar, aprofitant que tenen majoria absoluta.

Si ho posem tot en el mateix sac, ens podem fer rics amb reivindicacions, però no ens oblidem que els partits que no tenen experiència de govern, vénen immaculats, amb el perill que tot allò que diguin i defensin pot ser pur populisme enganyós. Governar no és fàcil, perquè vol dir decidir, i es decideix deixant de banda accions que a molts no agrada.